No vaig poder assistir a l'Assamblea General constituent de Reagrupament el passat dissabte, a causa de la meva feina.De tota manera, crec que estic informat de forma suficient sobre la naturalesa d'aquesta nova formació. El seguiment per internet, genial.
Tot el disseny i la comunicació perfecte, ara ja podem afirmar que existeixen dues maneres de veure la política del País:
La de sempre, dels imbècils del PSUC disfressats de capità enciam, la dels “julais” del PSOE amb un pseudocatalanisme del secle XIX, la dels que fan servir banderes estelades per a fer bonic a les seves joventuts però que naveguen sempre amb l’ambigüitat, i la dels perduts com un pingüí en un desert, que es preocupen per si el TC espanyol pot modificar els estatuts d’altris. I tots ells amb fortes herències del franquisme: el nepotisme, l’opacitat, i la corrupció.
I una de nova, que funciona amb equip, sense renuncies, verticalment, i de cara a barraca sense perdre el temps en tonteries: Reagrupament
Sóc un simple mini-empresari que viu de les engrunes del nostre malmès sector sanitari que, d'altra banda, és de les poques “ potencialitats “ tangibles de què disposem. Podria començar a fer una disertació sobre la dolenta regulació (compte que no dic poca, sino inadecuada i dolenta...)
El nostre País és això i molt més, tot i que també és això.
Catalunya necessita una sacsejada. No podem continuar movent-nos pel nostre País, anant a treballar, a portar la mainada a l'escola o al partit de futbol, i fer veure que la situació és idíl-.lica o, si més no, suportable.
Les nostres empreses, els nostres llocs de treball, els nostre sistema educatiu, el nostre sistema sanitari, estan en una situació tremendament delicada. Les empreses rendibles tant mitganes o petites no poden accedir amb facilitat als crèdits necessaris per a efectuar les inversions degut a l'enorme descapitalització de l'estat espanyol.
Els projectes s'han de guardar als calaixos, quan el que haurien de fer és materialitzar-se per a crear noves empreses i nous llocs de treball. Pertànyer a l'estat espanyol és allargar la incertesa, com a mínim, i baixar alguns nivells en l'escala del nivell de vida de tots els països del Món, en el pitjor dels casos.
En un País com el nostre a on les corrupteles més del dia a dia es succeeixen en temes tant corrents com la percepció del subsidi d’atur, la defraudació a hisenda, els pagaments generalitzats en negre, la generació d’economies submergides, els xanxullos amb les prestacions per invalidesa o darrerament amb les assignacions per a la llei de la dependència, es realment sorprenent que com ens diu l’evangeli algú s’atreveixi a llençar la primera pedra. El que passa amb els Millets i els polítics que encarreguen informes i molts personatges més és que han trincat molt per sobre del que és el normal, l’acceptable per la mitjana del nivell ètic d’un país hipòcrita que es nega a veure el més evident. La situació d'incertesa actual pot derivar en una decadència en el futur si no es prenen les decissions adequades.
La incertesa provoca por i la por no et deixa pendre les millors decissions. Però la incertesa també conté oportunitats, i només ens cal saber-les veure.
Reagrupament és una eina. Un assosiació que només servirà per arribar a la proclamació de l'Estat Català (recordo que això es pot fer de moltes maneres, però un estat és un estat, i tant és un estat Finlàndia, com Cuba o Alemanya).
El que no pot passar és que passin les oportunitats i no poder tenir la opció d'escollir-les. Un estat permet pendre les decissions: les correctes i les errònies. I a Catalunya li cal tenir un estat.
La formulació de les comunitats autònomes no és vàlida, ja que només permeten la descentralització administrativa, això vol dir: uns altres (en aquest cas, el govern i el parlament de Madrid) prenen la decissió i tu et limites a administrar la situació un cop presa aquesta decissió.
La de sempre, dels imbècils del PSUC disfressats de capità enciam, la dels “julais” del PSOE amb un pseudocatalanisme del secle XIX, la dels que fan servir banderes estelades per a fer bonic a les seves joventuts però que naveguen sempre amb l’ambigüitat, i la dels perduts com un pingüí en un desert, que es preocupen per si el TC espanyol pot modificar els estatuts d’altris. I tots ells amb fortes herències del franquisme: el nepotisme, l’opacitat, i la corrupció.
I una de nova, que funciona amb equip, sense renuncies, verticalment, i de cara a barraca sense perdre el temps en tonteries: Reagrupament
Sóc un simple mini-empresari que viu de les engrunes del nostre malmès sector sanitari que, d'altra banda, és de les poques “ potencialitats “ tangibles de què disposem. Podria començar a fer una disertació sobre la dolenta regulació (compte que no dic poca, sino inadecuada i dolenta...)
El nostre País és això i molt més, tot i que també és això.
Catalunya necessita una sacsejada. No podem continuar movent-nos pel nostre País, anant a treballar, a portar la mainada a l'escola o al partit de futbol, i fer veure que la situació és idíl-.lica o, si més no, suportable.
