!! COMENÇA EL CARNAVAL ¡¡

Dema dijous gras, arriba el Rei Carnestoltes a tots els racons del país. Enguany una mica adavantat, però son coses del calendari.
Com que vull anar per aquí i per allà, m'agafo uns dies de vacances.
Penso anar als Carnavals de la Torre , de Vilanova i la Geltrú, Sitges, Tarragona i Reus, si el cos aguanta ¡!.
Un tastet selecte de diferents actes concrets, de cadascun d'aquest sis llocs ben representatius.
Veurem si dono a l'abast.

CARNAVAL-TORREDEMBARRA
Dia -31, dijous, a les 19,30 h., a la Plaça Mossèn Joaquim Boronat, ARRIBADA de Sa Majestat Carnestoltes. A continuació, de la Plaça Mossèn J. Boronat cap a la Plaça del Castell, CERCAVILA, amb el Ball de Diables i la Fanfara.
A les 20.- h., a la Plaça del Castell, PRESA DE POSSESSIÓ DEL PODER LOCAL, amb degustació de coca de llardons i mistela.
01/02/2008 -1r CARNAVAL INFANTIL
Lloc:Pl.MossènJoaquimBoronat,Hora:17:30 Cercavila fins al parc de Cal Llovet, on tindrem l'espectacle Visca, visca el Carnaval amb la companyia Rovell d'Ou.
5a EDICIÓ DEL CONCURS DE MASCOTES DISFRESSADES.
Totes les mascotes desfilaran davant la rua infantil. En arribar al parc de Cal Llovet faran una petita desfilada damunt de l'escenari. Col·labora: Mascotes i Protectora d'animals de Torredembarra(En cas de pluja, neu o glaçades es traslladarà al Casal Municipal)
02/02/2008-2n CARNAVAL INFANTIL
Lloc:Pl.MossènJoaquimBoronat.Hora:17:00,Cercavila des de la Pl. de Mossèn Joaquim Boronat fins al parc de Cal Llovet, on tindrem l'espectacle Amb cebes i cols d'Oriol Bargalló.
(En cas de pluja, neu o glaçades, es traslladarà al Casal Municipal)
02/02/2008-SORTIDA DE LA GRAN RUA DE CARNAVAL
Lloc: Al parc de Cal Llovet Hora: 21:00RECORREGUT:c/ Pere Badia, c/ Capella, c/ Tarragona, Pl. Catalunya, c/ Lleida, c/Pere Badia, c/ Capella, c/ Tarragona, Pl. Catalunya, c/ Lleida, c/ Pere Badia, c/ Capella fins al Casal Municipal
02/02/2008-BALL DE CARNAVAL
Lloc: Casal Municipal Hora: 00:00.A càrrec de: DISCO SHOW PARTI.
Organitzat per: Patronat de Cultura de Torredembarra
03/02/2008-SORTIDA DE LA RUA DE BAIX A MAR
Lloc: Passeig Marítim, platja de la Paella.Hora: 12:00
Organitzat per: Patronat de Cultura de Torredembarra
03/02/2008-DINAR DE CARNAVAL
Lloc: Als jardins de Cal Bofill.Hora: 15:00
Organitzat per: Patronat de Cultura de TorredembarraPreu: 4 € ,Retireu els tiquets al Patronat de Cultura de Torredembarra Aforament limitat
03/02/2008-GRAN BATALLA DE CONFETI
Hora: 17:00.Recorregut: c/ Capella, pl. Mossèn Joaquim Boronat, c/ Ferran de Querol,
c/ Fàbrica, c/ Capella.
06/02/2008-COMITIVA FÚNEBRE
Lloc: Al parc de Cal LlovetHora: 19:30.Sortida de la comitiva fúnebre per fer l'últim adéu a Sa Majestat Carnestoltes, acompanyats de la Fanfara.
En arribar a la pl. de Mossèn Joaquim Boronat ENTERRAMENT DE LA SARDINA.
Solemne enterrament, que acabarà amb una gran sardina. da per a tothom.
(En cas de pluja, neu o glaçades, es traslladarà al Casal Municipal.)
Com que la feina ja està feta, aquesta setmana el bloc estarà semi- tancat per vacances.
Tornaré el dilluns 4 de febrer, però encara durant la setmana penjaré a el millor alguna que altre tonteria, vull dir post.
Gràcies amics i fins a la tornada.
( la foto es de uns torrecs molt carnavaleros, tot l´any,els coneixeu? )

1000 € !!

Com va l’economia Sr. Zapatero?
Les empreses espanyoles cada vegada tenen més beneficis, de fet tenen el doble de beneficis que la resta de les empreses de la UE dels 15. Els beneficis empresarials al conjunt de l’estat espanyol s’han incrementat un 30% en els darrers 4 anys.
En paral·lel el cost dels habitatges s’ha incrementat un 300%. I l’endeutament familiar s’ha disparat. Per això no és d’estranyar que algunes de les empreses que han tingut majors beneficis són del sector de la construcció, feines que casualment es caracteritzen pels baixos salari, i per suposat els Bancs i les Caixes.
I. com va l’economia de casa nostra? La de la gent treballadora?
El preu dels productes que fem servir cada dia com l’oli, el pa, la llet,el conill o la carn ha pujat molt per sobre de l’IPC, i de les previsions dels senyor Solbes.

