dijous, 29 de novembre del 2007

MANIFESTACIÓ

Tots a la manifestació!
 
Tants Pactes de Barcelona, tants Galeusca i ja veus: a la fi, els grans aliats de CiU, el PNB i el BNG, amb l'ajut de l'inefable Labordeta (CHA) i alguns trànsfugues, li han fet al PSOE la feina bruta tot salvant-li el coll a la Maleni, la ministra més xula del moment. Cal reconèixer, això sí, que aquest cop els del PSOE ha sabut fer la feina: una mica d'AVE per aquí, uns quants milionets per allà i, apa, a fer la mà la solidaritat entre les nacions oprimides.
I diuen que som els catalans els insolidaris que estem tot el dia mirant-nos el melic.

Fa temps que em queixo del seguidisme i l'enlluernament que provoca Euskadi, polítcament parlant, entre un bon tou de gent de país que, això sí, com que els catalans sí que som solidaris de pebrots, perdem el cul per fer costat als nostres germans de l'altra punta dels Pirineus. Potser, només potser, algú en sabrà treure aquesta vegada una lliçó del que va passar ahir al parlament del bonic país veí que fa 300 anys que ens ocupa.
Potser, només potser, alguna força política d'aquest nostre país es replantejarà les seves aliances. Potser. Només potser.

Mentrestant, ja sabeu què toca: dissabte, a la manifestació. Tots i totes a la Plaça Catalunya de Barcelona a les 5 de la tarda. I potser, només potser, si som prous dient prou, alguna cosa podria començar a canviar. Ningú hi ha de faltar, cap absència, tingueu-ho clar: ningú no ens farà la feina que només nosaltres podem fer.
Que ja va dir-ho el President Macià: "Per a defensar les causes nobles ja hi ha molts d'homes, però Catalunya només ens té a nosaltres."

dimarts, 27 de novembre del 2007

DEMOCRÀTICS ?

Els partits polítics juguen sempre al concurs de qui és més democràtic o el que escolta més el poble. Aquests dies em fa força gràcia això. Com cada cop que s'acosten unes eleccions es proclamen els candidats de cada partit.
I insisteixo a remarcar la paraula "proclamen".
Hi ha diferents variants per a proclamar... Aplaudint en una assemblea del partit per exemple, també ho és escollir el candidat en un consell nacional on hi ha uns quants escollits enlloc de tots els militants, i moltes altres formes.
Escollir un candidat és una cosa que ni tan sols els militants dels partits polítics poden fer, el cas d'en Duran i Lleida per a CIU. No entenc perquè es proclama en Duran com a candidat .
Un líder que no és escollit democràticament dins d'un partit, sinó que és imposat per la força de les quotes. Per què només hi ha un sol candidat a cada partit? és que ningú més es veu capacitat per presentar-se o es que saben que lluitar contra la maquinària interna del partit és impossible?
Alguns diran que a Esquerra no passa això perquè es va tombar la candidatura oficialista de Lleida, però si no la van saber mantenir va ser per la ineptitud del que es presentava i pel secretari d'organització, i per un que cau en pugen 50.
El nucli Montilla a base de favors i joc brut s'ha instaurat al capdavant del partit i els càrrecs electes, el PP amb en Cirera com a líder...
Tanta gent de baix perfil a la política no serà perquè no han de guanyar-se res? Potser tenen els amics que calen per ser proclamats per a ocupar un càrrec electe i, per tant, els militants no poden dir que un és un inepte per a presentar-se a unes eleccions escollint-ne un altre.
Recordo que encara hi ha una llei electoral catalana pendent des de fa 30 anys, i no ens ha d'estranyar que encara no s'hagi fet. Simplement, quin partit pot parlar més de models per a representar al poble si a dins de casa seva no tenen més que una paròdia de la democràcia?
Les primàries han de ser un element més de la democràcia a dins dels partits.

