Quins dallonsis !

Ja fa tres anys que molts ens vam manifestar Avui fa tres anys que milers de persones vam desfilar pels carrers del centre de Barcelona per dir una cosa ben òbvia:
“SOM UNA NACIÓ I TENIM EL DRET A DECIDIR”
Aquella manifestació organtizada i convocada per la Plataforma pel Dret a Decidir va trencar molts esquemes, moltes barreres mentals .Certament, aquella mobilització massiva va alterar positivamente. Més enllà dels rèdits a curt termini que certes formacions polítiques en van voler treure, penso que aquella manifestació va significar un trencament amb un dels pilars fonamentals del sistema polític i la cultura política principatines d’ençà la segona restauració borbònica (1978): l’immobilisme i l’institucionalisme. 
Miro d’explicar-ho amb unes altres paraules: el catalanisme s’havia basat amb una completa identificació amb les institucions que l’estat ens havia permès. Dic ens havia permès perquè molts fervents independentistes i gent que vol trencar amb Espanya, són uns fidels defensors de les “institucions nacionals”, tal i com les anomenen ells.                                                                         I jo em pregunto, poden ser institucions nacionals unes insitucions que deriven d’unes lleis orgàniques d’un estat aliè a aquesta nació? em penso que estem davant d’uns contradicció in terminus.Més enllà de balanços massa optimistes, encara no podem dir que l’autonomisme amb totes les seves expressions (des del més recalcitranment espanyolista dels Icetes, Camachos, Albiols o Serres, fins a l’autonomisme de barretina i espardenya dels Ridaos, Puigcercós, Vives o Bertrans) hagi mort.  Més de trenta anys de gestió regional no es poden morir d’un dia per l’altra.                                                                                                                         Els processos històrics requereixen foc lent i moltes remenades perquè no s’enganxin i segurament ara estem en un moment on allò antic no s’acaba de morir i allò nou no acaba de néixer. 
Tanmateix, sí que penso que es troba en un atzucac i que és feina nostra posar-los la sortida el més complicada possible. Després d’una reforma estatutària inacabada ,la feina dels sectors rupturistes és la de posar sobre la taula els termes reals del conflicte polític que viu el nostre País des de fa dècades, obrir un altre front de lluita per debilitar l’estat i obrir perspectives de canvis polítics profunds. No és fàcil ni ningú ha dit que ho hagi de ser. Només podem comptar amb les nostres mans i la nostra imaginació, que no és poc.
Ara resultarà que l'Estatutet no pot dir que Catalunya té símbols nacionals. I, sempre segons unes informacions publicades, això afectaria -per exemple- a noms com el del Teatre Nacional, el Museu Nacional d'Art... entre moltes altres coses.Ara bé, tot plegat porta a la reflexió que jo acabo amb una ràpida paraula: INDEPENDÈNCIA. Qui són els de Madrid per dir-nos què ens representa? Què s'han pensat? Doncs precisament, la resposta a aquesta pregunta és el què fa mal. 
Madrid és qui ens 'mana'. Madrid és qui té el poder. I encara fa més mal veure com des de Catalunya hi ha qui li fa el joc a Madrid, i ja els va bé aquest rol.
M'he expressat dia rere altre en aquest sentit, però no és sobrer recordar-ho. Sóc dels que no estic disposat a abaixar el cap i, després, riure'ls-hi les gràcies. Espanya ens roba Espanya ens mal tracta, ens exprem, i a més, es riu de nosaltres.Mentrestant aquí, ens barallem per tonteries. Poseu-hi el concepte que volgueu. El mot que preferiu. La paraula que us agradi més. Però els independentistes, la gent que vol un País millor, no deixarem d'existir -malgrat Espanya-. Avancem cap a la independència, més necessària que mai.
"No hi ha cap llei que pugui eliminar els nostres símbols, la nostra terminologia i el nostre concepte nacional". Més clar, l'aigua!
Estem suportant un espoli fiscal sense parangó a Europa; Ens volen treure els nostres símbols més preats;Ens envaeixen les poques competències que ens queden; Ens transfereixen menys competències que a Andalucia.
I ara per acabar-ho d`adobar, ens volen robar les nostres aportacions a la solidaritat. Ja ni ha prou del govern amic que ens roba i menysté tant com aquells que podien venir si nosaltres no anàvem. Ja ni ha prou de PSOE tant allà com aquí.Ens hem d`enviar a l`escombraria de la història per tenir la voluntat explícita de fer mal el nostre País, que a tants d`ells va incorporar ja fa temps. 
On són els 25 miserables diputats del PSOE Català a Madrid? On són els ministres del PSOE Català? On són aquests miserables davant del robatori de la nostre solidaritat?
Són on sempre en estat. En defensa de la nació espanyola per damunt de tot, passant per damunt de Catalunya, en la que no creuen ni han cregut mai. Varen venir fa temps, s`hi han quedat, i pretenen dirigir-nos, anihilant la nostre Nació per convertir-nos en una altre provincia
La situació de Catalunya de desafecció política i de pèrdua de pes i d'influència hauria de convidar a una reflexió sobre l'estratègia de futur. Amb 23 anys de Jordi Pujol a la Generalitat i una CiU influent al Congrés, el País va viure un feble, però aparent, procés de reconstrucció nacional, superant els tics harmonitzadors del PSOE i la voracitat depredadora de competències del PP. La política del peix al cove i la força dels vots al Congrés donaven els seus resultats i Catalunya tenia veu i paper. La jubilació política de Pujol va fer creure a ERC que estava cridada a heretar el seu espai electoral. Carod i Puigcercós, a més, van pensar que podien fer avançar nacionalment el País a partir de la confrontació institucional (Aznar habitava la Moncloa) i de cedir la presidència de Catalunya als que ja ho governaven tot menys la Generalitat: el PSOE-C.  Per això aposten , fan president Pasqual Maragall i després José Montilla, i incorporen ICV-EUiA.                                                                                                              El triomf de José Luis Rodríguez Zapatero també els fa pensar que el país podia rendibilitzar que un socialista governi Espanya i Catalunya. Però l'estratègia de la bona gent d'ERC no ha donat els seus fruits. No és que el PSOE-C no vulgui defensar els interessos de Catalunya, és que la seva societat amb els socialistes espanyols els ho dificulta. A Pujol, Madrid el tenia collat per la imperiosa necessitat de la Generalitat de tenir recursos per fer funcionar el País.                 A Montilla també el tenen collat per la dependència ideològica i orgànica del PSOE.                    Fins quan seguirem sent servils ? Serem capaços de mantenir-nos dignes i plantar-nos?
Quin camí estem fent els catalans?. Cap a on va Catalunya?. Quin futur nacional estem forjant?. Què fan els nostres polítics per frenar tanta ignominia?.
No tenim nou finançament; ens neguen els nostres símbols nacionals; ens neguen ajudes oficials en destinació a les ONG's catalanes; ens limiten fins a ofegar-nos els drets de protecció de la nostra llengua.
Catalunya ha de repensar l'estratègia. I en aquest cas, el model basc sí que ens serveix.               El nacionalisme basc (PNB i EA) ha pactat amb tothom,. Però ha tingut clar que no podia cedir la presidència del seu País a una formació que malgrat voler, no tingui llibertat d'acció a Madrid.      ERC poseu-vos dempeus d`una puta vegada i foteu-los fora de la nostre preada Generalitat. No es mereixen governar un País en el que no creuen.