Prendre un cafè o una cervesa a un bar és un luxe per a alguna gent,i cada dia mes!
El sou mitjà dels i les joves d'entre 20 i 29 és de 760 € al mes mentre que el sou mitjà català és de més de 1400 € al mes, és a dir, els i les joves cobrem la meitat que la resta de la població.
En el cas de les dones la situació és encara més alarmant, ja que les que tenen menys de 29 anys cobren aproximadament 1000€ menys que el salari mig masculí.
Ser mileurista és un somni. El salari mínim interprofessional (SMI) a Estat Espanyol es troba en els 580 euros mensuals, el segon més baix de la Unió Europea dels 15, només per sobre de Portugal. El salari mínim a Luxemburg és de 1570 euros i a Irlanda 1403.
La situació encara és més preocupant quan veiem que Estat Espanyol és l’únic dels països desenvolupats que ha tingut una baixada real del salari.
No només estem per sota dels salaris dels països més desenvolupats sinó que a més seguim baixant.
No només les grans dades ens indiquen que els salaris són baixos. Ens ho indica el sentit comú, ens ho indiquen les dificultats dels i les joves a l’hora d’emancipar-se, l'endeutament de les famílies, els problemes per pagar la hipoteca, per poder costejar el fet de tenir fills, etc.
I això va a més! Cada vegada son més i més gent treballadora que patiran aquesta situació. El poder adquisitiu del conjunt dels treballadors/es d'aquest país ha disminuït en els últims anys i la facilitat per endeutar-se amb hipoteques i compres a crèdit, permet continuar tirant del consum, generant un fals optimisme i una sensació d’economia sanejada.
Que fem davant d’això?
No és de rebut que els únics que gaudeixen del bon estat de l'economia siguin tant sols per els empresaris.

Els treballadors i treballadores tenim dret a gaudir d'aquesta bonança econòmica en la nostra quotidianitat en lloc de viure ofegats per les hipoteques.
Pujar el SMI té efectes positius sobre l’ocupació i la distribució de la riquesa, una visió que el PSOE sembla compartir només a mitges, ja que tot i que ha impulsat una pujada del SMI, li ha faltat valentia i ha acabat pactant amb els poderosos i amb el PP en matèria econòmica.
Solbes i Zapatero que afirmen que l'economia espanyola està a la “Champions League”..Segur? .Els salaris són baixos, l'atur ha tornat a créixer, l'endeutament cada vegada és més elevat i els i les joves encadenen un contracte temporal rere altre.

És per tot això que estem fotuts i que necessitem més despesa social i un impuls decidit i valent per combatre la temporalitat.
No volen xecs, els joves volen un augment del salari i una millora de les condicions laborals .

?.......

ÉS AQUESTA LA SOLUCIÓ ?

Il·legalitzant altre cop. És aquesta la solució?L’actitud dels dos principals partits, per no dir els únics, de l’estat espanyol davant del separatisme basc recorda, en quant a la forma, la dictadura. Si una cosa ha de diferenciar un règim totalitari d’un democràtic és l’actitud davant dels que pensen diametralment oposat en el model d’estat.
A l’estat espanyol estar d’acord amb les postures independentistes posa en alerta els dirigents polítics i judicials, sigui quin sigui el partit que governa. No hi ha, en aquest cas, cap diferència entre PP i PSOE, tots dos il·legalitzen i prohibeixen.

Com si aquesta fos la solució.Les idees no es prohibeixen, es prohibeix la seva exposició pública. Per més que es prohibeixi una ideologia no es pot impedir que la gent pensi en un determinat sentit. Pensar, de moment, encara no està controlat. No es pot eradicar el pensament, no es pot obligar a ningú pensar una determinada cosa. El que es pot prohibir és la difusió de les idees, o segons quines idees, però malgrat tot, tard o d’hora s’acaben propagant, i amb més força.Il·legalitzar una organització no garantitza que una tendència s’extingeixi. L’única cosa que s’aconsegueix és que, si se'n surt, rebroti amb més força.El PP va tancar dos diaris acusant-los de fer apologia del terrorisme i de pertànyer a la trama terrorista.

Només varen aconseguir que una part del poble basc es quedés sense uns mitjans de comunicació que propagaven unes idees que tenen un suport popular bastant notable.El PP va il·legalitzar dos partits polítics. Tampoc van aconseguir el seu objectiu i ara el PSOE està a punt d’il·legalitzar-ne dos més. Servirà d’alguna cosa?El que és més sorprenent de tot això és que, tant el tancament dels diaris com la il·legalització dels partits, no va comportar el tancament a la presó dels periodistes o dels polítics implicats (recordem que els dirigents dels partits il·legalitzats no varen anar a la presó fins després de molts mesos quan es va trencar la treva). Acusar un diari de fer apologia del terrorisme i no empresonar el seu director i els seus redactors, és lògic? Era el diari el delinqüent? O ho eren les persones que el feien possible?Il·leglitzar dues organitzacions polítiques i deixar lliures els seus dirigents i afiliats, és normal? Qui era el terrorista? El partit o els seus dirigents?Tot suposant que tant els periodistes com els polítics fossin realment el que diuen els jutges i els governs que eren, el més lògic hagués estat que les persones haguessin estat empresonades, tot seguit, pels fets que s’imputaven a les empreses i organitzacions tancades.

El cas és que el separatisme basc té una base popular molt àmplia a Euskadi, i amb l’actitud dels governs espanyols només s’aconsegueix que creixi cada vegada que succeeix un fet com aquests.No es pot entendre que un partit sigui conforme al dret avui i demà, just abans d’unes eleccions generals, sigui contrari a la llei. Tampoc es pot entendre que els seus càrrecs electes segueixin exercint les seves funcions un cop il·legalitzada l’organització que els va portar als càrrecs que ocupen.Tot això fa tuf d’electoralisme i d’actitud que recorda temps passats quan el sistema creia defensar-se prohibint idees i organitzacions “no afectas al régimen”.

