divendres, 30 d’octubre del 2009

Viva Pancho Villa ¡

Ara tots ens posem les mans al cap. Ara tots diem: No hi ha un pam de net. Ara tots...., bé m'aturo aquí perqué no pararia. la realitat sempre ha estat un altra peró no ho volíem veure. A Catalunya, com a la resta del mon mundial, els grans negocis sempre s'han fet - i es faran- no per la sagacitat i la visió emprenedora d'hom, sinó per la nominalitat - utilització del nom- i la visió prenedora dels hereus de les nissagues.
Vaja que aquest país, com la resta, la pertanença a una determinada família obre moltes portes que la resta de mortals mai podrem obrir, fins i tot la del diner fàcil.
BON CAP DE SETMANA

dijous, 29 d’octubre del 2009

Errare humanum est, perseverare diabolicum.

Qui la fa... la paga? On?! Quan?! Qui?! Però si en aquest País i especialment en el veí MAI no dimiteix ningú!
La societat catalana no està perplexe, no. Ni sorpresa. Ni escandalitzada. No, no, no.La societat catalana està farta. De les òsties que rep ja té les ferides cangrenades i la carn insensible. Corrupció? A Catalunya? Però si això ho sabia fins i tot la meva fillola, que té 10 anys.
De què estem parlant ara? Prou de parlar de sorpresa i d'estupor, que fa temps que sabem que la classe política està plena de xoriços i d'estafadors malgrat que el molt honorable president digui que potser n'és l'1%.
Com en el cas Millet, en el cas Pretòria (es diu així?) els polítics s'acusen amb la boca petita, sense cridar gaire, no sigui cas que el cas (valgui la redundància) els esquitxi i hagin de fer rectificacions. L'Artur Mas i en Zaragoza no s'han atonyinat ni la meitat de la meitat del què la gent (jo, almenys) esperava que ho féssin. I això em fa mala espina.
És hora d’estirar la cadena per fer desaparèixer tota aquesta merda de les institucions del Pais.
I és clar, mal pensat com soc, no em queda més remei que creure que es tenen agafats mutuament pels ous, i van amb compte d'estirar-se massa perquè l'altre no faci el mateix.Això és fer política! Collons! Sí, senyor! Hem d´esperar que quedem arruïnats? i els que els han votat? de veritat, encara algú pensa que el problema és l´economia mundial?
Aquest era el «milagro económico» dels nostres dirigents,. «Si feien sopes», i també, de sobte, va aparèixer una nova espècie «d´emprenedors», que es feien rics en pocs dies i els «Porches i Mercedes» surtien com l´espuma, i als que treballàvem ens quedava la cara de moniato tonto, però avui dia i després del que està passant, el que és més greu del que volen fer-nos creure, surt la “notícia “: Quina lliçó ens han donat el molt honorable Don Zaragoza de la Mancha i en Sancho Iceta. Diuen que si es demostra que han fet alguna cosa (els imputats pel cas Pretoria) els foten fora del partit.
No els podem acomiadar, indemnitzar degudament i posar-los a l´atur ?
El Sr. Zaragoza de La Mancha, s’ha afanyat a tallar els caps dels implicats abans fins i tot que se’ls imputés formalment. Segurament sap més coses. El que jo sé és que hi ha terrenys dins el marc de l’operació Pretòria que es van vendre sota l’alcaldia de la Sra. Manuela de Madre, predecessora de Bartomeu Muñoz,( fins l’any passat va pertànyer a la comissió de control financer del PSOE). Que el seu marit Antoni Fogué, actual alcalde accidental de Sta. Coloma és el president de la Diputació de Barcelona, que el Sr. Muñoz n’és el vicepresident i que la presidenta de l’àrea d’urbanisme de la Diputació és la Sra. Anna Hernàndez , esposa del MH Jose Montilla. Anem a ficar-lis el dit a la ferida socialista i si la ferida s'infecta millor.( A per ells!) Que hagin de celebrar la propera reunió del PSC a Can Brians i sense cap poder perquè els hem de fer dimitir!
Si en Zaragoza parlava seriosament, cosa que dubto, podríem estar veient que el PSC està generan un clima de desafección que és la millor estratègia que tenen. Evitant així que la gent que tenia ganes d’anar a votar per treure aquesta lacra del govern es plantegi ni tan sols sentir a parlar de política.
Ara resultarà que tots els altres alts càrrecs de la corporació municipal eren sords, cecs i muts , malgrat unes irregularitats que impliquen directament l'alcalde, el regidor d'urbanisme i el responsable d'una empresa municipal. Poca broma, per molta gesticulació que faci ara,la direcció socialista no es podrà treure del damunt la ferum que emana del seu nucli dur. Potser els asserena pensar que entre els detinguts hi ha dues antigues patums convergents, però no poden passar per alt que la instrucció ha colpejat directament el ventre de la bèstia, els srs. Prenafeta i Alavedra. El primer fa 20 anys que va deixar la política i el segon vora 13 anys.,si han fet alguna cosa, ho han fet títol personal: sense càrrec ni responsabilitats públiques.
El corrupte que s'aprofita de la seva condició, estatus i situació de poder dins d'una organització hauria de rebre sempre un càstig exemplar. l el que haurien de fer les organitzacions on pertanyen directament, indirectament o s'hi relacionen d'alguna manera, és deixar d'entrar en debats estèrils i fer tot el possible per combatre aquesta gentussa
. Com el Bartomeu Muñoz, batlle de Santa Coloma, que vivia a la part alta i noble de Barcelona. Fantàstic.. Clar, vivint a una zona pija, els problemes dels barris més marginals de la seva població poc li devien arribar.,ara bé, és aquell que fa poc més d'un mes va sortir a la petita pantalla (que ja no és tan petita, segons com) per dir a tothom que a la seva ciutat tots els nens tindríen ordinador. I no recordo quina part dels diners la posava l'Ajuntament.
Va ser una maniobra fabulosa d'autobombo. Un Ajuntament i un alcalde que mirava per la gent, per a l'educació dels més petits... Au, va! Manda Huevos ¡ A Catalunya prou sobre mullat.
El què passa és que les clavegueres estàn plenes de merda i com més plou més pudor fa. A veure si surt tot, ni que sigui a base d'amoníac o salfumà. Encara que haguem d'anar 2 anys amb mascareta. Després però podrem tornar a respirar sense sentir aquesta ferum a corrupció.
Algú m'explicava arràn del Cas Millet, que al nord d'Europa (és clar), diría que a Suècia, fan auditoríes a les persones quan agafena un càrrec i fan una estimació del què han de tenir quan deixin aquest càrrec. No poden haver-se enriquit de manera sospitosa. Han de donar comptes d'on surt tot el què tenen. També crec que seria bò que els polítics, si volen netejar la seva imatge una mica, hauríen de dedicar-se només a fer política.
No pot ser que al Parlament o als ajuntaments hi vagin només quan hi ha plens i quan s'ha de fotre canya al govern o quan es fan piscolabis amb pastes salades que valen un ull de la cara i que paga (indirectament) el contribuient.
No pot ser que cobrin dels impostotas que paga la gent i a més es dediquin la major part del dia als seus negocis particulars. No, home, que això no és seriós. Això només seria possible si la confiança en els polítics i en la humanitat fos absoluta. I rès més lluny de la realitat.
En fi. Ja veurem com acaba tot això. Algú pot entendre que Millet després d’estafar més 20 milions euros es pugui passejar tranquil·lament per els nostres carrers?. Jo no.
Es comenta, o millor dit es xiuxiueja, que ni en Millet ni en Montull no arribaràn a trepitar la presó. Bona ensenyança aquesta per a les futures genercions de catalanes i catalans. Qui la fa (si té molta pasta) no la paga.
Si jo pensés en clau particular, podria dir: "Mira que bé. Aquestos es van emmerdant i això a Reagrupament ens va molt bé." En qualsevol cas, tot i les mentides que expliquen els mitjans, tot i els atacs de Madrit, no podem continuar així perquè la gent cada vegada n’està més farta, i amb raó. Si no volem que un jutge espanyol ens la foti, només ens queda una via.
I després, quan siguem lliures, haurem de fer com els anglesos, que no confien en els polítics i precisament per això fan lleis per controlar-los al màxim.
Si volem que els polítics siguin honestos, hem de fer una nova transició, una regeneració total de la vida política amb lleis que impedeixin robar, amb una transparència de debò.
Si no, això algun dia petarà. Sabrem aprofitar aquesta oportunitat?

