Barrera avala la proposta de Joan Carretero

El que Carretero proposa és que, a les properes eleccions, es presenti “una candidatura d’ampli espectre que tingui com a eix programàtic central la proclamació unilateral de la independència de Catalunya”. És sobre aquest punt fonamental que caldria centrar el debat; la resta és discutible i accessori. Per tant, el que cal és examinar l’oportunitat i la viabilitat de la proposta de Carretero. En el que segueix intentaré fer-ho recapitulant els arguments que l’abonen i esquematitzant com implementar-la.
1r. Catalunya pot continuar com ara? Segur que no. Anem perdent posicions i el nacionalisme imperialista espanyol refloreix. Si no avancem, recularem irreversiblement. En l’Estat actual els catalans no tenim altra perspectiva que la d’ésser assimilats, perdre la batalla de la llengua i acabar com una regió més, sense cap garantia que això signifiqui el final de les discriminacions i de l’explotació sistemàtica. La pròxima sentència del Tribunal Constitucional probablement ho deixarà clar. Si no ens resignem a aquest destí, l’única sortida és la independència.
2n. Aconseguir la independència, és fàcil? No. Han passat els temps en què podia bastar proclamar-la des d’un balcó. En el context europeu actual cal fonamentar-la en el resultat d’un referèndum. Com que el govern de l’Estat no donarà mai el permís constitucionalment preceptiu, ens caldria per a poder celebrar-lo, un govern català valent, inequívocament independentista, que comptés amb un suport parlamentari sòlid i que, excloent la violència, gosés utilitzar tots els mitjans al seu abast per a transgredir la il•legítima legalitat vigent.
3r. El govern de l’Estat ho toleraria? No és gens segur. Però, si volgués impedir-ho, hauria de recórrer a l’exèrcit i, en aquest cas, tot i haver perdut, hauríem aconseguit l’objectiu tan desitjat: que Europa i la resta del món coneguessin la natura del nostre problema. A partir d’aquí, nous horitzons serien possibles.
4t. Es pot guanyar el referèndum? Sí, però no sense esforç. Caldria obtenir una participació important i el suport de més de la meitat dels votants, és a dir, prop del 40% dels ciutadans amb dret de vot, i actualment els independentistes declarats som lluny d’assolir aquest percentatge. Això no significa, no obstant, que estiguem condemnats a la inacció o al fracàs. Hi ha a Catalunya un nombre considerable d’independentistes potencials que, si aconseguíssim mobilitzar-los, podrien decantar la balança. Fa ja vint anys en Josep Poca deia, a l’AVUI, que eren independentistes tots els catalans que no renunciarien a la independència “si els fos concedida per reial decret i amb la seguretat de no rebre represàlies de cap mena”. Aquesta afirmació crec que és encara vàlida. Per inclinar el vot dels independentistes potencials caldria, això sí, una campanya molt intensa, denunciant la situació real del país, rememorant el nostre llarguíssim memorial de greuges, i explicant que la independència seria econòmicament viable, tal com demostren estudis solvents, com el recent de Ros Hombravella.
5è. Per tirar endavant el projecte, què caldria fer? El pas essencial seria portar al Parlament una majoria d’independentistes convençuts, juramentats a actuar com a tals; conscients que per raons demogràfiques el temps juga contra nostre, i immunes als miratges d’una evolució positiva de l’Espanya actual o d’un acreixement automàtic de l’independentisme simplement si demostra que sap governar.
6è. Aquesta majoria, com podria obtenir-se? El primer pas seria el que proposa Carretero: presentar, a les pròximes eleccions, candidatures transversals que portessin al Parlament (i a les Corts) un grapat d’homes i dones compromesos a prioritzar de manera absoluta la causa de la independència; que parlessin clar, donessin la cara i denunciessin la inoperància de les negociacions i pactes amb l’adversari. És a partir de la seva tasca que fóra possible, més tard, obtenir majoria absoluta al Parlament.
7è. Aquestes candidatures transversals, són actualment possibles? Sí, si es plantegen no com la candidatura d’un nou partit sinó com un aplegament solidari per fer front a una emergència nacional. Les diverses agrupacions i plataformes independentistes, que actualment treballen al marge dels partits, haurien de tenir un paper essencial en la promoció de l’aplegament. En ell ningú no hauria de renunciar a la seva ideologia, als seus orígens, o a les seves sigles. Caldria oblidar ressentiments i greuges, antics o recents, i aplegar sense exclusions tothom que acceptés que la independència és actualment un a priori al qual, políticament, cal subordinar-ho tot.
En resum, la proposta de Joan Carretero em sembla oportuna i viable. L’independentisme virtual no té cap sentit, cal passar a l’acció. Macià ens ha de servir sempre d’exemple. Si no hi ha cap iniciativa millor val la pena d’intentar el que Carretero proposa. Segur que hi tenim molt a guanyar i ben poc a perdre. --Heribert Barrera a l’AVUI --

