Tricampions!

Com hem guanyat, som el "equipo español", si haguessim perdut hauriem estat "el equipo catalàn"
Avui, que tots els focus il·luminen merescudament a Guardiola, Messi, Eto'o, Piqué, Valdés i companyia, vull deixar constància del pes decisiu i imprescindible que, al meu entendre, ha tingut la presidència de Joan Laporta en aquest èxit.
Aguantar la pressió com ho va fer Joan Laporta ara fa un any, prendre la decisió de situar Guardiola (de casa, sense experiència) com a entrenador, el combat contra la violència als camps de futbol, demostren que no estem davant d'un president més, ni tampoc d'un president covard o pusilànime.
Guardiola deia ahir ( en italià)que no hi ha major risc que no arriscar. Un líder arrisca i assumeix el risc de l'error. Laporta va arriscar i ha guanyat.
Pels resultats esportius, per la projecció internacional del club, per la dimensió social i nacional que Laporta ha sabut donar al FCBarcelona, crec que Laporta passarà a la història com un dels millors presidents del Barça .
Que té un caràcter irascible ? Pot ser sí, però qui no té un all té una ceba, i tots tenim trets del nostre caràcter que sobredimensionats amb la projecció pública podrien ser discutibles.
Tots estarem d'acord en que aquest triomf, el d'ahir i de fet el de tota la temporada, és d'en Guardiola. Un paio que venia d'entrenar un any a Tercera Divisió i que ha agafat un club en descomposició i una plantilla viciada i els ha convertit en una bassa d'oli i de baba sense precedents. Si no fos perquè ens toca tan de prop, hom ho podria definir com el somni americà.
Però jo vull enrecordar-me'n de més gent. Perquè tinc mal perdre i ara descobrireu que en la victòria tampoc em resisteixo al revantxisme. Per això, m'agradaria dedicar aquest triplet històric a:
Cristina Cubero, Andrés Astruells, Josep Maria Artells, Santi Nolla, Miguel Rico, Enric Bañeres i tota la caterva de periodistes d'El Mundo Deportivo que durant l'últim any s'han deixat la vida per a destronar a en Laporta (A que no estabamos tan mal?) maximitzant els seus defectes sense concedir-li cap virtut i sovint incitant a l'odi dels extremistes per a justificar-lo després.
Els mateixos que han volgut protegir en Ronaldinho i linxar a un Eto'o (l'home que ens ha donat dues Champions, sí, també la de París) que l'únic pecat mortal que va cometre va ser dir en veu alta veritats com punys. Aquells que han vilipendiat un Txiki Beguiristain que no s'ha volgut plegar mai als seus desitjos i que ha treballat en silenci donant continuitat a una plantilla que s'ha demostrat que és més que vàlida i aguantant moltes coses.
Els que van apadrinar i promocionar una moció de censura encapçalada per personatges de dubtosa procedència. Els que ens han volgut vendre al Sandro Rossell encara que va portar el càncer al vestuari, volia Scolari i no Rijkaard, Mouriño i no Guardiola i va iniciar la crisis institucional per un problema d'ego. Els mateixos desestabilitzadors que aquest estiu van estar a punt d'evitar la temporada històrica d'enguany i que haurien d'estar amagats sota les pedres però encara ténen collons de treure pit ara.
- Manolo Oliveros i Josep Maria Minguella, suposats representants del barcelonisme al programa radiofònic més escoltat de l'estat espanyol i que ahir van tenir la recompensa divina als serveis prestats amb un problema tècnic que els va obligar a cantar el gol del Messi per telèfon i dos minuts més tard. Foteu-vos, perquè em feu vergonya aliena. No em representeu!
A tots els socis que són més nunyistes que del Barça i que no trigaran massa en trobar una altra excusa per crear divisió. Vells torracollons i tribuneros que només saben criticar perquè directament són incapaços de ser feliços i això és molt trist però no és culpa meva.
Als afeccionats que en la seva infinita sapiència futbolística han anat criticant d'un en un a en Puyol (que ja està acabat), en Xavi (doble MVP i campió d'Europa que no fa res en els partits importants), en Piqué (que només juga al Barça perquè és català) i en Víctor Valdés (que no té nivell per jugar a Primera Divisió) però ja ténen la llengua amarga de tenir-la tanta estona a l'ullera d'en Messi i l'Iniesta. Feu-vos-ho mirar.
Als madridistes que comencen a sentir una angoixa molt molesta que vé de dins i que no saben ben bé perquè baixa fins a l'intestí. Diagnòstic: és el vostre instint merengàcnid que us avisa de que s'acosta un segle de glòria blaugrana molt fotut per a vosaltres.
A tots els que s'apuntaran al carro i s'han fet o es faran del Barça aquest any. Per norma general respecto més als que s'han forjat en la derrota però sigueu benvinguts i recordeu que el club us necessitarà a la propera guerra interna, així que procureu recordar tot el que ha passat últimament abans d'escollir un bàndol.
Tornant a allò que deia a l'inici, aquest és el triomf d'en Guardiola i com a tal ha de ser recordat. El día de la seva presentació, el de Santpedor no va prometre títols, va prometre treball (l'empitjorament de la seva calbície l'avala) i que persistirien fins al final. I amb aquesta filosofia s'han trencat tots els motlles: hem aconseguit les mateixes Champions en color que el Mandril i un triplet que ells no ténen, contra el Chelsea vem guanyar la semifinal agònicament (a la anglesa) i amb un sol xut i cap dins (a la italiana), la final l'hem guanyat amb un gol a la primera oportunitat (a la merengue) i matant el partit sense gaire patiments (a la argentina), no ens hem queixat de les baixes i tothom ha rendit (a la alemanya), hem demostrat que es pot guanyar amb 7 de la pedrera (a la holandesa) i enamorant al món (a la brasilera). Aquí han passat coses molt rares, coses que mai ens passen a nosaltres.
Però hi ha moments que les institucions necessiten més una persona que es mulla, que diu la seva, que no deixa ningú indiferent, que creu en un projecte i lluita per tirar-lo endavant que no pas algú d'un perfil més pla, més políticament correcte i amb menys dots de lideratge.
Els catalans hem de prendre exemple. Tenim el potencial, tenim la capacitat. Podem ser el que vulguem ser. No depèn de quan poderosos semblin els adversaris, sinó de quan forts ens sentim nosaltres. I no és una cosa que necessiti molt temps. Guardiola just fa un any entrenava un equip de segona B i avui és un dels entrenadors més jove que guanya la copa d’Europa.
Avui vivim oprimits per l’Estat Espanyol. Si ens ho plantegem, en dos o tres anys podem ser un Estat independent. Només cal trobar el “Guardiola” i el “Laporta” de la política, i recordeu que ben aviat hem d'anar a votar.