COSES ........

Diuen que els éssers humans són els únics capaços d’ensopegar una vegada, i dues, i tres, i quatre, i… amb la mateixa pedra.
Coses d´humans--Dos morts a Castellà i Lleó a causa del mal de les vaques boges.
L’anomenat mal de les “vaques boges” és el causant de la mort de dues persones a Castella i Lleó, segons ha confirmat el Ministeri de Sanitat. La variant humana d’aquesta patologia, no havia provocat cap mort a Espanya des del 2005, quan va morir una dona a Madrid. Era, fins ara, l’única víctima d’aquest mal a l’Estat. El Centre Nacional de Referència d’Encefalopaties ha fet una crida a la calma i ha assegurat que el més probable és que els dos morts haguessin contret la malaltia fa uns vuit anys. Asseguren que no té conseqüències epidemiològiques, tot i que no descarten que es puguin detectar més casos en els propers mesos.
Ara duran a incinerar les vaques Castellano-Lleoneses a la Grefacsa, així podrem compartir amb ells les toxines i qui sap, potser fins i tot el mal de les vaques boges. Que solidaris que som!
Coses de baixa volada --Després d’escoltar el discurs d’investidura de l’aspirant a president del PSOE, m’ha quedat la sensació de que bufen mals aires per a Catalunya.

En el precís moment en que ZP ha ofert pactar el sistema de finançament autonòmic i la justícia a Mariano Rajoy, és ben evident que a nosaltres això no ens beneficia. En tota la nostra història moderna, de un pacte entre els partits majoritaris espanyols, mai n’ha sortit res de bo per a Catalunya. Vivim en un país injust. Més que injust de perdedors, de vençuts i de vençuts feliços (o resignats).
Ens han anul·lat com a col·lectivitat, ens han domat, ens han fet creure que la rauxa no duia més que problemes i ho han fet, senzillament per força, han aplicat la seva rauxa sobre nosaltres.

És trist veure’s així i el més trist és veure el conformisme d’una societat que no encaixa en el sistema en que ens ha tocat viure. Si som on som és gràcies a tota la gent que ha cregut en aquest país i en les possibilitats de construcció d’un món millor. Sé que és utòpic, per que ho és, però realment si no comencem a treballar-hi des d’avui mai podrem aconseguir canviar i, per tant millorar, res. Tenim la força i tenim les enies, tan sols ens cal començar a caminar.
Fruit d’aquesta baixa volada, aquesta mirada auto-restrictiva sobre nosaltres mateixos i les nostres possibilitats tenim la «classe política» una sèrie de covards (en la majoria de casos) que es vendrien el país a canvi d’un bon despatx (i el sou i el xofer associats), ni des dels governs convergents agonitzants ni des dels fabulosos tri-partits s’han tingut massa idea de futur.
No ens treiem la paraula de la boca però de fet després, col·lapsats pel dia a dia ens oblidem de tot allò que hauríem hagut de fer amb més visió. Tant és que manin uns o manin els altres, la idea de futur, ha de continuar no es poden excusar en:
- Això no ho vaig fer jo.
I què? En tant en que formes part del govern has de donar la cara.
I de cop m’adono que el que falta a la «classe política» és rauxa, justament. Polítiques decidides, clares i sense contradiccions. Crec que hi ha milers de mesures (algunes absurdes, algunes més complicades) però TOTES ajuden a millorar l’estalvi d’aigua. Si fa anys haguessin prohibit a la SEAT fletar avionetes amb iodur de plata «per no embrutar els seus cotxes en estoc» i com la SEAT tants altres, la situació actual, segurament seria lleugerament millor.
Tenim un govern que té la santa valentia de proposar animalades com el transvasament del Segre i en canvi és incapaç de crear normatives contra el iodur de plata, o obligar als hotels, albergs, cases de colònies… d’instal·lar airejadors d’aigua, o cisternes de doble descàrrega a part de promocionar entre la gent que també ho faci. Segurament fent això, i aplicant altres mesures tant de cara a la ciutadania però també al món empresarial, estalviaríem molta aigua, potser no prou com per evitar els transvasaments, però si per intentar reduir-ne el cabal.
Però tenim uns polítics de baixa volada, molt valents per fer-nos anar a tots a 80 per l’àrea metropolitana i cagats per imposar mesures d’ús racional d’aigua a les empreses. És trist, és trist per que, a més, crec que no ens els mereixem.

