No anem bé. No anem bé.

Una vegada més, m’he llevat amb una noticia surrealista. D’aquelles que quan les llegeixes, penses en fer les maletes i marxar d’aquest país per la vergonya que sents.

No essent suficient la prohibició de fumar a determinats llocs, ara el govern prohibirà per decret que algú ens insulti o bé que nosaltres insultem a algú.
Ara resulta que no només s’ha de perseguir als fumadors fins al punt de que se’ls pot denunciar anònimament, sinó que a l’executiu se li ha ocorregut la brillant idea de prohibir els insults. Zapatero té previst, que al 2013 s’aprovi una llei que vetlli que ningú sigui humiliat, una societat on sentir-se segur i ser emparat per la llei. Volen fer multes que vagin dels 100 euros fins als 500.000 euros per als insults.
L'artífex d'aquesta norma és la ministra Pajín, només d'una mentalitat tan perversament progre pot sorgir una llei anomenada d'Igualtat i No discriminació que limita la llibertat d'expressió de les persones.
L'insult ha existit i existirà tota la vida, la literatura n'és plena d'exemples, les pel-lícules incorporen paraules o expressions insultants als seus diàlegs, un pot dir-li a un amic seu "que fill de puta que ets..." i no passa res de res. Hi ha tot un seguit d'expressions -i el català n'és ple- en que el més suau és cagar-se en déu, en la mare que et va parir i on paraules com ximple,cabro´ o lleig són d'una intensitat tan baixa que gairebé passen desapercebudes.
Vivim en una societat, en que tot s’està regulant. Absolutament tot. L’objectiu de les lleis és o bé tindria que ser, ajudar als membres d’una comunitat a conviure. Ara bé, resulta difícil conviure quan son les mateixes lleis les que constantment estan lligant de mans, limitant les ments dels membres de la societat, i impedint que aquesta avanci.
En plena crisi, al país on l’expressió “fill de puta” és de les més utilitzades, va i la volen prohibir. El nivell d’estupidesa al que estem arribant m’espanta. Que vindrà després? Ens regularan fins i tot les hores a les que podem anar a cagar o bé orinar? La quantitat d’aliments que podem menjar? Sembla que utilitzin el mètode del Brainstorming per veure qui diu la parida més grossa, i la que guanyi, proposem-la com a llei suprema del reino español.
Hem d'entendre que s'aplicarà una censura als mitjans audiovisuals i als llibres? Es crearà una fiscalia especial per a insults i paraulotes? Anirem a les comissaries o els jutjats a denunciar a un conductor que ens ha dit "fill de puta" o ens engega a prendre pel cul? Grotesc. Potser caldria educar millor els nens a casa per a evitar que ja de petits insultin a tothom i de grans parlin de forma correcta utilitzant, fins i tot, els insults quan sigui escaient ja que aquests també formen part de l'idioma.
L'intervencionisme d'aquesta mesura mostra l'anhel totalitari que s'amaga rere els perversos somriures dels socialistes ; l'obsessió de transformar el món en una mena de lloc habitat per éssers guiats per un estat que els hi diu què poden o no poden fer, què han de dir o no, què han de menjar o beure, etcètera. Un món habitat per persones d'encefalograma pla on la llibertat d'expressió i acció quedin reduïdes al que dicta la llei i no la creativitat de cadascun o la pròpia capacitat d'entendre on comença la llibertat i la dignitat de l'altre. Una llei feta per autèntics fills de……….P..
Cal agrair l'esforç dels diputats catalans, que any rere any han tingut el valor de deixar-se les banyes contra la paret madrilenya, però potser ja és el moment d'assumir la realitat, d'oblidar-nos d'allò que és impossible i de concentrar totes les energies a Casa,per aconseguir que sigui més nostra, més autosuficient i……... I és que com va dir l'il.lustre matador Rafael Gómez Ortega "El Gallo" : "Lo que no pué ser, no pué ser y además es imposible". Per cert, el tal Gallo, quan li van explicar, en referència a Ortega i Gasset, que els filòsofs es dediquen a pensar, va respondre: "hay gente pa to".

