Com diu el Tardà del Polònia: "Perdoneu, però algú ho havia de dir"

Vaga hipòcrita
UGT i CCOO han convocat una vaga per al 29 de setembre, que té com a única finalitat salvar la cara davant l'opinió pública, però sense cap intenció d'obligar el Govern del PSOE a rectificar la seva política econòmica contra els sectors més febles de la població. És una vaga hipòcrita.
Aquests sindicats han estat servint de corretja de transmissió política i electoral del PSOE des de fa molt temps, i han col·laborat en la dinàmica governamental consistent en socialitzar les pèrdues i privatitzar els beneficis.
Es tracta d'organitzacions que funcionen mitjançant aparells burocràtics sobredimensionats, dirigits per funcionaris que no defensen els sectors més febles, sinó que representen interessos polítics i, en molts casos, simplement pretenen la supervivència dels seus burocràcies.
Passats ja els temps de l'antifranquisme, UGT i CCOO són maquinàries burocràtiques que representen alguns sectors dels treballadors, però que deixen sense defensa als sectors socials més marginats.
Els dirigents d'aquestes organitzacions no van alçar la veu quan el Govern del PSOE, com d'altres a occident, va sortir en ajuda dels banquers, que van veure perillar els seus beneficis per la crisi que ells mateixos havien creat.
Si els diners públics es lliuren als bancs i caixes, o als empresaris del sector de l'automòbil, és evident que l'aposta per afrontar les conseqüències de la crisi és ajudar els més poderosos en perjudici dels més febles.
Aquesta dinàmica no és d'ara. Des que Zapatero va començar a negar que hagués crisi quan l'atur estava augmentant de forma clara, ja es va veure que el PSOE adoptava les posicions liberals i conservadores per afrontar la crisi.
El problema és que els socialistes han anat massa lluny en la seva política de protegir els poderosos i fer caure tot el pes de la crisi sobre els més desfavorits. Així, ha arribat un moment en què els sindicats s'han vist assenyalats com còmplices pels ciutadans perjudicats.
En conseqüència, han decidit fer un gest teatral. I com una pura qüestió d'imatge, de publicitat, de propaganda, han convocat aquesta vaga general. Saben que no servirà de res, però la seva única pretensió és no perdre clientela.
Només pretenen mantenir les seves estructures, els seus negocis i els llocs dels seus funcionaris i buròcrates. Tot això perillaria si quedés clar que, en la pràctica, i malgrat les seves paraules, aquests sindicats treballen per al poder, per als que manen, i per a si mateixos.
Per què no s'aclareixen públicament els comptes dels sindicats? Quant cobren de l'Estat? Quin percentatge es porten de cada expedient de regulació d'ocupació que negocien? Quant es queden de cada conveni col·lectiu que pacten? Com funcionen les seves cooperatives?
I així podríem seguir. Les respostes a aquestes preguntes, i a d'altres similars, probablement ens portaria a preguntar-nos si aquests sindicats són necessaris. Probablement, llavors quedaria molt clar que fa molt de temps que aquests sindicats són maquinàries reaccionàries utilitzades pel poder per controlar els sectors més desprotegits i més marginats.
ANTONIO GALEOTE.

Fer volar coloms .

En primer lloc cal tenir clar que pel sol fet que Catalunya pogués tenir un concert econòmic amb l’estat espanyol, com tenen els bascos i els navarresos, això no seria necessàriament garantia de res.
Tot dependria del tipus de concert i, el que és més important, del cupo que es pactés. A Navarra i Euskadi estan encantats perquè tenen uns cupos molt assumibles, però això no és cap garantía que a Catalunya passés el mateix.
Cal dir-ho perquè molta gent és pensa que pel sol fet de tenir un concert econòmic aquí lligaríem els gossos amb llonganisses, i ja ni tan sols caldria considerar la possibilitat d’una eventual independència per resoldre els nostres problemes. Doncs no, no és tan senzill com pretenen alguns.
Dit això, si obtenir la independència de Catalunya és una tasca gens fàcil però almenys té l’avantatge que només depèn de la voluntat dels catalans, tant l’alternativa de l’estat federal que propugnen els socialistes com el concert econòmic que propugnen els convergents tenen la pega que no només depenen de la voluntat dels catalans sinó que també depenen de tercers, uns personatges que ni són federalistes ni estan per ampliar els concerts a altres territoris de l’estat.

