VISCA ! !

L'atur puja un 55,4% en dotze mesos i assoleix una xifra mai coneguda a Catalunya Al novembre 402.836 persones estaven sense feina. A l'Estat ja hi ha prop de 3 milions d'aturats
L’atur registrat al mes de novembre ha augmentat en 24.837 persones, el 6,5% més que el mes anterior, i s’ha arribat així a les 402.836 persones sense feina. En concret, i segons dades fetes públiques pel ministeri de Treball i Immigració, hi ha un total de 143.666 persones més aturades que al mateix mes de l’any anterior, és a dir, un 55,4% més. La dada del mes de novembre desmenteix les previsions fetes públiques aquest dilluns pel ministre Celestino Corbacho, que va dir que les dades de l’atur no serien tan negatives com les de l'octubre
De fet, una xifra d’atur com aquesta no s’havia registrat mai a Catalunya des que es coneixen les dades estadístiques del nou sistema de càlcul de l’atur que es va posar en marxa el 2005 i que es remunten fins al gener de 1996. A més, es tracta del vuitè mes consecutiu que deixa xifres d’ocupació negatives. Font: http://www.avui.cat/
Visca la Catalunya optimista, riallera i feliç

La difícil situació econòmica que esta patint la societat catalana i que sembla que va per llarg, no ens tindria que fer perdre el nostre futur nacional de vista. Algunes veus comencen a apuntar que, parlar ara de temes nacionals amb la que esta caient, pot ser contraproduent.
Pot ser, el que tindriem que fer és tot el contrari, aprofitar la difícil situació econòmica del Pais, per resaltar els problemas que ens genera la dependència política de l'Estat Espanyol, i les dificultats per sortir de la situació que això ens provoca.
Aprofitar la crisi econòmica per enfortir el sentiment nacional, no és cap novetat. La història ens ha ensenyat que en les èpoques dolentes solen revifar els sentiments nacionals, tot i que no sempre això ha acabat bé. Per això amb l'experiència d'èpoques passades, es podria canalitzar en positiu tot aquest sentiment d'esperança per cercar un futur millor, utilitzant el sentiment nacional com a camí per aconseguir-ho. Una feina que la tindrien que fer els nostres actuals polítics, i aquí, és on la cosa s'encalla. La manca de coratge i convicció, de la que en fan ostentació, és el principal problema. Si l'atur, ens atura i als polítics els espanta, les reivindicacions nacionals de Catalunya no ens donaran mai feina.

Selva capitalista

[Esto eran un americano y una alemana , plantando con unos amigos de otros sitios unos arbolitos después de una reunión en Tokyo de ensayo para otra posterior que tendría lugar en Guáshinton para refundar el capitalismo, o algo asi]
Va y dice el americano:
-Oyes, esto que estamos plantando ¿qué es lo que es: un árbol propiamente dicho, o un arbustito? y quien es el que esta solo y sentado?
Y suelta la teutona, que era de armas tomar:
-Esto es un peazo capullo!...
Y dice el inglés:
-Ouh yes!!

Dia Mundial contra la Sida.

L’Organització Mundial de la Salut (OMS) va instituir, ara fa vint anys, el dia 1 de desembre com el Dia Mundial de la Sida per sensibilitzar i implicar tots els sectors de la societat en la lluita contra la infecció pel VIH i la sida.
En els darrers anys, els avenços en els nous medicaments contra la infecció pel VIH i la sida han implicat un augment de la qualitat i de l’esperança de vida. Però al mateix temps han comportat una certa disminució en la percepció del risc i un relaxament en l’adopció de les mesures preventives.
Això fa que continuïn apareixent noves infeccions pel VIH, sobretot a través de la via sexual, i també altres infeccions de transmissió sexual (ITS). La sexualitat ha de ser viscuda de forma saludable i és per aquest motiu que la prevenció ha estat i continua sent l’element més important i eficaç per combatre el VIH i les altres ITS, sense deixar de reforçar les estratègies per evitar les infeccions per injecció de drogues i durant el període gestacional.
Les institucions, en col·laboració amb les organitzacions no governamentals i amb el conjunt de la població, han de continuar facilitant l’accés a l’educació per a la Salut sexual i als instruments de prevenció, respectant les diferents opcions sexuals, amb la finalitat que les persones adoptin les mesures preventives necessàries.
Per tant, aquesta jornada ha de servir per potenciar el missatge dels líders i responsables pel que fa al compromís en l’accés universal a la prevenció, el tractament i l’atenció del VIH/sida, i és una bona ocasió perquè cadascun de nosaltres participi de forma més activa en la lluita contra l’epidèmia del VIH.

això toca ?

