"¡ Espanniia se desmembraaa ! "

La Caixa, Repsol, Lukoil i el nacionalisme-La Caixa podria vendre la seva participació en Repsol a la petroliera russa Lukoil. Aquestes operacions financeres d'alta volada aparentment queden molt lluny, però com s'ha vist aquests dies, poden tenir conseqüències. No tinc gaire clar, tanmateix, de quina forma pot afectar-me a mi o als meus aquesta operació. De fet, la lectura que faig és que La Caixa vol aconseguir liquiditat i es ven la seva part de Repsol. Entenc que aquesta liquiditat servirà per afrontar la situació de crisi financera i, potser, es traduiria en una major facilitat per a concedir crèdits.
El cas, però és que a Madrit, sempre Madrit, han posat el crit al cel. Quin crit? com no: "¡Espanniia se desmembraaa!"I és que es veu que Repsol no pot deixar de ser "espanyola".
Llavors un pensa que Endesa podia deixar de ser "espanyola", a condició que no fos "catalana". Hi han altres casos similars.
Un pensa també que Repsol, Endesa, la La Caixa mateix no són ni espanyols, ni alemanys, ni italians ni catalans ni res d'això. Són grans grups empresarials que tenen unes persones a les direccions respectives que són més o menys afins, amics, aliats, avaladors, amb persones que estan a les direccions de partits, governs o institucions internacionals, estatals, autonòmiques o municipals. Aquestes persones són intercanviables i els que avui estan a la banda empresarial, demà estan a la banda del poder polític, tot i que, em fa l'efecte que, manta vegades, és indistingible.
Això sí, les lluites pel poder entre faccions diverses del complex polític-financer-empresarial són acarnissades. Només val la victòria. No es fan presoners. Val tot.
Val llençar l'opinió pública contra l'enemic. En el cas espanyol hi ha una forma fàcil d'excitar l'opinió pública: que venen els catalans!


En el cas de La Caixa, resulta que no es pot vendre Repsol perquè això va en contra de l'espanyolitat. Però repsol no és espanyola, ni és sueca, ni res de res. A veure si ho entenem: no té país. És una puta transnacional que ha contaminat i destruït el medi ambient a l'Amèrica Llatina i que ara, és objecte d'un intercanvi de cromos entre capitalistes, i resulta que això no agrada als capitalistes que es queden sense el cromo. Però, és clar, no s'explica així. En canvi s'explica que Si Espanya, que si Repsol, que si "podemos" que si l'Eurocopa i que, a més, han guanyat la Davis. La perla: "Hay que impedir que Repsol caiga en manos rusas."
D'això que estan fent per Madrid se'n diu atiar el nacionalisme, amb l'adequada quantitat de catalanofòbia, per defensar els interessos particulars de certa facció de capitalistes. Probablement, la mateixa facció que estan darrera de certs mitjans de comunicació o de certs grups empresarials i financers.
Tenim doncs, a més, ara que s'acosta Nadal, un bon motiu per a un nou boicot als productes catalans per les Espanyes, o potser una retirada massiva de fons de les oficines de "La Caixa" per part de nacionalistes espanyols indignats, o alguna bestiesa nacionalista espanyola de les habituals. Què ens juguem?
Doncs això. Que ja trigaven. Mentrestant la crisi segueix enviant treballadors al carrer. La pega dels treballadors que se'n van al carrer en territori català és que, a sobre de la crisi tenen un problema afegit: són catalans, independentment del seu lloc d'origen.

Són catalans per molt que en reneguin. Se sentin catalans o no se'n sentin. Resulta que quan una empresa tanca a Catalunya, hi ha molts que se n'alegren a Espanya.

Per descomptat, els treballadors que se'n van al carrer a Catalunya poden tenir la certesa que ells estan (estarem?) els últims en la cua de les ajudes de l'estat, si n'hi han.

