PITJOR JA NO POT ANAR ¡ ¡

Aquelles persones que els agrada la idea que cal que les coses s'espatllin del tot perquè es decideixi solucionar els problemes, hores d'ara es deuen estar fregant les mans, perquè sembla que pitjor ja no pot anar.
Embolica que fa fort, a veure qui la diu mes grossa, balls de xifres, respostes diferents dintre d’un mateix partit, ambició de poder aprofitant la ocasió, i baralles infantils entre els partits i dintre d’ells, amb la mirada amb un somriure de l’espanya de sempre què pot actuar sense por, ja què ningú li planta cara amb una mica de dignitat.
La situació es tant caòtica que fins hi tot amb la enèsima mentida de Zapatero negant les xifres del bocamoll d’en Saura, ha estat desmentit pel Conseller Castells confirmant aquests números. La presa de pel es tant considerable, i la mediocritat dels polítics catalans es tant enorme, què les contradiccions i nervis per força han d’aparèixer.
La realitat es què el projecte espanyol es incompatible amb el projecte català, cosa què s’ha demostrat deixant una llei orgànica com a paper mullat, i fent una mascarada sobre un sistema financer basat en l’espoli català, i què vol seguir exactament igual amb la col·laboració de les persones que teòricament ens han de defensar i protegir els nostres interessos, cosa què ja han demostrat abastament que son incapaços de fer, i el què es mes greu que ni tant sols els importa mes enllà de les seves ambicions personals.
La setmana passada passarà a la història com la setmana tràgica, la setmana tràgica del tripartit 2. Una setmana que ha començat amb les càrreges policials dels Mossos als estudiants, l'off de rècord (en format roda de pemsa ?!) de Montilla amençant-nos amb que pensa acabar la legislatura!, l'estira i arronsa sobre la xifra del finançament, i la ficada de pota intencionada d'en Saura desvetllant la xifra per salvar-se.
Algunes reflexions respecte el caos a Interior i en Saura:
1.- En Saura el van posar de Conseller d'Interior per cremar-lo. Conclusió: ho estan logrant però a costa el propi Govern i el que és més greu, del prestigi del cos de policia que tant ha costat de construir.
2.- En Saura no plega ni plegarà, en un País normal fa temps que hauria dimitit, però al Tripartit no pot perquè és president d'un dels partits del tripartit i això el desestabilitzaria. Primer el tripartit que el País.
3.- Si al final havien de desallotjar la universitat perquè esperar 4 mesos i fer-ho coincidir amb la vaga d'enseyament?. El lògic en un País normal és que l'endemà de l'ocupació d'una universitat o qualsevol espai d'ús públic sense autorizació et treguin. Han esperat 4 mesos per fer-lo tard i malament?. O el preuqè és el punt següent.
4.- Desallotgen aquesta setmana que coincideix amb la crisi de l'enseyament per la nova Llei, quina casualitat, una Llei que ICV tot i estar al govern ha presentat esmenes.
Una Llei que si s'aprova es farà sense el suport d'ICV. Buscaven generar més tensió per carregar-se el projecte de Llei?.
5.- Algú s'imagina les paraules de Saura a l'oposició davant d'una càrrega com la que es va fer?. Visca la coherència!!
Algunes reflexions sobre el finançament:
1.- En Montilla fa un off de rècord -ben públic contradint el propi concepte d'off de rècord- en un pols amb ERC que coneix la xifra absolutament insuficient del finçament i amenaça amb trencar. L'off de rècord és un missatge per la crossa d'ERC.
2.- En Montilla i el govern no diuen la xifra. En Saura després de 30 hores sense comparèixer per explicar les càrregues, destapa per salvar-se ell, la xifra del finançament de 1200 milions. Una xifra que és una autètica pressa de pèl.
Corredisses amunt i avall al Parlament de la gent de Montilla i Castells. I alguns dels seus d'ICV desmarcant-se'n.
3.- El Periódico, pamflet oficial del PSC, es demarca amb una portada suggerint l'entrada de CiU al govern. Ara? En aquest moment?.
4.- ERC comença a adonar-se que ha de fer veure que la xifra del finaçament és bona si vol, seguir governant davant l'amenaça de Montilla.. En definitiva, marcant paquet però amb els patalons abaixats!.
