dijous, 29 d’abril del 2010


Avui no parlar del partit del Barça és estar outside ja que sembla que no existeixi res més. Malgrat tot no puc deixar de parlar de coses que passen a Madrid, ben lluny del partit, però que ens toca de prop.
Em refereixo al Senat que ha votat i aprovat una iniciativa per ampliar l'ús de les llengües cooficials al Senat, amb el vot en contra del PP que, com ja ens té acostumats, sempre vota en contra de qualsevol mesura a favor dels drets lingüístics de Catalunya i les altres comunitats amb llengua pròpia. Segons diu la notícia de La Vanguardia, el representant del PP, el senyor Van Halen, ha dit que faríem un ridícul esperpèntic amb tots els senadors amb auriculars per entendre el què es diu al Senat.
És la música de sempre, allò de què les minories haurien de renunciar a la seva personalitat en benefici de les majories. Per què hem de perdre temps i diners per salvar una llengua i una cultura minoritàries si tenim una gran cultura i una gran llengua castellana que tots coneixem.
És un argument que el PP utilitza
sovint i que molts militants socialistes subscriurien, però el partit ho dissimula per interès o estratègia.
Tot aquell discurs de la Càmera territorial, on hi siguin representades les autonomies i nacionalitats, queda com un conte d'una nit d'estiu, un miratge, una manera d'enredar-nos perquè no creuen amb la diversitat, en un país plural...Jo, permeteu-me que, vegi molt negra la possibilitat de fer entendre als "amics espanyols" que això nostre és real, que no és un invent per fastiguejar-los, sinó que hi ha un fons cert que caldria que valoressin.

divendres, 23 d’abril del 2010

Avui no és santa jordina.

Ja sé que avui toca parlar de llibres i de roses, que és el nostre gran dia, un dia per estar en família passejant mirant i comprant siguin llibres o roses, però mira quins pebrots que a ningú de tots els inútils que tenim per govern, que té o ha tingut el poder per fer-ho no ha instaurat el dia d’avui com a festa a tot Catalunya, per poder gaudir del dia plenament.
Ja sé que algú pensarà que així hi ha més gent, doncs potser molts aprofitarien per marxar de cap de setmana llarg, però se’m en fot, doncs els que realment volem viure el dia no marxarem i per comprar una rosa no ens haurem d’escapar de la feina d’amagat o portar-ne una de les ultimes i fetes pols de quant tothom tanca.
La veritat, no entenc com celebrem altres diades com el dotze d’Octubre i no som capaços de fer un Sant Jordi de festa.
He llegit en algun lloc que el nom de Jordina deriva de Georgina i es celebra el 15 de febrer. M'he quedat una mica parad doncs jo em pensava que derivava de Jordi i es celebrava el 23 d'abril.Bé com déia, torna a ser Sant Jordi, un dels dies més especials de l'any. Passegeu, respireu, fullegeu, compartiu, compreu, preneu el sol, regaleu llibres i roses, gaudiu d'un dia extraordinari I sobretot, agafeu energies, que tenim molts dracs per matar :
El que està en joc no és tan sols la independència de Catalunya, les polítiques socials i l'estat del benestar.El que està en joc és quelcom encara més important que tot això.
El que està en joc és la consciència.Consciència social, consciència Nacional,consciència de ser, consciència de si mateix, consciència de la realitat
que ens envolta.Ser conscients del miratge que ens estan fabricant constantment els mitjans de desinformació.De què en servirà tot si no tenim consciència?
I si som conscients, com ens podem quedar al marge?



Visc a Catalunya i Visca Catalunya. Felicitats a tots els qui avui celebren el seu sant, encara que sigui treballant.( I Jordina per favor no m'enviis mes roses, que soc un home casat ! ) Bon cap de setmana i a VOTAR el diumenge¡¡

dijous, 22 d’abril del 2010

LA PROVA DE " PAIS SERIOS "

