EUROPA.

Ens trobem en plena campanya per a les eleccions al Parlament Europeu en un context en què tothom parla de termes que tenen poc o res a veure amb Europa.
Europa es percep com una institució molt llunyana. Brussel·les, Strasbourg, què n'hem de fer allà? La gent no és conscient que la Unió Europea impulsa mes del el 85% de les lleis que ens afecten en el dia a dia. Aquestes lleis que s’anomenen “Directives” i que com totes les lleis de vegades són positives i de vegades no ens van prou a favor. Alguns exemples:
- La Directiva Marc de l’Aigua, que obliga als estats membres a tenir identificades, quantificades i qualificades totes les masses d’aigua tant les marítimes, com les continentals com les subterrànies; i també ens obliga a complir amb uns paràmetres de qualitat mínims en totes elles.
- La unificació de l’Espai Europeu d’Educació Superior, més conegut per “Bolonya”. Un projecte necessari per a equiparar els estudis universitaris a tots els països de la Unió, però que potser no s’està desenvolupant correctament en el seu procés.
- La famosa directiva de les 65 hores laborals, que afortunadament va ser rebutjada pel Parlament Europeu. Aquesta és una mostra molt clara de la importància de les institucions europees i com poden influir en el nostre dia a dia.
- La Directiva Bolkenstein, que ha de regular diversos àmbits del sector del comerç i que pot trepitjar competències pròpies de la Generalitat o els Ajuntaments.
- La Directiva sobre la posada al mercat d’articles pirotècnics, amb l’objectiu de regular-ne la fabricació, l’emmagatzematge i el seu ús professional o recreatiu. Una llei que no té en compte la realitat cultural dels països catalans, amb una llarga tradició de festes i expressions populars d’arrel cultural on el foc és el protagonista.
Aquests són alguns exemples de com Europa pot influir en les nostres vides i no està malament que sigui així, però hem de disposar de capacitat per a poder aturar o modificar algunes de les Directives europees que es proposen i també hem de disposar de capacitat per a impulsar-ne d’altres.
La construcció econòmica de la Unió està molt avançada. L’aixecament de fronteres, la unificació legal en la majoria dels espais de l’àmbit econòmic i una moneda única, l’Euro, són els pilars bàsics de la Unió Europea, que en principi va ser concebuda com una unió econòmica i no pas política.
Es a partir de la declaració d’intencions de caminar cap a una unió política que comencen els maldecaps. Europa és tan diversa com antiga; estem parlant del vell continent. Un vell continent on sempre hi ha hagut una gran rivalitat entre les potències de cada moment i on les guerres han estat presents al llarg de la història per aconseguir l’hegemonia, amb l’única excepció del període de temps en què existeix la Unió Europea. En aquest espai de temps mai 2 països de la Unió han entrat en conflicte i això és una excepcionalitat històrica en un continent marcat pels conflictes continus.
Per contra la diversitat cultural i etnogràfica d’Europa fa molt difícil que es pugui configurar un espai polític comú als interessos de tothom. A això cal afegir que hi ha massa galls al galliner; són molts els mandataris estatals que volen ser el cap visible de la Unió Europea i pretenen acaparar el protagonisme. A més les diverses ampliacions que a hores d’ara fan que el nombre d’estats integrants sigui de 27 encara dificulta més la cohesió. Europa no ha parat d’ampliar el seu espai i les fronteres cada vegada són més llunyanes. Si finalment Turquia acaba ingressant a la Unió, Europa serà veïna de països com l’Iraq i Síria i això implica nous reptes i també noves amenaces.
Un altre element a tenir en compte és que Europa té molt poc pes en els conflictes internacionals. Ni tan sols vam ser capaços d’evitar un conflicte al cor del nostre continent, la guerra dels Balcans, per culpa de la manca d’unitat política.
La Unió Europea tenia entre els seus components amics i detractors de Sèrbia i això es va reflectir a l’hora de “no actuar”. Qui finalment sí va actuar i va posar fi al capítol més trist i lamentable de finals de segle a Europa, van ser una vegada més els Estats Units. Europa no s’ha mostrat capaç de liderar cap procés internacional i altres estats ens poden passar al davant si no espavilem.
El fracàs de la Constitució Europea ha suposat un entrebanc necessari per a la construcció política d’Europa. Més enllà del nom de Constitució el que es pretenia aprovar era un Tractat Econòmic que tenia en compte els interessos dels estats i aportava molt poc en referència a les garanties en benestar i salut pública, per posar algun exemple. En primera instància Irlanda i després França van aturar el procés.
Ara aquest procés s’ha modificat amb el Tractat de Lisboa, que ha de facilitar la democratització en la presa de decisions de la Unió, eliminant el dret a veto d’un dels estats, excepte en alguns casos excepcionals i basant l’aprovació de les iniciatives de forma més democràtica, a partir de la suma de majories ciutadanes i d’estats. També ha d’instaurar la figura de la Presidència permanent, superant així la presidència de torn que amb les darreres ampliacions fa que un estat no pugui tornar a presidir fins que hagin transcorregut 13 anys i mig del seu darrer torn.