Uns governants han de contraposar les seves idees i els seus actes a les idees i els actes dels que pensen diferent. Un nacionalista espanyol ha de “lluitar” contra un nacionalista basc o català amb raonaments, no amb coaccions.La il·legalització de dos partits bascos que sembla que tindrà lloc abans de les eleccions només servirà al PSOE per dir als espanyols que ells també lluiten contra el terrorisme, i al PP li servirà per dir que això s’havia d'haver fet abans, tal com ells havien demanat. Tot plegat campanya electoral i interessos de partit disfressats de servei al ciutadà. Tot plegat embolicar-ho tot una mica més, no aclarir res, esgarrapar uns quants vots, deixar una opció política gens menyspreable sense representació i crispar més la situació ja prou complicada en aquell país.

MANUAL

Temps de cares llargues als mercats.
Ja ha arribat el dia, uns mesos abans del previst, però ha arribat el dia en què alguns posen un somriure com el de la imatge perquè s'havien retirat i altres posen cares llargues perquè estan atrapats.
Ara doncs cal recuperar el manual de l'esquerra sobre com actuar en front d'una crisi bursatil que detallo seguidament:
Norma número 1: Mantenir la calma.

Norma número 2: Visualitzar com de cop i volta els mitjans de dretes es posen a defensar el petit inversor, oblidat durant anys, amb la simple missió de desgastar. Ja he vist titulars del tipus "2 millones de hogares perdieron ayer dinero". Cal contrarestar-ho amb declaracions contundents.

Norma número 3: Analitzar les repercussions a l'economia real, ja que no totes tenen perquè ser dolentes, encara que moltes si ho siguin. Cal trobar la font per la recuperació.

Norma número 4: Tenir present que en front d'una crisi qui hi perd més és qui més té. Les pèrdues del petit inversor sempre són moderades, excepte les dels suicides.

Norma número 5: Sortir a defensar models econòmics d'esquerres i sense embuts, Keynes, Stiglitz, Tobin etc. cal posar-los damunt la taula.

Norma número 6: La inversió pública guanyarà pes, per tant cal destinar-la més que mai en infrastructures productives, i no caure en el discursos que defensen l'estat del benestar de l'edat de pedra (els de no a l'AVE, no a la MAT, no a l'aeroport, no a tot).

Norma número 7: És en temps de crisi quan es pot modificar l'status quo del teu país, quan tot trontolla cal pendre les decisions adequades per poder entomar amb garanties la propera fase expansionista. Les decisions polítiques guanyen importància.

Norma número 8: Estudiar amb calma les repercussions de la crisi en la cistella de la compra, el preu de l'habitatge, i el consum privat.

Norma número 9: Cal no perdre el nord, i seguir tenint present que el problema real de la nostra economia és la productivitat i no el IBEX.

Norma número 10: És en el moment de màxim optimisme quan apareix la crisi, de la mateixa manera que el moment de màxim pessimisme apareix la recuperació.
Els temps de crisi són temps d'oportunitats i de gestació de l'expansió posterior. El diner no ha desaparescut, ha canviat de mans.
I el què sembla realment divertit és veure com des dels sectors més liberals i conservadors es demana la intervenció dels poders públics en els mercats perquè actuin de salvadors per la seva mala gestió i en alguns casos fins i tot gestió especulativa.
I els petits inversors que tingueu algun valor, no patiu, tard o d'hora vindran temps millors, sempre acaben venint, només és cosa d'esperar 3, 4 ó 5 anys més del què tenieu previst per les vostres inversions.
I que ningú s'enganyi, les mesures d'urgència només serveixen per dilatar la caiguda en el temps i permetre que encara que alguns inversors defacin les seves posicions minimitzant la pèrdua.

COLLONADA

El rotllo aquest de l’Aliança de les Civilitzacions no és res més que això: una “collonada”, una “genialitat” del bambi-pinotxo del ZP que preté convertir-la en la seva gran idea.

La d’un estadista, d’un visionari, d’un gran estratega de les relacions entre nacions, entre cultures.

En resum del no res.
Que fins i tot la “modelitos” de la Vega hagi dit la bestiesa que “L’Aliança de les Civilitzacions és l’esforç més gran que s’ha fet per a la seguretat mundial” demostra la capacitat que tenen per verbalitzar l’estupidesa.
El sentit del ridícul és un bé realment escàs i en determinats polítics encara ho és més. Sembla com si això a ells no els afectés, com si estiguessin per sobre del bé i del mal.

Ells no són d’aquest món, en creen un a la seva mida, i en aquest cas del ZP és certament a la seva mida, a la mida del “bonisme-tonteria”.
Només hi faltava l’alcalde de Barcelona, el demòcrata que se’n fot de les resolucions que no li agraden o no li convenen, i que encara que l’oposició tingui majòria a l’Ajuntament, el senyor no les aplica. Ara, aquest gran demòcrata, ofereix el Castell de Montjuïc per a les sessions de l’Aliança. (Potser és per a formar escamots terroristes per a totes les civilitzacions).

Sembla que el lloc és idoni: hi ha armes, espais adequats per fer-hi pràctiques de tir, de vol i una història farcida de fets alliçonadors perquè allà s’hi ha afusellat, des d’allà s’ha bombardejat la ciutat...

En resum, un lloc ben trobat. Sí senyor!
Tenim uns governants que no ens els mereixem. Ara que el circs no poden exhibir animals els hi podríem posar a ells.

Us imagineu el ZP i l’Hereu com a parella de pallassos? Només un dubte: qui dels dos seria el pallasso llest?

