Sóc un fix entre els crítics de la forma de fer política del Sr. Carod Rovira, però avui li faré d’advocat.Se li ha de reconèixer valentia en el fet d’anar voluntàriament a un programa de preguntes capcioses i amb molt mala baba que estaven ansiosos per saltar a la jugular d’un català amb idees sobiranistes. Un públic nombrós i preparat amb ganivets de fina fulla i verí verbal van atacar-lo despietadament demanant tortura, purgatori i exili.El Sr. Rovira em va agradar quan va defensar la catalanitat del seu nom bo i que ho va fer d’una manera barroera i poc elegant, però si més no contundent i aclaridora.Crec que va anar a caure en un parany espanyolista que li ha portat moltes crítiques la majoria d’elles injustes i partidistes.El líder d’ERC no ha estat mai sant de la meva devoció i un dels seus pecats capitals més greus va ser fer president de la generalitat de Catalunya al Sr. Montilla, contradient així la filosofia del seu partit i enredant a molts dels seus votants.Però com que l’hàbit no fa el monjo, penso que en aquesta ocasió ha estat víctima de la seva pròpia ingenuïtat. S’ha convertit en el Belcebú de l’estat espanyol, el ninot del pim pam pum de l’ABC i LA RAZON, en la diana vermella del Sr. Losantos ego te absolvo, ...........Ai, Senyor! Què en farem d´en Carod, ara que a Catalunya repiquen les campanes mel-lancòliques i càntics funeraris per papers espoliats i estatuts denunciats, va i posa més llenya al foc. La seva noble imatge no és res més que cera i la seva inoportunitat el seu pitjor enemic.
7 comentaris:
ERC sembra les llavors del relleu
Carod i Puigcercós es mantenen pels pèls i ERC consolida, a la seva assemblea, les llavors del relleu necessari.
Segurament, l'empenta final la donaran els electors. En tot cas, Carretero ja compta amb la quarta part dels militants i les tesis de l'Uriel Bertran reben el suport de la meitat. La militància demana replantejar-se les relacions amb el PSC i, si cal, tornar a l'equidistància i qüestionar-se seriosament el govern amb els unionistes. En la meva opinió, no serveix de res estar en un govern unionista quan es vol la independència. Entre d'altres raons perquè ara que el país es desmunta per totes bandes, a causa dels 30 anys de desídia pujolista, l'independentisme no en treu rèdit electoral.
Per la seva banda, i malgrat ser a l'oposició, CiU no pressiona massa perquè vol tenir content tothom. Si es confessa massa nacionalista, perd els electors unionistes. Si es confessa massa espanyolista, perd els seus electors independentistes. L'ambigüitat que practica els aboca a la neutralitat pel que fa als interessos nacionals de Catalunya. Tanmateix, els seus estatuts deixen clar que CiU defensa el dret a decidir de Catalunya.
Per tant, tenim tres formacions que defensen el dret a l'autodeterminació (ERC, CiU i ICV), i totes tres estan esperant no sabem ben be el què.
Tres formacions que, sumades, conformen una majoria còmoda al Parlament que ja desitjarien els bascos o els escocesos.
Si no es posen d'acord és pels interessos partidistes de cadascuna. Però aquests assumptes electoralistes perjudiquen greument els interessos dels ciutadans de Catalunya, que veuen com el seu poder adquisitiu baixa cada dia que passa, i el dels empresaris catalans, que perden pistonada cada exercici que tanquen.
Este nuevo rico, que saca el conejo de la chistera, cuando las cosas bienen mal dadas,utiliza su arma nacionalista segun sopla los vientos..que se marche el y todos los suyos y que venga Carretero de una vez. besitos
Josep Lluís,esta vist que no pots sortir de Catalunya,per que cada vegada que viatges ets víctima del mal del 'turista graciós i bocamoll'...
Els estomacs agraïts
Un dels arguments dels ponents “EgoIndependentistes”, i també com no, dels “opinadors imparcials”, es el argument de que aquestes ponències no van guanyar degut a que hi ha molts “estomacs agraïts” a Esquerra. S’entén sota aquest concepte aquells militants, electes i no-electes, que estan col•laborant, d’una manera o altre, amb el govern de les diverses administracions del país, evidentment cobrant un sou.
Encara que se que no guanyaré popularitat parlant d’aquest tema, que tampoc ho pretenc, crec que haig de fer unes quantes reflexions al voltant.
Es bo o no es bo que un partit tingui càrrecs ? Es bo o no es bo que un partit tingui alcaldes, consellers comarcals, diputats provincials, diputats al Parlament, diputats al Congres Espanyol, regidors amb responsabilitat executiva, consellers de la Generalitat, secretaris generals, directors generals, i altre gent col•laborant amb les tasques de Govern?. Jo començaria per aquí, perquè dissabte donava la impressió de que això es un pecat mortal. Aclarim-nos.
Es profitosa per al partit l’existència d’aquests “estomacs agraïts” ? Podríem preguntar a alcaldies, consells comarcals, regidors,institucions culturals, esportives de caire catalanista, etc. etc. que passaria si desapareixessin els “estomacs agraïts” ?. Deien sobre el manifest dels Alcaldes i els que s’hi van solidaritzar que era un document inventat, gestionat des de la seu nacional del partit. Jo els diria, pregunteu als signants, pregunteu-los el important que es tenir possibilitats de fer coses, de executar projectes, de tenir suport institucional a les teves iniciatives, pregunteu, si us plau, no feu demagògia i pregunteu. Informeu-vos.