Aquest es el pais de pandereta que tenim.Com voleu que ens prenguin seriosament. Samaranch és la prova. És com si robo 4000 euros i al cap de 40 anys en torno 20, i encara m'han de donar les gràcies.
Transcric d'editorial d'avui publicada a Vilaweb.cat referent a la enèsima humiliació a que es sotmet el poble català:
La mort de Samaranch ha posat el dit a la nafra. Enmig del debat sobre la Falange i Garzón, el falangista que arribà a ser cap de l'esport internacional ha posat les coses al lloc que exactament ocupen. El taüt rebrà tots els honors al Palau de la Generalitat (vergonya!) i la classe política que va fer la transició acotarà el cap davant seu. 'Atado y bien atado...'
És inaudit. El país oficial es va lliurar ahir a la cerimònia de glorificar Samarach, amb deler i al vell estil: tancant files i amagant la veritat. Un recorregut per la majoria dels diaris o per la majoria de les webs dels partits i de les institucions era ben alliçonador. No és que en destacassen, més o menys, el pas per l'olimpisme i la contribució a Barcelona 92. No. Allò que feien era diferent i greu: amagaven tant com podien el seu passat franquista. Com si no hagués existit. Com si s'hagués oblidat aquell crit de 'Samaranch fot al camp!', entonat pels demòcrates de tots els colors al final del seu pas infaust pel Palau de la Generalitat, que ell va ocupar, en el sentit militar del terme, com a president de la Diputació. Com si no haguessen existit els seus negocis estranys. Com si no hagués vestit mai l'uniforme del Movimiento.
Ahir llegir la premsa internacional i comparar-la amb la catalana i l'espanyola ens tornava als vells temps que tant enyorava Samaranch. Amb la diferència que ara ni cal la institució de la censura. On ací tot eren panegírics, allà hi trobàvem informació. Que no amagava la seua importància en el moviment olímpic, però que no estalviava crítiques, dures, pel seu passat feixista, per la corrupció en què va colgar el Comitè Olímpic durant el seu mandat, per la seua permissivitat amb el dopatge o per l'extravagància i l'autoritarisme que manifestava.
Molts dels qui ahir tiraven floretes a Samaranch, despús-ahir s'exclamaven que la Falange pogués portar a judici Garzón. Ho feien amb una capacitat d'oblit selectiu monumental, perquè cal recordar que la Falange era precisament el partit de Samaranch.
Ara, aquest oblit selectiu no és innocent i té conseqüències. D'una banda, deixa sense legitimitat l'oportunista campanya pro-Garzón (o és que direm ara que hi ha falangistes bons i falangistes dolents?) D'una altra, ens recorda que l'èxit i el poder poden fer bo qui siga i que hi ha moments que tot sembla que tinga un preu. Finalment, i aquesta és la pitjor, ens posa de cara a la pura realitat: som un país, encara, impotent a l'hora de superar el franquisme, incapaç. I en la por reprimida i en la incomoditat ridícula d'ahir era visible que això és així també perquè la classe política que tenim prové de la renúncia o de la incapacitat de derrotar-lo i de l'acomodació a unes regles de joc marcades i amb trampa que trenta-cinc anys després encara prevalen.

M’esgarrifo i avergonyeixo només de pensar que els nostres polítics rebran el seu cos al Palau de la Generalitat amb tots els honors. Es un insult. Es una altra baixada de pantalons. Que no hi ha Memòria Històrica? Ara diuen els apoltronats polítics que no s’ha de mirar el passat d’una persona, que s’ha de positivar el bo d’aquesta persona.
Juan Antonio, enamorat de Barcelona segons ell, aconseguí els jocs per a una Barcelona-Española. Va fer veure a galet a quatre babaus en fer-li dir al borbó quatre paraules malt dites en català.
Es el responsable directe que Catalunya no pugui tenir-competir amb seleccions esportives pròpies. Cent membre en actiu del govern feixista de Franco, callà i consenti les sentencies a mort com la de Salvador Puig-Antich….Per aquesta mateixa regla, i sota la protecció de la radiació de Palomares, aviat la “palmarà” en Fraga.
De ven segur tots els polítics, fins i tot els de casa, valoraran positivament la seva trajectòria. Diran que sense ell hages estat impossible la transició a la seva-democràcia. Que la etapa de les sentencies a mort va ser casual. Que “la calle es mia” quelcom sense importància. O dit d’una altra manera, encara ens haurem de felicitar de la gran obra de Franco: el seus pantans. Sort d’ell tenim reserves d’aigua. La resta sembla que no te importància. La mort d’una persona, sempre ha de ser motiu de respecta. Si s’en parla s’ha de dir la veritat. Amb treu de polleguera que el seu cos profani el nostre Palau de la Generalitat. Hi sentit a dir que va demanar ser cobert amb la bandera del “senyor dels anells”. A dins però la roja i el carnet nº 93 del madrid. Penso que en aquest nostre país encara queda massa reducte d’un passat caspòs, botifler i apoltronat que mai li ha interessat canviar. Podria seguir el tema del Juan Antonio amb els borbons, però millor que ara em calmi .
El que és acollonant és que els que es gasten milions en fer homenatges i donar copets a l'esquena als vells lluitadors de la guerra del 36-39, s'agenollin davant la tomba d'un dels darrers col·laboradors del cop d'estat del 36, de tres anys de guerra, de quaranta anys de dictadura i de milers d'assassinats, entre ells Lluís Companys.
La veritat es que ens venen ganes de vomitar per tot plegat, pel nostre President, per aquestes fotos, pel Samaranch que no ha fet res per Catalunya, i per la classe política catalana que s´ha vegut l´enteniment i un cop més ha deixat clar que no representa als catalans, Més valdria que demà a Palau la capella de Samaranch fos ardent de veritat i cremés a foc viu, abans que veure un nou espectacle d'indignitat com el que ens ofereix aquest Govern de espanyols funcionals.

