dimarts, 30 de setembre del 2008

DRET A DECIDIR .

T’han entrat mai a robar a casa i s’ha donat el cas que tenies 3.000€ sobre la taula? Molt probablement no ha estat el cas, però, encara que no ho sàpigues, cada any et roben 3.000€ i tu no te n’adones.
L’Estat espanyol, l’Estat on vius, no t’estima i així ho demostra cada dia. L’espoli fiscal al que estan sotmesos els Països Catalans evidencia que l’Estat ens roba. Et roba metges per la sanitat pública. Et roba professors i llibres de text. Et roba carreteres i noves infraestructures. Et roba tot allò que podriem construïr amb els nostres propis diners, i no podem fer-ho.
Els Països Catalans som l’aneguet lleig, som el fill al que els pares no estimen però, quan es tracta de diners, en reclamen la propietat. Així funcionen les coses.
La part més graciosa de tot plegat és que Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears són 3 de les ‘comunidades autónomas’ amb un dèficit més gran segons totes les balances fiscals publicades. I tot i això, seguim essent titllats d’insolidaris, de rics, i de causar pobresa a la resta de pobles de l’Estat espanyol.
Quan veiem la realitat, veiem com a ‘les regions pobres’ de l’Estat hi ha un ordinador per cada dos nens a les aules, sanitat dental gratuïta, i altres beneficis socials que no critiquem, però que ens agradaria tenir a nosaltres també. I no volem que ningú ens els regali, volem guanyar-nos-los nosaltres mateixos amb els nostres impostos i amb les nostres aportacions al bé comú.
El que no podem tolerar és que altres gaudeixin dels beneficis que nosaltres no ens podem permetre, i que ho facin amb els nostres diners, amb els diners que ens roben. Ja fa tres anys que el Parlament de Catalunya va aprovar un Estatut, que a data d'avui, després de passar pels sedassos del poder polític castellà, encara reste pendent del sedàs judicial.
Un Estatut del que avui ja ningú s'enrecorda. Els que menys, els mateixos que el van fer. Una classe política que cada dia te menys memòria històrica, almenys la referent a la història que han protagonitzat ells mateixos.
Amb tot plegat, el reconeixement nacional de Catalunya en aquests darrers tres anys no ha fet cap pas endavant. Més aviat tot el contrari, més d'un pas enrera s'ha fet i la sensació és que continuem marxa enrera.
Fa temps que reflexionem sobre el món en el que vivim i la realitat més propera, i volem dir-ho alt,
sense complexes, amb contundència i sense titubeig, perquè hem d’estimar un estat que no ens estima a nosaltres? Perquè he de compartir l’amor que sento pel meu País, Catalunya, amb un estat opressor?
Es molt curiós comprovar com tot avui dia s’intenta maquillar, tot, i a vegades fins i tot s’embruta amb la paraula democràcia. En nom de la democràcia, espanya ha sigut capaç de crear terrorisme d’estat, utilitzar les forces de seguretat per fer mal a població civil, aparèixer en la foto de les Açores, intentar boicotejar a Catalunya pel simple fet de treure un Estatut, fins i tot s’atreveixen a intentar vulnerar la decisió d’un poble a les urnes en nom de l’Estat de Dret i la Constitució. I la meva pregunta és fins quan haurem d’aguantar aquest llast a sobre. Si és democràcia no és més important la voluntat del poble expressat en urnes que una sentència judicial?. Fa temps que un bon col·lectiu de persones ens hem adonat de que espanya no ens estima, que no ens tracta d’igual a igual i ho hem de denunciar publicament i trencar, sentimentalment quan no ens estimem algú i veiem que l’altre tampoc t’estima es pren la decisió del trencament, els catalans ja estem trigant massa en prendre aquesta decisió, l’evidència ens axafarà.
