"Llavors Jahvè va fer ploure sobre Sodoma i Gomorra sofre i foc. I va arrasar aquelles ciutats i tota la plana amb tots els seus habitants i la vegetació del sòl. La dona de Lot va mirar enrere i es va tornar una estàtua de sal". Gènesi 19, 23-26.
L'ira de Déu no és només justa sinó bella, i la seva bellesa mateixa revela i proclama la seva justícia superior. ¿Com no sucumbir davant d'aquest extraordinari quadre d'El Bosco pintat per l'aviació israeliana? Els cossos i les cases que hi ha sota, ¿no són enderrocats precisament per la bellesa d'aquest flaix diví, d'aquest enlluernador sortidor de llum? Els que no moren, els que resisteixen, els que maleeixen entre les ruïnes, ¿no són per això mateix culpables i reclamen amb la seva supervivència mateixa una nova ejaculació de sofre i foc?Els més vells atavismes religiosos es recolzen en els més moderns mitjans de destrucció.
Més enllà o més cap aquí de les manipulacions i les mentides, ens inclinem fascinats davant de la brutalitat israeliana perquè és brutal i procedeix del cel; admirem la seva força i no la seva causa, i és precisament la verticalitat incontestable d'aquesta força la que l'investeix d'una legitimitat inassolible per a la raó, atès que és al mateix temps, i en el mateix motlle, estètica i teològica. Abans només es podia destruir una ciutat si s'era Déu; ara ho poden fer també els israelians. Del cel cauen únicament benediccions miraculoses i càstigs merescuts.
La superioritat tecnològica dels sionistes —el seu superior menyspreu per la vida humana— activa aquesta legitimació teològica que els seus governants exploten conscientment, fins al punt que és la pròpia tecnoteología bíblica dels atacs aeris, com a única font ja de legitimitat, la que els obliga a repetir-los a una escala sempre més gran. És tan bonic, tan plaent, tan fàcil, tan justicier, reduir a runes una ciutat; i seria tan difícil, tan lleig, tan moralment degradant tractar de defensar racionalment el sionisme ... El Déu de la Bíblia que destrueix des de l'aire és tant més just i tant més bell com més gran és el seu poder d'aniquilació. Les seves víctimes embelleixen seva potència, justifiquen la seva existència, homenatgen la seva misericòrdia; com més augmenta el nombre de morts, més culpables són els cadàvers i més sublim l'agressor; quants més nens i dones i ancians sucumbeixen a aquesta llum meravellosa, més meravellosa és la llum i més merescut el càstig. "Desproporcionat" —fora de tota proporció— només ho és Jahvè i això és el que volen dir els mitjans de comunicació i els governs quan qualifiquen així —de forma respectuosa i admirada— l'ús de la força per part d'Israel: volen dir que és " diví ", sobrenatural, sobrehumà;, volen dir que està justificat, que no podem jutjar-lo i molt menys condemnar-lo sense cometre un sacrilegi.
Els mitjans (de destrucció) justifiquen tots els fins. La "desproporció" tecnològica declara el seu dret al marge de les lleis humanes i necessita molt poca propaganda per a imposar-se: n'hi ha prou amb que sigui capaç d'imitar a Déu i "arrasar les ciutats amb tots els seus habitants" enmig d'un torrent de llum. Fins els ateus més encallits passarem per alt els morts a condició que siguin molts i que s'usin per a matar-los bombes de fragmentació i fòsfor blanc, és a dir, a condició que l'assassí sigui omnipotent i la seva potència d'ordre religiós i sobrenatural. Israel és un Estat teocràtic per la seva forma de viure i per la seva forma de matar. La resta del món l'admira precisament per això. I quan tornem la mirada cap a l'espectacle, com la dona de Lot, ens convertim en mudes estàtues de sal.
L'aire és pur, el cel és inimputable. El pilot israelià del F-16 no arriba a despentinar-se; elegant, sofisticat, primmirat en l'acompliment de la seva missió, desinfectat de tots els baixos instints que podrien entelar la seva mirada, brillant, irònic, seriós, just, imita a Déu i El Bosco i torna després a temps a Tel Aviv per a provar el menjar d'un nou restaurant indonesi i discutir amb la seva xicota els detalls del nou mobiliari adquirit a l'Ikea.
I a sota? Què passa mentrestant a sota? Com és la gent que hi ha a sota?