Impost de successions

“Els homes obliden més aviat la mort del seu pare que la pèrdua de patrimoni” -(Maquiavel)-
No sóc ultraliberal i crec que hem de pagar impostos. Sense ofegar les empreses ni els ciutadans, però la nostra societat necessita un sistema d'ingressos prou potent com per garantir la prestació dels bons serveis a que ens hem acostumat.
Malgrat això, m'afegeixo als que demanen que a Catalunya hauríem de suprimir o minimitzar l'impost de successions.
L'argument que és un impost per als més rics em sembla demagògic. Més aviat és un impost que castiga les persones que han estalviat tota la vida o als que hem estat pagant una hipoteca. Els que arribin a poder deixar alguna cosa en finir al cònjugue o als fills, veuran que l'herència anirà acompanyada d'una bona clatellada.
És abusiu el peatge a la mort que pagaran els nostres éssers estimats. Ni haver fet testament, ni tenir la cotitularitat en els comptes bancaris no ens ho estalvia. Si el cònjuge o els pares moren, es bloquejaran els comptes fins que es pagui la part del finat.
No solc fer comparacions del nostre país amb les anomenades "comunitats autònomes" però, en aquest cas, la comparativa esdevé odiosa. Em passen l'exemple del que suposa rebre una herència de 250.000€ (valor d’un pis mig). Segons on vius, et toca pagar:
PAIS BASC (PSE/PSOE PP)----------------------0€
CANTÀBRIA (PRC PSC/PSOE)---------------414€
BALEARS (PSIB/PSOE Bloc UM) -----------414€
CASTELLA-LA MANXA (PSCM/PSOE)--2.153€
CATALUNYA (PSC/PSOE ERC ICV-EUiA)41.423€

No es pot al·legar ideologia, comunitats amb igual signe polític ho han fet, però el nostre govern es nega a renunciar a aquest mos. Traspassar l'herència als nostres fills és un dels elements bàsics del nostre "Mos Maiorum", el nostre bagatge cultural.
Hauríem d'estar orgullosos de la triple tradició que hem rebut : la llatina, la judeo-cristiana i la catalana. El dret romà regula al detall les herències i successions.
Els personatges bíblics tenien un gran respecte pel llegat dels avantpassats, ja des de temps del repartiment de Canaà per part dels dotze fills de Jacob. I els catalans érem estalviadors i teníem un hereu o una pubilla a qui llegar el propi patromini.
Durant molt anys el país es va beneficiar d'aquesta manera de fer.

dimecres, 28 d’octubre del 2009

dimarts, 27 d’octubre del 2009

Ja h´ni ha proa ! Sincerament, avui SI que toca president i ja van sent hora!.

/strong>
No em va agradar i em va saber greu perquè Jordi Pujol és des de fa molt de temps, el meu referent polític per ideologia i convicció catalanista i l’argument difícilment justificable de que els altres també ho han fet, fent referència a una de les seves frases més conegudes, avui no toca.
Quan estem veient que en el nostre País patim els mateixos problemes que pateixen arreu i que les corrupteles no respecten ni les institucions més nostrades, el que caldria en aquests moments és la ferma convicció i la complicitat per a regenerar la política i fer-ho ben evident, pel be de tots plegats.
La resposta que el president Pujol va donar ahir en el programa Àgora de TV3 en relació amb les donacions que el Millet, en nom de la fundació de l’Orfeó Català, va fer a la Trias Fargas, ho sento però m’esperava alguna cosa més. Era en referència al finançament dels partits, que "si entrem aquí prendrem molt de mal, perquè jo tindré una resposta fàcil". "Jo també li podria dir: 'aquests van donar tant a tant'", ha amenaçat l'expresident, a més d'assegurar que "tots faríem una mica de ferum". "No hi entrem, però, ei! si cal entrar, entrarem, jo em sembla que no hi he d'entrar, però si he d'entrar personalment, entraré", va sentenciar
Perdó? Com diu? Què vol dir això? Que tots els partits reben finaçaments irregulars, ilegals o turbulents? I després de dir-nos això, representa que ens hem de quedar tan tranquils asseguts al sofà?
Tinc molt respecte a Jordi Pujol, perquè penso que és el millor polític que ha donat el nostre País, però això no es fa. No pots dir que no s'obri la caixa dels trons mentre aixeques la tapa deixant entrellucar el que hi ha dins, i a sobre dient que saps el que hi ha dins. Potser seria l'hora de demanar-li que ho faci, que estiri de la manta i escampi tota la merda d'una punyetera vegada.
Que es pensa, que no ho sabem que tots els partits del primer a l'ùltim es financien irregularment per dir-ho amb finezza?, oi tant que ho sabem, com sabem que CIU també demanava informes i qui més ,qui menys es busca a vida per guanyar-se les garrofes. Ningú està parlant que s'embutxaquin diners, d'aci que trobi desafortunades les declaracions del President Montilla comparant els diners de Millet entregats a la Fundació Trias Fargas amb el cas Gürtel. No és tracte d'aixó, ja entenem que la llei de financiació de partits no cobreix les seves necessitats, però és que aquesta reforma ningú ni cap partit la volen afrontar, aquí, simplement estem en el joc pervers que quan n'enxampen a uns els altres els hi foten canya tot i sabent que ells estàn també en fals però com de moment no els han enxampat amb aquest cinisme miserable tant de la clase política els hi passen factura.
També és cert que hi ha hagut un profund deteriorament del discurs polític, ja no hi ha debat simplement s'enbranquen en disquisicions de i tu més, no fent res més que espampolejar les seves miseries mentre són incapaços d'afrontar el discurs dels problemes reals i que preocupen al ciutadà.
Aqui, hi ha molta mala bava i prou, una noticia esbiaixada del Cas Millet que publica avui el Periódico en dona la mesura. Diu que una de les societats que no ha pogut justificar els 132.222 € rebuts del palau l'administrador de la qual és Juan Manuel Parra Gonzales administrador també d'una dotzena d'Empreses dedicades al món audiovisual, una de elles Estereo Rent, dedicada a organitzar actes electorals pels partits.
Potser si que caldria que el President Pujol estirés de la manta, tot i que no ho farà i que sortissin d'un punyetera vegada tots els tripijocs d'aquesta colla que dient que representen al poble, que tot ho fan per el poble, en realitat són un rèmora inùtil i onerosa que a banda de ningunejar al poble ens costen on ou i part de l'altre per a gairebé res.
Al cap i a la fi per omplir un Parlament de la Senyoreta Pepis que poc per a no dir nul poder té, car tot és decideix a Brussel·les, alguna cosa a Madrid i aqui es limiten a signar el "enterado", i, aixó si, vinga fer obres públiques amb comissions que tant de bo fossin només el 3% i demanant informes a dojo per arribar a fi de mes o pagar serveis de mal justificar.
Estiri de la manta Sr. Pujol si té alló que s'ha de tenir, que s'en diu decencia, responsabilitat i dignitat.
Ahir va ser el Millet, avui la intervenció de la unitat anti corrupció dirigida pel jutge Garzón en els ajuntaments de Santa Coloma de Gramenet, Badalona i Sant Andreu de Llavaneres i la detenció del Lluís Prenafeta o de Macià Alavedra, demà serà una altra cosa, aquests son els nostres Malaies i Gürtels particulars que converteixen l’oasi català en un miratge.
Des del carrer és té la sensació que la merda esquitxa a tothom i que el que s’ha perdut son valors tant importants com l’honestedat, la integritat i el bon govern. Sembla com si ens haguéssim oblidat dels valors apressos a l’escola o a casa i que una grant ambició de diners ho hagués podrit tot. Val la pena anar-nos dessagnant gota a gota sense posar-hi remei?. Encara que potser, quedar-nos al sofà és la millor manera que tenim de fotre'ls.
Quedar-nos TOTS al sofà, però tots els dies, inclòs el dia de les eleccions. No hauríem d'anar a votar ningú, i que aquesta democràcia de pacotilla se la maneguin ells solets. Uf! Que m'he encès!
Ja sabeu, si em llegiu habitualment, que estic en contra de l'abstenció electoral, però jo, en començo a estar fart de tant tejemaneje. Els ciutadans hem d'exigir saber com es financien els partits polítics llardosos que tenim en aquest país. Hem de saber d'on treuen els diners, a qui deuen favors i de quina manera es tornen aquests favors. Hem d'exigir una llei de partits que impedeixi aquest ocultisme i aquests xanxullos intolerables, perquè els propis partits, que són qui creen les lleis, s'hi mouen la mar de còmodes dins aquesta atmosfera corrompuda.
Però clar, l'única manera que tenim els ciutadans per modificar lleis és presentar una Iniciativa Legislativa Popular, recollint una quantitat inhumana de signatures, que després, ses senyories es passaran per l'arc de triomf, com van fer amb la ILP i un acaba pensant que l'únic que pot fer és quedar-se al sofà.
El sistema polític d’aquesta país fa pena.
No tenim llei electoral pròpia, les Iniciatives Legislatives Populars són una enganyifa, no tenim llei de consultes populars, el sistema de llistes tancades fa que siguin els partits i no el vot popular els que decideixin qui ocupa cada càrrec i per remar-ho el finançament dels partits fot més pudor que un contenidor de fracció orgànica un 15 d’agost.
L’opció política que tingui l’encert de poder-se presentar davant de la gent fent creïble el missatge de netedat s’emportarà les eleccions de carrer, només faltarà que després el discurs articulat no es quedi solament com un eslògan electoral i es percebi veritablement el canvi que des de fa temps tots necessitem.
Al final, però, sembla que qui ha obert la caixa dels trons ha estat Garzón, vès… No podia ser ningú mes, Garzón i la Guardia Civil han entrat a les clavegueres de la política catalana, sense que el Govern de la Generalitat ni els Mossos d'Esquadra, tinguessin cap constància del que els ha caigut a sobre, a la classe política catalana.
La cosa no se sap com acabarà, però el mal que farà a la poca credibilitat i confiança que els quedaba als nostres dirigents, siguin de les sigles que siguin, serà irreparable. Almenys per l'actual classe dirigent. On, a la incompetència i manca de capacitat, ara s'els consuma la sospita de corrupció.Cal esperar que en queda de tot plegat, però Garzón amb la Guàrdia Civil, ha disparat de ple contra l'establishment de la política catalana.

