Hi ha crisi. Cues quilomètriques a les oficines de treball tot i que ara ja només cal anar-hi per fer la primera inscripció al subsidi d'atur. Costarà pagar hipoteques.Caldrà vendre tot-terrenys de ciutat, mercedes, audis i bmws.
Els apartament i segones residencies col·locar-los com es pugui o donar-los a bancs i caixes. S'ha acabat l'opulència estúpida que en els darrers 5-10 anys s'havia aconseguit. Tot era un miratge. Sense oblidar els grans, grandíssims drames que es viuen i es viuran en algunes (massa) cases, aporto un altre punt de vista: el d'aquells a qui la crisi afectarà al poder adquisitiu, però apretant-se el cinturó podran tirar endavant.
Caldrà canviar el paradigma: en els últims anys semblava que la felicitat es comprés en forma de bé de luxe... perquè sí, la TV de 50'' és un luxe, les vacances internacionals són un luxe, les esquiades cada cap de setmana són un luxe, l'estúpid tot-terreny és un luxe tant estúpid com innecessari (ho sento, odio els tot-terrenys de ciutat), els concerts de 60€ també són un luxe (sobretot per qui els cobra), i les factures de mòbil de 50€ mensuals tenint un fix amb tarifa plana ni ho explico. Però no per deixar de tenir o disposar de tot això s'ha de deixar de ser feliç. La felicitat no és això, tots ho hem dit algun cop i pocs s'ho han acabat de creure del tot. Però necessitem ser-ne, de feliços, i redescobrirem on es troba en realitat aquest concepte. En aquelles situacions que importen: la família i els amics ens faran tant feliços amb un pa amb tomàquet i pernil del pais, a casa com ho feien en un restaurant mesos enrere; Inclús més ara que no ens portaran el compte en un subtil intent de què alliberem la taula. I també en els projectes acomplerts, que resulta que deixaran de ser la possessió de béns per reconvertir-se en quelcom més profund: assolir objectius immaterials.
Si la crisi és llarga podem veure com a guany (i no dany) col·lateral un resorgiment de l'associacionisme i un retrobament de la societat amb els valors col·lectius. Res d'això ens treurà de pobres, ja ho sé, però no em negareu que seria un enriquiment important. És alarmant veure com els economistes del nostre país analitzen la situació actual. No estic d'acord amb el que diuen, i el pitjor és que fa deu anys que no hi estic d'acord i el temps em dóna indefectiblement la raó.
Caldrà canviar el paradigma: en els últims anys semblava que la felicitat es comprés en forma de bé de luxe... perquè sí, la TV de 50'' és un luxe, les vacances internacionals són un luxe, les esquiades cada cap de setmana són un luxe, l'estúpid tot-terreny és un luxe tant estúpid com innecessari (ho sento, odio els tot-terrenys de ciutat), els concerts de 60€ també són un luxe (sobretot per qui els cobra), i les factures de mòbil de 50€ mensuals tenint un fix amb tarifa plana ni ho explico. Però no per deixar de tenir o disposar de tot això s'ha de deixar de ser feliç. La felicitat no és això, tots ho hem dit algun cop i pocs s'ho han acabat de creure del tot. Però necessitem ser-ne, de feliços, i redescobrirem on es troba en realitat aquest concepte. En aquelles situacions que importen: la família i els amics ens faran tant feliços amb un pa amb tomàquet i pernil del pais, a casa com ho feien en un restaurant mesos enrere; Inclús més ara que no ens portaran el compte en un subtil intent de què alliberem la taula. I també en els projectes acomplerts, que resulta que deixaran de ser la possessió de béns per reconvertir-se en quelcom més profund: assolir objectius immaterials.
Si la crisi és llarga podem veure com a guany (i no dany) col·lateral un resorgiment de l'associacionisme i un retrobament de la societat amb els valors col·lectius. Res d'això ens treurà de pobres, ja ho sé, però no em negareu que seria un enriquiment important. És alarmant veure com els economistes del nostre país analitzen la situació actual. No estic d'acord amb el que diuen, i el pitjor és que fa deu anys que no hi estic d'acord i el temps em dóna indefectiblement la raó.
