Gent Valenta ! (Algú ho havia de dir)

Pels seus actes els coneixereu, recull l'evangeli segons Sant Mateu. Per la mena de fets que protagonitza, la direcció d'Esquerra.,en aquests quatre anys que ara s'acaben, ningú no ha mentit ni ha estafat tan

descaradament els seus votants com ho ha fet la direcció d'Esquerra. Tenen al seu favor (sempre hi compten) la fragilitat de la memòria, desbordada per la quantitat de coses que arriben a esdevenir-se en quatre anys i també la nostra bona fe, procliu a creure'ns de nou les mentides que prediquen quan s'acosten eleccions i necessiten el nostre vot per retenir el poder.
Suposo que sempre és així i per això la credibilitat dels partits polítics ha arribat al nivell que ha arribat. Però, en aquest prinicipi de campanya m'ha cridat especialment que prometin exactament el contrari del que fan, han fet i faran. De veritat que només un ràpid repàs deixa astorat qualsevol analista mínimament atent. És absolutament necessari enganyar els electors?.
D'acord amb això, és hora de menjar cues de pansa i recordar la brillant política independentista d'Esquerra ('la valenta') al govern de Catalunya. Heus aquí les seves millors glòries:
5/12/2006: Montilla imposa la bandera espanyola a la conselleria de Governació i Puigcercós obeeix.
20/2/2007: Viatge de Carod a l'Índia: l'única bandera que el representa és l'espanyola.
27/3/2007: Esquerra retira l'oferta de referèndum a CiU feta per Xavier Vendrell en una calçotada.
10/10/2007: Esquerra considera una mostra de "normalitat institucional" que Montilla assisteixi a la desfilada militar de la Hispanitat.
5/1/2008: Ridao desitja que Catalunya tingui l'any 2023 un finançament com el del País Basc.
27/2/2008: Ridao: "El referèndum del 2014 és un esquer. Si no existeix, no passarà res."
21/4/2008: La ponència oficial per al congrés d'Esquerra obvia el referèndum.
29/4/2008: Esquerra es manifesta en contra del transvasament a Amposta, s'absté a Madrid i hi dóna suport a Barcelona.
16/5/2008: José Zaragoza (PSOE), sobre les eleccions internes a Esquerra: "Estem tranquils i contents perquè guanyarà Puigcercós."
1/7/2008: Ridao diu que la marxa d'Antoni Bassas és només per motius professionals.
7/7/2008: La Coordinadora d'Associacions per la Llengua denuncia la submissió del govern català davant la tercera hora d'espanyol.
23/7/2008: Catalunya estrena cursos d'integració de metges estrangers. La formació s'imparteix en espanyol.
20/9/2008: El govern català rebutja modificar la llei del tabac "per a no distanciar-nos d'Espanya".
18/11/2008: El tripartit rebutja exigir la llengua catalana als advocats d'ofici.
21/1/2009: Carod reivindica els avantatges de no ser Estat.
25/1/2009: Esquerra demana poder incorporar distintius "autonòmics" a les matrícules.
1/2/2009: La delegada del govern català a la UE diu que "el català ja hi està perfectament reconegut".
5/2/2009: Esquerra demana que Barcelona sigui subseu olímpica de Madrid.
25/2/2009: El govern català subvenciona cursos impartits i publicitats només en espanyol.
8/4/2009: El govern català atorga la Creu de Sant Jordi a Ana María Matute, signant del "Manifiesto por la lengua común".
14/5/2009: Ridao diu que no li van agradar els xiulets a l'himne espanyol a la final Barça-Athletic.
1/6/2009: L'Obra Cultural Balear considera "inacceptable" la substitució del senyal de TV3 pel del canal internacional.
12/6/2009: El jugador d'hoquei Miquel Masoliver denuncia que la reivindicació de les seleccions catalanes s'ha abandonat.
14/6/2009: Neix la plataforma "La nostra televisió" per a denunciar el baix nivell lingüístic de TV3.
16/6/2009: Esquerra rebutja la ILP per convocar un referèndum d'autodeterminació.
3/7/2009: El govern català diu que "Hem de mantenir els peatges per a regular la mobilitat".
4/7/2009: Esquerra pacta amb el PP el Consell de Garanties Estatutàries i impedeix que hi hagi majoria CiU-Esquerra.
19/7/2009: Ridao respon "No" a la pregunta "Convocaria demà, si pogués, un referèndum d'autodeterminació?"
26/7/2009: Ridao admet que l'acord de finançament no compleix 100% l'Estatut.
4/9/2009: Carod, sobre el veto de l'Estat espanyol a la consulta d'Arenys de Munt: "Els marcs legals s'han de respectar."
10/9/2009: Esquerra justifica el menyspreu de Montilla a la consulta d'Arenys de Munt.
21/9/2009: El Servei d'Ocupació de Catalunya no pot atendre en català.