És com aquells que diuen que la solució als problemes de Catalunya passa per modificar la constitució espanyola. Sobre el paper una modificació constitucional és factible, només cal que els dos grans partits d’àmbit estatal es posin d’acord. Però intueixo que quan això passi només serà per tornar enrere, per reduir l’autogovern i per recuperar competències ara cedides a les autonomies.

En definitiva, tal com estan les coses qualsevol canvi de la constitució només tindria com a fita l’enfortiment d’Espanya a costa de l’afebliment de Catalunya. Això sí, potser aprofitarien l’ocasió per tocar també allò tan caspós de la monarquia.
Per tant, com que ni el concert econòmic, ni el federalisme del tipus que sigui, ni una constitució més favorable per a Catalunya són camins viables, d’alternativa només n’hi ha una, i es diu independència. De fet, n’hi ha una altra que també té els seus partidaris: no fer res i, com diu aquell, qui dia passa any empeny.
Però la resta és fer volar coloms.

Comença el compte enrere.

Finalent serà el 28 de novembre que els catalans exerciran el seu dret a vot. Entremig, una vaga general, una visita del Papa i el mateix dia un Barça - Madrid, espectacle que preocupa els consabuts analistes que, encara no entenc perquè, no critiquen els bipartidismes fatídics.
Totes les formacions polítiques coincideixen en assenyalar la trascendència de les properes eleccions al Parlament de Catalunya. I si el debat no es torça, les properes setmanes de campanya electoral seran les més identitàries mai viscudes en democràcia.
La confrontació política pacífica, entre Catalunya i España, mai havia estat tan desacomplexada, i el que passi a partir del 29 de novembre segons quin sigui el resultat electoral, marcarà el futur nacional de Catalunya. Sigui per a bé o per a mal.

Tothom ara anirà marcant territori, el sobiranisme català per un costat i els sobiranistes espanyols per l'altre. Els de Can PP ja s'han afanyat a dir que estan disposats a fer el mateix que han fet al País Basc. Una senyal que la cosa promet.
El que hi te més a guanyar o a perdre, és el sobiranisme català. I només del que faci o deixi de fer, en depèn el seu resultat electoral. El dia D per un nou futur nacional de Catalunya ja te data. Ara només cal que tothom faci la feina bé, sense complexes amb coratge i convicció. I el bon resultat estarà garantit. Les properes eleccions del 28-N han de ser l’inici del divorci amistós entre Catalunya i Espanya. Només hi ha d’haver dues consignes; partits catalans i construcció de l’Estat propi. Aquests són els objectius guanyadors La confrontació amb España arrenca motors