Aquí els veiem. Són terrestres, primitius, emocionals, cridaners, amenaçadors, foscos, pastosos, supersticiosos, gregaris, esparracats, lletjos, pedestres, horitzontals, vulnerables, prescindibles: humans. L'article d'El Mundo que il·lustra aquesta fotografia afegia que són també "exhibicionistes": al contrari que els amos de l'aire, que preferim enterrar els nostres morts en la intimitat, als palestins de Gaza els diverteix mostrar els cadàvers dels seus nens i proclamar obscenament el seu dolor. Al fi antropòleg del diari espanyol se li oblidava citar altres diferències igualment definitives: mentre que als amos de l'aire ens agrada morir de vells en un hospital o en la intimitat de les nostres cases, als palestins de Gaza els encanta morir al carrer, en públic, rebentats sense cap pudor per una bomba bíblica llançada des del cel, i mentre que als amos de l'aire ens agrada matar sense despentinar-nos ni alterar-nos —per a tornar i poder sopar a Tel-Aviv sense haver de passar abans per la perruqueria— als palestins de Gaza els agrada matar matant-se —ja que la ràbia i l'odi no els permetria fer-ho de cap altra manera.Si la "desproporció" israeliana es justifica a si mateixa, les proporcions humanes dels palestins s'eliminen també a si mateixes. N'hi ha prou amb la fotografia del bombardeig israelià per a convèncer-nos de la justícia sionista; i n'hi ha prou amb la fotografia de l'enterrament palestí per a convèncer-nos de la culpabilitat palestina.
La diferència entre israelians i palestins es resumeix en aquestes dues imatges, en aquest contrast que els mitjans de comunicació, interessadament o no, alimenten sense descans: la superioritat estètica i teològica dels uns, basada exclusivament en el seu armament, i la inferioritat ”natural” dels altres, reduïts amb antelació —des de sempre— a pura esca del foc de Jahvè, a mer combustible de la Llum Divina. Cap raonament, cap súplica, podran anul lar aquesta diferència; tampoc cap coet Qassam. Només hi ha dues maneres de corregir aquest contrast assentat ja en les nostres retines i sintetitzat mansament en les nostres mirades: o bé armem els palestins amb míssils, bombes de raïm i fòsfor blanc o bé desarmem els israelians i dissolem l'Estat d'Israel. Mentre no passi una d'aquestes coses, no serveix de res que la justícia humana estigui de part dels palestins en un món que baveja fascinat —els EUA, la UE, els governs àrabs, l'ONU, els mitjans de comunicació— davant els quadres d'El Bosco que pinta l'aviació israeliana i la bíblica bellesa justiciera que els acompanya.
Mentre la justícia humana no ens sembli més justa i més bella que un bombardeig israelià, els palestins —facin el que facin— només aconseguiran eixamplar la diferència i donar pretextos a Jahvè per a què els mati des de la seva remota elegància impertorbable. No els doneu pretextos, no, si us plau: no llanceu coets, no dispareu fusells, no traieu els ganivets, no defenseu les vostres cases, no protegiu els vostres nens, no crideu, no ploreu, no mengeu, no respireu. Però si no hi ha justícia humana i els palestins són culpables davant Déu de respirar (¡encara més de sagnar!), si facin el que facin han estat ja condemnats per sempre, seria vergonyós condemnar-los també —facin el que facin— des de les nostres confortables avionetes morals. Hi ha vegades en què més immoral que assassinar és precisament moralitzar.
Però ara la diferència s'ha reduït una mica. A cobert dels F-16 dins la meva casa ben caldejada, estremit i avergonyit, sento la satisfacció que els israelians hagin renunciat a la seva impunitat divina i hagin entrat a Gaza també per terra. Encara incommensurablement superiors, es mouen en tot cas a ran de terra i es tornen per això una mica palestins, una mica humans, una mica vulnerables; potser estigui fins i tot justificat matar-los. Potser fins i tot en morin uns pocs. Potser —tant de bo—, en lloc de por o admiració, alguns arribin a inspirar també pieat.
Allò "desproporcionat" s'anomena Déu; el que és "proporcionat" s'anomena justícia humana. Allò "proporcionat diví" és la bellesa; allò "desproporcionat humà" és la compassió. Potser en els propers dies veiem per fi la imatge d'un tanc israelià destruït pels heroics defensors de Gaza i ens deixem portar, després de l'alegria, per la desproporció de la compassió —inesperada, incomprensible, irracional— enfront del cos d'un soldat israelià presoner o mort.