L'Aznar i l'altra banda del mirall

Penso que el senyor Aznar situat a primers del segle XX hauria estat perillós. A vegades em fa l'efecte que és un clònic que juga fora de temps, massa tard. Diuen que la ignorància és atrevida, encara que aquest no és el cas, perquè no el considero ignorant, però si atrevit fins al límit indefinit que voreja el precipici.L'orgull el perd, i això és un consol, com també l'excés de fanatisme, que obra massa ulls, i se li gira en contra.
Penso que el seu problema és l'època que li ha tocat viure; va arribar massa tard.El cobrador d'impostos que arriba a president de govern i es jubila jove, per dedicar-se a predicar. No és pas l'únic que ho fa, i segons sembla és molt productiu. En Clinton va refer la seva economia, i en Gorbaxev ha pogut sobreviure amb dignitat, cosa que no hauria estat possible amb la pensió que li assignaven.Hi ha persones que necessiten estar al poder i governar, perquè a l'oposició no hi saben estar i sempre consideraran que no és per demèrit propi sinó per apropiació de l'altre. Aznar no va perdre les eleccions, sinó en Rajoy, però Rajoy era l'espectre d'Aznar. En el fons doncs, el resultat electoral suposava la derrota del seu projecte.Algú ho deia en una tertúlia, i en donava motius: Aznar pot ser l'alternativa d'un Rajoy fracassat i gris. Un Rajoy que ha estat incapaç de definir el seu projecte, navegant sempre des de la posició més conservadora i reaccionària, fins a actituds més liberals. Aquesta incapacitat ha provocat que siguin els primers qui finalment s'han quedat amb el control del partit.
En el fons, ha estat l'espectre d'Aznar qui ha sortit a posar les coses al seu lloc. És això un aplanament per a l'aterratge?Hi ha qui diu que resulta més còmode mantenir-lo ocupat a dins, que no pas lliure voltant d'aquí a allà. El cert és que els seus discursos, el seus sermons, són cada vegada més reaccionaris, i demostren que l'absència d'obligacions de govern, li provoquen un excés d'odi vers les coses que no controla, vers les idees dels altres que pensen diferent.No és ignorància, encara que els resultats són força els mateixos.
No es tracta de defensar o atacar el govern, sinó de ser honest i entendre que no es pot anar per la vida pensant que és l'únic posseïdor de la raó, de la veritat.
Si obre els ulls s'adonarà que n'hi ha d'altres que també s'ho pensen, i això ja desmunta la seva teoria.

````PEPE Y MARIA´´´´´´´´

DE CUL

De cul (sobre el Papa, sobre el PP).
Diumenge passat el Papa Benet XVI va oficiar una missa a la Capella Sixtina de Roma seguint el ritual preconciliar. És a dir, d'esquena als fidels.
Aquest fet ha suscitat opinions per a tots els gustos. Des de les més incendiàries que hi veuen una claríssima declaració de principis ultraconservadors i de retorn a les tesis tridentines fins a les més contemporitzadores que raonen que la disposició dels altars a la Sixtina, arrambats als murs, fa impossible oficiar la missa d'una altra manera. A mi em sembla, però, que una diplomàcia com la vaticana que funciona a ple rendiment des de fa uns quants segles sap perfectament que en afers de protocol no hi ha cap gest que sigui gratuït. Vull dir que si no es va habilitar un altar provisional retirat de la paret que permetés que l'oficiant donés la cara als fidels és perquè es va voler que aquella missa, aquell dia i en aquell lloc fos exactament com va ser. És a dir, de cul.
I ja que parlo de la jerarquia eclesiàstica no voldria deixar de dir que em sembla summament preocupant la cada cop més indissimulada connivència entre els membres de la Conferència Episcopal Espanyola i el món més proper al PP. No només per mitjà de la vergonyosa nòmina d'opinadors que vomiten la seva fel anticatalana i feixista per les antenes de la COPE sinó per la freqüent presència d'eclesiàstics d'alt nivell en les manifestacions organitzades pel PP i companyia. I ja que surt el PP deixeu-me que digui que considero que els seus dirigents són una colla de males persones. Gent dolenta que va pel món mentint i fent mal -sabent, a més a més, que menteixen i que fan mal- perquè els sembla que la propagació continuada d'aquestes mentides els dóna rèdits electorals.
O el cas de la llopada de la Fundación FAES que aquests dies ha passat per Barcelona per parlar de política lingüística i del que segons ells és una cruel marginació del castellà a Catalunya. Aquests individus, amb el repulsiu José María Aznar -us heu fixat quin pentinat que tragina?- al capdavant acompanyat pels Sirera, Pericay, Caja, García-Albiol "et alia", menteixen, manipulen i fan mal. I ho saben perfectament.
Ho torno a dir: són gent dolenta, males persones. Una caterva especialment perillosa perquè en la seva estratègia del "tot s'hi val" per recuperar el poder no es detecta que s'hagin fixat cap mena d'aturador, cap mena de punt límit. I aquí no s'hi valen les mitges tintes: són ells o nosaltres. La més gèlida indiferència i el menyspreu més absolut per a tota aquesta gentussa. S'ho han guanyat a pols: posem-nos-hi de cul.

Ongietorri, lehendakari

El proper dijous el lehendakari Ibarretxe pronunciarà una conferència a Barcelona sobre la seva coneguda proposta política. L'acte ha estat convocat per les tres mogudes sobiranistes, mentre que els partits polítics han promès quedar en un segon pla: per aquest camí, anem bé.
M'hagués agradat assistir-hi, però no podrà ser. Segueixo amb interès i amb una notable enveja el procés sobiransta d'Euskadi. Avui m'he entretingut a navegar per les pàgines de la web oficial del lehendakari. Hi són la seva biografia, el seu discurs d'investidura, la seva proposta política de pacificació i consulta democràtica...
