La burguesia catalana, com a 'paquet social' històricament ha jugat un paper importantíssim en el desenvolupament social, cultural i econòmic de Catalunya en els segles XIX i XX.En alguns casos i en alguns temps, fins i tot podriem dir que ha estat una peça clau en el progrés social. Aquesta mateixa burguesia catalana també ha estat la causant d'alguns forts retrocessos socials i ha provocat alguna sonada barbaritat.
Aquest paper dual que ha exercit la nostra burguesia va en paral.lel a cada moment històric. Al s. XIX, quan una part de la burguesia es va convertir en l'abanderada del catalanisme polític esent motor intelectual, cultural, econòmic i nacional.
Aparentment semblava que s'hagués escindit de l'altra part, més 'rància' i amb uns interessos més lligats encara a la oligarquia espanyola. A Catalunya, durant el segle XX hem tingut una burguesia 'de dues velocitats'. En alguns moments, s'enfrontàven entre elles, però en alguns moments anaven juntetes de la mà per a preservar els seus interesos comuns.
MILLET ha volgut ser un hibrid entre les dues cares de la b
urguesia catalana.... La llista de membres dels òrgans directius de la fundació Orfeó Català - Palau de la Música reflecteix totes les tendències econòmiques i polítiques de la burgesia catalana. En aquests òrgans hi ha els principals representants de totes les entitats de la societat civil catalana. Aquests representants de les classes altes de Catalunya apareixen a la comissió delegada de la fundació Orfeó Català-Palau de la Música, a la junta del patronat i al patronat Palau 2.000-Palau de la Música Catalana.
Així, per exemple, la fundació està presidida en aquests moments per Mariona Carulla, filla de Maria Font, vídua de Lluís Carulla, creador del grup Agrolimen, un mecenes habitual del catalanisme i fundador d'Òmnium Cultural. També hi figuren empresaris com Leopoldo Rodés, Isidre Fainé, Josep Esteve, Joan Gaspart, Enrique Lacalle, Jordi Miarnau, Francesc Costabella, José Luis Núñez Clemente o Enric Reyna.
No només estan representades en aquests òrgans les principals empreses, entitats associatives i d'altres organismes, sinó que també apareixen membres dels més importants partits amb representació al Parlament de Catalunya, com Arcadi Calzada, Anna Balletbó, Francesc Martí i Jusmet, Jorge Fernández Díaz i Jordi Pujol i Soley .
El llistat de membres dels òrgans directius mereix una lectura detallada i disposar de la paciència suficient per relacionar-los amb els membres del Circulo de Economia, els de la Junta del Liceu, els del Circulo Ecuestre i els d'alguna entitat barcelonina més, per adonar-nos que Catalunya, des de fa anys, està en mans de poques famílies.
I tots plegats són una colla d'ineptes per no veure el lladrocini d'els MILLET i companyia i en aquest cas han de retornar tots els
diners cobrats per assistir a les reunions del Patronat del Palau,coneixedors del tema guardaven un silenci sospitós i mereixen ser inculpats.
Aquest paper dual que ha exercit la nostra burguesia va en paral.lel a cada moment històric. Al s. XIX, quan una part de la burguesia es va convertir en l'abanderada del catalanisme polític esent motor intelectual, cultural, econòmic i nacional.
Aparentment semblava que s'hagués escindit de l'altra part, més 'rància' i amb uns interessos més lligats encara a la oligarquia espanyola. A Catalunya, durant el segle XX hem tingut una burguesia 'de dues velocitats'. En alguns moments, s'enfrontàven entre elles, però en alguns moments anaven juntetes de la mà per a preservar els seus interesos comuns.
MILLET ha volgut ser un hibrid entre les dues cares de la b
urguesia catalana.... La llista de membres dels òrgans directius de la fundació Orfeó Català - Palau de la Música reflecteix totes les tendències econòmiques i polítiques de la burgesia catalana. En aquests òrgans hi ha els principals representants de totes les entitats de la societat civil catalana. Aquests representants de les classes altes de Catalunya apareixen a la comissió delegada de la fundació Orfeó Català-Palau de la Música, a la junta del patronat i al patronat Palau 2.000-Palau de la Música Catalana.Així, per exemple, la fundació està presidida en aquests moments per Mariona Carulla, filla de Maria Font, vídua de Lluís Carulla, creador del grup Agrolimen, un mecenes habitual del catalanisme i fundador d'Òmnium Cultural. També hi figuren empresaris com Leopoldo Rodés, Isidre Fainé, Josep Esteve, Joan Gaspart, Enrique Lacalle, Jordi Miarnau, Francesc Costabella, José Luis Núñez Clemente o Enric Reyna.
