La Generalitat de Catalunya, en una sessió al voltant de la pobresa i l’exclusió social va anunciar que el 17% de les famílies catalanes viuen sota el llindar de la pobresa.
Aquest percentatge va ser calculat amb el barem econòmic estandaritzat de la UE ( que és el 60% de la renda mitjana per a poder se comparat entre zones). Això indica que hi ha un 17% de famílies que viuen amb menys de 521,00€ al mes. En el cas d’Espanya aquest percentatge per a l’any 2007, segons diverses fonts està entre el 19 i el 20%, convertint Espanya en un dels països amb els índexs de pobresa més alt de la Unió Europea, conjuntament amb Irlanda, Portugal i Grècia - que tenen percentatges similars- essent només superats per Polònia i Lituània amb dos punts percentuals.
Catalunya i els països occidentals, en grans trets, són zones econòmicament pròsperes, amb uns mercats dinàmics i actius; però al mateix temps les situacions de pobresa s’incrementen i s’aguditzen. El percentatge de pobresa a Catalunya, en termes percentuals, és similar a països com Hongria, Estònia i Romania. En aquests termes això indica que 721.000 persones a Catalunya són pobres. ( Altres fonts que provenen d’entitats com Creu Roja, La Fundació Pau i Solidaritat, La Fundació Justícia i Pau o Càrites, anuncien que aquesta dada és més pròxima al milió de persones que a les dades oficials ). Fent un ràpid repàs de la tipologia de pobres a través de l’observatori de les desigualtats socials de Catalunya, es troba que aquests se concentren tant en població jove que està treballant, com en població jubilada i que té com a principal font d’ingrés algun tipus de subsidi o prestació; aquesta situació afecta sobretot a les dones, en especial a les vídues i cada vegada més a les dones separades o de famílies monoparentals; en nuclis amb més membres; i a població immigrada d’origen no comunitari. Però unes dades que cal destacar és que cada vegada més està creixent entre la població pobre la que està treballant, sumant-se a la població que estava en situació d’invalidesa, atur o que no té activitat econòmica.
Com es desprèn de les mateixes dades, és en la població que té contractes temporals, jornades no complertes i altes indicadors de precarietat laboral on més es concentren. En aquest sentit, per a molta població el fet de treballar no és un garantia de no estar per sota del llindar de la pobresa.
Altra qüestió important és que el 31% de la població catalana és propietari/ària d’una llar que té càrregues hipotecàries a les que ha de fer front, i un 14% viuen de lloguer. Aquest darrer grup són els que més percentatge de població pobre, en termes percentuals concentren; i en el cas dels que tenen habitatge en propietat es donen situacions de pobresa tant en població que té deutes hipotecaris o càrregues pendents com amb població que no en té. Això seria pel que fa la pobresa econòmica. En relació als diferents grups de privació que s’estudien, remarcar que un 11% de població que viu de lloguer es va demorar un cop o més en el seu pagament, un 14% tenen greus dificultats per arribar a final de mes amb els ingressos que tenen, un 23% no es pot permetre anar de vacances un cop l’any... Amb dades de situacions de privació més bàsica s’observa que en el cas de famílies que no poden reparar alguna cosa quan s’espatlla són el 5,23 de les famílies catalanes, o que un 7,23% viuen en una llar amb algun problema estructural que tampoc la poden arreglar.
Els factors de risc de pobresa també estan canviat. Actualment a més, tenen a veure amb la precariertat del mercat de treball –com s’ha dit- i els sistemes de protecció de la desocupació, les noves tendències demogràfiques que provoca unitats familiars més vulnerables, la nova immigració i el major esforç econòmic relacionat amb l’habitatge. Aquest és un ràpid repàs de la situació de la pobresa a Catalunya, sense entrar en l’àmbit de l’exclusió social. Bé, doncs els debats polítics al voltant de la dimensió econòmica dels darrers dies s’han centrat que si la inflació ha crescut, que si els impostos de les necessitats bàsiques ha pujat per sobre un IPC que està molt més alt que les previsions que es va fer el Govern Central, que si és un senyor que va ser president d’una empresa privada va de número 2 per la circumscripció de Madrid pel Partit Popular, de veure quina opció política és la que baixa i rebaixar encara més els impostos, que si la globalització econòmica i els efectes del mercat hipotecari dels Estats units, que si cal una econòmica més dinàmica i més liberalitzadora.... però encara no s’ha parlat dels qui pateixen les conseqüències directes de tot plegat.
Una gran part de població catalana viu molt propera als llindars de la pobresa econòmica malgrat el procés de dualització de la societat. ( on les rendes més acomodades cada vegada ho són més, i les modestes cada vegada més també). I és aquesta població propera al llindar les que pateix directament qualsevol tipus de canvi en el cicle econòmic, un augment del tipus d’interès hipotecari, una pèrdua del poder adquisitu per un augment de bens de primera necessitat, una exigència familiar nova (com tenir un fill o fer-se càrrec d’algun familiar)... així com els tradicionals factors que eren pèrdua la feina i jubilar-se relacionats amb el mercat de treball o enviudar en el cas de les dones.
I tot això amb un Estat del Benestar que va avançar en la universalitazació de l’educació i la sanitat, que es va centrar en les pensiones i ara sembla ser serà en la protecció de la dependència i en la promoció de l’autonomia personal; però que no ha apostat per les polítiques de redistribució social, per a superar i combatre les desigualtats emergents, o per la protecció social .
És cert que s’han fet actuacions i s’han incrementat els pressuposts els darrers anys; però les actuacions que s’han fet ha sigut amb una despesa social molt per sota de la mitjana de la UE, i com, s’està observant en diversos casos que polítiques socials poc efectives. ( com és el cas del PIRMI a Catalunya)
Per descomptat cada opció política té la seva visió, el seu model de societat i les seves propostes per al model econòmic; però també és l’àmbit de la pobresa on s’ha de centrar també el debat. Cal que es parli d’aquesta dimensió, sense embuts i sense alarmisme, i que a ningú li tremoli la veu quan es parli de renda bàsica, salari mínim, subsidis, integració social i pobresa zero.
