Responsabilitats

Un home ric va portar el seu fill fins al cim d’un turó, li va assenyalar el paisatge de tot el voltant i li va dir:
- Mira. Algun dia tot això serà teu.
Un home pobre va portar el seu fill fins el cim del mateix turó, li va ensenyar el paisatge i li va dir senzillament:
- Mira.
La paràbola de Jean-Claude Carrière, guionista de Buñuel, m’ha vingut a la memòria a la vista del comportament dels responsables del caos que Catalunya encara viu. Asseguts a les seves butaques, amb el càrrec repartit entre la panxa i la cartera, han donat una imatge d’incapacitat, d'ineficiéncia i de poca sensibilitat que ha esglaiat fins i tot els seus fins ara fidels partidaris.
Les situacions excepcionals, com a tals, no permeten fer cap feina perfecta però han de servir per demostrar una de les qualitats que suposem en cada dirigent: el sentit de la responsabilitat.
I també el d'anticipació, i el de la informació.
Que un Conseller digui en roda de premsa que ells ho han fet millor que els de CiU a la nevada del 2001, pot ser fins i tot veritat, però és d’una indecència moral que fa vergonya aliena. Aquestes manifestacions propagandístiques, fetes abans de solucionar tots el problemes, quan encara molts catalans no disposen de llum i de mobilitat més o menys normal, desqualifiquen a qui les ha fet i a tots els que callen al escoltar-les.
El pare ric assegurava al seu fill la possessió sense demanar-li cap esforç. El poder és nostre i serà teu. El pare pobre ensenyava al seu fill a mirar, sense assegurar-li res. Indirectament, afavoria l’esforç i l’estimulava a anar més enllà. Just el que trobem a faltar en els que manen i en molts dels que voldrien manar.

FE EN LA INDEPENDÈNCIA .

Els que no creuen en l’ànima potser no ho entendran. Però és igual. La majoria estic segur que creuen en l’ànima de les persones i també en l’ànima de les coses, encara que la nostra societat s’hagi tornat molt materialista i moltes vegades ens presenten els problemes de forma tan asèptica i tan freda que fa que només vegem la superfície i ens descuidem del que hi ha darrere de les coses (o dins d’elles).
Aniré al gra. Després de la segona onada de consultes sobiranistes que van celebrar-se al Principat el passat diumenge, podríem dir que hi ha dues maneres de veure, entendre i analitzar aquest fenomen.

Per un cantó hi ha la idea de fer un referèndum rigorós i neutral en les opcions que englobi a tota la població, o per dir-ho d'una altra manera, es tractaria d'actuar de i com un Estat.

Per l'altre, es tractaria de fer i aconseguir una campanya potent i seriosa sense precedents en aquest poble, per la independència de Catalunya.

El que tenim sobre la taula és, un fet sense precedents en el separatisme català. No és un referèndum rigorós, però sí una mobilització que aconsegueix somoure la societat, que crea debat i el posa a la palestra comunicativa nacional i internacional, que crea també organització en xarxa en tots els municipis, teixeix complicitats, serveix per exercir gimnàstica democràtica i per empènyer els partits polítics, en definitiva, fa avançar gradualment i amb seriositat el camí cap a la independència. És evident que el proper govern de la Generalitat s'haurà de moure en aquests termes, en el dret de decidir, i aquest és el gran què i la victòria de les consultes.

Parlar d’independència al carrer, sense complexes ni recances. Això ja és una victòria.

8 DE MARÇ

Què celebrem el dia 8 de març exactament? potser una sospitosa tragèdia de principis del segle XX on varen morir cremades 142 treballadores d’una fabrica tèxtil a New York? (curiosament després de fer una vaga per demanar millores salarials), potser una reivindicació profunda del socialisme més pur o potser una victòria del moviment feminista?
Sigui quina sigui la resposta correcta, les nacions unides van decretar al 1977 la data del 8 de març com el “Dia per als Drets de la Dona i la Pau Internacional”.
La dona sempre havia estat objecte de menyspreu per un món on els homes feien ús d’una supremacia injusta i discriminatòria. La incorporació de la dona al món laboral va revolucionar la societat del moment trasbalsant el concepte de les obligacions de les dones envers els homes. La remuneració econòmica donava a les fèmines una posició de força i revelava l’inici del canvi a un futur que garantiria uns principis d’igualtat de drets de gènere.
Evidentment desterrar “la llei de la bragueta” en plena revolució industrial no seria empresa fàcil i s’hauria de vessar molta sang en un procés revolucionari que pretenia desdibuixar les lleis anacròniques establertes.
Avui les condicions soci laborals en molts casos encara són objecte de desigualtat i de denúncia per part de les dones del Segle XXI. Si bé és veritat que la legislació vigent garanteix el mateix tracte per qüestions de sexe la realitat encara contempla casos vexatoris.
Bo i això no hi ha volta enrere i el pelegrinatge cap a la plena igualtat entre homes i dones arreu del món ja no es podrà aturar. Potser els homes ens hauríem de preguntar com podem col-laborar per aconseguir que l’ombra de la injustícia sigui només un vell record d’un passat per oblidar.

