BRUSSEL•LES

Quan la immensa majoria dels mitjans del nostre país ja ni tan sols hi fan referència.

Quan la notícia ja ha desaparegut dels diaris, de les ràdios i de les televisions.

Quan, si en aquestes tertúlies matinals que es dediquen a pontificar sobre allò que és bo i allò que és dolent, si en aquestes xerrades d'intel·lectuals se sent algun comentari, és per desprestigiar i menystenir la marxa del dissabte
Els 10.000 catalans van anar a Brussel·les i es van manifestar per reclamar el dret d’autodeterminació de Catalunya. Molts d’altres no hi vàrem poder anar. Haurà quedat clar davant de la Unió Europea que Catalunya vol autodeterminar-se per ser un nou Estat dins la UE. La manifestació ha acomplert diversos objectius:
- Evidenciar el desig d’una part important de la ciutadania d’aquest País de fer definitivament un pas endavant.
- Demostrar l’existència de Catalunya a la seu de les institucions europees.
- Internacionalitzar la qüestió catalana.
- Mostrar la força pacífica de la gent de Catalunya.
Ara caldrà seguir una agenda pràctica i realista per portar-nos a la primera fita del procés: la convocatòria del referèndum, i tot seguit ja veurem la majoria del País què vol.

WE WANT A CATALAN STATE !!!

Avui és difícil trobar motius que mobilitzin grans quantitats de persones, per importants que puguin ser. Cada vegada ens costa més argumentar el nostre posicionament, i acostumem a limitar-nos a la queixa i crítica, sense moure un dit del peu. És lloable qualsevol empresa que aconsegueixi il·lusionar un bon grapat de gent per uns ideals que, com l'actual, es preveuen força utòpics, encara que és gràcies a la utopia que el món es belluga.
M'he quedat sense ungles... i sense paraules. Avui era el dia assenyalat per a fer sentir la veu sobiranista catalana a Brussel·les. Convocats per la plataforma 10mil.cat, més de 10.000 catalans i catalanes s’han aplegat aquest matí a la capital belga per a manifestar-se en favor de l’autodeterminació, en favor de la democràcia, que hauria de permetre que catalans i catalanes escollíssim quin ha de ser el futur del nostre País
Porto tot el matí amb el cap i el cor a Brussel·les i el cos aquí, a Torredembarra.
En la vida un no pot estar sempre on voldria estar.
Si poc entusiasme ha despertat entre la classe política catalana aquesta iniciativa, menys encara n'ha aixecat entre els mitjans de comunicació catalans. I encara menys en els públics.

El que fa més gràcia de tot és el posicionament d'alguns partits, i dic alguns perquè en aquest cas tant el PP com el PSOE ho tenen molt clar i es mostren amb coherència, al marge del que pugui pensar i opinar cadascú.

Una iniciativa, que independentment de l'èxit de la convocatòria, mereix un reconeixement absolut pels seus organitzadors.
Ignorar la tasca feta. pels que anomenen com, la societat civil, i no valorar l'esforç que els organitzadors han posat per portar les reivindicacions nacionals de Catalunya a Europa, és indigne d'uns mitjans de comunicació plurals i professionals, i més neci encara, el menyspreu que alguns dirigents polítics i Parlamentaris europeus han tingut per aquesta iniciativa.
Gràcies a tots els que a més del cap i el cor, heu portat el vostre cos a Brussel·les.
Gràcies a tots els que heu fet possible aquesta iniciativa: heu donat una gran lliçó d'esforç, enginy i voluntat. Avui, les meves piles nacionals, estan més carregades que mai.
Penjare l'escrit avanç de la manifestació sácavi doncs, encara segons com vagin les coses, algun polític o mitjà es voldrà penjar alguna medalla. I aquesta només se la poden penjar els organitzadors. Sigui quina sigui la nostra actitud davant l'organització d'aquesta marxa, el que importa és que sapiguem defensar el nostre País i els nostres drets, en totes les nostres actuacions, per convertir-nos en uns ambaixadors del nostre poble català.

WE WANT A CATALAN STATE !!!

VISCA CATALUNYA!!!!!

MANIFEST DEL 7 DE MARÇ - 2009

Els catalans i catalanes que som aquí i tots els que no han pogut desplaçar-se però que hi són amb el cor, som aquí perquè volem que Catalunya tingui el seu lloc al món, com les altres nacions europees. Som aquí perquè volem una nació lliure, moderna, desenvolupada, justa, responsable, respectuosa, culta, oberta al món i orgullosa d’ella mateixa. Perquè en tenim dret i volem un Estat propi.