1/10/2009: Normalització Lingüística elimina els cursos de nivell D.
7/10/2009: Un estudi constata que els telenotícies de TV3 prioritzen el marc espanyol en política i economia.
19/10/2009: Ridao matisa la proclama del Puigmal: "El dret de decidir no és ni condició ni ultimàtum per als pactes."
13/12/2009: Puigcercós planteja una consulta en què una opció sigui "intentar reformar la Constitució".
14/12/2009: Puigcercós rebutja impulsar ara un referèndum d'àmbit nacional.
24/2/2010: Neix el grup de periodistes Control Ç per reclamar que TV3 i Catalunya Ràdio recuperin el paper de "mitjans nacionals".
10/3/2010: S'aprova la llei de consultes, que requerirà sempre el permís de l'Estat espanyol.
4/4/2010: Puigcercós: "El tripartit no ha fracassat i no descarto repetir."
21/4/2010: Carod defineix el feixista Samaranch com "el català més important del món de l'esport".
29/4/2010: Xavier Vendrell (Esquerra) diu que "La legislatura vinent no és la de la independència".
6/7/2010: Carod fa costat a Montilla en la polèmica per la capçalera de la manifestació del 10-J.
14/7/2010: Ernest Benach justifica el seu vot contrari a la ILP per la consulta sobre la independència.
2/9/2010: La conselleria d'Innovació, Universitats i Empresa (Esquerra) es fa enrere i nega l'obligatorietat del nivell C a la Universitat.
11/9/2010: El govern prohibeix l'accés del públic al monument de Rafael Casanova i és retirada la tradicional estelada.
30/9/2010: Plega la històrica llibreria Ona. La seva responsable denuncia que la conselleria de Cultura (Esquerra) se n'ha desentès.
20/10/2010: Mobicat denuncia que Esquerra paralitza l'operador de telefonia en català.
28/10/2010: Puigcercós: "Montilla s'equivoca rebutjant un nou tripartit."
29/10/2010: El nou model de finançament avalat per Esquerra aporta menys ingressos que els tres anys anteriors.
D'altra banda, el recull només afecta qüestions nacionals. Però és que en temes socials recordo grans decepcions, des de la Llei de Dependència, a la gestió del Pla Bolonya, i moltes altres polítiques "socials" que viste d'aprop eren un autèntic desgavell, bàsicament perquè sense diners i competències no hi ha qui gestioni res.
Això són fets. I els fets són indiscutibles. Llàstima que tinguem la memòria tan curta com llarga és la llengua d'alguns dels qui viuen de la desmemòria. Aquestes són coses d'una gravetat extrema que certifiquen que la direcció d'Esquerra -hi ha molts militants que, pel bé del partit, desitgen que el 28-N rebi una patacada ben forta per poder-la foragitar- ha comès un frau electoral sense precedents.
Per això ara es veu obligada a donar per bona -com si fos un èxit esclatant- la pèrdua de sis diputats. És a dir, passar de 21 a 15. I és que, davant la molt alta probabilitat de quedar-se amb 10, segons algunes enquestes, l'esmentada direcció està fabricant un discurs triomfant per a la nit de les eleccions.
Aquest discurs: "Atès que les enquestes ens donaven únicament 10 diputats i n'hem tret 15, és evident que n'hem guanyat 5. Podem dir, per tant, que aquestes eleccions han estat un èxit esclatant per a Esquerra.Gent valenta, decisions valentes ,total per votar-los, doncs, no és que s'hagi de ser valent, no. És que s'ha de ser idiota i tenir els collons ben quadrats. Visca Catalunya !.