Res per aquí, res per allà i, de cop i volta, un Zapatero convertit en aprenent de Tamariz, es treu un nou ministeri del barret.
Atès que estava rebent a la Moncloa els campions de la Copa Davis, se li va acudir anunciar la creació d’un Ministerio de Deportes.
Per què? Per distreure de la crisi. Per fer què? Aquesta pregunta ja costa molt més de respondre. ¿Què farà Jaime Lissavetzky com a ministre que no pugui fer com a Secretario de Estado para el Deporte? Silenci. Ningú no en sap res.
I és que Zapatero es va tirar a la piscina sense provar si l’aigua estava gaire freda i, ni tan sols, sense mirar si hi havia aigua.
L’episodi val la pena explicar-lo. Arriben els tenistes a la Moncloa i el capità, Emilio Sánchez Vicario, li demana al president espanyol que canviï la llei de l’esport i que creï un ministeri propi, deslligat del d’Educació i Política Social, tal com ho té ara. I Zapatero, agraït al futbol, al bàsquet i al tenis perquè li han donat les alegries patriòtiques més grans del 2008, diu que sí. I allà mateix, en públic, es compromet a incloure aquest ministeri específic en la propera remodelació de l’executiu.
Més enllà de l’oportunisme polític, cal reconèixer que amb la quantitat de gent de l’Estat que té en l’esport un complement molt important a la seva vida (bé com a practicant o bé com a seguidor) potser sí que val la pena que ocupi una cadira pròpia al consell de ministres, en lloc de ser un succedani dins d’una altra cartera.

També aquí, en la festa de la UFEC, David Moner va fer una petició similar al president Montilla, de tenir una conselleria d’esports, i no va obtenir resposta.
A partir d’ara caldrà veure, d’entrada, si Zapatero té més paraula amb els tenistes de la que ha tingut amb Catalunya a l’hora de fer promeses.
I, després, com que a cada bugada hi perdem un llençol (i últimament també dues coixineres), esbrinar si un ministeri així serviria per laminar-nos una mica més les competències.

Poca lògica amb els diners i una petita reflexió per el cap de setmana:
Si una botiga a l’altre extrem de la ciutat posa a la venda telèfons mòbils amb un 25% de descompte, molts dels potencials compradors faran el trajecte per aprofitar la rebaixa.
De manera que es mouen per tal d’estalviar uns 50 €.
Ningú estaria disposat a fer el mateix trajecte per comprar un ordinador de 2000€ per 1950 €.
Del punt de vista de l’economia aquest comportament és totalment irracional . La diferencia de 50€ és la mateixa en els dos casos. Si anar a l’altra part de la ciutat val la pena o no, només depèn del valor del temps empleatt i el cost del desplaçament. Si aquestes despeses son inferiors als 50€, el desplaçament es pot fer tan si es tracta de comprar un mòbil o un ordinador.
Però la majoria de nosaltres no ho considera així perquè amb els diners no pensem en valors absoluts sinó en valors relatius. Un descompte del 25% (en el cas del mòbil) és atractiu, però un descompte del 2,5 % (en el cas de l’ordinador) no ens sembla digne de menció. Gary Marcus, professor de psicologia a l’Universitat de Nova York, atribueix aquesta incongruència en el nostre comportament amb els diners a una genètica intuïció que l’home a adquirit respecte als aliments en el transcurs de l’evolució, perquè a l’hora de menjar no hi fa res una mica més o menys en la quantitat absoluta.
Però diferencies de la quantitat relativa poden ser assumpte de vida o mort.
Si una olla posada al foc té dues cullerades més o menys d’escudella, no és molt important. Si en el meu plat em serveixen per aguantar el dia tres cullerades d’escudella en lloc de cinc, és molt, però que molt important.I la diferéncia és la mateixa : dues cullerades.
No estic preparat per entrar a fons en la teoria del Professor Marcus, però l’exemple del mòbil i l’ordinador segur que ens dona tema per analitzar els nostres comportaments quotidians respecte els preus i els diners.
Bon cap de setmana.

ELS POLITICS.

RECEPTA I SOLUCIÓ SOCIALISTA.

El peix bullit no entusiasma a gairebé ningú, però també hi ha poca gent que li desagradi del tot, fins i tot aquests el consumeixen amb resignació quan tenen la passa. I si durant força temps t'alimentes d'aquesta menja tan insulsa n'acabes fart.

"I la gent que pot consumir, que s’ha de canviar el cotxe, ho hauria de fer, i la gent que necesita un habitatge i té recursos per a fer-ho, ho hauria de comprar..."

(José Montilla, president de la Generalitat de Catalunya dixit)

Bé,una família tipus de mitjana edat, de dos cònjuges i dues criatures (tres no, perquè amb els ajuts per família nombrosa encara farien negoci!), la gran a l'escola pública (catalana, de qualitat i gratuïta -si no fos pel menjador, el canguratge, el material escolar, les colònies, les sortides...), amb els extraescolars a part, i la petita a la guarderia.