Ahir, a l'Agora, el conjunt de despropòsits que s'hi deien feien esfereir. Per una banda els comerciants demanant que s'obrís l'aixeta del crèdit familiar. Un estat amb la balança comercial més desequilibrada del món de molt llarg, 4 vegades més desequilibrada que el nostre següent competidor, no es pot permetre de cap manera que les families continuint podent accedir a crèdit per comprar-se neveres fetes a la xina, corea, alemanya o polonia.
Segons els comerciants, ells han reduït durant molt temps els seus marges comercials, prova de que han fet les coses bé. D'acord. Però els hauran de tornar a pujar. Perquè ara vendran menys. El que han de fer és pujar un 20% el seu marge esperant vendre un 30% menys. I aguantar els anys que faci falta. En canvi, el que faran és mantenir els marges baixos, perquè els agradàven els temps en que s'ho podien permetre, i com que ara no s'ho poden permetre cauran el 30% dels comerços. Un cop aquests comerços hagin caigut, els que quedin pujaran el 30% o el 40% els seus marges. I nosaltres pagarem a mig termini més pels productes i pels aturats. Una altra bestiesa que sento últimament és la del perill de la deflació. Equanimament el conjunt d'economistes han decidit que la deflació és dolenta. Punt. Hem de fer el que sigui per evitar-la. L'exemple: Japó. Però això és una bestiesa. Japó té la balança comercial positiva més gran del món. La seva moneda no deixa de pujar de valor. Només aquests dos punts ja fan que qualsevol comparació amb Castella i les seves colònies no tingui cap mena de valor.
El nostre cas és totalment diferent. La nostra productivitat està pels terres i la balança comercial també. La nostra moneda està enllaçada a la de la resta d'Europa i no es pot desenllaçar.
Segons els comerciants, ells han reduït durant molt temps els seus marges comercials, prova de que han fet les coses bé. D'acord. Però els hauran de tornar a pujar. Perquè ara vendran menys. El que han de fer és pujar un 20% el seu marge esperant vendre un 30% menys. I aguantar els anys que faci falta. En canvi, el que faran és mantenir els marges baixos, perquè els agradàven els temps en que s'ho podien permetre, i com que ara no s'ho poden permetre cauran el 30% dels comerços. Un cop aquests comerços hagin caigut, els que quedin pujaran el 30% o el 40% els seus marges. I nosaltres pagarem a mig termini més pels productes i pels aturats. Una altra bestiesa que sento últimament és la del perill de la deflació. Equanimament el conjunt d'economistes han decidit que la deflació és dolenta. Punt. Hem de fer el que sigui per evitar-la. L'exemple: Japó. Però això és una bestiesa. Japó té la balança comercial positiva més gran del món. La seva moneda no deixa de pujar de valor. Només aquests dos punts ja fan que qualsevol comparació amb Castella i les seves colònies no tingui cap mena de valor.
El nostre cas és totalment diferent. La nostra productivitat està pels terres i la balança comercial també. La nostra moneda està enllaçada a la de la resta d'Europa i no es pot desenllaçar.
Si entrem en una espiral deflacionaria, el que passarà és que els sous hauran d'anar baixant progressivament. I per tant, pujarà la productivitat. Com que el canvi de la nostra moneda està fixat amb la moneda de la resta d'europa, no ens trobarem amb el problema que té el japó, que és que la deflació és acompanyada per un augment del valor de la moneda.
Si l'any que ve els preus baixen un 5% i a Europa en general pujen un 3%, els nostres productes valdran un 8% menys i potser podem començar a exportar i recuperar la balança.
Si els francesos i belges que vinguin a la Torre, l'any que ve de vacances noten que tot val un 8% menys, l'any següent destinaran més dies a les seves vacances de sol. I gastaran més.
No nego que hi ha perills associats a la deflació. Però comparar la nostra economia amb la del Japó és simplement estúpid. La nostra economia no pot pujar la productivitat un 8% en un any augmentant-ne l'eficiència. I en canvi si que pot fer-ho reduïnt els preus i els salaris associats.
Evidentment, sé que molts pensareu que això repercutirà negativament en la capacitat adquisitiva dels ciutadans. És possible. Però també és cert que un 50% o més de molts sous van a parar apagar un lloc on viure. O sigui que sembla lògic que el cost de l'habitatge es redueixi en paral·lel a la reducció del salari. D'altra forma, sinó, el que tindrem és que l'index d'atur creixerà i creixerà fins que se sostinguin només aquelles empreses que sí que tinguin un producte competitiu per eficiència i no per costos salarials.