Algú es pensa que amb la crisi canviarà el mapa dels Països Espoliats?
Segur que els directius de La Caixa ha tingut molts "amics" i "aliats" a Madrid i les Espanyes. Segurament hi tenen molts interessos econòmics i comercials i, en virtut d'això, acotaran el cap i empassaran amb el que calgui. Ja ho veurem. No ens enganyem: "La Caixa" no és catalana. És exactament un gran grup financer i empresarial i la seva identitat només és una façana, o una imatge de marca, però res més.
No seré més ric pel fet que "La Caixa" obtingui beneficis, ni deixaré de pagar la hipoteca, ni el TeleTAC de l'autopista. Ni parlar-ne d'això. La Caixa no és cosa meva. Si de cas, com a molt, en soc un client; i, evidentment, això també val per Repsol, Endesa, Telefónica o Gas Natural, per dir-ne algunes. Jo soc un treballador que demà anirà a la feina. Que potser necessitarà un crèdit i que potser anirà a una caixa a demanar-lo. I resulta que potser no me'l podran donar si no hi ha liquiditat. No és una qüestió de nacionalisme, és una qüestió del dia a dia.
La qüestió serà nacionalista, i moltes coses més, quan aquí no hi hagi feina i, pel fet de ser catalans, a més de cornuts també ens tocarà pagar el beure.

Com sempre. (com sempre? serà com sempre ara també?)
Algú va dir que el treballador català està doblement oprimit: per treballador i per català.
Espero que això ho entenguin els treballadors que s'estan quedant al carrer.

NI OBLIT NI PERDÓ.

Amb motiu de l’assemblea de la Conferencia Episcopal Espanyola el seu cap visible, el Cardenal Rouco Varela s’ha referit als dos problemes que considera essencials, com la crisi econòmica i la purificació de la memòria.
Aquest senyor considera que la crisi prové de l’avarícia dels guanys immediats i desproporcionats, i respecte a la memòria ha deixat anar que a vegades es necessari oblidar, no per covardia, sinó per voluntat de reconciliació i perdó, d’acord amb els ideals de pau, llibertat i justícia, una autentica purificació de la memòria. Reblant el clau del cinisme ha dit que s’havia d’alliberar els joves del llast del passat per no alimentar rancors, i que demanava el perdó de Déu a tots els que es van veure implicats en una banda o l’altra.
Senyor Rouco. Vostè ens crida a que oblidem i perdonem el que va passar, no tan sols durant la guerra sinó també després. Curiós, curiosa posició d’un ens, el que vostè representa, que no va perdonar ni una acabada la guerra. Tanmateix podria estar d’acord, a la fi, quan dos es barallen la solució està en el pacte i en oblidar la rancúnia. Però hi ha un parell de coses que ballen, un parell en genèric, no anem a numerar ara.
Una d’elles és que normalment un conflicte acaba quan tots dos bàndols perden, es a dir quan s’ha de pactar el final del conflicte en el convenciment que no hi ha altra sortida. Altre punt important, senyor Rouco, és el fet que, quan s’oblida s’ha d’oblidar tot, i aquí tenim un problema.Com podem oblidar quan cada vint de novembre hi ha gent que recorda a un criminal anomenat Francisco Franco Bahamonde?
Com hem d’oblidar quan a les afores de Madrid n’hi ha un monument a la barbàrie anomenat El Valle de los caidos?
El meu ateisme convençut em pot fer parlar d’aquest col·lectiu anomenat església catòlica, amb respecte pels seus seguidors, però denunciant els seus mandataris pel cinisme i feixisme que demostren, cosa que no te res a veure amb la fe dels seus fidels.
Concretament aquest senyor ja ha demostrat amb les seves opinions sobre la unitat d’Espanya, la homosexualitat, l’eutanàsia i altres temes sensibles, que es un feixista de cap a peus.
Respecte a la crisi, no pot parlar d’avarícia, quan la institució que representa s’ha dedicat a acumular riquesa i esta al costat del poder sempre que ha pogut en benefici propi, i sense cap tipus d’escrúpol per la vida humana o per les teories que prediquen.
Pel que fa a la purificació de la memòria, es molt fàcil parlar d’oblit quan ells estaven al costat del dictador, i gaudint de tots els privilegis que els atorgava amb un monopoli i poder absolut a l’estat espanyol, i beneint totes les tortures i morts infringides per la dictadura sagnant de Franco. Com s’atreveix a parlar de llibertat i justícia, quan ell es l’exemple de tot el contrari, com ha demostrat sobradament opinant sempre en clau de retallada de drets de les persones, i venen la seva demagògia barata volen imposar el seu model de vida respecte a la família, el sexe i altres coses, sense reconèixer que hi ha altres models, i que en definitiva ells no son ningú per atorgar-se la veritat absoluta, ja què per la seva corrupció i fatxenderia son un molt mal exemple. Demana perdó de Déu pels d’un bàndol i l’altre, però cal recordar que ells donaven tot el suport als militars corruptes que van enderrocar un règim democràtic escollit pel poble, i què son els responsables d’autèntiques atrocitats que de cap manera es poden comparar amb els morts causats pels republicans durant la guerra
.Hem d’oblidar els escamots venjadors que, acabada la guerra, es passejaven en la nit per eliminar aquells que algú havia denunciat, sense proves, sense ni tan sols un judici, sols un tret al cap com a justícia divina? Aquells quins familiars van ser “executats”, han d’oblidar-los? Oblidaria vostè al seu pare a la seva mare, al seus avis? O mouria cel i terra per saber on són enterrats?Hem d’oblidar que vostès, a dia d’avui, ens neguen el dret a desfer allò que era obligat durant la dictadura? Perquè, senyor Rouco, jo no vull ser declarat apòstata, que vol dir que renego del que creia, sinó que vull ser esborrat del llibre dels cristians, doncs no vaig ser batejat en llibertat sinó obligat pel sistema polític.
Aquesta pau que demana serà complerta quan l’Estat Espanyol demani perdó a tots els familiars de les víctimes, anul·li els judicis, i deixi els criminals responsables de la dictadura com el que verdaderament son, i persegueixi els responsables que encara quedin en vida, clarificant la història amb tota la veritat, i no amb la fantasia inventada per continuar la dictadura amb una democràcia de fireta, que l’únic que pretén es continuar la lluita contra les nacions que resten sotmeses a l’espoli estatal, i on l’organització que representa aquest senyor segueix conservant uns privilegis en forma de finançament totalment inadmissibles en qualsevol estat mínimament civilitzat. Així doncs, senyor Rouco, si vol oblidar alguna cosa, oblidi’s de nosaltres, calli senyor Rouco, calli per sempre.
Oblit mai, mai oblidarem totes les bestialitats dels vencedors i perdó, mentre quedin deutes pendents, tampoc. Ni oblit ni perdó.