El suport donat per Heribert Barrera a la proposta de Joan Carretero, suposa un impuls molt important per a tota la gent de Reagrupament.Cat. L' autoritat moral del que fou Secretari general i President d' ERC. Diputat a Corts, President del Parlament en la primera legislatura i Diputat Europeu, està fora de qualsevol dubte.
Que l'opinió d'en Barrera, aniria per aquests verals tampoc es massa sorprenent, si s' ha seguit el seu estat d´ànim i l' opinió que ha reiteradament ha anat expressat en els darrers anys sobre la preocupant situació del País.
Barrera predica que en situacions excepcionals , calen sortides i propostes excepcionals.
Com que es tracta d´un militant republicà que s' atreveix a donar suport a Joan Carretero, sense anunciar la seva baixa a ERC, caldrà veure quina serà la reacció de la direcció d' aquest partit, cosa que permetrà conèixer, fins a on estan disposats arribar en la defensa d' una posició política que si no esmenen amb rapidesa, pot portar-los al desastre electoral.

Crida

El dret a xiular .

Els xiulets a la cançoneta oficial del país veí els ha posat furiosos. Falta de respecte?
I un bè negre. Això només és un tast. Una majoria en comença estar tipa del constant menyspreu al nacionalisme català i basc. A tota aquesta caverna indignada els hi diria que s’hi posin fulles. Mamar-nos el dit ja fa temps que ho vam deixar de fer.
La xiulada del passat dimecres és una mostra d’una sensació cada vegada més creixent entre la població catalana: que amb Espanya no hi ha res a fer. Doncs a seguir la feina: des de les institucions, continuar construint estructures d’Estat; i des del carrer, construir Nació. Aquest és el camí.

Una mica apagada la fogera mediàtica que la xiulada del dimecres a Mestalla va provocar, i ja amb una certa calma, convé fer un parell de reflexions.
I ales hores, quan ens planten l’himne espanyol en jugar un dels nostres grans equips, xiulem. Què espera l’Espanya del Tribunal Constitucional i de les falses promeses?
Que a sobre de rebre aplaudim? Si Espanya hagués respectat Catalunya en el procés de l’Estatut, si hagués sortit una sola veu mesetària clamant contra l’odi envers els catalans, si existís un sol aliat, si s’hagués acceptat la pluralitat com un valor i no com un element a combatre, potser ara hi hauria catalans que sentirien com a propis els símbols espanyols. Però no ha estat així, ni ara ni en els darrers 300 anys.
En poc temps Catalunya ha notat un increment independentista i tot apunta que amb la crisi econòmica més catalans se’n hi aniran sumant.

Ser independentista no és res sagrat, redemptor, pur... però tampoc és excloure, oblidar, ni és anar contra ningú.
Al contrari, ser independentista és voler emancipar-se cordialment de qui potser no ha sabut cuidar-te prou.
Ens sentim en possessió d’un potencial que volem gestionar nosaltres mateixos, hem sobrepassat la majoria d’edat i volem caminar lliures. És només això i ara més que mai necessitem que la gent en parli, que es publiciti la independència i que no siguin només els catalans qui l'anhelin, volem que els espanyols ens entenguin i que aplaudeixin el fet de voler aventurar-nos a construir un estat sobirà amb un propi govern català.
Ara ha arribat el moment de dir a tots els catalans que junts, treballant plegats des de casa i amb la creativitat i constància que ens caracteritza, podrem sortir de la crisi i entrar a la Unió Europea. Només ens cal saber comunicar a tothom aquest convenciment que cada dia més gent veu; la independència ens beneficiarà a tots.
VISCA CATALUNYA LLIURE!!!

Ahir a València no només es va jugar a futbol.

Com collons volen que anem a votar el 7 de juny si els debats del Estado de la Nación només serveixen perquè uns es treguin conills de la xistera i els altres insultin tot el que respira? No ens podríem estalviar tots plegats el circ i treballar plegats per treure el país de la puta crisi?
Cada cop es demostra més clarament que estem en mans d'una colla d'incompetents que es mouen pels instints més bàsics i que només busquen ocupar una cadina durant uns quants anys per poder viure del cuentu la resta de la seva vida, mentre els treballadors cada cop hem de fotre més hores per poder anar tirant sense cap mena de luxe.
Sempre ens quedaran els esports, que com a mínim serveixen per distreure el poble aborregat, entre els quals m'incloc .