TANCAT PER VACANCES

Si jo només escrivís pel gust d’escriure ho faria en un full de paper qualsevol i, per tant, sense facilitar-ne l’accés a tercers. Però com que bàsicament escric perquè em llegeixin vaig obrir aquest blog d’accés lliure per a tothom.
Suposo que el meu plantejament no és gens original i se’l fa qualsevol persona que mantingui un blog obert. Ara bé, tal com passa cada any per aquestes dates, des de fa uns dies les visites al blog comencen a minvar de manera dràstica. Els lectors marxen de vacances i intueixo que això inclou que els seus ordinadors s’agafin igualment un descans. Així que agafant l’exemple desconnecto del blog durant uns quants dies, sense data concreta de tornada.
Qualsevol idea, queixa o suggeriment de temes a tractar que em feu arribar seran benvinguts i, dintre de les meves possibilitats, tinguts en compte, com sempre. Qui em busqui, ja sap on trobar-me.Encara que, ben mirat, si no queden lectors difícilment ho tenim. En fi, sigui com sigui, fins aviat! Ara bé unes reflexións per aquestes vacances :
1)Gràcies a la victòria que vam regalar als castellans a l'últim mundial de futbol hem pogut destapar una veritat que no s'havia visualitzat fins ara. Els colons castellans a Catalunya no estan organitzats, però són molt tossuts.
La prova ha estat la guerra de banderes que s'està vivint al país. Només cal donar un vol per la Torre o principalment per altres poblacions mes grans per veure com es reparteixen.
Als barris "normals" les senyeres són majoria, i les estelades són més que les "espanyoles" tot i que aquestes, al ser una cosa mai vista criden molt més l'atenció.
A determinats barris o ciutats perifèrics, allà on la gent és més pobre (en general) apareixen en grans quantitats banderes "espanyoles". Quin desproposit!! La raó és clara i no descobriré ara la sopa d'all. En aquests barris es pensen que viuen a espanya. Escolten a tota hora les televisions castellanes que els venen que el problema del seu ,país rau en que la nostra classe dirigent és inepta.
Veuen el Plan~E i es pensen que ha vingut castella a regalar-nos diners per fer places públiques, sense adonar-se que aquests diners i molts d'altres han estat manllevats abans de les seves butxaques. En això no sé si se'n pot fer alguna cosa.
Però hi ha una altra raó que crec que és extremament important. Cada any castella ens manlleva 18.000 milions pel cap baix que no són mai retornats al nostre País.
Això vol dir 4.500 Euros per persona en edat de treballar a l'any.
I sabeu que en pensen d'això? Doncs que a ells no els en treuen tants. Perquè ells són més pobres i contribueixen molt menys. Pensen: "Algun cataluflo estará pagando por mi."
És cert això? No. És radicalment fals. És inversament fals.
La veritat de veres és que el que manlleva castella a cada ciutadà de catalunya no és el que posa de la seva part a la caixa comuna i no és tornat mai a Catalunya. Sinó el que li hauria tocat a ell un cop fet el repartiment pertinent.
És a dir, suposem una persona que guanya 90.000 Euros a l'any i una que en guanya 15.000. El que guanya 90.000 Euros l'any en paga 45.000 en impostos dels que 15.000 se'ls queda l'estat per la puta cara. El que guanya 15.000 en paga 3.000 i l'estat se'n queda 1.000. A qui li costa més diners pertanyer a l'estat castellà?
A primer cop d'ull hom podria pensar que al primer. Però la veritat és que els 9.000 Euros que de promig han estat manllevats a aquestes dues persones, a l'hora de la veritat en que s'invertirien? En autopistes? una part. La resta en escoles públiques, en transport ferroviari, en asistència mèdica, en programes d'educació per als no qualificats, en autobusos, en poliesportius, en millora de les pensions i les ajudes a les classes menys afavorides.
La primera persona seguramet gaudirà de les autopistes, però la seva escola és concertada, té una mutua, té feina, va al dir i no viatja en autobús. És a dir, que d'aquests 9.000 Euros directament n'aprofitarà uns 2.500. Ara, l'altra persona sí que gaudirà directament de totes aquestes millores socials.
Sense tenir en compte el valor a llarg termini que li pugui suposar que el sistema li proporcioni una qualificació, per simplificar i posar números, podriem dir sense equivocar-nos gaire que l'aportació que està fent a l'estat cada any és de 6.500 Euros.
Llavors, si qui guanya 45.000 Euros nets està fins els collons que l'estat li'n manllevi 2.000 cada any. Com ha d'estar el que en guanya 12.000 sabent que l'estat li'n manlleva 6.500?
Si fossin conscients del que els costa cada any, de veritat, pertanyer a Castella, voldrien continuar jugant a aquest joc?
O optarien per la independència de Catalunya per molt espanyols que se sentíssin i es continuessin sentint?
Tot va a percentatges, però em sembla que un percentatge molt significatiu d'aquesta gent començaria a pensar-se les coses d'una altra manera, i qui continués amb la tonteria, com a mínim no ho diria tant orgullós. Ni penjaria la bandera amb tanta xuleria.Total, dit tot això. Per als que tenen pressa per assolir la independència: Cal fer arribar aquest missatge a aquesta gent. No sé com. Primer caldrà posar números veritables al que us acabo de contar. El Cercle d'estudis sobiranistes o algú que estigui acabant una carrera de macroeconomia ho podria fer. Imagino que es podria fer una taula amb ingressos bruts per una banda i cost real de la pertinença a Castella per l'altre.
Després caldran fulletons. Segurament en castellà. Segurament amb la "bandera d'espanya" per algun lloc. I repartir-los, bustia per bustia, má a má, per tots aquests barris que el més català que escolten és Rádio TeleTaxi.
2 )Amb els de Reagrupament per un costat, Solidaritat per un altre, ERC pel costat que no toca i CIU pel de sempre, així no anirem enlloc.
Uns i altres marcant territori i fent-se fotos, per veure qui és més maco. I mentre es retraten mútuament, cap surt a la foto i el que fan realment, és ensenyar el cul.Quan el que tindrien que fer es treure els peus de l'aigua d'una vegada, i començar a caminar amb fermesa tots plegats.
Au, ja us he donat feina!!!
* Sóc conscient que les imatges que acompanyen el comentari, no hi té res a veure. Però creieu-me, gallina vella no fa bon caldo, així que millor enriquim-lo amb avecrem .

