FER D´ENFERMERA PORNO.

Tots a votar CiU .
Cal aturar com sigui l'hemorràgia nacional que ja ens sagna mortalment. I aquest "com sigui", ara mateix lamento haver de dir que vol dir CiU, el partit regionalista folklòric català de patètica covardia contrastada. Mai no hauria dit que com a independentista un dia em veuria escrivint en defensa no pas d'aquest mediocre partit, sinó de la seva utilització desesperada davant el destí a què ens està menant de pet el binomi espanyolista Esquerra-PSOE (pel que fa a ICV, si no us sap greu, m'estalviaré perdre el temps).
El que està fent Esquerra és tan greu que no té nom. Fer d'infermera porno, escotada, amb còfia i lligacama del doctor PSOE, tot aguantant-li la safata amb la xeringa carregada de l'arsènic que el doctor ens injecta, és el miserable paperot que ha triat el partit republicà, que, per cert, ara mateix no és ni això, ja que demostra ser monàrquic en donar suport a un partit que no qüestiona la monarquia espanyola.
He de reconèixer, però, que ben mirat no és estrany que tot plegat sigui així, atès que Esquerra és avui una formació dirigida per autèntics quinquis mafiosos de baixa volada que, si no fos per la poltrona política, a l'empresa privada no els voldrien ni com a pal d'escombra.
Per això és important deixar clar que no és de fet l'espanyolisme allò que uneix aquests dos partits, sinó la seva comuna naturalesa de quillo de cantonada que fa que, per exemple, l'impecable economista Ramon Tremosa estigui aquests dies sent massacrat pels mitjans amb el pretext feixista que l'home és independentista, encara que no cal dir que en realitat es tracta de desgastar CiU sucant pa pel seu fitxatge com a independent al Parlament Europeu.
Perquè cal reflexionar sobre el perquè del silenci d'Esquerra sobre aquest atonyinament mediàtic. No diuen que són independentistes? No els satisfà, doncs, que un independentista sumi ocupant un càrrec, per sobre del partit que representi? Ah, es veu que no. Els interessa més defensar amb el silenci el seu soci de pillatge espanyol. Ja es veu, doncs, que a Esquerra l'interessa més el partit en si mateix que les raons per les quals en principi tenia sentit la seva existència històrica. D'això se'n diu partidisme, i ja se sap que el partidisme només pot nodrir-se del sectarisme. Mentrestant, doncs, a la nació que la bombin, perquè l'únic que en valoren és el ferm sòl on reposen sense risc de caure de la poltrona on s'agombolen. Em pregunto si és amb aquest silenci còmplice com Esquerra agraeix els impagables serveis prestats pel senyor Tremosa els darrers anys. Sort que parlem d'un professional rigorós, amb ofici i benefici -a diferència d'aquests que ara l'apedreguen-, i generós amb la seva dedicació pel benestar i llibertat del nostre poble. Sort, sí, sort d'això.
D'altra banda, he de dir que com que no es tracta de mamar-me el dit, naturalment que estic plenament convençut que no és cap gir sobiranista allò que CiU demostra fitxant-lo, sinó de fet tot el contrari. Amb el senyor Tremosa, CiU demostra precisament que aquest partit no ha canviat ni un bri. Actua com ha fet sempre, omplint totes les caselles de l'auca per entabanar i aplegar vots babaus de tots els sectors, cosa que només pot fer que garantir la seva eterna política ambigua, i per tant una indefinició que al capdavall no fa altra cosa que perpetuar la salut de l'statu quo, o sigui Espanya. Això, però, són figues d'un altre paner, com també ho són les raons que poden haver fet decidir el senyor Tremosa a tornar-se a apropar a CiU i que, coneixent el seu noble tarannà, m'aventuro a dir que més enllà del sou i del prestigi del càrrec, tenen molt a veure amb la visualització de la brutal hemorràgia esmentada. I és que aquesta pèrdua mortal ja només degoteja, i no perquè es talli, sinó perquè gairebé no queda sang.