Des de l’Edat Mitjana fins al segle XVIII, la nació catalana, els Països Catalans, va gaudir de personalitat política pròpia i independent. Com recordava Pau Casals a l’ONU el 1971, Catalunya, bressol de la democràcia europea, va tenir el primer Parlament, abans que Anglaterra.
Als inicis de l’Edat Moderna, la nació catalana va entrar a formar part d’una confederació amb la corona de Castella però, malgrat els intents imperialistes dels monarques espanyols, va mantenir el seu Estat fins que, per la força de les armes, el rei espanyol, amb l’ajuda dels francesos, va conquerir el País Valencià el 1707, el Principat de Catalunya el 1714 i Mallorca el 1715, va abolir les nostres institucions de govern i parlamentàries i va intentar eliminar la nostra llengua i la nostra personalitat per assimilar-nos i convertir-nos en espanyols.

Des d’aleshores ençà, la nació catalana ha viscut sotmesa al poder espanyol, i el més recent intent del president Macià de constituir la República catalana dins la federació de nacions ibèriques va acabar de forma cruenta a causa de l’aliança feixista del dictador Franco amb Hitler i Mussolini.

Recuperada la democràcia, Catalunya va viure la il·lusió de recuperar el seu estatus polític dins una federació democràtica, però amb el cop d’estat del 23 de febrer de 1981, les aspiracions de Catalunya d’arribar a tenir una relació bilateral amb Espanya van anar minvant fins a arribar a l’esperpèntic ridícul de l’Estatut, que es consolidarà amb la sentència del Tribunal Constitucional espanyol, on uns jutges parcials i al servei dels partits espanyols, decidiran contra la voluntat del poble expressada en les urnes.

La dependència de les decisions de l’Estat dels espanyols ens està portant a la ruïna.
Així, la llengua catalana perd força i prestigi i veu reduït el seu ús social mentre que les institucions espanyoles enceten una ofensiva cultural d’homogeneïtzació al voltant d’una llengua única, la seva, considerada superior. La diferència entre els impostos que la nostra ciutadania ha de pagar i els serveis públics que rep representa un veritable espoli, sense parangó en el món occidental. Aquest espoli afecta diàriament a la vida de les persones i posa en risc la cohesió social.

La supervivència de Catalunya com a nació, i del català com a llengua mil·lenària, llengua de cultura i patrimoni europeu està en risc. Cal que els catalans ens mobilitzem i aixequem pacíficament en defensa dels nostres drets individuals i col·lectius.

Tots nosaltres, hem entès que és l’hora de dir prou. L’Europa dels Estats es consolida per la voluntat dels Estats que la formen i el somni de l’Europa dels pobles i de les nacions s’ha esvaït per molts anys, si no definitivament.

Hem vingut a Brussel·les amb dos objectius i depèn de nosaltres, catalans, assolir-los.
Volem que els partits nacionals catalans, d’una vegada per totes, posin la independència com a objectiu en els seus programes electorals i l’autodeterminació com prioritat en la seva acció de Govern. No volem pactes de govern que no diguin amb claredat que el Govern de Catalunya promourà l’autodeterminació amb l’objectiu d’aconseguir la independència per fer que arribem a ser un estat de la Unió Europea amb els mateixos drets i deures que la resta dels Estats actuals.

Des d’aquí, volem mostrar al món que a Catalunya existeix un conflicte, un conflicte pacífic.
Els catalans tenim el dret d’autodeterminar-nos i volem exercir aquest dret.
Volem tenir la possibilitat de decidir el nostre futur col·lectiu. Volem votar.

Europa ho ha de saber: l’Estat espanyol no serà una democràcia si ens nega el dret de decidir. Nosaltres només demanem una democràcia vertadera, volem decidir lliurement el nostre futur col·lectiu, com ho han fet no fa gaire els montenegrins, els grenlandesos, i fa uns anys els eslovacs, els eslovens, els lituans, els letons, els estonians, com abans els irlandesos, polonesos, finlandesos, hongaresos, i tants i tants pobles europeus, a mesura que han anat retrobant la llibertat.

Amb il·lusió, amb força i amb coratge, volem cridar ben fort i ben alt:

Som una nació, volem exercir l’autodeterminació, volem votar !

