CAMINAR.

Caminar. Caminar amb una meta a aconseguir, però sobretot caminar.
El camí d’Arenys (així s’haurà de batejar) ja hi era, sempre ha estat, els camins com les escultures fetes en roca viva sempre han contingut un itinerari i una figura. Només calia que algú desbrossés la ruta i tragues la pedra que sobrava perque apareguessin. Es veritat que un cop fet tot sembla senzill i evident, tothom hi havia pensat, però cap caminant ni escultor s’havien posat a la feina.
Ara però, quan el punt de partida del Maresme ha obert els ulls a tanta gent, inclosa aquella que ens voldria cecs, ens caldrà mes que mai l’épica de la marxa.
No hi ha obstacles insalvables, n’hi ha d’evidents -els que semblen mes grans però els veiem- n’hi ha de camuflats, però que intuïm, i n’hi ha de tramposos, mines antipersonal, soterrades.
El front espanyol d’Ebre enllà no es pas el pitjor, ni el front anticatalà, presidit pel president Montillà, massa evident per enganyar a ningú. Fins i tot el front trampós dels partits que amb legalitat espanyola i vitola catalana volen sucar pa als dos plats, ens confondrà.
Les trampes de llop que no hem de trepitjar son les de l’amic, i el company aposentat i derrotista. N’he trobat, no hi ha com l’estat del benestar per adormir sense opiacis.
Esperonar als rucs catalans, questa es la primera feina. Si son catalans i no son rucs, correran

Sí, podem preguntar

Pobles que imitaran la consulta · Berga · St Pere de Torelló · Girona · Sta Maria d'Oló · L'Estany · Santpedor · Calders · Arbúcies · Manresa · Caldes de Montbui · Argentona · St Cugat del Vallés · Lleida · Serós · Les Borges Blanques · St Vicenç de Calders · Vilanova i La Geltrú..........

Efecte papallona

El 13 de setembre s'inicia una nova etapa a Catalunya, marcada per la iniciativa, ben segur, de desenes d'ajuntaments -de la mà d'entitats privades- que seguiran l'exemple d'Arenys de Munt.
Mentrestant, quan es faci pública la Sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut, estarem en millors condicions per reaccionar des de la dignitat i la fermesa. I els que no segueixin, siguin partits polítics, institucions o entitats representatives de la societat catalana, hauran perdut tota legitimitat.
Dins la teoria del caos, s'enten com a "efecte papallona" la idea que petites variacions inicials poden produir grans variacions en el compartament d'un sistema dinàmic qualsevol a llarg termini. És a dir, si una papallona que, amb el seu aleteig, agita l'aire al Japó avui, podria desencadenar un huracà demà a l'altra part del món .
Fent cas d'aquesta teoria, l'esdeveniment històric més rellevant dels últims temps al nostre país, el referèndum popular per la independència de Catalunya a Arenys de Munt, podria ser, perfectament, aquesta variació de les condicions inicials i esdevenir una inflexió, un canvi, més o menys inmediat, en el futur de Catalunya. Ni la marxa falangista, ni les sentències judicials, ni tan sols les crides d'alguns mitjans de comunicació de la dreta espanyola (llegeixi's "Estatuto. Articulo 8: normalidad y excepcionalidad.") han pogut aturar aquest acte que ha transcorregut amb total normalitat, de forma festiva i amb un tarannà absolutament democràtic i exemplar.
Avui s'ha demostrat, doncs, que els catalans i catalanes podem exercir la nostra llibertat d'expressió de forma cívica, expressant el desig d'uns Països Catalans dins un marc polític diferent
Hem demostrat que mantenim una identitat pròpia i, el que és més important, una dignitat com a poble. Hem demostrat que ja no tenim por. Que volem transformar el present, no com a "reconquesta" del nostre passat històric, sinó com un projecte de futur. El nostre futur. I hem demostrat també que aquest gest està servint per a estendre a altres pobles del país a fer una proclamació com la que s'ha fet avui. És efectivament, el punt inicial d'un "efecte papallona".
He vist la televisió i ens ensenyava com s'estava desenvolupant la consulta d'Arenys de Munt.
I veient baixar els senyors amb banderes espanyoles i toros dels dos autocars, o la senyora arenyenca de 97 anys votant i dient que "això no servirà de res però jo ja he fet el que he pogut", un ja té clar de quin bàndol està.
En aquest país, d'un pet en fem set esquerdes, i la fractura entre la realitat i el que s'ensenya als mitjans de comunicació cada vegada és més gran. Hem vist la intervenció de l'Estat i els seus advocats, les paraules de la vicepresidenta del govern o dels líders del PP, els micròfons amagats per no se sap qui a la seu de l'Ajuntament, les planes de diaris i minuts de televisió que s'han consumit en aquesta notícia. La por infosa per les televisions nacionalistes espanyoles en els seus programes diaris. I la crida a l'actuació de l'ordre públic per impedir, al cap i a la fi, que una venerable senyora de 97 anys anés a votar conscient que tot allò no serviria de res, fet que ensenya fins a quin punt d'exageració s'ha arribat en aquesta qüestió.
El gran èxit del referèndum d'Arenys d'Amunt ens monstra el camí a seguir.
I molts són els municipis i les entitats que desitgen fer-ne un al seu municipi.
I així ha de ser.
Vots emesos: 2.671 / 41,01% del cens
Vots pel SÍ: 2.578 / 96,4%
Vots pel NO: 61 / 2,28%
Vots en blanc: 29
Vots nuls: 12
Hem guanyat una primera batalla
Es dóna el cas, que el nombre absolut de votants a favor del Sí (2.578) és superior al nombre de vots que va rebre el SÍ a l'Estatut de Catalunya l'any 2006 (2.424).