Aquest País es mereix més, molt més.
I com a mostra un petit tast del que ens espera. Ahir en la cimera amb l’Artur Mas, Montilla va evidenciar que aquí a Catalunya, mana ell. Mana, després que des de Ferraz li hagin explica’t el que ha de manar. Que no pugui arribar a cap compromís per un problema d’interès nacional com el de l’aigua, sense parlar amb el govern central, és un altre signe evident de la seva independència i autonomia espaterrant o que dos anys després de tenir vigent el nou estatut, hagin quedat bloquejades practicament la totalitat de millores a tractar.

Ja ens podem anar calçant!!. + Coses.......

Resposta al meme de l'aigua.

Amb aquesta entrada vull contestar el meme que m’envia el Sr. Guillem Bargalló
Creus que davant les decisions relatives a la cessió d’aigües a d’altres territoris, com ara la venda d’aigua dels aqüífers de Tarragona a Barcelona, s’haurien de fer consultes populars?
Penso que en qualsevol tema que afecti a tota la ciutadania s´haurien de fer consultes populars i no només quan ens pregunten per a fins electoralistes. El dia a dia es mes important que un día de eleccions i ja que som nosaltres els que els hem votat, ens tenen que consultar les qüestions tant importants com aquesta , que afectarà no només a la vida quotidiana dels ciutadans sino també i mes important a la qualitat de la mateixa.
Creus que la ciutadania de Tarragona ha rebut informació suficient sobre com estalviar aigua i com contribuir a pal·liar la sequera?
Penso que donen la informació que els interessa i no sempre la mes senzilla i pràctica. Es cert que darrerament em tingut més que mai consells i sugerències per l´estalvi d´aigua, perà penso que el millor es l´educació desde petits a casa i a l´escola, i en aquest sentit per mandra, ignorància o deixadesa, tots som una mica responsables de la situació actual.
Considera que s’ha fet una bona gestió de l’aigua i s’han adoptat mesures vàlides per pal•liar la sequera?
Rotundament no. Es poden fer sistemes per a aprofitar l´aigua de la pluja. Barcelona mateix està plena d´aigua subterrànea que no s´aprofita. Tenim la possibilitat de dessalar l ´aigua. Continuen deixant que camps de golf i piscines es reguin i s´omplin amb aigua potable, i en canvi retallen aigua a pagesos i ramaders que son el nostre sector primari i el nostre principal sistema d´alimentació. Hi ha com en tot contradiccions e interessos econòmis. Es com tot, quan ens veiem el problema al damunt, correu- hi tots!!
S’haurien de demanar responsabilitats polítiques per les qüestions anteriors?
I tant ! En una empresa quan no treballes bé o no serveixes per el lloc en el que estàs, el cap de l´empresa t´acomiada. Aquí tindrien que fer el mateix. Si no fan bé la seva gestió, cap a casa!. Crec que si les responsabilitats es demanesin d´una manera més seriosa i amb consecuencies mes greus, tothom faría la seva feina amb mes cura.I no ho oblidem, els seus “jefes” som nosaltres, els ciutadans i ens comportem com els seus treballadors i el mes greu es que actuem com a tals e inclús ens sentim responsables del que passa.
Deures fets i a mes :
En els darrers dies, el concepte “crisi de l’aigua” ha estat d’ús diari en els medis de comunicació, així com en el món blocaire(comentari del dia 29,amb aquet mateix bloc). D’entrada voldria fer pal•lés la meva disconformitat amb el conseller Baltasar i la seva forma d’actuar, crec que s’ha equivocat en les formes i s’equivoca en el fet. Tanmateix, sòc del parer que l’excepcionalitat de la situació ha de suposar mesures excepcionals.
Però entre aquestes mesures, el primer que cal aturar son les fuites. El que no és aceptable, és el fet de veure’s escolar per aquestes fuites el 20% de l’aigua. Saber que en 8 o 9 anys no s’ha pogut adreçar una fuita com la de Badalona. Aquest tipus de notícies, no ajuden a crear una cultura de l’aigua i no són pedagògiques.
El problema real, el que cap polític vol afrontar no és el consum dels ciutadans, aquest només suposa un 18% del consum total. El problema real és que s’ha de ser valent. I ser valent vol dir enfrontar-se al sector de l’agricultura i les grans empreses suministradores i embotelladores d’aigua.
No pot ser que AGBAR (Aigües de Barcelona) tingui uns superàvits estratosfèrics i la xarxa de distribució sigui un colador.No pot ser que es permeti la sembra de cultius amb gran consum d’aigua, com ara el blat de moro, en èpoques de sequera. I es segueixi empran uns mètodes de regadiu anacrònics que no permeten l’estalvi d’aigua. Hauria d’estar regulat per llei el tipus de cultius segons la pluviometría i ajudar a realizar millores en els sistemes de reg.
No es pot permetre que els ciutadans tinguin restriccions d’aigua, mentre les empreses embotelladores d’aigua, segueixen la seva activitat. Desconec el procés d’adjudicació de les fonts o manantials, però una normativa hauria de regular les situacions d’excepcionalitat per tal que l’Estat hi pogués acudir en casos d’emergència com el que s’acosta. L’aigua ha de ser un dret humà fonamental i estar per sobre del bé comercial.
Però per dur a terme aquestes mesures, vol dir ser agosarat per actuar enfront del sector industrial i de l’agricultura, i això cap govern ho tirarà endavant. Els grups de pressió són molt forts. És més fàcil tallar l’aixeta al ciutadà, i proposar obres faraòniques com els trasvassaments, ja siguin del Roina, de l’Ebre o del Segre.
R.R.R-Reciclar, Reutilitzar i Reduir.