Volem l’Estat Propi.

Visca Catalunya lliure!

10.000 a Brusel•les pel dret a l'Autodeterminació

Dissabte segurament no hi haurà deu mil catalans a Brussel·les (perquè la guàrdia urbana no deu pas anari, oi?). Però de ben segur seran uns bons milers... en el que possiblement sigui la mani més important protagonitzada a Brussel·les per una Nació sense estat.

Justament això és el que es reivindicarà.
La pancarta que obrirà la marxa té un missatge ben clar: WE WANT A CATALAN STATE cosa que aprofitaran alguns dels nostres enemics per parlar de fracàs –d’altres simplement ignoraran la manifestació–. Però l’objectiu de la plataforma 10mil no és una xifra, sinó sacsejar la societat i els polítics. Interessa que per un moment deixem les nostres sigles i afinitats polítiques per dir-nos mirant-nos els ulls que, allò que ens uneix és més fort que allò que ens separa.

La unió fa la força i potser Brussel.les marcarà un punt d'inflexió. És per això que l’èxit ja s’ha acomplert.
Cal recordar-ho: aquesta iniciativa és totalment apolítica i transversal, engegada per gent corrent que de manera desinteressada ha dedicat moltes hores i molts maldecaps a un projecte apartidista i des acomplexat. Malgrat el silenci miserable d’alguns mitjans i el menyspreu d’alguns polítics, la plataforma ha generat il·lusió, consciència i reacció, i ara ja hi ha una base sòlida que no s’acabarà aquest dissabte.
Els pobles tenen (o haurien de tenir) dret a decidir per ells mateixos.
Entenc perfectament i respecto aquells que consideren com jo, que el millor per a Catalunya seria la independència. Igualment, entenc i respecto aquells altres que creuen que el futur sempre serà millor amb Catalunya depenent i formant part indivisible de l’Estat espanyol.

Són maneres de pensar diferents; models nacionals diferents. Per convèncer a aquells que emocional ment no senten la necessitat d'una Catalunya independent, ens caldrien també arguments racionals - impostos reverits només aquí, més diners per sanitat, més diners per educació, més carreteres, més infraestructures...
Però el que no puc acceptar és la negació de drets. De drets tan bàsics i elementals com pot ser el de voler decidir col·lectivament el futur comú. Per això, ja fa un parell de mesos, vaig donar suport a la iniciativa 10.000 a Brussel·les per l’autodeterminació, pel que es veu, la iniciativa no ha caigut gaire bé a la majoria dels diputats que hi ha al Parlament europeu. Qualsevol diria que es pretén demanar, reclamar o exigir alguna cosa execrable.

Per què tenen tanta por que la gent s’expressi? No ho entendre mai.
La causa per l’autodeterminació de la nació catalana s’ha de reivindicar en molts fronts, als barris, a Catalunya, a Madrid, i també a nivell internacional. Cal que el món conegui la reivindicació catalana i la seva lluita pel restabliment dels seus poders, i que Catalunya tingui veu pròpia arreu. Actualment a nivell internacional Catalunya no deixa de ser una realitat anecdòtica dintre del que és espanya, reconeguda per la (poca) gent informada com a regió espanyola amb una cultura pròpia, i potser fins i tot amb una identitat pròpia, però en pocs casos amb reivindicacions nacionals d’autodeterminació.
Brusel.les és el principal centre de poder d’Europa, i cal ser-hi i fer sentir la nostra veu.

Sóc escèptic pel que respecta a resultats immediats, si és que en té algun, o si influirà en el pensament d’algun parlamentari europeu. Però en qualsevol cas no deixarà de ser un cop d’efecte, i com a mínim ja s’haurà fet el primer pas cap a l’obertura de nous fòrums de reivindicació.
Hi ha qui diu que a Brusel.les s’hi ha d’anar a fer amics, no a molestar. O que Catalunya no s’ha de convertir en el “típic cas particular empipador”. Bé, fins ara s’ha anat fent així, i no veig que ens hagi dut enlloc. Les causes es guanyen buscant complicitats, aliats, i dialogant, això és obvi. Però també necessiten de cops d’efecte, d’actes fins i tot de reivindicació pròpia, per creure’s-ho un mateix. Són necessaris els cops de puny a la taula, i les sortides al carrer, i les onejades de banderes. Que potser ens pot tant l’autoodi i l’autoflagelació que ens hem de negar nosaltres mateixos el reivindicar els nostres drets, no fos cas que molestéssim algú? Fins quan hem de seguir negant-nos el que ens pertoca? Quan, en la història, hi ha hagut algun col·lectiu que hagi conquerit un dret demanant-lo si us plau, sense sortir al carrer, demanant perdó, i parant l’altra galta?
És cert que a Brusel.les hi ha manifestacions dia sí dia també. I que quan no són els ramaders del nord de Grècia són els astròlegs de Rutènia o els apicultors del sud d’Irlanda. I que potser la manifestació del dissabte no deixarà de ser una més. I què? Doncs a mi ja m’està bé.