No només estan representades en aquests òrgans les principals empreses, entitats associatives i d'altres organismes, sinó que també apareixen membres dels més importants partits amb representació al Parlament de Catalunya, com Arcadi Calzada, Anna Balletbó, Francesc Martí i Jusmet, Jorge Fernández Díaz i Jordi Pujol i Soley .
El llistat de membres dels òrgans directius mereix una lectura detallada i disposar de la paciència suficient per relacionar-los amb els membres del Circulo de Economia, els de la Junta del Liceu, els del Circulo Ecuestre i els d'alguna entitat barcelonina més, per adonar-nos que Catalunya, des de fa anys, està en mans de poques famílies.
I tots plegats són una colla d'ineptes per no veure el lladrocini d'els MILLET i companyia i en aquest cas han de retornar tots els
diners cobrats per assistir a les reunions del Patronat del Palau,coneixedors del tema guardaven un silenci sospitós i mereixen ser inculpats.Ara ha sortit a la llum aquest escàndol de corrupció on MILLET s'emportava milions del Palau de la Música. Ès posible que qui havia de donar-se compte hagués rebut part de la generositat de MILLET, no ho sabrem mai.La burguesia catalana faria be en depurar i purgar a MILLET i altres 
elegants rapinyaires que encara volten pel nord de la Diagonal, enmig de festes, recepcions, conferències, consells d'administració, etc....... Si és que realment no volen acabar sent, per extensió, objectiu del descontent popular.
elegants rapinyaires que encara volten pel nord de la Diagonal, enmig de festes, recepcions, conferències, consells d'administració, etc....... Si és que realment no volen acabar sent, per extensió, objectiu del descontent popular. Ara tots aquests surten a corre- cuita a posar-se a primera fila per poder dir, jo vaig ser un de l'escamot de lapidació. No reconeixeran que ells varen fer la vista grossa, no reconeixeran que ells poc o molt varen mirar cap un altre lloc per tal de no perdre la cadira, i finalment no dimitiran. I no es que hagin de dimitir per babaus o ineptes, han de dimitir per que han estat i son col-laboradors necessaris en els saqueigs a les institucions. Segurament en un país tant petit com el nostre, molts de nosaltres coneixem a algún MILLET.
Fèlix Millet i Tusell, ex-President de la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música Catalana ha confessat que en trenta anys va furtar milions d'euros de la fundació que presidia. Això sí, ens ha matisat que els va emprar en arreglar-se el domicili conjugal, i no pas per a jugar al bingo, i que els viatges de luxe els feia amb la família, i no pas amb la fulana. No és pas el primer que s'apropia indegudament de diners que no són seus en administrar algun ens de l'Estat, i en el seu cas, ja no era la primera vegada, hi havia antecedents concrets provats i pagats en condemna en pròpia carn.
Aquí hi ha dues qüestions que si són molt difícils d'entendre: la primera com ningú se’n va adonar de la magnitud del desfalc, com es possible que fallessin tots els controls de l'administració Catalana i de l'Estat, i no s'hi val a apel·lar a la presumpció d'innocència o confiança cega, per ser qui era i amb el seu historial, precisament hi havia bastant gent del poder que ho sabien i malgrat tot no el van vigilar ni fiscalitzar.
Fèlix Millet i Tusell, ex-President de la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música Catalana ha confessat que en trenta anys va furtar milions d'euros de la fundació que presidia. Això sí, ens ha matisat que els va emprar en arreglar-se el domicili conjugal, i no pas per a jugar al bingo, i que els viatges de luxe els feia amb la família, i no pas amb la fulana. No és pas el primer que s'apropia indegudament de diners que no són seus en administrar algun ens de l'Estat, i en el seu cas, ja no era la primera vegada, hi havia antecedents concrets provats i pagats en condemna en pròpia carn.
