Amb l'experiència que tenen, i no n'aprenen. El Conseller Huget enxampat per un micròfon fora de servei, dient coses que no pot dir com a Conseller, però que molts entenem que les pensi. Els jocs d'hivern del 2022 proposats per l'Alcalde de Barcelona, no són res més que, el que pensa el conseller Huget ?. Però vivim en un País on això de dir el que no ha de dir, o veure qui la diu més grossa, s'esta convertint en l'esport nacional entre la classe política que ens governa, coneguda com Tripartit.I aquí els socialistes ocupen el primer lloc en el ranking dels que, la diuen més grossa. Aquí un demana uns jocs olímpics d'hivern al costat del mar, a les espanyes s'omplen la boca i es fan els ofesos quan a Vic els deixen en evidència amb les polítiques d'inmigració.
El President Rodríguez amb cara de xai que va a l'escorxador, patint pels pares i fills immigrants "sense papers", que es podrien quedar sense escola i sanitat per culpa dels esvalotats de Vic. Quan és ell, el màxim responsable de la seva situació Legal.
Tot i que tampoc, els socis verds de la colla, no es queden pas curts donant explicacions de com un llamp pot probocar un incendi, o no. I com apagar-lo sense que es noti.Les Fantasmades estan de moda, que hi farem. La cosa s'ha institucionalitzat i fins que un equip de caça-fantasmes no faci neteja, patirem.
I parlant a proposit, dels caça- fantasmes :Amb poques excepcions, més de vuit any
s seguits al poder acostumen a deixar-nos governs acomodaticis i mancats de noves idees. Per això sempre em mostro crític amb als governs de llarga durada, com ara els vint-i-tres anys de Pujol o els catorze de González, així com determinats ajuntaments, diputacions i autonomies que a la pràctica funcionen com si fossin de partit únic in aeternum, i massa sovint amb les mateixes cares al capdavant de la institució.Per tant, entenc que també té la seva part positiva que CiU, tot i ser el guanyador de les últimes eleccions, s’hagi passat uns anys a l’oposició després dels vint-i-tres anys continuats al govern.
Un aspecte molt positiu de la democràcia és l’alternança política, tot i que aquí encara ens manca una llei que reguli la limitació de mandats, com passa a molts països. Avui manen uns i demà manaran uns altres. El vot pot ser transversal, avui es vota so
cialista i demà es vota popular. Al cap i a la fi aquests dos partits tenen sovint una pràctica política molt similar, si més no en tot allò que fa referència al creixent desencaix de Catalunya.A més a més, aquí podem triar altres opcions polítiques més minoritàries però igualment interessants, i s’estan coent noves alternatives (Reagrupament, Plataforma per Catalunya,ETC,ETC.) que poden i tenen que donar alguna sorpresa o, com a mínim, bastir un Parlament més plural que faci més necessària la negociació política entre grups.
Avui em mullaré una mica més que d’habitual, i barrejaré desitjos personals, previsions electorals i realitats polítiques a partir dels resultats de les properes eleccions. Així, de cara als pròxims quatre anys sembla clar que la llista de CiU tornarà a guanyar les eleccions.
Segons totes les enquestes això tornarà a ser així, però el meu desig és que CiU no
assoleixi una majoria absoluta. Les majories absolutes sempre comporten un excés de prepotència i una manca de respecte no només per l’oposició sinó també pel ciutadà, i no m’agrada ni una cosa ni l’altra. Així mateix m’agradaria que CiU governés en minoria, amb pactes puntuals amb uns i altres. Aquesta seria per mi la situació ideal de cara als propers quatre anys, per recuperar-nos una mica dels continuats desgavells del tripartit. I tot això ho dic sense cap tipus de acritut.Evidentment dono per exclòs un nou pacte de perdedors. Dono per suposat que el tripartit ja no sumarà els 68 escons necessaris per a continuar mal governant, com també dono per suposat que un pacte a la basca (la suma dels dos grans partits d’obediència espanyola) tampoc sumarà. Si una d’aquestes dues opcions sumés els 68 escons de la majoria absoluta, tinc clar que immediatament es formaria govern, ja fos el tripartit tres o un nou pacte a la basca PSOE-PP però d’àmbit català. Ara bé, aquesta força política considerés convenient fer un pacte estable amb algú, i insisteixo, espero que aquesta eventuali
tat no es doni, l'única opció possible que veig, ja sigui mitjançant un pacte de govern o un acord estable de legislatura, seria amb el PP.Sí, no ens escandalitzem, parlo de l’eventualitat d’un pacte CiU-PP. Més val parlar clar per evitar-nos sorpreses i disgustos més endavant. L'opció de pacte amb el PP seria per exclusió, i és que aplicant el sentit comú i veient el què ha passat en els darrers set anys a Catalunya, qualsevol altre pacte polític hauria de quedar exclòs, ni que només fos per dignitat .
Altrament el ciutadà no entendria res, i el votant de CiU encara menys. La política és l’art d’allò que és possible i veig del tot inviable, almenys a curt termini, un pacte de CiU amb qualsevol dels partits que formen el tripartit. En política els errors es paguen anant a viure una temporada a la freda bancada de l’oposició.
I si els errors es repeteixen (cas d’Esquerra (abans ERC ) amb les seves curioses decisions de 2003 i 2006) encara amb més motiu. Allà hi ha molt temps per meditar i alguns dels que ara governen tenen motius més que sobrats per fer-ho. Last but not least.
El meu desig seria que, guanyés o no
les eleccions, CiU ens digués què volen ser de grans. Aquesta ambigüitat calculada avui en dia ja no genera l’entusiasme dels anys vuitanta del segle passat , provoca desafecció entre una part dels seus propis simpatitzants i transmet a l’electorat una certa sensació de por a definir-se que ara mateix la veig fora de lloc,que ens expliquésin què voldran ser de grans.Jo crec que en el fons ni ells mateixos saben què volen ser de grans. Perquè francament, no em puc imaginar que ho sàpiguen i no ens ho vulguin dir, oi?.
