A CREURE ! ARRR !

Ara tots els catalanistes del tripartit, Maragalls, Ridao, Carod, Benach, Puigcercós, Saura ... s’indignen davant de la més que possible, i guiada sentencia del anomenat Tribunal Constitucional.Ara tots aquests catalanistes del tripartit marquen paquet nacionalista, s’indignen i criden als catalans per tal de que sortim al carrer per defensar el nostre estatut, que no oblidem és la màxima expressió democràtica de la voluntat del poble català.
La saviesa popular diu que s'atrapa avanç un mentider que a un coix. I amb el PSOE aquesta saviesa no ha fallat.:Mentiders amb la crisi econòmica. Mentiders amb Catalunya. Mentiders amb els ciutadans.
El problema és que, els que els persegueixen també diuen mentides, i axí no l'acaben d'atrapar mai. Però per molt llargues que tingui les cames i els braços que l'hi proporcionen equilibri, el pes de les seves pròpies evidències l'acabarà estavellant de morros.
Si algú encara ho dubtava les paraules de, Eduardo Madina número 2 del PSOE al Congrès, exigint al president Montilla que s'estigui d'encapçalar cap reacció del poble català contra la sentència del TC, deixa ben clar que el PSC, com a tal, no existeix.
El PSC, en aquest moments, per la seva supeditació a la política centralista i espanyolista del PSOE és un zero a l'esquerra en l'organigrama polític del PSOE.
Després de les paraules d'Eduardo Madina, als del PSOE-PSC (els amos davant, no fos cas que s’emprenyin!) els hi va faltar temps, a través de la diputada Carme Figueras, portaveu adjunta al Parlament, per començar dubtar de la necessitat de fer una manifestació.
L'argument que utilitzen els del PSC per no haver d'anar a manifestar-se és el mateix que havia utilitzat Eduardo Madina al matí: " La sentència segurament només tocarà petites coses que seran assumibles. I els socialistes som especialistes en assumir sentències ( o sigui l'ordeno y mando).
Si això no ha d'estranyar, per conegut, si que sorprèn la supeditació d'ERC, una vegada més, al PSOE. El vicepresident Josep-Lluís Carod Rovira, també acata l'ordeno y mando del PSOE.
A part de no parlar de la sentència (ara diu que no s'ha de fer perquè encara és inexistent així de pas deixa més tranquil a Montilla i el PSOE), públicament fa una aposta per tornar a fer un pacte de govern amb el PSC ( o sigui amb el PSOE)
M’agradaria fer un parell de puntualitzacions:
-On eren aquests catalanistes del tripartit quant el Tribunal Constitucional tenia majoria “d’esquerres”, i seguint les instruccions del PSOE han allargat la sentència premeditadament per “treures el marron” de sobre i permetre que sigui la nova majoria conservadora del tribunal qui sentencií, per poder d’aquesta manera donar la culpa de tots els mals als de sempre?
-On eren aquests catalanistes del tripartit a l’hora de triar els membres del Tribunal Constitucional? Amb els diputats de CIU, ERC, ICV i PSOE-C a Madrid n’hi havia més que suficient per tenir un o dos membres sensibles als interessos dels catalans.
-On eren aquests catalanistes del tripartit a l’hora de triar la cap de llista de les eleccions generals? Si, una tal Chacon, se’n recorden? Si home la dels 25 diputats que servirien per defensar els interessos dels catalans a Madrid..
-On eren tots aquests catalanistes del tripartit quant el secretari general del PSC, un ministre anomenat José Montilla, l’endemà de l’aprovació de l’Estatut al parlament de Catalunya, va anunciar amb orgull que presentava una sèrie d’esmenes que han servit de base per tots els recursos presentats posteriorment al Tribunal Constitucional?
-I sobretot on era ERC...? a si ja ho sé... estava fent la feina bruta al Tribunal Constitucional retallant de forma barroera el finançament que reflecteix l’estatut, i ara intenten desviar l’atenció amb la manifestació contra el Constitucional, ostres que bé que els hi ha anat per desviar l’atenció del desastre del finançament.
Tot i això, ens manifestarem, hem manifestaré. Ara l’endemà que? Més tripartit? Més José Montilla? Més Chacon? Més institucions de l’estat sense sensibilitat catalana? Més ERCquidistància? El portentós cas d’Esquerra passarà als annals del frikisme polític contemporani amb lletres d’or. Els tractats de política estudiaran l’evolució catastròfica d’unes sigles que eren tot futur i il·lusió, i en dos o tres anys es van convertir en empestades per als seus militants mateixos. No recordo res de semblant. No és només que hagin aconseguit ser l’únic partit que té més exvotants que votants; la seua caiguda a plom és de rècord Guinness.