Les nostres empreses, els nostres llocs de treball, els nostre sistema educatiu, el nostre sistema sanitari, estan en una situació tremendament delicada. Les empreses rendibles tant mitganes o petites no poden accedir amb facilitat als crèdits necessaris per a efectuar les inversions degut a l'enorme descapitalització de l'estat espanyol.
Els projectes s'han de guardar als calaixos, quan el que haurien de fer és materialitzar-se per a crear noves empreses i nous llocs de treball. Pertànyer a l'estat espanyol és allargar la incertesa, com a mínim, i baixar alguns nivells en l'escala del nivell de vida de tots els països del Món, en el pitjor dels casos.
En un País com el nostre a on les corrupteles més del dia a dia es succeeixen en temes tant corrents com la percepció del subsidi d’atur, la defraudació a hisenda, els pagaments generalitzats en negre, la generació d’economies submergides, els xanxullos amb les prestacions per invalidesa o darrerament amb les assignacions per a la llei de la dependència, es realment sorprenent que com ens diu l’evangeli algú s’atreveixi a llençar la primera pedra. El que passa amb els Millets i els polítics que encarreguen informes i molts personatges més és que han trincat molt per sobre del que és el normal, l’acceptable per la mitjana del nivell ètic d’un país hipòcrita que es nega a veure el més evident. La situació d'incertesa actual pot derivar en una decadència en el futur si no es prenen les decissions adequades.
La incertesa provoca por i la por no et deixa pendre les millors decissions. Però la incertesa també conté oportunitats, i només ens cal saber-les veure.
Reagrupament és una eina. Un assosiació que només servirà per arribar a la proclamació de l'Estat Català (recordo que això es pot fer de moltes maneres, però un estat és un estat, i tant és un estat Finlàndia, com Cuba o Alemanya).
El que no pot passar és que passin les oportunitats i no poder tenir la opció d'escollir-les. Un estat permet pendre les decissions: les correctes i les errònies. I a Catalunya li cal tenir un estat.
La formulació de les comunitats autònomes no és vàlida, ja que només permeten la descentralització administrativa, això vol dir: uns altres (en aquest cas, el govern i el parlament de Madrid) prenen la decissió i tu et limites a administrar la situació un cop presa aquesta decissió.
Però les necessitats, la visió del Món, la predisposició, el sistema de v
alors, i molts altres factors són molt diferents des del punt de vista català que des del punt de vista espanyol. Per això hem de poder aplicar el nostre punt de vista en la presa de les decissions.
O això, o acceptem la visió hispanocèntrica de la situació i la fem nostra (això, segons les previsions dels organismes econòmics més importants, comportarà allargar aquesta situació de crisi i encara més la d'incertesa: cal te
nir-ho en compte abans de pendre la decissió).
Reagrupament ens dóna la oportunitat de triar què volem, i de canviar les regles del joc, que actualment estan desfaçades i manipulades. M'agradaria observar en aquest punt que, passi el que passi, els espanyols també s'haurien de replantejar l'adaptació d'aquestes regles del joc, però en tot cas això hauria de ser una decissió a pendre per ells. El projecte és guanyador: independència i regeneració democràtica. Malauradament tenir el millor producte no és sempre garantia d’èxit, però és un gran punt de partida, únic, que cap altre projecte p
olític té. A mi m’agradaria poder discutir d’altres coses, com d’impostos, estat del benestar o llibertats individuals, però ara no toca prioritzar-ho dins l’agenda política, ja que des de Catalunya no tenim les eines per resoldre aquestes i altres qüestions clau, i si ens dividim per temes esquerra-dreta perdem l’enfoc dels dos grans temes principals. Com deia Joan Carretero, “independència i regeneració democràtica, a algú li sembla poc?”. Per això els diputats de Reagrupament, en alguns temes, tindran llibertat de vot. Independència i regeneració democràtica, els aires juguen a favor d’aquest missatge. I pot ser que sigui només Reagrupament el que ho faci, però també pot ser que ho faci amb la col.laboració dels diferents partits catalanocèntrics, especialment CDC, que és el que té un major número d'independentistes a les seves files,( Arriba la recta final de la segona legislat
ura del tripartit, i CiU ha decidit prémer el fre de la reivindicació. Ara volen centrar-ho tot en l’economia i punt,és proposen “Superar la crisi, aixecar Catalunya”, i Déu me’n guard de dir que això és poca cosa.,ni el govern d’aquí ni el d’allà han encertat encara com encaminar-s’hi, i un rumb decidit en la direcció adequada ens vindria bé a tots. Però crisi a banda, el votant catalanista necessita d’altres estímuls.) pe
rò sense oblidar a ERC, ICV, les CUP i UDC. Fins i tot, m'atreviria a afirmar que alguns membres del PSC podrien col.laborar, però en aquest tipus d'organitzacions polítiques el que marca la pauta és la direcció, i per això no els compto.
