RACÓ DEL TAFANER

El meu vot .

2011-11-10T20:52:00.006+01:00

No és que em preocupi gaire perquè són unes eleccions en què el nostre vot tindrà una transcendència més aviat escassa. Manarà un senyor que al principi deixarà anar molt bones intencions, que fins i tot parlarà en català en la no-intimitat, però que acabarà actuant com el ZP, amb l'agreujant de la crisi i una majoria absolutíssima. S’apropen uns anys molt durs per al nostre País, per la crisi econòmica i alhora per la nostra condició de catalans, sotmesos a un Estat que ens maltracta.
Si ara mateix em posessin la pistola al pit i em fessin optar entre quatre anys més de socialisme o quatre anys de populars al capdavant del govern de l’estat espanyol, sense cap més altra opció per triar, no tinc massa clar quina alternativa escolliria. En totes dues opcions hi veig tants inconvenients com pocs avantatges. Potser és perquè m’ho miro des de Catalunya i sempre he tingut la sensació que cap dels dos grans partits d’àmbit estatal no han tingut mai prioritats ni sensibilitats catalanes. De fet, dissortadament, ha passat més aviat el contrari, i si ens fixem amb els caps de llista per Barcelona del PSOE i del PP, suposo que a ningú se li acudirà posar com a exemples de sensibilitat catalana a la ministra Chacón o al diputat Fernández. És per això que no només no tinc costum de votar-los sinó que sempre que puc faig pedagogia en contra de votar aquestes opcions . Les eleccions espanyoles també m’interessen, és clar que sí, però m’interessen molt menys que les nostres, i espero que més aviat que tard deixaran d’interessar-me. Si més no ja no las consideraré com a pròpies sinó las d’un país veí com poden ser ara Andorra, França o Portugal.
Creure com creuen alguns que tal com estan les coses Don Mariano ens pot treure de l’atzucac econòmic on estem instal-lats no deixa de ser un molt meritori exercici de voluntarisme. A mi m’agrada tocar de peus a terra i el meu escepticisme em porta a ser una mica més prudent. Com a molt estic disposat a admetre que, a dia d’avui, aquest senyor, que massa sovint no sabem si puja o baixa, és una persona molt educada alhora que, políticament, constitueix una gran incògnita. Però si l’alternativa a Rajoy és continuar quatre anys més pèssimament governants com fins ara, llavors un s’ha de fer un plantejament eminentment pràctic. Cal preguntar-se què pot ser menys dolent, què ens perjudicarà menys, i a partir d’aquesta reflexió actuar en conseqüència. Aquest és, de cara al 20N, el poc engrescador panorama polític que tenim per davant. El mal menor.
Després de 34 anys de les primeres eleccions espanyoles ja hem vist governar diverses opcions: majoria absoluta socialista, majoria absoluta conservadora, majoria simple socialista i majoria simple popular. Seria hora, doncs, de començar a treure'n conclusions.I la conclusió més palpable és que mani qui mani nosaltres no sortim guanyant mai. Com a molt es pot tenir l'esperança que l'aritmètica parlamentaria sigui tal que els catalans hi puguin ser decisius i poder esgarrapar alguna cosa. És allò que hom anomena "peix al cove" i que tant ha fet servir CiU.Aquesta tàctica ha estat sovint criticada i menystinguda.
Des d'Espanya es deia que mostrava el tarannà fenici, pesseter i pèrfid dels catalans als quals calia "comprar" la seva fidelitat a Espanya.quan CiU pactava amb el PSOE. Bé, això ho deien els socialistes quan CiU pactava amb el PP i els del PP I tots dos quan podien governar en solitari mostraven el seu tarannà centralista i jacobí. Des de Catalunya molts eren els que deien que aquesta tàctica era covarda i poc ferma. Que el que s'aconseguia era fruit de la submissió i de repetides baixades de pantalons.