Només hem de mirar al nostre voltant per comprovar que no hi ha sentiment per part d’espanya cap a Catalunya. Hem de mirar l’apagada elèctrica que es va produir l’estiu passat a Barcelona, la saturació del Prat, la crisi de Rodalies, els problemes amb el TGV, els recursos admesos a tràmit pel Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya, l’espoli fiscal cap als Països Catalans publicats a les balances fiscals, la reforma de la Llei sobre el finançament. Aquí tenim un piló d’exemples que mostren amb claredat i contundència la total desconfiança i manca d’inversions i recursos que s’està donant al nostre País. I encara hi ha gent que vol pertànyer a aquest Estat, potser perquè han guanyat l’Eurocopa o potser perquè les arrels tiren més que el cap fred i el viure millor. Però ja n’hi ha prou, els que creiem que la independència és l’únic camí per la millora de Catalunya, no ho fem només des de l’antic pensament reinaixentista de la cultura i la llengua, ho fem des del refermament d’allò que ens fa diferents i també de l’imposició d’una nova cultura econòmica que ens faci viure millor.
Si nosaltres decidim, nosaltres guanyem i si ho fem junts, podrem!
No és normal que si formem part d’un mateix estat, un extremeny tingui dret a canviar-se de sexe de manera lliure i gratuïta i un català no; que un andalús tingui servei odontològic gratuït i un català no; que un castellà de la Manxa tingui dret a una subvenció per comprar-se un ordinador i un català no; que puguin campar a les amples per tot el seu territori amb unes bones infraestructures viàries i nosaltres haguem de pagar per moure’ns d’aquí a 40 km ençà; no és just i no som el mateix. Si de veritat ells sentissin que som el mateix no s’atrevirien a humiliar-nos d’aquesta manera, no s’estudiaria a 3 universitats espanyoles el català i a 7 a Alemanya, ens deixarien expressar-nos en la nostra llengua, que és cooficial a l’estat, al Congrés de Diputats; respectarien la voluntat del poble de Catalunya, acceptarien que Barcelona és la porta del sud d’Europa i acondicionarien el Prat per ser un hub internacional però no ho fan perquè espanya no ens estima,espanya ens degrada. Hem de fer un canvi, un gir de 360º i no només deixar d’estimar a espanya sinó ni tan sols voler que ells ens arribin a estimar mai. Hem d’agafar la paella pel mànec, ja portem masses anys passant per la gola moltes coses que ens hem hagut d’empassar en pro de l’unitat, una unitat ficticia, en definitiva un model d’estat que no satisfa a ningú i no reporta beneficis a la ciutadania.
Tenim dret a decidir el nostre futur, igual que un jove ha de tenir dret a un habitatge digne i a decidir si vol emancipar-se o no. Volem marcar els nostres drets i deures, perquè estem farts de que ens marquin el nostre camí, la nostra nació s’ha d’aixecar i dir cridant que volem un estat propi.

