La impressió que tinc sobre el comportament final de qui ha d’arreglar -moltes coses- als governs d’arreu, és senzillament que posaran la mà a la butxaca dels més pobres... perquè els més rics puguin continuar sent-ho.Fa vergonya sentir parlar de xecs de centenars de milers de milions, per ajudar a empreses, davant d’una ciutadania que també ho està passant francament malament (o segurament molt pitjor).
Per a més cinisme, encara hi ha “ous” de parlar d’abaratiment dels acomiadaments...!
Si ets pobre... para l’altra galta.
Si ets ric... para la “saca”...
No n'esteu cansats ja del tema del finançament? Va, siguem realistes, és evident que allò que en sortirà no valdrà res. Com pot valdre res si als dos costats de la taula hi han els mateixos?
Aquí no hi han paraules i frases que valguin, no cal ideologia ni principis, no calen discursos per fer-nos creure res per que tot plegat és molt i molt simple: Els diners, els nostres diners, o els tenim nosaltres o els tenen ells.
Després parlarem de contribució, esforç, bona voluntat, fins i tot solidaritat i del que faci falta, però al final tot és simple. L'hospital, o el fem nosaltres o el fan ells. Els peatges, o el paguem nosaltres o els paguen ells. Els barracons escolars, o els tenim nosaltres o els tenen ells. Ela ajuts per l'impuls empresarial, o els tenim nosaltres o els tenen ells.
Qualsevol persona que te uns mínims coneixements de negociació comercial o de sentit comú, sap i entén que qualsevol negociació en la que les dues parts tenen el mateix color no és una negociació. Es una pantomima, una representació teatral, un frau de negociació per fer creure el que no és.
Si ja sabem d'entrada que no en sortirà res de bo per que hem d'entrar en aquest joc?
El joc Montillesc de fer creure que es planta i és ferm. El joc lamentable de la unitat que haurem de trencar per que no s'aconsegueix res. Algú creu de veritat que els companys de partit del Montilla ( i la Chacón la primera) s'han espantat gaire quan s'ha volgut donar imatge de fermesa i d'unitat? En alguns moments no es parla ja ni tan sols el finançament si no de la unitat.
Quin desplaçament del centre d'atenció tant patètic. I tant ben calculat.
D'entrada ja anem tard. Per que això hauria de ser un capítol tancat (per llei) i s'han acceptar prorrogues inadmissibles. I es diu que hi ha bona voluntat quan et diuen “comencem ara de zero” quan l'únic que hi ha és un incompliment. Saltar-se una data limit sense cap conseqüència, això és el que ha estat fins ara la negociació.
Tot plegat no te cap importància si l'únic que pretenen és trobar el moment adequat per fer-nos creure que un mal finançament és un finançament acceptable.
La iniciativa catalana en la negociació correspon al Tripi 2. I aquí tenim, a Montilla que no vol posar les coses difícils a ZP. ICV no computa per res, ERC que l'únic que vol és no quedar per sota de CIU.
Ara si que farem feina!
Som un poble emprenyat, som un poble perplex i ara per postres hem de presenciar una representació de titelles amb els nostres diners?
A prendre pel sac!, Bon cap de setmana.
7 comentaris:
Curiós això de la tribu liberal: als Estats Units, quan peta la borsa i algunes grans empreses, el pare Estat acudeix en auxili d’aquests campions de la llibertat, i de la no intervenció pública.
Prou que els coneixem, quan van mal dades, paren la mà com uns desesperatsJe,je bon cap de setmana
Hay que tener muy poca vergüenza, una falta de sensibilidad infinita y un cinismo visceral para estar haciendo todo eso para favorecer a los bancos propiedad de los más ricos del mundo y, al mismo tiempo, no tener más discurso que demandar salarios más bajos y austeridad para los que menos tienen.
Y, por supuesto, hay que tener una sangre muy especial para ser capaces de estar proporcionando a los mercados bancarios cientos de miles de millones de dólares de financiación privilegiada y no tener ni un miserable euro, ni un podrido dólar para ponerlo a disposición de los 900 millones de hambrientos del planeta..