Vacances ?

Uns tornen i altres van. Alguns bloguers s'acomiaden cortesment dels seus possibles lectors Es una costum introduida??,¡ - que hi ha qui es creu en l'obligació de comunicar-ho, bé dons quedeu tots comunicats.
Els vacancers desconecten. De què? Dels horaris?, De la mala llet ?, Del café de 8 a 9,30?, Del telèfon?, De la mandra de començar a treballar?, De la rutina? Fins a portar anys cotitzats pel retiro?, De les bromes de la feina?, De l'aborriment fins l'hora de plegar?.
No deixa de ser un més més aquest septembre,, si no fos per l'invent dels capitalistes per fer-nos creure als assalariats (fa anys ja no hi han obrers) que si anem de vacances pel món, ja som quelcom important. Doncs mireu, en un moment en que pots anar a qualsevoll lloc del món amb passaport, xancletes i visa, més que fer de turistes, el que fem és de canviadors de lloc del cul.
A mí m'agradaria ser viatjer, aixó si que ha de ser interessant, peró com soc globalitzat només puc ser turista . Que hi farem. Resignació agnóstica.
Fugir uns dies de tot és fantàstic. Oblidar-se de totes les cabòries que ens posa diàriament al cap el nostre entorn i la societat. Oblidar-se des d'aquela cuestió impossible fins a la mediocre classe política d'aquest País. I llavors, quan no tinc cap mena de preocupació al cap, és quan més feliç sóc. Quan decideixo a quina hora em llevo al matí i quin o que vaig a visitar.
Cal dir que per mi les vacances no són per jaure al llit o a la platja, sinó que les aprofito per conèixer coses noves. I em canso més que treballant, perquè camino molt i vaig d'un lloc cap a l'altre, però després em sento satisfet Quan marxo de vacances procuro impregnar-me dels màxims coneixements possibles i no deixar passar res per alt.. Quan estic cansat m'assec contemplant un paisatge, o els carrers d'una ciutat, observant la natura o la gent passejant, o fent la seva rutina diària.
I llavors m'imagino les seves felicitats i les seves penes, però en canvi jo me'n sento al marge, com si fos en un altre món on només existeixo jo i res més em preocupi.
El pitjor es que a la fí, a la tornada, s'haurà de tornar a endollar exactament igual que abans de desendollar. I les piles mentals es descarreguen amb una facilitat.... i arriben els problemas i les depressions post-vacacionals,
Baixar de l'avió i començar a suar. Fer un petó als coneguts, però que com sempre li buscen les tres potes al gat i m'acaben fent posar nerviós i fent-me preocupar per tot.
Pensar en que he de tornar a la feina, Mai he entès a la gent que sempre volen més i més i mai no en tenen prou i tot els sembla poc. Em posen molt nerviós. Però tot això és el que em trobaré. Intentaré aguantar-ho com sigui, com si aquests dies només haguessin sigut com aturar el temps, descansar, agafar aire i tornar a un món real, del qual, potser com en un somni, he tingut la sort de poder-ne escapar uns dies.
Fer vacances un cop l'any és una salvatjada, com menjar un cop al mes.
Els ritmes es trenquen, això está bé, però un cop trencats s'han de tornar a afegir per el mateix lloc, i no hi ha pega prou resistent per unir altre cop monotonía amb monotonía.
Una vaga de vacances indefinides seria un petit pas per un home i un gran pas per l'humanitat je,je,je. Sense l'esparança de les vacances, treballariem?
Probablement les enquestes donarien una resposta en un sentit a aquesta pregunta, però també en el sentit contrari. Les enquestes no serveixen per res, s'ha de probar !.
Qui fa vacances és qui te un treball reglat, qui no, no en fa. Per exemple, els netejavidres , els desvagats, els pòtols, els asfaltadors i les putes de carretera (amb el meu homenatge a aquestes feines tan sacrificades) i sobretot per el aturats.( Quan la feina diverteix ja no es feina sinó oci...aquesta és especialment bona,Oi?.)..
Jo no fare vacances, me'n aniré uns dies. On? No ho sé, però m'en aniré.!.I això no són vacances? No, és una feina com una altre.
Estic pensant quin lloc ocupar quan torni a la feina. Això sí: no vull fer de Paco! Ah ¡ A la tornada em comprometo a fer-vos cinc cèntims sobre tot el que ha donat de si la meva setmaneta de turista...de moment vaig acabar d’enllestir quatre coses que d’aquí a no res he de marxar cap a l’aeroport!
PD . Deixaré activada la moderació de comentaris. La qual cosa vol dir que podeu seguir deixant les vostres opinions com sempre, encara que aquestes no seran visibles al bloc fins a la meva tornada, que la desactivare o no ..La foto tans sols és per la audiencia al blog i que reflexioneu,aquest estiu la poca qualitat i credibilitat que li quedava a la programació televisiva s’ha acabat d’evaporar prostituint gratuïtament la ètica periodística en uns esfereïdors programes sense el menor escrúpol que deixen al pretèrit “Tombola” a l’alçada dels Teletubbies. Afortunadament es tracta tan sols del darrer cant d’una oca moribunda que veu impotent com la seva època de glòria s’apropa inexorablement al final. La era de la alienació teledirigida dona lentament pas a la socialització interactiva del coneixement: Internet!
El filòsof i sociòleg francés Jean Baudrillard va formular una teoria, anomenada de la “hiperrealitat”, que explica perfectament el que succeeix avui dia amb la tele: ha creat una realitat paral-lela tan perfecte que la gent la percep més real que la materialitat empírica que la rodeja, es a dir, hi ha qui creu que els conflictes Belen Esteban- Campanario l’afecten més que les seves pròpies penúries econòmiques. Vaja, una alienació de manual.
BONA FESTA MAJOR DE SANTA ROSALIA.

