Que PP i C's votin en contra d'una ILP per convocar una consulta popular sobre la independència entra dins dels paràmetres de la normalitat, però que ERC, CIU i ICV-EUiA votin contràriament a la resolució al costat del PSOE-C entra dins d'una dinàmica tristament normalitzada: la dinàmica de la inèrcia, de la mediocritat, de la covardia, de la legalitat espanyola.És la segona vegada que el Parlament rebutja a tràmit la ILP per convocar una consulta popular sobre la independència, i amb els vots d'ERC, els unionistes, autonomistes, covards i professionals de la poltrona han tornat a prohibir la materialització de la democràcia.
Quan encara no ens hem refet del bany de masses que va suposar la gran manifestació del 10 de juliol; quan encara el País està en estat de xoc emocional després de la demostració de força popular que van viure els carrers de Barcelona; quan la il·lusió i la trempera bullen més que mai en aquest País... és quan els partits polítics amb representació parlamentària decideixen lluir-s'hi i arrapar-se més que mai a les cadires i poltrones parlamentàries.
Tres dies. Un temps rècord. Tres dies han trigat els nostres representants a trepitjar vilment i passar-se per l'arc de triomf els anhels i les aspiracions de centenars de milers de manifestants de dissabte.
Estava equivocat. Per a guanyar la llibertat plena no podem comptar amb els partits. Viuen en un ecosistema que els aïlla completament de la realitat. Fins i tot anant a la manifestació no van aconseguir captar ni durant una dècima de segon el seu sentit últim. Les entitats i la la societat civil han de tirar pel dret. El Consell de Garanties Estatutàries primer i la Mesa del Parlament de Catalunya després han tombat la Iniciativa Popular per a la convocatòria d'un referèndum sobre la independència de Catalunya.
Que els responsables dels partits polítics presents al Parlament ho hagin fet just tres dies després de la demanda massiva d'independència de més d'un milió de catalans al carrer té una força simbòlica espectacular. Vol dir, senzillament, que l'establishment autonomista i els seus gestors no han entès absolutament res. On és aquell abans i després de què ens parlaven en l'habitual fase espasmòdica declaratòria que sempre queda en el no res?
Quines institucions tenim que garanteixen la limitació dels nostres drets democràtics fonamentals? Com tenen els pebrots de posar per damunt de l'exercici de la lliure decisió del poble els preceptes inservibles d'una Constitució arnada?
No van escoltar que la majoria d'aquest poble passa de la suprema llei dels colonitzadors? Ensorrar fins als fonaments el sistema autonòmic i els seus gestors, extirpar-lo per sempre de les nostres vides
, no és només una exigència de coherència nacional, ha esdevingut també un imperatiu bàsic de caràcter no només ètic, sinó simplement democràtic. Els senyors juristes del Consell de Garanties Estatutàries i els senyors diputats del nostre Parlament, com han pogut atrevir-se a vulnerar d'una manera tan descarada la voluntat àmpliament majoritària del poble al qual diuen servir i representar?Això està podrit i convé, quan abans, enviar-los a tots a l'atur ¡. Sovint la realitat supera la ficció, és segurament la il·lustració perfecta del motiu principal causant de la desafecció política que es produeix gradualment i lenta al nostre País.El solc que separa ciutadans i polítics és cada cop més gran i amb aquest acte de burla parlamentària que han proferit els professionals de la política queda clar que el poble català té enemics mortals a casa mateix.