Economia de pà sucat amb Oli .? Parlem – ne ?.

En aquest comentari vui fer un “anàlisi”de l'empresa amb més poder econòmic de Catalunya i de gairebé tot l'estat espanyol, es tracta de la totpoderosa Caixa d'estalvis i pensions de Barcelona, "la Caixa".
El seu poder va molt més enllà del fet de ser la tercera entitat financiera i la primera caixa d'estalvis de l'estat. El seu domini l'articula a través de Criteria CaixaCorp, una societat propietat seva que agrupa tota la seva cartera de participacions empresarials.
El mes de juny de 2007 va sortir a cotitzar a borsa i actualment forma part del principal índex bursàtil espanyol, l'IBEX35.Criteria CaixaCorp és un conglomerat d'empreses de diversos sectors. Es poden diferenciar entre aquelles que es dediquen al sector serveis i las dedicades a negocis financers i assegurances.
De totes les participacions en destaquen les següents :1) Gas Natural: 37,14%; 2) Repsol YPF: 12,68%; 3) *Aigües de Barcelona: 44,10% ;4) Abertis ( antiga Acesa ): 25,64% ;5) Telefónica: 5,56%
"La Caixa" és el principal accionista, és a dir, propietari, de totes elles menys de Telefónica, on és el segon.Això significa que controla les principals empreses de gas, petroli, aigües, gestió d'infraestructures ( autopistes, aeroports, aparcaments, etc ) i telefonia de l'estat espanyol.
No és d'estranyar que "la Caixa" ostenti la presidència i vicepresidència de les citades companyies. Si mirem la composició dels consells d'administració ( òrgan de govern d'una companyia ) d'aquestes empreses veiem que el president de "la Caixa", el senyor Isidre Fainé, ostenta els següents càrrecs: president d'Abertis, vicepresident de Telefónica, de Repsol YPF i de Criteria CaixaCorp. Veiem també que altres homes forts de l'entitat ostenten els principals càrrecs.
Així, el president i vicepresident d'Aigües de Barcelona són membres del consell d'administració de Criteria. La presidència de Gas Natural està en mans d'un altre membre del consell d'administració de Criteria i Antoni Brufau, que va ser director general de "la Caixa" entre 1999 y 2004, ostenta la presidència de Repsol YPF i la vicepresidència de Gas Natural.No és casualitat que les citades participacions siguin en sectors regulats, estratègics i en certa manera blindats davant la competència estranjera.
No deixa de ser curiós que una caixa d'estalvis, la missió principal de la qual ha de ser la obra social i ajudar als més desfavorits de la societat, atresori un poder empresarial tan enorme. És curiós també que les caixes puguin adquirir participacions tan significatives en empreses tan importants ( "la Caixa" no és la única ), i al mateix temps ningú pugui comprar-les per què no tenen accionistes com una societat anònima normal i a més no cotitzen a borsa. Que jo sàpiga això no succeeix en cap altre país de la Unió Europea
Enmig de l'escàndol Millet, ha passat gairebé desaparcebuda una notícia que és transcendental per l'economia i la indústria del nostre país. No només perquè afecta a una empresa important i un sector bàsic -l'aigua- sinó perquè representa una escenificació de l'estratègia de La Caixa. I tot el que afecta a La Caixa, en aquest petit país, és important.
Un dels vaixells insígnia de les empreses controlades per La Caixa, Agbar, ha estat venut a la francesa Suez.
El nou símbol de Barcelona, la Torre Agbar, passa doncs a mans franceses.A canvi, La Caixa passa a adquirir el 100% de l'asseguradora mèdica Adeslas, de la qual Agbar tenia el 55% de les accions. A més, l'entitat catalana ha d'aportar una important quantitat de milions per acabar de comprar l'asseguradora.
Quina és l'estratègia que motiva aquests moviments? Quins són els objectius?
La nova estratègia de La Caixa es basa per mi ,en tres punts molt clars i que tindran importància en el futur:
- Refinanciació de l'entitat i venda de participacions industrials. La Caixa, com totes les entitats financeres es troba en un moment complicat en què ha de retornar molts crèdits i a més, ha d'assumir una important morositat. Fruit d'aquesta situació, necessita recapitalitzar-se. Això ho farà sobretot abandonant algunes de les seves participacions industrials, com és el cas d'Agbar i d'altres que vindran. No oblidem que Criteria és un dels principals holdings industrials d'Espanya.
- Retorn al sector financer. Part de l'estratègia de La Caixa passa per tornar a fer el que millor sap fer: el negoci bancari. Hi haurà doncs, una concentració en la missió amb la qual l'entitat va ser fundada, en perjudici de la indústria.
- El negoci de les assegurances. D'aquí de la importància de la compra d'Adeslas. Adeslas és l'asseguradora de salut líder a Espanya, amb tres milions de clients. Aquesta compra reforça el paper de La Caixa en el món assegurador, ja que amb la seva filial SegurCaixa Holding l'asseguradora de La Caixa té un pes important en les assegurances de vida i les pensions.
La Caixa ha vist que el negoci assegurador és la continuïtat natural del negoci bancari. I ha invertit en el que creu que serà el futur. Vol un bon posicionament per controlar un negoci clau en la societat del futur. Aquest tercer punt és el que té importància per al conjunt de la societat, ja que La Caixa apunta a assegurar-se un sector clau i pilar del nostre estat del benestar: l'assistència sanitària.
La Caixa sempre apunta cap a on van els trets.
No acostuma a equivocar-se. Ens està indicant que les mútues de salut i les assegurances sanitàries tindran molt més pes en el futur. Més importància del sector privat en l'assistència sanitària.
Caldrà tenir-ho en compte. No oblideu que abans que esclatés la bombolla immobiliària, de fet en el seu moment més àlgid, l'entitat catalana va vendre la seva participació en Colonial i va sortir del negoci immobiliari. Va ser a mitjans del 2006.
Tots sabem què va passar després...
Per la xarxa, he trovat aquest vídeo on es posa de manifest que el conseller socialista, Joaquim Nadal, fa merits per ser el digne sucesor de Narcís Serra i presidir alguna de aquestes empreses o bé intentar com ell,carregar-se el mapa de caixes catalanes, respaldar la seva intenció d'eliminar la paraula Catalunya de la Caixa Catalunya.
Pas a pas fins la ruïna total.! ¡ Veieu el vídeo i jutgeu vosaltres mateixos...

