Quina cara faran els 4.700 treballadors de la Seat i els 1.680 treballadors de la Nissan quan vegen que, mentre a ells els acomiaden, la multinacional que els acomiada rep, com els bancs, una i
njecció de liquiditat per part de l’Estat?Per part del seu Estat, aquell Leviatan que els havia de protegir. Ara ja ho tenim del tot clar: no vivim en un Estat plurinacional; vivim en un Estat multinacional. Però no ens desencaminem: diuen que aquestes injeccions són per «tornar a obrir l’aixeta dels crèdits i reactivar el consum» de cotxes.
El consum de qui? No el reactivaria més evitar o, en el seu cas, minimitzar, el comiat dels treballadors? Segur que no?
Re -capitalitzar els capitalistes és l’única via de rescabalament?
No és això un parany? És més: ara ja no es tracta només de fer préstecs a la banca més o menys estatal; ara l’Estat espanyol capitalitza les financeres de les multinacionals de l’automòbil, centralitzades en uns altres estats, amb els diners dels nostres impostos!
Ara digueu-me que això no és una fuga de capitals blablabla perquè vivim en un món globalitzat i que blablabla aquest préstecs els tornaran blablabla…
De veritat? Vinga va! I tinc la sensació que tothom calla, o bé parla fluix- et, molt fluix- et, d’aquestes coses. O, en fi, seré jo, un exaltat com qualsevol altre, que m’indigne amb molta facilitat
Das Kapital, de Karl Marx, que pràcticament el trobaves només a les fires de llibre vell, ha triplicat enguany la venda d’exemplars. Ho ha explicat Jörn Schütrumpf, el director de l’editorial berlinesa Karl-Dietz-Verlag, a un diari alemany que oferia un reportatge sobre els qui han començat a treure una bona rendibilitat de la crisi, com ara Emilio Botín. Tenim, per tant, un banquer i un filòsof beneficiant-se de la reculada. Curiós.
Si Marx alçara el cap, comprovaria que el seu llibre torna a circular com a valor d’ús i com a valor de canvi, i sense subvencions! Com a obra llegida i com a mercaderia.
Em pregunto si Marx tindria ara l’altre valor, és a dir, el coratge de reclamar, a les indústries productores del seu llibre (fabricants de paper, impremtes, editorials, llibreries, etc), la reintegració de la plusvàlua a les butxaques del treballador i, per tant, la fi de l’alienació i espoliació del producte del seu treball. O bé si aconsellaria, simplement, la seua lectura a la Xarxa. En qualsevol cas, si el desig dels nous lectors inclou la possessió física de l’obra, recomano la molt assequible compra i acurada lectura d’un volum .
Das Kapital, de Karl Marx, que pràcticament el trobaves només a les fires de llibre vell, ha triplicat enguany la venda d’exemplars. Ho ha explicat Jörn Schütrumpf, el director de l’editorial berlinesa Karl-Dietz-Verlag, a un diari alemany que oferia un reportatge sobre els qui han començat a treure una bona rendibilitat de la crisi, com ara Emilio Botín. Tenim, per tant, un banquer i un filòsof beneficiant-se de la reculada. Curiós.Si Marx alçara el cap, comprovaria que el seu llibre torna a circular com a valor d’ús i com a valor de canvi, i sense subvencions! Com a obra llegida i com a mercaderia.
Em pregunto si Marx tindria ara l’altre valor, és a dir, el coratge de reclamar, a les indústries productores del seu llibre (fabricants de paper, impremtes, editorials, llibreries, etc), la reintegració de la plusvàlua a les butxaques del treballador i, per tant, la fi de l’alienació i espoliació del producte del seu treball. O bé si aconsellaria, simplement, la seua lectura a la Xarxa. En qualsevol cas, si el desig dels nous lectors inclou la possessió física de l’obra, recomano la molt assequible compra i acurada lectura d’un volum .