Aquí hi ha dues qüestions que si són molt difícils d'entendre: la primera com ningú se’n va adonar de la magnitud del desfalc, com es possible que fallessin tots els controls de l'administració Catalana i de l'Estat, i no s'hi val a apel·lar a la presumpció d'innocència o confiança cega, per ser qui era i amb el seu historial, precisament hi havia bastant gent del poder que ho sabien i malgrat tot no el van vigilar ni fiscalitzar.
La segona qüestió la més difícil d’entendre de tot l’assumpte és que aquest senyor tenia un sou de gairebé un milió sis-cents mil euros l’any més altres ingressos que s'agenciava a mitges amb el seu còmplice(presunte). Hi aquí si que no entenc res. Una persona que guanya legalment gairebé dos milions d'euros l'any, quina necessitat té d'estafar?, per més que en gasti, dos milions d'euros son gairebé quatre-cents milions de pessetes i no oblidem que aquest senyor viatjava arreu pel morro. Aixó és el que menys entenc de tot, lo que em porta a pensar que el problema del MILLET és que és un pobret i malalt cleptòman compulsiu, només que a l’engròs, molt a l’engròs.Tot un exemple a seguir.
Si en el fons són bons, és la societat que no els entén.
Els grans estafadors son aquells que no només es limiten a embutxacar-se uns diners que no son seus, si no que a més ho fan amb elegància, a la vista de tothom, i el més important de tot, amb absoluta impunitat.
Els grans estafadors son aquells que no només es limiten a embutxacar-se uns diners que no son seus, si no que a més ho fan amb elegància, a la vista de tothom, i el més important de tot, amb absoluta impunitat.
En el cas de MILLET ens hem de treure el barret i reconèixer que molt probablement ens trobem davant del que potser sigui l'estafador més gran de la Història de Catalunya,MILLET no només es va emportar (presuntament) un munt de milions de la Fundació del Palau; no només havia (presuntament) teixit a cop de talonari una xarxa de complicitats que no feia distincions ideològiques; no només es va anar rodejant de familiars per (presuntament) fer més impenetrable la seva gestió; si no que a més va preparar una defensa legal digne del millor mestre d'escacs per si fallaven tots els tallafocs.
I se'n ha sortit.
Donat que ens trobem davant d'un personatge clau a la recent història del nostre país la pregunta seria: Per quan una entrevista de Mònica Terribas a Millet al programa Savis? Els catalans no només necessitem alimentar la nostra ànima amb la saviesa dels escriptor o dels filòsofs, també necessitem els coneixements de personatges com MILLET per aprendre a forrar-nos sense gaires esforços.
Tant MILLET com MONTULL van declarar per primera vegada davant del jutge el qual, després d’haver-ne escoltat les declaracions, els va deixar en llibertat sense fiança, amb càrrecs i amb la prohibició d’abandonar el país, raó per la qual els van ser retirats els passaports.
Donat que ens trobem davant d'un personatge clau a la recent història del nostre país la pregunta seria: Per quan una entrevista de Mònica Terribas a Millet al programa Savis? Els catalans no només necessitem alimentar la nostra ànima amb la saviesa dels escriptor o dels filòsofs, també necessitem els coneixements de personatges com MILLET per aprendre a forrar-nos sense gaires esforços.
Tant MILLET com MONTULL van declarar per primera vegada davant del jutge el qual, després d’haver-ne escoltat les declaracions, els va deixar en llibertat sense fiança, amb càrrecs i amb la prohibició d’abandonar el país, raó per la qual els van ser retirats els passaports.
La indignació crec que ha estat generalitzada. Després de mesos de parlar-ne a tots els mitjans de comunicació, i després d’haver-se anat sabent, a través de les informacions periodístiques, les quantitats que (pressumptament )aquesta parella s’havien agenciat, tothom donava per fet que el jutge, després d’escoltar-los, els enviaria a la presó.