CAP I CUA

Dues noticies d'aquest cap de setmana m'ha fet creure en la possibilitat de que els polítics ens prenguin per babaus, cosa que potser és més segura del que molts voldrien.
El diumenge el conseller Castells, en una llarga entrevista publicada al AVUI, deixa anar el següent: „Ara ens toca demostrar la nostra vàlua...Ara és l'hora de la política, és a dir, del lideratge i del projecte“. Com s'entén que després d'estar ja un cert temps al poder, resulta que ara és el moment de demostrar coses que es donen per existents en el moment en que la gent posa la papereta a la urna. Projectes se'n han de tenir o no val la pena presentar-se a cap càrrec, i la vàlua i el lideratge si més no s'han de demostrar del primer dia i no esperar que les coses estiguin tant malament que sigui fàcil donar la culpa als altres. Com que vostè és conseller d'Economia i Finances, dos sectors que són essencials a l'hora de recuperar part de lo molt perdut, esperem que presenti idees i solucions factibles.

Sempre val més tard que mai.
El dilluns llegeixo que el president Montilla emplaça a Mas a un pacte català anticrisi. Això em sona. Sembla talment el mateix raonament que fa un parell de dies vaig sentir dir al senyor ZP dirigint-se al senyor Rajoy. Quan van mal dades, fer un pacte amb l'oposició és una proposta que sembla molt patriòtica però que porta verí ensucrat. Si el pacte s'arriba a crear, sempre posant el qui mana les condicions, poden passar dues coses: que la crisi es resolgui o que no.

En el primer cas, el que mana sempre dirà que gràcies a la seva idea de pacte s'ha arribat a resultats positius. Si fracassa, serà culpa de l'oposició per haver tardat molt a acceptar la col·laboració o per no fer-ho amb massa convenciment.

El raonament és cap-i-cua, es a dir que si manés Mas i proposés el mateix a Montilla la trampa enverinada segueix sent vàlida.
S'han de proposar solucions, camins clars i després demanar la col·laboració de l'oposició per tirar-los endavant. Lo que no s'ha de fer es buscar el pacte sense les idees.

Esquerdes ?

No tinc ni idea si estava premeditat per part de la cúpula del PSC, però el que ha dit el germa del tete no té res de polèmic. Són aquells qui es fan dir periodistes els que veuen disputes al PSC que no existeixen. Maragall no ha fet res més que marcar distàncies davant els socis del tripartit per tal de començar la campanya de la tardor. Ara ens faran veure que dins el PSC n'hi ha uns més catalanistes que d'altres i uns de més d'esquerres que d'altres.
No fotem, home. Maragall és més sociata que ningú i sap què ha de fer per mantenir les quotes de poder del seu partit. De fet, si escolteu bé les seves paraules sentireu que en el fons el que reclama no és res més que el PSC tingui encara més poder.

L'objectiu principal d'ell i el seu partit no és altre que el poder pel poder i arribar a governar amb majoria suficient per no haver de dependre de ningú. Vaja, com CiU durant dues dècades. Collons, i mentrestant la majoria de periodistes es pensen que aquesta gent està barallada. Sembla estrany que ja faci més de tres dècades que va morir el caudillo i que encara no siguem capaços de veure les orelles al llop.
Gràcies per llegir-me.

M'hi poso... ?

