rastre del franquisme i l’esperança possibilista van abocar la opció independentista a la gairebé marginalitat política, massa sovint emparellada amb causes revolucionàries o apocalíptiques.Hi ha tota una classe política de tots els partits que viuen a cos de rei del xiringuito d’aquest règim neoborbònic, d’herència franquista.
Ens han venut que hi va haver una transició política exemplar (mentida) i una reconciliació i perdó (mentida).
El resultat de tot plegat, gairebé 40 anys després, és un panorama català i espanyol força galdós: pràcticament no queda premsa que no estigui hipotecada, el sistema està absolutament desprestigiat, però els 4 que van a votar ho fan pels pocs que apareixen als mitjans, els bancs i els partits es deuen favors mútuament, l’església segueix tenint tracte de favor com si en Franco fós viu, i els polítics mengen del pessebre amb una sensació d’impunitat que ni tots els casos de corrupció que s’han conegut no els han arribat a incomodar.
Gradualment, i amb l’esforç entusiasta dels polítics espanyols d’ampli espectre, hem arribat a la situació actual, on l’independentisme, revestit de múltiples noms (dret a decidir, sobiranisme, autodeterminació, etc..) es normalitza al carrer, mentre la classe política balla entretinguda entre la retòrica i la inacció.
Sense que això ens faci pensar que la plena llibertat del país és cosa de dies, ni ens faci alimentar les habituals esperances inútils tan nostres, aquest canvi de paradigma ha aconseguit que – vista la situació política catalana – la independència sigui l’únic projecte de futur defensable i argumentable sòlidament.
Hi ha molta feina per fer, molta seriositat a aportar i molta por per fer desaparèixer, encara. Tots els polítics “de casa nostra”, tots aquells que ocupen càrrecs a les nostres institucions (ajuntaments, consells comarcals, diputacions, generalitat, etc…) i que no es declaren explícitament independentistes i/o que no treballen de una manera o altre per la causa de la independència, ens els trobarem de cara pel camí.
Seran pedres al camí. Perquè veuen perillar la seva menjadora. I són tant mesquins, i formen part d’un sistema tant putrefacte, que podria ser que alguns no tinguessin, arribat el moment, ni la mínima decència de marxar cap a casa en silenci.
Afortunadament però, avui ja podem dir que la pluralitat d’aquest creixent gruix independentista ha esgarrapat el desig de llibertat de les mans úniques dels qui la mantenien subsidiària de la revolució mundial, com un assumpte a resoldre un cop s’haguessin acomplert totes les utopies.
Perquè gràcies a que hi ha independentistes d’esquerres i independentistes de dretes, liberals o socialdemòcrates, socialcristians o àcrates,... que hi ha un ventall ampli de ciutadans que desitgen la lliure existència de Catalunya.
Caldrà tenir memòria. Perquè a aquells que miren de mantenir subjugada la meva pàtria a l’invasor, el dia de l’alliberament jo no els faré cap mal. Però tindré tot el dret de reclamar que s’els inhabiliti per a l’exercici de cap càrrec i/o funció pública. Per traidors. I ells ho saben i s’ho temen. I no seran fàcils de superar. Però un poble decidit no coneix lligams que el puguin mantenir fermat.
Gràcies a que cada dia més ciutadans – professionals liberals, universitaris, treballadors, empresaris, artistes, etc. - volen, amb tota normalitat i amb tota tranquil-litat, decidir el futur del país, l’esperança d’un país més lliure i democràtic és més a prop.