Una cosa m'ha cridat l'atenció en els seus textos: la importància que dóna al concepte "respecte". Respecte a les persones, respecte als pobles, respecte als drets humans. S'adiu molt amb el tarannà d'aquest alabès de mitjana edat , que transmet autenticitat i noblesa amb tot el què diu i tot el què fa, cosa a destacar quan es parla de polítics.
Ibarretxe ha raonat i ha justificat la seva política i la seva actuació passada i futura amb claredat, transparència i fermesa.
Costa trobar entre els polítics actuals trobar líders que parlin clar, sense embuts i amb les paraules justes sobre les seves idees i els seus projectes. Posant exemples, amb raonaments clars i precisos, ha contradit tant l’actual president del govern espanyol com l’actual líder de l’oposició.
La negociació amb la banda terrorista i la negativa de Zapatero i Rajoy a parlar amb Ibarretxe i a negociar amb ell el futur del poble basc, inclosa la consulta popular que va proposar, i que està disposat a tirar endavant..
El Leendakari ha estat clar, “Zapatero es nega a negociar amb el legítim representant del poble basc els temes que ha estat negociant amb els terroristes”, el president del govern espanyol “ha negociat amb els terroristes sense tenir en compte al Leendakari basc”, “com pot ser il·legal una consulta al País Basc si ho és a Catalunya o a Andalusia?”. Ibarretxe s’ha mostrat convençut que a l’octubre podrà votar en el referèndum que ha proposat, perquè no creu que cap president espanyol s’oposi a que el poble basc expressi la seva voluntat.
Ibarretxe s’ha queixat també que des que mana Zapatero no s’ha produït cap transferència del govern central al basc, recordant que la darrera transferència es va produir durant el mandat del PP.
Més clar, l’aigua. Quina llàstima que aquests arguments rebin una sola paraula per resposta: “NO”. Com pot ser que un país permeti que els seus dirigents responguin tant fredament i sense arguments a una proposta democràtica? Com es pot menystenir la proposta d’un representant del poble basc? Els ciutadans espanyols poden qualificar-se de demòcrates permetent aquestes arbitrarietats?
Ongietorri, sigueu benvingut, lehendakari. La càlida ovació que sens dubte rebreu serà la manera que té Catalunya de demostrar-vos aquest respecte que reclameu i que mereixeu.
El mateix respecte que els bascos reclamen per decidir el seu futur.
El mateix respecte que els catalans reclamem per decidir el nostre futur.
La conferència tindrà lloc el proper dijous 17 de gener a les 19:00 hores a l'Auditori AXA (antic Winterthur) de Barcelona, a l'avinguda Diagonal 547 .

El problema de la gent :

El món s’acaba, l’economia d’anar entre molt bé i perfecte resulta que de sobte ara entrarem en una crisi galopant, les previsions meteorològiques anuncien un tsunami en el sector de la construcció. En conclusió certs sectors empresarials i alguns gurus de l’economia estant posant més pa que formatge en la situació econòmica actual, ja que el nivells de creixement econòmic i de beneficis empresarials aquest any 2007 han continuat, potser no són tants però encara en tenen força.
El problema no esta ni en la macroeconomia ni en les comptes de resultats de les empreses, el problema real està en l’economia de la ciutadania o familiar: en els sous de les treballadores i treballadors, que aquest 2007 amb els impactes de la inflació, la pujada dels tipus d’interès, la pujada de productes de consum bàsic com els aliments , la gasolina, la pujada dels impostos municipals desmesurats i el preu de l’habitatge,...
Per tant davant dels discursos catastrofistes per part de certs sectors empresarials, cal dir que no són reals i el que busquen són suport i ajuts públics per seguir tenint el mateix ritme de beneficis empresarials sense que aquest reverteixin en increments salarials per la majoria de la gent que és a on està el problema.
Si es vol rellançar el consum i fomentar la recuperació de la construcció, el que cal és pujar els sous perquè la gent pugui arribar a nivells de preus que en aquests moments patim.
Si la política econòmica europea i de l’estat tingues com a eix central l’economia de la gent i no vigiles només la inflació de la macroeconomia europea les coses anirien millor per a tothom, el banc central europeu només vetlla per la inflació i no l’importa pujar el tipus d’interès, encara aquest retalli les possibilitats de consum de l’economia familiar i situa les hipoteques en una situació límit que pot provocar unes situacions d’impagaments de difícil solució, especialment quan estem parlant de primeres residencies.
Continuaré parlant de l’economia però cal centrar-la en el problema real que té cada cop més la gent per arribar a final de mes i no en que es redueixin els beneficis empresarials.

Jose Luis Rodriguez EMBUSTERO,àlies ZP

Hem pogut veure que l'enèssima promesa del senyor ZP, el traspàs de RENFE a la Generalitat era ana altra mentida, més fum i més promeses falses... per variar. No puc entendre com els polítics catalans tenen encara estòmac per seure a la mateixa taula que aquest engalipador professional, un prestidigitador de cap a peus, un frívol, en definitiva un barrut de cap a peus.

Va prometre el traspàs de RENFE pel gener i ja ho veiem, res de res. Els usuaris de RENFE seguirem pels segles dels segles havent d'aguantar un servei tercermundista i els nostres polítics esperant unes inversions que vagin unides als traspassos que tots sabem que no arribaran i que en tot cas seran sempre insuficients.

Si tinguessim uns polítics compromesos amb el país acceptarien ja el traspàs, encara que fos sense les inversions promeses, els trens s'han de traspassar ja, després ja tindrem temps per intentar arreglar el desastre, si cal anys i anys, però cal que això d'una punyetera vegada deixi de dependre d'ESpanya i que tots aquests operaris de RENFE que porten el mapa d'una grande i libre tatuat al front i que tant partidaris són que això segueixi depenent del govern colonitzador de Madrid siguin enviats ben lluny amb una bona punta de peu al cul, al capdavall ells no són tan diferents de la inefable ministra de foment.