Molt carbó per aquesta nit.

Aquesta nit és la nit de Reis. Dies de regals. Dies de joguets. Tots tenim a la memòria aquelles primeres nits de Reis en què ens en anàvem a dormir emocionats i nerviosos. Esperàvem veure què ens deixaven els Reis durant la nit. Teníem un ull obert i l’altre tancat i de bon matí ja ens despertàvem i no calia que ens cridessin. Eren temps de crisi permanent i normalment era la meitat del que havíem demanat en aquella llarga carta, en la que explicàvem el bé que ens havíem portat durant l’any i la il-lusió que ens faria que ens portessin tal o qual cosa…
De petit sempre em deien que me n'havia d'anar a dormir d'hora, que si no els Reis Mags no vindrien i no tindria regals.
Es veu que aquests Reis d'Orient són molt tímids i han d'entrar a les cases de la gent quan ja tothom dorm. Mai no ho he acabat d'entendre massa, però el fet és que a les deu de la nit ja era al llit. Me'n cuidava prou, això sí, que els pares deixessin ben preparat, damunt la taula del menjador, tot un assortit de torrons, neules i copes de cava, per quan vinguessin aquests mags portadors de regals. Ah! I aigua pels camells, que sempre em feien certa pena quan pensava que havien de voltar per tot el País, de nit i amb el fred que fa, carregant damunt del llom tants i tants paquets.
El dia següent a les set del matí ja era dempeus. Caminava sense fer soroll fins a la sala d'estar i m'apropava a la porta del menjador, sempre tancada. No tenia collons d'obrir-la tot sol. ¿I si els Reis s'havien entretingut, amb tota aquella teca que els havíem preparat, i encara eren allà fotent-se l'endrapada? O potser casa meva era l'última de la llista de repartiment d'aquella nit i encara no havien vingut a portar els nostres regals. Les set del matí eren per a mi gairebé com si fos de matinada. ¿Què diria si obria la porta i me'ls trobava allà, jalant, amb els camells, els patges i tota la pesca?
Ni tan sols pensava que això era del tot impossible. El menjador de casa és molt petit; allà no hi podien cabre tots ni de conya. Segur que la màgica comitiva reial havia d'idear un sistema de torns per poder entrar ordenadament a fotre's els torrons, el cava i l'aigua pels camells.... Sigui com sigui, no tenia pebrots d'obrir, i passava de llarg tot atansant-me a l'habitació dels pares. Me'ls mirava de la porta estant, i si no dormien, m'apropava al seu llit i els apressava per a que es llevessin; si dormien, en canvi, per poder-los apressar em veia obligat a despertar-los primer. Quan ja els tenia dempeus, ens aprovàvem tots tres a la temuda porta del menjador. El germà gran, que havia sentit l'enrenou, també s'adheria a l'expedició. Va, obre-la!
A poc a poc, l'anava obrint i mirant, poruc, cap endins. Oooohhhhhh!!!! Quan la porta quedava definitivament oberta i encenia els llums, l'estància s'omplia d'exclamacions de sorpresa i admiració cap aquells personatges que havien curullat la casa de regals. Damunt la taula on anit vam deixar els torrons, les neules i el cava, hi havia ara una majestuosa pila de regals, tots ben embolicats i etiquetats amb el nom dels destinataris. N'hi havia fins i tot per al gat.

