Restaurant:

**El cambrer es dirigí a la taula i digué:-Judes està vomitant al lavabo, potser l'haurien d'acompanyar a casa.

**El xef es presentà als comensals i digué:-Algú de vostés ha demanat Foie amb tempura de verdures i coulis de fruits vermells?-Jo -digué Sant Pere.-Estem al segle I i tot això encara no s'ha inventat. Li recomano el Wok de verduretes amb salsa d'Idiazabal i reducció de Porto

**El cambrer, carregat de plats, es dirigí a la taula i digué:-Els entrecots amb roquefort poc fets per qui són?

**El cap de sala, veient el què estava a punt de passar, es dirigí tot esverat a Jesús:-No no no! Ni pensar-ho! Netejar-se els peus aquí es una guarrada. Si volen tenim tovalloletes humides per les mans.-És que ho diu el Nou testament! -digué Jesús nerviós-Ni nou testament ni polles. Aixequi's ara mateix i torni la galleda al lavabo.

**Jesús s'aixecà i digué:-Abans que acabi el sopar algú de vosaltres em...El cambrer el tallà:-Perdoni que l'interrompi però hi ha comensals que s'estàn queixant. A veure si poden parlar més fluixet.

**Sant Lluc agafà la carta, la repassà i digué:-Què fem? Primer plat per compartir i de segon cadascú tria?

**El cambrer es dirigí a Jesús i als seus deixebles tot dient:-Es d'algú de vostés un BMW negre aparcat davant del portal?

**El maitre, enfadat, es dirigí a Jesús:-El he permés que es rentin els peus, els he permés que seguin tots a la mateixa banda de la taula, els he permés que cada dos per tres cridin: "Seré jo, senyor?". El que ja no consenteixo de cap de les maneres és que hi hagi aquest tal Da Vinci aquí pintant un quadre!

**Judes pensà en veu alta:-Ja pots anar multiplicant el pa ja... Aquí te'l cobraran tot trinco trinco...

**Jesús preguntà:-Juguem al "Jo Mai Mai"?-Sí, sí! -exclamaren tots-Començo jo! Començo jo! -digué eufòric Jesús- Jo mai mai he traït al meu mestre.

**Jesús i els seus deixebles entraren al restaurant:-Tenim reserva a nom de Jesús de Natzaret -digué Sant Joan-Sí. Era taula per tretze, no? -preguntà el cambrer tot mirant el seu quadern Jesús, fent-se lloc entre els seus deixebles mentre es fregava les mans, exclamà:-No, al final només serem dotze. Al fill de puta d'en Judes se li ha girat feina...

**Seré jo, senyor? -preguntà Sant Lluc-Seré jo, senyor? -preguntà Sant Joan-Prou! Ja n'hi ha prou d'aquesta farsa! -cridà Jesús- Tots sabem que ha sigut el putu Judes dels collons.

**El cambrer, amb cara de preocupat, es dirigí a Judes:-Ho sento, se'ns ha acabat la Comtessa. Li torno a portar la carta de postres?

**Judes digué a Jesús, en to burleta:-Fem vi i gasosa o barrejar gasosa amb la teva sang és pecat? El pilleu? El pilleu? -cridà tot deixant anar una sonora rialla.

**Judes digué en veu baixa a Sant Pere:-Això de les tavernes basques és la hòstia. Jo he fotut tots els meus escuradents al plat de Jesús.

**Jesús, visiblement ebri, s'aixecà i dirigint-se a Judes digué:-T'aviso! A la creu hi anirà ta puta mare!

Bon cap de setmana !!!!!!

Les dues Catalunyes, què hem fet malament?