Si els nostres polítics prefereixen que no es faci el traspàs és perquè en el fons ells van en cotxe oficial i tant se'ls hi enfot, perquè no confien en la seva pròpia capacitat de gestió (no oblidem el desastre que van provocar al Carmel) i perquè estem en un país (Catalunya) y un estat (l'Estat espanyol) on governen els irresponsables, aquí ningú vol ser responsable, ningu dimiteix ni ningú es responsabilitza de res, és preferible ser un IRRESPONSABLE i carregar-li la culpa a un altre.

Que vagin a fer punyetes ¡¡

L´he estat seguint de prop els últims dies. Barack Obama té els atributs i els defectes de tot líder. Ho sap i ho aprofita. Desperta il·lusió i transmet confiança. Dos dels tres baluards imprescindibles per fer moure el gran corró nordamericà.
Quan li cal té bona arenga i esperança "lutheriana". Malgrat no enarbolar el baluard de l´experiència, aprofita bé la seva pàtina d´inexperiència tot i no haver-ho d´apendre tot de cop. Beu de l´esmorteïment generalizat de la política nordamericana i de la seva innata capacitat (aquesta no s´aprèn!) d´injectar dosis d´il·lusió i esperança a una nació jove amb ganes de canvi. Obama ha aconseguit fer trontollar (quan no volatilitzar) les fermes expectatives de l´exprimera dama Clinton, que curada d´espants (fins i tot dels de “faldilles”) finalment ha decidit arremangar-se i baixar de l´autobús, per fer més amè i humà el seu bon projecte electoral
.Una Hillary arremangada i menys “tatcheriana” pot guanyar en humilitat. Malauradament a Obama la “blanca” realitat americana pot acabar diluint-li, en l´últim tram de la seva impecable trajectòria, la seva honesta esperança. Però la confiança en el sistema de tots els nordamericans segur ja s'ho faran.ament és envejable.

I si ahir, com l´any 1968, hagués estat al vell hotel de Memphis potser hagués tingut un somni...
Sento molta enveja aquests dies. Mentre als Estats Units debaten, eliminen i escullen els candidatsper al 4 de novembre, els partits espanyols i catalans segueixen tancats a les oficines elaborant les llistes electorals.

No podrem dir ni gall ni gallina fins que hagin acabat de compensar les quotes que tots han d'equilibrar.

Ho tindran tot a punt pel dia 9 de març per a que dispositem la papereta. Però ves, aquest cop, ja el tinc a punt el sobre No tenim ni diputats de districtes ni primàries ni llistes obertes.

Que vagin a fer punyetes. ja s'ho faran.¡¡

A T C -

Al 1 de Gener, es va presentar la Agencia tributària de Catalunya (ATC). Què inicialment havia de recaptar i gestionar els impostos a Catalunya, com a finestreta única.Doncs bé, Aquesta agencia substitueix la "Direcció general de tributs de la generalitat" i tindrà les funcions d'aquesta última.
Gestionant els següents impostos cedits a la generalitat. Es a dir es un acte electoralista consistent en un canvi de cartell.
Successions.PatrimoniTransmissions patrimonials.En la presentació de la agencia en els parlaments. En nostre president ha deixat ben clara la seva voluntat de què Catalunya sigui solidaria amb Espanya. I què la agencia és garantia de aquesta solidaritat. Al MH President Montilla li haurien de recordar què és president de Catalunya i no baró del PSOE.
Tenim ara una Agencia que no es tal, Que recapta i gestiona 3 impostos dels quals dos són socialment injustos: Tot ser fer servits com a exemple de transferència de rendes per oferir la coneguda com "Justícia social" gravant les grans rendes.
L'impost de Successions: Grava el fet de estalviar un patrimoni i donar-lo als teus fills o transferir un petit negoci als teus hereus. És dóna la situació què sols grava el fet de transferir riquesa. I sovint és la causa de què alguns fills no continuïn el negoci familiar per les carregues físcals que comporta.
Imaginem 2 casos: Dos guanyadors de la rifa de Nadal, el subjecte numero 1 decideix iniciar un negoci amb el seu premi i guanyar-se un capital i al cap d'un temps cedeix el negoci i el capital acumulat als seus hereus amb l'herència o jubilació.El numero 2 decideix donar-se una vida de luxes, dones, alcohol, festes, cotxes i al moment de morir no cedeix res als hereus: Perquè la meitat dels seus vens se'ls ha gastat en dones i alcohol i la resta se'ls ha malgastat.A quins hereus dels dos Hisenda els hi ha reclamat la seva part?
Dóna igual el fins a quin punt siguis ric, si t'ho gastes en vicis i les puleixes tota la teva fortuna no pagaràs res post mortem. Però si vols deixar un patrimoni o un negoci als hereus els tocarà pagar.
Aquest tribut afecta sobretot a les rendes mitjanes perquè les grans fortunes ho tenen fàcil el transferir riquesa sense cridar massa l'atenció d'hisenda. I els pares generalment s'esmeren a transferir educació i altres avantatges competitius a la seva prole.
L'impost sobre el Patrimonis: Grava el fet què tu tinguis un patrimoni. En el món actual on la diferència competitiva esta entre persones esta en els intangibles, com la educació, formació, aptituts o coneixements; esta fora de lloc gravar els béns tangibles. Tindria sentit si fos una societat agrícola o industrial on el fet diferencial era la possessió de la terra o el capital.Si tenim en compte què els pares que inverteixen en la educació dels fills o viuen en un entorn familiar estable: Els ofereixen avantatges competitius. I sembla impossible poder gravar als pares o germans grans per dedicar temps ajudant als fills o germans a fer els deures. Aquest impost com esta plantejat perjudica a les classes mitjanes.
Afecta sobretot a les classes mitjanes i a les PIMES individuals. Mentre que les grans fortunes tenen al seu servei una llarga llista serveis de consultoria financera, que permeten pagar molt menys impost del que pertocaria
