dijous, 10 de novembre de 2011

El meu vot .

No és que em preocupi gaire perquè són unes eleccions en què el nostre vot tindrà una transcendència més aviat escassa. Manarà un senyor que al principi deixarà anar molt bones intencions, que fins i tot parlarà en català en la no-intimitat, però que acabarà actuant com el ZP, amb l'agreujant de la crisi i una majoria absolutíssima. S’apropen uns anys molt durs per al nostre País, per la crisi econòmica i alhora per la nostra condició de catalans, sotmesos a un Estat que ens maltracta.
Si ara mateix em posessin la pistola al pit i em fessin optar entre quatre anys més de socialisme o quatre anys de populars al capdavant del govern de l’estat espanyol, sense cap més altra opció per triar, no tinc massa clar quina alternativa escolliria. En totes dues opcions hi veig tants inconvenients com pocs avantatges. Potser és perquè m’ho miro des de Catalunya i sempre he tingut la sensació que cap dels dos grans partits d’àmbit estatal no han tingut mai prioritats ni sensibilitats catalanes. De fet, dissortadament, ha passat més aviat el contrari, i si ens fixem amb els caps de llista per Barcelona del PSOE i del PP, suposo que a ningú se li acudirà posar com a exemples de sensibilitat catalana a la ministra Chacón o al diputat Fernández. És per això que no només no tinc costum de votar-los sinó que sempre que puc faig pedagogia en contra de votar aquestes opcions . Les eleccions espanyoles també m’interessen, és clar que sí, però m’interessen molt menys que les nostres, i espero que més aviat que tard deixaran d’interessar-me. Si més no ja no las consideraré com a pròpies sinó las d’un país veí com poden ser ara Andorra, França o Portugal.
Creure com creuen alguns que tal com estan les coses Don Mariano ens pot treure de l’atzucac econòmic on estem instal-lats no deixa de ser un molt meritori exercici de voluntarisme. A mi m’agrada tocar de peus a terra i el meu escepticisme em porta a ser una mica més prudent. Com a molt estic disposat a admetre que, a dia d’avui, aquest senyor, que massa sovint no sabem si puja o baixa, és una persona molt educada alhora que, políticament, constitueix una gran incògnita. Però si l’alternativa a Rajoy és continuar quatre anys més pèssimament governants com fins ara, llavors un s’ha de fer un plantejament eminentment pràctic. Cal preguntar-se què pot ser menys dolent, què ens perjudicarà menys, i a partir d’aquesta reflexió actuar en conseqüència. Aquest és, de cara al 20N, el poc engrescador panorama polític que tenim per davant. El mal menor.
Després de 34 anys de les primeres eleccions espanyoles ja hem vist governar diverses opcions: majoria absoluta socialista, majoria absoluta conservadora, majoria simple socialista i majoria simple popular. Seria hora, doncs, de començar a treure'n conclusions.I la conclusió més palpable és que mani qui mani nosaltres no sortim guanyant mai. Com a molt es pot tenir l'esperança que l'aritmètica parlamentaria sigui tal que els catalans hi puguin ser decisius i poder esgarrapar alguna cosa. És allò que hom anomena "peix al cove" i que tant ha fet servir CiU.Aquesta tàctica ha estat sovint criticada i menystinguda.
Des d'Espanya es deia que mostrava el tarannà fenici, pesseter i pèrfid dels catalans als quals calia "comprar" la seva fidelitat a Espanya.quan CiU pactava amb el PSOE. Bé, això ho deien els socialistes quan CiU pactava amb el PP i els del PP I tots dos quan podien governar en solitari mostraven el seu tarannà centralista i jacobí. Des de Catalunya molts eren els que deien que aquesta tàctica era covarda i poc ferma. Que el que s'aconseguia era fruit de la submissió i de repetides baixades de pantalons.
Com dèiem, a Espanya d’opcions reals de govern només n’hi ha dues, populars i socialistes. Això sí, ambdues opcions amb dues variants que poden tenir la seva importància: amb o sense majoria absoluta. Amb una majoria absoluta, guanyin els uns o guanyin els altres a Catalunya sempre ens ha tocat el rebre, i em remeto als governs felipistes i aznarians que han gaudit d’aquestes majories. Per tant, amb el meu vot intentaré que cap d’aquests dos partits assoleixi una majoria absoluta i això, evidentment, només ho puc fer no votant-los. El meu objectiu seria que el partit governant sempre necessités pactar amb algú altre, perquè mentre Catalunya formi part d’Espanya sempre serà millor això que una majoria absoluta al govern de Madrid. Intentar evitar-la és el mal menor que dèiem abans, tot i que aquesta vegada molt em temo que haurem de conviure quatre anys amb una realitat parlamentària d’aquelles que fan història. Encara no sé què faré amb el meu vot. El que sí que sé que no faré és regalar-lo al bàndol rival. Des del punt de vista de CiU és una evidència que la candidatura Duran és un error.. En Duran és un polític obsolet, superat per la realitat i la nova situació política de Catalunya. No és només que hagi estat incapaç d’assumir el nou marc polític que va dibuixar en Mas en aquella conferència, situant el Dret a decidir en el centre de la proposta política, és que enlloc de dissimular, s’hi mostra, dia a dia, hostil. En Duran no s’ha enterat que el nostre País no té res a veure amb el País que ell va conèixer aquell 1979, quan es va presentar a diputat al congrés per primera vegada. El sobiranisme, el desig de llibertat, la insatisfacció amb Espanya i el col-lapse de tot el sistema, amb l’epicentre en l’espoli econòmic que patim és en aquests moments el centre del debat polític a Catalunya, l’autèntic motor socio-polític.
En Duran , que és un polític inteligent, de raça… per això resulta més incomprensible encara aquesta numantina resistència a adaptar-se al nou marc polític.,el problema no és seu. El problema és de CiU, d’haver deixat que una persona com ell encapçali novament la proposta política de la coalició. I això, n’estic dissortadament segur, tindrà una repercussió negativa a les urnes. En Duran impedirà que la proposta política de CiU continuï el cicle de creixement i d’hegemonia que ha liderat el president Mas, perdent, a més, una gran oportunitat en aquestes eleccions, davant la previsible ensorrada socialista. Perquè Artur Mas s’està demostrant com un enorme president per a Catalunya, i el seu govern està actuant amb una responsabilitat sense concessions per treure Catalunya del pou on el tripartit la va deixar, a un pas de l’abisme.
Malgrat tot això, malgrat totes aquestes reflexions, desitjo equivocar-me. Tant de bo en Duran finalment no sigui obstacle, se l’ignori, i moltíssims conciutadans confiïn en el projecte polític que representa CiU. Per al País seria molt important que CiU tregui un resultat molt i molt bo, que pogués ser la principal força política a Catalunya. Simplement pel que significa de ser País, de convenciment de País. No per res de tot això de “ser decisius i influir” a Madrid, sinó únicament pel que representaria de reafirmació Nacional, de solidesa. Per tot això i perquè només des d’una fortalesa de les opcions nacionals podem aspirar a construir alguna cosa. Perquè serà del tot impossible si aquí el 20N la part catalana no ha plantat una mínima batalla.”I de fet ja estic acostumat a votar amb el nas tapat. Respecto el vot en blanc, el nul i l'estelada, però penso que hem de votar els nostres amb possibilitats, encara que ens provoquin una micona d'urticària.
Paciència i esperança, que 10 dies passen ràpid.