Dia Internacional contra la Violència envers les Dones

Com cada 25 de novembre, avui és el Dia Internacional contra la Violència envers les Dones.

Des de l'inici d'any, 7 dones han mort a Catalunya i 57 a tot l'estat espanyol a mans de les seves parelles o exparelles. Això vol dir que hi ha més d'una mort cada setmana i la dada demostra que encara queda molta feina per fer.
D'una banda, es posen en marxa noves mesures per evitar que els maltractadors s'apropin a les víctimes potencials. També s'incideix en l'especialització dels jutges. Però on no es pot abaixar la guàrdia és en la sensibilització de la societat.
Des de l'inici de l'any 2008, 7 dones han mort a mans de la seva parella, del seu "amor".

Així mateix, s'han registrat 12.292 casos de maltractaments masclistes, 8.838 dones han hagut d'ésser ateses, 5.891 maltractadors han estat detinguts i 19.000 dones reben actualment protecció dels Mossos d'Esquadra.

És evident que aquí hi ha quelcom que no rutlla.

EL TONTO, EL SOCIATA DALTÒNIC I EL "CALVO"

Llepaculs? Trepa? Espanyol? Dement?. En Duran és tot això i molt més; un autèntic botifler embogit, àvid de poder ministerial a les espanyes.
Ara bé, el "quid" de la qüestió és com pot CDC permetre aquestes disbauxes del "calvo" d´Alcampell.
La darrera trifulga a Can CIU, pot ser la primera, del principi de la fi de CIU. Amb al panorama polític que els cau al damunt a tot el nacionalisme català, els posicionaments allunyats de CDC i UDC, marquen més territori que no pas estratègia política conjunta.

El fracás del finançament i la sentència del TC sobre l'Estatut, marcaran un avanç i un després pels nacionalistas al costat dels senyors del sistema actual, sembla que serà l'opció triada per UDC.
A Can CDC no ho tenen tan clar, com tampoc els de Can ERC. La resta de formacions polítiques estan també amb UDC, i apostaran per continuar amb el sistema actual.
Durant els anys d´indefinició Pujoliana tenia un sentit la federació amb Unió, però si CDC vol tenir un mínim de "credibilitat nacional" ha de trencar aquesta funesta aliança.

