Ells estan segurs de guanyar les properes eleccions generals, encara que sembli que molts dels seus dirigents estan fent tot el possible perquè no sigui veritat.
El PP, que no sap aprofitar (políticament parlant) l’autoprovocat desprestigi del govern ZP, està davant d’un escàndol que ningú sap com pot acabar.
S'han fet públics els 50.000 folis del sumari del cas Gürtel, que esquitxa, i de quina manera, el PP. N'hi havia tants, de folis, que han tardat dos dies per penjar-los a una web. Les malifetes (presumptes, és clar) de tresorers, alts càrrecs, el "Bigotes" i tuttiquanti ja estan exposades a la vergonya pública, suposant que en tinguin. De vergonya, vull dir.
Mentre, l'organització política directíssimament afectada per l'escàndol contesta amb sordina quan no amb silenci. Mirar cap a una altra banda sembla que està de moda. Mireu si no l'actitud del Papa i de la Cúria vaticana davant del tsunami de notícies relacionades amb els casos mundials de pederàstia. No sembla que el silenci papal sigui la millor resposta davant el problema. Però parlàvem de la dreta espanyola. La postura oficial del PP ha estat defensada en roda de premsa per aquella xiqueta (no recordo bé, el seu nom) que és una mena de Leire Pajín passada pel barri de Salamanca i que ha obsequiat els periodistes amb la recepta de sempre: que si no tenen res a amagar, que si volen que es sàpiga tota la veritat, que si hi ha presumpció d'innocència, que si patatim, que si patatam.

Res de nou sota el sol. Més agressiva ha estat Esperanza Aguirre, "la lideresa" que ha pontificat que als països democràtics qui jutja la gent no és la policia "del govern", sinó els tribunals.

És bo saber-ho ¡¡.
Per fer-ho tot més difícil pel PP, s’ha publicat un informe pericial que denuncia que el senyor Carlos Fabra, president de la Diputació de Castelló i líder provincial del PP, va ingressar més de 5 milions d’euros en sis anys, sense cap justificació. Els detalls llegits a la premsa són esfereïdors i també dignes d’una tronada encara que com que no ha estat jutjat, el senyor Fabra no és encara culpable de res i ens hem de guardar de fer judicis avançats.
Per compensar en certa manera els plats de la balança, es parla cada vegada més del patrimoni del senyor Bono, o dels diners com caiguts del cel dins del cercle del senyor Manuel Chaves, de manera que cap dels dos grans partits espanyols tingui massa ganes de riure les desgràcies de l’altre.
Diners, molts diners. Poder, molt poder. És una llàstima arribar a la conclusió que el títol de “home públic” hagi quedat reduït a ser el masculí de “dona pública “.
Respectant la presumpció d'innocència i entenent que tothom es posa a la defensiva quan es tracta de mirar per cada un, no deixa de ser sorprenent que amb la quantitat de porqueria que està sortint a la llum en forma de sumari judicial (és a dir, amb segell oficial), el PP no sigui més beligerant amb els seus. A no ser que tinguin més coses a amagar de les que ja sabem, és clar.
Una acotació: algú s'imagina l'actual situació amb els papers canviats? Si fos el PSOE el partit enllardat en quatre comunitats autònomes, què no estaria dient el PP en aquest moments? Dient no: cridant fins esgargamellar-se. Ja ho diu un dels seus grans escriptors: todo es según el color del cristal con que se mira.
Necessitem fer creure que no tot està podrit i que és una sort que avui dia es pugui descobrir les males arts i castigar els culpables.

S'ha de fer entendre que la gran majoria de polítics són honrats i dediquen bona part del seu temps per treballar per a la societat. No pot ser que una minoria ho embruti tot i faci posar tots els polítics en un mateix sac. Però els mateixos polítics se equivoquen quan llancen crítiques que posen en dubte l'honorabilitat de l'adversari. Lluny de perjudicar l'altre el que provoca és una desconfiança cap a tots els polítics i una desafecció que no és gens positiva. Hem de ser curosos i criticar l'adversari per allò que fa o deixa de fer; per no actuar de la manera que nosaltres creiem que ho hauria de fer, però si pensem que hi ha males arts, que hi ha indicis de corrupció, no hem de criticar-lo, sinó denunciar-lo. I si no n'estem segurs, i per això no es denuncia, el que toca és callar, perquè posar-lo sota sospita no serveix per res més que desautoritzar tothom, a qui s'acusa i a qui ho fa.