Només serà possible aturar-la fent que el silenci d'Esquerra, efectivament, es produeixi, però fora de l'habitació on ara assisteix fent el préssec l'eutanàsia del malalt. Un silenci que convindria urgentment que es produís, però perquè la porta estarà ben tancada i la infermera Esquerra serà a l'altra banda, al passadís, tapant-se l'escot i la lligacama i tornant a cridar per defensar la seva falsa virtut que quatre gats creuran. Aleshores, el doctor PSOE ja se n'haurà anat. Confio.
Ricard Biel-- Filòleg i escriptor

Moció de censura sobiranista CiU-ERC: política ficció?
ERC no pot continuar governant amb el PSC-PSOE. El PSC-PSOE ha sobrepassat, de facto, les tres línies vermelles que va marcar Joan Puigcercós (inspirades per Joan Carretero): llengua, la tercera hora de castellà és una realitat a moltes escoles; finançament, el PSC dóna per quasi-bona la proposta Solbes; i Estatut-Tribunal Constitucional, el President Montilla, amb l’aval de Duran Lleida, ja ha dit que la resposta serà mesurada, fent inviable el referèndum sobre el dret a decidir que ERC va aprovar en el seu darrer Congrés davant una sentència desfavorable del Tribunal Constitucional. El vot del PSC a favor dels pressupostos de l'estat, sense que aquests continguin el finançament aprovat en el nou Estatut, juntament amb la “cancel·lació” de l’ultimàtum que va fer el PSC al PSOE si el finançament no s’aprovava abans del 31 de desembre (la data per llei era el 9 d’agost!), demostren que el PSC, el partit del President de la Generalitat, no anteposa els interessos de Catalunya i els de la seva gent als del PSOE. Algú podria dir que han arribat més lluny que mai, però a l’hora de la veritat no s’ha plantat i, de fet, s’ha quedat lluny de les expectatives creades per ells mateixos: primer, Catalunya.
Alternatives per ERC? Trencar el govern actual i 1) Forçar eleccions o 2) Promoure un nou govern que tingui com a base l’exercici del dret a decidir. Per què no? La meva proposta: un govern nou que defensi sense subordinació els interessos del poble català i que aposti per l’exercici del dret a decidir i per la regeneració democràtica.
És a dir, una moció de censura CiU-ERC.
Els eixos d’actuació fonamentals, que s’haurien de completar en els poc menys de dos anys que queden, podrien ser:
1. Dret a decidir: declaració pública que s’inicia un pla per a la plena sobirania a executar al final de la segona legislatura de Govern conjunt, incloent un referèndum d’autodeterminació.
2. Convocatòria immediata d’un referèndum (i) sobre el concert econòmic si el nou finançament no compleix amb l’Estatut i (ii) sobre el dret a decidir si el Tribunal Constitucional toca una coma de l’Estatut
3. Nova llei electoral: elecció directa de President de la Generalitat i dels alcaldes a doble volta, i llistes obertes en les eleccions a la Generalitat i als ajuntaments
4. Aprovació immediata d’una llei de consultes populars
5. Creació d’una oficina tributària pròpia i estudi d’un pla per a la implantació unilateral del concert econòmic
6. Derogació de la implantació de la tercera hora de castellà a les escoles
7. Reordenació territorial: implantació de les vegueries i supressió de les diputacions provincials (i, si no es poden suprimir, buidar-les absolutament de competències i pressupost, que es traslladarien a les vegueries i a la Generalitat)
8. Mans netes: implantació immediata de l’Oficina Antifrau, assegurant que té una veritable independència del govern i dels partits
9. Seguretat: prioritzar la dignificació social dels Mossos d’Esquadra i augmentar la dotació de recursos
10. Recursos d’inconstitucionalitat de totes les lleis invasives contra les competències de la Generalitat, incloent la Llei de Dependència
11. Internacionalitzar les reivindicacions nacionals catalanes, tant pel que fa a les institucions internacionals com a l'opinió pública dels diferents països, començant per una candidatura conjunta a les eleccions europees, i reforçar les “ambaixades” catalanes a l’exterior
12. Nova llei de política lingüística
13. Vetllar activament per a què els mitjans de comunicació públics catalans transmeten una visió nacional catalana de la realitat, i suport institucional desacomplexat als mitjans de comunicació privats en llengua catalana
14. Eliminació del límit de 80 km/h en els accessos a Barcelona, i establiment de límits de velocitat variables (60 a 120 km/h) en funció del trànsit
15. Parar la tramitació de normatives i lleis mega-intervencionistes (o absurdes, segons com es miri), com la reforma del Codi Civil català que vol incloure l’obligació de dir als fills que són adoptats abans dels 12 anys o l’obligació de compartir feines domèstiques, o la norma que vol prohibir tirar pedres als rius
Els punts 1 i 2 de fet són similars a la proposta de Xavier Vendrell i la seva ja mítica calçotada.