dimarts, 20 d’abril del 2010

El 25 d'abril és la diada de la Batalla d'Almansa.


Bona coincidència.
VOTA !!!!

Es pot fer anticipadament a la Fundació Pere Badia,
Jo ja ho he fet.

dimarts, 13 d’abril del 2010

Feina a fer : Obrir la porta a marxar.

Ningú em traurà el plaer de viure de prop aquest dia històric..
I què equivocat que és el que diuen!!!
De les barbaritats econòmiques ja en parlaré en un altre comentari. Avuí parlaré un poc de les barbaritats polítiques..., el que preocupa avui en dia a la societat catalana no és la sobirania nacional sinó la crisi. D'aquesta realitat en dedueixen que cal arreglar abans la crisi i després avançar cap a més cotes nacionals.
Quina Barbaritat!!! Amb quines eines ?Amb els nostres diners? Amb les nostres lleis? Amb el nostre poder executiu? Amb el nostre marc audiovisual i de comunicacions?
Res d'això ho controlem nosaltres. No tenim els nostres diners, perquè els tenen ells. No tenim les nostres lleis, perquè les poquetes que teniem el Constitucional les suprimeixen. No tenim poder executiu perquè no tenim diners sobrers. I el marc audiovisual... bé, no cal parlar-ne.Parlem de Concert econòmic, però mentre "parlem", a Madrid legislen, i els senyors del constitucional decidiran d'aquí a poquets dies que no tenim dret ni a tirar-nos un pet si a Castella no els ve de gust. D'aquesta crisi no en surtirem si no tenim totes les nostres eines. I aquestes eines, no les aconseguirem si no engenguem fermament el camí de la independència.
El proper 25 d'abril a Torredembarra es portarà a terme la Consulta sobre la independència. Si tens més de 16 anys i estàs empadronat al poble, t'animo a votar
Sí a la independència de la nostra nació. Perquè votar "Sí" és el vot útil el proper 25 . Ja portem dues tongades de consultes, la del 13-D i la del 28-F, però a Torredembarra es produirà el proper 25 d'abril.
Ara bé, avaluem les consultes: Són un èxit? Serveixen per quelcom? La meva valoració és clara, són un èxit; i per demostrar-ho faré servir uns quants arguments. El primer: el nombre de votants fins al moment ha estat de 255.668. Quina activitat muntada des de la societat civil és capaç de mobilitzar tanta gent? Només ens guanya el Barça.
El segon: la participació ha estat del 26,7% dels cens i els vots a favor del 25,1% del cens. Quins resultats van obtenir els partits polítics sobre els cens a les darreres eleccions al Parlament? CiU el 17,6%, PSC el 15, Esquerra el 7,8, PP el 5,9 i ICV-EUiA el 5,3.
Si els defensors de 'sí' anéssim units en una candidatura, gairebé tindríem la majoria absoluta assegurada. I tercer: els diners invertits en publicitat per fer les consultes són infinitament inferiors als de qualsevol campanya electoral i els resultats de participació han estat només la meitat que els de les eleccions al Parlament.
Serveixen per a quelcom les consultes?
Doncs dic també que sí. S'imagina algú fa 15 anys convocant aquestes consultes?
Pels resultats sabem que hi ha una massa de gent molt significativa que està a favor de la independència. El que no ens ha demostrat encara ningú és si hi ha una massa significativa que hi és en contra, tot i que n'han tingut l'oportunitat. Els independentistes ja no som minoria. A més, la societat civil ha estat capaç d'autoorganitzar-se al marge dels partits polítics per exercir democràcia en estat pur. Aquesta força democràtica sorgida des de la base i no des del poder polític establert, no es feia palesa d'una manera tant evident des de la transició.
Per tant, i sens cap mena de dubte, les consultes són exitoses i tenen tot el sentit del món. Si algun dia Catalunya esdevé un estat independent... Disculpeu, he comès un error. Quan Catalunya esdevingui un estat independent, les consultes, i en especial la d'Arenys de Munt, marcaran una fita dins de la nostra història com a poble
I Votar "Sí"
serveix per fixar el dret a decidir a l’agenda política del nostre País. Tal com està la situació política actual i l'estat d'ànim de la gent, en aquests moments l’única idea que fa moure centenars de milers persones un diumenge al matí és la idea de la llibertat nacional i la del procés democràtic cap a la independència. Es va veure el 13D i el 28F, i estic segur que es tornarà a veure el 25A. Cap de les altres opcions sobre l’estatus polític del País és capaç d’una mobilització popular tan enorme com la que estan aconseguint les plataformes locals que organitzen consultes sobre la independència.
I Votar "Sí" ajuda a perdre la por sobre el procés d’independència. Massa sovint els qui no volen que els Països Catalans decideixin el seu futur en llibertat treuen el fantasma de la divisió social, d'allò que ens separa. Aquest argument es desmunta completament quan es veuen al Telenotícies centenars de milers de persones anant a votar tranquil·lament i amb actitud festiva sobre la independència de Catalunya. Gent de totes de les edats, que parlen llengües diferents, que tenen orígens diferents, i que sobre moltes qüestions tenen discrepàncies profundes són capaces d'expressar-se lliurement a favor del "sí" o del "no" en un procés netament democràtic i profundament cívic.
I Votar "Sí" és un vot útil per a internacionalitzar la nostra proposta d’Estat propi per a la nació catalana. Molts mitjans de comunicació internacionals s’han fet ressò de la nostra reivindicació, i avui podem dir que Catalunya comença a ser al costat dels pobles que estan a la “ pole position “ dels processos d’autodeterminació. Novament, en la tercera onada del 25A vindran observadors internacionals d’altres nacions que volen imitar el moviment de consultes que s’ha estès a Catalunya com una taca d’oli.