Setanta anys.

Començava la Segona Guerra Mundial.Malgrat que de seguida la Gran Bretanya (amb els seus dominis) va declarar la guerra a Alemanya, durant molts mesos el front no es va moure cap a occident. Fins a l'abril del 1940 la única activitat bèlica va ser l'ocupació de Polònia i el seu repartiment amb la URSS segons els pactes Molotov-Von Ribentropp.
Diuen que aquest fet, que durant mesos no hi hagués més noticia que l'ocupació a Polònia, va propiciar que entre els feixistes espanyols sorgís una comparació: Tant ells com els alemanys havien envaït un altre país que sempre havia cercat la seva pròpia independència sovint a punt de desaparèixer ofegada entre els seus veïns.
A més, tots dos tenien unes Mares de Deu negres i els tòpics que se'ls aplicava als habitants eren semblants als que es diuen dels jueus (i a Polònia hi havia una molt nombrosa població jueva)....Als catalans se'ls començava a dir "polacos".
Hi ha historiadors que opinen que considerar la data del primer de setembre del 1939 com a començament de la Segona Guerra Mundial podria ser considerat una mica arbitrari. No havia començat Alemanya la seva expansió uns mesos abans amb l'annexió de Txecoslovàquia en virtut (?) del vergonyant pacte de Munich (Alemanya es quedava Bohemia i Moravia, Eslovaquia esdevenia un protectorat i Hongria ocupava Rutènia)? O bé, potser podriem considerar el conflicte del 36 com a quelcom més que una avantsala del que vingué després. O encara més, es podria considerar que aquesta guerra no és gens independent de la del 1914-1918 i que en realitat era en bona mesura el mateix conflicte amb un breu període de cessament d'hostilitats entremig.
I de tota manera això valdria només per a part d'Europa. En globalitzar-se el conflicte s'hi van afegir guerres que portaven ja força temps latents o disputant-se (com ara les guerres colonials italianes a Libia o Abissinia o la guerra sino-japonesa, la guerra ruso-finesa....)que van fer que els contendents s'hi aliniessin en un o altre bàndol.
A l'Orient Mitjà per exemple els jueus, obviament, van triar el bàndol aliat mentre que els àrabs, malgrat l'ajuda rebuda per part britànica per desprendre's del jou otomà, van oscil·lar entre la passivitat i la col·laboració amb els nazis .
Sigui com sigui el món va caure en una bogeria com no s'havia vist mai abans. La guerra amb més morts de tota la història i per primera vegada la quantitat de victimes de la població civil van superar, i de llarg, la de militars. I, és clar, no olidem l'Holocaust.
En totes les guerres (i segurament en aquesta encara més) es mostra com de baix pot caure l'ésser humà. A banda de les misèries individuals i col·lectives hi ha coses que s'han volgut amagar durant dècades: Els detalls del pacte nazi-soviètic, per exemple, que posava en dubte l'abanderament antinazi del comunisme. L'entusiasta col·laboració francesa (no només petainista) amb els invasors i per a l'ocultació de la qual De Gaulle va sobredimensionar la importància de la Resistència. El fet que foren més de tres (Itàlia, Alemanya i Japó) les potencies de l'Eix (caldria afegir-hi Finlàndia, Romania, Hongria, Bulgària i Thailàndia i no convindria oblidar la entusiasta col·laboració de les repúbliques bàltiques o Croàcia per exemple).