No qüestiono els bons resultats de la política d'integració dels nouvinguts a Catalunya durant les dècades sobretot dels 50 i 60, i basada en allò de que és català tothom qui viu i treballa a Catalunya i en vol ser. Els nivells d'integració socials i lingüístics i la convivència social obtingudes en són un clar exemple.
Ara bé, siguem realistes en l'anàlisi, alguna cosa s'ha fet malament.
A Catalunya hi ha bosses, en alguns casos immenses, de població, en alguns casos catalans de tercera generació, que no senten Catalunya com a seva i que tenen una pauta de comportament no integrada. Es tracta de persones tallades per un patró molt similar: castellanoparlant gairebé exclusivament tot i conèixer el català, identificats amb l'eix només espanyol o més espanyol que català, i unes pautes de comportament social molt similar. .No estem parlant de reductes, sinó de milers i milers de catalans que responen a aquests patrons d'escassa integració a Catalunya i a la catalanitat, fet preocupant si considerem que en molts casos són catalans de tercera generació.
Què hem fet malament doncs? què ha fallat en aquest sentit?. En qualsevol cas, en respondre aquestes persones a patrons ideològics i de comportament tan uniformes, això indicaria unes causes concretes i detectables, on segur que el factor getització (expressió tabú però real) hi figura.
No ajuda el fet que l'actual Govern ,no només no tingui aquestes polítiques d'integració a la catalanitat com a prioritat, sinó que té la contrària, desnacionalitzar. Amb el nostre propi Govern ignorant, quant no alimentant, aquest problema, tenim mala peça al teler. Hi ha el discurs tranquil·litzador, hereu en certa manera de l’època Pujol, que afirma amb orgull que Catalunya és un país unitari. Un únic país, una única societat.
Es relaciona, aquest discurs, amb aquesta suposada gran capacitat dels catalans per assimilar nouvinguts, i amb totes les teories de la tolerància i de la fraternitat entre pobles germans, entre tots els ciutadans que viuen i treballen al país.
És un discurs fantàstic, comodíssim. Permet abraçar-se amb tothom. La vida és bella. Però aquest discurs, tanmateix, és una fal·làcia. És una mentida descomunal. És una trampa perversíssima. És una construcció teòrica sense fonaments, que es basa únicament en la utopia, en el desig d’auto- satisfacció personal i col·lectiu. I el més perillós de tot: és un discurs que camina, inevitablement, en contra de nosaltres.
Nosaltres, els catalans (els que quedem). Aquesta Catalunya unitària i germanívola, aquesta felix arcadia plena de bons sentiments i d’amistat inesborrable, no existeix. NO EXISTEIX! No hi ha una Catalunya... sinó que n’hi ha dues. Els catalans (nosaltres, els catalans) hem pretès d’articular un refugi per a encabir-hi les nostres temences, o les nostres traïcions; i per a dissimular-les-hi. I per això hem dibuixat la Catalunya única, la Catalunya compartida. La Catalunya de tots. Però no. No hi ha una Catalunya... Hi ha dues Catalunyes. Hi ha una Catalunya normal, que és la Catalunya catalana, i hi ha una Catalunya espanyola, que és únicament una regió de la pàtria hispànica. Dues Catalunya, per tant. I dues Catalunyes enfrontades, en ferma i profunda i històrica col·lisió. No són dues Catalunyes possibles. Una Catalunya fa impossible l’altra, i viceversa. El nostre vell discurs de la integració, de l’amor entre iguals (ai, els discursos), potser ha permès d’avançar sense preocupacions, potser ha permès d’amagar el cap i no veure la realitat més dura; no voler ser- conscients. Però quan els catalans ens vantem de la unitat sociològica del país, el què fem és senzillament apartar la vista. No veure la realitat. És tan senzill, no mirar... no voler mirar.
Però de les dues Catalunyes, l’única Catalunya que dissimula i que dóna la mà, que posa l’altra galta, solidària, l’única Catalunya que abraça amb devoció, és la Catalunya normal. L’altra Catalunya, que és (només) una part d’espanya, mentrestant, ja fa molt de temps que té consciència del seu ésser, dels seus objectius, i de la inevitabilitat de la confrontació.
És una Catalunya (i una espanya) cada vegada més armada. Més ben armada. I entretant, la Catalunya normal, la Catalunya catalana, la nostra Catalunya, fa el préssec. El préssec federal, el préssec autonòmic, el préssec ecologista, el préssec econòmic, el préssec pseudo-sobiranista, el préssec pactista, el préssec ……. Sense que mai, mai, mai, tingui el valor d’afrontar la realitat, la dura (i incòmoda) realitat. Però les dues Catalunyes hi són. I la nostra Catalunya cada dia és més dèbil, cada dia és més a prop de l’agonia. Perquè l’altra Catalunya té un estat al darrera, i té tots els mitjans de comunicació. I ens atrau, magnètica, amb el menyspreu de sempre, amb la condescendència de sempre. Amb les victòries. Ens atrau. Com als esclaus.
O ho assumim de pressa, o ni tan sols no cal que ens hi esforcem. O entenem que s’ha presentat la batalla i ens deixem de subterfugis, de bones paraules i d’embolicar de mala manera la troca, o ho deixem estar definitivament. Semblava que teníem temps, és cert, però cada vegada ho veig més clar: el temps ja ha arribat, el moment és ara. I en termes militars (que són perfectament adequats), podem dir que ja hi ha les dues trinxeres perfectament cavades, i que només cal, ara, escollir la trinxera on combatre. Cal escollir. Ara. I començar a disparar.
La bona notícia però, és que si les causes són concretes i detectables, les solucions són més fàcils de trobar. Posem-nos-hi i no deixem que factors com el tabú i el políticament correcte , ens impedeixin entrar-hi..