I l’estat espanyol n’és un exemple clar. Un estat es configura amb diverses realitats culturals i històriques. Hi ha moltes nacions sense estat dins la Unió Europea com Catalunya, Euskadi, Galícia, Escòcia, Gal•les, Flandes, Còrsega, … i la legalitat vigent impedeix tenir veu i vot en els processos que les afecten. Aquesta és una qüestió que cal corregir si realment es vol ser fidel a l’eslògan d’ “units en la diversitat”. La capacitat de poder representar totes les realitats i sensibilitats no hauria de ser un problema sinó que hauria de ser un repte.
Per tot això hem de ser capaços de veure Europa com el nostre espai natural. Europa s’ha construït amb la suma de tots els pobles que la conformen i hi ha realitats molt diferents. Òbviament no són el mateix els països bàltics que els que conformem l’espai euromediterrani, o els països centreeuropeus o els balcànics. Però nosaltres som Europa. Fins i tot quan els catalans anàvem a repartir bufetades d’un extrem a l’altre de la Mediterrània fèiem Europa. I especialment Catalunya sempre ha tingut una vocació europeista clara. El problema és que ens costa afrontar la construcció política d’Europa perquè no hem pogut solucionar encara els nostres problemes, i fruit d’això no tenim línia directa amb Europa; sempre hem de passar per Madrid per parlar amb Europa.
La situació de crisi actual afavoreix encara més la desafecció ciutadana envers la classe política. Són moltes les persones que no confien en absolut en la capacitat política per a posar-hi remei a la crisi econòmica. Per un costat la gent comprèn que aquest desgavell econòmic prové d’una especulació exagerada per part de les entitats financeres i les empreses constructores i immobiliàries. A més aquesta crisi és global i per tant, no sembla possible posar-hi solució perquè no depèn només de nosaltres.
A tot això les mesures anticrisi del govern d’Espanya són les de sempre. Xecs i promoció de la despesa en els sectors de sempre; la construcció, el mercat immobiliari i l’automoció. Els xecs no funcionen com a eix de les polítiques socials perquè a la llarga no solucionen el problema i es produeix una desviació d’aquests ajuts cap a destinataris que no són l’objectiu. Tenim l’exemple recent de l’ajut de 200 euros mensuals per al lloguer d’habitatge que ha acabat provocant un increment mitjà de 200 euros en els preus del mercat de lloguer.
La ciutadania es troba molt allunyada de la classe política. Massa desenganys i massa contradiccions en els discursos dels representants de molts partits han posat de moda aquest terme de la desafecció. Debats interns amb massa crispació en diversos partits polítics i la suma d’altres qüestions que s’eternitzen en el temps, com ara el desenvolupament de l’Estatut, el debat lingüístic o el finançament de Catalunya, fan que en general la gent del carrer es trobi cansada i això no afavoreix la participació.
A més la majoria de partits presenten a aquestes eleccions, a candidats i candidates que tenen molt poc interés. Persones que ja han pres el camí de tornada en això de la política i que sembla que hagin d’anar a Europa a acabar la seva carrera política.
Crec que les úniques excepcions a la regla són el Ramón Tremosa i l’Oriol Junqueras d’ERC. CiU ha optat per potenciar la figura del candidat ,el seu programa i les idees.
Un candidat molt diferent del seu anterior eurodiputat Ignasi Guardans.
L’Estat espanyol no té fets els deures a casa i això provoca que en aquesta campanya es parli poc de la construcció política d’Europa. El govern espanyol està massa preocupat en assegurar que res no canviï de portes endins i el principal partit de l’oposició obsessionat en tallar les ales a Catalunya en tots els àmbits (competencial, econòmic, lingüístic, …). Amb dos focus de tensió com Catalunya i Euskadi i d’altres que se sumen a la reivindicació econòmica com les Balears i el País Valencià, preocupar-se per Europa no és una prioritat
Per tot això i més, Europa és important en les nostres vides; i seria una pena que l’abstenció fos la protagonista en les properes eleccions al Parlament Europeu, el dia 7 de juny.
Europa sí importa, i nosaltres hem de dir la nostra. Per això cal que els vots de catalunya es quedin per els de casa i el proper dia 7 al vespre siguin allà on han de ser: a les urnes. Fer política és no deixar la guineu amb gana i al mateix temps salvar la vida de les gallines. No perdem de vista cap de les noticies no esportives ja que la setmana ens donarà moltes sorpreses. D'aquestes eleccions només em sap greu una cosa, i és que els Catalanistes no fem un front comú com fan el PSOE i el PP !!
Ah, i que guanyi el Barça!.