JA ESTEU PREPARATS ??

Ja esteu preparats ??- Els pantalons ja estan descordats ¡ ? ¡

Els partits catalans comencen a negociar per Madrid, o dit d’altra manera a perdre la poca dignitat que se’ls hi suposava, l’esperit de pacte en diuen.
Comencem a assistir al típic seny català, que traduït vol dir la presa de pel constant, i la venda d’uns beneficis finals totalment desproporcionats.
Tanmateix, una mirada als moviments de cada partit amb vots catalans a la capital de l’estat espanyol ens dona dades interessants:
El PSC, amb la seva campanya orfe de propostes, i amb el simple discurs de la por al partit contrari, ha triomfat espectacularment amb la col·laboració de la fràgil memòria de la gent amb el desgavell ferroviari, el frau de l’estatut, l’oblit de l’aeroport del Prat, el no retorn dels papers de Salamanca i altres perles. Però no tot son flors i violes, ja que Zapatero no ha donat cap signe d’agraïment cap als socialistes catalans, i el finançament bilateral, sembla ser no podrà ser, i s’hauran de conformar amb les engrunes, mentrestant tots els seus parlamentaris han fet el primer gest de defensa dels nostres interessos votant sense rubor a Bono com a President del Congreso, i ho seguiran fent deixant els interessos dels seus votants abandonats però amb el convenciment que seguiran sent fidels pels segles dels segles.
CIU, desprès de mantenir els discrets resultats de fa quatre anys, ha començat a negociar amb el PSOE, i sembla que totes aquelles condicions prèvies per respectar Catalunya, és van diluint poc a poc amb el polític, segons les enquestes mes valorat de Catalunya, Duran i Lleida al capdavant, i el dubte de votar afirmativament a Bono ja ofèn per si sol, al igual que l’acceptació de senadors socialistes per formar grup propi al Senado. Els pantalons estan descordats, i s’aniran baixant a poc a poc per tocar una mica de poder??..
ERC, desprès de la patacada electoral fruit del desencís dels seus votants per prioritzar l’eix esquerra abans de l’eix nacional, i amb un procés intern per reconduir el rumb, segueix donant espectacle a base de cops d’efecte dels seus candidats de l’actual direcció, amb ben poca credibilitat mentre al govern, el silenci segueix sota el joc socialista. A Madrid segueixen buscant aliances difícils per treure el cap, i no accepten el càstig dels seus votants anant al grup mixt i començant a pensar en no tornar a presentar-se a unes eleccions espanyoles amb un projecte creïble cap al dret a decidir.
ICV, amb una representació mínima, segueix la roda del partit socialista i es fon amb un mar de contradiccions, com la provocada pel seu conseller de medi ambient amb el transvasament del Segre, perdó, traspàs puntual, francament un partit amb vocació ecologista no es mouria en aquest nivell de mediocritat.
Per últim, el PP amb el seu canvi de candidats, un mes moderat Piqué, per uns mes ultres com en Sirera, amb el discurs ranci de sempre, no han aconseguit augmentar els seus resultats i s’ho haurien de fer mirar.
Aquest es un retrat de la nostra representació a l’estat espanyol, ben poca cosa positiva en podem esperar i tant sols demanaria un mínim de dignitat si es que no l’han gastada tota en els últims anys.