Perquè és a Brusel.les on s’han de dur les reivindicacions internacionals. I és allà on ens han de sentir. Allà i a Madrid. Si no hi som, ningú sabrà que existim.
A més a més, davant els temorosos a deixar parlar el poble, a mi se’m planteja un dubte. Pensem hipotèticament i per un minut que a Portugal sorgeix un moviment popular, cada cop més gran, demanant la seva integració a l’Estat espanyol; tant se val que sigui per raons històriques, culturals, econòmiques, etc. ¿Algú té cap dubte que aquells que ara neguen drets, no serien els mateixos que reclamarien la legitimitat de les demandes d’aquells portuguesos?
Sí, amics, això és el començament perquè la política és una cosa massa important per a deixar-la en mans dels polítics. Vist el que estem veient, o ens hi posem tots, o ens quedem “estacats”. L'objectiu final és que el dia de la veritat, els que creiem que Catalunya com a Nació té dret a un Estat propi, com tantes altres nacions d'Europa que ho han aconseguit per la via pacífica i democràtica, aquell dia, els del Si siguem més que els del No. I aquest serà el veritable repte.

GOL EN PORTA PRÒPIA ¡

En una jugada molt ben trenada per tot l’equip, espanya ha tornat a marcar un gol i ha donat una lliçó d’estratègia. Es miri com es vulgui, les eleccions basques les ha guanyades espanya. Els tenen agafats pels ous, ens tenen atados y bien atados.
Una jugada molt ben elaborada des de la defensa, amb una llei de partits en què, òbviament, van participar totes les vaques sagrades. Quan cal, els espanyols ja saben el que han de fer.

Antes roja que rota. Pero,no podem barrejar les coses.

Els cas basc és refotudament diferent al nostre. En el cas català el gol ha estat en pròpia porta. A Catalunya havia majoria absoluta nacionalista catalana i ha governat el PSOE (és com aquella frase que diu així "por que le dicen amor cuando en realidad lo que quieren decir es sexo? Ells diuen que mana el tripartit i de fet mana el PSOE )
Els de Madrid ens han clavat un gol per la escaire perquè sense la llei de partits d'hendakari no seria socialista, seria del PNV com la majoria del poble ha triat i de CIU a Catalunya com la majoria de gent va triar. Però entre les lleis de partits i les aliances ens han fotut el govern de les mans i se l'han endut a Madrid En saben més i tenen tot un aparell de l'estat molt potent que treballa en tots els àmbits perquè la jugada surti rodona. espanya, ja torna a l’atac, ara esperem veure com actuen al tribunal constitucional amb l’estatut, o que fan amb les competències a traspassar. Jo n’estic segur faran, el millor per ells, el pitjor per Catalunya.Que retallen l'Estatut i deixen que el TC remati la 'faena'.
A Euskadi, tots els escons nacionalistes han recolzat l'opció a favor dels de casa. Passa que no han estat suficients, i la grant diferència amb els bascos és que nosaltres no sabem ni xutar.

El fart de riure que es deuen fotre mentre ens barallem entre nosaltres. És evident que el govern nacionalista (CIU i PNV) no és la perfecciò, perquè la perfecciò no existeix. Però és clarament millor qu e un govern del PSOE oveint ordres de Madrid.

Yo no he sido'.. Quin respecte voleu que ens tinguin?
Si hi ha una cosa en la que coincideixen insignes economistes, tant nostrats com foranis, és en la insostenibilitat d´un Estat com l´espanyol. De tots és sabut que espanya sobreviu en una grant par gràcies a l´expoli que exerceix impunement sobre Catalunya i tota la seva àrea d´influència.
Els altres "ingressos" que té provenen del que pot produir la seva metròpoli mesetària farcida de funcionaris casposos, de les engrunes que bascos i navarresos (l´altre gran àrea industrial) donen en concepte de solidaritat (visca el concert!), el turisme i la construcció.

