Els catalans i catalanes que som aquí i tots els que no han pogut desplaçar-se però que hi són amb el cor, som aquí perquè volem que Catalunya tingui el seu lloc al món, com les altres nacions europees. Som aquí perquè volem una nació lliure, moderna, desenvolupada, justa, responsable, respectuosa, culta, oberta al món i orgullosa d’ella mateixa. Perquè en tenim dret i volem un Estat propi.
Des de l’Edat Mitjana fins al segle XVIII, la nació catalana, els Països Catalans, va gaudir de personalitat política pròpia i independent. Com recordava Pau Casals a l’ONU el 1971, Catalunya, bressol de la democràcia europea, va tenir el primer Parlament, abans que Anglaterra.
Als inicis de l’Edat Moderna, la nació catalana va entrar a formar part d’una confederació amb la corona de Castella però, malgrat els intents imperialistes dels monarques espanyols, va mantenir el seu Estat fins que, per la força de les armes, el rei espanyol, amb l’ajuda dels francesos, va conquerir el País Valencià el 1707, el Principat de Catalunya el 1714 i Mallorca el 1715, va abolir les nostres institucions de govern i parlamentàries i va intentar eliminar la nostra llengua i la nostra personalitat per assimilar-nos i convertir-nos en espanyols.
Des d’aleshores ençà, la nació catalana ha viscut sotmesa al poder espanyol, i el més recent intent del president Macià de constituir la República catalana dins la federació de nacions ibèriques va acabar de forma cruenta a causa de l’aliança feixista del dictador Franco amb Hitler i Mussolini.
Recuperada la democràcia, Catalunya va viure la il·lusió de recuperar el seu estatus polític dins una federació democràtica, però amb el cop d’estat del 23 de febrer de 1981, les aspiracions de Catalunya d’arribar a tenir una relació bilateral amb Espanya van anar minvant fins a arribar a l’esperpèntic ridícul de l’Estatut, que es consolidarà amb la sentència del Tribunal Constitucional espanyol, on uns jutges parcials i al servei dels partits espanyols, decidiran contra la voluntat del poble expressada en les urnes.
La dependència de les decisions de l’Estat dels espanyols ens està portant a la ruïna.
Així, la llengua catalana perd força i prestigi i veu reduït el seu ús social mentre que les institucions espanyoles enceten una ofensiva cultural d’homogeneïtzació al voltant d’una llengua única, la seva, considerada superior. La diferència entre els impostos que la nostra ciutadania ha de pagar i els serveis públics que rep representa un veritable espoli, sense parangó en el món occidental. Aquest espoli afecta diàriament a la vida de les persones i posa en risc la cohesió social.
La supervivència de Catalunya com a nació, i del català com a llengua mil·lenària, llengua de cultura i patrimoni europeu està en risc. Cal que els catalans ens mobilitzem i aixequem pacíficament en defensa dels nostres drets individuals i col·lectius.
Tots nosaltres, hem entès que és l’hora de dir prou. L’Europa dels Estats es consolida per la voluntat dels Estats que la formen i el somni de l’Europa dels pobles i de les nacions s’ha esvaït per molts anys, si no definitivament.
Hem vingut a Brussel·les amb dos objectius i depèn de nosaltres, catalans, assolir-los.
Volem que els partits nacionals catalans, d’una vegada per totes, posin la independència com a objectiu en els seus programes electorals i l’autodeterminació com prioritat en la seva acció de Govern. No volem pactes de govern que no diguin amb claredat que el Govern de Catalunya promourà l’autodeterminació amb l’objectiu d’aconseguir la independència per fer que arribem a ser un estat de la Unió Europea amb els mateixos drets i deures que la resta dels Estats actuals.
Des d’aquí, volem mostrar al món que a Catalunya existeix un conflicte, un conflicte pacífic.
Els catalans tenim el dret d’autodeterminar-nos i volem exercir aquest dret.
Volem tenir la possibilitat de decidir el nostre futur col·lectiu. Volem votar.
Europa ho ha de saber: l’Estat espanyol no serà una democràcia si ens nega el dret de decidir. Nosaltres només demanem una democràcia vertadera, volem decidir lliurement el nostre futur col·lectiu, com ho han fet no fa gaire els montenegrins, els grenlandesos, i fa uns anys els eslovacs, els eslovens, els lituans, els letons, els estonians, com abans els irlandesos, polonesos, finlandesos, hongaresos, i tants i tants pobles europeus, a mesura que han anat retrobant la llibertat.
Amb il·lusió, amb força i amb coratge, volem cridar ben fort i ben alt:
Som una nació, volem exercir l’autodeterminació, volem votar !