ANEM PER FEINA.

Coneguda la sentència del Tribunal Internacional de Justícia avalant el procés de la independència de Kosovo, ara podem dir que Espanya, defensora aferrissada de les posicions de Sèrbia contraries a un Kosovo lliure, però òbviament mirant de reüll cap a Euskadi i Catalunya, ha perdut estrepitosament la partida. Ho ha fet juntament amb els quatre països de la Unió Europea que, per motius similars, encara no han reconegut diplomàticament Kosovo: Xipre, Grècia, Eslovàquia i Romania. 22 a 5. Francament, posats a triar alguns preferim estar en el grup format per Alemanya, França, Regne Unit, Itàlia, etc., i ara encara amb més motiu.
Catalunya no és Kosovo ni Espanya és Sèrbia, això està molt clar i no cal que Espanya ens ho recordi, però tant Espanya com Sèrbia s’han afanyat a dir que tot i la sentència no pensen reconèixer Kosovo. Una sentència que no només no perjudica sinó que avala, ni que sigui moralment, les aspiracions d’independència unilateral de Catalunya quan es donin les circumstàncies i les majories democràtiques que ho permetin. És a dir, el tribunal de la ONU ens diu que la voluntat dels seus habitants resulta suficient per legitimar la independència unilateral de Kosovo, sense que es puguin admetre, com pretenien Sèrbia i Espanya, interferències foranes que ho impedissin. Si Sèrbia i Espanya no volen acceptar les tesis de la ONU estan en el seu dret: no hi ha cap llei que impedeixi fer el ridícul.
A partir d’aquesta sentència queda clar que si la majoria dels habitants d’un determinat territori (posem per cas Catalunya) volen independitzar-se però la normativa de l’estat al que pertanyen no ho permet (aquest seria el cas d’Espanya), la declaració unilateral d’independència és, a ulls de la ONU, una via igualment legítima.
En altres paraules, la sobirania d’un estat no pot estar mai per sobre de la voluntat d’un poble. Alguns entenem que extrapolant aquesta sentència, allò de la indisoluble unidad de la nación española ja no serà un argument jurídic vàlid que justifiqui la intransigent posició espanyola, per més que ho diguin els seus tribunals.

Covardia.