Com dèiem, a Espanya d’opcions reals de govern només n’hi ha dues, populars i socialistes. Això sí, ambdues opcions amb dues variants que poden tenir la seva importància: amb o sense majoria absoluta. Amb una majoria absoluta, guanyin els uns o guanyin els altres a Catalunya sempre ens ha tocat el rebre, i em remeto als governs felipistes i aznarians que han gaudit d’aquestes majories. Per tant, amb el meu vot intentaré que cap d’aquests dos partits assoleixi una majoria absoluta i això, evidentment, només ho puc fer no votant-los. El meu objectiu seria que el partit governant sempre necessités pactar amb algú altre, perquè mentre Catalunya formi part d’Espanya sempre serà millor això que una majoria absoluta al govern de Madrid. Intentar evitar-la és el mal menor que dèiem abans, tot i que aquesta vegada molt em temo que haurem de conviure quatre anys amb una realitat parlamentària d’aquelles que fan història. Encara no sé què faré amb el meu vot. El que sí que sé que no faré és regalar-lo al bàndol rival. Des del punt de vista de CiU és una evidència que la candidatura Duran és un error.. En Duran és un polític obsolet, superat per la realitat i la nova situació política de Catalunya. No és només que hagi estat incapaç d’assumir el nou marc polític que va dibuixar en Mas en aquella conferència, situant el Dret a decidir en el centre de la proposta política, és que enlloc de dissimular, s’hi mostra, dia a dia, hostil. En Duran no s’ha enterat que el nostre País no té res a veure amb el País que ell va conèixer aquell 1979, quan es va presentar a diputat al congrés per primera vegada. El sobiranisme, el desig de llibertat, la insatisfacció amb Espanya i el col-lapse de tot el sistema, amb l’epicentre en l’espoli econòmic que patim és en aquests moments el centre del debat polític a Catalunya, l’autèntic motor socio-polític.
En Duran , que és un polític inteligent, de raça… per això resulta més incomprensible encara aquesta numantina resistència a adaptar-se al nou marc polític.,el problema no és seu. El problema és de CiU, d’haver deixat que una persona com ell encapçali novament la proposta política de la coalició. I això, n’estic dissortadament segur, tindrà una repercussió negativa a les urnes. En Duran impedirà que la proposta política de CiU continuï el cicle de creixement i d’hegemonia que ha liderat el president Mas, perdent, a més, una gran oportunitat en aquestes eleccions, davant la previsible ensorrada socialista. Perquè Artur Mas s’està demostrant com un enorme president per a Catalunya, i el seu govern està actuant amb una responsabilitat sense concessions per treure Catalunya del pou on el tripartit la va deixar, a un pas de l’abisme.
Malgrat tot això, malgrat totes aquestes reflexions, desitjo equivocar-me. Tant de bo en Duran finalment no sigui obstacle, se l’ignori, i moltíssims conciutadans confiïn en el projecte polític que representa CiU. Per al País seria molt important que CiU tregui un resultat molt i molt bo, que pogués ser la principal força política a Catalunya. Simplement pel que significa de ser País, de convenciment de País. No per res de tot això de “ser decisius i influir” a Madrid, sinó únicament pel que representaria de reafirmació Nacional, de solidesa. Per tot això i perquè només des d’una fortalesa de les opcions nacionals podem aspirar a construir alguna cosa. Perquè serà del tot impossible si aquí el 20N la part catalana no ha plantat una mínima batalla.”I de fet ja estic acostumat a votar amb el nas tapat. Respecto el vot en blanc, el nul i l'estelada, però penso que hem de votar els nostres amb possibilitats, encara que ens provoquin una micona d'urticària.
Paciència i esperança, que 10 dies passen ràpid.