Cap la Gran Depressió.

Cansa, avorreix i deprimeix sentir-los parlar, a tots.Els polítics són els principals responsables de la crisi econòmica, crisi que pot esdevenir, malauradament, un crack amb totes les lletres. Quan parlen, però, ho fan com si la cosa no anés amb ells, com si el ministre d'economia no hagués estat mai un tal Rato o un tal Solbes, sinó l'arcàngel Sant Gabriel. Com si a España manés, o hagués manat, l'Scottish National Party i no el Partido Popular i el Partido Socialista Obrero Español. Quanta, quanta estultícia!.
Ells en són responsables, per:
1- Haver-se posat al servei incondicional de la gran banca i del capital especulatiu; del capitalisme més salvatge. Vergonya eterna a aquells que es fan dir socialistes
2- No s'ha fet res per regular la política creditícia, principal responsable de la bombolla immobiliària.
3- S'ha afavorit que els diners anessin a l'especulació més ferotge, mentre s'ofegava el teixit industrial i productiu.
4- S'ha permès que el sector de la construcció, i de la seva àrea relacionada, representés entre un 30% i un 40% del P.I.B. Un gegant amb peus de fang.
5-Les administracions no han frenat l'especulació, ans el contrari, l´han promogut irresponsablement. Ha estat, tot plegat, la cova d'Alí Babá i els quaranta-mil lladres.
6- Han utilitzat els fons europeus i els diners robats a Catalunya per comprar vots al sud, mitjançant la "cultura" de la subvenció. No han creat estructures per que Extremadura i Andalusia visquin del treball, sinó que han arruïnat als qui treballem.
7- Han ofegat les infraestructures catalanes, i han invertit en projectes centralistes propis d'una Espanya imperial i estúpida. Qui pot entendre que l'AVE Madrid-Valladolid sigui prioritari a l´eix de comunicació de la Mediterrània?. Empobrir, sistemàticament, la nació catalana, serà la seva ruïna ( i la nostra, sinó aconseguim deslliurar-nos del jou espanyol).
8- Han actuat com si Espanya fos una potència mundial on tothom pot fer-se ric, Tot gratis i aquí hi cap tothom, radicalment fals!.
9- La immigració descontrolada i atiada per PP i PSOE, sota la falàcia que pagaría les pensions dels nostres jubilats, ha estat mà d'obra barata per enriquir els rics i empobrir els necessitats. Per Catalunya també ha estat una arma per desnacionalitzar-la, desvertebrar-la i acabar de colapsar els seus serveis. On són els recursos per integrar els nouvinguts?.
10- La Gran Depressió té uns pares: els grans partits espanyols i els polítics catalans que no han sabut estar a l'alçada.
És hora, doncs, que els catalans amb consciència cívica i nacional comencem a exigir responsabilitats!.

OH !! QUÈ ENS PASSA AMB EUROPA?