Per una altra banda, hem de tenir en compte que "de Madrid cap abaix" el percentatge de població ocupada en la Funció Pública arriba a uns percentatges escandolosos, superiors a un 20% (depenent de les Comunitats oscil.len fins a un 26%); a més que una gran part de població espanyola viu instalada en la subvenció permanent i en l´analfabetisme funcional etern (iniciativa i empenta zero).
I ara, la construcció s´ha ensorrat (la població a prop de l´atur,:3.481.859 aturats, un 50,38% d'increment en els 12 darrers mesos) ves per ón.
L´atur arribarà a percentatges rècord dins l´UE, i a tot això sumem-hi els milions d´immigrants que en pocs mesos deixaran de cobrar el subsidi d´atur.

Per acabar-ho d´adobar, els fons europeus s´han acabat (Europa ha dit prou de mantenir ganduls). Aquesta és la realitat de l´economia espanyola, i aquesta és la misèria de la seva gent. La mediocritat espanyola pot arribar a ser tant miserable que no dubta en posar en perill la seva "gallina dels ous d´or". Ells volen esmunyir la mamella catalana fins assecar-la, saquejar és el que millor saben fer.
Tota la històrica xarxa productiva, les nostres PIMES i els postres autònoms, estàn en perill d´ofegament imminent. En lloc de redreçar l´estructura econòmica espanyola cap una economia amb més valor afegit durant els anys de bogeria especulativa, en lloc d´aprofitar els calers expoliats als catalans per espabilar als més de 20 milions de ganduls subvencionats, en lloc d´educar-se en els valors democràtics (aquests cromanyons s´han passat al Sr.Montesquieu pels collons...), ells segueixen com sempre. La seva bogeria per aconseguir "cash" i controlar totes les colònies, els ha portat a l´escandalosa tupinada en les eleccions basques; si els espanyols posen les grapes a la caixa basca, a més d´intentar prendrel´s l´ànima, els hi fotran també els calés.
La crisi és greu, serà llarga, però els catalans la patirem encara més que ningú.
Les nostres PIMES i els nostres treballadors autònoms corren risc imminent de col.lapse, seguim sense calés, sense infraestructures, i el més greu de tot és que seguim amb el mal Govern.
Però també som un poble emprenedor, amb valors arrelats al nostre codi genètic com l´esforç i el treball, i el més important és que encara tenim Ànima. Tant de bó serveixi la situació a la que arribarem per fer despertar a la Catalunya indecisa que roman a l´expectativa de cap on governar el vaixell. I ben cert és que quan el seny i la rauxa s´acaba, arriba la Ira!.
El millor remei per combatre la depressió provocada per la crisi o pels resultats electorals passa per l’entrecuix. Així ho ha entès el president Zapatero, qui, ahir, a la roda de premsa conjunta amb el seu homòleg rus Dimitri Medvedev, va explicar les claus de l’acord turístic signat entre els dos països. Segons va dir textualment ZP, aquest acord serveix per “estimular, per afavorir, per follar (sic), per donar suport a aquest turisme”.
L’anunci del president espanyol ha provocat la formació de llargues cues a les agències de turisme i des de Moscou ja s’està preparant de cara a les vacances de setmana santa un paquet turístic que portarà per nom “Des de Rússia amb amor”. Fonts ben informades asseguren que James Bond farà de cicerone i neguen que Zapatero hagi patit cap lapsus causat pel vodka o per la ressaca gallega.

Què en pensa CDC, què en pensa ERC del nou paisatge que es conforma ?...