alors, i molts altres factors són molt diferents des del punt de vista català que des del punt de vista espanyol. Per això hem de poder aplicar el nostre punt de vista en la presa de les decissions.O això, o acceptem la visió hispanocèntrica de la situació i la fem nostra (això, segons les previsions dels organismes econòmics més importants, comportarà allargar aquesta situació de crisi i encara més la d'incertesa: cal te
nir-ho en compte abans de pendre la decissió).Reagrupament ens dóna la oportunitat de triar què volem, i de canviar les regles del joc, que actualment estan desfaçades i manipulades. M'agradaria observar en aquest punt que, passi el que passi, els espanyols també s'haurien de replantejar l'adaptació d'aquestes regles del joc, però en tot cas això hauria de ser una decissió a pendre per ells. El projecte és guanyador: independència i regeneració democràtica. Malauradament tenir el millor producte no és sempre garantia d’èxit, però és un gran punt de partida, únic, que cap altre projecte p
olític té. A mi m’agradaria poder discutir d’altres coses, com d’impostos, estat del benestar o llibertats individuals, però ara no toca prioritzar-ho dins l’agenda política, ja que des de Catalunya no tenim les eines per resoldre aquestes i altres qüestions clau, i si ens dividim per temes esquerra-dreta perdem l’enfoc dels dos grans temes principals. Com deia Joan Carretero, “independència i regeneració democràtica, a algú li sembla poc?”. Per això els diputats de Reagrupament, en alguns temes, tindran llibertat de vot. Independència i regeneració democràtica, els aires juguen a favor d’aquest missatge. I pot ser que sigui només Reagrupament el que ho faci, però també pot ser que ho faci amb la col.laboració dels diferents partits catalanocèntrics, especialment CDC, que és el que té un major número d'independentistes a les seves files,( Arriba la recta final de la segona legislat
ura del tripartit, i CiU ha decidit prémer el fre de la reivindicació. Ara volen centrar-ho tot en l’economia i punt,és proposen “Superar la crisi, aixecar Catalunya”, i Déu me’n guard de dir que això és poca cosa.,ni el govern d’aquí ni el d’allà han encertat encara com encaminar-s’hi, i un rumb decidit en la direcció adequada ens vindria bé a tots. Però crisi a banda, el votant catalanista necessita d’altres estímuls.) pe
rò sense oblidar a ERC, ICV, les CUP i UDC. Fins i tot, m'atreviria a afirmar que alguns membres del PSC podrien col.laborar, però en aquest tipus d'organitzacions polítiques el que marca la pauta és la direcció, i per això no els compto. Pot ser que sigui Artur Mas qui proclami la independència, però això no serà així sense el 
sacseig previ de Reagrupament.
Però a mi no ha estat l’assemblea el que mes m’ha convençut, ja sabeu que cadascú tenim uns inputs personals, de vegades fins i tots secrets per a un mateix, que ens fan prendre decisions. I jo en comptes d’anar tard a l’Assemblea em vaig quedar a casa i vaig posar un DVD anomenat “El coronel Macià”.
sacseig previ de Reagrupament.Però a mi no ha estat l’assemblea el que mes m’ha convençut, ja sabeu que cadascú tenim uns inputs personals, de vegades fins i tots secrets per a un mateix, que ens fan prendre decisions. I jo en comptes d’anar tard a l’Assemblea em vaig quedar a casa i vaig posar un DVD anomenat “El coronel Macià”.
Al acabar em vaig adonar de com s’assembla en Carretero a l’avi, no només físicament, sinó, i això es l’important, per la singular manera d’entendre la política, directa, arrelada i propera al ciutadà, 
sense esquerdes. No se si el primer cop que Carretero es presenti com cap de llista el resultat serà com el 14 d’abril o com serà. El que si veig es que amb el “sistema de joc” d’en Carretero, trigarem mes o menys, però acabarem fent el cim.
I finalment, ens cal fer arribar el missatge. Reagrupament ha nascut molt ràpid però a la vegada amb gran fortalesa. Com va dir Salvador Cardùs, ara el principal repte serà difondre el missatge i transmetre confiança.
sense esquerdes. No se si el primer cop que Carretero es presenti com cap de llista el resultat serà com el 14 d’abril o com serà. El que si veig es que amb el “sistema de joc” d’en Carretero, trigarem mes o menys, però acabarem fent el cim.I finalment, ens cal fer arribar el missatge. Reagrupament ha nascut molt ràpid però a la vegada amb gran fortalesa. Com va dir Salvador Cardùs, ara el principal repte serà difondre el missatge i transmetre confiança.
Hem de fer que el màxim de gent possible escolti el nostre missatge, perquè tenim la raó de la nostra banda (he dit la r
aó, no la legalitat, de moment. Ho dic perquè és l'argument redundant dels espanyolistes).
Bàsicament, la idea és: o ara o mai. I com deia Joan Carretero, a extendre la marea grana.
aó, no la legalitat, de moment. Ho dic perquè és l'argument redundant dels espanyolistes).Bàsicament, la idea és: o ara o mai. I com deia Joan Carretero, a extendre la marea grana.
Si tenim un camí en comú que recòrrer, no val més fer-ho de bracet que no a cops de colze ?
