Reflexions estiuenques.

Avui al tren ha pujat una moreneta que deuria tenir vint anys i que m'ha deixat bocabadat. Portava unes faldilles de color blanc i un top de color negre amb un escot generós. El cabell recollit en una cua, les cames llargues i les cuixes i el cul surtidet, mare de deu quin cul…. Ahahhaha, si la primavera la sang altera a l'estiu ja està bullint! Oi ? Ave maria puríssima!
Una de les coses perilloses de la calor de l'estiu és el confinament en llocs frescos amb l'aire condicionat , que permet fer ballar el cap més de l'habitual.
En aquestes estones mortes la gentussa com jo té la mala costum de voler trobar la veritat absoluta .
Aqui deixo un escrit al que espero que doneu més credibilitat que a les meves paranoias i reflexions d´estiu.
Sembla que es prepara per al proper setembre una gran “mani” unitària, d’aquelles que fan tant de goig. Un milió de catalans al carrer!
No serà la primera vegada: des d’aquell mític 11 de setembre del 1977 ho hem aconseguit gairebé una dotzena de vegades, potser més, ja n’he perdut el compte.
El President Maragall ha dit que està disposat a anar-hi, i és de preveure que els Presidents Pujol, Rigol i Barrera també hi siguin. Segurament també hi serà el President Benach i qui sap si fins i tot també el President Montilla s’hi sumi.
Farà patxoca, certament. encapçalats per tots els Presidents vius, de la Generalitat i del Parlament, un milió de catalans ens manifestarem en defensa… de què?
Perquè, és clar, no és el mateix manifestar-se per defensar la nostra llibertat i la nostra dignitat com a poble, que fer-ho per defensar un estatutet que el pobre ja va néixer migradet i que a hores d’ara de tan retalladet com està, ja no és gairebé res.
O fer-ho per defensar que (?) un sistema de finançament que, a part del “detallet” de violar l’estatutet, legitima el 80% de l’espoli fiscal.
Tradicionalment els catalans hem centrat bona part de les nostres legítimes reivindicacions en la llengua, la cultura i la tradició. Són raons i fonaments històrics de pes, però ens hem deixat un argument essencial per aconseguir la majoria social necessària i suficient per encarar un procés d’independència amb garanties: el progrés econòmic, i per tant l’avenç social, augmenta de forma directament proporcional al nivell de sobirania política,el federalisme fiscal és una fal·làcia dels estats per mantenir els territoris subjugats, l’única opció és la independència fiscal, i la independència fiscal garanteix la independència política. Comença a ser hora que els polítics catalans plantegin l’horitzó fiscal amb totes les peces que li pertoquen i l’economia n’és una de fonamental. De tant fàcil com és, i de tan simple que es pot expressar, fa estrany que a casa nostra no existeixi una unanimitat política en aquest sentit.
Com a mínim, en aquelles formacions polítiques de clara adscripció nacional catalana. Que avui tots els partits vagin juns i obrin el camí cap a l’exercici del dret de l’autodeterminació i la independència és més necessari i actual encara, gairebé esdevé, una obligació.
El Govern acaba de donar per bo un finançament que no fa altra cosa que perpetuar la dependència catalana d’Espanya Controlar allò que ingresses et permet projectar en què t’ho gastes i això reverteix directament en el benestar social de la pròpia comunitat: sanitat, ensenyament, medi ambient, cultura, empresa, seguretat…
A les societats modernes l’economia és la mare dels ous i cal que estigui controlada per un poder polític. Però és la mare dels ous, tinguem-ho clar, i el poder polític que la controla ha de ser propi. N’estem farts de sentir parlar de concert econòmic quan s’és a l’oposició, n’estem tips de miratges econòmics que amaguen un nou episodi de submissió política i econòmica a Espanya. i no em puc d´ estar de sentir una mica vergonya d’aquest País que a vegades sembla que no vulgui fer-se gran
Va, siguem optimistes i pensem que és per la dignitat nacional i la llibertat de Catalunya. Jo hi seré, naturalment, i almenys jo hi aniré per això. Molt bé. Un milió de catalans manifestant-se per la seva llibertat. Fantàstic.