divendres, 9 d’abril del 2010

Per què cal anar a votar el dia 25 ?

Vivim en una societat complexa, plena d'individus cadascun amb els seus afanys, els seus objectius, els seus sentiments, i teixida per una infinitat de relacions entre els seus membres tot formant grups i compartint alguns dels seus ideals i objectius.
En el cas de la Nació Catalana una part dels seus individus compartim l'objectiu de la seva independència. Malauradament fins ara no hem reeixit i a això hi han contribuït sens dubte factors externs que s'hi oposen poderosament, i també factors interns de manca de força o de capacitat i sovint d'anteposició d'altres objectius.
Molts dels qui aposten per la independència ho fan acompanyant-la d'un adjectiu que fa referència o bé a un model de societat com pot ser el socialisme, o bé de manera genèrica a les esquerres, o bé a una societat comunitària o lligada a uns valors elevats.
I molt sovint aquest adjectiu representa un objectiu personal que es prioritza per davant de l'objectiu substantiu de la independència. Crec que la independència no és cap punt singular ni cap fita intermèdia en el camí cap al socialisme o en el camí del foment i millora dels valors. Un cop siguem independents haurem (i aleshores podrem) de decidir si duem e nostre País cap al socialisme o cap al liberalisme, un cop siguem independents continuarem perseverant en la recuperació i millora dels nostres valors com a individus i com a col·lectivitat.
En tot país independent hi ha debat sobre el tipus de societat i de sistema polític a seguir. I sovint hi ha desacord, i hi ha corrents d'opinió i majories canviants en un sentit o un altre. El procés de millora no s'atura, és previ a la independència i posterior a ella. Si anteposem a la independència el fet d'arribar a un acord o a un nivell de valors que ni molts països independents encara no han assolit, em fa l'efecte que li posem un obstacle insalvable o quasi insalvable.
L'assoliment de l'objectiu comú exigeix una gran generositat per part de tots, exigeix la seva priorització per davant d'altres objectius (tant o més legítims, però no necessàriament compartits).
La lluita per la millora de la societat, segons el model personal de cadascú, en la meva opinió cal separar-la de la lluita per la independència, entre altres raons perquè aquella no s'acaba amb l'assoliment de la independència.
No pretenc posar al mateix sac tots els adjectius que s'acostumen a posar a la independència. No sóc de l'opinió que “tot s'hi val”. Tampoc crec, però, que si no fem tot el procés de manera perfecta i pulcra ja no val la pena. Ningú no som perfectes i el camí de la independència segurament estarà farcit d'imperfeccions, ... tant com el camí de restar dependents.
Sí que sóc de l'opinió que això no és excusa per no aspirar al millor, però que en aquest procés toparem amb situacions de conflicte en què haurem de decidir quin objectiu prioritzem i que més sovint del que hem fet fins ara haurem de decidir en favor de la independència si realment la volem assolir.
Ha arribat l'hora d'anar de cara a barraca.

