Ells estan segurs de guanyar les properes eleccions generals, encara que sembli que molts dels seus dirigents estan fent tot el possible perquè no sigui veritat.
El PP, que no sap aprofitar (políticament parlant) l’autoprovocat desprestigi del govern ZP, està davant d’un escàndol que ningú sap com pot acabar.
S'han fet públics els 50.000 folis del sumari del cas Gürtel, que esquitxa, i de quina manera, el PP. N'hi havia tants, de folis, que han tardat dos dies per penjar-los a una web. Les malifetes (presumptes, és clar) de tresorers, alts càrrecs, el "Bigotes" i tuttiquanti ja estan exposades a la vergonya pública, suposant que en tinguin. De vergonya, vull dir.
Mentre, l'organització política directíssimament afectada per l'escàndol contesta amb sordina quan no amb silenci. Mirar cap a una altra banda sembla que està de moda. Mireu si no l'actitud del Papa i de la Cúria vaticana davant del tsunami de notícies relacionades amb els casos mundials de pederàstia. No sembla que el silenci papal sigui la millor resposta davant el problema. Però parlàvem de la dreta espanyola. La postura oficial del PP ha estat defensada en roda de premsa per aquella xiqueta (no recordo bé, el seu nom) que és una mena de Leire Pajín passada pel barri de Salamanca i que ha obsequiat els periodistes amb la recepta de sempre: que si no tenen res a amagar, que si volen que es sàpiga tota la veritat, que si hi ha presumpció d'innocència, que si patatim, que si patatam.

Res de nou sota el sol. Més agressiva ha estat Esperanza Aguirre, "la lideresa" que ha pontificat que als països democràtics qui jutja la gent no és la policia "del govern", sinó els tribunals.

És bo saber-ho ¡¡.
Per fer-ho tot més difícil pel PP, s’ha publicat un informe pericial que denuncia que el senyor Carlos Fabra, president de la Diputació de Castelló i líder provincial del PP, va ingressar més de 5 milions d’euros en sis anys, sense cap justificació. Els detalls llegits a la premsa són esfereïdors i també dignes d’una tronada encara que com que no ha estat jutjat, el senyor Fabra no és encara culpable de res i ens hem de guardar de fer judicis avançats.
Per compensar en certa manera els plats de la balança, es parla cada vegada més del patrimoni del senyor Bono, o dels diners com caiguts del cel dins del cercle del senyor Manuel Chaves, de manera que cap dels dos grans partits espanyols tingui massa ganes de riure les desgràcies de l’altre.
Diners, molts diners. Poder, molt poder. És una llàstima arribar a la conclusió que el títol de “home públic” hagi quedat reduït a ser el masculí de “dona pública “.
Respectant la presumpció d'innocència i entenent que tothom es posa a la defensiva quan es tracta de mirar per cada un, no deixa de ser sorprenent que amb la quantitat de porqueria que està sortint a la llum en forma de sumari judicial (és a dir, amb segell oficial), el PP no sigui més beligerant amb els seus. A no ser que tinguin més coses a amagar de les que ja sabem, és clar.
Una acotació: algú s'imagina l'actual situació amb els papers canviats? Si fos el PSOE el partit enllardat en quatre comunitats autònomes, què no estaria dient el PP en aquest moments? Dient no: cridant fins esgargamellar-se. Ja ho diu un dels seus grans escriptors: todo es según el color del cristal con que se mira.
Necessitem fer creure que no tot està podrit i que és una sort que avui dia es pugui descobrir les males arts i castigar els culpables.

S'ha de fer entendre que la gran majoria de polítics són honrats i dediquen bona part del seu temps per treballar per a la societat. No pot ser que una minoria ho embruti tot i faci posar tots els polítics en un mateix sac. Però els mateixos polítics se equivoquen quan llancen crítiques que posen en dubte l'honorabilitat de l'adversari. Lluny de perjudicar l'altre el que provoca és una desconfiança cap a tots els polítics i una desafecció que no és gens positiva. Hem de ser curosos i criticar l'adversari per allò que fa o deixa de fer; per no actuar de la manera que nosaltres creiem que ho hauria de fer, però si pensem que hi ha males arts, que hi ha indicis de corrupció, no hem de criticar-lo, sinó denunciar-lo. I si no n'estem segurs, i per això no es denuncia, el que toca és callar, perquè posar-lo sota sospita no serveix per res més que desautoritzar tothom, a qui s'acusa i a qui ho fa.