Normalment, això hauria de fer tremolar algú a Madrid. Un milió de ciutadans dient que dotze persones, per molt Tribunal Constitucional que siguin, no poden manar més sobre les seves lleis que tot el poble expressant-se en referèndum no pot deixar indiferent.
Un poble que, encapçalat per totes les seves figures històriques vives, reclama la seva llibertat és cosa que sempre fa respecte. Val la pena recordar que si la Generalitat és l’única Institució que la constitució espanyola reconeix com a anterior és precisament perquè a Madrid es van espantar en veure l’Onze de Setembre del 1977. Una cosa així hauria de ser presagi d’algun fet important. A Madrid algú hauria de començar a pensar que ara va de veres i que “España se rompe“.
Però no. A Madrid ningú no perdrà el son per això. Ha plogut molt des del 1977 i ara ja ens coneixen. Més aviat hi haurà alguns somriures mig complaents mig burletes, com dient “ja està, els catalans ja s’han desfogat; ja ha passat i, com sempre, això és tot. No pasa nada”
I la veritat és que si tot va com ha anat fins ara, tindran raó. L’endemà, què passarà?
Doncs pel que sembla, no res. La gran manifestació és un acte que s’esgota en ell mateix.
No forma part de cap projecte. No hi ha cap pla d’acció al darrere. Només es tracta de fer la foto de la Gran Via o del Passeig de Gràcia, o d’on sigui ple de gom a gom, i prou. Cap continuïtat. Cap conseqüència. Cap seguiment. Res. Una foto i prou. Un acte que, al final, resulta buit. Un llumí que s’encén en la foscor, i en pocs segons desapareix.
No hauria de ser així. Aquest llumí no s’hauria d’apagar a les deu de la nit del dia que sigui. Hauria de ser la guspira que inicia un gran incendi. El que importa (el que hauria d’importar) no és la manifestació; més ben dit, si la manifestació té algun valor és perquè hauria de ser el preludi d’una altra cosa, aquesta sí, realment grossa. El que importa no és el que passi el dia de la mani, sinó el que passi l’endemà. Quin sentit té reclamar la llibertat de manera tan massiva i després no fer res més per aconseguir-la? És que esperem que ens caigui del cel?
No! Ja és hora de dir prou. Prou de preses de pèl, prou de mansuetuds que es pretenen assenyades però acaben essent culpables. Prou d’acotar el cap, prou de deixar-se trepitjar. Prou d’Estatuts de pa sucat amb oli que, a més, s’incomplixen impunement sempre que els dóna la gana. Prou de robatoris disfressats de solidaritat. Prou d’excuses. Prou.
La gran manifestació de setembre ha de ser l’inici del retorn de la llibertat. I els polítics (en actiu o jubilats) que s’hi vagin a fer la foto que prenguin nota de que ja és hora.
La desafecció política també porta aparellada una desafecció social. I així, el compromís amb la societat que ens envolta, és també una conducta cada dia més escassa.
El fet nacional català es va diluint dia rera dia, davant la indiferència d'uns i altres.
Com indiferent ,és també, el que passa al nostre entorn. Si la cosa no ens afecta directament, el que facin o deixin de fer els que manen amb el nostre País, ens importa un rave. Dona la impresió que no sabem quin País volem, ni com el volem. Que ja ens va bé el que tenim mentre no ens toquin els pebrots. I si algú en te la culpa, aquests són els polítics.No oblidem però, que els polítics no deixen de ser un mirall de la societat a la que serveixen. I mentre a nivell econòmic no solucionant els problemes reals, els aturats, la feina, la economia la crisi la realitat en la que estem vivim.
I si ells, que són els que en tenen l’obligació, no posen fil a l’agulla, que després no es queixin si algú altre ho fa. Jo ho sento, però veure aquesta forma de perdre el temps, en fa sortir de pollaguera.El temps s’esgota i el futur de Catalunya no pot esperar gaire més.