Que PP i C's votin en contra d'una ILP per convocar una consulta popular sobre la independència entra dins dels paràmetres de la normalitat, però que ERC, CIU i ICV-EUiA votin contràriament a la resolució al costat del PSOE-C entra dins d'una dinàmica tristament normalitzada: la dinàmica de la inèrcia, de la mediocritat, de la covardia, de la legalitat espanyola.
És la segona vegada que el Parlament rebutja a tràmit la ILP per convocar una consulta popular sobre la independència, i amb els vots d'ERC, els unionistes, autonomistes, covards i professionals de la poltrona han tornat a prohibir la materialització de la democràcia.
Quan encara no ens hem refet del bany de masses que va suposar la gran manifestació del 10 de juliol; quan encara el País està en estat de xoc emocional després de la demostració de força popular que van viure els carrers de Barcelona; quan la il·lusió i la trempera bullen més que mai en aquest País... és quan els partits polítics amb representació parlamentària decideixen lluir-s'hi i arrapar-se més que mai a les cadires i poltrones parlamentàries.
Tres dies. Un temps rècord. Tres dies han trigat els nostres representants a trepitjar vilment i passar-se per l'arc de triomf els anhels i les aspiracions de centenars de milers de manifestants de dissabte.
Estava equivocat. Per a guanyar la llibertat plena no podem comptar amb els partits. Viuen en un ecosistema que els aïlla completament de la realitat. Fins i tot anant a la manifestació no van aconseguir captar ni durant una dècima de segon el seu sentit últim. Les entitats i la la societat civil han de tirar pel dret. El Consell de Garanties Estatutàries primer i la Mesa del Parlament de Catalunya després han tombat la Iniciativa Popular per a la convocatòria d'un referèndum sobre la independència de Catalunya.
Que els responsables dels partits polítics presents al Parlament ho hagin fet just tres dies després de la demanda massiva d'independència de més d'un milió de catalans al carrer té una força simbòlica espectacular. Vol dir, senzillament, que l'establishment autonomista i els seus gestors no han entès absolutament res. On és aquell abans i després de què ens parlaven en l'habitual fase espasmòdica declaratòria que sempre queda en el no res?
Quines institucions tenim que garanteixen la limitació dels nostres drets democràtics fonamentals? Com tenen els pebrots de posar per damunt de l'exercici de la lliure decisió del poble els preceptes inservibles d'una Constitució arnada?
No van escoltar que la majoria d'aquest poble passa de la suprema llei dels colonitzadors? Ensorrar fins als fonaments el sistema autonòmic i els seus gestors, extirpar-lo per sempre de les nostres vides, no és només una exigència de coherència nacional, ha esdevingut també un imperatiu bàsic de caràcter no només ètic, sinó simplement democràtic. Els senyors juristes del Consell de Garanties Estatutàries i els senyors diputats del nostre Parlament, com han pogut atrevir-se a vulnerar d'una manera tan descarada la voluntat àmpliament majoritària del poble al qual diuen servir i representar?
Això està podrit i convé, quan abans, enviar-los a tots a l'atur ¡. Sovint la realitat supera la ficció, és segurament la il·lustració perfecta del motiu principal causant de la desafecció política que es produeix gradualment i lenta al nostre País.El solc que separa ciutadans i polítics és cada cop més gran i amb aquest acte de burla parlamentària que han proferit els professionals de la política queda clar que el poble català té enemics mortals a casa mateix.

REFLEXIONS DESPRÉS DE LA MANIFESTACIÓ.