Fem una revisió de la situació actual i de com s'ha arribat a aquesta situació.
Posarem a Espanya com exemple.
En primer lloc, va resultar que l'euribor va baixar molt i molta gent es va llançar a comprar pissos. Per altre banda, els inversors, veient la gran demanda de pissos que hi havia, ho van aprofitar per invertir, fent pujar espectacularment els preus.
Els bancs, veient el xollo que se'ls venia a sobre, van començar a donar hipoteques cada vegada més espectaculars, a 40 i fins i tot 50 anys i moltes creixents, aconseguint rebre un fotiment de calers en interessos, i sense que l'hipotecat pagui un sol cèntim de pis.
L'euribor va començar a pujar, la gent es va començar a ofegar amb les hipoteques, els inversors seguien fent pujar els preus i la construcció augmentava a nivells enormement alts.
Tant pujar l'euribor, molta gent no va poder fer front a la hipoteca, i els bancs central, en comptes de baixar el preu del diner, decideix que hi ha molta inflació (ipc del 5%??) així que res de baixar l'euribor i que la gent es continui enfonsant.
La gent deixa de comprar pissos, els inversors deixen d'invertir, els que ja tenien pissos comprats se'ls mengen amb patates i se'n van a la bancarrota.
S'enfonsen moltes constructores, moltes empreses inversores i encara més inmobiliaries.
Molta gent se'n va a l'atur.
La gent no te peles i per tant no gasten (o gasten poc), però els preus pugen i per tant res de baixar l'euribor que puja la inflació. La gent cada vegada està més asfixiada.
Per culpa de les hipoteques "a qualsevol" els bans americans es comencen a enfonsar. Els bancs europeus que tenen inversions en els bancs americans comencen a perdre diners.
Els rics comencen a tenir problemes econòmics!!!
Solució? Regalem diners als bancs, puja la inflació, no baixem l'euribor per evitar que puji més. Com sempre, intentem ajudar als rics, i a pendre pel cul als pobres.
Com acabarà això? Probablement la diferència entre rics i pobres cada vegada serà més gran, perquè els pobres es van empobrint més i més, i als rics, se'ls ajuda a continuar sent rics.
Visca el capitalisme!!
PD: Bon cap de setmana..
Estem al mig d'una crisi, i aquí a cal ianqui al mig d'una crisi terrible (sempre que passejo entre gratacels miro amunt per si un cas, aquests al 29 van agafar el vici de tirar-se des del terrat i no saps mai quan els hi pillarà per repetir).
Doncs aquesta setmana he descobert dos aproximacions a la mateixa des de dos punts de vista ben diferents.La primera, i crec que coneguda per tothom, es tracta de l'obra mestre de les accions reivindicatives (tornant al mateix temps un xic de dignitat als moviments socials catalans que feia temps que dormien) de l'Enric Duran. Fruit de la seva acció, és a dir timar als banc prop de 500 mil euros (toma ja!), i subvencionada per ella ha aparegut la revista Crisi, revista d'un sol número que és va distribuir gratuïtament el passat dia 17 de setembre (En ella és denuncia l'acció de banc i caixes i és donar a conèixer al públic el bo i millor de món capitalista (i la seva corrupció, que poder no són del tot sinònims, però s'hi apropen).
La segona, i poder menys coneguda, és el genial relat de com ha arribat l'economia fins al punt en que ens trobem ara mateix.
La Crisis Ninja a càrrec de Leopoldo Abadia Sr. (professor de l'IESE durant 31 anys i fundador i president del grup Sonnenfeld)és un text divulgatiu on de manera clara, entenedora i molt divertida ens explica com la màgia financera ens ha ficat en el merder en que ens trobem tots ficats. És la visió més entretinguda de la crisi que he llegit fins ara i a més m'ha permès comprendre que està passant.