Situacions com aquestes demostren el baix perfil dels politics del govern tripartit i posa en evidència la seva incapacitat per formular polítiques coherents que puguin contribuir a treure Catalunya de la crisi.
Ara bé molt em temo que el senyor Joaquim Nadal pot ser designat com conseller d´administració de la Caixa ,o bé de cuansevol de les empreses del grup Criteria CaixaCorp.
Aquí és on el ressentiment aflora i llavors la ràbia m’ofega i em fa dir estirabots contra tothom, contra mi el primer, però també contra els altres. I en fi, ningú es culpable de res i cadascú té el que es mereix.........

dijous, 22 d’octubre del 2009

NO CAL NI OBRIR ELS DIARIS.

Hi ha dies que tot et supera. Un cúmul de fets que et desborden i intentes sobreposar-te però és com si aquests fets tinguessin vida dins el teu cervell i no els poguessis expulsar.
Beus un wisky i després te’n veus un altre i et sents una mica mes alleujat i mires de una ullada a la pàgina inicial dels diaris electrònics i ens presenta un panorama trist i esgavellat, essencialment en temes socials.
El llibre de la ex-diputada del PP Montserrat Nebrera sembla que deixa com draps bruts a un gran nombre de persones de primera fila, principalment del seu ex-partit, i amb el ressò mediàtic segur que arribarà a vendre molts exemplars encara que tot acabi com una tempesta en un vas d’aigua.
Sardà critica «la crosta catalaneta de TV3», Oriol Giralt revela que Laporta parla en castellà als seus fills, Pilar Rahola es queixa del tracte que li dona el diari Público i el primer tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Barcelona ha explicat que Telma Ortiz va ser elegida entre diversos candidats per a l'ocupació que actualment ocupa al consistori.
De manera que fins i tot els temes de menor importància estan esgavellats i només la desfeta del Reial Madrid ahir ajudarà a fer suportable la del Barça el dimarts i salvar la setmana.
¿ Catalunya és “monàrquica”?.
És clar que SI : aquí REGNA el desconcert.
No cal ni obrir els diaris per descobrir que és molt difícil arribar a fi de mes.
La majoria d’especialistes i organismes econòmics a nivell mundial ens alerten de que en el 2010 - 2011 a Espanya, els efectes de la crisis s’agreujaran i malauradament les dades que cada dia anem coneixent van indiscutiblement cap a aquest camí.
La darrera ens diu que més d’un 60% de les famílies d’aquest país no arriben a final de mes i que quasi bé un mil·lió de llars han hagut de renegociar o aplaçar les quotes de les hipoteques. La crisi s’està filtrant des de la macroeconomia que tots veiem com a molt llunyana i poc comprensible fins a la domèstica, la microeconomia, que és quan realment fa mal i quan el problema és no poder pagar la factura del banc, del telèfon o de l’electricitat tots aprenem en un moment en un màster avançat de supervivència en que ens afecta la baixada sistemàtica del PIB, una deflació no acceptada o el que ens expliquen alguns del dèficit públic, del deute desproporcionat o el desequilibri comercial que ens afecta des de fa temps.
Un país és més social quan els ingressos que genera li serveixen per pagar la sanitat, l’educació dels nostres fills i les prestacions socials de les que ara gaudim, però de la mateixa manera que ens passa a casa, gastar més del que ingressem ens apropa ràpidament al desastre. És inevitable en aquests moments ajustar-nos al que guanyem i l’Estat és qui hauria de donar exemple d’austeritat i enginy.
De la mateixa manera que també l’hauria de donar complint els compromisos que planteja com en el cas de la liquidació mensual de l’IVA a les empreses i no portar 5 mesos de retard. Si no hi han calers per a solventar en part els problemes de liquiditat de les empreses que son si no ha canviat la cosa radicalment, els qui creen riquesa i generen llocs de treball, tampoc n’hi haurien d’haver per a d’altres festes. Quan la misèria surt al carrer i ens mossega el cul és quan veiem la mala cara que fa la realitat, llàstima no haver-ho previst molt abans i haver-hi posat remei, al menys en part.
Des de que ens van dir que això de les esquerres i dretes era un cuento -desfassat a més-, la gent que creiem que el concepte de llibertat no s'aplica de la mateixa manera a un mileurista que a un Millet estem realment perduts en un mar de descrèdit. I clar, d'això se n'aprofita qui sempre se n'ha aprofitat, els que tan se li dona si en tens mil o cinc cents, que ells sopen i dinen a un bon restaurant i diuen que ens apartem els incauts, que els qui realment valen són ells, que així ha estat sempre i així seguirà, aquí a casa i a la Xina popular.
Quan l'independentisme creix, el país es divideix, com si nosaltres mateixos no volguéssim assolir el punt de partida que representa la llibertat nacional de Catalunya. Algú m'ho pot explicar?.. No entendré mai aquest mal endèmic de l'independentisme, i de tot moviment que massa cops és fruit de baralles personals i protagonismes innecessaris, que confonen les causes polítiques amb les causes personals i demostren que massa cops hi ha qui es baralla més pel barret i la xapa que pel projecte o estratègia política.
I en els moments difícils cal encara apretar més la pinya, aixecar colzes i posar-se ben rectes, per poder descarregar el castell i no aprofitar per pasar de llarg,per si cau, lluny de tactismes, cal sumar i no restar.
Amb molta valentia, coratge i empenta, els homes i les dones, aconseguirem descarregar el castell i enfortir aquest país que en aquests anys hem anat construint silenciosament, tot i el soroll constant d'aquells que han volgut enderrocar la veritable construcció nacional que s'ha dut a terme. Tot i els opinadors, tertulians i mitjans de comunicació de torn al servei d'aquells que no volen esdevenir una país normal, un país lliure, Catalunya avança amb pas ferm cap a la llibertat nacional i social.
Ara ens toca fer el salt que ens demana part important de la societat catalana i recuperar el lideratge del procés d'alliberació nacional, sense por i amb contundència.
Perquè només des de la unitat d'acció assolirem els nostres objectius!

dimecres, 21 d’octubre del 2009

La burguesia catalana i Millet.