25 A - 20 J

Fins ara, milers de catalans i catalanes residents en el nostre País no podien votar en les diferents conteses electorals.
Les Consultes Populars sobre la Independència han representat una autèntica novetat en l’agenda política catalana.. També han representat una aposta decidida a favor de la igualtat de drets.
Especialment en els últims anys han arribat al nostre País milions de persones vingudes de països de l’anomenat tercer món.
Aquestes persones han marxat del seu país majoritariament degut al context econòmic i polític desfavorable en molts indrets del món. Les grans desigualtats a nivell mundial, provocades en gran part per les potències econòmiques mundials i les seves multinacionals, han abocat a molta gent a venir cap al nostre País a buscar un futur millor. Les persones nouvingudes d’altres països del món no podien participar electoralment però si que formen part de la nostra societat i com a part integrant d’aquesta han de tenir els mateixos drets que tothom.
Amb un comerç mundial just i un millor repartiment de la riquesa ningú hauria de marxar del seu país. Les persones que ara son nous ciutadans i ciutadanes catalanes segurament haurien desitjat no haver de marxar mai del seu país. Malgrat tot, ara son entre nosaltres i tenen el dret a ser tan catalans i catalanes. Per desgràcia, ens trobem en un context de retallada dels drets, especialment pel que fa als drets de les persones nouvingudes.. Son molts els drets que encara han d’assolir plenament però amb les Consultes Populars sobre la Independència s’ha volgut garantitzar el dret a vot de tothom que resideix en els nostre municipis.
Pot semblar que el dret a vot és un dret secundari o poc important per la població nouvinguda ja que estan passant per situacions econòmiques complicades i de fet segurament bastanta gent ho pensarà així. Una de les grans avantatges de les Consultes és el seu caràcter participatiu i obert a tothom del municipi a l’hora d’organitzar-la. Tot aquest moviment popular que es genera allà on s’estan fent Consultes ha de servir per reclamar la igualtat de drets de tothom i de retruc també ens servirà per contactar amb persones i col-lectius de persones nouvingudes. I no ens hem de quedar amb el simple contacte per informar què tenen el dret a vot en aquest referèndum, sinó que hem d’intentar animar a què participin també d’aquest moviment popular i què en definitiva avancin una mica més en la seva participació en la societat catalana.
Crec que les Consultes han de ser bàsicament participatives i han de servir per anar treballant cap a una major autoorganització popular de les classes populars, implicant a més gent en una dinàmica de lluita constant amb l’objectiu de transformar aquesta societat.. I quan parlo de classes populars catalanes evidentment també estic pensant les persones nouvingudes, que també viuen i treballen als Països Catalans, i que per tant també tenen el dret a participar com qualsevol de nosaltres en les dinàmiques socials i polítiques. . Ara, el 25A i 20J continuaran exercint el seu dret a vot però crec que això només serà un primer pas en la lluita de les persones nouvingudes, al costat de totes i tots nosaltres, per la defensa de la igualtat de drets.

Burka NO!!

Aquest matí llegia en un diari la proposta del President francès, Nicolas Sarkozy, de prohibir l’ús del burka en tots els espais públics de l’estat gal.
Mentre llegia la notícia, sentia certa enveja cap a la gran capacitat que tenen els francesos de poder parlar de qualsevol tema sense por de represàlies simplistes.
De fet, en un estat avançat i democràtic com el "nostre" hauríem, teòricament, de poder dir clara i obertament que l’ús del burka és única i simplement una forma averrant de repressió de la dona.
Malauradament, les coses no són tal i com ens agradarien. En el cas de Catalunya, penso que hem d’agraïr als partits d’esquerres la tasca que han fet al llarg dels anys de la transició promocionant la igualtat del gènere femení. Gràcies a moltes dones i a molts polítics d’aquests i d’altres partits avui les dones gaudeixen a Catalunya (només faltaria) de la igualtat total que es mereixen. A més a més, no només han aconseguit igualar el paper de la dona sinó que han fet realitat que tots els partits polítics assumissin com a propi el discurs igualitari i, per tant, la societat fes un gran pas endavant.
Davant d’aquesta postura tan defensada per l’esquerra sorprèn enormement que siguin aquests propis partits els primers que si demano la prohibició per llei del burka a Catalunya em saltaran al coll etiquetant-me de xenòfob i de racista.
Per tant, què és més “progre”? Acceptar el burka com un element de llibertat d’expressió? O és millor creure que és un insult a la intel·ligència del gènere femení?
Personalment opino que portar el burka és la máxima expressió de la intolerància i menyspreu del sexe masculí cap a la dona i, per tant, tots els partits hauríem de fer pinya cap a la prohibició total d’aquest.
Realment, tot i ser un tema molt simple, cal tractar-lo sempre des del respecte, la tolerància i la llibertat. Així doncs, també em pregunto si les dones que porten burka o fan lliurement… Malgrat tot, i essent conscient de les possibles crítiques a aquest comentari, sigueu conscients que llibertat són totes aquelles opinions que ens agraden i aquelles que no, però la llibertat té un límit i aquest es troba en el moment en que es neguen drets fonamentals com la igualtat de gènere.
Així doncs, com diuen a la terra de Messieur Sarkozy : Liberté SÍ, però sempre que existeixi Egalité. …i fraternité! Au revoir ¡¡ , bon cap de setmana.