Catalunya: Pla de Viabilitat.

2011-08-01T16:31:00.005+02:00

L'actual con -figuració política i econòmica de l'Estat Espanyol ha entrat en via morta. Ja no val la invenció sibil.lina i maquiavèlica d'un federalisme fictici que perpetuï la desigualtat, tal com propugna l'avançada suposada- ment socialista espanyola.
A la gent cal anar donant-li moltes explicacions quan penses una cosa que es diferencia de l'opinió generalitzada.Si la quimera té alguna cosa a veure amb la dissidència, el separatisme o la independència del País on visc i treballo, la cosa es complica de manera superlativa.
Les explicacions tipus "perdoni vostè per pensar…. , però crec ..." se succeeixen intermitent- ment com les parades del metro. Tant és mostrar xifres macroeconòmiques, situacions polítiques, inversions grandioses i inversemblants en territoris increïbles ... sempre sona més fort l'aire en xocar amb el tren durant el trajecte pel fred túnel de la incomprensió següent parada: Plaça Espanya-.
Ara ha arribat el moment de posar els punts sobre les is, de dir amb claredat que algunes regions d'Espanya són realment regions-apèndix del nacionalisme espanyol permanentment empobrides per falta d'esforç comú i enginy, i que existeixen per si mateixes comunitats històriques que són espoliades per una majoria altament improductiva i permanentment.
Ha arribat el moment de la ruptura o la fallida del sistema. Les mentides polítiques es perpetuen, l'engany sistemàtic ja no fa efecte tal com ens mostren les recents enquestes d'un i altre bàndol. El desequilibri mental de la suposada esquerra progressista espanyola li ha donat ales i raons evidents a la dreta conservadora més reaccionària perquè prengui el poder. Les equivocades polítiques progressistes (exemple: Llei de la Dependència o el famós cafè per a tothom) basades en el benefici d'uns amb l'esforç superlatiu d'altres, no han pogut aplicar en l'actual conjuntura per utòpiques. Les polítiques espanyoles dels últims decennis basades en el "pelotazo" i el suport indiscriminat als banquers han fracassat. L'asfíxia econòmica de les zones més riques de l'Estat està pròxima a produir-se.
Abans que això arribi definitivament a empobrir a tots per igual més val iniciar el camí de la solitud. Que cada pal aguanti la seva espelma. L'augment de l'independentisme a Catalunya no és casual ni respon a circumstàncies difícils d'explicar.
Si deixem les raons identitàries de banda i ens centrem en el dia a dia, qui pot defensar l'espoli que pateixen tots els catalans, independentment de si es senten espanyols o catalans? Qui pot defensar que Espanya robi a Catalunya 60 milions d'euros al dia a partir del dèficit fiscal?
Qui pot defensar que els estudiants catalans rebin només el 5% de totes les beques de l'estat i els estudiants de Madrid rebin el 58%?
Qui no voldria veure augmentada la renda per capita anual dels catalans en uns 2.400 € l'any si tinguéssim seguretat social pròpia?
Qui pot defensar que el "Ministeri de Cultura" faci una despesa anual per cada espanyol de 47 € i per cada català només de 5 €?
Qui voldria viatjar amb el 40% dels trens construïts per l'Estat durant la dècada dels 70 que es van considerar obsolets i que encara circulen per Catalunya, mentre que Madrid només té el 4 %?
Qui no voldria veure el seu país 7 vegades més ric com va dir el Premi Nobel d'Economia Aplicada a la UB el passat mes de maig?
Qui pot defensar que 1 de cada 3 anys el Ministeri de Foment no inverteixi res de res a Catalunya?
Qui vol, tot i ser català i sentir-se espanyol, que cada any ens robin 20.000.000.000 d'euros (11% del PIB), sent així la regió del món que pateix més dèficit per part del seu govern? Realment sentir-se espanyol a Catalunya compensa això?
Com resident a Catalunya, qui pot tolerar que per cada 12,7 milions d'euros que s'inverteixen en medi ambient a l'aeroport del Prat, s'inverteixin 300 milions al de Barajas?
Per molt espanyolista que un sigui a Catalunya es pot defensar que entre 1985 i 2005 només s'hagin construït a Catalunya 20km d'autovies mentre que a Madrid es facin prop de 900 en el mateix període?
Es pot acceptar i no protestar quan a Catalunya només es inverteix una mitjana del 12% del PIB espanyol anual tot i aportar el 22% d'aquest PIB espanyol?
Es pot acceptar el greuge que hem patit amb l'AVE? A Catalunya, per l'AVE, el govern va invertir 316 € per català, però en el mateix any va invertir 1.198 € per andalús, 894 € per madrileny, 574 € per aragonès i 407 € per castellanomanxec.
Es pot acceptar pagar peatges i més peatges ? Amb la dependència de Catalunya respecte a Espanya nosaltres els catalans, independentment de si ens sentim espanyols o catalans, estem perdent l'oportunitat de viure millor. Estem perdent l'oportunitat de donar un futur millor als nostres fills.
Espanya és un mal negoci a nivell cultural però sobretot a nivell econòmic, i ho és perquè tractar Catalunya com una colònia forma part del leitmotiv nacional.