El més curiós de tot és, tanmateix, que les lluminàries que guien la colla s’entesten a insistir que els equivocats són els altres i que tard o d’hora hauran de rectificar. I tornar-los a votar, naturalment.
Però mentre els votants n’aprenen, aquesta curiosa trepa perd un aixovar en cada bugada. Als últims comicis els van salvar del KO técnic, uns electors que no els coneixen, els del BNG. Si els pobres gallecs haguessin sabut on anaven a parar els seus vots... Ensumo que a les pròximes eleccions el populatxo encara no haurà rebut la il·luminació i la patacada serà descomunal. Els desenganyats exvotants d’Esquerra estan esperant el moment amb candeletes, per assistència a l’espanyolisme, per incompetents, per fatxendes i per sàtrapes en general. Ara no és només que l’independentisme ja no els necessiti, és que fan nosa. Cal agrair que amb el seu capteniment de rei Ubú hagin permès crear una fórmula nova, un moviment transversal amb un objectiu primordial i clar: alliberar el País. Dretes i esquerres? Per què no carlins i liberals o, ja posats, nyerros i cadells? Ells i gentola com ells han determinat un segon objectiu bàsic: purgar la política de vividors, oportunistes i indocumentats grapats a la cadira.
Els actuals mandarins d’Esquerra s’han identificat els darrers anys per la papada. No han paït el poder i s’ha afartat com bacons. Potser es aquest el motiu pel qual no van ni avant ni enrere: no es poden moure. Però el greix és més que un signe extern: el pitjor és el reguitzell de corrupteles que els de les mans netes han aconseguit protagonitzar en tan poc temps.
I no s’hi val a dir que no hi ha hagut condemnes judicials. Pagar 12.000 euros per quatre fulls copiats d’una enciclopèdia és legal, però qui encarrega l’informe és un lladre. Col·locar el germà on sigui amb l’estipendi més alt possible és legal, però cal ser molt barrut per fer-ho. Apujar-se el sou com a primer acte de govern no entra en el codi penal, però és abjecte. Subvencionar el grupuscle d’un militant i amic amb 1,4 milions no té nom.
Els que predicaven austeritat han acabat augmentant en 55.000 els funcionaris de la Generalitat. Això dóna moltes pistes. Per quota dins el Tripartit, a Esquerra els n’han de tocar com a mínim 17.000. Cal sumar-hi els assessors i els càrrecs a les institucions, al partit i les empreses que treballen per al Govern, per a l’administració i per a les fundacions que en depenen. Hi ha, a més, un estol d’entitats subvencionades i d’empreses contractades.
En definitiva, un exèrcit.
No és difícil deduir que una bona part dels que donen suport als líders clarividents que han ensorrat el partit obtenen alguna prebenda. Si tenim en compte que hi ha uns 8.000 militants, i que més de 3.000 fan costat a Esquerra Independentista i –encara- a Reagrupament, tots els afectes a la direcció deuen tocar calent.
Ha acabat el temps d’intentar debats constructius, proposar línies d’actuació, evidenciar desajustos, dilucidar estratègies polítiques... Hi ha un 86,7 % de població que es declara descontenta amb els polítics i és evident que ells això s’ho passen per l’escrot. Monopolitzen el poder, bloquegen les administracions, utilitzen els cabals públics per a la promoció personal, es conxorxen amb els adversaris per amagar misèries, salten d’un càrrec a l’altre amb impunitat i, a sobre, carreguen a l’erari públic la propaganda per justificar tot això. Ningú va a votar, els seus índexs de popularitat són per terra, la desafecció arriba a nivells històrics... i ells, com si sentissin ploure.
Arribats a aquest punt, l’insult no només esdevé legítim, constructiu i saludable: passa a ser un deure de bon ciutadà. Cal dir-los a la cara que són uns barruts infectes, uns analfabets estructurals, uns incompetents desacomplexats i, en molts casos, uns xoriços que haurien d’acabar al jutjat. Els d’Esquerra en concret són, a més dels arquitectes principals del desori, uns pobrets de mi que s’han cruspit la gallina dels ous d’or.. Per sort, ja són aigua passada.
Que vigilin si es pensen que podran seguir enganxats a la mamella.

· Hem de trencar l’status quo actual. Ens cal gent amb il·lusió, seriositat, solvència, empenta, iniciativa i creativitat.
· Qui vulgui veure la independència en vida o bé complir el seu deure per a la propera generació.
· És el moment del risc, el sacrifici i la determinació, i més important, de la intel·ligència i l’enginy.

No a la covardia i la resignació..
· Si volem guanyar hem d’arriscar.
Com deia Pompeu Fabra, cal no abandonar la tasca ni l'esperança.