5 comentaris:
Vull reduirte com a exercici d’atreviment les opcions de l’economia catalana en dos models molt genèrics que considero que són fàcilment comprensibles, a partir dels quals caldrà prendre moltes decisions que determinaran el futur del País i de les persones.
Els dos models són contraposats. La proposta consisteix en determinar l’economia que volem partint de les repercussions que tindrà la decisió per les persones. La decisió rau en triar ser una economia de sous baixos, feina fàcil, més estabilitat laboral, menys exigència de formació, menys capacitat adquisitiva, menys qualitat de benestar o d’accés als serveis, etc,etc,etc.
O ser una economia de sous elevats, més mobilitat laboral, menys estabilitat, més exigència formativa, més necessitat de reciclatge constant, més capacitat adquisitiva, més accés als serveis, etc.Suposo que m’explico, oi? És com plantejar aquell dilema del camp o la ciutat, però a gran escala. Per resumir-ho, és com decidir viure amb les incomoditats pròpies del camp i les dependències que suposa, però sense els maldecaps i l’estrès de la ciutat; o viure a la ciutat amb les seves comoditats, accés ràpid als comerços i als serveis, però amb l’atabalament i la pressa pròpies de les ciutats.
Volem ser una economia “moderna” i dinàmica amb els maldecaps personals que comporta i l’exigència d’una millora absoluta de la competitivitat, el talent de les persones, la innovació, el valor afegit, la formació contínua i la mobilitat laboral? .O volem ser una economia més estàtica i conservadora amb l’acceptació de una certa precarietat formativa i competencial dels propis treballadors i empresaris, però amb més estabilitat, menys deslocalització, mà d’obra barata?
Una decisió o l’altra té moltes conseqüències en molts àmbits.
Per exemple, té conseqüències en la manera que tindrem d’encarar i plantejar l’educació de les futures generacions.
Té conseqüències en com planificarem la xarxa d’infraestructures de mobilitat i comunicació. Té conseqüències en els models de televisió que s’han d’impulsar; en la composició de les nostres empreses; en les pautes de consum; en les polítiques públiques de recerca i innovació; en el foment de l’emprenedoria; en l’orientació de les Universitats a la formació contínua; en l’aparició d’empreses de capital risc per donar suport als reptes de finançament empresarial; en la mentalitat i l’actitud de les persones i la seva disposició al canvi i a l’aprenentatge; en la batalla contra la rèmora del “nimby”; en les aliances internacionals privades i públiques; en el model de vacances i d’oci que practiquem; i en molts altres àmbits que podria enumerar i que us estalvio. Jo crec que hem d’apostar clarament pel model de l’economia dinàmica, capdavantera, de persones preparades per assumir reptes amb flexibilitat i responsabilitat individual.
Una societat on les persones siguin les protagonistes i tinguin el seu futur a les seves mans.
Un País al nivell de Finlàndia, Noruega, Suècia, Irlanda, Suïssa, i alguns altres. Un País que no faci festes per haver superat per primera vegada Itàlia en PIB “per càpita” i que estigui jugant a la primera divisió de la nova economia, amb capacitat d’afrontar els reptes de la reestructuració de l’estat del benestar.
Per fer-ho i per decidir-ho, necessitem deslliurar-nos d’una de les debilitats i, a la vegada, l’amenaça perpètua de l’economia i el benestar dels catalans que és la tenalla espanyola i francesa. Necessitem un Estat de dimensions raonables que esdevingui molt flexible i hàbil per fer un “leapfrogging” que ens situï en pocs anys a les cotes més altes de desenvolupament econòmic i social. Necessitarem un Estat per fer-ho, però també un canvi de cultura de les persones que, cada cop més, es lliuren sense massa o gens resistència a la desfeta mental i a l’estancament professional a canvi d’una mica d’emoció davant d’una pantalla els vespres i a la discoteca o als bars els caps de setmana.
Hi ha generacions de joves i no tant joves, amb empenta que poden assumir nous reptes en aquesta direcció. Però tant en els àmbits empresarials com en els polítics i a la societat cívico-cultural hi ha un tap que actualment impedeix fer el canvi de lideratge que necessita aquest País nostre.
