Els que no creuen en l’ànima potser no ho entendran. Però és igual. La majoria estic segur que creuen en l’ànima de les persones i també en l’ànima de les coses, encara que la nostra societat s’hagi tornat molt materialista i moltes vegades ens presenten els problemes de forma tan asèptica i tan freda que fa que només vegem la superfície i ens descuidem del que hi ha darrere de les coses (o dins d’elles).Aniré al gra. Després de la segona onada de consultes sobiranistes que van celebrar-se al Principat el passat diumenge, podríem dir que hi ha dues maneres de veure, entendre i analitzar aquest fenomen.
Per un cantó hi ha la idea de fer un referèndum rigorós i neutral en les opcions que englobi a tota la població, o per dir-ho d'una altra manera, es tractaria d'actuar de i com un Estat.
Per l'altre, es tractaria de fer i aconseguir una campanya potent i seriosa sense precedents en aquest poble, per la independència de Catalunya.
El que tenim sobre la taula és, un fet sense precedents en el separatisme català. No és un referèndum rigorós, però sí una mobilització que aconsegueix somoure la societat, que crea debat i el posa a la palestra comunicativa nacional i internacional, que crea també organització en xarxa en tots els municipis, teixeix complicitats, serveix per exercir gimnàstica democràtica i per empènyer els partits polítics, en definitiva, fa avançar gradualment i amb seriositat el camí cap a la independència. És evident que el proper govern de la Generalitat s'haurà de moure en aquests termes, en el dret de decidir, i aquest és el gran què i la victòria de les consultes.
Parlar d’independència al carrer, sense complexes ni recances. Això ja és una victòria.