La burguesia catalana, com a 'paquet social' històricament ha jugat un paper importantíssim en el desenvolupament social, cultural i econòmic de Catalunya en els segles XIX i XX.
En alguns casos i en alguns temps, fins i tot podriem dir que ha estat una peça clau en el progrés social. Aquesta mateixa burguesia catalana també ha estat la causant d'alguns forts retrocessos socials i ha provocat alguna sonada barbaritat.
Aquest paper dual que ha exercit la nostra burguesia va en paral.lel a cada moment històric. Al s. XIX, quan una part de la burguesia es va convertir en l'abanderada del catalanisme polític esent motor intelectual, cultural, econòmic i nacional.
Aparentment semblava que s'hagués escindit de l'altra part, més 'rància' i amb uns interessos més lligats encara a la oligarquia espanyola. A Catalunya, durant el segle XX hem tingut una burguesia 'de dues velocitats'. En alguns moments, s'enfrontàven entre elles, però en alguns moments anaven juntetes de la mà per a preservar els seus interesos comuns.
MILLET ha volgut ser un hibrid entre les dues cares de la burguesia catalana.... La llista de membres dels òrgans directius de la fundació Orfeó Català - Palau de la Música reflecteix totes les tendències econòmiques i polítiques de la burgesia catalana. En aquests òrgans hi ha els principals representants de totes les entitats de la societat civil catalana. Aquests representants de les classes altes de Catalunya apareixen a la comissió delegada de la fundació Orfeó Català-Palau de la Música, a la junta del patronat i al patronat Palau 2.000-Palau de la Música Catalana.
Així, per exemple, la fundació està presidida en aquests moments per Mariona Carulla, filla de Maria Font, vídua de Lluís Carulla, creador del grup Agrolimen, un mecenes habitual del catalanisme i fundador d'Òmnium Cultural. També hi figuren empresaris com Leopoldo Rodés, Isidre Fainé, Josep Esteve, Joan Gaspart, Enrique Lacalle, Jordi Miarnau, Francesc Costabella, José Luis Núñez Clemente o Enric Reyna.
No només estan representades en aquests òrgans les principals empreses, entitats associatives i d'altres organismes, sinó que també apareixen membres dels més importants partits amb representació al Parlament de Catalunya, com Arcadi Calzada, Anna Balletbó, Francesc Martí i Jusmet, Jorge Fernández Díaz i Jordi Pujol i Soley .
El llistat de membres dels òrgans directius mereix una lectura detallada i disposar de la paciència suficient per relacionar-los amb els membres del Circulo de Economia, els de la Junta del Liceu, els del Circulo Ecuestre i els d'alguna entitat barcelonina més, per adonar-nos que Catalunya, des de fa anys, està en mans de poques famílies.
I tots plegats són una colla d'ineptes per no veure el lladrocini d'els MILLET i companyia i en aquest cas han de retornar tots els diners cobrats per assistir a les reunions del Patronat del Palau,coneixedors del tema guardaven un silenci sospitós i mereixen ser inculpats.
Ara ha sortit a la llum aquest escàndol de corrupció on MILLET s'emportava milions del Palau de la Música. Ès posible que qui havia de donar-se compte hagués rebut part de la generositat de MILLET, no ho sabrem mai.La burguesia catalana faria be en depurar i purgar a MILLET i altres elegants rapinyaires que encara volten pel nord de la Diagonal, enmig de festes, recepcions, conferències, consells d'administració, etc....... Si és que realment no volen acabar sent, per extensió, objectiu del descontent popular.
Ara tots aquests surten a corre- cuita a posar-se a primera fila per poder dir, jo vaig ser un de l'escamot de lapidació. No reconeixeran que ells varen fer la vista grossa, no reconeixeran que ells poc o molt varen mirar cap un altre lloc per tal de no perdre la cadira, i finalment no dimitiran. I no es que hagin de dimitir per babaus o ineptes, han de dimitir per que han estat i son col-laboradors necessaris en els saqueigs a les institucions. Segurament en un país tant petit com el nostre, molts de nosaltres coneixem a algún MILLET.
Fèlix Millet i Tusell, ex-President de la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música Catalana ha confessat que en trenta anys va furtar milions d'euros de la fundació que presidia. Això sí, ens ha matisat que els va emprar en arreglar-se el domicili conjugal, i no pas per a jugar al bingo, i que els viatges de luxe els feia amb la família, i no pas amb la fulana. No és pas el primer que s'apropia indegudament de diners que no són seus en administrar algun ens de l'Estat, i en el seu cas, ja no era la primera vegada, hi havia antecedents concrets provats i pagats en condemna en pròpia carn.
Aquí hi ha dues qüestions que si són molt difícils d'entendre: la primera com ningú se’n va adonar de la magnitud del desfalc, com es possible que fallessin tots els controls de l'administració Catalana i de l'Estat, i no s'hi val a apel·lar a la presumpció d'innocència o confiança cega, per ser qui era i amb el seu historial, precisament hi havia bastant gent del poder que ho sabien i malgrat tot no el van vigilar ni fiscalitzar.
La segona qüestió la més difícil d’entendre de tot l’assumpte és que aquest senyor tenia un sou de gairebé un milió sis-cents mil euros l’any més altres ingressos que s'agenciava a mitges amb el seu còmplice(presunte). Hi aquí si que no entenc res. Una persona que guanya legalment gairebé dos milions d'euros l'any, quina necessitat té d'estafar?, per més que en gasti, dos milions d'euros son gairebé quatre-cents milions de pessetes i no oblidem que aquest senyor viatjava arreu pel morro. Aixó és el que menys entenc de tot, lo que em porta a pensar que el problema del MILLET és que és un pobret i malalt cleptòman compulsiu, només que a l’engròs, molt a l’engròs.Tot un exemple a seguir.
Si en el fons són bons, és la societat que no els entén.
Els grans estafadors son aquells que no només es limiten a embutxacar-se uns diners que no son seus, si no que a més ho fan amb elegància, a la vista de tothom, i el més important de tot, amb absoluta impunitat.
En el cas de MILLET ens hem de treure el barret i reconèixer que molt probablement ens trobem davant del que potser sigui l'estafador més gran de la Història de Catalunya,MILLET no només es va emportar (presuntament) un munt de milions de la Fundació del Palau; no només havia (presuntament) teixit a cop de talonari una xarxa de complicitats que no feia distincions ideològiques; no només es va anar rodejant de familiars per (presuntament) fer més impenetrable la seva gestió; si no que a més va preparar una defensa legal digne del millor mestre d'escacs per si fallaven tots els tallafocs.
I se'n ha sortit.
Donat que ens trobem davant d'un personatge clau a la recent història del nostre país la pregunta seria: Per quan una entrevista de Mònica Terribas a Millet al programa Savis? Els catalans no només necessitem alimentar la nostra ànima amb la saviesa dels escriptor o dels filòsofs, també necessitem els coneixements de personatges com MILLET per aprendre a forrar-nos sense gaires esforços.
Tant MILLET com MONTULL van declarar per primera vegada davant del jutge el qual, després d’haver-ne escoltat les declaracions, els va deixar en llibertat sense fiança, amb càrrecs i amb la prohibició d’abandonar el país, raó per la qual els van ser retirats els passaports.
La indignació crec que ha estat generalitzada. Després de mesos de parlar-ne a tots els mitjans de comunicació, i després d’haver-se anat sabent, a través de les informacions periodístiques, les quantitats que (pressumptament )aquesta parella s’havien agenciat, tothom donava per fet que el jutge, després d’escoltar-los, els enviaria a la presó.
Tothom ho creia, això. I la gran majoria, a més a més, ho creien de bona fe. Perquè la gran majoria, i és lògic, s’informa a través dels mitjans i no té coneixement de dret penal o dret processal. Evidentment, aquí ningú s’ha inventat cap història i ningú està animant una escalada bèl·lica, més enllà dels intents del carrer Nicaragua per convertir el cas MILLET en el cas TRIAS FARGAS. El que sí està passant, en aquest cas i en tants d’altres, és que per un costat camina la justícia, i per l’altre els mitjans de comunicació. Cadascú fent la seva feina, però també generant determinades interferències en l’opinió pública que potser obliguen a una reflexió.
És legítim -és la seva feina!- que els mitjans, davant d’un cas com el cas MILLET, rasquin, preguntin, investiguin i publiquin el que creguin que han de publicar. Tant legítim, tant, al mateix nivell, com a mínim, com que la justícia té el seu marc de treball, els seus codis, les seves normes, i que aquestes també han de ser respectades.
I respectades vol dir que de la mateixa manera que els mitjans de comunicació no acceptarien que un jutge es posés a opinar alegrement sobre com fan els diaris o les notícies que decideixen publicar, i ho farien en ares de la llibertat d’expressió -i ben fet que estaria!-, d’aquesta mateixa manera els mitjans -crec- haurien de ser una mica més rigorosos en la informació que publiquen sobre processos judicials.
No dic, fixeu-vos, que no en puguin opinar.
Dic que caldria ser més rigorosos. Els mitjans de comunicació no només tenen la obligació de buscar la veritat. Tenen la obligació, també, de ser rigorosos. I si la gent ha arribat a la conclusió que en MILLET i en MONTULL tenen tracte VIP per part de la Justícia és perquè des del mitjans s’ha estat fent un judici paral·lel, s’ha emès sentència prèvia i ara la Justícia, que és a qui li correspon aquest exercici, sembla que quedi qüestionada.
Els mitjans, igual que han estat rascant i buscant la veritat sobre el cas MILLET, i n’han informat, també haurien d’haver informat sobre el procés que el cas havia de seguir en l’àmbit judicial. Així, potser, no hauria estranyat tant que en MILLET i en MONTULL sortissin de la primera declaració davant del jutge en llibertat amb càrrecs.
Les inclinacions de MILLET, lo de senyor ens ho estalviarem si us sembla, a fer-se seu el que era dels altres en totes aquelles organitzacions que varen cometre l’imperdonable error de facilitar-li l’accés de la caixa, ha tingut la virtut de posar altra vegada damunt la taula el debat del finançament dels partits i el funcionament d’institucions com les Fundacions de les que fins ara en sabíem ben poca cosa.
Aprofitant que d’aquí uns quants mesos els catalans serem cridats a les urnes i veient el resultat d’algunes enquestes no massa engrescadores, el PSOE -C ha aprofitat l’avinentesa per facilitar els titulars d’alguns dels mitjans que no son de la crosta, acusant d’irregularitats no demostrades la fundació TRIAS FARGAS de l’òrbita de CDC, procurant confondre a la opinió pública amb els conceptes de legalitat, legitimitat i ètica.
És legítim que una fundació acabi rebent d’una altra fundació privada uns diners per el foment de l’activitat que justifica la creació de la que els dona? òbviament que ho és i com a tal, aquests diners han hagut d’ésser justificats amb els corresponents convenis davant, entre d’altres, el ministeri d’Hisenda i el departament de Justícia de la Generalitat.
Com que això és així, perquè s’insisteix des de l’àmbit socialista en reclamar uns justificants que les administracions ja tenen?. A partir d’aquí és quan entrem en el debat, en el sublim debat de la legitimitat o de l’ètica i mira per on es demana que la fundació del CDC torni els quasi bé 600.000€ que va rebre de la fundació del Palau perquè ens diuen que això no és ètic sense recordar que al PSOE-C li varen condonar més de set mil·lions d’euros (7.000.000€) d’interessos d’un crèdit una entitat d’estalvi que si li demanem el mateix algú de nosaltres el mínim que ens pot passar és que es petin el cul ,del riure que els hi entra.
Alguns potser creuran que espanyolitzant el debat de la política catalana ens estan fent alguna mena de favor, que invocant legitimitat i ètica mirant solament cap a una direcció és el correcte, però el que ens ajudaria de veritat és que ens expliquessin perquè uns financien les seves fundacions , la TRIAS FARGAS amb aportacions majoritàriament privades i d’altres, la JOSEP CAMPALANS per exemple, el 83% en el 2008, amb aportacions públiques, amb diners que surten dels nostres impostos i del nostre esforç.Tot plegat esperpèntic, un espectacle (crec que aquest adjectiu és el més encertat) veritablement dantesc, sobretot pels temps que corren.Això seria fer un favor a l’ètica tot l’altre una tocada de collons, amb perdó