En absència de proporcions, en absència de justícia, assassins ara exposats al dèbil, lleig i valent foc defensiu, potser els sionistes, morts, presoners o ferits, posats dolorosament a terra, ens semblin per fi —per primera vegada— humans.
ATUREM LA GUERRA: PAU A PALESTINA
1 comentari:
En primer lloc, vull que quedi clar que soc un neòfit del tema i mai he dedicat el temps que un tema tan complexa com aquest requereix per poder tenir una opinió fonamentada. És més, penso que des de fora no és possible arribar a entendre tots els matisos que s’hi donen.
Però, aquesta manca de proximitat al conflicte em dóna una perspectiva diferent que em permet fer algunes consideracions.
Sempre abans d’exposar el meu punt de vista, miro de llegir una mica la història. Aquesta ens ha demostrat que molts dels Estats actuals a Europa i Àsia són el resultat de la imposició d’un grup ètnic dins d’un territori determinat, aquesta imposició ha estat moltes vegades fruits de guerres. En altres continents els nous Estats s’han creat desprès de la descolonització i aquesta, s’ha produït també amb moltes guerres.
Els jueus són un grup ètnic d'origen semita caracteritzat més per la seva religió, que per trets racials o lingüístics, que foren expulsats del seu territori pels Romans el 135 dC.
Gràcies a la seva idiosincràsia de ser un grup ètnic religiós junt amb una sèrie de tradicions forçades per les diferents diasporas que han estat sotmesos, han fet que el poble jueu tingui unes característiques que l’ha permès poder sobreviure dispersat per tot el món, malgrat no comptar amb les ajudes derivades de tenir un territori o país que els recolzi. Cap altre poble ha pogut sobreviure, al menys milers d’anys com els jueus, quan han estat expulsats del seu lloc d’origen.
Aquesta mateixa idiosincràsia dels jueus que els ha permès sobreviure dispersats per tot el món, també els ha fet ser l’ull de l’huracà de la majoria, per no dir tots, dels altres pobles amfitrions a on han viscut. Possiblement perquè els jueus mai s’han volgut integrar i acceptar les tradicions del país d’origen.
Els que anomenem palestins són els àrabs sunnites que viuen en la regió de l'Orient Mitjà compresa entre el Mar Mediterrani i el Riu Jordà, també tenen la seva particular història. Els palestins no han estat mai un poble diferenciat de la resta dels àrabs sunnites, vull dir, que a diferència d’Europa a on tenim molts pobles molt ben delimitats per un territori, llengua i cultura, en l’Orient Mitjà el poble àrab sunnita ja sigui per la religió mahometana o per les característiques del territori i també de la cultura àrab, no s’ha produït mai aquesta diferenciació.
Un àrab sunnita d'Aràbia Saudita, o d’Egipte o de Jordània o de Palestina, tenen més coses en comú que un espanyol andalús i que un de Cantàbria. La regió coneguda com a Palestina, ha estat sempre sota diferents imperis. Aquest territori, bressol religions i lloc sagrat per a moltes, sempre ha estat envaït pels imperis dels Faraons, dels Perses, dels Grecs, dels Romans, dels Musulmans, dels Otomans i finalment dels Britànics. Actualment la majoria de la població de Palestina són àrabs sunnites que varen venir durant l’imperi Àrab-Musulmà.
La il·lustració i el romanticisme a Europa va obrir la caixa dels trons del que seria l’inici del final dels imperis. La majoria dels Estats Europeus i tots els americans són fruit de l'esmicolament dels imperis francesos, austrohongarès, britànics, rus i espanyol. El fet que en el segle XVII, XIX i principi del XX, molts pobles varen veure néixer els seus Estats reconeguts internacionalment, va fer que el poble jueu també pensen que ja era hora de què ells també tinguessin un d’Estat, malgrat havien perdut el seu territori feia milers d’anys.
Aquí va neixer el sionisme o nacionalisme jueu. Els primers sionistes en el segle XIX, varen pensar que el nou estat jueu podria ser a l'Argentina, però al final varen decidir per el lloc sagrat d’on ells havien sortit feia més de 1.850 anys. Poc a poc, els jueus més nacionalistes de tot el món varen anar a Palestina a comprar propietats per poder crear un Estat jueu.