Coherència

2011-05-11T17:51:00.003+02:00

"Jo votaria en contra de la disciplina de vot del PSOE, si calgués, per defensar Catalunya"
"El dia que jo pensi que amb grup propi defensarem millor els interessos de Catalunya, seria la primera en demanar-ho"
El PSC ha confirmat el que fa temps, molt de temps ( des del Congrés d'Hospitalet) ja es sabia, els capitans del PSC Caldria anar a buscar l'aprovació pel Parlament de Catalunya de l'Estatut i la presentació, a les poques hores, per part del PSC, d'una bateria d'esmenes al Congrès dels Diputats, per trobar una actuació més vergonyant per al nostre País.
I és que molt més enllà de les declaracions, de la història, dels noms i, fins i tot potser, de les intencions, hi ha la submissió absoluta als interessos de la nau nodrissa del socialisme espanyol. El PSC acaba de signar la seva acta de defunció definitiva en votar, al Congrès, no ja contra els interessos econòmics de Catalunya, sinó contra les seves necessitats més bàsiques, tot defensant el no pagament dels diners que el Govern d'Espanya deu en concepte de fons de cohesió.
Ahir va ser un dia molt trist per a la política catalana, perquè s'ha consumat la bipolarització entre aquells que estan a favor dels interessos d'Espanya i els que prioritzen els de Catalunya. Un dia trist i clarificador alhora. Només falta que la nostra agenda política, definitivament, s'escrigui sota aquests paràmetres i no sota una falsa i inexistent dialèctica dreta-esquerra. Espero que els partits catalans en sàpiguen prendre bona nota.
El vot del PSC al Congrès, contra Catalunya, al dictat del PSOE, és el vot de la vergonya aliena que sentim molts ciutadans d'aquest País. Però també és el vot de l'orgull per anar més enllà d'aquesta obediència mesella, amb PSC o sense PSC. Ells ja han triat, ara ens toca a nosaltres. son PSOE. Els hi posa més ser Ministre espanyol que Conseller català.
En la seva defensa cal dir que no és just valorar la coherència política d’un partit per un fet o una votació puntual; cal tenir memòria i fer-ho amb la deguda perspectiva històrica.Si ho fem, hem de reconèixer que no hi ha cap formació política més coherent ni fidel que la dels socialistes catalans: duen més de trenta anys votant una cosa al Parlament català i exactament el contrari a l’espanyol! No li podem, doncs, exigir més coherència…, en la seva permanent incoherència! Algú dubta, encara, els interessos de quina nació —o més aviat nación— defensa (i ha defensat sempre) el PSc al Congrés dels diputats?
Així les coses, solament ens queda esperar asseguts que passi el cadáver polític d’aquests personatges i això segur que passarà el dia 22 de maig. I encara que sigui el març del proper any, tindrem paciència. A continuació encetarem el judici polític contra aquests polítics que tenint tot el poder del món, l’han malbaratat a base de col-laborar amb els espanyols del PSOE i del PP, només per guany personal, sense pensar en cap moment en els interessos de Catalunya.

Viure en España……És això, la democràcia?

2011-05-02T17:42:00.003+02:00

Una de les coses que diferencien més clarament una democràcia d'una dictadura és que en la primera l'eventual suspensió de determinats drets d'una persona és deguda únicament a "alguna cosa que ha fet" mentre que en la segona també es dona el cas que determinats drets no hi són reconeguts o són negats a algú pel simple fet de "ser com és".
Los 16 magistrados que componen la Sala del 61, tras casi doce horas de deliberación, han acordado, por nueve votos a favor y seis en contra, estimar la totalidad de los recursos interpuestos por la Fiscalía y la Abogacía del Estado y prohibir las candidaturas de Bildu. Dado en Madrid, a 1 de Mayo de 2011 (LXXV Año Triunfal) ¡Arriba España!
El poder judicial espanyol ha perdut tota credibilitat. Han mort la separació de poders i la presumpció d´innocència. La democràcia formal, altrament dita constitucional, ha quedat en entredit a Euskadi pero també al conjunt de l'estat. Ara fa unes setmanes vam coneixer la sentència del Tribunal Suprem que prohibía el nou partit de l'esquerra abertzale amb l'argument que era continuació de Batasuna, el partit que havia estat declarat il•legal, acusat de formar part de l' entremat d' ETA. Tot i que fou per la mínima, només nou magistrats del suprem van votar-hi a favor i set en contra, confirmant-se una decissió més política que judicial.
Pel que sembla i els fets ens ho han confirmat ara, allò només era el començament. Prohibides les candidatures de "Sortu"(reunir-se en euskera), per molt que puguin ser impugnades en els propers dies davant el Tribunal Constitucional i després fer-ho en el Tribunal Europeu de Drets Humans, suposa un pas enrera molt important en com s' entenen les llibertats democràtiques a l' estat espanyol.
Amb aquesta nova resolució, sense fonament ja que es tracta d'una coalició de dos partits legals, hi ha un interés polític i electoral. La no presència de Sortu a les eleccions municipals, permetrà la formació de majories espanyolistes ( PP-PSOE) a les diputacions forals basques i a molts ajuntaments, especialment els més grans, reforçant la majoria "nacional espanyola" al Govern i al Parlament Basc.
Prohibides les llistes de candidats de la coalició de dos partits legals de trajectòria pacífica i democràtica, com EA i "Alterbatiba", es pretén aturar la presència de l' independentisme democràtic basc a les institucions per l´únic fet d'opinar i mantenir una adscripció nacional diferent a l'espanyola. L'estat no busca la pau, sinó la victòria al preu que sigui, imposant i violentant la voluntat del poble basc, per la via de deformar els resultats electorals.