I, tràgica pradoxa, fou el pacifisme allò que va fer possible la guerra. La por a la repetició d'una Gran Guerra europea (i possiblement un cert sentiment de vergonya per les condicions imposades al Tractat de Versalles) van fer que no es volgués frenar Hitler amb la contundència necessària. Com van poder permetre que un país arruïnat pogués fer l'exèrcit més ben preparat de l'època i que fos governat per una ideologia que no amagava els seus plans revengistes? . Concedir per a no emprenyar i evitar mals majors. Potser un posat més enèrgic en un moment determinat hagués estalviat milions de vides, però com saber que realment quan és realment necessari un atac preventiu? On posem la frontera entre idealisme i realpolitik?

Us deixo el vídeo d'una cançó que van sentir els soldats europeus de tots dos bàndols. Una mostra que a tots dos costats de la trinxera (és un dir) les persones ens assemblem més que no sembla.

Pel-licules de l´oest

Permeteu-me avui, que com a un humil aficionat a la economia, que faci una petita reflexió de la situació econòmica actual, utilitzant una metàfora senzilla que ho farà més fàcil d’entendre.
Tots hem vist algun cop una d’aquelles pel•lícules de l’Oest, si més no els que tenim una certa edat –fa uns anys aquests films eren quasi setmanals tant al cinema com a la televisió...
Doncs la nostra economia és comparable a una diligència.
Què vull dir? Una diligència té entre 6 i 8 cavalls forts, amb una força suficient per tirar d’un petit habitacle on s’hi desplacen els viatgers, normalment de 4 a 6 persones.
Els cavalls representarien les classes productives: empresaris, autònoms, treballadors, etc.
És a dir, tots els que produeixen riquesa en un país. Els que van a dalt, les persones, representarien las classes no productives, és a dir els que no produeixen. Que cada vegada en són més en aquest país.
Fins ara tot és correcte. El carro, és a dir la diligència, avança. Però, on està el problema?
Quan passa el que està passant ara al nostre país, que de cavalls ja no n’hi ha 8 sinó un parell i malmesos, castigats, mal alimentats i maltractats, (que és com des de l’administració es tracta a l’empresariat i als treballadors i als autònoms) i dins de l’habitacle de la diligència no n’hi van 6, de persones, sinó que n’hi van 600 (la major part d’ells no fan ni brot). I els passatgers segueixen augmentant .
Com podeu veure el resultat és obvi: la diligència no anirà enlloc. Serà impossible que avanci. El que hem de fer ara tots plegats és posar ordre a la organització de la diligència si volem arribar a algun lloc