Aquesta moció de censura la faria extensiva a les diputacions de Lleida i Girona: ERC podria mantenir la Presidència, però amb CiU al govern. Lliçó? No triar Catalunya, com ha fet ara el PSC, té conseqüències. I que els catalans diem prou, i que tirem pel dret.
Sóc conscient dels obstacles per aquesta moció de censura. Com comentava fa uns dies (“El pacte impossible (fins ara) CiU-ERC”), ni CiU ni ERC han tingut, cap dels dos, cap intenció de pactar entre ells en el passat. Existeix un greu problema de confiança, de tacticisme, d’excés de demagògia per part de tothom. Les aproximacions de CiU a ERC són per desgastar al tripartit, no són sinceres. Les d’ERC a CiU són per recuperar una imatge d’equidistància, però tampoc són sinceres. Hi ha molts retrets mutus dolorosos: per part de CiU, haver fet president al candidat del PSC havent guanyat les eleccions dues vegades; per part d’ERC, el “brillant” pacte de l’Estatut(et) Mas-ZP. El PSOE se’ns vol rifar amb el finançament, i CiU i ERC dediquen temps i energia a criticar-se mútuament enlloc de fer pinya davant el Govern espanyol. I, per acabar-ho de complicar, ERC se sent molt còmode governant amb el PSC, i CiU no pot apostar per la sobirania mentre Duran Lleida (i altres) siguin uns dels seus líders destacats. Dit això, ERC és independentista, i la majoria de les bases de CDC (i potser les d’UDC) són sobiranistes. I el país necessita un cop de timó.
Cal mirar endavant, al futur, sense retrets, amb el comptador a zero. Si no ho fan els actuals dirigents haurem de canviar de dirigents. I si això tampoc és possible, haurem de buscar un pla B (o C, segons es miri). Una aportació són els 15 punts que comento (suggerències benvingudes).
Molts sobiranistes poden pensar que la solució no pot venir d’una CiU que no és ni serà independentista, incapaç o simplement sense cap voluntat de trencar amb els unionistes (no només d’Unió) que té i que ocupen càrrecs de responsabilitat rellevants a la coalició, ni d’una Esquerra (abans ERC) que ha renunciat a fer polítiques rupturistes (més enllà de declaracions surrealistes de tant en tant) en nom del patriotisme social i de la governabilitat. En qualsevol cas, un vot de confiança (potser l’últim en molt de temps).
Moció de censura sobiranista. Política ficció? Potser sí. Però política ficció o ciència ficció és el que està passant en aquests moments, amb un independentisme creixent i més arguments que mai per la independència, i amb partits sobiranistes o quasi-sobiranistes pensant en les properes eleccions i no en la propera generació.
Salvador Garcia-Publicat al Bloc Gran del Sobiranisme .