10.000 a Brusel•les pel dret a l'Autodeterminació

Dissabte segurament no hi haurà deu mil catalans a Brussel·les (perquè la guàrdia urbana no deu pas anari, oi?). Però de ben segur seran uns bons milers... en el que possiblement sigui la mani més important protagonitzada a Brussel·les per una Nació sense estat.

Justament això és el que es reivindicarà.
La pancarta que obrirà la marxa té un missatge ben clar: WE WANT A CATALAN STATE cosa que aprofitaran alguns dels nostres enemics per parlar de fracàs –d’altres simplement ignoraran la manifestació–. Però l’objectiu de la plataforma 10mil no és una xifra, sinó sacsejar la societat i els polítics. Interessa que per un moment deixem les nostres sigles i afinitats polítiques per dir-nos mirant-nos els ulls que, allò que ens uneix és més fort que allò que ens separa.

La unió fa la força i potser Brussel.les marcarà un punt d'inflexió. És per això que l’èxit ja s’ha acomplert.
Cal recordar-ho: aquesta iniciativa és totalment apolítica i transversal, engegada per gent corrent que de manera desinteressada ha dedicat moltes hores i molts maldecaps a un projecte apartidista i des acomplexat. Malgrat el silenci miserable d’alguns mitjans i el menyspreu d’alguns polítics, la plataforma ha generat il·lusió, consciència i reacció, i ara ja hi ha una base sòlida que no s’acabarà aquest dissabte.
Els pobles tenen (o haurien de tenir) dret a decidir per ells mateixos.
Entenc perfectament i respecto aquells que consideren com jo, que el millor per a Catalunya seria la independència. Igualment, entenc i respecto aquells altres que creuen que el futur sempre serà millor amb Catalunya depenent i formant part indivisible de l’Estat espanyol.

Són maneres de pensar diferents; models nacionals diferents. Per convèncer a aquells que emocional ment no senten la necessitat d'una Catalunya independent, ens caldrien també arguments racionals - impostos reverits només aquí, més diners per sanitat, més diners per educació, més carreteres, més infraestructures...
Però el que no puc acceptar és la negació de drets. De drets tan bàsics i elementals com pot ser el de voler decidir col·lectivament el futur comú. Per això, ja fa un parell de mesos, vaig donar suport a la iniciativa 10.000 a Brussel·les per l’autodeterminació, pel que es veu, la iniciativa no ha caigut gaire bé a la majoria dels diputats que hi ha al Parlament europeu. Qualsevol diria que es pretén demanar, reclamar o exigir alguna cosa execrable.

Per què tenen tanta por que la gent s’expressi? No ho entendre mai.
La causa per l’autodeterminació de la nació catalana s’ha de reivindicar en molts fronts, als barris, a Catalunya, a Madrid, i també a nivell internacional. Cal que el món conegui la reivindicació catalana i la seva lluita pel restabliment dels seus poders, i que Catalunya tingui veu pròpia arreu. Actualment a nivell internacional Catalunya no deixa de ser una realitat anecdòtica dintre del que és espanya, reconeguda per la (poca) gent informada com a regió espanyola amb una cultura pròpia, i potser fins i tot amb una identitat pròpia, però en pocs casos amb reivindicacions nacionals d’autodeterminació.
Brusel.les és el principal centre de poder d’Europa, i cal ser-hi i fer sentir la nostra veu.

Sóc escèptic pel que respecta a resultats immediats, si és que en té algun, o si influirà en el pensament d’algun parlamentari europeu. Però en qualsevol cas no deixarà de ser un cop d’efecte, i com a mínim ja s’haurà fet el primer pas cap a l’obertura de nous fòrums de reivindicació.
Hi ha qui diu que a Brusel.les s’hi ha d’anar a fer amics, no a molestar. O que Catalunya no s’ha de convertir en el “típic cas particular empipador”. Bé, fins ara s’ha anat fent així, i no veig que ens hagi dut enlloc. Les causes es guanyen buscant complicitats, aliats, i dialogant, això és obvi. Però també necessiten de cops d’efecte, d’actes fins i tot de reivindicació pròpia, per creure’s-ho un mateix. Són necessaris els cops de puny a la taula, i les sortides al carrer, i les onejades de banderes. Que potser ens pot tant l’autoodi i l’autoflagelació que ens hem de negar nosaltres mateixos el reivindicar els nostres drets, no fos cas que molestéssim algú? Fins quan hem de seguir negant-nos el que ens pertoca? Quan, en la història, hi ha hagut algun col·lectiu que hagi conquerit un dret demanant-lo si us plau, sense sortir al carrer, demanant perdó, i parant l’altra galta?
És cert que a Brusel.les hi ha manifestacions dia sí dia també. I que quan no són els ramaders del nord de Grècia són els astròlegs de Rutènia o els apicultors del sud d’Irlanda. I que potser la manifestació del dissabte no deixarà de ser una més. I què? Doncs a mi ja m’està bé.

Perquè és a Brusel.les on s’han de dur les reivindicacions internacionals. I és allà on ens han de sentir. Allà i a Madrid. Si no hi som, ningú sabrà que existim.
A més a més, davant els temorosos a deixar parlar el poble, a mi se’m planteja un dubte. Pensem hipotèticament i per un minut que a Portugal sorgeix un moviment popular, cada cop més gran, demanant la seva integració a l’Estat espanyol; tant se val que sigui per raons històriques, culturals, econòmiques, etc. ¿Algú té cap dubte que aquells que ara neguen drets, no serien els mateixos que reclamarien la legitimitat de les demandes d’aquells portuguesos?
Sí, amics, això és el començament perquè la política és una cosa massa important per a deixar-la en mans dels polítics. Vist el que estem veient, o ens hi posem tots, o ens quedem “estacats”. L'objectiu final és que el dia de la veritat, els que creiem que Catalunya com a Nació té dret a un Estat propi, com tantes altres nacions d'Europa que ho han aconseguit per la via pacífica i democràtica, aquell dia, els del Si siguem més que els del No. I aquest serà el veritable repte.