El "socialcristià" les ha fet de molt grosses: desacreditar la "Casa Gran", manifestar-se en pro de la sociovergència, postular-se com a ministrable espanyol, renegar del sobiranisme.... També costa de creure que CDC, s'aventuri a cercar nous sistemes, igualment que ERC s'arrisqui a perdre els privilegis del sistema que gaudeix actualment. Ara, que UDC aposti ja ara per la continuïtat, deixa als de CDC sols i en primera fila, a l'hora de prendre la gran desició. UDC ha marcat el camí a seguir avançant-se als Convergents, la qüestió serà si CDC els seguirà o no. Tots tenen que valorar que, triïn el camí que triïn, alguna cosa perdran pel camí.
Continuar amb el sistema, pot semblar el camí més fàcil i el menys compromés, però també pot suposar quedar-se més sols encara. Trencar amb el sistema tampoc és un camí fàcil, però les pèrdues es podem compensar amb l'atractiu que te, començar un nou camí.

El calvo s´ha pixat reiteradament en l´arbre que l´aixopluga tot fent l´ullet als sociates espanyols amb l´anhel hilarant d´un Ministeri. Encaixistes "de modé" com ell sobren, el seu temps s´ha esgotat. El que ha aconseguit la seva darrera "fellatio" al daltònic Montilla és deixar en Mas com un autèntic tonto, el tonto de la "Casa Gran".
Quan deixarà CDC de mantenir a tota aquesta colla patètica de trepes al servei dels espanyols?. Volem urgentment la resposta, Catalunya necessita la resposta.
Si el gir sobiranista de CDC és real, si el projecte de la "Casa Gran" va de debò, si podem tornar a creure en algun projecte nacional: volem la resposta!
CIU o no CIU?, tot i que sería millor que els nacionalistes es preguntessin, Catalunya o Espanya? Aquesta és la qüestió. Desfedereu-vos!

Quin és l'hemisferi amb més força al teu cervell?

En quin sentit veieu que gira aquesta figura? Si veieu el moviment en el mateix sentit que les agulles del rellotge, això significa que al vostre cervell té més força l'hemisferi dret.
Si, per contra la veieu girar a l'inrevès aleshores és l'hemisferi esquerra.
Voleu saber quin hemisferi (dret o esquerre) predomina en el vostre cervell?
Aneu a la pàgina original del diari australià on hi ha la silueta d'aquesta ballarina.
He posat l'enllaç directament damunt la imatge, però no sé si me n'he sortit.
Per si de cas, escric aquí l'adreça tinyurl:

http://tinyurl.com/2u6nqa
Segons diu el text que acompanya la imatge, el sentit del gir que es percep depèn de l'hemisferi del cervell que la persona que la mira faci servir més. (Esmenta també les funcions cerebrals que depenen de cada hemisferi.)
El cas és que jo primer l'he vista girar en el sentit de les agulles del rellotge i després en sentit contrari.
I si continuo mirant-la, la veig canviar de sentit de tant en tant.
Si no la veu tothom canviar de sentit, potser sigui que hi ha qui fa servir els dos hemisferis més o menys igual.

PER QUÈ SOM AIXÍ.

Ahir, vint de novembre. Trenta-tres aniversari de la mort d’un dels personatges que més mal va fer a aquest país. Ja és trist celebrar-ho. Però bé, com que hi ha gent per tot, no m’hi posaré. Cadascú que faci el que vulgui, que celebri el que vulgui i que se n’alegri del que vulgui.

Ven lliures son de fer-ho.
Quan ahir per la tarda vaig assabentar-me de la notícia que uns feixistes van atacar el lloc on va ser afusellat en Lluís Companys al Castell de Montjuïc, símbol del nostre poble per les seves idees, la seva lluita i per la manera en que va trobar la mort, em vaig encendre a base de bé.

Vaig arribar a escopir per la meva boca un cert nombre de paraules malsonants que serà millor que no reprodueixi aquí i ara. Me les guardo per mi. Però imagino que ja sabeu per on van...

Qui són aquesta gent per venir (o per estar) a casa nostra i embrutar els nostres símbols i el nom de la gent que ha lluitat per aquest país? Sempre he pensat que si aquí no es troben a gust, ningú els obliga a estar-s’hi. Poden agafar les maletes i marxar a un altre lloc on segurament es sentiran més feliços i podran anar tot el dia amb el braç alçat, lluint símbols feixistes i cridant consignes a favor de qui els sembli. I encara hi ha gent que es pregunta per què som així?

Doncs som així, precisament per culpa d’aquests tipus de persones.

I mentre segueixi havent-hi gent així, nosaltres seguirem sent de la manera que som i seguirem defensant el que creiem que és nostre.