A més aquests dos impostos col·lisionen jael mateix bé paga el doble en el moment de ser transferit a un hereu. Al haver una successió els béns ja l'anterior poseidor ja pagava l' impost de patrimoni , l'hereu a més pagarà impost de successions per rebré el bé i després mentre poseixi el bé aquest anualment pagarà l'impost de patrimoni fins que deixi de posseir lo.
D'altra banda no podem obviar què el Conseller Castells. Per molt liberal què afirmi què és. Difícilment, dubto que es vulgui desprendre d'una font de finançament.
A més ara amb les eleccions tant els candidats Del PP, del PSOE han anunciat què volen suprimir aquests tributs, per un no és cap inconvenient en la majoria de autonomies governades pel seu partits aquests tributs són testimonials i l'altre pot pensar què el marró no és seu perquè els tributs estan transferits a les comunitats autonomes.
El què representa una senyora aixecada de camisa.

CARTA A ELS REIS MAGS D´ORIENT:

Estimats Reis Mags :
Perdoneu la llibertat de tractament, però és que des de les vostres successives visites a casa quan era menut m’és impossible marcar distàncies protocolàries.
D’altra banda, tampoc em semblaria correcte tenint en compte que penso que les monarquies –ni que siguin màgiques- són l’herència d’un passat que la nostra societat hauria d’haver superat.
Com veureu tot seguit, les peticions per l’any 2008 són difícils de complaure perquè pretenen fer de Torredembarra i del meu Pais, un lloc més amable, més preocupat pel medi ambient i on la gent hi participi més.
I aquestes propostes no es poden dur a terme si entre tots plegats no posem el nostre petit gra de sorra.
Una Torredembarra amb més recursos per a la gent jove que vol emancipar i tirar endavant els seus projectes vitals.
Que s acabi i be de una puta vegada el Carrer Nou
Que els Muntanyans siguin un parc natural,
Que el teatre,no sigui com el nou poliesportiu,que se inunda cuan plou.
També que les persones amb mobilitat reduïda tinguin cada dia menys barreres per a la seva integració.
Que siguem capaços de progressar equilibradament, sense condemnar els que vindran després a tenir un entorn degradat.
Que els partits polítics deixin de tenir com a prioritat els egos, les fòbies personals i els interessos de la secta, i que facin el favor de treballar pel poble i la seva gent.
Que el futur geriatric no sigui per els mes rics i estigui en un lloc centric.
Una ciutat on millori la implicació ciutadana per tal de continuar reduint els residus que generem i la participacio.
Que ERC sigui fidel als seus principis i que canvii la direcció del partit.
Que la futura piscina cuberta,no es faigui en una zona verda.
Que CiU no faci vídeos a l’estil pepero i que sobretot el Duran es jubili.
Que els partits diguin de una puta vegada,quin és el seu model de país.
Una Torre, on no calgui esmerçar recursos per combatre les desigualtats entre els homes i les dones, entre aquells que tenen més oportunitats que els altres.
Que aparegui una alternativa més democràtica que la partitocràcia actual.
Que la prudència no ens faci ser traidors.
Que la ampliacio del CAP, d ' una vegada sigue una realitat.
Que s’acabi el mileurisme, el menfotisme, el masclisme, el neolerrouxisme, el neoconservadorisme el nacionalcatolicisme, el servilisme, el papanatisme...
Que la guarderia municipal sigui mes barata que les privades
Una ciutat amb més zones verdes que ens permetin gaudir de la natura i preservar els valors paisatgístics del nostre entorn.
Que els polítics no ens prenguin per imbècils.
Que ens governin localment, els millors,actualment son els mes dolents.
Que els ganduls es posin a treballar.
Que els que no viuen ni deixen viure parin, almenys, de tocar els collons als altres.
Que els pares poguin dedicar més temps als fills.
Que poguem integrar als immigrants.
Que la gent no passi de la política
Que els polítics catalans no es venguin per un plat de llenties després de les eleccions espanyoles.
Que els que es fan dir socialistes, ecosocialistes,soberanistes i progressistes exerceixin com a tals.
Que tinguem una educació de més qualitat i cantitat.
Que els espanyols s’afartin de nosaltres i ens declarin la independència.
Que algú començi a preparar d’una puta vegada l’estratègia per guanyar un referèndum d’autodeterminació i a dissenyar el futur estat català.
Que els polítics que diuen que basen la seva estratègia en la gestió, en la bona gestió dels problemes que, segons ells, importen a la gent, doncs que d’una punyetera vegada es dediquin a ser bons gestors, si no són capaços d’oferir-nos res més.
Que algú expliqui clarament als catalans de cultura e identificació espanyola que la independència és la millor solució per a ells i que l’estat català no els suposarà cap discriminació, ni l’abandó de la seva llengua i la seva cultura.
Que ens preocupem per les coses que realment importen.
.Que poguem viure plenament en català.
Que tinguem força salut .
Que tinguem la festa en pau.
Que visquem molts moments alegres.
Però no només tinc desitjos per a la meva ciutat. Massa sovint per no dir diàriament, veig les injustícies que hi ha també lluny de casa nostra.
Vull demanar-vos que d'una vegada per totes acabeu amb la xacra de la violència (especialment envers les dones), la violació dels drets humans, la cursa armamantística, la situació que viu el pròxim Orient, la desesperació de l'Àfrica i el canvi climàtic.
Pecaria d’ingenu si pensés que els desitjos es fan realitat només enunciant-los en una carta, per això des d’aquestes línies amb comprometo al treball perquè durant el 2008 aquestes propostes siguin una mica menys utopia i més realitat
Això, de moment. Atentament:
Tafaner.

