El proper dissabte 2800 militants republicans es reuniran a Barcelona per tal de celebrar una conferència nacional, que plantejarà l’estratègia del partit fins a la celebració, el proper any, del Congrés. ERC manté encara un fet diferencial important com a partit republicà: el seu assembleisme, que té aspectes positius en un moment de gran descrèdit dels aparells de partit que tot ho controlen, però a la vegada és un perill desfigurar la realitat d’un partit que ha sabut passar amb dificultats de la preadolescència a un partit de govern.
És cert que hi ha coses que no s’han fet ben fetes, que alguns dirigents haurien d’haver gastat més el seu temps en explicar-se a les bases, potser també s’hauria d’haver treballat més en fer pinya. Però ERC ha aconseguit en els últims anys allò que l’independentisme responsable no havia ni somiat: sortir del testimonialisme i el resistencialisme d’un independentisme sols visible en els entorns de l’11 de setembre i el 23 d’abril, i ser una força política formalitzada en la societat catalana. I més important encara, avui els centenars de milers de votants d’ERC que es consideren sobiranistes o independentistes estan incrustats a la societat catalana amb la mateixa normalitat que pot estar-hi un convergent, un socialista o un excomunista.
I això és per a l’independentisme un fet cabdal, s’ha sortit de les cavernes i s’està en el combat polític normalitzat. Aquest avenç, al qual no donem encara la importància que té, no ha de voler dir, evidentment, que ERC sigui un partit leninista, sense fissures, però ha d’ésser responsable. Hi ha altres forces polítiques, poders econòmics, financers i mediàtics que estan esperant qualsevol equivocació republicana per destrossar aquesta organització política i fer-los tornar allà on a ells els era còmode, a la marginalitat, per poder-los ensenyar de tant en tant com un element de pressió per presentar-se ells mateixos com els elements estabilitzadors.
Això va permetre els 25 anys de la “pau pujoliana”. Es veia amb simpatia els independentistes, però que “no emprenyin” i que no pretenguin governar. Els 2800 militants d’esquerra que assisteixin aquest dissabte a l’assemblea nacional tenen, només faltaria, el dret a expressar discrepàncies amb l’actual direcció, les persones i la seva estratègia, però amb compte de no malbaratar el somni ni la joguina.
I pensant que ERC ha de ser un partit de sumar, no de restar. I avui, tot i els avenços electorals i en militància, té molt camí per córrer. I tampoc no hi sobra cap ni un dirigent, sinó tot el contrari. Els que hi ha, valerosos, necessiten duplicar-se i triplicar-se, i des de la pluralitat avançar i consolidar una gran opció de govern amb l’objectiu del 2014 governar. Des del nostre col·lectiu aconsellaríem als militants d’ERC abans d’anar a l’assemblea general de dissabte llegir els dos articles publicats: “ERC: no malbarateu el somni (I) i “No és hora de salts endavant. ERC: no malbarateu el somni (II)”.
El diumenge, Carod-Rovira, Joan Puigcercós, Joan Carretero i Uriel Bertran tenen la obligació d’haver-se entès i posar les bases d’un gran partit polític que ha d’ésser la punta de llança de l’independentisme d’esquerres, no es pot perdre cap llençol en aquesta vogada. Les qüestions personals, de poder, de ressentiment s’han d’abandonar perquè el més important és consolidar l’espai sobiranista i avançar cap a l’hegemonia.
2 comentaris:
En qualsevol altre país un partit amb gent d'aquestes característiques no haurien durat ni dos Telenotícies. Però vet aquí que aquest país és diferent, tant per bé com per mal.
Tenen un líder que és capaç de relliscar a Venècia i a l'endemà tornar a surar amb el "no me llamo José Luís". Un altre que se'l vol carregar perquè es pensa que és més "guapo", i es rosega els colzes quan l'avancen per l'Esquerra amb propostes "indepes" pel 2014. I amb ells milita el que anomenen Lenin de Manresa, que ara vesteix d'Armani des que li paga l'erari públic.
Tenen de tot per partida doble: dos líders, dos moviments crítics i dos outsiders (Portabella i Ridao). És un partit de Festa Major farcit de castellers, ball de bastons (sobretot en els congressos) i són grans amants de les comparses (del PSC). El seu estil de política són els focs d'artifici, sovint amb pòlvora mullada.
I tanmateix, si aconsegueixen entre el 12% i el 15% de vots, alguna cosa deuen tenir que no tenen els altres
"Posat a Espanya el Carod funciona perquè no fa el tradicional paper del català submís i cagadubtes, que va a Madrid a demanar perdó." Exacte. Aquest tradicional paper l'encarna en Duran i Lleida. Al mateix programa es va poder veure el seu paper de català avergonyit de ser-ho, que demana perdó constantment per ser-ho, i que vol caure simpàtic quan sap que no l'aguanta cuassi ningú.
En Carod no és Sant de la meva devoció, massa preocupat en engrandir la seva imatge a qualsevol cost i amb els vicis de la vella esquerra populista. Però tot i això he de dir que rellegint certes parts de l'espectacle aquest de l'altre dia a TVE s'ha de dir que va estar força acertat, amb algunes afirmacions força brillants...la pena és que aquesta força moral que tenim no la fem servir units per fotre una bona botifarra als espanyols!!
Publica un comentari a l'entrada