I en un raconet hi havia els plats amb el torró i les neules que havien sobrat. No s'ho havien acabat tot. És clar, com que a cada casa els deuen deixar manduca..., ja devien venir mig tips.
Desembolicats tots els regals per a la gent de la casa, tocava apressar de nou els familiars per a que esmorzéssim tan aviat com fos possible i anéssim a fer una visita a cals iaios i els tiets, que els Reis passen per tot arreu! Encara faltaven moltes coses de les que havia inclòs a la carta.
Ha passat molt de temps pero recordo els fets amb una gran nitidesa.Era tot tan fàcil! A aquestes hores i jo sense fer la carta als Reis!.I... ara què coi demano?
Benvolguts i estimats Reis d'Orient :
Vagi per endavant que sóc conscient que allò que més vull i més necessito no m'ho podeu portar. Per això, suposo que ho compensareu obsequiant-me amb les altres coses que us demano, i que ja us he demanat altres cops, però mai heu acabat d'encentar-la del tot :
Per començar m'agradaria tenir una capsa plena de somriures, per poder-los utilitzar aquells dies grisos que es tornen tristos i on el pessimisme regna sense oposició.
També em faria feliç disposar d'un armari ple d'abraçades, i així, cada cop que la sensació de solitud es fa forta, poder obrir la porta i notar el suport d'uns braços que t'envolten i ho tornen tot més fàcil.
Evidentment, a la llista no hi pot faltar una ampolla plena de valentia i coratge, per poder-la tenir guardada al moble bar i fer un parell de glops en els moments d'inseguretat i incertesa.
I per acabar, si no us fa res, us demanaria que ens deixéssiu l'estel que us guia durant el vostre viatge. Només serà de forma temporal, primer perquè em guiï per trobar el meu lloc en el món. Després, fins que la major part de gent, faci de l'estel el seu camí a seguir, i de la mateixa manera que a vosaltres us va portar a bon port, ens ajudi a nosaltres a continuar el bon camí cap a la llibertat, sempre amb l'esperança de saber que l'objectiu final no depèn de la màgia de tres Reis, sinó de la voluntat del nostre poble.

Si ens feu aquest favor, prometo començar a creure en vosaltres i l’any vinent us escriuré fins i tot una carta d’agraïment, monàrquica i no republicana. No ens desil-lusioneu.

I una altra cosa: no cal regalar muntanyes de joguets. Val més pocs i ben triats. Tampoc no cal comprar-los tots durant aquests dies. Durant la resta de l’any hi haurà ocasió per fer altres regals . I potser seria bo també que abans se’n parlés amb els mestres i professors. Ells poden saber tan o més que els pares quines necessitats té cada nen.

I a nosaltres els grans? Què ens portaran el Reis a nosaltres?

Tot serà benvingut si no és el negre carbó, no us sembla?
• Nota per als nens i nenes culers: avui segurament us costarà moltíssim això d'anar a dormir d'hora; el Barça juga a les deu de la nit i el fan per la tele. Segur que molts no ho aconseguireu. Tot i així, us he de dir que no patiu, que sé de bona tinta que els Reis saben esperar i que no us quedareu pas sense regals. Feu-los confiança, que són mags i res no els és impossible!
Que tingueu tots, molt bona nit i molt bon dia de Reis...

Any nou .