divendres, 23 de novembre del 2007

LES CASES DE CADASCÚ

Fa anys alguns pronosticàven la desaparició, l'engrunament de Convergència com un castell de cartes, alguns potser encara s'ho creuen, però hem de dir clarament que Convergència existeix i existirà molts anys, i en tot cas podrà ser refundada o podrà separar-se o desunir-se d'Unió Democràtica, peròcas cap dels pronòstics que alguns feien al final del pujolisme té previst acomplir-se.
La seva participació, doncs, en els avenços que es puguin esdevenir haurà de ser crucial Ho dic des de la distancia, de cap manera des de la mania ni la ràbia: no podem menystenir de cap manera el que ha dit Mas, ni tampoc deixar de considerar-lo motiu de lleugera satisfacció.
A risc de ser titllat d'utòpic o eixalabrat, i motiu d'escarni per part d'alguns desselebrats, penso que cada vegada el nacionalisme s'intercanvia més per sobiranisme, i directament es parla sense embuts d'independència com a possibilitat o temor, segons el parlant, encara que se l'anomeni desafecció, que és un mot massa sentimental. Cada dia es parla més d'independència, i aquella paraula només utilitzada per grupuscles, s'observa com a fet pausible, i com a part d'un debat serè i pausat, apassionat sempre, on hi caben sense problemes corbates i texans.Seria un error menystenir un viratge com aquest en un partit amb la importància de Convergència. Assumeixen riscos, i poden perdre gent pel carrer, i ho fan perquè segurament no hi cap altre opció.
El votant convergent del segle XX, potser ara molt caricaturitzat en la figura de Duran, el botiguer que dèiem, el del nostre mal no vol soroll, aquell que fa silenci per no espantar l'Espanya amb la que hi té algun interès, o potser només por, potser farà una mica més gran el PP o passarà a formar part d'una hipotètica Unió descoalicionada, però que amb el seu allunyament del partit de tota la vida, aclarirà qui és, ara, unionista o independentista.
I amb els descendents directes d'aquells que anonenàven "talibans", els qui apostin pel dret a decidir, serà amb els que anirem a votar que sí al referèndum d'autodeterminació. O, és que potser hem estat parlant durant anys d'eixamplar la base social de l'independentisme, del sobiranisme, i quan això sembla que pot produir-se pel costat més fred, quan sembla que algun dia serem més del 18 % els que volem ser només catalans, no serà almenys motiu de bones vibracions? Estic segur que el sobiranisme pràctic, econòmic, allunyat dels sentiments i les pertinences assumides o heretades, es despertarà com un gegant adormit.
Ara per ara, però el despertador encara no ha sonat, i allà cap als bancs de nous votants, on els problemes pràctics amb l'Espanya més pasota són més greus, hi anirà a pescar de nou aquell qui té ja veu el peix venut. Tampoc cal oblidar els passats recents.Hi ha hagut fets que de cap manera, en aquest futur, poden ser defensats amb orgull, reivincats i fins i tot dir que es tornarien a fer, quan es obvi que han estat un autèntic desencís, i llenya al foc de les perplexitats.Segurament per la desconnexió final amb l'estat espanyol falten encara temps.
Cal anar bastint complicitats. Segurament no s'han de fer governs ni aliances, tampoc disolucions o passar-se en bloc a un altre partit. No tinc ni idea com acabarà això de la Casa Gran, ni tampoc és el fonamental el projecte en sí. L'important, justament, és que Convergència, s'expressa amb un nou llenguatge, i aquest ens sona molt. Aquí hauriem de començar les valoracions, pel que diuen i pel que s'enten pel que diuen.
Perquè més que batalles, el que s'han de guanyar són els combats finals, i en aquest no hauriem de mirar qui tenim al costat, colze amb colze. Continuarem la trifulca diària, ens barallarem, no som ni el mateix ni una prolongació, ni un pare i un fill,ni germans, som diferents, però si que tenim un horitzó nacional coincident - amb un projecte polític allunyat - i aquest horitzó a més, potser el compartim amb d'altres que no són ni uns ni altres, i que hem d'acabar de convèncer.
A nivell bàsic, hem de tenir clar aquesta coincidència, aquesta suma o aquesta posibilitat.
I arremangar-nos, que hi ha molta feina a fer.