El NO d’Irlanda, l’únic país que era necessari per referendar el Tractat de Lisboa, ha estat una galleda d’aigua freda pels dirigents d’Europa i una satisfacció per aquells que estem d’acord en el fons però no en la forma del procés d’integració europeu.
Que països tradicionalment europeistes com Holanda o França votessin NO al referèndum per aprovar la famosa Constitució Europea ja era un fet simptomàtic de la desaprensió que la ciutadania europea sentia cap a un projecte que com a mínim s’ha sabut vendre poc.
No compartim ni llengua, ni trets culturals ni la forma d’entendre la vida. L’únic que compartim és recentment la moneda i els mil anys de batusses que van configurar el món tal com l’entenem avui. Si Europa ha tirat endavant ha estat en moments de necessitat i gràcies a la voluntat individual d’alguns líders. L’euroescepticisme és un fenomen en creixement.
Els mateixos estats són reticents en cedir competències a un projecte que ara mateix sembla no tenir gaires punts de cohesió social. Si a més a més mirem la nova Europa dels 27 ens adonarem que encara som més diferents i això que encara no s’ha incorporat Turquia! Alguns han vist en el creixement el futur del projecte de la Unió, però si em permeten aquesta és la mateixa situació que la parella amb problemes que decideix tenir un fill per intentar superar-los.
Abans de l’ampliació dràstica que ha suposat quasi doblar els països segurament feia falta consolidar les consciències de cadascú i fer-nos més propers a les decisions que pren la Unió, com ens afecten durant el dia a dia... saber, en definitiva, què fa Europa per nosaltres i llavors decidir què estem disposats a fer nosaltres per Europa.
OH EUROVISION
Va ser tot un espectacle. No les cançons i performances, sinó les mostres de germanor entre nacions. Va quedar clar que els països de l'est es voten entre ells. I els nòrdics fan el mateix. Cadascú vota veïns i amics. És igual que hagin estat en guerra fa poc (ex-iugoslaus) o que es presentin cançons sense melodia. Fins Andorra dóna 12 points a Spain. Això em fa pensar que una Catalunya lliure votaria Espanya i França, segur. Aquest potser seria l’argument perquè els espanyols ens deixessin marxar. A Espanya li interessa ser un estat fort de sud i tenir països amics al voltant. Així tindria els vots de catalans, bascos, portuguesos i andorrans.
OH EUROCOPA
I per acabar, tenim el bany europeista dels del "A por ellos, oeeee !!! ". El nacionalisme dels estats surt a flor de pell en competicions com aquestes. Queda palès que el límit esportiu d’Europa és molt més flexible que el polític, com ho demostra la participació de Turquia. De fet, també Israel juga l’Eurobasket. L’esport , com la música, són manifestacions típicament europees. Hi ha qui diu que els enfrontaments esportius substitueixen els enfrontaments bèl•lics. Tant de bo.
I, mentre Catalunya no tingui equip propi ... , amb qui vaig?
Aquesta és la nostra vella, trista, dissortada Europa. Es podria dir que el poble català va experimentar tot un canvi des de que l’estat espanyol va començar a ser un més d’Europa. Recordo la magnífica sensació de substituir la pesseta per l’euro. La il·lusió que a tots ens va fer perdre poder adquisitiu el mateix dia de canviar en el banc de torn les antigues monedes amb la cara del rei per les de 12 estels dibuixats. No puc evitar sentir-me orgullós com a Europeu de veure com els països de la unió s’entenen tan bé quan es tracte de posar-se d’acord en les lleis generals.
Però s’ha de dir que el millor encara està per venir, les propostes que arriben des de Brussel·les sempre són esperades amb entusiasme i expectació pel poble, un exemple seria la proposta d’ampliació de la jornada laboral a 65 h setmanals. Algú podrà pensar que és un pas enrera pels treballadors, però res més lluny de la realitat, és una proposta amb cara i ulls. Resulta que han descobert que si treballes més gastes menys, per tan estalvies més i tens més poder adquisitiu. Tota una gran pensada per erradicar la crisi econòmica que afecta Europa, a que és fantàstic?
I no parlem de l´ última proposta dels grans intel·lectuals i erudits d’Europa, ara diuen que els consumidors de telefonia mòbil paguin per trucada rebuda , una mesura que sens dubte tindrà gran acceptació popular i contribuirà a millorar sensiblement la butxaca de les famílies europees. Quina sort que tenim de tenir aquests dirigents polítics que tan bé ens representen, què faríem sense Europa! Aquesta és la nostra vella, trista, dissortada Europa.