Com que sóc tradicional fins la medul-la, no podria deixar-vos de desitjar un bon any a totes i a tots els que passeu per aquí.
Això s´acaba. L´any 2010 ,demà passa a l´història. És un d´aquells moments per fer balanç. A mi em ve de gust pensar en el que ha sigut aquest any i en el que em pot aportar el proper .
Tot depèn d´un mateix. Per mi el 2010 ha sigut un any de canvis, d´iniciar activitats noves, de deixar enrera altres que no m´aportaven gaire bé res,de nou i d´entendre algunes coses i de seguir sense entendre unes altres.
La vida,és un continu canvi i em de buscar un equilibri per sentir-nos bé amb els altres i amb nosaltres mateixos. I en això estic .
No em vull proposar grans coses però sí un parell que crec que m´ajudaran a que tot comenci a anar millor. En primer lloc, prendre´m les coses amb més tranquil.litat, no agobiar-me sense necessitat. I no esperar res de ningú, perquè és quan arriben les decepcions…i els mals rotllos,. de moment, no se me n'acut res més deixemo com ara..
Com molt bé va dir Lluis Llach ara fa uns anys, “Que tinguem sort” Si em dius adéu, vull que el dia sigui net i clar, que no ho facis per enrabiades del dia anterior, ni per divergències del passat, sinó que ho facis per que saps o creus que es el millor, no vull cap escrit on trobar els meus errors, tan sols demanaria que em diguis, on he fallat per no cometre mes cops el mateix error, no cal que cap ocell trenqui l’harmonia del seu cant, podem parlar-ho si tu vols.
Jo, no se que he fet malament, diguem-ho o jo emprendre el meu camí..Que tinguis sort i que trobis el que t’ha mancat amic, potser no he estat el millor, potser no he sigut el mes bon company de tots els que has tingut, fins hi tot ,no dubto haver fallat en moments que em necessitaves, però jo no se actuar d’altra forma que de la que ho faig, sóc així, tossut, recargolat...
No en se més.
Si em dius et vull, intentaré arreglar els meus grans mals, polir els meus defectes. Però sobretot demanaré que el sol faci el dia molt més llarg i així robar temps al temps d’un rellotge aturat per tornar a viure el temps perdut en discussions. Que tinguem sort que trobem tot el que ens va mancar ahir.
Si vens amb mi, no demanis un camí planer, ja saps com sóc, com actuo i ningú t’obliga a venir, si tu vols ho podem intentar però jo no penso esser l’únic que hagi d’acotxar el cap. Si a això no estàs disposat nomes demano que tinguis un poc de sort i que la vida ens doni a cada un ,un camí diferent, ben llarg.
Se, que si prens aquesta decisió el temps portarà un mur silenciós, un mur inexorable que no tindrà portes ni una pedra dèbil, jo no puc fer-hi més, ara esta en les teves mans.
Air ho parlava amb mi mateix , les relacions, tant d’amor com d’amistat son cosa de dos, si un no vol, dos no es separen, ja sigui per que afluixarà la tivant corda, o per que ja no arribarà a fer del tot mosquejar l’altre.
L’amistat es intangible, tan sols la podem percebre en l’ambient alguns cops, costa de fer-la aflorar, i no costa gaire de pansir-la i deixar-la en l’oblit, en un racó, on tots els que hi transiten ja s’han acostumat a veure la flor marcida.
Que aconseguiu tot allò que desitgeu!!!
FELIÇ ANY NOU!!!!!!!!!!!!.

Bon Nadal

Aquest senzill i innocent comentari, és simplement per desitjar-vos salut i felicitat, i sobretot recomenar-vos un Nadal ple d'il-lusió i de regals, és a dir, uns regals en forma de retrobament amb els estimats i amb un bon àpat ple de bon menjar i bon beure, res més que això. Visca la tradició, mori la banalització!
Mengeu, beveu, regaleu i sigueu regalats, i prepareu-vos per encarar amb forces un any nou que segur que serà millor que aquest. Molt Bon Nadal a tots i totes.

Ensenyem-los la llengua.- COMUNICAT.