Poso en marxa l’ordinador. ….Vaig al bloc i a la pantalla em surt,el temps que fa que vaig penjar el ultim comentari. - Mmmm! Hauria d’escriure alguna cosa.
Va, després m’hi poso.
- Buf!... ara és massa tard. Demà m’hi poso……I així un dia darrera l’altre i com qui no vol la cosa ja han passat molts dies des de l’últim escrit.
Avui, mirant la pantalla, pensava:
- Per què serveix un bloc?... per escriure les coses que, com diuen, em passen per el caparró?
- Algú, realment li interessa aquests trossos de la meva vida?
- Per tenir el bloc tan deixat, potser que em rumii seriosament el tancar la barraca.
- Si tanco la barraqueta, després no me’n penediré al cap de poc?
- Potser tot és posar-hi i tornar a agafar el ritme com quan vaig començar …….- Mmmm! Quantes qüestions que hauria de resoldre...
Bé, ara ja és tard, m’hi poso... Si ara ens pregunten si volem tenir un dia complicat, problemes a casa amb la família o a la feina està clar que tots direm que no. Els mal de caps no ens agraden a ningú però també és evident que són els mal moments que ens fan créixer.
A vegades els adults som iguals que els nens que creixen quan estan malalts, a vegades a nosaltres ens fa falta que ens passin coses dolentes per tal de canviar, de créixer d’evolucionar. Ens cal tenir un mal dia, una mala experiència per poder aprendre, moltes vegades ens cal perdre una cosa per saber-la valorar. Fixeu-vos fins i tot, que en el món laboral quan les coses van malament és quan a la llarga pots demostrar que tu vals. En bona mar tothom sembla bon mariner però en molts trajectes arriba la mala mar i és on surten els bons mariners.
Cap d’aquests els hi agrada que hi hagi temporal, però quan arriba allà estan i demostren el seu valor la seva tècnica. Nosaltres cal que no hem de desitjar el mal temps però quan aquest arribi hem de saber que no cal enfonsar-se sinó canviar-lo pel repte de demostrar-nos que som bons mariners i per què no, demostrar-ho als demés.
En el món de les parelles passa el mateix, ningú vol tenir problemes ni crisi ni res, cap mal moment, però tots som conscients que arriben, però de la mateixa manera que arriben els problemes cal pensar que al final es solucionen i es surt endavant. El mariner sap que al final se’n sortirà, confia en ell i sap que si confia en ell però es pren les coses seriosament ho aconseguirà. Nosaltres davant de qualsevol problema hem d’actuar igual, amb convicció amb seguretat i sabent que això ens farà ser millors. Amb l’amor passa igual si un confia sap que seguirà endavant i que els llaços cada vegada seran més forts, en el teu interior quan siguem grans mirarem la nostra vida i una de les coses que més celebrarem i ens sentirem orgullosos és d’haver superat les dificultats, allò que en el present ens angoixava al final ens fa sentir feliços.

La vida és pur teatre ?

1 - Pre-inscripció
Aquesta noia, la Pili Gonzàlez, pel sol fet de ser mare soltera ja té més punts que jo. Avui he sentit per la ràdio que les famílies mono-parentals tenen els mateixos punts que les famílies nombroses.
Primer m'he hagut d'assabentar, exactament, de que és una família mono-parental, un cop confirmat el que pensava, m'han caigut els dallò per terra.
O sigui, que una mare soltera té més punts que una família normal, o sigui com la meva? Així doncs, per poder portar els nens a l'escola ens he de tornar tots tarats? Quines ganes que arribin les el.leccions i tota aquesta colla…… a prendre pel…No hi ha dret ¡

2 -La Chacón
I és necessari que la ministra de defensa voli urgentment cap a l'Afganistan? És imprescindible la seva presencia per posar el mort dins la caixa? Si en comptes de dir-se John Felipe Romero es digués Juan Romero i fos nascut a l'Hospitalet hauria fet el mateix numeret? M'agradaria saber el que ens ha costat aquest viatge llampec. És clar que també m'agradaria saber que se'ns hi ha perdut a l'Afganistan. Si tan malament estan les coses, si la crisi fa que es rebaixin les pensions, que ens vulguin jubilar als 67 anys, que l'atur arribi gairebé al 20 %, etc., etc., perquè no retallen el pressupost de defensa?
És des de l'Afganistan que ens defensarà el "nostre" exèrcit de la invasió "imminent" del Marroc, o de l'Equador o dels Sub-saharians que salten cada dia les tanques de Ceuta i Melilla? De què cony serveix tenir un exèrcit avui dia?