LA MEMÒRIA

Tot sovint podem observar que la majoria de polítics prometen l’oro i el moro quan fan campanya electoral i al cap de ben poc, sobretot si governen, no fan res del que havien dit, això si no fan tot el contrari.
Ja se sap, el prometre és llarg com una veta i de vegades es peta i, com més anem, la qualitat del fil de la veta és més dolenta i la gent il·lusa comença a estar farta de fer-hi nusos.
Un mentider ha de tenir bona memòria, ens adverteix la dita. Però els polítics són realment mentiders o és que tenen poca memòria?
Una de les definicions de polític de l’Alcover diu “ Sagaç i que sap usar de gran discreció en el tracte de la gent” que traduït al llenguatge popular vindria a ser: “ Persona viva que sap dir el que no pensa”, o dit d'una altra manera: " Vividor que no diu el que pensa". Per tant un polític pot entrar en contradicció amb ell mateix i trair la veritat. Així podria ser un mentider que s’aniria professionalitzant: començant per amagar algunes veritats que podrien perjudicar la seva carrera, continuant per prometre tot allò que el poble desitja o necessita i acabant per deixar anar un estol de guàtlleres tan considerable que ni ell mateix pot controlar. I és aquí on li comença a fallar la memòria, perquè la memòria no es gaire compatible amb les mentides.
Imaginem-nos la gran quantitat d’estímuls sensorials que rep contínuament una persona cada segon, cada minut, cada hora, cada dia: imatges, sons, olors, moviments, sensacions... Milions i milions, tots simultàniament, però no els gravem pas tots, seria impossible guardar-los en el nostre petit cervell, així que en fem una tria i seleccionem els que ens són més rellevants. Quan intentem recordar vivències passades, les retrobem com a flaixos visuals acompanyats d’una emoció o d’una sensació, mai no recordem les paraules exactes d’aquella escena ni els detalls de les imatges, ni tampoc les escenes neutres o normals. Només queden arxivades les que tenen un gran component emocional: alegria, tristesa, por, dolor, sorpresa, etc.
Les paraules d’aquestes escenes s'emmagatzemen en forma d’idea o concepte global. Evidentment que podem recordar llistes de reis o poesies estúpides que ens varen fer aprendre quan érem petits a força de repetir-les, però aquest tipus de memòria no té cap component emocional i no serveix per a res, perquè aquesta informació sempre la pots trobar arxivada en qualsevol lloc. Però és el tipus de memòria verbal que utilitzen els actors i els polítics: s’aprenen unes quantes frases ampul·loses acompanyades de quatre manejos d’acadèmia i les deixen anar en els seus discursos per arribar al cervell emocional dels pobres votants.
Quan ha passat un cert temps, els polítics ja no es recorden de res, ells mateixos no es creien el que deien, però la gent de bona fe que els ha escoltat i se’ls ha cregut se’n recorda perfectament de l’incompliment d’aquestes promeses. Per a ells no eren paraules buides, les paraules se les endú el vent, sinó aspiracions reals insatisfetes.
A sants i minyons, no els prometis si no els dons, així que no ens lamentem dels resultats electorals i comencem a fer concordar les paraules amb les emocions.

Monopoly !

S’han conegut els resultats del sector bancari espanyol en el primer trimestre del 2008 i ben lluny del que ens podríem imaginar, han augmentat els beneficis en més de un 10% respecte a l’any anterior. Però aquí que passa, no ens han estat explicant que en el darrer any hem viscut la pitjor crisi financera que la nostra memòria pot recordar? com és possible que mentre la gent del carrer les estem passant magres, tots aquests només fan que engruixir el compte de resultats?.
Hi ha algú que pugui entendre el perquè, després d’haver rebut els ajuts estatals en forma d’injeccions de liquiditat per a solucionar els efectes de una crisi que ells mateixos han provocat, en comptes de traslladar-la al mercat s’hagin dedicat a aprovisionar futures pèrdues mentre la gent continua amb l’aigua al coll i l’euroíbor no para de pujar. No ho entenc..
Com tampoc entenc la puja de l’electricitat per a cobrir el que en diuen dèficit de generació, ni la resolució del parlament europeu d’augmentar fins a 62 hores setmanals les nostres jornades laborals, ni l’increment brutal del preu del gas-oil com a conseqüència de l’especulació dels grans intermediaris, ni l’escassetat alimentària, ni …… Algú, fins i tot podria creure que la política, que hauria d’estar al servei dels ciutadans, a qui serveix és a les grans corporacions. Això s’assembla a una partida de Monopoly amb els daus trucats.Bon cap de setmana !!