Ho va dir Joan Sales: “Els catalans sovint som imbècils, però no per això hem de deixar de ser catalans. El que hem de deixar de ser és imbècils”. Serem allò que vulguem ser. O allò que hàgim sabut triar. I si resulta que no podem triar, senyal que tenim un problema. Però la cultura és encara més important que la llibertat.
Els catalans hem d'entendre una cosa: som part de l'estat espanyol i hem d'acatar les seves lleis i sentències. O decidir no acatar-les i deixar de ser part de l'estat espanyol. Nosaltres triem.
Les sentències de l'Estatut i sobre la immersió lingüística són legítimes: agressions democràtiques i legítimes. L'estat espanyol actua per preservar la seva unitat, llengua i cultura a partir de mecanismes democràtics que els espanyols s'han atorgat a través de la seva (nostra) Constitució i de lleis que han aprovat. Potser va existir un pacte entre Catalunya i Espanya, no crec, però avui no hi ha cap pacte i qualsevol intent de reformar Espanya no porta enlloc, ahir, avui i sempre. Camí legítim però esgotat. Els fets ho demostren, dia sí dia també.
El govern català ha de mantenir la immersió lingüística. I lluitar per recaptar els nostres impostos i acabar amb l'espoli fiscal, gestionar els nostres aeroports, aconseguir seleccions pròpies, que el català sigui oficial a Europa... però aquesta via autonomista esgota i ens porta a la fallida financera, cultural i social. Cansa haver de lluitar per intentar avançar nacionalment (la majoria de vegades sense èxit).
Només hi ha una forma de satisfer les demandes dels catalans, incloent la d'aquells més moderats que només volen preservar la llengua o aconseguir un tracte fiscal just: l'estat propi.I cal fer pedagogia: la via autonomista no porta enlloc. I si algú s'hi conforma que després no es queixi de sentències tan negatives com legítimes, com aquesta sentència/agressió sobre la immersió lingüística.
COMUNICAT : Rebuig a la sentència en contra del model educatiu català! Benvolguts i benvolgudes:
Un cop més, i van..., l'estat espanyol ha tornat a colpejar la sobirania catalana. El "tribunal supremo" ha emès sentència contra la immersió lingüística del nostre sistema educatiu. El fet colonial es fa palès amb aquesta mena d'actes d'uns pocs, recolzats per "autoridades competentes" en contra de tot un poble.
Un cop més, doncs, hem de tornar a expressar el nostre més enèrgic rebuig contra aquests atemptats a la sobirania del poble català i a la nostra cultura, llengua i identitat.
El principi que fonamenta la xbs.cat és el de la sobirania del poble català i del dret que tenim per decidir el nostre present i el nostre futur. Aquest principi és el que va animar la creació de la xarxa i ha animat, sempre, qualsevol acció que hàgim fet. És per això que tornem a invocar aquest principi i us esperonem a lluitar contra aquest darrer cop, amb la vista fixada en l'horitzó d'alliberament que només la independència ens portarà.
Diverses organitzacions, tant polítiques com socials, així com moviments ciutadans espontanis, han convocat concentracions per a aquest vespre, a les 20:00 hores, davant dels respectius ajuntaments de les ciutats i pobles arreu de Catalunya. Us encoratgem a manifestar-vos i a demostrar que, malgrat la manca de representativitat d'alguns partits i la miopia social d'altres, encara som un poble i encara som aquí. El 10 de juliol d'enguany ho vam demostrar i, com diuen alguns, encara ho hem de fer més palès, més alt i més fort que mai.
Estem segurs que més endavant hi haurà altres iniciatives i convocatòries organitzades sense les presses d'aquests dies festius i que estaran encaminades a mostrar un rebuig massiu. Des d'ara mateix us animem a sumar-vos-hi i a col·laborar-hi.
Recordeu, avui a les 20:00h davant de l'ajuntament de les ciutats i viles d'arreu de Catalunya.
Visca Catalunya Lliure!
* Senyors del tribunal suprem bones festes i mengin, mengin molt a veure si rebenten ben fort i ens deixen tranquils d'una puta vegada per totes.
Atentament Tafaner..

El Tribunal Suprem felicita les Festes de Nadal !

Fa unes hores, s'han publicat tres sentencies del Tribunal Suprem, on obliga a la Generalitat a garantir el castellà com a llengua vehicular a Catalunya en l'ensenyament. En definitiva, es carrega la política d'inmersió del any 83.
"El Suprem adverteix que la Generalitat haurà de prendre les mesures que consideri oportunes per adaptar el sistema educatiu català a la nova situació creada arran de la sentència del TC. Això afecta el dret dels nens a rebre les classes en castellà si així ho demanen els seus pares.
D'aquesta manera els pares que havien presentat els recursos poden sol•licitar l'execució de la sentència. És a dir, adreçar-se al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que serà l'encarregat d'ordenar a la Generalitat els canvis que sol-licita el Suprem. Per tant, és el TSJC l'encarregat de fixar com es modifica el model lingüístic als centres educatius de Catalunya.
El Suprem ha acabat donant la raó a uns pares de centres concertats de Catalunya -a Tarragona, Sabadell i Barcelona- que van demanar a Ensenyament que considerés el castellà llengua vehicular per a l'educació. Ensenyament s'hi va negar i el cas ha acabat a l'alt tribunal." Aquesta sentència recorda el que va succeïr a finals del 2009 amb l'euskera al País Basc, que va deixar de ser llengua vehicular a les aules d'Euskadi després que l'executiu de Patxi López (PSE) modifiquès una sèrie de decrets educatius aprovats pel Govern anterior durant la darrera legislatura.