Dissabte a la tarda vaig anar a la manifestació per la independència ( alguns encara insisteixen que era en defensa de l’estatut, potser és que parlen d’alguna altre manifestació) que hi va haver a Barcelona.
Quasi un milió i mig de persones manifestant-se perquè Catalunya esdevingui un estat. Aquesta va ser la realitat. Allà ningú va fer cap proclama per ser una regió d’espanya, sinó tot el contrari. “Som una nació i nosaltres decidim”i el dia que vulguem serem un estat, per molt que el Tribunal Constitucional ens recordi “d’indissolubilitat de l’estat espanyol”. Gràcies TC per ajudar-nos en aquesta feina..
Que no tinguin cap dubte que al final, més aviat que tard, acabarem aconseguint el que el dissapte demanàvem. El 10 de juliol de 2010, ho vam expressar clar i català, pels que encara no s'han adonat de cap on hem d'anar, i segueixen volent anar allà, on ja ens han dit que no ens hi volen.
El gran error de la manifestació del 10 de juliol fou permetre que aquesta es dissolgués. Si examinem els fets, comprovarem com fou la ciutadania, única entitat de la sobirania real del país, aparcà tota polèmica política sobre la capçalera tot posant al davant l'únic legitimat a anar darrere qualsevol lema: el poble. Fou, doncs, el poble el veritable protagonista, i l'únic amb capacitat de deixar les coses clares.
Deixar les decisions en mans d'uns polítics que pensen més en les eleccions que en fer "les eleccions necessàries", ja sabem com resultarà. A més, tot i que el milió i mig llarg de ciutadans que van ocupar els carrers de Barcelona van deixar molt clar el seu projecte polític, els polítics faran la seva lectura particular a l'estil de Montilla (és que encara creiem en l'Estatut). No senyor president. Els catalans no creuen en l'estatut.
I esperen fets, no paraules. O, de fet, esperen un, de fet. Un únic fet que pot comportar l'única autovia vers la dignitat.
Tanmateix, la transcendència del dia 10 no fou tant la manifestació com l'escenari que s'obre. Ja dic que fou un error dissoldre la manifestació, perquè, com que tinc vocació de Sant Tomàs, no em crec del tot els partits. Se suposa que l'important hauria de venir ara, amb decisions que les nostres institucions hauran de prendre al marge de la llei (perquè és evident que avui Catalunya és una nació al marge de la llei, un país indocumentat, sense dret a existir en el camp jurídic). Deixar, doncs, el país, en mans d'aquells que al llarg dels darrers cinc anys no han fet altra cosa que acotar el cap mereix nul·la confiança. Dissabte, els manifestants hauriem d'haver anat a la Plaça Sant Jaume, ocupar les institucions, fer un govern provisional i ésser conseqüents amb les consignes. Altrament, és una pèrdua de temps. I si no, temps al temps El resultat final, però, va superar totes les expectatives: Una gran multitud va col·lapsar els carrers de Barcelona, de tal manera que ens va ser impossible moure'ns de lloc, literalment, durant més d'una hora i mitja.
Més que una manifestació, semblava una concentració. Vam descobrir que pel lateral esquerre avançàvem més ràpid, així que ens hi vam posar i d'aquesta manera, mica en mica, vam poder avançar tots els blocs de partits polítics, fins arribar a la capçalera.Els únics crits que vaig sentir, durant tot el recorregut, van ser: "In, Inde, Independència", "No volem ser una regió d'espanya" i "Som una nació. Nosaltres decidim". A més, quan passàvem per davant d'algun balcó amb una bandera espanyola (en vam veure alguna) la gent cridava "Fora, fora, fora, la bandera espanyola".
No vaig sentir cap crit, cap, a favor de l'Estatut. Era evident que després de la retallada del Constitucional i de les declaracions de Zapatero, el somni d'una espanya federal esdevenia impossible. L'únic que ara és realment possible és la independència, perquè només depèn de la nostra voluntat.Si algú es pensava que la gent és imbècil i que encara es creuria que "una altra espanya és possible", s'equivocava.
La manifestació del 10 de juliol de 2010 ha estat la més gran de la història de Catalunya, i ha estat una manifestació per la independència. Cadascú pot opinar el que vulgui.El poble català ha començat a caminar, amb pas ferm i decidit, cap a la independència.Ara bé, avui els politics: El d’Iniciativa parlen de reformar la Constitución, els socialistes d’estat federal i el Mas de concert econòmic. Amb aquesta colla d’incompetents no anirem enlloc.
