Aquest es el pais de pandereta que tenim.Com voleu que ens prenguin seriosament. Samaranch és la prova. És com si robo 4000 euros i al cap de 40 anys en torno 20, i encara m'han de donar les gràcies.Transcric d'editorial d'avui publicada a Vilaweb.cat referent a la enèsima humiliació a que es sotmet el poble català:
La mort de Samaranch ha posat el dit a la nafra. Enmig del debat sobre la Falange i Garzón, el falangista que arribà a ser cap de l'esport internacional ha posat les coses al lloc que exactament ocupen. El taüt rebrà tots els honors al Palau de la Generalitat (vergonya!) i la classe política que va fer la transició acotarà el cap davant seu. 'Atado y bien atado...'
És inaudit. El país oficial es va lliurar ahir a la cerimònia de glorificar Samarach, amb deler i al vell estil: tancant files i amagant la veritat. Un recorregut per la majoria dels diaris o per la majoria de les webs dels partits i de les institucions era ben alliçonador. No és que en destacassen, més o menys, el pas per l'olimpisme i la contribució a Barcelona 92. No. Allò que feien era diferent i greu: amagaven tant com podien el seu passat franquista. Com si no hagués existit. Com si s'hagués oblidat aquell crit de 'Samaranch fot al camp!', entonat pels demòcrates de tots els colors al final del seu pas infaust pel Palau de la Generalitat, que ell va ocupar, en el sentit militar del terme, com a president de la Diputació. Com si no haguessen existit els seus negocis estranys. Com si no hagués vestit mai l'uniforme del Movimiento.
Ahir llegir la premsa internacional i comparar-la amb la catalana i l'espanyola ens tornava als vells temps que tant enyorava Samaranch. Amb la diferència que ara ni cal la institució de la censura. On ací tot eren panegírics, allà hi trobàvem informació. Que no amagava la seua importància en el moviment olímpic, però que no estalviava crítiques, dures, pel seu passat feixista, per la corrupció en què va colgar el Comitè Olímpic durant el seu mandat, per la seua permissivitat amb el dopatge o per l'extravagància i l'autoritarisme que manifestava.
Molts dels qui ahir tiraven floretes a Samaranch, despús-ahir s'exclamaven que la Falange pogués portar a judici Garzón. Ho feien amb una capacitat d'oblit selectiu monumental, perquè cal recordar que la Falange era precisament el partit de Samaranch.
Ara, aquest oblit selectiu no és innocent i té conseqüències. D'una banda, deixa sense legitimitat l'oportunista campanya pro-Garzón (o és que direm ara que hi ha falangistes bons i falangistes dolents?) D'una altra, ens recorda que l'èxit i el poder poden fer bo qui siga i que hi ha moments que tot sembla que tinga un preu. Finalment, i aquesta és la pitjor, ens posa de cara a la pura realitat: som un país, encara, impotent a l'hora de superar el franquisme, incapaç. I en la por reprimida i en la incomoditat ridícula d'ahir era visible que això és així també perquè la classe política que tenim prové de la renúncia o de la incapacitat de derrotar-lo i de l'acomodació a unes regles de joc marcades i amb trampa que trenta-cinc anys després encara prevalen.
M’esgarrifo i avergonyeixo només de pensar que els nostres polítics rebran el seu cos al Palau de la Generalitat amb tots els honors. Es un insult. Es una altra baixada d
e pantalons. Que no hi ha Memòria Històrica? Ara diuen els apoltronats polítics que no s’ha de mirar el passat d’una persona, que s’ha de positivar el bo d’aquesta persona.Juan Antonio, enamorat de Barcelona segons ell, aconseguí els jocs per a una Barcelona-Española. Va fer veure a galet a quatre babaus en fer-li dir al borbó quatre paraules malt dites en català.
Es el responsable directe que Catalunya no pugui tenir-competir amb seleccions esportives pròpies. Cent membre en actiu del govern feixista de Franco, callà i consenti les sentencies a mort com la de Salvador Puig-Antich….Per aquesta mateixa regla, i sota la protecció de la radiació de Palomares, aviat la “palmarà” en Fraga.
De ven segur tots els polítics, fins i tot els de casa, valoraran positivament la seva trajectòria. Diran que sense ell hages estat impossible la transició a la seva-democràcia. Que la etapa de les sentencies a mort va ser casual. Que “la calle es mia” quelcom sense importància. O dit d’una altra manera, encara ens haurem de f
elicitar de la gran obra de Franco: el seus pantans. Sort d’ell tenim reserves d’aigua. La resta sembla que no te importància. La mort d’una persona, sempre ha de ser motiu de respecta. Si s’en parla s’ha de dir la veritat. Amb treu de polleguera que el seu cos profani el nostre Palau de la Generalitat. Hi sentit a dir que va demanar ser cobert amb la bandera del “senyor dels anells”. A dins però la roja i el carnet nº 93 del madrid. Penso que en aquest nostre país encara queda massa reducte d’un passat caspòs, botifler i apoltronat que mai li ha interessat canviar. Podria seguir el tema del Juan Anto
nio amb els borbons, però millor que ara em calmi .El que és acollonant és que els que es gasten milions en fer homenatges i donar copets a l'esquena als vells lluitadors de la guerra del 36-39, s'agenollin davant la tomba d'un dels darrers col·laboradors del cop d'estat del 36, de tres anys de guerra, de quaranta anys de dictadura i de milers d'assassinats, entre ells Lluís Companys.
La veritat es que ens venen ganes de vomitar per tot plegat, pel nostre President, per aquestes fotos, pel Samaranch que no ha fet res per Catalunya, i per la classe política catalana que s´ha vegut l´enteniment i un cop més ha deixat clar que no representa als catalans, Més valdria que demà a Palau la capella de Samaranch fos ardent de veritat i cremés a foc viu, abans que veure un nou espectacle d'indignitat com el que ens ofereix aquest Govern de espanyols funcionals.