PD: Hem deixat cava, aigua, suc, torrons, tres gots, tres copes de cava, un ganivet i tovallons de paper a la taula de casa. Després de convencer als mes petits, de que la salsa de soja o un ou no eren necessaris en el ressopó dels reis mags, hem col.locat tres cadires al voltant de la tauleta perquè descansin. Finalment, el més important, hem posat les sabates a la porta de la terrassa perquè vegin quants som a casa i deixin prou regals
Ara falta veure si ens hem portat tots prou bé, espero que no tinguin en consideració que soc català i republicà...

OBSERVAR :

Llegir, escoltar, observar... són unes facultats molt importants de la persona, que no sempre sabem valorar. És interessant doncs, que de tant en tant fem una aturada i ens hi fixem.

Descobreixes moltes coses, molts pensaments, moltes persones, moltes virtuts, també defectes. Aprecies actituds, intencionalitats, pors, orgulls, desitjos. T'adones de rancors disfressats, gratituds amagades. Palpes la innocència, la tendresa, però també la supèrbia, l'engany, la traïció, les mitges veritats, i les mentides.No necessites massa espai ni temps, es tracta d'observar, escoltar, llegir... i llavors penses quan fàcilment caus en els mateixos paranys i no saps adonar-te'n a temps. Et sembla que tens tota la raó i observes que als altres també els hi passa. I et preguntes atemorit, si tot allò és verídic, si hi ha tanta tinya al món capaç de provocar actituds tan poc nobles, interessades, i vergonyants.

És la història del poble, del país, del món... una història que es repeteix i no per això s'és capaç de preveure i evitar tornar-hi caure. N'hi ha que són uns experts i espavilats per tirar l'aigua al seu molí; d'altres es deixen portar per la brisa enverinada; uns pocs es resisteixen, sense massa reserves i suport, però la vida continua i uns i altres han de sortir de l'atzucac que a voltes construïm inconscientment, ja que no podem aturar-nos si no volem llançar la tovallola i deixar que el corrent ens mani, difícilment a bon port.Imagineu-vos que en lloc de tripijocs, picabaralles i ressentiments estiguéssim parlant de centenars de persones mortes, víctimes de la injustícia, de les ànsies de poder d'uns quants... oi que seria horrorós? doncs això passa a Kènia, al Pakistan... i a molts altres llocs que no en parlen els diaris, però no per això deixen d'existir.

Aquesta és la maldat humana que pretenem ignorar, però és real i castiga els humils. Davant d'això, el que ens passa no té cap mica d'importància.

Som uns privilegiats que ens queixem per no avorrir-nos.Simplement llegir, escoltar, observar... per després posar-nos a treballar.

L´ESGLÉSIA HA PRES PARTIT

Després de la manifestació i els actes de diumenge a Madrid, una de les conclusions a què puc arribar és que l'Església jeràrquica espanyola ha pres partit, una vegada més, en els preliminars d'una campanya electoral, en aquest cas la del mes de març.Com dic, una vegada més, les màximes autoritats eclesials espanyoles han beneït les posicions més conservadores de la societat espanyola, i s'han alineat contra qualsevol postura en favor de separar les creences religioses de l'organització política i social del país.

La postura de monsenyor Rouco i seguidors, cada vegada es manifesta més compacte dins l'Església, perquè afavoreixen que les veus més crítiques surtin, ja sigui per cansament o per impotència. Les veus crítiques cada vegada tenen més arguments per anar-hi en contra, però al mateix temps, cada vegada es troben més cansades pel persistent atac jeràrquic.

Fa uns dies m'avergonyia llegint les declaracions del bisbe de Tenerife, en la línia de gairebé justificar les agressions sexuals a menors, traspassant a aquests la culpa de tot.

Ara sents vergonya quan a Madrid es declara que el laïcisme és un atac a la democràcia. A quin tipus de democràcia es refereixen? Què entenen per democràcia?L'Església, com institució formada per homes (en sentit general, encara que les dones hi són molt mal parades), ha comès molts errors i té molts motius per demanar disculpes. No hi ha dret que per defensar els propis interessos, s'ataqui insultant a la intel·ligència de les persones que creuen en la paraula de l'Evangeli, però veuen horroritzades el nivell cultural i social dels actuals mandataris de l'Església a Espanya.Convindria que els dirigents eclesiàstics trobessin temps per analitzar els casos de corrupció, explotació i favoritismes que existeixen dins l'entorn amb qui s'emparen, i no veure tants dimonis en les lleis i dirigents que separen les creences religioses de l'organització civil de l'Estat.

Em diuen sovint que la divisió entre dreta i esquerra ha passat de moda, i que en aquests moments no hi ha tantes diferències entre uns i altres. De ben segur no és el mateix el que passava en temps de la dictadura, amb el que estem vivint en aquests moments, però els actuals bisbes i cardenals espanyols, cada vegada tenen menys escrúpols per defensar el posicionament de l'Església jeràrquica a favor dels interessos de les classes més dòcils, perquè tenen tot el que necessiten, i més en contra d'aquells que qüestionen la pròpia existència i la idoneïtat del camí que s'està seguint.

Poc rellevant perquè el millor que es pot fer és ignorar aquest posicionament de la jerarquia, i avançar en el convenciment que el dia a dia i l'exemple constant de les bases poden fer més servei per a la defensa de la família, per exemple, sense necessitat de posar ningú en contra de ningú.

He defensat, i defensaré la família com a nucli de formació en valors de les persones, però el model de família serà el que serà, d'acord amb l'entorn, el temps i la voluntat dels seus membres. Capitalitzar la defensa de la família i buscar l'enfrontament, és un error del qual algun dia se n'haurà de demanar disculpes.