Com podria assolir Esquerra la independència sense estar en àrees de poder, com?. M’ho pot explicar algú ?. A hores d’ara, cap ni un d’aquests que bramen contra els “estomacs agraïts” ha explicat com fer-ho. La posició lògica seria aconseguir-ne mes, d’àrees de poder vull dir, però en aquest partit som tan rars, que mai se sap. Si us plau, que algú m’expliqui, com des de el purisme immaculat de la èpica independentista tindrem recursos i mitjans per arribar al referèndum, i ja de pas, guanyar-lo. Expliqueu-ho.
I quin es el nostre objectiu ? Guanyar el referèndum i obtenir la independència, oi?. I desprès, qui governa, amb quins quadres, amb quina experiència ? O deixem que governin els altres, que si que tenen experiència de govern, que nosaltres ja hem fet la feina. Estaria be, no? Nosaltres fem la feina i els altres que governin. No ho entenc.
Es seriós un partit que juga amb la gent que es posa a la seva disposició per tirar endavant un projecte ? Es seriós un partit, que en funció dels resultats electorals faci i refaci els pactes una vegada signats ?. Les regles del joc clares, i si hem de marxar, marxem, però siguem coherents amb els objectius fixats i no anem donant cops de volant depenent del humor o ressentiment del personal. Qui quedarà?.
Que no tinguem càrrecs, que estiguem a la oposició, que no tinguem recursos, que no puguem executar politiques, que tots aquests escenaris ens els desitgin enemics i adversaris politics ho puc entendre, es part de les regles del joc. Ara be, que això ho vulguin militants nostres, i amb un suposat nivell intel•lectual i polític, produeix calfreds.
I compte, que ja veig a venir els que m’acusaran de voler aguantar a la poltrona passi el que passi. Però el que no pot ser, repeteixo, es que anem cap aquí i cap allà, en funció de una demagògia manipuladora, dels que per cert i sigui dit de pas, tenen la feina assegurada com a funcionaris. O pitjor encara, son crítics però no abandonen l’esco que han obtingut estant amb els que critiquen.
Salut i República
Com si d'una broma es tractés un 23 de juliol del 2007 la llum va marxar a Barcelona, una de les ciutats més importants d'Europa i la cinquena més poblada de la Unió Europea amb la seva àrea metropolitana. Les incomoditats van ser moltes, però pitjor van ser les pèrdues econòmiques que l'apagada va ocasionar. No la van patir les grans empreses, sinó que ho van patir sobretot els petits empresaris i els particulars: restauradors, forners, ciutadans normals i corrents. Tothom va rebre.
Tres mesos després, tres quarts del mateix, dues línies de tren que uneixen bona part del territori amb la gran ciutat s'han hagut de tallar per 7, 10, 15, 20 dies (Víctor Morlán dixit) i milers de ciutadans s'han quedat deixats de la mà de Déu i amb moltes dificultats per poder fer vida normal. Mentrestant, tothom que havia d'arribar al seu lloc de treball ho feia amb moltes incomoditats, retards, angoixes, incertesa i frustració. El problema és tan gran que fins i tot es tempteja la possibilitat de fletar ferris per fer la línia Vilanova i la Geltrú-Barcelona a tot drap. Qui ho hauria dit mai!!
Però el més greu de tot, és que mentre alguns s'entesten a cantar les excel·lències de la dominació espanyola a tort i a dret (Sirera, Iceta, Saura, Rivera, Duran i un etcètera molt i molt llarg) la gran majoria de la ciutadania patim la potineria, la incompetència i la mala fe d'una administració espanyola que a part de robar-nos el 10% de la nostra riquesa anualment encara se'ns pixa i ens diu que només plou.
Espanya és fracàs! Donem la paraula al poble: autodeterminació!!
Salut
PD: estic amb tu respecte ERC Torre
Avui coneixiem la notícia de la dimissió de n'Uriel Bertran de l'Executiva Nacional d'Esquerra. A ningú se li escapa que es una dimissió induida. N'Uriel ha hagut de dimitir per ser un dels impulsors d'Esquerra Independentista, un corrent que, com bé explica el seu manifest, pretén deixar de ser corrent ben aviat per esdevenir majoritari dins el partit. I seria ben lògic que fos així. Enfortir les vessants esquerranoses, republicanes i independentistes d'Esquerra hauria de ser una de les feines quotidianes de la direcció, però sembla que alguns fa un temps que no hi pensen.
Ahir es van aprovar els pressupostos de l'Estat amb els vots favorables del PNV i el BNG.
CiU i ERC hi van votar en contra.
Malament. Molt malament.
Sóc dels que penso que si els partits nacionalistes d'aquest Estat espanyol actuen cada ú pel seu propi interès, mai aconseguirem canviar l'Estat. I que aquesta idea de canviar l'Estat ja s'hagi demostrat que és inviable, no és cert. El que és rigorosament cert, és que els nacionalismes català, basc i gallec mai han actuat a l'unisó. Mai han prioritzat de veritat l'estratègia comuna d'anar cap a una Espanya plurinacional. I així, fent cada ú les seves pròpies batalletes, víctimes de les conjuntures de curt recorregut, sí que resulta escrupulosament cert que no farem mai res. Entretant, els que defensen l'Espanya nació única -PSOE i PP-, viuen d'aquesta nostra incapacitat . I bé que fan! El problema el tenim nosaltres!
Publica un comentari a l'entrada