De tota manera, permet-me que faci uns apunts al respecte.
És completament necesari, tal com dius, un canvi cultural en la societat.
Quan llegeixo el què exposes, penso el que escolto diàriament, el que veig pel carrer, a la televisió, a la feina...i em desferma la teoria que compartim. Malauradament, com a conjunt, encara no estem preparats per assumir aquests canvis.
Quan més de la meitat dels estudiants aspiren a formar part de la innacabable llista funcionarial.
Quan tenim davant el fet de que l’aspiració de la majoria és tenir un pis i un cotxe..., lícit, però escàs.
Quan la gent viu el dia a dia, i la seva única motivació és que arribi el divendres, se’m fa impensable fer un gir cap al dinamisme, la competitivitat.
Però s’ha d’intentar, ja que disposem d’eines per aconseguir-ho. Possibilitats de formació continuada, diners per a noves inversions, idees, ganes, voluntat...hi són ?!
Crec amb nous projectes doncs, que ens il.lusionin, que ens despertin d’aquesta letargia que ens domina des de fa anys.
Jo animo a tots aquells que en tenen, que en tenim ganes, d’avançar plegats.
Sense dependre de res ,ni de NINGÚ,tans sols del nostre Pais.
Una abraçada.
Pues eso, que me maten si entiendo algo de todo este asunto de la "crisis". Resulta que el Zejas regala no sé cuantos cientos de millones de euros a los bancos y éstos dicen que tienen beneficios.
Debe ser cosa del "nuevo capitalismo".
Para aclararme tendré que consultar las obras completas de Pepiño el de los palotes.
Éste sí que sabe.
No eres ningun exaltado...esto es lo malo, que somos muy pocos, quienes lo denunciamos. Ningun politico importante lo denuncia y todos callan como putas.Hablan de 11,5% de tasa maxima de paro, para el proximo año; Yo digo que pasara de un 16% de nuestra poblacion, con un tejido industrial totalmente roto. No solamente es Seat u otras marcas importantes, por detras, hay muchas empresas y puestos de trabajo, que suman mas trabajadores en su totalidad, que todos los componentes de estas plantillas; Estas, son empresas que servimos componentes para el montaje de piezas, a todas esta grandes marcas; Talleres de moldes; Talleres de inyeccion; Talleres de matriceria y automatismos; Talleres de componentes electricos. Las grandes firmas del automovil como Seat...en sus plantas, solamente montan. Miles de autonomos y trabajadores al paro, pero los cuatreros de la banca, a buen recaudo. ¡ CABRONES TODOS !besitos
Davant l’anunci del Govern de l’Estat, a sol·licitud del sector bancari, que no és faran públics els ajuts al sector bancari, cal plantejar el seu rebuig, l’actuació política i més en una situació com l’actual cal transparència i control públic i social.
L’injecció de diners al sector financer ha de tenir un doble objectiu, salvar el sistema financer i al mateix temps donar liquiditat a les empreses i les famílies, i cap d’aquests dos objectius no necessita secretismes aquesta privacitat sota l’argument de la prudència.
El diner públic mai millor dit ha de ser públic, de l’esforç fiscal de tothom hem de saber a on van els nostres recursos a la banca, la gent té dret també ha saber la seguretat dels seus estalvis.
Hem de saber per a que han servit aquests diners, ja que no pot ser que aquesta injecció només serveixi per garantir els beneficis del sector financer i en cap cas aquests diner ajudin a solucionar la crisi actual, la crisi real necessita urgentment una injecció de liquiditat a les empreses, si aquest dinar no arriben la crisi pot arribar a la majoria de sectors d’activitat.
El govern ha de canviar de criteri i anar a la política de transparència i control públic, i això no es fa ens preguntarem de que s’han d’amargar, que potser no és veritat que som un dels sistemes financers més segurs, de que ens hem d’amagar quan la majoria d’estats no s’han amagat.
Publica un comentari a l'entrada