dimarts, 20 d’octubre del 2009

Ai, ai, ai. Que no ens passi res .


Visca el poder de les americanes de pana ¡!...Què ho fa que cada vegada que aquest senyor obre la boca a mi se m'escapi una barreja de riure, pena i ràbia??
De debò, parlant seriosament... algú creu que aquest paio està capacitat per tenir qualsevol, per petita que sigui, responsabilitat en el nostre govern??
Som un país que recorda al Far West per la quantitat de venedors d’elixirs, de predicadors i bruixots indis que hi campen. A casa nostra hi tenen terreny adobat, portin la solució miraculosa a la crisi que cap economista ha pensat, ens apel-lin a descobrir qualque racó del nostre interior desconegut o bé ens vulguin ensarronar amb una munt de supersticions. Els nous quiromàntics sempre porten apuntada la recepta: fortes dosis de psicologia barata, mixtura de misticisme i orientalisme, un polsim de converses de cafè i sobretot tòpics new age, que per molt moderns que vulguin fer-los passar, són d’un carca que embafa.
Abans d'ahir en Joan Herrera, en un moment d'eufòria ecosocialista, va decidir que la sortida de la crisis es fonamentava en el respecte en el medi Ambient i amb polítiques d'esquerres de debò. Sí senyor, solucionar la crisi parlant de mediambient i polítiques socials amb dos collons...
Ignoro què hi té a veure, el llinx ibèric, els rius i les plantes amb una crisis provocada per la caiguda del totxo, però ell, que està al Govern, deu disposar de dades privilegiades.
No cal parlar de Wall street, dels grans taurons americans, de la crisi dels ninja, ni subprimes, ni de la màfia de bancs i constructores, per no picar més amunt.
Anem a plantar més arbres amb els avis i les dones immigrants maltractades, i així tot arreglat!!
També ignoro com remuntarem de la crisis pagant pensions i invertint enel funcionariat, però en Joan Herrera sap la manera. Quin descans!
Quan pensàvem que tot estava perdut el nostre heroi Joan Herrera ens ha vingut a obrir els ulls.
Ja que tenim uns valors esmaperduts, els pobres desconcertats ens acabarem creient, per cansament, aquests engalipadors professionals. Sorprèn la capacitat de penetració que tenen, fins i tot en aquells de qui esperàvem un grau més de profunditat, i ni un minut a perdre davant dels “trilers” .
En un altre ordre de coses, aquest matí he sentit que una colla de gent, imagino que afins al nostre heroi Joan Herrera, ha presentat una proposta perquè el Nadal es deixi de dir Nadal i passi a ser "Vacances d'Hivern", i el mateix amb Setmana Santa.Deixant de banda el fet religiós, que avui dia per molta gent és anecdòtic, aquests senyors pretenen esborrar dos mil anys de cultura d'un cop de ploma .
Si no fos tan sinistre, seria divertit.
Segurament morts Plató i Déu, estem necessitats de consol, de belles històries que ens justifiquin o ens ensenyin camins, que a voltes ens mortifiquin o que ens facin creure que hi ha alguna cosa més enllà de la sordidesa del nostre entorn, i pels de sempre actuï de bàlsam contra qualsevol desig de sortir de la gàbia.
Ara ben bé que per arribar a empassar-se segons quina faula, no hauria calgut tanta tenacitat en fer sortit al poble de l’obscurantisme. Perquè ja ho va dir G.K. Chesterton: “quan l'home deixa de creure en Déu, el problema no és que ja no cregui en res sinó que s'ho acabi creient tot”.Perdoneu la mala llet, però aquest "tipejo" em pot... i molt.
Que no ens passi res. Això sí, a les pròximes eleccions... tornem-hi, a veure si al final el fem president.