dimecres, 21 de novembre del 2007

EMPRENYAT


Català emprenyat
El títol, ja veureu, no fa pas referència a la meva emprenyamenta . Té a veure amb la campanya que, amb el mateix títol , s'ha endegat fa uns quants dies per tal de recollir signatures de catalans (i catalanes, suposo...) emprenyats.
Aquest manifest, adreçat als nostres representants polítics, sindicals i socials, porta ja recollides a hores d'ara un total de 32.447 adhesions... i encara hi ha temps fins a la mitjanit del proper dia 23 per a adherir-s'hi.
I és que n'hi ha per emprenya-s'hi! No em remuntaré a massa temps enrere, només us oferiré unes perles dels darrers dies:
*La justícia espanyola diu que negar l'holocaust jueu de la 2a. guerra mundial no és delicte, sinó un exercici de la llibertat d'expressió, mentre són a punt de començar els judicis pels acusats de cremar imatges del rei del país veí.
*La Maleni Álvarez ("antes partía que doblá"), se'n va a Valladolid a inaugurar el TAV mentres que, aquí, les anem passant putes amb tot el merder que han muntat amb les Rodalies i els FGC que, no ho oblidem, diu que no arribaran a Plaça Espanya fins ben bé la primavera.
*La Fernández de la Vega ens avisa que el govern espanyol es fumarà un puro (o una dotzena) amb el que digui el Parlament de Catalunya perquè l'únic que té en compte és el que digui el "parlamento nacional".
*El Peret Solbes diu que no li rota de publicar les balances fiscals, malgrat haver-hi diverses resolucions del "parlamento nacional" que l'insten a fer-ho.
I dic jo, que no deia l'altra que només a aquest "parlamento" és que ha de fer cas el seu govern?
Català emprenyat? Encara poc, d'emprenyats! Sabeu què us dic?
Que per molts que siguem a la manifestació de l'1 de desembre, encara en serem pocs.

dimarts, 20 de novembre del 2007

RECORDAN


Pensant en les coses que he de fer , avui m’he adonat de la data: 20N. Han passat 32 anys, però segueix essent una data a recordar.
Si abans ja ho pensava, m’he reafirmat quan he vist el web dedicat al dictador.
Cada any, per aquesta data, no puc deixar de pensar com vaig viure aquell dia. Estudiava el COU , molt aviat del matí es va conèixer la notícia: després de dues setmanes d’agonia moria el general Francisco Franco Bahamonde, que havia dirigit durant gairebé 40 anys una dictadura feixista instaurada per la força de les armes arran de la victòria militar de 1939.
L’examen de matemàtiques que hi havia programat es va suspendre i un reduït grup de joves vam pujar a la comunitat i escoltàrem la ràdio. La notícia es confirmava i la pregunta era: que passarà ara? Franco havia intentat deixar-ho tot ben lligat, però l’atemptat a Carrero Blanco, l’anomenada “Operación Ogro”, havia estat un cop molt fort a la continuïtat del règim.
Un cop a casa, la televisió va interrompre l’emissió de música clàssica per donar pas a la lectura del testament polític de Franco. L’encarregat va ser Carlos Arias Navarro, llavors Jefe del Govern, que emocionat va acabar amb aquell: Arriba España! Viva España!
Però recordar els fets d’aquell dia només ha de servir per conservar a la memòria les persones que durant molts anys han lluitat per una llibertat que potser ara no sabem valorar prou..

dilluns, 19 de novembre del 2007

Gregorio López Raimundo


Hem conegut la notícia de la mort de Gregorio López Raimundo, un històric del PSUC, un lluitador antifranquista, empresonat i torturat en més d'una ocasió, un exemple de persona i polític compromès en la defensa dels drets democràtics, en una època difícil. López Raimundo és un d'aquells polítics que mereixen el respecte de tothom, també dels demòcrates que no pensen com ell, perquè per davant de tota ideologia, sempre ha prioritzat la defensa dels drets democràtics del poble i un lluitador contra la injustícia social.Sempre he tingut un respecte especial a la seva persona, i l'he situat en el grup de polítics del nostre país que ha deixat petja; aquelles persones que quan parlen t'escoltes atent, perquè saps que alguna cosa aprendràs; un d'aquells polítics de nivell, amb un discurs coherent i responsable, força allunyat del que està passant ara en molts fòrums polítics.La mort de López Raimundo servirà perquè els mitjans periodístiques recuperin instants de la seva vida, i recordem moments del nostre passat per aquells que ja tenim una edat, i tant de bo que els més joves descobreixin un líder polític del nostre país, un nouvingut que va defensar el nostre país davant l'opressió i autoritarisme d'un model d'estat .

dijous, 15 de novembre del 2007

SENYO........