Tothom ho creia, això. I la gran majoria, a més a més, ho creien de bona fe. Perquè la gran majoria, i és lògic, s’informa a través dels mitjans i no té coneixement de dret penal o dret processal. Evidentment, aquí ningú s’
ha inventat cap història i ningú està animant una escalada bèl·lica, més enllà dels intents del carrer Nicaragua per convertir el cas MILLET en el cas TRIAS FARGAS. El que sí està passant, en aquest cas i en tants d’altres, és que per un costat camina la justícia, i per l’altre els mitjans de comunicació. Cadascú fent la seva feina, però també generant determinades interferències en l’opinió pública que potser obliguen a una reflexió.
És legítim -és la seva feina!- que els mitjans, davant d’un cas com el cas MILLET, rasquin, preguntin, investiguin i publiquin el que creguin que han de publicar. Tant legítim, tant, al mateix nivell, com a mínim, com que la justícia té el seu marc de treball, els seus codis, les seves normes, i que aquestes també han de ser respectades.
I respectades vol dir que de la mateixa manera que els mitjans de comunicació no acceptarien que un jutge es posés a opinar alegrem
ent sobre com fan els diaris o les notícies que decideixen publicar, i ho farien en ares de la llibertat d’expressió -i ben fet que estaria!-, d’aquesta mateixa manera els mitjans -crec- haurien de ser una mica més rigorosos en la informació que publiquen sobre processos judicials.
ha inventat cap història i ningú està animant una escalada bèl·lica, més enllà dels intents del carrer Nicaragua per convertir el cas MILLET en el cas TRIAS FARGAS. El que sí està passant, en aquest cas i en tants d’altres, és que per un costat camina la justícia, i per l’altre els mitjans de comunicació. Cadascú fent la seva feina, però també generant determinades interferències en l’opinió pública que potser obliguen a una reflexió.És legítim -és la seva feina!- que els mitjans, davant d’un cas com el cas MILLET, rasquin, preguntin, investiguin i publiquin el que creguin que han de publicar. Tant legítim, tant, al mateix nivell, com a mínim, com que la justícia té el seu marc de treball, els seus codis, les seves normes, i que aquestes també han de ser respectades.
I respectades vol dir que de la mateixa manera que els mitjans de comunicació no acceptarien que un jutge es posés a opinar alegrem
ent sobre com fan els diaris o les notícies que decideixen publicar, i ho farien en ares de la llibertat d’expressió -i ben fet que estaria!-, d’aquesta mateixa manera els mitjans -crec- haurien de ser una mica més rigorosos en la informació que publiquen sobre processos judicials. No dic, fixeu-vos, que no en puguin opinar.
Dic que caldria ser més rigorosos. Els mitjans de comunicació no només tenen la obligació de buscar la veritat. Tenen la obligació, també, de ser rigorosos. I si la gent ha arribat a la conclusió que en MILLET i en MONTULL tenen tracte VIP per part de la Justícia és perquè des del mitjans s’ha estat fent un judici paral·lel, s’ha emès sentència prèvia i ara la Justícia, que és a qui li correspon aquest exercici, sembla que quedi qüestionada.
Els mitjans, igual que han estat rascant i buscant la veritat sobre el cas MILLET, i n’han informat, també haurien d’haver informat sobre el procés que el cas havia de seguir en l’àmbit judicial. Així, potser, no hauria estranyat tant que en MILLET i en MONTULL sortissin de la primera declaració davant del jutge en llibertat amb càrrecs.
Les inclinacions de MILLET, lo de senyor ens ho estalviarem si us sembla, a fer-se seu el que era dels altres en totes aquelles organitzacions que varen cometre l’imperdonable error de facilitar-li l’accés de la caixa, ha tingut la virtut de posar altra vegada damunt la taula el debat del finançament dels partits i el funcionament d’institucions com les Fundacions de les que fins ara en sabíem ben poca cosa.
Aprofitant que d’aquí uns quants mesos els catalans serem cridats a les urnes i veient el resultat d’algunes enquestes no massa engrescadores, el PSOE -C ha aprofitat l’avinentesa per facilitar els titulars d’alguns dels mitjans que no son de la crosta, acusant d’irregularitats no demostrades la fundació TRIAS FARGAS de l’òrbita de CDC, procurant confondre a la opinió pública amb els conceptes de legalitat, legitimitat i ètica.