dilluns, 19 d’octubre del 2009

Per què tenim una qualitat tan baixa entre el polítics?

Anem a pams, en contra del que pugui semblar hi ha coses de les que a Catalunya en tenim de sobres son els polítics incompetents que sent ells els idiotes pretenen transformar-nos a nosaltres també, i clar,il·lusos, innocents, un poc beneitons si ho som, però idiotes del tot encara no, atès entenem les coses, i sabem per exemple que a dia d'avui a d'aquesta patuleia de sapastres que tenim els sants nassos de votar perquè es comportin i ens tractin com a idiotes, en aquest absurd joc dels idiotes.
L'experiència, que no és res més que una reiterada acumulació d'errors mai admesos, té un punt que si es pot aprofitar, i és que per exemple saps que el diable es savi per diable, no per vell, saps també quer el món està ple d'idiotes, ignorants i il·lusos (tu mateix n'ets un exemple) que ens creiem tot o gairebé tot el que ens diuen els governants o els que se suposa hi entenen.
Ja veieu quin panorama més desolador trobem al Parlament, on el sol fet de fer un pas endavant per fugir del sistema, causa terror a tota aquesta colla, què s’han acomodat perfectament al sistema espoliador i autonòmic espanyol, i què no aspiren a res més que no sigui mantenir les seves quotes de poder limitat.
Primer de tot que la qualitat general sigui baixa no vol dir que tot siguin dolents. Ara bé sembla evident que no destaquem per tenir una classe política altament qualificada, sinó més aviat per professionals de la política sense ofici i benefici, o sortits de les pròpies administracions públiques.
Semblaria en molts casos que l’alta política només és el camí d’ascensió econòmica dels funcionaris. On són doncs els bons polítics. La resposta sembla clara, ben amagats.
Què fa que restin amagats. Al meu parer, cal buscar la resposta, en una sèrie de factors que tots junts formen un tot:Tot i que sigui antipopular dir-ho, la política al nostre país està mal pagada. Si senyors, els bons professionals guanyen milers i centenars de milers d’euros. Segur que com tots tenen hipoteques i més grans que les nostres, i també les han de pagar.
Com es pot dedicar un gran professional a la política quan a l’empresa privada pot estar cobrant 7.000 € mensuals, té una hipoteca de 4.000 € mensuals i com a diputat només en cobraria 3.500 (són xifres inventades però no mal encaminades). Aleshores amb que ens trobem? Ens podem trobar amb gent mediocre, fins i tot trobarem bons professionals, però difícilment ens trobarem amb els millors professionals.
Un altra raó caldria buscar-la en la nostra capacitat de treball o decisió. Si ben cert és que tenim, a la Generalitat, certa capacitat de gestió sobre una quantitat molt important de recursos, les qüestions importants que deixen petjada no es decideixen a la Ciutadella o la Plaça Sant Jaume sinó a Madrid.
Quin interès pot tenir un gran professional en fer política quan no té capacitat per decidir sobre la seva pròpia gestió? Què pots decidir si estàs lligat a unes de bases i com a molt pots influir sobre una part del Codi Civil. Per desprestigiar-se dins un lloc on l’èxit i fracàs depèn de gent que no es preocupa per que la teva empresa funcioni bé, un bon professional renuncia immediatament. Alguns diran que sortits de la dictadura vàrem tenir bons polítics, però aquella època era època de canvi i il·lusió, però el temps posa les coses al seu lloc i l’estat de les autonomies a tallat tota aquesta energia i impuls de la societat catalana.
Com volem que entrin grans professionals a la política catalana si la paraula política està tant desprestigiada. Qui la desprestigiat però? Els mateixos polítics de baix perfil que tenim. És un peix que es mossega la cua.
L’actual llei electoral no permet despuntar a grans professionals, aquests han de passar abans pel sedàs dels partits, entrant doncs en el control estricte que tenen els actuals líders sobre les estructures d’aquests partits. Què faria un mal professional quan veu a un bon professional per darrera empenyent per prendre-li la seva posició? Evidentment intentarà fer-li la traveta, fent tot el possible per enfangar-lo, fent ús brut del servilisme que es troba en les estructures politburianes dels partits.
De ben segur que trobarem moltes altres explicacions, però aquestes eixos tenen prou profunditat com per marcar línies essencials.
Difícilment travessarem aquest fangar. Podem tractar algun d’aquests eixos com crear una nova llei electoral que fomenti el premi cap els bons i el càstig als dolents. Però creieu que els partits i accediran?
L’opció final passa per a fer el que darrerament tant em sentit en boca de la gent propera a Reagrupament. Cal dinamitar la política catalana i començar de nou. Trencar l’status quo actual, trencar amb Espanya, crear una nova estructura d’estat, i reformular un nou país. Aquest nou esperit portaria la bona gent a la política i aquesta bona gent maldaria de bon segur per no caure en els errors dels seus antecessors. Evidentment és un desig, però tenim alguna alternativa engrescadora i més realista?

Post-data - : Semblaria lògic il.lustrar aquest comentari amb una o unes foto/s més adients però seguint la lògica de no donar peixet a l'enemic, penso que el més és estalviar-nos-les i en tot cas substituir-les per d'altres de més,… diguem-ne, expressives...

dijous, 15 d’octubre del 2009

I TU MÉS ! !