Ho han aconseguit. Els espanyolistes ja poden estar ben contents, finalment les vascongades han caigut.
Desprès d'intentar-ho de totes les maneres possibles, els no-nacionalistes (ni poc) manaran al País Basc durant els propers quatre anys.
Si no hi ha cap daltabaix, PSOE, PP i UPD formaran govern, i faran fora al PNB.
La manera d'aconseguir-ho ha estat ben simple: només ha calgut impedir que un 10 % de la població pogués exercir el seu dret a vot. D'aquesta manera, les coses són molt més fàcils. L' estructura de l’estat amb tot el poder dels seus aparells, acabarà imposant un pacte nacional, amb l' absurda col·laboració d'una part de l' esquerra abertzale, que entossudida en no denunciar una organització violenta que els complica l´existència, han actuant amb absoluta miopia política.
Ara, mirant cap el País Basc em sembla encara més il·lustratiu el que poden provocar les bondats del vot nul. De tot, menys un pam d’independència.
El socialisme és un càncer per a qualsevol societat. No és res més que un sistema polític que adopta els mateixos mecanismes del franquisme sociològic, però barrejant-los amb dosis infames de populisme pseudo-liberal (matrimonis homosexuals, avortament,...). Però és un càncer necessari de tant en tant. A espanya serveix per dues coses: d'una banda, per no dir que no hi ha alternança amb el partit que representa millor l'esperit espanyol, la manera de ser espanyola: el PP. De l'altra, com a esquer per arraconar els nacionalismes no espanyols de les "regions" no adscrites. Un cop s'instal.len al poder, tard o d'hora n'acaben sortint, ja que la manca de referències ideològiques, de bases de pensament, els inhabilita per a poder exercir el poder, per a gestionar qualsevol societat. Ara, poden passar anys al poder fins que els votants se n'adonen, perquè compten amb un aliat inestimable: el quart poder. Controlen els mitjans sense contemplacions, convertint la política en l'art de la gesticulació (imatges de ministres embarassades desfilant entre soldats, per exemple). Vull que quedi clar que em refereixo al socialisme espanyol, o sigui, al PSOE i les seves sucursals regionals.
El socialisme el respecto com a concepte, com a idea, tot i no compartir-ne la visió que es planteja de la societat, ni les solucions proposades. Però el socialisme del PSOE és una altra cosa, més a prop del populisme sud-americà de Chávez, Kirschner, Morales,.... o sigui, incosistent ideològicament.
Aquesta és la tàctica. La estratègia, en cada cas, es va executant de forma que s'acceleri el procés, si és possible. Per fer-ho, es necessita la col.laboració inestimable d'elements contraris, és a dir, de persones nacionalment adscrites a aquests nacionalismes no espanyols. La forma en què aquests elements col.laboracionistes realitzen aquest servei al nacionalisme espanyol pot ser diferent en cada cas, però el que importa és la efectivitat que tingui.
A Catalunya, s'han servit de la il.lusió dipositada en un candidat que, en el seu moment, va semblar íntegre. Les fures socialistes se n'adonaren que era més gran l'odi que mostraven els d'ERC cap a CiU que no l'amor que, en teoria, havien de tenir cap al seu País. I van veure la oportunitat: el concepte "govern d'esquerres". I a partir d'aquí, anar aguantant fins que CiU acabi morint d'inanició.
Actualment, Convergència sobreviu amb la respiració assistida que representen els seus votants fidels. Són la seva única esperança. Ja no té beguda ni aliments, no té ni el recolzament de lobbies econòmics importants, ni el suport de cap mitjà de comunicació. Aixó, de moment, fa que la situació encara pugui ser reversible. Això i que es produeixi un canvi en la cúpula directiva del partit que ara s'anomena, en compliment de la estratègia socialista, Esquerra. A Euskadi, la cosa ha anat diferent pel fet que no han estat els membres de la cúpula d'un dels partits nacionals bascos la que ha decidit integrar-se en un projecte d'espanyolització amb l'excusa de la confrontació dreta-esquerra. Han estat els mateixos votants els qui han decidit que ja els està bé que els partits espanyols dirigeixin les institucions basques.
I allà, això sí que és important. Allà es recapten els seus propis impostos i decideixen més que no pas a Catalunya el seu futur. Per això, i prescindint de la situació que provocava la impresentable llei de partits espanyola, els votants suposadament "orfes" de representació al Parlament basc s'hi han ben lluït. S'han estimat més quedar-se a casa o guixar la papereta de vot amb alguna frase "genial" o, simplement, votar amb un sobre buit. Allà ells, així podran continuar amb les seves palles mentals.
Però ara, hauran de passar-les putes uns anys, amb una colla d'inoperants i/o lladres instal.lats ales institucions basques. Esperem que la situació es pugui redreçar. Per fer-ho cal treball i, sobretot, contra la instauració de l'estètica, de la imatge, del màrqueting polític, cal que es fonamentin les idees.
Si l'esquerra abertzale hagués pogut votar, hauria tret, com a mínim, 7 escons. Suficients, no cal dir-ho, per a impedir la victòria espanyola. Però no, la democràcia espanyola, la de les tupinades i les tortures, ha estat inflexible, i més de 100.000 bascos s'han quedat sense veu.
Aquesta és la seva democràcia. Més del 60 % dels bascos ha votat partits no espanyolistes (PNB, EA, EB, D3M i Aralar), però han guanyat els espanyolistes. Com s'enten? Doncs ben fàcil; a part de les prohibicions, el sistema electoral hi ajuda força. A la Comunitat Autònoma basca, els tres territoris escullen el mateix nombre de diputats. Malgrat que Àlaba només representa el 14,36 % de la població basca, envia al Parlament els mateixos representants que Biscaia, amb el 53,18 % de la població. D'aquesta manera, el feu espanyolista alabés contraresta les províncies més abertzales, i el PPSOE pot estar tranquil. Dels 38 escons espanyolistes, 15 són alabesos; un 14 % d'habitants otorga el 40 % d'escons.
Són les seves normes, la pilota és seva i en fan el que volen. Si convé, no deixen jugar als que no són amics seus; i a sobre, quan guanyen, fan el milhomes. Ara ens sentirem a dir, cada dos per tres, que Euskadi també és Espanya, que els bascos s'han cansat del jou nacionalista i vint mil parides més. Però no ho oblideu, han guanyat fent trampes, i moltes.
Jo personalment, mai no els reconeixeré aquesta victòria fraudulenta, aquest insult a la democràcia. La voluntat popular dels bascos ha estat trepitjada, els seus drets com a poble anorreats. Les basques i els bascos han parlat, i ho han fet molt clarament; 3 de cada cinc volen una nació lliure. Tot i això, el front nacional molt probablement els governarà durant els propers quatre anys. Aquesta és la democràcia espanyola, la mateixa que ens impedeix, als catalans, decidir el nostre futur i triar les nostres pròpies regles de joc.
Davant d'aquest enemic implacable, cal seguir lluitant. Amb totes les forces, per tots els mitjans, des d'aquí i des d'allí, fins que els nostres drets siguin garantits i la voluntat dels pobles sigui respectada. Ta segi aurrera!
Potser serà el moment per a reflexionar i tenir consciència clara dels nostres actes. Què en pensa CDC, què en pensa ERC del nou paisatge que es conforma?... Fer segons quins pactes, amb forces que representen interessos nacionals diferents i contraposats, acaben per portar al desastre als qui pretenen desconèixer aquesta regla elemental. La dispersió del vot nacionalista afavoreix la voluntat més o menys descarada a favor d’espanyolitzar Catalunya

