En el debat parlamentari d'avui CIU ha fet un pas endavant en el camí que, sense cap dubte, el portarà a acceptar la seva pròpia proposta de finançament i que ja han aprovat els partits de govern.La seva única condició, es que es reconegui que no compleix els terminis de l'Estatut, una raó massa ambigüa, una raó no creible, no és el seu paper convertir-se amb garants de puresa.
En aquest punt, us vull plantejar una pregunta: Esteu d'acord amb mi en què si no li sembles bé el finançament parlaria de què no està d'acord amb els imports en lloc de parlar dels terminis?, avui al Parlament ja ha fet el seu primer pas per acceptar-la, tot i que des de l'oposició de moment no li queda res més que fer-se temporalment "l'estreta" però s'acabarà entregant de forma apassionada.
Y Carod va apostar per la política de l'equidistància, ara el nou líder d'ERC aposta per la política del "mentrestant". Un nou invent per justificar l'estratègia política del partit.
Puigcercós ha afirmat que a Esquerra "som partidaris de la política del mentrestant. Mentrestant aquest país no disposi de concert econòmic, mentrestant no disposem d'un Estat polític que pugui decidir com els altres Estats... mentrestant ERC defugirà el sí crític i acomodatici o del no sectari o tacticista. Mentrestant hem aconseguit un bon acord"
De fet però, això del "mentrestant", no és una novetat. Només és una manera diferent de dir, que ERC aposta per la política del "peix al cove". Un invent de l'etapa del President Pujol, molt criticat per les actuals formacions del Tripartit quan estaven a l'oposició.
Cal reconèixer que la política del "mentrestant", d'entrada desconcerta, com el significat de la pròpia paraula, però abstraient el significat, un veu que no diu res.
Es a dir, ERC s'ha instalat en la política del peix al cove i del que dies passa anys empeny.
I dels temes de Pais?, doncs ja s'en parlarà, ara no toca.
Cada cop està més clar, que tots els partits catalans de govern i el primer partit de l'oposició acceptaran aquest finançament i és una demostració clara de què l'etapa de crèixer dins d'Espanya està arribant a la fi, estem arribant al sostre. L'acord que s'ha arribat és el millor que podem tenir, sempre i quan, volguem seguir forman part de les Espanyes.
A partir d'aquí només queda fer el gran salt, convertir-nos en Estat, aconseguir una majoria sobiranista que ens permeti fer un referèndum i acabar amb aquesta relació injusta. El problema és que, de moment, no veig cap partit actual preparat per liderar aquesta nova etapa i aquest nou pas, tal vegada Reagrupament, ara silenciat i en plena apagada informativa pels mitjans de comunicació sigui el que lidere el nou projecte, el que porti, definitivament, la bandera que falta a Europa.
Son unes bones raons mes per demanar una regeneració immediata d’aquesta generació política que ens porta a l’abisme sense fons.
I dels temes de Pais?, doncs ja s'en parlarà, ara no toca.
Cada cop està més clar, que tots els partits catalans de govern i el primer partit de l'oposició acceptaran aquest finançament i és una demostració clara de què l'etapa de crèixer dins d'Espanya està arribant a la fi, estem arribant al sostre. L'acord que s'ha arribat és el millor que podem tenir, sempre i quan, volguem seguir forman part de les Espanyes.
A partir d'aquí només queda fer el gran salt, convertir-nos en Estat, aconseguir una majoria sobiranista que ens permeti fer un referèndum i acabar amb aquesta relació injusta. El problema és que, de moment, no veig cap partit actual preparat per liderar aquesta nova etapa i aquest nou pas, tal vegada Reagrupament, ara silenciat i en plena apagada informativa pels mitjans de comunicació sigui el que lidere el nou projecte, el que porti, definitivament, la bandera que falta a Europa.
Son unes bones raons mes per demanar una regeneració immediata d’aquesta generació política que ens porta a l’abisme sense fons.
I dels temes de Pais?, doncs ja s'en parlarà, ara no toca.