Les balances fiscals

Fa molt de temps que, entre tots, hem fet un mite de les balances fiscals. Sembla com si la seva publicació per part del govern espanyol hagués de resoldre definitivament els problemes de finançament del País.

Els números, i sobretot el reconeixement oficial d’aquests números, poden ser un argument més de cara a negociar un nou sistema de finançament, però ni serà l’únic ni serà tan decisiu..
D’una banda està per veure que el PSOE compleixi les seves promeses.

De fet, ja hi ha acords del congrés espanyol demanant la publicació d’aquestes balances fiscals, i el govern se’ls ha passat pel forro reiteradament. I, en el supòsit que finalment es decideixi a fer-ho, és evident que amb tot el rigor exigible és possible utilitzar metodologies diverses o tenir en compte paràmetres diferents, de manera que un mateix resultat pot quedar molt matisat, amb molts contrapunts, i per tant amb moltes interpretacions divergents.
En el millor dels casos, doncs, la publicació de les balances fiscals no farà més que ratificar el que ja sabem; amb el valor afegit, això sí, que en aquest cas hi hauria un reconeixement institucional dels desequilibris fiscals que se’n derivin. Però tampoc ens enganyem: és cert que amb els números a la mà es veurà que Catalunya, com el País Valencià i les Illes, són comunitats molt solidàries amb la resta de l’Estat, i per tant es podrà argumentar que aquesta solidaritat ha de tenir uns límits, tant en quantia com en el temps; i des d’una perspectiva liberal es podrà esgrimir la idea que cal incentivar l’esforç fiscal que fa cada comunitat autònoma.

Però també és cert que en la publicació d’aquestes balances fiscals hi apareixeran altres comunitats autònomes, igualment solidàries, com és el cas de Madrid , que aigualiran la possible reivindicació catalana en la mesura que estiguem en el mateix discurs argumental.
No vull pas dir que no sigui útil la publicació de les balances fiscals, però tampoc hi posem tantes esperances com si hagués de ser la mare dels ous.

Perquè el dret a la sobirania, a fer ús i a decidir sobre els nostres recursos, no hauria de dependre dels desequilibris existents. L’autonomia financera, com a País, tenim dret a reclamar-la tant si el tracte que se’ns dóna des d’espanya és absolutament injust (com sembla evident que és ara), com si fos més equitatiu o raonable.

O és que la nostra sobirania deixaria de tenir sentit si l’Estat corregís els desequilibris existents?