Inicialment molts jueus no eren sionistes, però amb l’Holocaust és varen adonar que només amb diners no hi ha prou per poder sobreviure, que cal també tenir un Estat amb Exercit que els defensi. Com a conseqüència tots els jueus del món, és varen conjurar per crear un Estat jueu a on, pugessin tenir garantida la seva supervivència com a poble. El mateix Albert Einstein, que era un pacifista militant, anti-religiós (encara que cregués amb Deu) i gens nacionalista, va ser desprès de la segona guerra mundial un sionista declarat.
Els palestins a diferència dels seus germans àrabs d’altres colònies, no han tingut mai l’oportunitat de ser lliures per crear el seu propi Estat.
Malgrat que varen lluitar per fer fora als turcs, al final varen ser traïts pels anglesos i foren annexionats a l’imperi Britànic. Desprès, la descolonització britànica de Palestina, que fou feta més sota la pressió dels atacs terroristes per part dels sionistes radicals, i de la mala consciencia de tot el món occidental a l’Holocaust produït a Europa, va propicià que es donés llum verda al naixement d’un nou Estat jueu en les terres de Palestina: Israel.
Per un costat, tenim que ningú pot negar que Israel ha nascut en un territori que feia prop de 1.850 anys que no era dels jueus, ja que foren expulsats en el 134dC, sinó que era dels àrabs sunnites, però aquests mateixos àrabs s’havien imposat a la població que havia viscut abans que ells arribessin amb el seu imperi feia més de 1.400 anys.
Podem dir que Israel és per un costat el resultat d’una colonització, i per l’altre costat és el retorn d’un poble a una terra que l’hi fou arravatada per una colonització. Palestina és per un costat una país que mai va existir poblat per àrabs sunnites que prèviament també l’havien colonitzat i que ara estan sotmesos a una colonització.
Tot plegat al final és, que ens troben en la paradoxa que ambdós parts tenen les seves raons històriques i de justícia per reivindicar la seva postura.
Tot això sense tenir en compte el tema religiós, amb Jerusalem al mig, que encara donaria per moltes més discussions interminables. Durant tota la història de la humanitat, en una colonització el poble invasor o colonitzador intenta imposar-se a la població aborigen i fins i tot, mira d'aniquilar-la.
El genocidi és més factible quan els colonitzadors saben que per força s’hi han de quedar i que no poden tornar de cap manera a la metròpoli. Els britànics amb els Estats Units, Canada i a Australià, son un exemple clar de genocidi. També es dóna genocidis o intents de genocidi quan hi ha el tema religiós pel mig.
Els mateixos jueus ho ha viscut en la seva pròpia pell amb la diaspora sefardita que es va donar sota els reis Catòlics i no cal dir que els àrabs han practicat també el genocidi en molts dels llocs que han conquerit, sinó que preguntin al poble Amazic que encara avui està patint la colonització dels àrabs al nord d’Àfrica.
Però quan en una colonització es troba amb una nombrosa població autòctona que té un nivell social prou desenvolupat, fa del tot impossible que els colonitzadors pugin fer el genocidi.
A Palestina, els jueus han trobat que la seva colonització no pot reeixir com ho han fet els europeus en altres contrades, perquè varen començar tard, en ple segle XX, i també que els àrabs sunnites de Palestina són prou nombrosos i sobretot que compten amb una religió molt forta que implica que pugin rebre l’ajuda dels altres musulmans.
Els àrabs sunnites d’altres estats, per un costat volen ajudar als seus germans palestins perquè la religió musulmana així ho demana, però a per l’altre costat no estan disposats a arriscar els seus estatus de precària prosperitat i benestar, que molts han aconseguit gràcies al Petroli que venen principalment a Occident.
Els països àrabs, quan han vist que Israel, després d’alguns intents fallits d'eliminar-lo, amb guerra inclosa, era una realitat que no podien vèncer, poc a poc han anat acceptant la seva existència i han decidit al final no ajudar a la lluita armada dels palestins, al menys d’una manera oficial.
Molts palestins, s’han sentit traits pels seus germans sunnites i han recorregut a cercar ajuda a altres mulsumans. De fet actualment els que ajuden als palestins amb armament per lluitar contra Israel, no són els àrabs, sinó els iranians.
Aquests darrers, des de fa 30 anys que intentant exportar la seva revolució xiïta a la resta dels països musulmans. Hamàs que va començar com un grup islamista fonamentalista sunnita, ara en canvi està reben suport directe dels xiïtes.