Disapte, es va demostrar que el poble va al seu davant (literalment). O canviem a tots aquests mediocres o no anirem enlloc.La independència de Catalunya, una utopia als anys 80 i 90. Una necessitat al segle XXI. .L’espoli fiscal al que estem sotmesos els habitants de Catalunya, és un fet més que contrastat. Les mancances econòmiques que pateixen les administracions de la nostra nació tenen fàcil solució: Reclamar allò que és nostre, aquells impostos que tots paguem i que no es reverteixen en el nostre benestar, en la nostra economia. Espanya ens ofega econòmicament, i en una situació com l’actual, en la que la crisi financera ha esdevingut una crisi econòmica real per moltes famílies catalanes, lliurar-se d’aquest llast ha esdevingut una necessitat per tornar a treure a línia de flotació una nació emprenedora i amb la vista posada en un mercat global. Si parlem en termes empresarials, Catalunya és una empresa solvent i rentable, però mentre segueixi essent una sucursal d’una empresa que ha fet fallida, estarà condemnada a la bancarrota.
Catalunya és una nació, i el poble català, com a tal, te el dret sobirà de decidir sobre el seu futur. Podem seguir formant part d’un estat que ens ofega econòmicament, amb un parlament que qüestiona les decisions que els representants del poble català han pres des de la seva llibertat i sobirania. Podem seguir acceptant unes regles del joc que vulneren els drets internacionals, i seguir submisos als capricis imperialistes d’aquells que creuen en la unitat i la indivisibilitat d’espanya, aquells que entenen espanya com una sola nació, amb una sola cultura i una sola llengua. Podem, en definitiva, continuar vivint en aquesta situació anòmala en la que el poder polític i judicial d’una nació s’imposa a la voluntat popular d’una altra nació de ple dret, la nostra.
Els catalans hem de ser lliures per decidir, i decidir per ser lliures. Per poder replantejar-nos la nostra relació amb espanya i amb la resta del món, per poder destinar els nostres impostos en allò que creguem important, sense estar pendents de quina serà la partida que l’estat espanyol destina a Catalunya, sense haver d’aguantar humiliacions polítiques que son vistes com a inversemblants per a la majoria dels països democràtics del nostre entorn.
La independència de Catalunya ja no és tan sols una postura basada en els sentiments, la independència de Catalunya és la única via que te el nostre país per garantir l’estat del benestar a totes les persones que hi viuen. Catalunya no pot seguir essent el sosteniment d’una espanya que no ha fet els deures, que s’ha bolcat a les ajudes europees i a l’augment del PER per satisfer a aquells que no han fet esforços per invertir, innovar i crear riquesa. Catalunya està en crisi, Catalunya s’empobreix, i la solidaritat catalana ha arribat al seu límit. El poble català no pot permetre’s el luxe de seguir pagant el dèficit estructural de l’estat espanyol quan les empreses i famílies catalanes es troben en una greu situació de crisi econòmica, d’un atur en augment, d’un increment de la pobresa i d’un important dèficit en la inversió en infraestructures per part de l’estat que gestiona els nostres impostos.
La lluita per la independència ha arribat a la seva fi. Ara toca treballar per la independència, treballar pel nostre país i proclamar a viva veu la independència de Catalunya. L’independentisme ja no és un moviment social, l’independentisme és una necessitat, és l’eina que ens cal per ser pròspers en un món globalitzat. La hipocresia de la solidaritat catalana ha topat amb la crua realitat. Necessitem gestionar els nostres impostos, necessitem legislar la nostra pròpia societat sense la fiscalització d’un parlament que res te a veure amb el poble català. Necessitem, en definitiva, ser un estat més en els mapes geogràfics, econòmics, polítics i socials. Tenir un estat propi, no vol dir estar barallats amb els estats del nostre entorn, i molt menys amb la gent que hi viu. Tenir un estat propi vol dir triar lliurement el nostre destí, el nostre futur.