El nàufrag.

El PSC és només una franquícia del PSOE, i això ja fa temps que ho sabem. Però que en els moments que estem vivint, que sense cap dubte, són moments claus de la nostra història nacional, haguem de veure la Chacón i tota la plana major dels "socialistes" "catalans" encara rient-li les gràcies a Zapatero i mesurant les paraules una a una per no ofendre el germà gran, m'ha indignat sobremanera.
Per mi, a partir d'ara el PSC no existeix. Quan parli d'ells parlaré del PSOE, perquè si són incapaços de parlar sense demanar permís i defensar el que els toca defensar sense mirar enrera, per mi no existeixen.
Si algú em sent parlar del PSOE, i em diu: "home, deus voler dir el PSC, no?", li contestaré: "No, parlo del PSOE, el PSC no existeix".
El dilluns 28 de juny de 2010 el Tribunal Constitucional (TC) va emetre la seva sentència condamnatòria a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, i de manera immediata el President de la Generalitat de Catalunya, José Montilla, va aparèixer per presentar batalla a la sentència, i a més va anunciar (a sorpresa meva) una manifestació en contra de la sentència del TC. Fins aquí tot normal, i personalment fins i tot sorpresa extrema per la contundència de les paraules de Montilla, encara que sempre cal preveure sorpreses d’última hora, i molta cautela, pel que fa a les declaracions dels dirigents del PSOE, ja que l’experiència ens diu, que prioritzen més la foto, l’impacte immediat, que les decisions de fons adreçades a donar solució a les demandes de la societat catalana.
A partir d’aquí la nau del PSOE-C se li va trencar el timó i ha navegat a la deriva amb un perill de desatre palpable. Una vegada la manifestació es troba ja convocada i quasi bé preparada, Montilla (recordo, el primer causant d’ella) no vol, no pot, no el deixen, no li interessa electoralment, anar darrera una pancarta que diu: NOSALTRES DECIDIM, SOM UNA NACIÓ. Aleshores Montilla s’aixopluga amb certa mala fe, dins de la nostra senyera, la senyera de tots, no perquè la senyera sigui el que ell ha dit, sinó per evitar la foto darrera d’una frase que li produeix alèrgia, i perquè no dir-ho li accelera una hemorràgia electoral letal.
Tot aquest espectacle de Montilla i del PSOE-C, enrareix l’ambient previ a la manifestació del proper dissabte 10 de juliol a les 6 de la tarda, per lo tant no fem cas a als cants de sirena de Montilla ni dels socialistes, i seguim cap a la nostra Itaca, tot preveient que que el vaixell del PSOE-C encallarà, i veurem com Montilla el diumenge 11 de juliol de 2010, es converteix en un nàufrag de la política catalana, ell s’ho ha buscat.

ÉS POSSIBLE ?