Quin via crucis...

2011-04-26T15:56:00.004+02:00

De tant en tant apareixen exemples de com és de fàcil explicar determinades coses, si es fa d'una manera prou pedagògica.
Setmana Santa pot ser un bon moment per recordar l'autèntic via crucis que patim per obra i gràcia dels incompliments reiterats i constans . O potser hauria de dir per manca d'obra i per desgràcia?
Imaginem un alcalde amb el seu equip de govern que va entrar a finals de juny del x014.
Suposem que hi va haver un canvi d'alcaldia, partit o majoria. El nou equip de govern es troba a mitjans de agost amb un pressupost ja fet per l'anterior equip, per ser any d'eleccions, segurament aquest pressupost, a més de no ser "seu", ja està bastant "triturat" al mes de maig.
Suposem també que el nou equip, no tingui experiència de govern o sigui mínima, necessita temps per conèixer el personal, tècnics, funcionaris,... però sobretot la realitat humana del personal: líders d'opinió interns, gate keepers, "camins curts" (qui són els tios resolutius de "la casa"), diferències personals (sovint històriques) entre ells que generen incompatibilitats,...
Afegim aquí també el fet que el nou equip sense massa experiència desconeix o coneix insuficientment el funcionament d'un ajuntament (juntes de govern, decrets, plens, "què va on", limitacions de la contractació de les administracions públiques, limitacions dels pressupostos de les entitats locals, terminis d'exposició pública... etc). És probable que inicialment preguin decisions errònies per desconeixement, o que un secretari o un interventor espavilats els puguin vendre unes motos increibles sobre què poden i què no poden fer, i sobre com ho poden fer.
Ara a més seria el moment de tocar el impostos i taxes a l'alça, si cal, perquè són les primeres ordenances fiscals , però com que són uns "pardillos" i ningú els ho diu, no fan res i feines i treballs a quadrar el pressupost d'ingressos. Un cop mínimament situats es troben a la tardor-hivern del x014 que han de fer el primer pressupost, que ja és el de segon any , i pel fet de ser el primer, ja faran errors per manca d'experiència, a més segurament per ser any d'eleccions, hi haurà un esboranc més gran o més petit a les finances municipals; que condiciona i vicia aquest segon pressupost, que és el primer que és "seu" però condicionat pel tamany de l'esboranc anterior.
Llavors ve el drama dels projectes i sobretot dels terminis de les tramitacions. D'aquell equip, segurament la majoria no sabien que a l'administració pública hi ha terminis d'exposició pública per tot, menys per anar al lavabo.
Aquesta gent es troba amb què per poder arreglar i fer obres a un carrer, primer han d'haver pensat en posar la partida al pressupost (com que era el primer, potser la falta d'experiència ja els va fer la primera mala passada). Si resulta que sí que tenen els calers, llavors han de fer un projecte, perquè allò de trucar al contratista que "comenci dilluns", no va ben bé així.
Resulta que primer ha de fer unes bases de contractació del projecte, i au, troba algú de la casa que les faci i compte el temps que trigarà. Un cop les tens, fes-les aprobar inicialment per l'òrgan competent, envia a publicar, que t'ho publiquin quan els vingui bé, que algun il.luminat o que per motius consistent et facin reclamacions o alegacions... i després torna a fer l'aprovació definitiva, i torna a enviar-ho a publicar. I aquí cauen una pila de setmanes, mesos fins i tot, que dona gust. I tot just tenen un "paperot" que diu què i com s'ha de fer; les retros i les bobcats encara estan parades i tancades a la nau del contratista... i lo que els hi queda... Perquè llavors comença amb les bases pel concurs d'adjudicació de les obres, i "sant tornem-hi", que les faci algú, quan s'aproven, quan s'envien a publicar, que es publiquin, que cap beneit te les impugni o cap beneit l'hagui cagat redactant-les, que passi el termini, torna a aprovar ara definitivament, torna a enviar a publicar, torna a passar termini... per a què un dia es reuneixi la mesa de contractació obri uns sobres amb les propostes, li passi a algun tècnic per a què trigui una pila de dies a informar-ho, que no es mulli massa i que s'hagin de fer reunions per prendre decisions... Total, una altra pila de setmanes i mesos, i les retros segueixen parades. Al final tries un contratista, que no t'agrada, però per punts guanya, li comuniques, resulta que ara el tio va de feina fins a dalt, es monta una reunió per fer l'acte de replanteig i readapten el projecte... amb lo que va costar de temps i calers en tenir-lo!... I els dies van passant... i comencen les obres al ralentí, i amb un grup de subcontractats del contratista que no saben fer la "o" amb un canuto... i les obres es retrassen... i els dies van passant... i els veïns es van emprenyant.
A la gent vinculada al món municipal, tot aquest tinglado ens pot semblar normal, a part de legal d'obligat compliment, però si li expliques a algú "del carrer" es pensa que ets en Grouxo Marx amb allò de "la parte contratante de la pimera parte" o que li parles d'una película italiana d´en Jaimito o d'en Louis de Funes, d'aquelles que es va embolicant la troca i tot és un desgavell. Resulta que aquell equip de govern que va començar es troba a finals del mandat amb una pila de temes engegats, però res fet, i ara que n´aprenen els fotem fora ????..
No cal patir, malgrat tot, perquè ja sabem en què consisteix un via crucis i, sobretot, com acaba. Així és que o espabilem o tenim clar el final ens espera, però sense possibilitat de ressuscitar, per raons òbvies.