La Crisi Ninja s'actualitza constantment fruit de les noticies que van apareixen de com un munt de llestos van decidir repartir-se la pasta i ara un munt de desgraciats imbècils (els que paguem impostos) els estem treien les castanyes del foc, perquè son els estats que mantenim nosaltres els que estan salvant als bancs, això és el que s'anomenaria socialisme dels rics, es a dir ells ,guanyen un munt de diners, arriscant-se i cagant-la, i quan s'estimben el Papà Estat els salva amb els calers de tots els contribuents. Des del meu punt de vista és una jugada mestra, tant o més que la de l'Enric Duran, perquè poder l'economia s'enfonsa però no s'enfonsa la fortuna dels responsable d'aquest desastre.
Un grup de financers que un dia van decidir de perpetrar l'atracament/estafa més increïble de tota la història de la humanitat, van fer servir tots els mecanismes possibles que proporcionava el capitalisme, els van utilitzar amb total llibertat i total irresponsabilitat movent-se sempre en la zona fosca de l'economia i ho van batejar com a màgia financera.
Ara, després d'enriquir-se en una espiral especulativa que ha durat anys deixen l'economia mundial feta un fàstic i els governs del món i les autoritats monetàries els deixaran lliures amb total impunitat, doncs d'una manera o d'una altra, per acció o per omissió són còmplices del que ha passat. Senyor aquí només a pillat un col·lectiu i aquest col·lectiu som nosaltres (a no ser que això ho estigui llegint un directiu de Morgan Stanley, Goldman-Sachs o similars, vosaltres no sou nosaltres en aquest cas).
Dos visions de la mateixa situació, dos visions oposades, la mateixa conclusió: ens han pres el pel durant anys, som uns cornut i pagarem el beure.
Segons en Xavier Sala-Martin a RAC1, la "solució" adoptada pel govern nord-americà, és "pà per avui i gana per demà". Hi estic d'acord.
A partir d'ara, les entitats bancàries, saben perfectament, que per molt que s'endeutin, sempre hi haurà un estat disposat a rescatar-les, i s'aniran endeutan cada cop mes, sinó ara, en el futur. És a dir, l'intervencionisme en aquest cas, pot crear mes problemes dels que soluciona. El que ha fet el govern, és rescatar aquestes entitats, a un preu per sobre del que valen veritablement al mercat. De fet, algunes d'aquestes entitats, tenien ofertes de compra per part d'altres, però les van rebutjar, sabent que el govern acabaria intervenint. A sobre, aquest preu, i sobrepreu pagat pel govern, l'han pagat els ciutadans.
Tot plegat un desastre. Mes crisi.
Cada dia surten a la premsa notícies que demostren la impossibilitat que Catalunya sigui un país normal, així com la incapacitat que tenim els catalans de defensar els nostres drets
Un exemple, que el rotllo aquest de la unitat negociadora acabara malament es quelcom que nomes pot negar un cec. Es una d’aquestes coses que, sense saber com, esdeve una necessitat total i absoluta al imaginari public encara que sigui un absurd de cap a peus. Quina unitat negociadora hi pot haver quan a la part catalana de la negociacio, aquesta que te que estar unida, hi son la sucursal regional del PSOE, aixo que en diuen PSC(PSC-PSOE) i els seus dos esclaus del moment, E (ja no ERC per voluntat propia) i ICV, intrenacionalista, al menys fins la Porta del Sol, fins la mort?
Quina negociacio es pot fer quan l’altra part, el Sr. Solbes, segur que coneix la estrategia negociadora un minut despres de que la part catalana(?) l’hagi dissenyat?
L’unic objectiu del PSOE, i dels seus esclaus, en aixo de la unitat negociadora es vendre a CiU el que Solbes ja te decidit de fa temps. Res mes. Si CiU no ho accepta ha trencat la unitat, si ho accepta estarem com sempre … menjant merda. Si CiU tingues dos dits de front mai no s’hagues deixat engalipar d’aquesta manera.
Si el Tripartit es el govern de Catalunya que negocii i que s’endugui el merit (de que?). Pero com sempre CiU ha fet el paperina, o potser es un col·laborador objectiu del PSOE a canvi de no es sap que.
Aquesta es la nostra feblesa: que tenim l’enemic, el PSOE, a casa i li idem catala i ens creiem que es dels nostres, i que els que ens representen ens han venut, cas de E, o es dediquen a les seves coses.
Publica un comentari a l'entrada