És legítim que una fundació acabi rebent d’una altra fundació privada uns diners per el foment de l’activitat que justifica la creació de la que els dona? òbviament que ho és i com a tal, aquests diners han hagut d’ésser justificats amb els corresponents convenis davant, entre d’altres, el ministeri d’Hisenda i el departament de Justícia de la Generalitat.
Els mitjans, igual que han estat rascant i buscant la veritat sobre el cas MILLET, i n’han informat, també haurien d’haver informat sobre el procés que el cas havia de seguir en l’àmbit judicial. Així, potser, no hauria estranyat tant que en MILLET i en MONTULL sortissin de la primera declaració davant del jutge en llibertat amb càrrecs.
Les inclinacions de MILLET, lo de senyor ens ho estalviarem si us sembla, a fer-se seu el que era dels altres en totes aquelles organitzacions que varen cometre l’imperdonable error de facilitar-li l’accés de la caixa, ha tingut la virtut de posar altra vegada damunt la taula el debat del finançament dels partits i el funcionament d’institucions com les Fundacions de les que fins ara en sabíem ben poca cosa.
Aprofitant que d’aquí uns quants mesos els catalans serem cridats a les urnes i veient el resultat d’algunes enquestes no massa engrescadores, el PSOE -C ha aprofitat l’avinentesa per facilitar els titulars d’alguns dels mitjans que no son de la crosta, acusant d’irregularitats no demostrades la fundació TRIAS FARGAS de l’òrbita de CDC, procurant confondre a la opinió pública amb els conceptes de legalitat, legitimitat i ètica.
És legítim que una fundació acabi rebent d’una altra fundació privada uns diners per el foment de l’activitat que justifica la creació de la que els dona? òbviament que ho és i com a tal, aquests diners han hagut d’ésser justificats amb els corresponents convenis davant, entre d’altres, el ministeri d’Hisenda i el departament de Justícia de la Generalitat.
Com que això és així, perquè s’insisteix des de l’àmbit socialista en reclamar uns justificants que les administracions ja tenen?. A partir d’aquí és quan entrem en el debat, en el sublim debat de la legitimitat o de l’ètica i mira per on es demana que la fundació del CDC torni els quasi bé 600.000€ que va rebre de la fundació del Palau perquè ens diuen que això no és ètic sense recordar que al PSOE-C li varen condonar més de set mil·lions d’euros (7.000.000€) d’interessos d’un crèdit una entitat d’estalvi que si li demanem el mateix algú de nosaltres el mínim que ens pot passar és que es petin el cul ,del riure que els hi entra.
Alguns potser creuran que espanyolitzant el debat de la política catalana ens estan fent alguna mena de favor, que invocant legitimitat i ètica mirant solament cap a una direcció és el correcte, però el que ens ajudaria de veritat és que ens expliquessin perquè uns financien les seves fundacions , la TRIAS FARGAS amb
aportacions majoritàriament privades i d’altres, la JOSEP CAMPALANS per exemple, el 83% en el 2008, amb aportacions públiques, amb diners que surten dels nostres impostos i del nostre esforç.Tot plegat esperpèntic, un espectacle (crec que aquest adjectiu és el més encertat) veritablement dantesc, sobretot pels temps que corren.Això seria fer un favor a l’ètica tot l’altre una tocada de collons, amb perdó
Alguns potser creuran que espanyolitzant el debat de la política catalana ens estan fent alguna mena de favor, que invocant legitimitat i ètica mirant solament cap a una direcció és el correcte, però el que ens ajudaria de veritat és que ens expliquessin perquè uns financien les seves fundacions , la TRIAS FARGAS amb
aportacions majoritàriament privades i d’altres, la JOSEP CAMPALANS per exemple, el 83% en el 2008, amb aportacions públiques, amb diners que surten dels nostres impostos i del nostre esforç.Tot plegat esperpèntic, un espectacle (crec que aquest adjectiu és el més encertat) veritablement dantesc, sobretot pels temps que corren.Això seria fer un favor a l’ètica tot l’altre una tocada de collons, amb perdó 