Improvisació sense cap coherència.

Quan només falten 26 dies perquè pel canvi al govern de Catalunya, el tripartit inicia campanyes a la desesperada per captar el vot dels joves que no han trobat feina i tampoc estan estudiant, els anomenats “Ni-Ni”.
Amb les eleccions convocades, amb totes les enquestes en contra i amb el ministre que res a sabut fer per aturar l’atur a Espanya a la seva candidatura, el Sr. Montilla destina 20 milions d’euros (que no té) a una mesura que recorda promeses electorals de Zapatero com els 400 € que s’ha vist obligat a suprimir abans d’acabar la legislatura per manca de diners a la caixa.
Ningú pot amagar una intenció clara de comprar el vot de 154.000 joves catalans que es troben en situació de “NI-NI”, després que ni el tripartit, ni el govern del PSOE a Espanya hagin estat capaços, en vuit anys.
Bé, abans de dir res hauríem d'aclarir que és un“NI-NI” . N'hi ha de dos tipus, els circumstancials i els vocacionals. Vegem-los:
Nini circumstancial: joves que no han estudiat ( pel motiu que sigui ) i que han perdut la feina per culpa de la crisi. Volen treballar i acceptaran quasi qualsevol feina perquè, precisament, no els agrada ser un nini, ni tansols circumstancial.
Nini vocacional: aquests són els pitjors, i potser els més abundants. De la ganduleria en fan bandera, i ni treballen ni pensen treballar perquè no en són capaços i les feines els hi duren menys que un caramel a la porta d'una escola. Són irresponsables per definició i despreocupats per convicció. Oferir formació i feina a aquest grup és, diguem-ho clar, una autèntica pèrdua de temps i de recursos, doncs la majoria d'ells no estan interessats ni en una cosa ni l'altra.
Els primer grup de ninis són un producte de la mala sort i dels temps que corren. Els segon, d'un sistema educatiu que no potencia l'esforç, d'unes famílies que no en saben prou, d'una legislació excessivament tova i sobreprotectora i, no ho oblidem, d'una classe política que ara veu, en ells, un cofre ple de vots que encara ningú havia descobert. Necessitem canviar la improvisació a la desesperada per conservar la cadira per un lideratge seriós que reactivi l’economia en lloc de donar subvencions que després no podrem pagar.
Fa uns mesos, ni tan sols sabíem quants eren i avui per al PSOE-C s’han convertit en l’eix de la seva campanya. Malauradament són molts, molts més dels que voldríem. D’acord amb les dades recents d’un estudi que va fer públic UGT, gairebé 1 de cada 4 joves entre 16 i 24 anys és un Ni-Ni. És a dir, ni estudia ni treballa. Això ens porta a que quasi 130.000 joves catalans es troben en aquesta situació.És un problema molt greu. Fins aquí hi coincidim tots .Però és un problema que fa anys que ve produint-se i mai ningú des del govern l’havia abordat i ara, de cop i volta ara se’ns diu que s’aprovarà un pla pilot d’ajuts per a la contractació de ni-nis a empreses durant un període de 6 mesos. Amb un 40% de taxa d’atur juvenil i un 30% de taxa de fracàs escolar, algú es pensa que amb aquest pla pilot podrem solucionar alguna cosa?
A més, si tan preocupat estava el govern tripartit i els socialistes per la situació dels ni-ni, per què es van carregar els programes d’escoles taller, que segons els sindicats funcionaven molt satisfactòriament i quasi el 85% de joves participants en aquest programa (d’1 a 2 anys de formació pràctica en els centres de treball) sortia amb un feina, per substituir-les pels plans d’ocupació local, que segons tothom, no funcionen? Per solucionar el problema dels ni-nis cal anar a les arrels del mateix problema.
En primer lloc, al sistema educatiu, prioritzant totes les accions per reduir el fracàs escolar. Com és joves de 16 a 24 anys s’estiguin formant, menys ni-nis hi hauran.
En segon lloc, retornant la confiança a l’economia catalana i fent que hi hagi creació d’ocupació. Cal tenir present que a l’any 2006, la taxa d’atur juvenil era del 15% i ara és del 40%. Quan l’economia va bé, també es crea ocupacions per als joves.
En tercer lloc, possibilitant que hi hagi modalitats d’accés al mercat de treball que facin compatible el treballar amb continuar formant-se. Es tracta d’evitar que l’oferta de llocs de treball poc qualificats però amb una retribució prou bona per un jove, acabi amb l’abandonament dels estudis per part d’aquest jove. Com també incentivar les empreses per a que agafin i formin ni-nis com a aprenents, sense que això els hi suposi un cost afegit per a elles, perquè cal recordar que les persones que es formen, no són productives a curt termini, al contrari. És important que els joves que es troben en aquesta situació tinguin oportunitats per a formar-se.
I, en quart lloc, també cal incidir sobre el sistema de valors de la nostra societat, un sistema on l’esforç personal, la superació i altres valors d’aquest estil no es valoren. Quin reconeixement tenen el joves que sí que fan aquest esforç? De moment, cap. Hem de seguir així? Com s’ha vist, els canvis a impulsar són importants, de llarg abast i no es poden resoldre amb plans pilot de marcat caràcter electoral, per molt que ara els socialistes ho vulguin fer veure. El llistat de mesures pel NI-NI, no es res més que una inprovisació sense cap coherència.
La gran incògnita fins ara, és veure com quedaran les noves opcions independentistes. Si aconseguiran un resultat acceptable, o un de més testimonial que efectiu. Doncs els darrers estudis donen una petita representació a SI, mentre Rcat, continua sense sortir en les travesses. Esperem que la cosa millori. Això del Tripartit s'acaba, i ni els "Ni Ni", ho podran evitar. Una nova batalla per la independència de Catalunya ha començat. I aquesta, hauríem de mirar de no perdre-la.