Deixant de banda les parelles de fet, parlem per acabar de l´habitatge, fins avui coneixía
Si l'any que ve els preus baixen un 5% i a Europa en general pujen un 3%, els nostres productes valdran un 8% menys i potser podem començar a exportar i recuperar la balança.
Si els francesos i belges que vinguin a la Torre, l'any que ve de vacances noten que tot val un 8% menys, l'any següent destinaran més dies a les seves vacances de sol. I gastaran més.
No nego que hi ha perills associats a la deflació. Però comparar la nostra economia amb la del Japó és simplement estúpid. La nostra economia no pot pujar la productivitat un 8% en un any augmentant-ne l'eficiència. I en canvi si que pot fer-ho reduïnt els preus i els salaris associats.
Evidentment, sé que molts pensareu que això repercutirà negativament en la capacitat adquisitiva dels ciutadans. És possible. Però també és cert que un 50% o més de molts sous van a parar apagar un lloc on viure. O sigui que sembla lògic que el cost de l'habitatge es redueixi en paral·lel a la reducció del salari. D'altra forma, sinó, el que tindrem és que l'index d'atur creixerà i creixerà fins que se sostinguin només aquelles empreses que sí que tinguin un producte competitiu per eficiència i no per costos salarials.
Deixant de banda les parelles de fet, parlem per acabar de l´habitatge, fins avui coneixía
l' existència dels matrimonis civils i dels canònics. Semblava que la unió entre dues persones, només tenia en les nostres contrades aquests dues formes solemnes. Estava equivocat. Actualment són els matrimonis que anomenaré hipotecaris, els més abundants. La cerimònia no es celebra en un edifici religiós. Tampoc en cap seu judicial o municipal, sinó en el despatx professional d' un Notari. Més enllà de la parella i del fedatari públic, el paper més important
l' ocupa el representant de l' entitat de crèdit que deixa - en préstec -, determinat diners als membres de la parella a canvi de gravar la propietat del cau "familiar", que hauran de retornar mitjançant determinats pagaments parcials en un nombre gairebé indefinit que els ocuparà tota la vida. La bombolla immobiliària i la sobrevaloració dels habitatges, han aconseguit paralitzar moltes ruptures i tornar al vell dogma de la indissolubilitat del matrimoni, aquesta vegada no per raons teològiques i/o ideològiques, sinó econòmiques. El trencament es fa molt inviable, al generar-se uns deutes de per vida. M' explicaré amb exemples reals. Una parella amb sou aproximat de 1.300 euros cadascún, fa tres o quatre anys van adquirir un habitatge d' uns 60 metres quadrats, al "mòdic preu" de tres cents mil euros. L' entitat de crèdit no tan sols els hi va deixar el cent per cent del preu real de compra, sinó una mica més per sufragar les despeses d' impostos, registre i notari. Els adquirents de l´habitatge van formalitzar un préstec hipotecari a retornar en quaranta anys. A partir d' aquell moment, un dels dos sous de la parella, ha servit per a pagar les amortitzacions mensuals del préstec concedit. Després de tres anys de convivència i quan encara no han amortitzat capital, la relació comença a trontollar, però deixar-ho còrrer es molt difícil . El pis ha baixat de preu. El seu valor en el mercat és un vint per cent inferior. La solució de vendre'l per eixugar el deute és impossible.
De fer-se efectiva la ruptura, hauràn de continuar pagant i només un dels dos podà gaudir-ne (es un dir!). Encara que es pactés alguna mena de compensació a favor del qui marxés, estaria lluny de sortir-ne beneficiat. La parella sense adonar-se, haurà contret matrimoni amb la solemnitat que dóna el préstec del banc o de la caixa.
Així ha nascut el matrimoni hipotecari i sense saber-ho, el retorn al seu caràcter permanent.
Així ha nascut el matrimoni hipotecari i sense saber-ho, el retorn al seu caràcter permanent.
