Després de molt barallar-se i donar-hi voltes, el Parlament de Catalunya, el Parlament que representa les nostres voluntats, va aprovar un text d'Estatut.Un text fet amb por, redactat de la manera més rocambolesca per no molestar Espanya i seguir-hi encaixant. El text, repeteixo, aprovat pel nostre Parlament, i per tant per tots nosaltres, es va enviar a les Corts espanyoles, acompanyat d'emissaris de bona voluntat de diferents partits polítics.
Però tot i això, va ser retallat de forma insultant .
Aquest Estatut retallat, vilipendiat i insultant va ser ofert als catalans per refrendar-lo. En aquell referèndum jo vaig votar que no, perquè el considerava una ofensa a la dignitat del nostre Parlament, les nostres institucions i el nostre Poble. Però els quatre arreplegats que vam anar a votar aquell dia vam decidir per àmplia majoria que volíem aquell Estatut, i per tant, com a demòcrata que sóc, el vaig acceptar i el vaig fer meu.
Gràcies als recursos del Partit Popular i del "defensor" del poble (del PSOE), entre d'altres, i després de quatre anys de marejar la perdiu, un Tribunal Constitucional deslegitimat, caducat, tronat i polititzat retalla encara més la voluntat dels catalans. Mentrestant, un cop més, els partits espanyols utilitzen Catalunya i l'Estatut com a moneda de canvi electoral.
El gran problema és que el que nosaltres enteníem com una Llei Fonamental, com un text legislatiu marc, per a Espanya, els seus partits i les seves institucions era una Llei Orgànica més. Una Llei gens diferent a la resta del Lleis Orgàniques, si no fos perquè aquesta va ser oferida al poble de Catalunya en referèndum. I si el que ha volgut el Poble de Catalunya és inconstitucional, el poble de Catalunya no vol estar sota aquesta Constitució, no vol estar sota el peu opressor d'aquest Estat que només vol Catalunya per exprémer-la.
Després de segles de subjugació, maltracte i humiliació, després d'una transició ridícula cap a una democràcia feta només a la mida d'alguns, aquesta darrera bufetada a la cara constitueix el moment definitiu de dir: SOM TONTOCULS.Veureu,hi havia una vegada un novici que es deia Tontolcul i va ser cridat per l'abat del seu monestir."Tontolcul -va dir el lama al noi-, confies en mi?". "És clar que sí, mestre!", va respondre el novici Tontolcul.
Però abans que acabés la frase, el lama li va clavar un cop de puny a l'ull que el va deixar estabornit. El pobre noi, desconcertat, va tornar-se'n a la seva cel-la tot reflexionant sobre el significat ocult d'allò que acabava de passar. "Quan sigui més savi ho entendré", pensà.
Al cap d'una setmana, el lama tornà a convocar Tontolcul i va repetir-li la mateixa pregunta: "Confies en mi?". "Sí, mestre", contestà. De cop i volta, el lama agafà un bastó i va colpejar-li el crani pelat fins que se'n va cansar. Atordit, Tontolcul va repetir: "Quan sigui més savi ho entendré". Passats uns dies, l'abat del monestir tornà a cridar Tontolcul, que tenia un ull de vellut i la closca plena de bonys. "Tontolcul -va dir el lama-, ¿confies en mi?". "Hi confio, mestre", digué el no
vici. Llavors el lama va agafar una canya esquerdada i... Bé, això és millor no explicar-ho.En tot cas, cal recordar que, segons com, amb una canya esquerdada es poden fer coses que fan molt i molt mal. Dolorit i escaldat, en un sentit tant psíquic com físic, i fins i tot filosòfic, Tontolcul es va consolar dient: "Quan sigui més savi ho entendré".
Van passar els anys, i aquell jove novici va arribar a lama. Però, tot i meditar cada dia, mai no va arribar a entendre què li havia volgut dir el mestre. Diuen que Tontolcul es va reencarnar en un català.
*Un detall: fixeu-vos quan ho han fet: a última hora del dia abans d'un partit de "la roja", que centrarà gran part de l'atenció mediàtica del dia, i a tocar de les vacances, a veure si amb l'agost pel mig, la gent se n'oblida. Ho tenen tot calculat ara bé, ells no em preocupen...el que si em preocupa es el que nosaltres tontolculs farem.