Volem l’Estat Propi.
Visca Catalunya lliure!
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
Un cop més la història mostrarà que la voluntat de milers i milers de catalanes i catalans és incansable i que el desitg de llibertat és imparable.
No han pogut anorrer-nos com a poble durant 300 anys en el qual hem patit dos genocidis culturals i humans, digueu-me quantes nacions del món han pogut aguantar tanta brutalitat. Doncs malgrat això existim i continuem tossuts amb la sinzilla i única voluntat de demanar justicia i llibertat.
Feia avui a Rac1 una reflexió filosòfica l'Enric Juliana sobre els deu mil que demà aniran a Brussel•les a demanar l'autodeterminació de Catalunya.
Bé en realitat no arribaran a quatre mil, i si descomptem als de CIu que no se que hi fan en aquest viatge iniciàtic, en seran uns quants menys. Amb tots els respectes, però aquest acte folklòric (així s'ha d'entendre) no entenc exactament a que ve ni on pretén anar. Ja aviso que a Brussel•les se'ls miraran de cua d'ull i els hi faran el mateix cas que nosaltres a les seves cols. Això no vol dir, però, que pensi que aquesta manifestació de Brussel•les serà quelcom més que un happening reivindicatiu comparable amb un no res que en serà l’efecte real, però si els fa il•lusió malbaratar un cap de setmana anant a una ciutat tan desagradable com Brussel•les, hi tenen tot el dret.
Haurien de tenir compte però, que si realment cobegen un objectiu, és evident que han de lluitar per assolir-lo, però em dona la sensació que ha errat en escollir el camp de batalla, que el tenim molt més a prop, i, tot i que el clima és més favorable, el personal amb qui barallar-nos, NO! Potser seria millor anar a manifestar-se a Madrid a veure com tenen la cosa nostra els del Tribunal Constitucional, per exemple, o saludar al tril•lero Zapatero per preguntar-li “que hay de lo mío” del finançament de l'ESTATUTET, al qui ja se li està començant a passar l'arròs.
Possiblement els qui han organitzat el picnic a Brussel•lès aquest cap de setmana no han pensant , sinó en una cosa molt més simple que és la xifra de gent que pretenien assolir: deu mil, al cap i a la fi ….Potser si els organitzadors dels deu mil a Brussel•les haguessin convocat una romeria haurien tingut molt més èxit, al cap i a la fi, a la del Rocio hi va molta gent. Sort que veig pel cartell amb el nen pixaner inclós (que potser pixa fora de test) que no portaràn la bandera Catalana, si més no la catalanocubana, que ja s'escau en l'acte cumbaià de demà.
La iniciativa que va començar en un bloc, i què a traves de la xarxa ha anat estenent el seu missatge ha arribat al dia clau, on per vergonya de l’Estat Espanyol i la seva democràcia de fireta, molts catalans reclamarem el nostre dret a exercir l’autodeterminació com tenen tots els pobles del món, i què ha de posar fi a gairebé 300 anys de submissió a un estat que no ens vol, i que retalla els nostres drets dia si i dia també.
Una noticia important avui, es la resposta de Hillary Clinton a un debat amb joves al Parlament Europeu sobre les reclamacions independentistes de nacions com Gales, Escòcia, Catalunya i d’altres, i on ha dit que no interferiran en els assumptes interns dels països de la Unió Europea, provocant una ovació generalitzada dels joves funcionaris presents. Això vol dir que l’Estat no podrà buscar el suport dels Estats Units amb la seva lluita per retallar les llibertats de les nacions oprimides sota els seu jou per desgracia seva, ara falta crear complicitats a Europa, i coherència en el camí què han seguit estats com Kosovo o Montenegro recentment, i on totes les nacions tinguin veu pròpia a aquesta veritable Unió.
Aquest manifestació te la pretensió de despertar els partits polítics i portar aquest debat que tant volen amagar davant la ciutadania, un exemple son les declaracions del convergent Lopez Tena, on ha titllat per fi de radicalitat espanyolista les candidatures d’en Duran Lleida i de Guardans amb uns resultats molt pobres com a caps de llista, i què indica que aquesta defensa dels interessos d’Espanya es una opció en franca retirada i sense sentit. Cosa que hauria de servir perquè aquest partit clau en el procés aparques la seva ambigüitat històrica en el tema, i abandones tàctiques com les d’en Tremosa què va dir que aquest iniciativa ara no tocava, jo em pregunto si no es ara, quan tocarà, d’aquí 300 anys més.
Salut.
Publica un comentari a l'entrada