Em fa molta mandra escriure, encara que pixi fora de test...A les eleccions espanyoles del 2004, el PSC ens demanava el vot per José Luis Rodríguez Zapatero, dient, textualment, "una altra Espanya és possible". Han passat sis anys i crec que ja hem vist prou coses com per fer-ne un petit balanç. Per començar, però, no estaria malament recordar la situació política que es vivia aquell 2004.
El PP de José María Aznar havia dut a Espanya a la guerra de l'Iraq, havia desenvolupat una política fiscal clarament favorable pels rics i contrària pels pobres, havia privatitzat empreses públiques per quatre duros a amics de la infantesa i havia lluitat per fer fracassar qualsevol intent d'avançar cap a un model d'estat federal. I aquestes en són només unes quantes.
En aquest context, dons, el Partido Socialista Obrero Español (PSOE) s'havia postulat fàcilment com a alternativa al Partido Popular (PP) i molta gent es va arribar a creure que potser sí que amb el PSOE de Zapatero -dialogant, respectuós i amb talante-, "una altra Espanya" era "possible". Tan en el terreny social i econòmic, com en el terreny nacional i cultural.Han passat 6 anys des que Zapatero va ser investit president del govern d'Espanya Anem a veure, doncs, què ens prometia ZP llavors i què ens hem trobat ara:
Comencem per l'estatut: era un estatut de joguina, un estatut òbviament espanyol, com no pot ser d'altra manera, un estatut pensat directament per encabir-lo a la constitució espanyola. Un estatut rebaixat ja a la primera de canvi perquè els espanyols ens l'aprovin a les seves corts. De fet no deixa de ser una llei orgànica, sí orgànica, però orgànica espanyola. Un estatut que feia riure només de mirar-li les tapes, a data d'avui ja socarrimades.
A la merda l'estatut! Que se'l confitin!
No a la guerra: Espanya ha sortit a bombo i plateret de l'Iraq per anar a fer la guerra a llocs menys mediàtics, com ara l'Afganistan.
A hores d'ara, malgrat la crisi i les lliçons morals que van donar aleshores, encara mantenen una guerra que Justícia i Pau qualifica de "caríssima" i "no ajustada al dret internacional". La despesa militar continua sent impressionant (18.000.000.000 d'€ l'any 2010) amb imbecil-litats de l'alçada d'un campanar com la compra de 300 blindats per 1.300.000.000 d'€ aquest mateix 2010.
Maternitat: El xec-nadó de 2.500€ que es donava fins ara a totes les famílies, suprimit al 100%. Passem d'una mesura il-lògica (ja que hi havia famílies que no els necessitaven) a una mesura injusta (ja que més d'un i de dos decidiran no tenir fills fins d'aquí uns anys, per la situació econòmica, o, en el pitjor dels casos, els tindran igualment, però patint mil i un maldecaps per sortir-se'n).
Explicacions: A l'anunci electoral es tira en cara al PP que no donava explicacions sobre certs assumptes. Després de veure la implicació de càrrecs del PSC i el PSOE en trames de corrupció urbanística o de veure com s'encobreixen les grans fortunes que estafen milions d'euros a hisenda amb comptes a Suïssa, però, no sembla que puguin donar massa exemple de govern o política transparent.
Gent gran: La "congelació" de les pensions no és res més que una retallada a la pràctica, ja que la inflació, no acompanyada d'una pujada equivalent de la pensió, provocarà una disminució del nivell adquisitiu (és a dir, de la qualitat de vida de les nostres persones grans
Manipulació: Un govern que no manipulés no diria que l'esquerra independentista basca no es pot presentar a les eleccions "perquè és ETA", quan la primera ja ha fet el pas definitiu per a separar-se'n i apostar exclusivament per la via democràtica per a aconseguir els seus objectius. Tal com feia el PP, amb l'excusa d'ETA tot s'hi val, fins i tot manipular la gent per guanyar uns quants vots.
Europa: Encara em pregunto per què Espanya fa els graus universitaris amb 4 anys i la resta d'Europa els fa només amb 3. Si això és ser més europeus, que s'ho facin mirar. Fins ara, a Europa només la han seguit per aplicar retallades socials i mesures neoliberals.
Discriminació: No és comprensible com és que encara no hi ha una llei que reguli els continguts dels anuncis de televisió en temes de discriminació sexual. De la mateixa manera que es regula el llenguatge o segons quins tipus de programes o pel-lícules, per tal que les criatures no escoltin segons quines paraules, també s'hauria de regular la forma com s'anuncien les joguines, els detergents, els iogurts, etc.
Medi ambient: El PSOE ha renovat les llicències per 10 anys més a centrals nuclears que ja havien esgotat els permisos, ha promogut el transvasament dirigit per La Caixa com el de l'Ebre-Barcelona, ha retallat el pressupost en energies renovables a la meitat del 2008 al 2009, etc. Van utilitzar de forma partidista el desastre del Prestige i aquí es va acabar la cosa.
Treball: La crisi no només no l'estan pagant les persones que s'han enriquit provocant-la, sinó que la paguen i la seguiran pagant previsiblement els treballadors més humils, que a hores d'ara s'estan manifestant per la retallada de drets laborals que patiran. Fins i tot s'han atrevit apujar l'IVA, un dels impostos més injustos que existeixen per la seva condició d'indirecte (és a dir, no proporcional amb el que es cobra, sinó igual pel ric que pel pobre).