La rauxa, sempre la rauxa.( "panem et circus")

No fa un any vivíem en un estat d’estrés i indignació permanents perquè Catalunya tenia un finançament absolutament inacceptable, un autèntic espoli per part de l’Estat. Sobre la qüestió en varen fer informes i declaracions la totalitat de la societat civil i era tema de conversa constant arreu.El mateix succeia, no fa un any, amb el terme Nació. Si nacionalitat, si nació, si al preàmbul, si a l’epíleg ... En totes les converses i tertúlies.
No fa tampoc ni un any, ni uns mesos, el cor ens bategava més depressa davant la imminent sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, que ja no podíem continuar esperant ni una setmana més sense esclatar de neguit.
I què dir de l’aeroport? Quina ràbia feia agafar un avió, pensant que allò ho gestionava una entitat centralista i que prioritza Barajas, i semblava que la solució del tema a favor de Catalunya era a l’abast de la mà i que no podia esperar ni un dia més sense que el país s’esfonsés.
Un dia a l’hora de l’esmorzar vaig tenir la sensació de què si per dinar no teníem seleccions catalanes, arrebentaria.Fa uns mesos hi havia una trempera consultiva que Déu n’hi do. La independència era a tocar dels dits.
Qui se’n recorda ara del finançament, de la nació, de la sentència, de l’aeroport, de les seleccions, de la consulta? Què ha succeït perquè desapareguin del centre del debat polític i ciutadà?
Són totes aquestes qüestions rellevants, clau, o són collonades?

Doncs, com és que desapareixen de la primera fila del debat amb tanta facilitat? Passa una cosa similar al País Basc. El problema basc apareix com una cosa embolicadíssima i grossa, grossa. S’il·legalitza un 15% dels votants per tal que hi hagi una majoria espanyolista al Govern basc. El pla surt perfectament bé, i ja tenim el PSOE i el PP governant en coalició. I bé ... El problema basc sembla haver-se fos. Increible, oi? El PNB i la majoria nacionalista s’ha convertit en invisible, i els bascos semblen viure tan bé o tan malament, tan feliços o tan infeliços, com durant els darrers 25 anys de Govern nacionalista. On queden aquells discursos encesos d’Ibarretxe per l’alderdi eguna recordant-nos que els bascos ja eren a Euskalherria fa més de 7.000 anys i referint-se al PSOE i PP com “els de fora”!? On queda aquell Pla Ibarretxe, aquell Estat associat que semblava absolutament imprescindible per evitar que tot esclatés? Qui se’n recorda ara de tot això? “¿Teatro, puro teatro?” I doncs?
L’única cosa que mai no defalleix, que passi el que passi es manté a la primera plana del debat i del neguit, és el futbol. Si. El futbol. I a mi que el futbol se me’n fot tant com la petanca! Trist País aquest, si gira entorn a una piloteta! O no. Savi País aquest que va i que ve, que s’escalfa i que es refreda, que s’aixeca i s’aplana, que tomba i que gira i que en girar s’amaga i dissimula darrera una piloteta!
Ja em feu dubtar.

Amb la butxaca plena i al carrer.