La virtut de la nova forma de fer política en aquest país que representen, és la dignitat i la fermesa de ser catalans en les actituds. Als catalans, en els darrers 30 anys de recuperació d’una certa democràcia participativa, sovint se’ns ha insultat, menyspreat, calumniat i denigrat.
Tots, absolutament tots els poders fàctics espanyols, amb més o menys elegància, han menystingut i han fet oïdes sordes a les nostres justes reclamacions.
Reclamacions de mínims, per cert, com aquest Estatut que sembla una constitució que ens atorgui el dret a tot, i en el fons és una coartada més per seguir on érem. Els dos partits d’àmbit estatal, els principals per no dir tots els mitjans de comunicació espanyols, la corona, l’exèrcit, i un llarg etc, han tingut dedicatòries que hem engaltat, suportat, perquè crèiem que no teníem cap altre remei si volíem avançar com a poble.
La virtut d’aquesta forma d’anar pel món, amb el cap ben alt, sense arronsar-se davant aquestes calúmnies, és que ens sitúa als catalans davant la perspectiva de perdre la por. La por ha estat l’instrument que ha usat Espanya des de fa més de tres-cents anys per a tenir-nos emmanillats sota la seva tutela.Hi ha una nova forma de fer política, de moment fora de l’àmbit tradicional dels partits, que ens mostra a tots els catalanistes el camí a seguir per a alliberar-nos.
No es tracta d’una forma de fer política feta amb l’estómac, es tracta d’una forma de parlar i de comunicar, nova, moderna, europea, desacomplexada.. Hi ha patriotes, cada dia més, que entenen que només perdent la por secular que duem impregnada per tants segles d’odi i traïció, avançarem.
En Carretero ens explica que la independència avui, és possible, i sense subterfugis ens indica el camí a seguir, a grans trets, i molta gent hi reflexiona, hi reflexionem, i constatem que és posible, amb les seves declaracions, amb les seves respostes als insults provinents de personatges de dubtosa categoria democràtica i intel·lectual, ens demostra i ens diu amb el cap ben alt, que no tinguem por als insults i al menyspreu, i que hi contestem si cal. Que no abaixem el cap.
L’any vinent hi ha eleccions al Parlament de Catalunya ( pronostico eleccions a la primavera )Això fa que tots els partits mantinguin una actitud que, en termes militars, sobretot en àrees d’intel·ligència, espionatge i comunicacions, etc ,etc… s’anomena “prevengan armas”.
No oblidem que estem envoltats de veíns molt belicosos. No és massa aviat per parlar d’això? Jo crec que no,és estar preparats per la batalla, de moment hi han escaramusses que peten ara aquí i després allà.
Si la bomba d’efecte retardat que és el Cas Millet ha esclatat amb danys col-laterals, en especial a la fundació Trias Fargas, de la trinxera oposada han llençat una granada de mà que ha petat de ple en la fundació Rafel de Campalans.
Això és normal quan s’espera l’atac definitiu, l’ofensiva final. Sempre s’escapa algun tret d’una banda o de l’altre i acaba ferit el primer despistat que treu el cap de la trinxera.Però són tan sols els primers indicis de què la batalla grossa encara no ha arribat.Perquè aquestes eleccions seran de tot, menys civilitzades.No oblidem que l’estat Ecspanyol provarà de fer-nos la traveta sempre que li sigui possible.
Ningú té cap intenció de fer presoners. Els primers símptomes d’això són les purgues que ja s’han fet a diversos partits. Al Saura li vol tallar el cap l’Herrera; a Esquerra, al Carod ja li ha tallat el cap i la cua en Puigcercós amb molt mal estil.
A CiU i al PSC ningú talla res - de moment – perquè tots dos hi tenen molt a perdre si apareixen dividits davant de l’opinió pública.
Els socialistes s’hi juguen el Govern i els convergents el futur.
Del PP no cal parlar-ne, perquè allà ja és maten periòdicament i no necessiten unes eleccions per celebrar les seves particulars matances de Sant Valentí. De totes les formacions polítiques, la que s’ho mira amb més tranquil-litat és Reagrupament. En Carretero està tranquil. Sap que ho té tot per guanyar.,sobretot en una Europa on el militarisme és tan impopular ..
Crec, però, que s’equivoca en dir que en treurà tants diputats, i que menys ho consideraria un fracàs. Per què un fracàs?
Ser al Parlament ja és un triomf si parlem d’un partit que no té cap mena de recolzament econòmic per part dels bancs, dels grups mediàtics o de la burgesia. A més, company Carretero, un “general” mai avança els seus objectius.
Jo crec, sincerament, que el resultat del Reagrupament serà molt i molt bo, però no cal anar amb urgències. L’edifici que han bastit tots els partits “tradicionals” està tan podrit, tan corcat, tan a punt d’ensorrar-se, que tan sols cal una petita empenta perquè se’n vagi en orris.D’aquí que, malgrat els trets d’aquells que frisen perquè veuen com poden perdre menjadores, cotxes oficials, prebendes i canongies diverses, al front no hi hagi novetat. Els uns i els altres vigilant-se, clavant-se alguna mossegada a veure si sona la flauta i l’adversari cau. Guerra de desgast, de engegar el ventilador, d’insults i del tan català “I tu més”.
És normal doncs, que en els darrers dies els periodistes catalans que treballen en mitjans col·laboracionistes i que no tenen com a prioritat ideològica la llibertat del País, hagin començat la seva croada contra tot allò que signifiqui aquest canvi de mentalitat, de paradigma.
LLàstima que no hi hagin posat tant d'interès quan des de les cantonades ibèriques de l'Extremadura i Cantàbria, se'ns ha insultat directament, i allò sí eren insults, per cert, i cops de puny a la nostra dignitat i orgull. Catalunya està perdent la por a parlar clar i s’adona que la llibertat és possible i factible, i tot el foc d’encenalls i escarafalls, són només una mostra del seu nerviosisme, i la seva por a la democràcia i la llibertat del país. Ara, tret a tret, les municions minven, i si ara ja estan així, no sé jo si quan hi arribi el moment tindran cartutxos per la gran batalla final, la que suposa obtenir prou escons al Parlament com per poder plantar-se i dir “Ara ja tenim la majoria per fer el que volem”. Els uns, per servir a Espanya, els altres…Però aquí haig de deturar-me. Encara em queda algun temps per a fer de corresponsal d’aquesta guerra.
De moment, puc informar-vos que al quartel General del Reagrupament les tropes estan ben entrenades, des del meu punt de vista, és quelcom similar a un petit exercit amb especialització, amb una gran moral de victòria i les municions, fetes d’arguments i de raons, omplen els seus polvorins. És molt més del que poden dir altres,i recordeu amics, que els pacifistes són com ovelles que creuen que el llop és vegetarià.

69

Avui fa exactament 69 anys que el president Lluís Companys fou afusellat a dos quarts de set de la matinada, el 15 d'octubre de 1940 per la dictadura espanyola, al fossar de Santa Eulàlia de Montjuïc. L'últim que va cridar va ser "Per Catalunya!!!"
Es tracta de l’únic president democràtic europeu assassinat pel feixisme. 69 anys més tard, i vivint en una suposada democràcia, Espanya continua sense anul·lar el judici sumaríssim que la dictadura aplicà al President.
De moment, s’han limitat a lliurar a la seva néta –a Mèxic, tot just ahir– el text que la llei de memòria històrica anomena “certificat de reparació i reconeixement personal”; un text de només 16 línies en què ni tan sols s’esmenta el càrrec democràtic de President de la Generalitat, que ostentava Companys en el moment de l’afusellament.
No és que ens calgui cap document ni cap anul·lació per part de la Justícia espanyola. Sincerament, tant me fot el que diguin.
Nosaltres sabem ben bé qui era Companys i qui són els seus jutges i assassins. El fet que Espanya segueixi sense anul·lar-ho i condemnar-ho és un fet destacable només com a una prova més de la pobra qualitat democràtica de l’Estat espanyol.
El 6 d’octubre del 1934 proclama l’Estat Català des del balcó del Palau de la Generalitat:
“Catalans! Les forces monàrquiques i feixistes que d’un temps ençà pretenien trair la República, han aconseguit el seu objectiu i han assaltat el Poder. En aquesta hora solemne, en nom del Poble i del Parlament, el Govern que presideixo assumeix totes les facultats del Poder a Catalunya, proclamo l'Estat Català de la República Federal Espanyola, i en restablir i fortificar la relació amb els dirigents de la protesta general contra el feixisme, els invita a establir a Catalunya el Govern Provisional de la República, que trobarà en el nostre poble català el més generós impuls de fraternitat en el comú anhel d’edificar una República Federal lliure i magnífica.
Catalans! L'hora és greu i gloriosa.

L'esperit del president Macià, restaurador de la Generalitat, ens acompanya. Cadascú al seu lloc i Catalunya i la República al cor de tots.
Visca Catalunya! Visca la República! Visca la llibertat!”
Que la seva memòria ens recordi quina és la nostra veritable raó de ser: Catalunya.