Habitatge: "Si tu vols, tindrem habitatge assequible", deia Montilla en aquest anunci. No cal que recordi la proposta que poc després d'entrar al govern van fer, de pisos de 30 metres quadrats, oi? I tampoc cal que expliqui a ningú que a hores d'ara, si vols emancipar-te, només ho pots fer lligant-te gairebé de per vida a un préstec amb qualsevol entitat bancària, oi?
Escoles: Si les coses no han canviat mentre estava escrivint aquest totxo, la ràtio alumnes/mestre continua sent de 25/1 i tenim la proporció més gran de barracons per alumnes de tot l'estat espanyol (1.046 aquest darrer curs 09/10). L'educació, òbviament, no és la seva prioritat, i així ens va.
Estat federal: Sempre que parlàvem de la independència amb els del PSOE ens deien el mateix: "Nosaltres estem per una Espanya federal, que avanci en competències cap a les comunitats nacionals i que reconegui les seves peculiaritats i dret a l'autogovern". Al final, s'ha demostrat que no han intentat ni avançar cap a una Espanya federal ni tan sols han intentat fer pedagogia entre el poble espanyol. Senzillament ens han retallat l'Estatut amb la complicitat dels juristes més carques (nomenats a dit pel PP i el PSOE) i ens han dit que ens hi posem fulles.
En conclusió... Que amb Espanya ho tenim cardat. Vivim dues crisis, els catalans: La crisi econòmica, que algun dia ja en parlarem amb calma, i la crisi nacional, que ens ha de dur cap a la independència perquè l'Espanya ja ha dit més enllà del punt on ens ha deixat el Tribunal Constitucional no podrem passar.

CLARIVIDÈNCIA ¡

Després de molt barallar-se i donar-hi voltes, el Parlament de Catalunya, el Parlament que representa les nostres voluntats, va aprovar un text d'Estatut.
Un text fet amb por, redactat de la manera més rocambolesca per no molestar Espanya i seguir-hi encaixant. El text, repeteixo, aprovat pel nostre Parlament, i per tant per tots nosaltres, es va enviar a les Corts espanyoles, acompanyat d'emissaris de bona voluntat de diferents partits polítics.
Però tot i això, va ser retallat de forma insultant .
Aquest Estatut retallat, vilipendiat i insultant va ser ofert als catalans per refrendar-lo. En aquell referèndum jo vaig votar que no, perquè el considerava una ofensa a la dignitat del nostre Parlament, les nostres institucions i el nostre Poble. Però els quatre arreplegats que vam anar a votar aquell dia vam decidir per àmplia majoria que volíem aquell Estatut, i per tant, com a demòcrata que sóc, el vaig acceptar i el vaig fer meu.
Gràcies als recursos del Partit Popular i del "defensor" del poble (del PSOE), entre d'altres, i després de quatre anys de marejar la perdiu, un Tribunal Constitucional deslegitimat, caducat, tronat i polititzat retalla encara més la voluntat dels catalans. Mentrestant, un cop més, els partits espanyols utilitzen Catalunya i l'Estatut com a moneda de canvi electoral.
El gran problema és que el que nosaltres enteníem com una Llei Fonamental, com un text legislatiu marc, per a Espanya, els seus partits i les seves institucions era una Llei Orgànica més. Una Llei gens diferent a la resta del Lleis Orgàniques, si no fos perquè aquesta va ser oferida al poble de Catalunya en referèndum. I si el que ha volgut el Poble de Catalunya és inconstitucional, el poble de Catalunya no vol estar sota aquesta Constitució, no vol estar sota el peu opressor d'aquest Estat que només vol Catalunya per exprémer-la.
Després de segles de subjugació, maltracte i humiliació, després d'una transició ridícula cap a una democràcia feta només a la mida d'alguns, aquesta darrera bufetada a la cara constitueix el moment definitiu de dir: SOM TONTOCULS.
Veureu,hi havia una vegada un novici que es deia Tontolcul i va ser cridat per l'abat del seu monestir."Tontolcul -va dir el lama al noi-, confies en mi?". "És clar que sí, mestre!", va respondre el novici Tontolcul.
Però abans que acabés la frase, el lama li va clavar un cop de puny a l'ull que el va deixar estabornit. El pobre noi, desconcertat, va tornar-se'n a la seva cel-la tot reflexionant sobre el significat ocult d'allò que acabava de passar. "Quan sigui més savi ho entendré", pensà.
Al cap d'una setmana, el lama tornà a convocar Tontolcul i va repetir-li la mateixa pregunta: "Confies en mi?". "Sí, mestre", contestà. De cop i volta, el lama agafà un bastó i va colpejar-li el crani pelat fins que se'n va cansar. Atordit, Tontolcul va repetir: "Quan sigui més savi ho entendré". Passats uns dies, l'abat del monestir tornà a cridar Tontolcul, que tenia un ull de vellut i la closca plena de bonys. "Tontolcul -va dir el lama-, ¿confies en mi?". "Hi confio, mestre", digué el novici. Llavors el lama va agafar una canya esquerdada i... Bé, això és millor no explicar-ho.
En tot cas, cal recordar que, segons com, amb una canya esquerdada es poden fer coses que fan molt i molt mal. Dolorit i escaldat, en un sentit tant psíquic com físic, i fins i tot filosòfic, Tontolcul es va consolar dient: "Quan sigui més savi ho entendré".
Van passar els anys, i aquell jove novici va arribar a lama. Però, tot i meditar cada dia, mai no va arribar a entendre què li havia volgut dir el mestre. Diuen que Tontolcul es va reencarnar en un català.