7 comentaris:

Tertulià ha dit...

Em pregunto qui, i amb quines raons, pot negar el dret a decidir a un poble. Perquè una nació no pot decidir el que vol per a ella mateixa?, quins són els arguments per impedir-ho?.
Penso que estem davant d'un argument de pes per dir que el sistema democràtic en general, i l'espanyol en particular, encara es troben en procés evolutiu, encara són imperfectes, encara tenen molt camí per córrer.
L'actual cas d'Euskadi és d'escàndol, no podent celebrar una simple consulta no vinculant de la qual no s'en derivaria cap fet jurídic, potser sí polític, però no jurídic.

Anònim ha dit...

És curiós el fet com s'ha normalitzat el dret a decidir, com a concepte, en l'opinió pública catalana, i en canvi, efectivament, amb moltes actituds hi anem en contra.
Quanta gent s'ha convençut els darrers anys de que la plena sobirania és l'única sortida actual per Catalunya, i alhora s'han alegrat de la victòria de la selecció espanyola a l'Eurocopa, qui sap si celebran-t'ho fins i tot amb banderes d'Espanya pel carrer.
Contradiccions que formen part de la idiosincràsia clàssica del poble català.

Anònim ha dit...

A part de que no es pot negar el dret a decidir a una nació, no hi ha explicacions plausibles, em preocupa tant o més el perill de la renúncia de la pròpìa nació al dret a decidir.
Si els catalans, a través de les nostres opcions i decisions recolzem iniciatives que van en contra del foment del nostre autogovern, de l'ímpuls de tot allò que ens és més propi, ja sigui com a opcions de decisions personals però sobretot per les decisions d'aquells que ens manen, malament rai. Hi ha qui pot fer el discurs de voler decidir però en el dia a dia ajuda a prendre decisions que van en contra de tot això, esperant determinades dates gairebé messiàniques.
La capacitat de la nostra nació de decidir es posa en joc cada dia, des de les petites coses fins a les més grans, com més renunciem a decidir per nosaltres mateixos, més fem recular la nostra nació, més deixem que avanci una espanyolitat que, per a més gent que no pas ens pensem a Catalunya, ja no és vista com un fet tronat i que va amb empenta en un país, Catalunya, que busca sobremanera continuar construint la nació per arribar a exercir el dret a decidir plenament el seu propi destí.
El dret a decidir com a nació, s'exerceix buscant tots els recolzaments necessaris, no es demana permís per exercir-lo - les lleis estan per servir a la voluntat dels pobles, no pas a l'inrevès - davant d'on sigui necessari sempre i quan es compti amb una nació que no renuncia a decidir en el dia a dia sobre la seva pròpia forma d'actuar.
Així doncs quan parlem del dret a decidir entenc que més aviat, amb totes les matisacions, l'estem reclamant, en part, com a reacció al perill de renúncia que la societat catalana estigui fent al mateix dret des de ja fa un temps com a conseqüència de la pressió desnacionalitzadora que s'ha revifat des de fa uns anys i que cadascú hauria d'analitzar si hi contribueix, directa o indirectament.
Salut.

Anònim ha dit...

Pregunteu-ho, nogensmenys, al Molt Honorable del nostre país i, àdhuc,i als qui l’han fet President.

Parlar-ne poc, pensar-hi sempre i treballar-hi cada dia!!! Tot el contrari del que fan els que ens “governen”.

Apa siau.

Anònim ha dit...

Tant costa d'entendre?
Després de tantes enquestes i estudis que s'han fet en els últims trenta anys, ja tots sabem de sobres la composició sociològica i demogràfica de Catalunya. Sabem, gairebé a ciència certa, quines són les inclinacions socials i polítiques dels més de set milions de ciutadans que deambulem per aquesta part de la Mediterrània.
També sabem a la perfecció les nostres inclinacions lingüístiques i identitàries des de fa molt temps. S'han encarregat d'aquests estudis tots els partits polítics i les seves respectives ‘fundacions', així com, detalladament, tot Ajuntament que es preï. També s'han dedicat a això amb afany totes les universitats catalanes. És a dir: el tema està tan gastat que gairebé no val la pena treure-ho a la palestra.
A l'àrea metropolitana de Barcelona o Tarragona viuen i treballen centenars de milers d'antics immigrants, que continuen sent, i sentint-se, tan ‘españoles' com quan van arribar aquí fa quaranta o cinquanta anys, gràcies al suport incondicional que sempre han rebut dels ajuntaments de torn i les seves polítiques lerrouxistes, tot cal dir-ho.
Resulta que aquests nous catalans no han pogut, o no han volgut, aprendre l'idioma de la terra. Uns perquè diuen que no els ha fet falta, altres perquè no han tingut l'oportunitat de fer-ho. És molt llarg d'explicar. Hi ha molts drames amagats darrere cada andalús o extremeny que no sap català, després de viure aquí ‘toda una vida', com cantava Machín. Algú em va comentar fa poc que les universitats caminen més de deu anys de retard entre les seves investigacions i la realitat circumdant…
Bé, seguim. És evident que una important massa d'aquests ciutadans no volen, i no han volgut mai, saber gens de Catalunya, voten el PSOE o al PP i es neguen a parlar català. Això és tan cert com que surt el sol cada dia. Però hi ha altres (possiblement una minoria silenciosa) que no han estat agraciats per les estadístiques, que no parlen català perquè no han tingut oportunitat o pel que sigui, que voten partits nacionalistes o independentistes i que no s'atreveixen a manifestar-se obertament perquè prefereixen ser invisibles. Els fa vergonya que els vegin defensar “el català” sense saber català o portant una estelada. No sé si m'explico. I els fa vergonya per les dues parts: la catalana i la de la seva terra de naixement.
Ja està el conflicte servit.
Alguns catalans, d'estretes mires, no accepten que aquests “altres catalans” de parla castellana s'immisceixin en els seus afers. Els veuen com a gent que no ha sabut integrar-se i simplement perquè no parlen català. Per l'altra part, si en una ciutat grant, un català d'origen andalús es destaca per ser simpatitzant o militant d'un partit nacionalista o independentista, és rebutjat en ple, tant pel poder establert, com per la ciutadania paisana.
És evident que parlem d'un nou català ‘incomplet', ja que no sap català. Té dona (que en molts casos és catalana) i fills que ja parlen català.
Què fem amb aquest home? El tirem al mar? L'acollim?
Crec que no és tan difícil d'entendre si es tracta de sumar i no restar.