ORGANIGRAMA REAL ?

Hi havia una vegada quatre persones que es deien :
Tot el món, Algú, Qualsevol i Ningú.
Hi havia un treball important per fer i Tot el món estava segur que ho faria Algú.

Qualsevol podia fer-ho, però al final no ho va fer Ningú.
Malgrat tot, Algú es va enfadar perquè era el treball de Tot el món.

Tot el món va pensar que Qualsevol podria fer-lo, però Nigú va adonar-se´n de què Tot el món no ho faria.
Al final, Tot el món va donar les culpes a Algú quan Ningú no va fer allò que Qualsevol podria haver fet.

GRÀCIES PER COBRAR PER TREBALLAR !!

La dreta europea va guanyant batalles i porta als treballadors i treballadores a perdre els drets que van aconseguir els seus avantpassats.
Cal que la gent treballadora que depèn d'un sou prengui consciència del que està passant. Cal canviar l'imaginari col·lectiu que té la classe treballadora de l'empresari-patró, "el que em dóna de menjar i gràcies al qual tinc una feina i unes mínimes necessitats cobertes". Per sobre de tot això ens trobem amb que aquests patrons i persones de bona fe cobren de 15 a 30 vegades més que els seus treballadors. I, a sobre, demanen més hores de treball i més desregulació laboral.
Els partits de dretes pacten aquestes mesures en contra dels treballadors, aliats amb els lobbys i les grans multinacionals.La passivitat i el "laissez faire" han de donar pas a una resposta de la gent perjudicada per aquesta mesura. Sino que ens queda? seguir donant gràcies per cobrar per treballar?

HEM DE PRESSIONAR.

Els ministres de Treball de la Unió Europea han decidit aprovar una directiva que modifica la regulació de la jornada màxima de treball, fixada en 48 hores setmanals, i possibilitar que la jornada es prolongui fins a les 60 hores en el cas general i fins a les 65 hores setmanals en casos especials. L'acord és clarament contrari a les regulacions de l'Organització Internacional del Treball, que fa 91 anys que fixen la jornada laboral en un màxim de 48 hores setmanals.
La mesura, que encara ha de ser debatuda pel Parlament Europeu, ha prosperat perquè un sector de països europeus, encapçalats per França, Itàlia, Alemanya i el Regne Unit, ha aconseguit imposar les seves tesis sobre el sector de països europeus que s'hi oposen, liderats per Espanya.
La mesura és una generalització del model que els britànics van posar en marxa ja l'any 1993, anomenat opting out, que implica que la jornada màxima laboral es pot prolongar si hi ha acord volunutari entre el treballador i l'empresari.
Però que no pretenguin enganyar-nos, en la immensa majoria de casos ja sabem el que aquesta "voluntarietat" implica, fins i tot en un marc estable de relacions laborals i amb una situació econòmica tranquila, però s'ha de ser molt cínic per argumentar aquesta "voluntarietat" en un context actual de clara frenada econòmica i on el capital usa a plaer la lògica por dels treballadors a trobar-se a l'atur.
La mesura és un pas enrera molt significatiu en la construcció d'una Europa social i cohesionada, que amb tant d'esforç des de l'esquerra s'intenta bastir, malgrat tots els desenganys que ens hem endut en els darrers temps. Més encara, l'adopció de la mesura significaria un enorme pas enrera en les lluites socials del moviment obrer, ja que la lluita per la jornada de 8 hores és una de les fites històriques del moviment obrer internacional, i no podem permetre que ens sigui arrabassat d'una revolada, per la porta falsa.
Els ciutadans i ciutadanes d'arreu d'Europa hem de pressionar per tal que la iniciativa no prosperi en el Parlament Europeu (tot i que l'actual domini de la cambra pels conservadors em fa ser pessimista), i els sindicats i organitzacions de l'esquerra social i política ens hauríem de coordinar per a una gran mobilització que aturi aquesta mesura, que és una agressió a la classe treballadora i, de forma clara, socialment regressiva.