Passar-se de frenada.

Ahir un dirigent del Partit Popular de Catalunya tot exultant, fent referencia a la decisió del TSJC de deixar sense efecte el reglament d’utilització del català a l’Ajuntament de Barcelona i a la Diputació de Lleida (en base a la sentencia del TC que no considera el català la llengua preferent a Catalunya), parlava de què les administracions publiques catalanes s’ havien “passat de frenada”, i ara havien de posar-se a lloc.
Passar-se de frenada, no és també voler enterrar una llengua com la catalana, universal, i més que mil.lenària, en base a unes ideals basats en el drets de conquesta, més propis de l’edat mitja que del segle XXI ? Només els falta redactar el darrer comunicat de guerra: “En el dia de hoy, cautivo y desarmado el Ejercito Rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus ultimos objetivos militares. La guerra ha terminado”.

Un petit detall final pendent de les darreres correccions ortogràfiques i pendent també de canviar la data del comunicat i la rúbrica final. Passar-se de frenada, no és també parlar irresponsablement de la immigració únicament amb objectius electorals, oblidant-se de conrear la convivencia ? Passar-se de frenada no és també donar la raó a un alcalde de “Castilla La Vieja”, que autoafirma el masclisme oral i indecent ? Passar-se de frenada no és també criminalitzar que els catalans volguem seleccions pròpies ? Passar-se de frenada no és també donar ales a escriptors “frikis” i als seus cómplices (més frikis encara), vegis Sanchez-Dragó i Albert Boadella, quan parlen de Catalunya, i expliquen alguns costums que se surten dels límits de la moral col.lectiva ? Passar-se de frenada no és acusar governs de la Generalitat anteriors, i en concret al M.H Jordi Pujol, de fomentar la entrada de gent de creença musulmana, per a impedir immigració de parla castellana ? Passar-se de frenada no és …. i podriem seguir, i seguir.