Discussió pujada de to.

2011-04-04T18:13:00.002+02:00

Com podeu comprovar en aquest vídeo -que vam gravar amb càmara oculta - aquests dies va haver-hi un discussió pujada de to entre els màxims responsables de les finances de l’ Estat i de la Generalitat. El fons de la qüestió és el mateix de sempre: no es posen d’acord en la quantitat de diners que ens deuen, quant espoli portem acumulat i quan ens pagaran. Mas-Colell els recorda -una vegada més- que l’espoli és el 10% del PIB, o sigui, 20.000 € milions a l’any, l‘equivalnt a 60€ milions al dia. La ministra diu que res de res; que li deuen la meitat i que no sap quan podrà pagar perquè les arques de l’ estat estan encara més escurades que les de la Generalitat. Mas-Colell li recorda que els que van buidar la caixa van ser els del seu partit i que llavors poc van dir res des de Madrid.Com podreu comprovar, en un moment determinat del vídeo sembla que vulguin aixecar-se la mà però que, per sort, no arriben a fer. De totes maneres sembla que no hi haurà acord en els pròxims temps per dos motius: perquè venen eleccions i perquè saben que el Govern de Madrid ho té tot perdut i, com diuen allà “de perdidos al río”. Les rates ja comencen a deixar el vaixell i els músics ja deixen de tocar, com al Titànic quan es començava a enfonsar .

En conclusió: que tant si plantem cara com si no; tan si ens plantem com si no, els catalans no cobrarem i ens tornaran a prendre el pèl una vegada més. Per tant, ja sabeu el que hem de fer! Anirem sumant poc a poc i la independència anirà guanyant terreny sense cap mena de dubte. Temps al temps.