La resta dels àrabs sunnites, a part dels radicals d’al-Qaida ,no els fa gaire gràcia aquesta situació, començant amb el mateix Moviment d’Alliberació de Palestina o OAP, que ha estat expulsats de Gaza per un cop d’estat molt cruent de Hamàs, però també altres països àrabs com Egipte tampoc recolzen als palestins de Gaza. De fet Egipte té les fronteres amb Gaza tancades fins i tot per l’ajuda humanitària i segons he pogut llegir ni tan sols ha expulsat l’ambaixador d’Israel cosa que en canvi si que ho ha fet Veneçuela!, Ai, pobres veneçolans, van ben arreglats amb el populisme del Chavez.
Els pobres palestins al final, estan en una situació molt difícil ja que estan dividits entre ells fins el punt que es maten, i això els fa ser molt dèbils a l’hora de negociar amb Israel. De fet es diu que l’expansió d’Hamàs al principi fou ajudat per Israel per debilitar l’OAP. Però ara la radicalització islamista xiïta d'Hamàs s’ha tornat en contra d’Israel i sobretot ha deixat als palestins dividits i aïllats dels seus germans sunnites.
Els israelites, viuen la paradoxa de què si volen sobreviure en aquest món, tenen que actuar com a colonitzadors o invasors, quan no ho vol fer-ho, ja sigui, perquè es tracta d’un Estat de dret democràtic i també perquè per fer-ho bé, no queda més remei que emprar les tècniques reprensores que ells mateixos varen patir durant molts anys a Europa per part dels Europeus.
El pitjor de tot, és que a mesura que el conflicte s’enquisti, la por farà que els més radicals en les dues parts tinguin més possibilitats d’acabar imposant-se. A Palestina, concretament a Gaza, ja ho han fet, i si la guerra continua una mica més, la radicalització promoguda per Hamàs es pot estendre a Cisjordània. A Israel en les properes eleccions, els ciutadans que viuen sota la por de l’amenaces terroristes i sota el clima patriòtic i nacionalista que és dóna en totes les guerres, pot donar llum verda a què guanyin els partits més radicals.
Jo no puc prendre part per cap de les dues parts, senzillament perquè les dues parts tenen la seva raó. Possiblement per cultura i valors occidentals, tinc més afinitat i simpatia amb els jueus, però també com a català que hem patit i estem patint una colonització amb guerres, repressions militar i policíaques incloses, tinc la meva comprensió amb l’anhel de lluita d’alliberament dels palestins. Però el que si que no puc sentir cap simpatia, és amb l'ús de la força militar i dels atacs terroristes. Uns, com els altres, diran que no tenen cap remei que fer servir la violència. Els israelites diran que tenen el dret a defensar-se si cal amb l’ús de la violència dels atacs terroristes com ho fan els altres països, i els palestins diran que tenen el dret de defensar-se de la colonització que han estat sotmesos amb tots els mitjans al seu abast, tal com també ho han fet altres països en el seu procés de descolonització. Ambdós tenen la seva raó, però nogensmenys com a persona pacifista que em considero, no puc acceptar de cap manera que s’hagi de manllevar vides humanes i sobretot de criatures per resoldre un conflicte.
Però em sap encara més greu per les víctimes que vindran abans que es resolgui definitivament. I és això el que em fot més.
Com és que avui en dia, la humanitat, malgrat tots els avanços, no tinguem mecanismes per solucionar-lo?.
Possiblement la solució només pot arribar quan els palestins moderats siguin prou forts en el seu país, fent fora als fonamentalistes islamistes que abonen per l’ús del terrorisme , per tal que al final poguessin rebre el suport total de la comunitat internacional, i per l’altre costat poder negociar amb força amb Israel. Estic segur que Israel vol la pau, de fet estic segur que la desitja, però els israelites han d’entendre que no la podrà obtenir sense que els palestins estiguin convençuts que pactant amb Israel tindran un futur millor. Això implica retornar als refugiats que han perdut la seva casa i les seves terres durant les guerres passades o sinó és possible, que siguin d’alguna forma compensats amb escreix. Però el més important serà ajudar amb tot el que es pugi al desenvolupament del nou Estat de Palestina.
Però tal com estan les coses avui en dia, tot això és utòpic i per tant, no penso prendre partit per cap bàndol. Només desitjo que la cordura s’imposi i arribi aviat la Pau.
Salut.
Publica un comentari a l'entrada