5.- Zapatero desautoritza la xifra d'en Saura, en Castells funambuleja de nou. El prestigi de Castells cau a igual velocitat a Catalunya pel finaçament, que el de Solbes a Espanya per la crisi.
El guió d'una setmana horribilis o d'una película d'humor?
Som el país on tot es/se'ns manipula. Del blanc se'n diu negre i del negre blanc i el més gruixut del cas és que no passa res! De tant repetir-nos les mentides ens les acabem creient. D'acord que portem tres segles de colonització militar, política, cultural, econòmica, lingüística,... I les pitjors: la colonització mental i espiritual.
Però una mica de perspectiva històrica i d'esperit crític no fan mal a ningú. I constatar el fracàs de la via autonomista és un fet d'aquests que són -o haurien de ser- pura evidència. Per jugar a tennis calen dues persones. Si l'altra no vol jugar, només et torna una pilota de cada deu o et fa trampes més val jugar al fronton.
España és el frau, el robatori i la xuleria permanent. La gran majoria de catalans ho veuen. Quan dic catalans vull dir, òbviament, tots els catalans: els catalanoparlants i els castellanoparlants. D'un temps ençà tiro pel dret: no sols amb els amics sinó que quan estic fent cua a la parada de l'autobús, al tren, al CAP, al super, al mercat,... i la gent es queixa de la situació en que es troba la sanitat, el sistema educatiu, de la manca d'ajuts,... ràpidament engalto el que tots sabem: que la culpa és dels diners que marxen de Catalunya i españa no ens retorna en forma d'inversions, la gravetat que suposa que españa no respecti les decisions dels catalans: s'han passat pel forro l'estatut i el finançament; que sense disposar dels nostres diners és una fal·làcia parlar de polítiques socials, que cap polític vetlla pels nostres interessos...
Que és pesat fer-ho? Que voleu que us digui. Com a mínim no m'entren revencillades a l'estomac dels nervis acumulats i, sobretot, em quedo a gust d'haver fet el que cal.
No cal ferse pesat Amb un parell de frases n'hi ha prou. Simplement perquè tenim la raó del nostre cantó. A més, que no sols la gent ho reconeix sinó que et pots endur grates sorpreses com la d'una senyora castellanoparlant que explícitament va dir-me -a mi i a tothom- que "al final tendremos que tirar por la independencia". (O potser aquest i d'altres no són fets exepcionals, sinó que els "nostres dirigents" de mirada curta i covarda així ens ho volen fer creure.
L´Actual classe política dirigent, que, a més, per tapar la seva indigència moral i patriòtica acusen de radicals i d'extremistes els catalans que volen el que qualsevol ciutadà vol per la seva Nació: que sigui lliure i pròspera. Quan l'experiència política i històrica clama i demostra que els únics dessasenyats i utòpics són ells, els qui gasten teoria i praxis per voler canviar la metròpoli.
Per voler convertir españa en un estat pluricultural i plurinacional on Catalunya s'hi senti bé!! Potser a base de repetir-s'ho s'ho han acabat creient ells mateixos i potser l'engruna de poder, els sous i les dietes que la metròpoli dóna als seus servidors hi ha fet la resta.

Sigui com sigui com pot ser que persones que es diuen "dirigents" siguin tan mediocres i tan poc ambicioses? Que poc en tenen de dirigents, de líders, i quant de neciesa i de cretinisme ètic!
El lideratge de política espanyola i catalana segueixen avançant inexorablement cap a la crisi total i la desafecció dels ciutadans. Aquesta situació es produeix per: les decisions dels que manen (socialistes) i la manca de memòria, dels propis polítics, en les seves declaracions als mitjans de comunicació, que els ciutadans consideren, si més no, com a irresponsables i demagògiques.
Malgrat l'anestesia oficial, el Poble Català demana -i necessita- a crits líders autèntics que el portin a trencar l'esclavatge vers españa . I quan dic dirigents no em refereixo pas a líders messiànics que ho faran tot per art de màgia. No. Em refereixo a dirigents honestos, coratjosos i fidels a la Pàtria. Dirigents amb qui puguem treballar, fer pinya i refiar-nos-en. Gent amb ofici i benefici que s'impliqui uns pocs anys en la cosa pública i ens dirigeixi cap a la Llibertat, cap a la Dignitat, cap a la Independència.