Anònim ha dit...

Valgui l’avinentesa per saludar-los i manifestar el meu respecte .Doncs utilitzaré les línies següents per dir quin és el meu pensament sobre aquest tema.
No tinc cap tipus de coincidència ideològica amb els seus pensaments, però els respecto. Dedueixo de les seves accions que volen una Catalunya bilingüe on es pugui parlar castellà i català sense cap tipus de problema, no? Doncs que jo sàpiga no n’hi ha cap de problema. Qui es troba discriminat per parlar castellà? No conec a ningú que hagi estat multat per parlar castellà, és més, a Catalunya els castellanoparlants sempre han tingut la llibertat adequada per parlar la seva llengua, ningú els ha molestat ni els ha impedit que la puguin parlar. Puc dir el mateix dels catalans a Catalunya? Vull recordar que durant 40 anys es va prohibir rotundament parlar la nostra llengua i utilitzar la nostra cultura per part dels espanyols guanyadors de la guerra civil.
A causa del procés democràtic, espanya es va convertir en un país amb un model polític anomenat de les autonomies, on s’exerceix un autogovern per part d’aquestes cap al seu propi territori. Gràcies a aquest model polític, Catalunya té un estatut que ha estat modificat tot just fa uns anys per millorar-lo i adaptar-lo a la realitat social.
És aquesta llei la que estableix les normes bàsiques que regulen la societat catalana. Aquesta llei votada i acceptada democràticament pels ciutadans de Catalunya estableix que la llengua vincular ha de ser el català. Quin mal li troben a això? Afegeix també, que al sistema educatiu català, la llengua vincular serà el català. Quin mal li troben a això? Els ciutadans en el seu moment van ratificar la llei d’immersió lingüística que vostès tant critiquen, és una decisió acceptada per tothom. Partim d’una premissa tan bàsica com simple, si el català no és llengua vincular a Catalunya on o serà?
La llei de les administracions públiques diu que es podrà escollir la llengua que es vulgui per tramitar qualsevol procediment administratiu, veuen vulnerat els seus drets? No els atendran a Catalunya si parlen Castellà? Simplement no m’ho crec! Sembla ésser que vostè es declara defensor del bilingüisme, però crec que no acaben de veure molt bé la realitat social de Catalunya, de veritat creuen que el castellà no es parla? Que corre perill? Doncs com va dir en el seu moment el millor ex-President de aquet Pais, els convido a sortir al carrer i què vegin la realitat social de Catalunya. Preguntin a qualsevol nen o estudiant o persona que hagi estat instruïda al sistema educatiu català si no parla bé les dues llengües (com a mínim)?
En alguns moments és tant patètica la seva actuació demanant la llibertat que s’obliden que estan depreciant a la gent que si que vol viure plenament en català.
Aquesta és un altra senyor (i companyia), un catalanoparlant pot viure plenament en català? Doncs jo crec que no, si no on es troben les pel•lícules de cinema traduïdes al català? I l’etiquetatge dels productes? O les planes webs? No, doncs resulta que no, però i un castellanoparlant? Aquí la cosa ja canvia, no creu?.Tant costa de entendre?

Anònim ha dit...

El ministre Solbes va presentar ahir els pressupostos mes austers de la època socialista per fer front a la crisi, i on la perjudicada com sempre es Catalunya.
La partida d’inversions a Catalunya es concreta en 4626 milions d’euros per complir la famosa addicional tercera de l’estatut. Però ves per on, mes de 800 milions formen part d’un crèdit de 1000 milions de l’estat a repartir entre Catalunya i Balears i que ja van ser utilitzat l’any anterior, sense concretar en que aniran invertits, i amb la denuncia catalana de no haver noves inversions prevista, i una vegada mes l’incompliment de la llei orgànica que tothom es passa pel forro, ja que no s’arriba ni de lluny al PIB Català acabarà amb un any mes, i un altra presa de pel.