4 comentaris:
Era previsible que el Ple del Parlament per debatre sobre el finançament fos com ha anat i acabés com ha acabat, quan en un tema com aquest no és possible fer un debat seriós hem de preguntar-nos si tenim el que realment ens mereixem.
Doncs jo trobo que l'actitud del Mas ha estat exemplar. Estén la mà al Tripartit, parla des d'una òptica més nacional que partidista (semblava ell el President), reconeix els petits avenços, detalla els incompliments de l'Estatut pels quals és un mal acord, i demana un gest de dignitat al Parlament per no hipotecar el futur del país.
Ho trobo impecable. L'actitud burleta, maleducada, faltona, prepotent, mesquina, falsa, envejosa, rabiosa, histèrica i fins i tot delirant dels socialistes i les seves palanganes és inexplicable. Com pot ERC no estar d'acord amb reobrir la qüestió del finançament més endavant, donat que és insuficient? No eren partidaris del concert econòmic? Quina estafa de governants!!
Avui més que mai, podem dir allò que no tots els polítics són el mateix.
Afortunadament!
El gran problema és que cada dia ens importa menys les discussions que tinguin. Montilla, visió PSOE ha tret el millor acord que podia i en això ho ha fet bé.
Montilla no té raó quan diu que l’Estatut s’acompleix. Mas té raó pel que fa a l’Estatut, però per a què s’ha de sumar a l’acord de finançament?
Què hi guanya CiU o que hi guanya Catalunya? La realitat és que no importa el que faci CiU, això està ja fet.
Si l’oposició pot ajudar al país bé està, però a què ajudaria que Mas donés suport a l’acord?
L’únic que podia fer Mas i ho haguéssim agraït tots era dir: Senyories, això s’ha acabat, així no anem enlloc, dins d’Espanya no aixecarem cap, l’únic camí és la independència.
La realitat sense maquillatge és que no hi ha via estatutària, no hi ha model de finançament que valgui, no hi ha res que negociar altra cosa que la independència. La solidaritat interterritorial es dóna en el si de la Unió Europea i ja n’hi ha prou.
L’única solidaritat interterritorial acceptable a l’Estat espanyol és la que practiquen el País Basc i Navarra. No els va prou bé?, doncs deixeu-vos la magoria d’històries, altra cosa és covardia.
El nostre problema no és si són Llebrers o podencs. El problema és com derrotar a l’unionisme, com sortir d’una puta vegada d’aquesta trampa en la que estem ficats per rucs.
El nostre enemic no són els espanyols d’Espanya. El nostre enemic és la actitud dels catalans
Cal dignificar la política i el polítics, finalment qualsevol governant vingui d’on vingui, serà polític, perquè el que governa és polític, i necessitem nous governants.
Ens cal gent capaç de generar il•lusió, uns vindran de la classe política, altres no hauran exercit mai, ens cal arrencar, extreure de la societat civil, persones capacitades, creïbles, coherents, descarades, sense por a dir el que cal al país, capaces de construir el discurs, un relat per al país.
Aquestes persones hi són, algunes ja han aixecat la veu, s’estan fent sentir, poc encara perquè l’altaveu mediàtic està controlat pels conservadors, és diguin d’esquerres, de centre o de dretes, els que no volen que res canviï.. Hem de sumar tots els conformistes que n’estan farts, hem de sumar els silenciats, hem de sumar els adormits, tots en el mateix projecte: independencia,
Les divisions ens fan un mal terrible. Si sumem, guanyem!
Salut.
Mentre la senyora d'en Bargalló elabora informes d'11.999 euros, mentre el fill del senyor Bargalló, acabadet de sortir de la facultat, ja treballa al departament de premsa de no-sé-quina conselleria de la Generalitat, mentre la filla del senyor Baltasar s'emporta 60.000 euritos cap a casona (també acabada de sortir de la facultat, la noieta), mentre el germà del Sr. Carod trinca la caixa sencera de la nostra inefable "ambaixada" parisenca ... Ves per on, la "justícia" catalana s'ha anat a fixar en un ascensor per a minusvàlids.
Ja neu veient "com les gasten".
Publica un comentari a l'entrada