DRET A DECIDIR .

T’han entrat mai a robar a casa i s’ha donat el cas que tenies 3.000€ sobre la taula? Molt probablement no ha estat el cas, però, encara que no ho sàpigues, cada any et roben 3.000€ i tu no te n’adones.
L’Estat espanyol, l’Estat on vius, no t’estima i així ho demostra cada dia. L’espoli fiscal al que estan sotmesos els Països Catalans evidencia que l’Estat ens roba. Et roba metges per la sanitat pública. Et roba professors i llibres de text. Et roba carreteres i noves infraestructures. Et roba tot allò que podriem construïr amb els nostres propis diners, i no podem fer-ho.
Els Països Catalans som l’aneguet lleig, som el fill al que els pares no estimen però, quan es tracta de diners, en reclamen la propietat. Així funcionen les coses.
La part més graciosa de tot plegat és que Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears són 3 de les ‘comunidades autónomas’ amb un dèficit més gran segons totes les balances fiscals publicades. I tot i això, seguim essent titllats d’insolidaris, de rics, i de causar pobresa a la resta de pobles de l’Estat espanyol.
Quan veiem la realitat, veiem com a ‘les regions pobres’ de l’Estat hi ha un ordinador per cada dos nens a les aules, sanitat dental gratuïta, i altres beneficis socials que no critiquem, però que ens agradaria tenir a nosaltres també. I no volem que ningú ens els regali, volem guanyar-nos-los nosaltres mateixos amb els nostres impostos i amb les nostres aportacions al bé comú.
El que no podem tolerar és que altres gaudeixin dels beneficis que nosaltres no ens podem permetre, i que ho facin amb els nostres diners, amb els diners que ens roben. Ja fa tres anys que el Parlament de Catalunya va aprovar un Estatut, que a data d'avui, després de passar pels sedassos del poder polític castellà, encara reste pendent del sedàs judicial.
Un Estatut del que avui ja ningú s'enrecorda. Els que menys, els mateixos que el van fer. Una classe política que cada dia te menys memòria històrica, almenys la referent a la història que han protagonitzat ells mateixos.
Amb tot plegat, el reconeixement nacional de Catalunya en aquests darrers tres anys no ha fet cap pas endavant. Més aviat tot el contrari, més d'un pas enrera s'ha fet i la sensació és que continuem marxa enrera.
Fa temps que reflexionem sobre el món en el que vivim i la realitat més propera, i volem dir-ho alt,
sense complexes, amb contundència i sense titubeig, perquè hem d’estimar un estat que no ens estima a nosaltres? Perquè he de compartir l’amor que sento pel meu País, Catalunya, amb un estat opressor?
Es molt curiós comprovar com tot avui dia s’intenta maquillar, tot, i a vegades fins i tot s’embruta amb la paraula democràcia. En nom de la democràcia, espanya ha sigut capaç de crear terrorisme d’estat, utilitzar les forces de seguretat per fer mal a població civil, aparèixer en la foto de les Açores, intentar boicotejar a Catalunya pel simple fet de treure un Estatut, fins i tot s’atreveixen a intentar vulnerar la decisió d’un poble a les urnes en nom de l’Estat de Dret i la Constitució. I la meva pregunta és fins quan haurem d’aguantar aquest llast a sobre. Si és democràcia no és més important la voluntat del poble expressat en urnes que una sentència judicial?. Fa temps que un bon col·lectiu de persones ens hem adonat de que espanya no ens estima, que no ens tracta d’igual a igual i ho hem de denunciar publicament i trencar, sentimentalment quan no ens estimem algú i veiem que l’altre tampoc t’estima es pren la decisió del trencament, els catalans ja estem trigant massa en prendre aquesta decisió, l’evidència ens axafarà.
Només hem de mirar al nostre voltant per comprovar que no hi ha sentiment per part d’espanya cap a Catalunya. Hem de mirar l’apagada elèctrica que es va produir l’estiu passat a Barcelona, la saturació del Prat, la crisi de Rodalies, els problemes amb el TGV, els recursos admesos a tràmit pel Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya, l’espoli fiscal cap als Països Catalans publicats a les balances fiscals, la reforma de la Llei sobre el finançament. Aquí tenim un piló d’exemples que mostren amb claredat i contundència la total desconfiança i manca d’inversions i recursos que s’està donant al nostre País. I encara hi ha gent que vol pertànyer a aquest Estat, potser perquè han guanyat l’Eurocopa o potser perquè les arrels tiren més que el cap fred i el viure millor. Però ja n’hi ha prou, els que creiem que la independència és l’únic camí per la millora de Catalunya, no ho fem només des de l’antic pensament reinaixentista de la cultura i la llengua, ho fem des del refermament d’allò que ens fa diferents i també de l’imposició d’una nova cultura econòmica que ens faci viure millor.
Si nosaltres decidim, nosaltres guanyem i si ho fem junts, podrem!
No és normal que si formem part d’un mateix estat, un extremeny tingui dret a canviar-se de sexe de manera lliure i gratuïta i un català no; que un andalús tingui servei odontològic gratuït i un català no; que un castellà de la Manxa tingui dret a una subvenció per comprar-se un ordinador i un català no; que puguin campar a les amples per tot el seu territori amb unes bones infraestructures viàries i nosaltres haguem de pagar per moure’ns d’aquí a 40 km ençà; no és just i no som el mateix. Si de veritat ells sentissin que som el mateix no s’atrevirien a humiliar-nos d’aquesta manera, no s’estudiaria a 3 universitats espanyoles el català i a 7 a Alemanya, ens deixarien expressar-nos en la nostra llengua, que és cooficial a l’estat, al Congrés de Diputats; respectarien la voluntat del poble de Catalunya, acceptarien que Barcelona és la porta del sud d’Europa i acondicionarien el Prat per ser un hub internacional però no ho fan perquè espanya no ens estima,espanya ens degrada. Hem de fer un canvi, un gir de 360º i no només deixar d’estimar a espanya sinó ni tan sols voler que ells ens arribin a estimar mai. Hem d’agafar la paella pel mànec, ja portem masses anys passant per la gola moltes coses que ens hem hagut d’empassar en pro de l’unitat, una unitat ficticia, en definitiva un model d’estat que no satisfa a ningú i no reporta beneficis a la ciutadania.
Tenim dret a decidir el nostre futur, igual que un jove ha de tenir dret a un habitatge digne i a decidir si vol emancipar-se o no. Volem marcar els nostres drets i deures, perquè estem farts de que ens marquin el nostre camí, la nostra nació s’ha d’aixecar i dir cridant que volem un estat propi.