*Un detall: fixeu-vos quan ho han fet: a última hora del dia abans d'un partit de "la roja", que centrarà gran part de l'atenció mediàtica del dia, i a tocar de les vacances, a veure si amb l'agost pel mig, la gent se n'oblida. Ho tenen tot calculat ara bé, ells no em preocupen...el que si em preocupa es el que nosaltres tontolculs farem.

Visca¡¡ La roja ¡¡ És tan difícil?

Avui s'aprovarà per decret la reforma laboral, segurament pels grans mitjans de comunicació i per molta gent aquesta no serà la noticia del dia ja que avui també juga la selecció espanyola.

Curiós que el govern aprofiti aquesta data per tirar endavant un projecte que té repercussions per a tothom i que no agrada ni a la patronal ni als sindicats ja que tothom es queixa pel seu cantó.
Probablement sigui coincidència, ... o no .... , en Suárez ja ho va fer quan va legalitzar el partit comunista d'espanya aprofitant la festivitat de dissabte sant, no seria la primera vegada que un govern intenta amagar una decisió sota una cortina de fum, en aquest cas un partit de futbol.

Una decisió que ens portarà, probablement, a una vaga general i en que en el millor dels casos nos servirà per dinamitzar un mercat laboral que necessita urgentment crear llocs de treball per mitigar els 5,5 milions d’aturats i poder dinamitzar l’economia.
En què ens estem convertint? Si el futbol és més important que les decisions polítiques i quèiem en la pestilent retòrica de què les seves decisions no ens afecten en res, estem caient en el clar exemple de què ens mereixem el que tenim i que mentres hi hagin Salvames, futbol i Nories continuarem en la nostra estúpida i hipòcrita felicitat ... pa i circ ... el pròleg d'una decadència ..
Lamento ser tan crític amb els dirigents sindicals, però és que s’ho guanyen a pols. Alguns sindicats han anunciat que després de molt rumiar-s’ho finalment convocaran una vaga general... d’aquí a tres mesos i mig, precisament el dimecres 29 de setembre, però que en comptes de fer la vaga ara la deixin per la tardor em sembla una mica estrany, i això sense entrar en l’oportunitat o no de convocar aquesta vaga. Suposo jo que ara no s’atreveixen a convocar vaga per por a un nou fracàs estrepitós, com va passar l’altre dia amb la fallida vaga de funcionaris públics.
Dos fracassos seguits en tan poc temps seria massa per la ja molt minsa credibilitat dels sindicats. D’aquí a la tardor ja en parlarem, poden passar moltes coses en tant temps, però això sí, mentrestant els líders sindicalistes sempre podran dir que ells ja han complert amb les seves amenaces de convocar la famosa vaga general. Tot plegat resulta poc seriós.
Una de les coses que m'han sorprès en política, encara que no ha estat l'única, és la dificultat de treballar conjuntament govern i oposició. Ara ho estem veient en la reforma laboral. És normal que el govern, sigui qui sigui, reclami a l'oposició que no critiqui tant i faci aportacions. L'oposició per a la seva banda exigeix al govern que presenti la seva proposta per després valorar-la i decidir la seva posició.
El paper dels partits de l'oposició està predissenyat i directament afectat per la galeria. Cap d'ells podrà votar en contra, perquè Brussel·les se'ls tiraria en contra. Han de donar aquell aire de partit seriós que es sacrifica per a bé de la societat, del país.
Per la seva banda, els sindicats també juguen el seu paper, i aquest passa per protestar qualsevol cessió de drets aconseguits pels treballadors, una posició que no sempre és compresa i que desagrada als partits d'esquerra de manera especial quan aquests governen.La convocatòria de vaga general per al 29 de setembre no s'acaba d'entendre, o com a mínim jo, no ho acabo d'entendre.