Subvencions

2011-03-31T19:12:00.004+02:00

En una època de crisi com l'actual, es fa necessari l'estudi a fons de la reducció de la despesa en tots els àmbits. Si el nivell d'eficiència fos més alt, no caldria esprémer tant, però en el món de l'administració pública és precisament la poca eficiència un tret característic. En un moment de crisi adquireix molta importància l’anàlisi de l’eficiència en qualsevol de les etapes de gestió, i la racionalització dels recursos que la mateixa porta implícita. No podem mantenir una administració ineficient, que es repengi a les espatlles de l’administrat, sinó que cal adaptar-la a cada moment, amb les millors tècniques i els millors resultats. Si hi ha una classe de despeses que convindria analitzar, aquesta és la de les subvencions. Hi ha tot un món que es belluga al voltant de les subvencions, que no són totes iguals, sinó que jo dividiria en dos tipus. Aquelles subvencions que serveixen, en un moment determinat, d'estímul i ajuda per a projectes del món privat, i les que esdevenen una aportació consolidada al marge del projecte i la seva rendibilitat. Determinar si un projecte o entitat es mereix una aportació econòmica, no és una tasca fàcil, i encara menys avaluar el compliment dels objectius. Justificar una subvenció no vol dir ensenyar les factures que s'han pagat i llestos, sinó que s'ha de demostrar també l'eficàcia del projecte i la seva idoneïtat. Els ajuntaments han consolidat subvencions d'import fix, al marge dels projectes, i amb el temps es desvirtua l'objecte de l'ajuda. Hi ha entitats que només actuen per la subvenció que reben, i no fan més si l'ajuda no s'incrementa. Si entenem que un ajuntament no es pot endeutar per pagar els salaris, també hauríem d'entendre que una entitat no hauria de sol-licitar ajuda pública si no té vida al marge de la subvenció. Aquesta anàlisi, però, no es pot plantejar ara, a quatre dies de les eleccions, perquè tothom té por de fer reformes en època d'eleccions. Ja va sent hora d'eliminar subvencions que no tenen uns objectius clars, que representen una bona part del pressupost de les entitats, encara que això pugui desagradar i (una cosa que fa molta por als polítics) entre els futurs electors. L'engany se l'emporta el polític que pretén fidelitzar el ciutadà a partir de la subvenció. No s'adona que el vot és secret i no hi ha cap evidència que el ciutadà subvencionat els atorgui el seu vot, ja que aquest considera que l'ajuda que rep forma part de la mateixa raó de ser, i no cal agrair res a ningú, i en tot cas cada vegada exigirà més. Al final les persones valoren la sinceritat i transparència dels polítics. Si son capaços de ser honrats i sincers guanyarem tots segur, potser no les eleccions, però si la credibilitat de les persones, i a mi això ja em val. L’administració també ha d’aprendre de la lliçó i començar a saber dir no a segons quines demandes, sense por a les conseqüències electorals, sinó amb coherència amb la realitat econòmica i les possibilitats financeres de l’entitat pública.

2011-03-29T21:05:00.001+02:00

Política a llarg termini.