La copa ha aixecat passions entre els seguidors de l' Atlhetic de Bilbao i del Barça. Les dues aficions han donat una llicó del que es civisme, esportivitat i patriotisme.
Per molt que algunes televisions hagin intentat manipular el que passava, com per exemple donant imatges d' un seguidor basc posant-se la mà al cor escoltant l' himne espanyol, la realitat ha estat una altre de ben diferent. Bascos i Catalans han mostrat al món, que pertanyen a dues Nacions sense estat, era obvi que l' anunciada xiulada a l´himne i al monarca, fos l' expressió generalitzada d' aquesta voluntat de ser, que tanta complicitat genera entre les dues aficions, amb independència del resultat i del guanyador. Ahir a València no només es va jugar a futbol. Com a proba us adjunto la postal repartida a Mestalla per EGI (PNB), JNC (CDC) i el Bloc Jove(BNV).


Sortosament la vida no és tot política, com tampoc és tot futbol, però sempre pots trobar camins de felicitat. Avui sóc feliç perquè el Barça, el meu equip, l'equip que millor representa el meu país davant la manca de seleccions, ha guanyat.
El Barça no és només un equip de futbolistes, és la gent que hi ha al darrera, l'afició, la ciutat, el país. Són els seus i per molts catalans, els colors de la llibertat, els colors de la victòria que volem pel nostre país. Visca el Barça i Visca Catalunya
PD: Felicitats també a l'afició magnífica del Bilbao

Opció de Futur

Aquests darrers anys han portat a Catalunya a un carreró amb dues sortides: assimilació a Espanya (actual model autonòmic) o independència. No hi ha més.
En la primera opció pots pujar una mica el nivell d’autogovern amb l’esforç que significa haver de liderar prèviament totes les autonomies o podràs rebaixar-lo amb visions restrictives de l’Estat. Però ja no hi ha cap estació més, tant sols quedar-se o arribar al final. L’esforç i la resistència que cal per fer polítiques de peix al cove és tan poc gratificant envers els resultats obtinguts que ha quedat obsoleta, per poc eficient i poc rendible.
Davant aquesta nova situació, a Catalunya, no hi ha una nova proposta ni estratègica ni, conseqüentment, electoral. Els dos partits catalans que no són sucursalistes continuen tenint com objectiu prioritari la gestió d’un espai electoral en l’eix esquerra-dreta. Quan el teu objectiu és ocupar un d’aquest espais només pots fer-ho aigualint el discurs nacionalista, doncs has d’agafar vots de la teva frontera espaial (CiU al PP i Esquerra al PSOE). És per això que hi ha qui creu que CiU i Esquerra avui ja són dues cares d’una mateixa moneda.
Aquesta tesi es demostra amb les cases grans respectives: la de CDC que vol agafar, del centre dreta, tant els independentistes com els catalanistes del PP. I Esquerra vol agafar, del centre esquerra, tant independentistes com catalanistes del PSOE. Quin paper jugar la independència de Catalunya en aquest plantejaments? Un paper secundari.
Si estem d’acord que, actualment, l’estat de les autonomies és la fi del recorregut nacional de Catalunya, que amb Espanya no anirem a més; si sabem que la propera estació és la independència, llavors on és l’oferta independentista transversal de centre, dreta i esquerra? Avui tant sols pot ser Reagrupament o quelcom semblant.
Aquesta nova opció, no es pot fer des de la marginalitat de plantejaments que alguns patriotes, amb bona fe, han estat fent fins ara. Aquesta candidatura s’hauria de generar des de la credibilitat, la responsabilitat i la seriositat de les persones que s’haurien d’implicar. Fins i tot des de l’experiència de govern.
Si realment volem la independència de Catalunya ara toca mullar-se. Ara toca trobar complicitats amb aquells patriotes que no han militat mai en cap partit, aquells que fins ara han deixat el protagonisme polític als altres.
Ara toca que gent seria, que fins i tot es guanya bé la vida, que té família, que sigui generosa amb el seu País i es posi a treballar per l’objectiu comú de la llibertat nacional. A Catalunya li cal gent que vulgui oferir els millors anys de la seva vida a aconseguir el més noble dels objectius d’un català: la independència.
Sumant aquests patriotes amb els que fins ara hem estat treballant per Catalunya en altres formacions polítiques podrem treure Catalunya del fangueig que s’ha instal·lat.
Reagrupament està aconseguint implicar molts sectors de la població que creien que ja no era possible tenir un referent independentista, sense estigmes dretans ni esquerranosos, on hi càpiga tothom. Reagrupament no hauria de caure en posicionaments dogmàtics d’una ideologia o una altra, simplement ha de gestionar la racionalitat i el sentit comú en les polítiques sectorials: hom sap que no s’ha de contaminar a sac, però no cal multar per tirar pedres al riu o anar a 80km/h en carreteres de 4 carrils.
Tothom és ciutadà i tots hem patit els excessos de l’administració pública. Tots hem patit amb la prepotència de les administracions en els nostres comptes bancaris i en la manca de suport legal per demanar els serveis que toquen pel nivell impositiu que se’ns demana (més enllà de l’espoli nacional). Cal fer una administració més prima en determinades àrees i reforçar d’altres, en resum hem de cercar l’efectivitat i la eficiència de la nostra administració. Per això és el ciutadà qui l’ha de controlar i no a l’inrevés com ens volen vendre els polítics actuals.
Reagrupament ja haurà servit si mou les consciències i torna a situar la llibertat nacional com l’objectiu més important i més immediat de l’agenda política catalana.

