NO CAL NI OBRIR ELS DIARIS.

Hi ha dies que tot et supera. Un cúmul de fets que et desborden i intentes sobreposar-te però és com si aquests fets tinguessin vida dins el teu cervell i no els poguessis expulsar.
Beus un wisky i després te’n veus un altre i et sents una mica mes alleujat i mires de una ullada a la pàgina inicial dels diaris electrònics i ens presenta un panorama trist i esgavellat, essencialment en temes socials.
El llibre de la ex-diputada del PP Montserrat Nebrera sembla que deixa com draps bruts a un gran nombre de persones de primera fila, principalment del seu ex-partit, i amb el ressò mediàtic segur que arribarà a vendre molts exemplars encara que tot acabi com una tempesta en un vas d’aigua.
Sardà critica «la crosta catalaneta de TV3», Oriol Giralt revela que Laporta parla en castellà als seus fills, Pilar Rahola es queixa del tracte que li dona el diari Público i el primer tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Barcelona ha explicat que Telma Ortiz va ser elegida entre diversos candidats per a l'ocupació que actualment ocupa al consistori.
De manera que fins i tot els temes de menor importància estan esgavellats i només la desfeta del Reial Madrid ahir ajudarà a fer suportable la del Barça el dimarts i salvar la setmana.
¿ Catalunya és “monàrquica”?.
És clar que SI : aquí REGNA el desconcert.
No cal ni obrir els diaris per descobrir que és molt difícil arribar a fi de mes.
La majoria d’especialistes i organismes econòmics a nivell mundial ens alerten de que en el 2010 - 2011 a Espanya, els efectes de la crisis s’agreujaran i malauradament les dades que cada dia anem coneixent van indiscutiblement cap a aquest camí.
La darrera ens diu que més d’un 60% de les famílies d’aquest país no arriben a final de mes i que quasi bé un mil·lió de llars han hagut de renegociar o aplaçar les quotes de les hipoteques. La crisi s’està filtrant des de la macroeconomia que tots veiem com a molt llunyana i poc comprensible fins a la domèstica, la microeconomia, que és quan realment fa mal i quan el problema és no poder pagar la factura del banc, del telèfon o de l’electricitat tots aprenem en un moment en un màster avançat de supervivència en que ens afecta la baixada sistemàtica del PIB, una deflació no acceptada o el que ens expliquen alguns del dèficit públic, del deute desproporcionat o el desequilibri comercial que ens afecta des de fa temps.
Un país és més social quan els ingressos que genera li serveixen per pagar la sanitat, l’educació dels nostres fills i les prestacions socials de les que ara gaudim, però de la mateixa manera que ens passa a casa, gastar més del que ingressem ens apropa ràpidament al desastre. És inevitable en aquests moments ajustar-nos al que guanyem i l’Estat és qui hauria de donar exemple d’austeritat i enginy.
De la mateixa manera que també l’hauria de donar complint els compromisos que planteja com en el cas de la liquidació mensual de l’IVA a les empreses i no portar 5 mesos de retard. Si no hi han calers per a solventar en part els problemes de liquiditat de les empreses que son si no ha canviat la cosa radicalment, els qui creen riquesa i generen llocs de treball, tampoc n’hi haurien d’haver per a d’altres festes. Quan la misèria surt al carrer i ens mossega el cul és quan veiem la mala cara que fa la realitat, llàstima no haver-ho previst molt abans i haver-hi posat remei, al menys en part.
Des de que ens van dir que això de les esquerres i dretes era un cuento -desfassat a més-, la gent que creiem que el concepte de llibertat no s'aplica de la mateixa manera a un mileurista que a un Millet estem realment perduts en un mar de descrèdit. I clar, d'això se n'aprofita qui sempre se n'ha aprofitat, els que tan se li dona si en tens mil o cinc cents, que ells sopen i dinen a un bon restaurant i diuen que ens apartem els incauts, que els qui realment valen són ells, que així ha estat sempre i així seguirà, aquí a casa i a la Xina popular.
Quan l'independentisme creix, el país es divideix, com si nosaltres mateixos no volguéssim assolir el punt de partida que representa la llibertat nacional de Catalunya. Algú m'ho pot explicar?.. No entendré mai aquest mal endèmic de l'independentisme, i de tot moviment que massa cops és fruit de baralles personals i protagonismes innecessaris, que confonen les causes polítiques amb les causes personals i demostren que massa cops hi ha qui es baralla més pel barret i la xapa que pel projecte o estratègia política.
I en els moments difícils cal encara apretar més la pinya, aixecar colzes i posar-se ben rectes, per poder descarregar el castell i no aprofitar per pasar de llarg,per si cau, lluny de tactismes, cal sumar i no restar.
Amb molta valentia, coratge i empenta, els homes i les dones, aconseguirem descarregar el castell i enfortir aquest país que en aquests anys hem anat construint silenciosament, tot i el soroll constant d'aquells que han volgut enderrocar la veritable construcció nacional que s'ha dut a terme. Tot i els opinadors, tertulians i mitjans de comunicació de torn al servei d'aquells que no volen esdevenir una país normal, un país lliure, Catalunya avança amb pas ferm cap a la llibertat nacional i social.
Ara ens toca fer el salt que ens demana part important de la societat catalana i recuperar el lideratge del procés d'alliberació nacional, sense por i amb contundència.
Perquè només des de la unitat d'acció assolirem els nostres objectius!