Ja fa temps que el PPC, i el PP a Espanya, es passen de frenada amb Catalunya i els catalans, per motius clarament electoralistes, fins i tot amb tot plegat, crec sentir-me ara més assatjat que quan era petit, un temps on el català era perseguit, però que jo vaig parlar sempre sense restriccions, ara em sento, en democracia, que algunes veus diàriament em recorden la meva obligació de parlar en castellà, no és això passar-se de frenada ?
De tot cor espero que aquest dirigent del PPC que parla de passar-se frenada en l’àmbit de la llengua, quan circula amb el seu megascooter per Barcelona, sigui per lo menys socialment responsable i no es passi de frenada tot circulant, així entendrà perfectament que per la resta de coses cal que practiqui un esport que té oblidat: la reflexió i la tolerancia.
A sobre, quan més ens ataquen amb el català, alguns patriotes defensors de la llengua ens deixen, fa unes setmanes va ser Joan Triadu, i hem perdut en Joan Solà, esperem que la seva emprempta ens guïi per a recuperar el nostre País i la seva gent.
Hi ha dones i homes que lluiten un dia i són bones persones.
Hi ha dones i homes que lluiten un any i encara són millors persones,
però n'hi han que lluiten tota una vida
..... i en Joan Solà ha lluitat tota la seva vida per la nostra llengua, com ho hem de fer tots plegats ... viure en català, amb normalitat, sense estirabots, i mantenir-nos ferms. Fa ja uns quants anys, al 1981, era La Trinca que ens parlava de Catalunya com una reserva índia, Com el far-west no hi ha res. Si les coses segueixen així, no ens assemblarem a aquesta tribu apatxe, serem com el poble saharaui. Només ens salva d’algunes coses ser a l’Europa occidental. Potser que els partits i les entitats deixin de queixar-se i es posin a treballar per l’única sortida que ens queda, ser un estat català dins la Unió Europea.

CORRELLENGUA.

Les activitats començaran a la plaça Maria Joaquim Boronat a les 17:00h amb activitats pels infants. A les 19:00h anirem tots plegats en Cercavila fins a la plaça del Castell on es realitzaràn, entre moltes d'altres activitats, el sopar popular i el concert.
A les 5 de la tarda a la plaça Maria Joaquim Boronat,
Arribada de la flama del Canigó,Espectacle infantil amb Mama Lin Show i jocs de Cucanya,
A les 7 de la tarda, de la plaça Maria Joaquim Boronat fins a la plaça del Castell,Cercavila popular amb la batucada dels Bentocats de la torre acompanyant la flama,
A 3/4 de 8 del vespre, a la plaça del Castell:Balls populars: actuació del Ball de Bastons, Ball de Pastorets, Ball de Serrallonga, Ball de Diables i Castells amb els Nois de la Torre.
En acabar,Lectura del Manifest,a càrrec de Maria Rosa Wennberg, Anton Sagal i Carles Marquès,
Seguidament,Amb dret a llengua! passi de documental,
A partir de les 9 del vespre, a la plaça del Castell,Projeccions, música d'ambient i sopar popular,Pa amb tomàquet, botifarra, vi o aigua i postres de músic.Preu del tiquet 6€ el mateix dia o venda anticipada al Bar La Torre i a Ca l'Astut.
Per la compra d'un tiquet es rifaran lots de cerveses Estraperlo.
A 2/4 d'11 de la nit a la plaça del Castell,Concert i projeccions:Hort del Nap (Rumba i versions)Raska (Rumba, Ska i versions)
Servei de barra, paradeta amb material divulgatiu, merxandatge...
Entrada gratuïta!
Coorganitza: Comissió Correllengua Baix Gaià 2010, CAL - Coordinadora d'Associacions per la Llengua.
Col·laboren: Ajuntament de Torredembarra, Òmnium, Seleccions Catalanes, Agrupació de Balls Populars de Torredembarra, Bentocats de la Torre, Ball de Diables de Torredembarra, Ball de Serrallonga Torredembarra, L'Hort del Nap, Torredembarra Decideix, La Gaianada - Col·lectiu Independentista del Baix Gaià, Ona La Torre, Diàri de La Torre, Esgràfig, Assemblea de Joves Independentistes de Torredembarra, Estraperlo - Cervesa Artesanal, Nois de La Torre i El Mònic.