2 comentaris:
Mentre la classe política sembla que no s'acaba d'enterar de que va, i d'on ve això de la crisi. Els dies passen, i l'augment dels ciutadans i empreses amb moltes dificultats econòmiques, continua sense parar. De moment, les prestacions socials aguanten la patacada de molts ciutadans, i els equilibris de moltes empreses els permeten anar subsistint.
Però si les coses no comencen a arreglar-se en pocs mesos, i no sembla que aquest sigui el cas, més aviat les coses tendeixen a anar a pitjor encara. La situació de molts ciutadans que esgotaran les prestacions d'atur a partir dels propers mesos es pot convertir en insostenible. Amb més de tres milions de parats, i molts d'ells amb prestacions d'atur inferiors als nou mesos, la cosa es pot tornar molt complicada. I més amb una Banca, gran culpable de l'actual situació, tancada en banda i a veure-les venir.
I uns dirigents polítics, que fan tota la impresió, que no saben d'on els ha sortit tot això de la crisi. La situació econòmica esta deixant la política en un segon terme, una demostració de l'ineficàcia de la classe dirigent, desbordada i desconcertada per l'actual realitat socioeconòmica. Una realitat, que pot superar tots els plantejaments polítics actuals, i també els previstos pel futur.
Salut.
Les notícies sobre la caiguda de l'ocupació van desfilant com una processò fúnebre. Allò que es bastí precàriament, gràcies a ammisties i rebaixes fiscals per als rics, ha caigut d'una revolada. I el pitjor de tot és que la crisi s'instal·la definitivament, no a partir de la idea que es compri més o menys -al cap i a la fi, una qüestió de gregarisme i estat anímic- sinó que la desocupació rampant, cada vegada més àmplia, impediran qualsevol recuperació ràpida. Centenars de milers de drames es gesten aquests darrers mesos, mentre que els nostres responsables polítics només pensen quant de temps passaran agenollats davant els bancs.
Només la lògica és capaç d'acabar amb l'exhuberància -i la destrucció- irracional de l'economia de mercat. Mantenir l'ocupació no ha d'ésser la principal preocupació, sinó l'única.
I, en aquest cas, l'experiènca i la lògica diuen que és l'hora de les 30 hores.30 hores setmanals de jornada màxima, sense possibilitat d'hores extraordinàries -en tot cas, només retribuïdes amb el doble de temps lliure-, que permeti repartir l'ocupació, per fer afluir a l'economia formal -i l'estabilitat laboral una majoria de persones. Unes trenta hores finançades per l'excés de beneficis empresarials dels darrers temps, i de la recol·locació a partir de la nacionalització de diversos sectors econòmics amb problemes de viabilitat, o que en el seu temps van ser privatitzats. Malgrat tota la propaganda apocal·líptica, protagonitzada per patronals i talibans del mercat (estil Sala Martín), les 35 hores franceses van crear opcupació, i van fer baixar el consum d'antidepressius. I cap dels qui les gaudeix -tret que esdevingui un addicte a la feina o odiï la seva família- no hi vol renunciar. Una de les coses que se silencien de les reformes bolivarianes a Veneçuela, és que les 30 hores han estat imposades a cop de decret. L'objectiu no és només que la gent gaudeixi d'un absolutament dret a l'oci, sinó propiciar que la majoria de reballadors del país que malviuen en l'economia informal, vagin entrant en la formal. Pel que sembla, la cosa funciona i ha incrementat notablement les arques de la seguretat social i el gruix dels impostots.
30 hores amb el mateix salari. Un elevat sobtat del pes del salari en l'economia generarà un "shock" necessari per provocar els canvis necessaris en l'increment de productivitat. I, és cert que pot causar problemes a determinades empreses poc productives. Que petin! i que sigui la societat, mitjançant l'autogestió col·lectivitzada (com passa amb l'extens món cooperativista basc o suec) que substitueixi a una estructura econòmica catalano-espanyola, amb excepcions, caracteritzada per la seva cutricitat. 30 hores acompanyades d'una ammistia hipotecària parcial (que les famílies només paguin el preu del seu pis real, no en funció del preu especulatiu que el banc propicià.
I que siguin els bancs, promotors de la bombolla, que carreguin amb ells (de fet, els seus comptes demostren prou coixí). I si algun té problemes, es nacionalitza i punt. De moment, entre tots, a travès de Zapatero, estem tapant els seus forats a canvi de res.
Publica un comentari a l'entrada