NO LI DEMANIS AL NEN.

Em sembla que quan més ingenus siguem, menys por tindrem i el mon també el mirarem amb més alegria. Em sembla que després d'uns anys creixent i cultivant mecanismes de defensa tant equívocs com la inteligència i el cinisme, el camí de tornada és més necessari que mai.
Em refereixo a la ingenuitat que cal cultivar. Em refereixo a les ganes que tots tenim de redescubrir de nou el mon com si fóssim altre vegada uns infants. Em refereixo als continus impediments que ens posen per evitar que nosaltres volguem mirar les coses altre vegada amb inocència. Em refereixo a la mirada curiosa i neta del nen que comença a interioritzar la realitat que l'envolta. Em refereixo precisament a la mirada neta que potser hem perdut i que cal recuperar. Em sembla que hem de començar eliminant la bona dosis de cinisme que hem anat acumulant. La bona dosis d'orgull i de volguer ser sempre el més llest. La mirada de llop.

Em sembla que aquesta fortalesa que se'ns demana i aquesta valentia i aquesta maleïda lluita contra el mon i contra nosaltres mateixos, amaga molta por i poca curiositat. Amaga precisament una mentida que serveix als qui estan ofesos amb el mon. Vaig llegir un dia que el progrés entès com a progrés material o com a progrés que pretén cultivar la vanitat, és pels qui estan ofesos. Doncs això, tornem a mirar el mon amb la ingenuitat necessaria que el mon ens demana.

Em sembla que qui no ha gaudit mai de la contemplació d'un cel està absolutament perdut en el caos. Tornem a mirar el cel altre vegada. Tornem a jugar amb les formes dels núvols.

Has vist aquell núvol...? Sembla un elefant.....No és un elefant, és un Rinoceront. Que no, que és un elefant..mira-li la trompa al davant....
És indescriptible la sensació que un té a l'abandonar un lloc sabent que mai més hi tornarà i que, si ho fa, ja no hi ho farà de la mateixa manera ni amb el mateix propòsit.
Hi ha el nen Palestí que ha perdut els pares per culpa d'una bomba desafortunada que ha caigut a casa mentres estaven dinant. Sí sí, mentres dinaven a casa seva, Patapum!! els hi ha caigut una bomba a sobre. Hi ha aquesta baixesa de llençar bombes.

Aquest horror que és la guerra i que és terrible i a la vegada indestriable de la condició humana.
Sort que el nen miraculosament ha salvat la vida . Nen que se sap orfe i que comença a posar noms i cognoms als qui ell creu culpables del seu tràgic destí. I no diguis que el nen està equivocat. El nen no està equivocat. Ell té la seva veritat. Ell té clar qui són els seus enemics.

I després el nen juga amb d'altres nens que també han perdut familiars per les bombes i resulta que l'enemic és comú. Ja tenen un culpable comú. I si us plau no li demanis al nen que faci un exercici d'inteligència i que consideri la complexitat del conflicte.
No li demanis al nen que faci un exercici que tú dificilment faries. Es una qüestió d'imaginació. Tot es redueix a la imaginació. Imagina't al nen. Posa't en el seu lloc i digue'm que faries tú.

Que faries...? Millor que t'ho pensis abans de contestar. Potser el nen té sort i qui l'educa és el suficientment inteligent com per instruïr-lo en la templança i el cultiu de la inteligència.

Potser el nen té aquesta sort, però s'ha de ser ingenu per descartar el terrible poder de la venjança. En acabat qui ha mort els seus pares està a l'altre línia de la Franja.

Que ells intentin justificar la seva mort dient que el que volien era acabar amb un home en concret i que la mort dels seus pares va ser un dany col.lateral, un error d'apreciació, a ell no el serveix de massa.
Diguem que no l'acaba de convèncer. La irracionalitat doncs, segueix existint. I els pares naturalment segueixen morts. Potser hi haurà la sort de que no combregui amb d'altres joves que menystenen la vida i es posen bombes al damunt amb la creença de que immolant-se anirant amb Deu i seran recompensats. Potser es voldrà mantenir al marge i serà una sort que així sigui. ¿Què és el que condueix un poble a votar per majoria uns sonats terroristes..?
Si es fa aquesta pregunta estarà salvat, però no li exigeixis que se la faci.

No demanis que els orfes d'avui es converteixin en joves dòcils del demà.

Tú ho faries...?
El temps passa. Ja són més de 1.400 les persones mortes per la injustificable, a banda d'il.legal, ofensiva israeliana sobre Gaza. No hi ha espais per a matisos, ni per ambigüitats. Això cal aturar-ho ja. I la única manera de fer-ho és que la UE pressioni, sense excuses, les autoritats d'Israel. Només així es donaran les condicions necessàries que hauran de permetre reconduir la situació cap a un nou escenari no bèl.lic, en el qual, lògicament, caldrà que tothom (inclòs Hamàs) es comprometi a abandonar l'ús de les armes, però en què tocarà, també, que Israel reconegui l'Estat Palestí. I és que només hi ha espai per a la construcció de la pau si es reconeix que aquesta passa pel reconeixement i el respecte mútu de dos Estats