Com diu el Tardà del Polònia: "Perdoneu, però algú ho havia de dir"

Vaga hipòcrita
UGT i CCOO han convocat una vaga per al 29 de setembre, que té com a única finalitat salvar la cara davant l'opinió pública, però sense cap intenció d'obligar el Govern del PSOE a rectificar la seva política econòmica contra els sectors més febles de la població. És una vaga hipòcrita.
Aquests sindicats han estat servint de corretja de transmissió política i electoral del PSOE des de fa molt temps, i han col·laborat en la dinàmica governamental consistent en socialitzar les pèrdues i privatitzar els beneficis.
Es tracta d'organitzacions que funcionen mitjançant aparells burocràtics sobredimensionats, dirigits per funcionaris que no defensen els sectors més febles, sinó que representen interessos polítics i, en molts casos, simplement pretenen la supervivència dels seus burocràcies.
Passats ja els temps de l'antifranquisme, UGT i CCOO són maquinàries burocràtiques que representen alguns sectors dels treballadors, però que deixen sense defensa als sectors socials més marginats.
Els dirigents d'aquestes organitzacions no van alçar la veu quan el Govern del PSOE, com d'altres a occident, va sortir en ajuda dels banquers, que van veure perillar els seus beneficis per la crisi que ells mateixos havien creat.
Si els diners públics es lliuren als bancs i caixes, o als empresaris del sector de l'automòbil, és evident que l'aposta per afrontar les conseqüències de la crisi és ajudar els més poderosos en perjudici dels més febles.
Aquesta dinàmica no és d'ara. Des que Zapatero va començar a negar que hagués crisi quan l'atur estava augmentant de forma clara, ja es va veure que el PSOE adoptava les posicions liberals i conservadores per afrontar la crisi.
El problema és que els socialistes han anat massa lluny en la seva política de protegir els poderosos i fer caure tot el pes de la crisi sobre els més desfavorits. Així, ha arribat un moment en què els sindicats s'han vist assenyalats com còmplices pels ciutadans perjudicats.
En conseqüència, han decidit fer un gest teatral. I com una pura qüestió d'imatge, de publicitat, de propaganda, han convocat aquesta vaga general. Saben que no servirà de res, però la seva única pretensió és no perdre clientela.
Només pretenen mantenir les seves estructures, els seus negocis i els llocs dels seus funcionaris i buròcrates. Tot això perillaria si quedés clar que, en la pràctica, i malgrat les seves paraules, aquests sindicats treballen per al poder, per als que manen, i per a si mateixos.
Per què no s'aclareixen públicament els comptes dels sindicats? Quant cobren de l'Estat? Quin percentatge es porten de cada expedient de regulació d'ocupació que negocien? Quant es queden de cada conveni col·lectiu que pacten? Com funcionen les seves cooperatives?
I així podríem seguir. Les respostes a aquestes preguntes, i a d'altres similars, probablement ens portaria a preguntar-nos si aquests sindicats són necessaris. Probablement, llavors quedaria molt clar que fa molt de temps que aquests sindicats són maquinàries reaccionàries utilitzades pel poder per controlar els sectors més desprotegits i més marginats.
ANTONIO GALEOTE.