"Soy un niño bueeeeeno, bueeeno, bueeeno, bueeeeno...":

Ha mort un esperit lliure i un excepcional actor, un provocador. Una persona intel•ligent, un histrió. Un home admirat, popular i respectat (sempre cal deixar de banda la puta caverna, oi?). Rubianes no tenia pèls a la llengua. Dèien a la tele que "parlava sense dir res, dient-ho tot"; jo crec que dèia moltes coses, moltíssimes! Només cal entrar al youtube i fer-ne una petita cerca amb el seu nom. Dediqueu-hi una estona, si us ve de gust. Se'n va un gran artista i una persona sorprenent.


És curiós, he estat pensant quin gest era el que se li podria associar, quina era la seva característica que l'identificava i sols se m'acudeix una, Ell. No tenia un acudit repetitiu, no tenia un gest que no pogués tenir qualsevol, però sabies que després de sortir ell tot seria diferent. Amb ell vaig riure de la manera més bèstia que he rigut mai, perquè una entrevista al Pepe Rubianes era un show del Pepe Rubianes. Em perdut molt més que un actor o un humorista, hem perdut tot un paiaso, hem perdut el Pepe Rubianes.
Se'n va un actor. Se'n va un guionista. Se'n va el rei del monòleg, el rei de l'onomatopeia. Se'n va una veu profunda. Se'n va un somriure fàcil. Se'n va un viatger. Se'n va una ment oberta. Se'n va un cap que bullia de pensaments polítics, però sense cap lligam polític. Se'n va un ésser histriònic i controvertit. Se'n va algú a qui li bufava de canto la correcció política i deia el que pensava sense embuts. Se'n va un home dels que marquen la història. Se'n va Rubianes. Fins sempre. Adéu Pepe Rubianes.
T'enyorarem molt,...