Aspiro, en definitiva, a fer una reflexió que ens ajudi a saber escollir allò que cal prioritzar en el camí de l'assoliment de la independència. Aspiro a canviar voluntats molt esteses entre els nacionalistes catalans quan diuen: “dedicaré tota la meva vida a treballar per la independència de Catalunya”. Jo no vull dedicar-hi tota la vida: “vull aconseguir la independència de Catalunya al més aviat possible”.

dimecres, 7 d’abril del 2010

Ells estan segurs de guanyar les properes eleccions generals, encara que sembli que molts dels seus dirigents estan fent tot el possible perquè no sigui veritat.
El PP, que no sap aprofitar (políticament parlant) l’autoprovocat desprestigi del govern ZP, està davant d’un escàndol que ningú sap com pot acabar.
S'han fet públics els 50.000 folis del sumari del cas Gürtel, que esquitxa, i de quina manera, el PP. N'hi havia tants, de folis, que han tardat dos dies per penjar-los a una web. Les malifetes (presumptes, és clar) de tresorers, alts càrrecs, el "Bigotes" i tuttiquanti ja estan exposades a la vergonya pública, suposant que en tinguin. De vergonya, vull dir.
Mentre, l'organització política directíssimament afectada per l'escàndol contesta amb sordina quan no amb silenci. Mirar cap a una altra banda sembla que està de moda. Mireu si no l'actitud del Papa i de la Cúria vaticana davant del tsunami de notícies relacionades amb els casos mundials de pederàstia. No sembla que el silenci papal sigui la millor resposta davant el problema. Però parlàvem de la dreta espanyola. La postura oficial del PP ha estat defensada en roda de premsa per aquella xiqueta (no recordo bé, el seu nom) que és una mena de Leire Pajín passada pel barri de Salamanca i que ha obsequiat els periodistes amb la recepta de sempre: que si no tenen res a amagar, que si volen que es sàpiga tota la veritat, que si hi ha presumpció d'innocència, que si patatim, que si patatam.
Res de nou sota el sol. Més agressiva ha estat Esperanza Aguirre, "la lideresa" que ha pontificat que als països democràtics qui jutja la gent no és la policia "del govern", sinó els tribunals.
És bo saber-ho ¡¡.
Per fer-ho tot més difícil pel PP, s’ha publicat un informe pericial que denuncia que el senyor Carlos Fabra, president de la Diputació de Castelló i líder provincial del PP, va ingressar més de 5 milions d’euros en sis anys, sense cap justificació. Els detalls llegits a la premsa són esfereïdors i també dignes d’una tronada encara que com que no ha estat jutjat, el senyor Fabra no és encara culpable de res i ens hem de guardar de fer judicis avançats.
Per compensar en certa manera els plats de la balança, es parla cada vegada més del patrimoni del senyor Bono, o dels diners com caiguts del cel dins del cercle del senyor Manuel Chaves, de manera que cap dels dos grans partits espanyols tingui massa ganes de riure les desgràcies de l’altre.
Diners, molts diners. Poder, molt poder. És una llàstima arribar a la conclusió que el títol de “home públic” hagi quedat reduït a ser el masculí de “dona pública “.
Respectant la presumpció d'innocència i entenent que tothom es posa a la defensiva quan es tracta de mirar per cada un, no deixa de ser sorprenent que amb la quantitat de porqueria que està sortint a la llum en forma de sumari judicial (és a dir, amb segell oficial), el PP no sigui més beligerant amb els seus. A no ser que tinguin més coses a amagar de les que ja sabem, és clar.
Una acotació: algú s'imagina l'actual situació amb els papers canviats? Si fos el PSOE el partit enllardat en quatre comunitats autònomes, què no estaria dient el PP en aquest moments? Dient no: cridant fins esgargamellar-se. Ja ho diu un dels seus grans escriptors: todo es según el color del cristal con que se mira.
Necessitem fer creure que no tot està podrit i que és una sort que avui dia es pugui descobrir les males arts i castigar els culpables.
S'ha de fer entendre que la gran majoria de polítics són honrats i dediquen bona part del seu temps per treballar per a la societat. No pot ser que una minoria ho embruti tot i faci posar tots els polítics en un mateix sac. Però els mateixos polítics se equivoquen quan llancen crítiques que posen en dubte l'honorabilitat de l'adversari. Lluny de perjudicar l'altre el que provoca és una desconfiança cap a tots els polítics i una desafecció que no és gens positiva. Hem de ser curosos i criticar l'adversari per allò que fa o deixa de fer; per no actuar de la manera que nosaltres creiem que ho hauria de fer, però si pensem que hi ha males arts, que hi ha indicis de corrupció, no hem de criticar-lo, sinó denunciar-lo. I si no n'estem segurs, i per això no es denuncia, el que toca és callar, perquè posar-lo sota sospita no serveix per res més que desautoritzar tothom, a qui s'acusa i a qui ho fa.