VALORACIONS sobre el resultat de les eleccions d'ERC

El desenllaç final d’aquest super dissabte català ha culminat amb la victòria de la opció presentada per en Puigcercós i en Ridao. La veritat és que no estic ni content ni decepcionat. És cert que hagués preferit el tàndem Carretero – Uriel Bertran, però la opció d’en Puigcercós tampoc em treu el son, tot i ser la opció continuista.
Efectivament, un 70% de militants van expressar la seva opció en forma de papereta electoral, i això demostra el interès de la militància pel fet a escollir en un procés democràticament impecable, i què pot servir d’exemple per altres partits on la militància tant sols serveix per pagar la quota, però no incideix en les grans decisions què es prenen tant sols en l’aparell del partit, i on l’assemblearisme es paraula maleïda.
Els vots per a en Carretero han estat molts, concretament el 27’56%, fet que em fa ser més optimista de cara al Congrés del proper cap de setmana. En Puigcercós es veurà obligat a pactar el nou camí que prendrà l’executiva, cosa que per altra banda ja ha manifestat que pensa fer. Espero que totes les opcions encabides dins d’ERC acceptin els resultats que la militància ha dictat. De fet, n’estic segur que així serà, pel bé de Catalunya. El sector Carod s’ha demostrat que no compta amb un suport majoritari i haurà de deixar pas al relleu. Tot i la victòria del sector oficial, crec què en aquesta setmana que be fins al Congrés les posicions es tenen que acostar, i les cessions hauran de ser per part de tots si es vol sortir amb un partit reforçat i unit amb un mateix objectiu, en cas contrari si s’ignora els sectors renovadors, segurament aquests no formaran part de la direcció, i seguiran com un corrent intern que des de fora es seguirà veient com una revolta interna, i una diversitat de criteris què poden suposar mes desafecció cap al partit republicà.
Per això crec que en Puigcercos haurà d’acceptar algunes esmenes que no figuren en el seu programa, i ser mes exigent amb el grup socialista en el govern, i que això es visualitzi a l’exterior, com també anar marcant aquest full de ruta cap al dret a decidir que per força l’allunyaran progressivament del PSC, i el podria acostar sempre amb aquesta base abans esmentada a l’altre partit d’obediència catalana què veurem com en surt del seu Congres al juliol.
Per altra banda, serà una tasca difícil fer malabarismes per agradar a totes les sensibilitats que existeixen dins del partit, però fins que Convergència no es declari explícitament sobiranista no existirà altra opció per al catalanisme. Tot això obviant el fet que mentre continuïn amb Unió no hi ha probablement res a fer.Ara només falta esperar que s’abandonin les picabaralles personals i protagonismes estèrils per poder avançar cap a la sobirania plena. I per fer-ho potser és hora de pensar en una altra aliança per formar govern, almenys mentre el PSC no tingui grup propi al Congrés dels Diputats i es depurin els elements “espanyolistes” del partit.

Objectiu final desitjat: l'ESTAT PROPI.

Catalunya es troba en un atzucac. Els congressos dels diferents partits -especialment el d'Esquerra i el de Convergència- marquen l’agenda política del nostre país i fins que no acabi aquest cicle no sabrem quines conseqüències se'n deriven.

Un es pregunta fins a quin punt aquesta mena de parèntesi polític que s'ha creat arran dels congressos, amb la col·laboració dels mitjans de comunicació, equival a la força real dels partits a casa nostra.
Segurament no correspon, no ens enganyem; però sí que és veritat, com ja s'ha dit a tort i a dret, que el futur polític de Catalunya depèn en bona mesura del que els congressos acabin decidint.

Hi ha un camp bastant obert quan a possibilitats. Des de la continuïtat del Tripartit al seu trencament, des de la Sociovergència al Front Nacionalista.

Passi el que passi, aquests congressos marcaran l’estratègia política del futur més immediat del nostre país. No cal dir que un independentista -jo me'n considero- n'espera molts canvis, d'aquest període congressual. Des del punt de vista d’estratègies dels propis partits polítics espera que els qui s’anomenen independentistes n’exerceixin d’una vegada, alhora que els qui s’anomenen nacionalistes aparquin d’una vegada per totes aquesta obsessió per agradar a espanya i es plantegin la independència com a única sortida possible al desgavell actual. Com és obvi, això tindria les seves conseqüències al govern del nostre país. Hi hauria la possibilitat real que dues grans forces polítiques, evidentment Esquerra i CDC, s'unissin conguntament amb les altres forses soberanistes per a treballar amb un horitzó nacional molt clar. Francament, tinc esperances amb un escenari així, i tinc la il·lusió de veure-ho ben aviat.