Ferran Pujol i Benlloch – Tribuna.catLa independència x 6 euros/mes. Apunta't ara a Rcat, et sortirà barat (comparat amb els 3.000 € d'espoli fiscal de cada any) Us hi esperem!

Què farem després de guanyar els tres títols? Proclamen la independència ja???

L’eufòria -comprensible per altre part- que el partit del Barça ha provocat serà el tema de la majoria de converses avui a Catalunya. Els mateixos diaris que, amb raó, mostren l’alegria per la classificació del Barça omplen les primeres pàgines amb altres noticies que si bé no han d'enfosquir l’esportiva, ens han de fer reflexionar una vegada el gol de l’Iniesta afluixi la pressió.

Per exemple llegeixo que els experts són crítics amb els plans anti-crisi del govern central que dit clar significa que s’està navegant sense brúixola, en el millor dels casos.
També escriuen els diaris que el Conseller Castells diu que no hi ha avanços en el tema finançament. Mal moment per demanar diners a Madrid, per molt que ens corresponguin de tot dret.
Avui arriba a Barcelona el Ministre de Foment per tractar el traspàs dels trens de rodalies, mentre Montilla diu que és un tema molt complex i s’ha d’anar amb calma.
Avui és un dia trist, i la representació feta a Catalunya entre el PSOE d'aquí i l'espanyol, sobre l'afer de rodalies no fa més que confirmar, el poc pes que te l'España plural.
I la confirmació del reforçament de l'España una grande y libre.
Una definició que malgrat les connotacions per la utilització del concepte per part de l'anterior règim, no deixa de ser l'aspiració comuna, del que anomenem, les dues Espanyes.
El PSOE i el PP avui han consumat l'unificació del mapa polític espanyol. Els nacionalistes no espanyols ja no governen a cap Comunitat Autònoma. Ells en diuen normalitat democràtica. I tenen raó, però aixó vol dir que la normalitat democràtica consagra una anormalitat, com és el no reconeixement nacional dels pobles basc i català. L'España plural que el PSOE presumia de defensar, realment per ells no existeix.

Era una més de les ficcions que utilitzen per ensarronar a la parroquià.
Fàcilment és veu que no hi ha res de segur en cap tema. Ni el Chelsea va guanyar l’eliminatòria malgrat la seva aparent avantatge perquè l’darrer minut compta tant com qualsevol d’altre, ni els trens de rodalies ens els donaran fàcilment i justament, ni podrem disposar de diners per finançar els nostres projectes fins qui sap quan.
Estem a punt per a fer grans coses. Aquest Barça les està fent. I com a País crec que estem en una sotregada tan forta que fins i tot cruixen els claus de la tomba d’en Macià, i que el seu esperit, la seva ànima i el seu coratge ens embriaguen.
Tenim a les mans fer grans coses. … s’està gestant la gran revolta catalana.
I reivindiquem el protagonisme! A sac contra Espanya! A sac contra el tripartit!
Visca la terra, mori el mal govern!
Endavant, Reagrupament!

PATÈTIC

El fotut del cas és que encara hi haurà qui els voti a les properes eleccions. Patètic.

Aquest puto mentider és ara el lehendakari. Un pacte difícil d’entendre entre esquerres i dretes que són capaços d’ajuntar-se amb l’únic proposit de donar pel sac als que són bascos de veritat. Sembla ser que l’eix directriu que aglutina als socaites és la mentida.

Amb aquest personal al capdavant del govern, no és d’estranyar que siguem capdavanters en tot el que sigui negatiu. Els dos últims exemples: el nombre de contagiats per la grip del porc i el nombre d’aturats de tota Europa. Potser més d’un socialista s’està plantejant canviar el seu vot per donar-lo als del PP. Francament, no sé què és pitjor.
Sempre hi ha un decebut perquè hi ha algú que decep. No ho oblidem. Però també és veritat que de la decepció en pot sortir coses noves.