El Suprem torna 30 anys enrera i dicta adaptar el sistema d'ensenyament a la sentència del Constitucional obligant a fer del castellà també llengua vehicular. Es carrega la bona feina feta en política d'integració lingüística que tenia un ampli suport a Catalunya.
I els partits catalans qué?, Que pensen fer?. Continuar barallant-se per qui la té més llarga. O per un cop faran pinya i com un sol home defensaran la nostra dignitat?.
Ara, es quan toca a tots ells fer una passa endavant i dir-lis als espanyols. PROU!.

El tripartit ha perdut.

Sense cap pretensió de treure mèrits al guanyador, bàsicament el que ha passat en aquestes eleccions és que les han perdut Montilla i els seus socis.
La victòria de Mas només és la conseqüència lògica d’una derrota molt previsible i del tot merescuda. Resulta trist dir-ho però ahir molta gent d’esquerres tenia perfectament clar que l’objectiu del seu vot era que no es repetís el tripartit.
Si féssim un catàleg dels mèrits d’uns i altres, n’ha fet molts més el tripartit per perdre les eleccions que CiU per guanyar-les. Això no treu legitimitat a la seva incontestable victòria però seria bo que els guanyadors haguessin aprés aquesta lliçó, no fos cas que d’aquí a quatre anys els passés el mateix a ells.
La campanya electoral del 2014 comença ara mateix, i això el nou govern no ho hauria de perdre de vista. El nou govern haurà de començar la seva tasca posant als llocs de responsabilitat persones que actuïn amb el sentit comú que tant s’ha trobat a faltar durant els darrers set anys. I haurà d’esmenar tot el que faci falta i es pugui esmenar, es digui vuitanta per hora o es digui setmana blanca.
Mas ja ha donat les gràcies als seus votants però no s’hauria d’oblidar de donar-les també als cervells del tripartit, que amb la seva repetidament demostrada incompetència tant han contribuït a la victòria de CiU.
Malgrat els temors que teníem fa quatre anys, si agafeu el total d'escons espanyolistes i el de catalanistes està clar que lla diferència entre els escons obtinguts pels partits catalans i els partits espanyols s'amplia considerablement.
2006:
Bloc català: CiU 48 + ERC 21 = 69
Bloc espanyol: PSC 37 + PP 14 + C's 3 = 54
2010
Bloc català: CiU 62 + ERC 10 + SI 4 = 76
Bloc espanyol PSC 28+ PP 18 + C's 3 = 49
(*) No he tingut en compte ICV (12 al 2006 i 10 al 2010) perquè aquesta bona gent te més clar el dret a la independència de Palestina que el nostre. Tan si no els tinc en compte, com si els reparteixo al 50% com si els considero (injustament diria) part del bloc espanyol la situació no canvia: L'espanyolisme perd per golejada. Amb una participació del gairebé el 60% (més que fa quatre anys i un percentatge que es pot considerar gairebé "normal") .
El resultat de les eleccions ens ha mostrat diverses coses:
- La majoria de la població volia passar pàgina al tripartit.
- Prefereix que un govern fort afronti la situació d'aquests moments de crisi.
- El suposat espanyolisme de l’anomena’t cinturó roig de l'àrea metropolitana de Barcelona ha resultat ser un mite sense fonament. Al final ni tan espanyolista ni tan roig.
- El PSC treu els pitjors resultats de la seva història en el moment en que menys ha mostrat la seva "ànima" catalanista. La seva descomposició ha portat vots a CiU però també a C's, PP i PxC. La patacada ha estat tan forta que Montilla renuncia a l'acta de diputat. (Em sap molt greu pel Mas, no l'Artur sinó en Sergi).
- El PP treu els millors resultat de la seva història mostrant la seva part més espanyolista i demagògica. Tot i així queda a deu escons del pitjor resultat socialista.