Entre tres i quatre mil euros al mes (inclosos els premis a la reproducció o a l'adopció), és a dir dos "sous normalets". Una hipoteca mitjana, posem 950 euros de quota (després de les darreres pujades dels tipus d'interès). 450 euros de guarderia amb menjador inclòs, bolquers, farinetes, i roba i calçat sovint. Llum, aigua, gas i telecomunicacions (telefonia fixa i mòbil, i connexió a Internet). Menjar, neteja i higiene. Una despesa considerable en transport (públic o -conjunció inclusiva- privat) si hom no disposa de cotxe oficial.
Algun crèdit que s'ha de satisfer mensualment: el cotxe, l'equip informàtic, algun electrodomèstic... I la relació de despeses ordinàries (petites però, que van sumant), alguna imprevista i si en sorgeix alguna d'extraordinària segurament caldrà tirar de Visa.
Hom pot disposar d'una assegurança privada (potser només per a la canalla). És probable que la família consumeixi béns o serveis culturals i d'entreteniment (teatre, llibres, cinema, música...). Tal vegada un dels membres de la parella (o ambdós) practiqui algun esport, vagi al gimnàs, estudiï un idioma o una carrera universitària... A la llar (o fora) hi podria haver un familiar dependent (beneïda llei de dependència!).
Segur que podeu afegir elements a aquesta relació. Jo, aquest any seré d'allò més pràctic, m'empassaré el republicanisme i l'ateisme i també els escriuré una carta als Reis: que ens liquidin unes quantes mensualitats de la hipoteca. I encara que tingués la capacitat de consumir: aquesta és la solució a la crisi?

Aquesta és la recepta socialista, progressista, a la depredació de recursos naturals, a l'explotació laboral (sobretot al Tercer Món, però també cada vegada més al Primer -que de Segon ja no en queda), a les desigualtats socials? No hi havia una modalitat que en deien una cosa així com consum respo-no-sé-què?
Així el teu fill i el teu veí conservarà el seu lloc de treball i tu i ells us en podreu comprar.

Aquesta és la solució a tots els mals: CONSUMIR. I els joves que no poden comprar-se ni llogar un habitatge -i hi han de viure a casa dels pares- aquí trobaran la solució. I jo podré comprar-me un Ferrari perquè així ajudaré els treballadors de les empreses automobilístiques.
I tu t'ho creus tot això?...
Mireu-vos, si voleu, el vídeo aquí, és molt curtet, no us faré perdre massa el temps

Anàlisi del Barça.

Reconec, , que jo era dels escèptics amb Pep Guardiola.
Creia que, després d'un entrenador que deixava fer als jugadors el que volíen, i que la cosa va acabar com tots sabem, ara en calia un de disciplinat, no tan tàcticament com de vestuari, i Guardiola no encaixava amb aquest perfil.
En aquest punt però, Guardiola ha demostrat saber combinar perfectament la disciplina en el control dels jugadors, amb la suficient flexibilitat tàctica i bon tracte als jugadors en el terreny de joc. Els resultats estan a la vista: del caos a l'ordre, de la impotència a la potència a l'equip. A més d'aquest, crec que la clau de la bona marxa del Barça, es troba en quatre grans encerts en la seva gestió:

L'actitud-El Barça torna a tenir gana, gana de títols, els jugadors tornen a córrer, a lluitar, a sacrificar-se i a buscar un objectiu. El Barça té l'actitud que, de manera patètica, havia perdut els dos darrers anys. Iniesta i Xavi junts Guardiola ha aconseguit el que cap altre entrenador havia aconseguit fins ara (excepte la fase final d'Aragonés amb la Selecció espanyola), que Iniesta i Xavi juguessin junts al màxim nivell. Ells dos, junt amb Messi, conformen la columna vertebral de l'equip.
Recuperar deshauciats-Per mi Eto'o i Marquez havíen d'haver marxat, estaven esgotats, en fí d'etapa. Reconec però que Guardiola ha sabut recuperar d'ells la millor versió.
Millor que amb Ronaldinho- Construir un Barça sense el buc insignia dels darrers anys, Ronaldinho, no era i és tasca fàcil. Guardiola ho ha aconseguit en temps récord, ara hi ha tres Ronaldinhos: Xavi, Iniesta i Messi, ells són la màgia i sustent de l'equip.
A la part negativa hi ha el baix rendiment d'Henry, a qui no seria un disbarat fer entrar al mercat d'hivern, i una plantilla que jo segueixo veient justeta, que viu molt de l'estat de gràcia de Xavi, Iniesta i Messi, i que quan algun o dos d'aquests fallin, l'equip ho notarà molt (diumenge passat faltaven dos dels tres i el Barça va empatar a casa contra el Getafe). És en aquest sentit que jo no veuria gens malament l'arribada d'Arshavin, necessari al Barça per velocitat i obertura de bandes.
Lárribada del 69
Amb l'escagarrinament que caracteritza el club blaugrana, després de l'empat de diumenge s'han apressat a fitxar una nova davantera per distreure la defensa de l'adversari.
En Pep Guardiola no ho acaba de veure clar.. No cal dir que lluirà el dorsal 69 i altres coses. Quan no s'està centrat.... passa el que passa