dimarts, 6 d’abril del 2010

25 A - 20 J

Fins ara, milers de catalans i catalanes residents en el nostre País no podien votar en les diferents conteses electorals.
Les Consultes Populars sobre la Independència han representat una autèntica novetat en l’agenda política catalana.. També han representat una aposta decidida a favor de la igualtat de drets.
Especialment en els últims anys han arribat al nostre País milions de persones vingudes de països de l’anomenat tercer món.
Aquestes persones han marxat del seu país majoritariament degut al context econòmic i polític desfavorable en molts indrets del món. Les grans desigualtats a nivell mundial, provocades en gran part per les potències econòmiques mundials i les seves multinacionals, han abocat a molta gent a venir cap al nostre País a buscar un futur millor. Les persones nouvingudes d’altres països del món no podien participar electoralment però si que formen part de la nostra societat i com a part integrant d’aquesta han de tenir els mateixos drets que tothom.
Amb un comerç mundial just i un millor repartiment de la riquesa ningú hauria de marxar del seu país. Les persones que ara son nous ciutadans i ciutadanes catalanes segurament haurien desitjat no haver de marxar mai del seu país. Malgrat tot, ara son entre nosaltres i tenen el dret a ser tan catalans i catalanes. Per desgràcia, ens trobem en un context de retallada dels drets, especialment pel que fa als drets de les persones nouvingudes.. Son molts els drets que encara han d’assolir plenament però amb les Consultes Populars sobre la Independència s’ha volgut garantitzar el dret a vot de tothom que resideix en els nostre municipis.
Pot semblar que el dret a vot és un dret secundari o poc important per la població nouvinguda ja que estan passant per situacions econòmiques complicades i de fet segurament bastanta gent ho pensarà així. Una de les grans avantatges de les Consultes és el seu caràcter participatiu i obert a tothom del municipi a l’hora d’organitzar-la. Tot aquest moviment popular que es genera allà on s’estan fent Consultes ha de servir per reclamar la igualtat de drets de tothom i de retruc també ens servirà per contactar amb persones i col-lectius de persones nouvingudes. I no ens hem de quedar amb el simple contacte per informar què tenen el dret a vot en aquest referèndum, sinó que hem d’intentar animar a què participin també d’aquest moviment popular i què en definitiva avancin una mica més en la seva participació en la societat catalana.
Crec que les Consultes han de ser bàsicament participatives i han de servir per anar treballant cap a una major autoorganització popular de les classes populars, implicant a més gent en una dinàmica de lluita constant amb l’objectiu de transformar aquesta societat.. I quan parlo de classes populars catalanes evidentment també estic pensant les persones nouvingudes, que també viuen i treballen als Països Catalans, i que per tant també tenen el dret a participar com qualsevol de nosaltres en les dinàmiques socials i polítiques. . Ara, el 25A i 20J continuaran exercint el seu dret a vot però crec que això només serà un primer pas en la lluita de les persones nouvingudes, al costat de totes i tots nosaltres, per la defensa de la igualtat de drets.