Ara era massa just organitzar-la i l'estiu és sagrat. Només faltaria convocar una vaga en plenes vacances. A més, però, els sindicats tenen la seva part de responsabilitat de no haver arribat a cap acord amb els empresaris.

No és just que es doni alegrament la culpa a l'altre.
Si el govern ha decidit tramitar la reforma laboral al Parlament, encara que sigui després d'haver-la aprovat via decret, hem de pensar que els ens polítics i el socials tindran l'ocasió de fer-hi aportacions i millorar-la. Els sindicats haurien de fer un exercici de pedagogia i serietat. Aconseguir aquesta feina seria posar en pràctica el treball conjunt, la implicació de tots en benefici de tots. És tan difícil?

Els tontos nosaltres.

Serà que sempre he estat entre els que mai no han sabut si tindran feina asegurada l’any vinent o no; serà perquè sóc dels que creuen que un mòbil t’ha de durar almenys tres o cuatre anys; serà perquè m’agraden els restaurants barats,prendre birres a llocs cutres o, com faig darrerament, fer un tallat, que costa un euro, a un bar atrotinat .
Serà perquè el meu cotxe em va costar 800 euros (vuit-cents, he dit) i va com una seda; perquè tiro quasi sempre cuan puc de transport públic… Serà perquè només tinc un parell de sabates, quatre samarretes (iguals) del Decathlon, pantalons de mercadillo i compro al Dia.
Serà perquè sempre he viscut de lloguer i els meus amics i amigues majoritariament són tan pringats com jo… que a mi la crisi no em ve de nou. Benvinguts i benvingudes al món dels vuit milions d’arreplegats.
Si a casa vostra entren 28.450 euros a l’any ja formeu part dels no pobres. (tot i que això són dos sous mileuristes amb 14 pagues). I el 49,4% de les llars catalanes no arriben a aquest nivell, segons dades oficials . I ara llegeixo que 180.000 famílies perdran la seva casa abans que acabi l’any…En tot cas, el que m’indigna és que, veient amenaçats el seu tren de vida (insostenible, per cert) la clase de gent com :
- El president de la Generalitat, José Montilla,que cobra 169.000 euros/any
- Els consellers Carod, Castells i Saura, 127.000 euros/any.
- Tinent d'Alcalde de Barcelona, Imma Mayol, 105.400 euros anys. Parella Saura+Mayol= 232.400 euros/any.
- El president del Parlament, Ernest Benach, que cobra més de 146.000 euros/any.
- En Jordi Miralles, secretrai tercer del Parlament. 95.660 euro/any o la Dolors Camats amb 87.522 euros/any. Posen el crit al cel, fan el ploramiques i diuen que això no pot ser, que ells no han provocat la crisi… N’esteu segurs?

Les preguntes .