El debat d'ahir al Parlament de Catalunya,va ser de pati de col·legi,uns que la culpa la tenen els altres,i els altres acusant en els uns de no xivar-se a la "senyo"...
Però realment,de qui és la culpa?,doncs ens tenim que remuntar a la transició espanyola,i en els polítics catalans d'aleshores i la seva estratègia de "menjar poc i pair bé",no fos cas que s'enfadessin els espanyols.

Per aconseguir el restabliment de la Generalitat, els catalans van regalà en els espanyols un estatut petit i bufo,i amb unes limitacions competèncials de cal ample,i un finançament de Catalunya a ESpanya força generós;ja se sap,la llibertat es molt cara.

Ara estem recollint el que varen sembrar i regar amb tant de "carinyo",i no em refereixo només en els Governs de CiU,tots varen contribuir a la creació de l'oasi català,o dit d'una altre manera, a callar i atorgar.
Per tant, el debat d'ahir s'hagués tingut que centrar a la revisió de la política catalana dels darrers 30 anys,i fer un exercici d'autocrítica - ara que està tant de moda-,en comptes de tirar-se els plats pel cap,i mostrar a la sofrida població catalana que d'efectiva es la política espanyola de "divide y vencerás";el PSC defensant l'indefensable,els de CiU que la culpa no es deu a la submissió del "Senyor Esteve",els d'ERC que la culpa no es seva per què ells eren petites,i els d'ICV,bé aquest no sé el que defensen,i crec que ells tampoc,i com sempre el PP menja a part.

Per quan el sentit d'Estat dels partits catalans,en les qüestions que ens afecten a tots,pensem com pensem,i caguem i pixem de diferent manera?.

Mai serem res,si els nostres¿ prohoms?,no tenen clar que avui per avui, l'únic enemic a batre es ESpanya.Després ja es podran tirar els plats pel cap,però ara cal una política comuna enfront la desídia i deixadesa dels polítics espanyols.

dimecres, 14 de novembre del 2007

dilluns, 12 de novembre del 2007

SUPEDITACIÓ


Declaracions d’Heribert Barrera, mestre de l’honestedat en política, durant la presentació de la “iniciativa per la modificació de la Llei electoral”.

Transcric literalment les seves paraules perquè crec sincerament que reflecteixen el que avui, en la majoria dels casos succeeix a Catalunya i també a Torredembarra.

“El que busquen és l’obediència als que manen en el partit, molt més que no pas la capacitat i l’eficàcia.
 Per tant amb totes les excepcions possibles, en general en els cossos elegits no sempre en totes les persones hi ha el conjunt de qualitats necessàries; de capacitat, dedicació, voluntat de servei etc.
Moltes vegades, tots en som testimonis, això s’ha anat desnaturalitzant i desgraciadament la política ha esdevingut per a molts una professió, una manera de guanyar-se la vida.
I la manera més segura de mantenir el lloc de treball en aquest cas és ser ben obedient amb el que la direcció dels partits imposa”.
L'expresident d'ERC i del Parlament de Catalunya, Heribert Barrera, ha criticat la "supeditació" d'ERC als socialistes i ha demanat una "rectificació de l'estratègia i un canvi de direcció" per corregir la situació creada arran del tripartit. Barrera ha afirmat que l'experiència del tripartit "no ha estatI i no esta suigen bona" i ha provocat "un desprestigi de Catalunya i una campanya ,molt mal plantejada i molt mal portada".
Catalunya, ha dit Barrera, "està pitjor que abans de començar".

dijous, 8 de novembre del 2007

HUMOR



NI TAPANT-SE EL NAS


Hi han dos tipus d'enquestes, les de veritat i les falsejades, les de veritat són les que fan els partits i les institucions per saber realment el que pensa la gent i que no es publiquen, se les guarden per consum intern, les altres són les que publiquen la majoria de diaris, enquestes encarregades per tal d'afavorir a un determinat partit o a uns determinats interessos i que s'utilitzen per dirigir i manipular el vot, no per informar de res.