Aquesta època de congressos ha de servir per a un objectiu molt clar: l'estat propi!

Grans paraules d'ús en política: DEFENESTRAR

En la didàctica sèrie Grans paraules d'ús en política, avui tractarem del preciós concepte, defenestrar.
Aquest matí mentre llegia un llibre de contingut polític m'he trobat un paràgraf molt interessant, cito:
El ciutadà ha de participar al màxim de les decisions polítiques i, quan hagi de ser representat, ha de poder participar en relació de par igualtat amb els altres ciutadans de l'elecció i la defenestració del/s seu/s representant/s.
Aquí la trobem en negreta, defenestració, cada cop que la sento em moro de riure. Per mi defenestrar algú, un lider polític en aquest cas, sempre havia volgut dir destituir-lo (i no ho havia relacionat mai amb una finestra), fins que vaig anar a Praga fa uns anys. Allà vaig tenir l'oportunitat de visitar el castell d'Hradcany i vaig sentir amb gran plaer les explicacions sobre la primera i la segona defenestració de Praga (atenció, no només van crear el concepte, sinó que amb tot el criteri del món van decidir repetir-ho).
Per saber com va anar tiraré de Viquipèdia:
L'incident conegut com la defenestració de Praga és generalment considerat com el detonant de la Guerra dels 30 anys. El 23 de maig de 1618, representants conspicus de l'aristocràcia bohèmia (disconforme amb l'elecció de Ferran, duc d'Estiria i catòlic convençut com emperador del Sacre Imperi Romà-Germànic, el qual incloïa a Bohèmia), van prendre a dos governadors imperials i al seu secretari i els van llançar a través de les finestres del castell de Hradcany, a Praga.
Tot i que van caure sobre un munt de fems i cap d'ells va sofrir lesions serioses (al contrari que en la primera defenestració de Praga, esdevinguda 200 anys abans i en la qual van morir set regidors), aquest esdeveniment, conegut com la segona defenestració de Praga es pren com punt de referència del començament de la rebel·lió bohèmia, tot i que, de fet, ja s'estava gestant molt temps abans. Ben aviat el conflicte bohemi es va estendre a la totalitat dels Països txecs, (Bohèmia, Silèsia, Lusàcia i Moràvia), que ja estaven dividits per enfrontaments entre catòlics i protestants.
Bé, des d'aquell dia quan llegeixo un llibre o un article sobre política en que proposen o anuncien la defenestració d'algú no puc evitar un lleuger somriure mentre mentalment presencio defenestracions al carrer Génova, al carrer Nicaragua, al Majestic, al carrer Calàbria, a la Moncloa, al Palau de la Generalitat, a la Zarzuela,al Ajuntament de Torredembarra, tots defenestrats !.
Aquests Txecs... com són.

Naufragi

La insistència de les hostesses en dir que anava tot bé i no que passava res va aconseguir fer embogir els més apocalíptics passatgers.
De seguida van començar a córrer tot tipus de hipòtesis i rumors.
Encara repetien que no hi havia motiu d’alarma quan vam veure perfectamentcom el capità i alguns tripulants respectables marxaven a tot drap amb la llanxa de salvament.
Això sí, al mateix fer s’endugueren els papers importants i diners dipositats a la caixa forta,devien pensar que ja hi ha prou tresors al fons del mar pel poc us que en fan els peixos.
Alguns passatgers duien arma,altres, simplement, bons punys. Entre els uns i els altres decidiren qui tenia dret a pujar als bots—ja que no n’hi havia pas per a tots—mentre —això sí— criticaven la indecència del capità.
Mentre entre uns quants provàvem de deslligar una barca van venir dos que havien arreplegat flotadors,ens van fotre els rems i es van tirar a l’aigua.
El vaixell ja no té proa i encara se senten xiscles i trets.
Nosaltres, sense rems, a la barca restem a mercè del vent, dels taurons o de l’ona que ens durà de cap al fons.
Que arribi el que sigui, però que arribi aviat. No vull pensar què passarà d’aquí tres dies quan comencem a tenir gana de veritat.