Fer volar coloms .

En primer lloc cal tenir clar que pel sol fet que Catalunya pogués tenir un concert econòmic amb l’estat espanyol, com tenen els bascos i els navarresos, això no seria necessàriament garantia de res.
Tot dependria del tipus de concert i, el que és més important, del cupo que es pactés. A Navarra i Euskadi estan encantats perquè tenen uns cupos molt assumibles, però això no és cap garantía que a Catalunya passés el mateix.
Cal dir-ho perquè molta gent és pensa que pel sol fet de tenir un concert econòmic aquí lligaríem els gossos amb llonganisses, i ja ni tan sols caldria considerar la possibilitat d’una eventual independència per resoldre els nostres problemes. Doncs no, no és tan senzill com pretenen alguns.
Dit això, si obtenir la independència de Catalunya és una tasca gens fàcil però almenys té l’avantatge que només depèn de la voluntat dels catalans, tant l’alternativa de l’estat federal que propugnen els socialistes com el concert econòmic que propugnen els convergents tenen la pega que no només depenen de la voluntat dels catalans sinó que també depenen de tercers, uns personatges que ni són federalistes ni estan per ampliar els concerts a altres territoris de l’estat.

És com aquells que diuen que la solució als problemes de Catalunya passa per modificar la constitució espanyola. Sobre el paper una modificació constitucional és factible, només cal que els dos grans partits d’àmbit estatal es posin d’acord. Però intueixo que quan això passi només serà per tornar enrere, per reduir l’autogovern i per recuperar competències ara cedides a les autonomies.

En definitiva, tal com estan les coses qualsevol canvi de la constitució només tindria com a fita l’enfortiment d’Espanya a costa de l’afebliment de Catalunya. Això sí, potser aprofitarien l’ocasió per tocar també allò tan caspós de la monarquia.
Per tant, com que ni el concert econòmic, ni el federalisme del tipus que sigui, ni una constitució més favorable per a Catalunya són camins viables, d’alternativa només n’hi ha una, i es diu independència. De fet, n’hi ha una altra que també té els seus partidaris: no fer res i, com diu aquell, qui dia passa any empeny.
Però la resta és fer volar coloms.

Comença el compte enrere.

Finalent serà el 28 de novembre que els catalans exerciran el seu dret a vot. Entremig, una vaga general, una visita del Papa i el mateix dia un Barça - Madrid, espectacle que preocupa els consabuts analistes que, encara no entenc perquè, no critiquen els bipartidismes fatídics.
Totes les formacions polítiques coincideixen en assenyalar la trascendència de les properes eleccions al Parlament de Catalunya. I si el debat no es torça, les properes setmanes de campanya electoral seran les més identitàries mai viscudes en democràcia.
La confrontació política pacífica, entre Catalunya i España, mai havia estat tan desacomplexada, i el que passi a partir del 29 de novembre segons quin sigui el resultat electoral, marcarà el futur nacional de Catalunya. Sigui per a bé o per a mal.

Tothom ara anirà marcant territori, el sobiranisme català per un costat i els sobiranistes espanyols per l'altre. Els de Can PP ja s'han afanyat a dir que estan disposats a fer el mateix que han fet al País Basc. Una senyal que la cosa promet.
El que hi te més a guanyar o a perdre, és el sobiranisme català. I només del que faci o deixi de fer, en depèn el seu resultat electoral. El dia D per un nou futur nacional de Catalunya ja te data. Ara només cal que tothom faci la feina bé, sense complexes amb coratge i convicció. I el bon resultat estarà garantit. Les properes eleccions del 28-N han de ser l’inici del divorci amistós entre Catalunya i Espanya. Només hi ha d’haver dues consignes; partits catalans i construcció de l’Estat propi. Aquests són els objectius guanyadors La confrontació amb España arrenca motors