- Anomenar-se independentista i no actuar com a tal (ERC) porta a la divisió en diferents formacions i a la fugida de vots a formacions més abraonades (SI) o a d'altres en principi més tèbies però de gestió més confïable (CiU?). Joan Puigcercós i Joan Ridao, no van saber o no van voler esmenar l'errada tàctica i estratègica del tripartit. Van tenir l’oportunitat de fer-ho durant el darrer congrés republicà, però va pesar més l'interés personal que l'interés de País. Una errada que ara han pagat amb escreix perdent més de la meitat dels diputats
- Si les noves formacions independentistes haguessin fet candidatura conjunta haurien aconseguit un grup parlamentari propi. Plataforma per Catalunya. El partit racista i feixista de Josep Anglada s'ha quedat just a les portes d'aconseguir un diputat. Ha sigut la vuitena força política més votada del Principat, molt a prop de Ciutadans i de Solidaritat Catalana. Això vol dir que cal anar molt en compte amb els més de 75.000 vots. Més enllà de l'entrada o no al Parlament, aquests resultats els hem d'entendre com un banc de proves, una espècie de laboratori, que els servirà per estudiar les ciutats i poblacions on presentaran candidatura a les eleccions municipals del maig de 2011 i, el que és més perillós, fer campanyes més agressives allà on tinguin possibilitats de treure nous regidors. Alerta, perquè l'amenaça del discurs d'ultradreta està a l'alça. Si no es deixa de considerar tabú la immigració d'aquí a quatre anys l’ultradretà espanyolista i xenòfoba traurà representació al Parlament.
- La participació en les consultes sobiranistes fetes fins ara (recordem que Barcelona encara no l'ha feta) supera en vots al PP i gairebé iguala els del PSC
- L'abstencionisme, per la seva banda, segueix essent elevadíssim tot i haver baixat, cosa que, dic jo, segueix volent dir alguna cosa. I encara molt més vol dir l'augment del vot en blanc, que ja frega el 3%. Al meu entendre, trobe que si la gent pensés que realment pot decidir coses importants amb el seu vot, en votaria molta més.
-Carmen de Mairena (CORI) treu més vots que la UPyD de Rosa Diez que, recordem-ho, és la líder política millor valorada d'Espanya. Un exemple de com està de despistat l'espanyolisme el trobem en el llançament d'un ou al cap de Miquel Iceta per part d'un energumen que aixecava el braç tot cridant visques a Espanya. Al final s'han cregut el mantra han estat dient aquests quatre anys: que el PSC i Montilla eren uns separatistes.
- A la caverna no saben com prendre-s'ho. Estan contents per la patacada d'ERC però veuen amb preocupació com Laporta malgrat tota la campanya bruta en contra, passa per davant de C's. El PP pensa que tindrà amb CiU un aliat per quan guanyi les properes eleccions espanyoles. Mentre ja li posen condicions per a negociar (la línia roja és la defensa d'Espanya) una persona tan assenyada com Jordi Pujol admet que els ponts amb Madrid estan trencats.
-Però Catalunya no és la de fa vint anys i no tenim prou amb anant pactant amb el que mani a Madrid pel "peix al cove". I això a CiU ho saben. Ara només falta que en siguin conseqüents. No hi ha un cèntim a caixa i si vol fer alguna cosa, haurà d'anar a buscar allò que ara ens roben. No ho tindrà pas fàcil.
Si el concert econòmic és impossible, només queda un camí que caldrà prendre tard o d'hora. Per convicció o per supervivència.
Ah! i a tornar a explotar la llagrimeta i el "què poc que ens estimen".
Potser aniria sent hora, si de veritat es creu en la independència, cosa que dubto, en aprofitar , amb una gran coalició i amb 4 anys per davant per fer pedagogia amb molts més mitjans, i molta més pressió , que en definitiva es la clau per donar l’empenta definitiva.