No discutiré la bondat o la racionalitat de la Justícia, no sé com n'hauria de dir, però puc entendre que la majoria de les persones no entenguem l'aplicació de la llei, o potser hauríem de dir la mateixa llei que condemna el frau.
El senyor Alberto Roldan va ser condemnat a 31 anys per, entre altres, haver estafat milions de pessetes, que es va embutxacar, i surt als 15 anys, els cinc darrers en règim obert, sense haver tornat ni cinc. No sé si la condemna d'estar empresonat quinze anys compensa els milions que li permetran viure de renda, però qui no ho entén és el contribuent que paga religiosament els seus impostos, i si no ho fes se li embargaria el pis, el cotxe, totes les propietats.
Sóc conscient de ratllar el populisme amb aquestes afirmacions, però intento trobar arguments entenedors per a la majoria, que m'expliquin i em convencin que la llei és correcta i la seva aplicació també.
Roldan assegura que no té el diner desaparegut i acusa Francisco Paesa qui, segons Roldan, la Justícia mai ha perseguit. Insinua pactes per no buscar el veritable culpable, deixar prescriure el delicte... No entenem que una persona entri a la presó per haver robat cent euros o menys, i en canvi aquest senyor compleix mitja condemna i surt sense pagar ni cinc.

És clar que hi ha qui encara n'ha sortit més beneficiat, al costat dels quals, el senyor Roldan encara és una víctima. Disculpeu la meva simplicitat argumental, però jo no ho entenc. Ah! tampoc entenc que el govern socialista vulgui incrementar dos punts l'IVA, però ho hauré de patir.

Quin fracàs! Una oportunitat perduda !

No barregem peres amb pomes, ni llei de consultes amb independencia. Amb l'aprovació de la llei de consultes quinze dies després de la darrera onada de referèndums sobre la independència, uns i altres han volgut confondre el personal i intentar emmarcar la seva actitud en un avenç cap a la independència o bé en un rebuig cap a aventures independentistes. La Llei de Consultes Populars.Que ningú es molesti però, amb tanta llei de tonteria, pitjor no podia ser, seguirem demanant permís fins hi tot, per anar a pixar. I es dirà que la llei també contempla que els municipis en poden fer. I tant que ho contempla. Contempla gairebé el que contemplava el decret de l'any 1996 amb un procediment farragós i que des del 96 fins ara s'ha utilitzat només una vegada.
Per fer consultes sobre temes municipals demanar permís a Madrid, organitzar totes les taules com unes eleccions, dependre de la junta electoral i un llarg etc,etc. fan inviable que es puguin fer aquestes consultes per temes d'interés municipal. Un Pla General Urbanístic, una urbanització d'un carrer important....
¿Troben normal que aquesta llei no reguli les consultes com la que s’està fent ara arreu de Catalunya sobre la independència? És millor que un tema quedi sense resoldre que pas que quedi mal resolt.Políticament, estem sota mínims i per perdre el temps amb lleis que no serveixen per a rès i fer-nos més dependents del govern espanyol; No calia! al capdevall, tot teatre, i parlant de teatre, acabarem sent "los Títeres del Noreste" perquè ningú ens prendrà seriosament, vaja, que ja ens han perdut el respecte els veïns espanyols i el pitjor, que d´Europa també.
El temps dirà i ja veurem que diu el Tripartit quant Madrid tombí la primera consulta.A tots els polítics que no es mostren interessats pel futur del nostre País i es limiten a baixar i pujar del carro quan els convé, que sàpiguen que els ciutadans han de poder exercir el dret a decidir, perquè allò que importa no és el País que rebem dels nostres pares, sinó el que deixarem als nostres fills.
Cal tenir consciència en llibertat per una Catalunya que pugui decidir el seu futur, pel dret a decidir. Que quedi clar que els catalans som independentistes, però primer som demòcrates i el poble té tot el dret a decidir el que vol, malgrat que alguns no desitgin escoltar el poble i menys al català.
Potser a Catalunya, a diferència del que passa a Suïssa i a d'altres països, no ens consideren als ciutadans prou madurs per tenir iniciatives “no tutelades” . O potser es mira massa cap a Madrid i massa poc cap a Europa, on existeixen referèndums abrogatius per derogar lleis que la ciutadania no aprovi . I tampoc es mira cap a Estats Units, on es poden proposar mecanismes de “recall” (referèndum de revocació) per fer fora del càrrec a qui ha perdut la confiança de l'electorat abans de les eleccions, i dels que tampoc parla la llei.
Hi ha molt camí per fer a Catalunya en l'aprofundiment democràtic, i la culpa de no avançar més no sempre la té Madrid.
No hi ha qui els entengui. Fer política, per fer política, provoca el desencís general de la població i que no entenguin de que anem tots plegats. Som com el cuc de seda que acaba en papallona.
La gent defensa. El dret a decidir del pobles. Ni més ni menys.

A que juguem?.A quedar amb els pantalons per sota els genolls.