3 -El cinema
Que la mitat de les pel-lícules projectades a Catalunya siguen en català: això marca la llei del cinema promoguda pel govern tripartit. La llei, estableix una quota mínima xifada en un 50% de presència de la llengua catalana en totes les pel.lícules que necessitin ser doblades o subtitulades. No seré pas jo, com comprendreu,qui defensi les sales de cinema , per convenciment o per pressions externes, hauran tancat les seves portes. Però si que seré jo qui, una vegada més critiqui aquest nostre govern per la mala traça en fer les coses i per la hipocresia de la qual fan gala alguns dels seus socis majoritaris O és que de veritat algú s 'havia arribat a creure que els srs. del PSC, amb Montilla al capdavant, defensarien fins a la mort el 50% de quota en llengua catalana? No home no!
El PSC va aprovar aquesta llei al sí del govern per raons d'equilibri interna del tripartit.Fracassada i en via morta la llei de Vegueries de la qual ERC havia fet bandera, la Llei del Cinema era, junt amb la tramposa llei de Consultes Populars, l'única Llei en la qual ERC podia marcar paquet.I el PSC els ha deixat marcar paquet en el sí del govern. Però el PSC farà el possible perquè la Llei del Cinema no superi els tràmits parlamentaris. M'hi jugo un pèsol.
4 - La solidaritat
Recordo que quan jo anava a l’escola es recollien per a fins benèfics els segells de correus usats i el paper de plata d’embolicar la xocolata. A l’escola ens deien que aquells materials s’enviaven a les missions, i concretament ens parlaven dels negritos i els xinitos i de la gana que passaven. Aquells simpàtics episodis escolars eren una manera certament original de maquillar la caritat, tot i que mai vaig intentar escatir de quina manera els segells i el paper de plata es transformaven després en menjar. Esquematitzant-ho i posant-hi totes les distàncies que calguin, les tasques que avui en dia fan al tercer món moltes organitzacions no governamentals vindrien a ser un aggiornamento laic de les missions de tota la vida.
Allò que ara en diem solidaritat vindria a ser el que fa uns anys anomenàvem caritat. Hi ha hagut una modernització del terme però en el fons es tracta de la mateixa filosofia, consistent en que el ric ajuda el pobre o, per ser políticament correctes, que qui té més ajuda a qui no hi arriba. Actualment per recollir diners amb fins solidaris s’acostuma a teatralitzar l’acte buscant un cert valor afegit pel donant; no es concep un acte solidari sense transformar-lo en un espectacle. Aquí hi podríem incloure la recent Marató de TV3 o qualsevol de les altres maratons solidàries que tant proliferen, així com els actes que s’estan fent aquests dies arreu del món en favor dels pobres haitians, com ara els concerts solidaris i altres espectacles amb celebrities de tota mena i condició sortint de franc a l’escenari, a cantar o a fer el què sigui.
Aquell comportament discret que ens ensenyaven de petits, o almenys així m’ho van ensenyar a mi, ara ja no està de moda. Em sembla recordar que llavors es deia que quan es tracta de fer caritat la teva mà dreta no havia de saber què feia la teva mà esquerra. Ara de l’entrega d’una aportació solidària aviat se’n munta el corresponent show, i s’intenta que el donant rebi alguna cosa a canvi, vull dir alguna cosa més que la satisfacció personal d’haver ajudat algú, com si aquesta no fos ja del tot suficient.
La compensació pot consistir des de la rifa d’una pilota signada per un futbolista famós o el sorteig d’un lot de llibres, fins a la possibilitat de prendre un cafè i fer-se una foto amb un personatge famós Aquesta ostentació pública de la solidaritat, és a dir, la teatralització de qualsevol acte solidari que s’ha anat imposant en aquests darrers temps a mi no m’acaba de convèncer, la veig pròpia d’una societat immadura. M’agradava més la discreció d’abans. De totes maneres, haig d’admetre que persones que hi entenen molt més que jo m’asseguren que sense tota aquesta parafernàlia de l’espectacle associat a la solidaritat no es recollirien ni molt menys els diners que es recullen ara. Sembla ser que tots plegats ens hem tornat molt exigents. Abans en teníem prou amb la satisfacció personal d’haver ajudat discretament algú.