- Escolta, per què el Duran, té tan poc cabell ?
- És que el Duran és molt intel-ligent i pensa molt.
- I aleshores en Mas, per què, en te mes de cabell?
- Au, nen, calla i menja la sopa ¡¡.
La setmana passada a la capital de l’imperi, aquella “villa y corte” gris i pesada com un avió feien un aplec al Congreso de los Diputados on el president Rodríguez presentava la seva proposta per treure al seu país, Espanya de la crisi en la qual la seva manifesta incapacitat i inutilitat ha submergit als espanyols i de retruc, i com a mostra del llast que representa Espanya, als catalans.
La cosa es preveia tan ajustada que el PSOE havia avisat a tots els seus diputats i diputades que aquell dia no s’hi valia a fer campana i que a més, fessin el puto favor de ser puntuals, estar al cas i mirar que el company del costat també fes bondat.
Els seus col-legues del PP feien el mateix i, a més esmolaven les ungles, preveient treure rèdit de la situació. Els nervis a flor de pell...una inquietud terrible sacsejava a...a...ni idea, però segur que algú patia perquè veia perillar la nòmina i altres, ja tenien vestits nous encarregats.
En aquests moments d’intens dramatisme i colpidora intensitat política, va sorgir ell, el que avui tothom anomena gran estadista. Ell, l’home que tothom diu que sempre ha somniat ser ministre del govern espanyol; de ser un pes pesant allà on sí que compta: a Madrid.
Doncs si, Duran i Lleida, erigint-se en portaveu dels humiliats va voler donar una magistral lliçó de servilisme bavejant, salvant la cadira del president Rodríguez. El amo de Unió en una apologia vergonyosa afirma que ho va fer per salvar no només l’economia catalana i espanyola sinó l’europea. I, no li ha caigut la cara de vergonya. Els serfs s’enorgulleixen de tenir nets els mobles del seu amo i de guardar-li l’herència com en la paràbola bíblica.
Mai la covardia havia estat tan gran, ni mai el cinisme tan patent a l’hora d’anomenar la vesània, responsabilitat. El preu, governar l’autonomia. Quina poca ambició. Finalment, podran tenir el que desitgen: Duran ser cua de lleó, i Mas cap de ratolí. I amics meus s’entesten tots plegats, a fer-me creure que aquets estàn pel sobiranisme....
Jo crec que han perdut una oportunitat d’or per fer valer Catalunya, de ser realment decisius, de fotre el govern espanyol potes enlaire. Una economia espanyola intervinguda potser seria una oportunitat de somni per Catalunya; una economia gestionada per gent amb seny, mai no deixaria de banda el nostre País, no l’eixugaria de recursos fins a garantir-li un futur erm i eixorc com fan aquests espanyols.
Ara, què farem amb els pressupostos? En Duran acomplirà el que va prometre o tornarem a patir l’enèssim atac de reponsabilitat? El món seguirà rodant com sempre. Nosaltres expoliats però feliços de veure la humanitat ben apuntalada. Hem d’exigir que l’interès dels catalans vagi al davant, i aquest no passa per a enfortir els nostres botxins.
Quan tindrem un polític català que, de veritat, vulgui ser cap de lleó;? d’un lleó, naturalment, català.

Atacant a la ajuda humanitària

Els assassins de cooperants s'anomenen terroristes. La xifra encara no se sap amb exactitud, però es parla d'unes 16 persones assassinades per Israel aquesta matinada. L'Estat hebreu ha atacat la 'Flota de la Llibertat', un conjunt de sis embarcacions amb ajuda humanitària que es dirigien a Gaza.
Aquest territori palestí es troba sotmès a un bloqueig per part d'Israel des de juny de 2007, moment en que l'organització Hamas va aconseguir el control de la zona.
Això ha tingut -i té- com a conseqüència la carència de productes bàsics. La situació allà és més precària del que hom pugui imaginar, si afegim, a més, la massacre duta a terme per l'Estat hebreu fa any i mig aproximadament, on van morir unes 1400 persones.

Per resumir la cosa, direm que a Israel no li agrada que la gent de Gaza done suport a Hamas, perquè això dificulta la seva política expansionista. Per tant, posa en pràctica estratègies de caire terrorista: massacrar la població civil, asfixiar-la privant-la d'aliments, medicines, material educatiu, equips de construcció, etc. Amb això es pretén que els palestins, conduits a la desesperació, acaben apuntant cap als seus dirigents de Hamas i els demanen que cedeixen a les exigències hebrees; que els culpen del malson que viuen diàriament, atès que està a les seves mans obeir fent el que Israel vol.
De moment, aquesta línia genocida no té èxit: el poble, majoritàriament, culpa de la situació als verdaders culpables: l'Estat hebreu; i els Estats Units, sense el recolzament dels quals no serien possibles les barbaritats dutes a terme per Netanyahu i companyia.
No ha de sorprendre que Israel hages atacat -disparant a matar vaixells amb ajuda humanitària. En primer lloc, ja havia advertit que no permetria que la flota arribes a Gaza. A més a més, les 750 persones que hi havia a les embarcacions podien ser testimonis directes de la terrorífica situació que hi ha al territori palestí. Tercer: la massacre realitzada aquesta matinada és un acte dissuasiu; un avís per a impedir possibles iniciatives semblants. Per últim, Israel és com aquest nen malcriat i consentit que fa el que li dóna la gana; té impunitat total i compta amb el recolzament d'Occident: l'Estat espanyol, per exemple, va limitar la jurisdicció universal, seguint ordres del país hebreu, per tal de dificultar la persecució legal dels crims duts a terme per aquest.
Per cert. A les 20 h hi ha convocada una concentració per avui dilluns 31 de maig, a la Plaça del Castell en protesta per l'atac israelià
No convoca cap organització, tot es fà a títol personal.
.