1 de maig: velles reclamacions més actuals que mai

Sindicalista català aprofitant el Dia Internacional dels Treballadors per meditar sobre els Màrtirs de Chicago, o, ves a saber, potser sobre “San José Obrero”.
I és que, ja res és el que era, i molt menys els sindicats.

Aquest any, la commemoració del dia 1 de maig, és més reivindicativa que mai, perquè vivim en temps difícils a causa dels increments constants de l’atur, dels EROs i de les reestructuracions de personal a diferents empreses. En un moment de crisi econòmica, no es pot jugar amb els drets de les persones.
N’hi ha que van anunciant que l’apocalipsi arribarà si no es promou la flexibilització del mercat laboral. N’hi ha que encara la diuen més grossa i adverteixen que no es pot “subvencionar el parat”. El mateix ànim neoliberal que anima aquestes dues afirmacions és el que en bona mesura ens ha portat a la crisi econòmica.
Sorprèn que es parli “de subvencionar al parat”, amb la connotació negativa que comporta, quan en realitat la “subvenció” és quelcom que el treballador, nòmina rere nòmina, ja ha anat pagant a la Seguretat Social. Per tant, és un dret fonamental basat en un pagament i un compromís previs. No és una subvenció, és una assegurança.
La base de l’economia de l’Estat espanyol té problemes importants a l’actualitat.
Tenim uns nivells d’atur que poden arribar a puntes del 19-21 %, mentre que a altres llocs de la Unió Europea en tenen un 10 % com a màxim.
Això no es pot explicar sense tenir en compte els fonaments econòmics que tenim, basats en mà d’obra intensiva, en productes amb poc valor afegit i amb certes dosis de creixement per especulació.
Quan el mercat ha funcionat correctament, hi ha hagut guanys econòmics a partir de l’especulació. Però quan tot ha començat a anar de davallada, aquesta circumstància ha fet que la crisi fos doblement colpidora per al funcionament de la nostra economia.
En aquest escenari, s’imposa donar molt més pes a l’economia productiva, incentivar la inversió en I+D i en la formació i qualificació dels treballadors, promoure una correcta organització de la producció, buscar eficàcia i eficiència en les operacions i en els usos dels temps i fonamentar la innovació i la cultura empresarial inclusiva.
Al llarg de la història, sempre que hi ha hagut un daltabaix econòmic important, s’ha treballat conjuntament, cadascú des de la seva responsabilitat, participant en comú dels sacrificis, però també dels beneficis posteriors.
Així és com es va construir l’Estat del benestar després de la catàstrofe de la Segona Guerra Mundial. Per l’1 de maig d’aquest any, doncs, denuncio la inoportunitat de les teories neoliberals, perquè els que tenen menys no han de pagar els descosits creats pels que tenen més. Reivindico un acord ampli, de tots els agents socials, institucions i ciutadans en pro d’un compromís per avançar, per progressar conjuntament.
Totes aquelles persones que es miren l’1 de maig com un pont festiu més, cal que aquest any pensin amb la duresa de la crisi i amb la classe treballadora que fa 100 anys van morir per una vida més digne. L’ 1 de maig tots i totes al carrer!