Sembla ser que corre una enquesta de les bones, és a dir, de les que no estan manipulades i que es guarden per a consum intern, que diu que CiU en les properes eleccions a les Corts treuria uns 7-8 escons i quedaria per darrera del PSOE, del PP i d'ERC.

Això demostraria el que fa temps molts diem, Duran i Lleida és un pèssim candidat, és una persona que resta vots i que provoca urticària entre els seus potencials votants. Algun votant convençut de CiU que tingui un mínim de consciència nacional i que es consideri nacionalista pot votar a aquest individu? ...crec que ni tapant-se el nas. CiU havia arribat a tenir a les Corts espanyoles prop de 20 diputats i quan Xavier Trias va marxar en tenia 15, va ser arribar En Duran i començar a caure en picat , si ara deixa a CiU amb 7 diputats potser que plegui, és evident que les seves tesis cada dia més ràncies i espanyolistes haurien fracassat.

Crec des de fa temps que aquest sinistre personatge està preparant la seva fugida al PP i que té com a intenció enfonsar el màxim possible el partit on encara està, de fet crec que ell vota des de fa anys al PP.

dilluns, 5 de novembre del 2007

FELICITATS

No ha pogut ser, la selecció catalana d'hoquei ha quedat segona en la copa Amèrica disputada a Brasil. Catalunya ha caigut de cara, però ja caurà d’esquena quan sigui més llesta.
Reconec que amb el resultat final del partit totes les parts del cos s’ em van quedar sense govern, rígides, dures, com mortes, un fluid fred que em recorria les venes.
El dolor, però, ha estat lleuger ja que és meritori haver arribat a la final el primer cop que es participa. Després d'haver encarrilat una sèrie de triomfs seguits fins aconseguir arribar a la final ha perdut contra l'Argentina per 2-4 i ha hagut de conformar-se amb el segon lloc de la competició.
No passa res, hem de pensar amb el poc temps que ha tingut l'entrenador Jordi Camps per preparar els partits amb els jugadors i també que no ha pogut comptar amb tots els efectius que hauria volgut perquè els clubs els necessitaven per les lligues casolanes.
Sincerament, crec que hem fet un bon paper i malgrat que el somni de tardor ha finalitzat estic segur que el proper cop caurà com fruita madura i podrem posar la copa al costat de la del mundial de Macao.
Vull donar ànims a tots els integrants de la selecció que han representat Catalunya amb aquest esperit de campió que ens ha portat fins a només un pam de la glòria.
Felicitats, pel vostre país sou ja els campions.

divendres, 2 de novembre del 2007

REPASSANT

Fa uns dies en Duran i Lleida, de la Unió Democràtica de Catalunya , va estrenar bloc. Com és habitual vaig passar a fer-li una visita imaginant que no m'agradaria el seu contingut però, amb el convenciment que sempre va bé apamar a l'enemic, sí, l'enemic.
El fet és que vaig topar amb un comentari sobre l'acte que la Comissió de la Dignitat va fer al Sant Jordi. Es queixava que no s'havia fet esment a Carrasco i Formiguera ni a Unió.
Doncs bé, repassant de nou el seu bloc he trobat diversos comentaris d'aquells que expliquen el perque del meu comentari.
Ha criticat que el govern de la Generalitat hagi entrat a la ILGA, una organització internacional pels drets de gais i lesbianes. També ha fet un article en que critica que es titlli de racista i sexista l'agressió a la noia equatoriana als ferrocarrils. Diu que és una agressió i punt.
Quina barra Duran! Com et treus la careta de racista i homòfob! Resulta que l'agressió la va realitzar un noi que assisteix a actes de l'extrema dreta, contra una noia de equatoriana precisament perquè és de fora i de color diferent. Això és agreujant no només moral i ètic, que Evangelis a la mà vostè també hauria de condemnar expressament, sinó que ho és també a efectes penals, ja que així està contemplat al Codi Penal.
Ja sabem que per vostè seria causa de justificació i d'eximent de la responsabilitat criminal atonyinar mariques,sudaques, moros, negres i rojos.
Però mira, per una vegada el sistema no està de part d'un ultra-catòlic conservador que fa comentaris més propis d'un Legionario de Cristo que d'un cristià que es creu res del què posa als Evangelis.