2011-03-18T09:18:00.009+01:00

De com els mitjans de comunicació, la gran majoria, ens porten a pasturar al prat on volen que mengem. Què cal llegir, escoltar, veure i què cal pensar….Escoltant la ràdio ahir pel matí vaig sentir dir al director d'un diari que no es poden fer debats en calent sobre…..La línia editorial cada cop s'escriu en lletra més grossa i més en negreta. I potser, ja posats seria d'agraïr, que ho diguéssin ben clar perquè no hi hagi equívocs ni oïdors o lectors que es confonen i creuen que pensen per sí mateixos.
Aquest comentari és fruït de la ficció i imaginació . Qualsevol semblança amb la realitat no és més que pura coincidència. Cap dels actors que hi intervenen estan inspirats en d'altres de reals…. però podrien ser-ho.
La política no és amiga de la reflexió.
De fet, molts errors polítics de gran envergadura són deguts a la pressa. Pressa per decidir, pressa per opinar, pressa per reaccionar.
Per prendre bones decisions cal pensar les coses. Rumiar-les. Reflexionar-les. Contrastar-les.
Però la política no sempre deixa marge per al temps. Element imprescindible per pensar: el temps. I, d'altra banda, una activitat que cada dia demana i exigeix més solucions; la política.
Són compatibles la política i el temps? Va existir una època en la qual els polítics es preparaven els discursos i s'escrivien els llibres o articles. La seva activitat era bàsicament la parlamentària i legislativa. La gestió, tal i com l'entenem avui, i la quantitat de serveis que ofereix l'administració pública, simplement, no existien. Avui, la complexitat de les societats es converteix en complexitat de gestió. En multiplicitat d'actors. En hores dedicades al consens, entès com a suma de voluntats diferents, quan no oposades. Quina és la realitat de la política des de la rutina diària, des del dia a dia?
El primer que cal fer al matí és llegir la premsa. L'autèntic poder a la nostra societat: declaracions dels líders polítics, articles d'opinió, tertúlies radiofòniques, reaccions a declaracions prèvies i esdeveniments imprevistos, alteren inevitablement l'agenda diària. Comença un nou dia.
El terreny de joc queda definit en l'àmbit político-mediàtic.
Potser s'hauran de canviar una o dues reunions per fer forats a l'agenda que permetin cobrir les contingències, o incontinències verbals, d'aquest o d'aquell. Quan acaba un dia normal, amb tota seguretat, un càrrec de l'administració pot haver rebut de mitjana entre 30 i 40 mails amb gestions a fer, peticions per atendre o consultes a resoldre, i haurà realitzat o atès una trentena de trucades, que, a una mitjana de tres minuts, faran un total d'una hora i mitja fixa diària al telèfon.
Per poder estar al cas de l'acció de govern, s'hauran de preparar aquelles comissions, consells d'administració, juntes, patronats i altres òrgans necessaris per donar legalitat a les exigències d'una administració pública de la qual ens hem dotat.
Totes aquestes activitats es succeeixen en un marc de relacions socials i humanes que requereixen allò que els postmoderns anomenen “intel-ligència emocional”, que no vol dir res més que conèixer una mica la psicologia de l'individu.
El tracte humà, la simpatia o empatia, el caure en gràcia abans que ser graciós.
Una setmana espera prop de 30 reunions o trobades, de les quals s'elabora documentació prèvia, actes i seguiment. Si no hi ha temps, sempre ens podem enganyar farcint l'agenda de dinars i sopars que contribuiran més a la nostra salvatge i insana agenda. Això per no parlar de dissabtes, aquell dia en el que també treballant sembla que el treball sigui menys dur.
D'una sola gestió es pot generar més paper que el que cal per escriure una novel-la. Però res de tot això serviria sense nord de ruta. El vector sobre el que cal dirigir-se. Per això la política és priorització. És optar en un espai on el conflicte d'interessos és constant. És escollir l'opció que més s'assembla al teu ADN ideo- lògic. És, en definitiva, “transformar”.
Tota aquesta seqüència d'un dia qualsevol a l'administració pública pot donar sensació de caos, però algú podrà dir -i amb raó de ser- que cal un cert ordre i un director d'orquestra.
Una certa disciplina cartesiana. Planificar i saber cap a on es va. Una idea d'home polític i projecte per a la polis –dit d'una altra manera, la nació o el país. Podríem resumir-ho en un projecte polític a llarg termini. Un professor de filosofia política , diu que, des d'un punt de vista estrictament teòric, l'anomenat problema polític ha de saber acomplir i compaginar dues escomeses: en primer lloc, pensar la política com a gestió i administració dels desitjos de l'individu.
És a dir, aquesta gestió inabastable que, dia a dia, dóna cobertura a tota mena de servei públic i al conjunt de l'acció política de govern. En segon lloc, pensar la política al servei d'una idea d'home. Potser és aquest un element més abstracte, però és important en el llarg recorregut. Defineix quin és el grau i el preu de la nostra llibertat, quin és el punt òptim en la igualtat entre cadascun dels individus i, finalment, quina és la solidaritat que s'exerceix en la nostra comunitat. Això sempre ha estat així. Però, malauradament, avui, el temps apreta. Hi ha més coses a fer, però el dia continua tenint 24 hores. És el que el professor de psicologia social, Kenneth Gergen, anomena la saturació del “jo” en el qual les tecnologies de la comunicació, lluny d'afavorir-nos la feina per treballar menys, ens la compliquen d'una forma inimaginable, multiplicant exponencialment el nostre entorn relacional.
És, entre d'altres, l'entramat de les relacions socials d'avui el que no dóna massa temps per pensar. També en la política.
Us haig de deixar aquí. M'espera una reunió i faig tard...bon cap de setmana.

Seny i rauxa

2011-03-17T17:49:00.001+01:00

El divorci entre Laporta i Solidaritat segurament sigui l'últim exemple de la inevitable tensió que existeix entre allò que els catalans anomem el seny i allò que anomenem la rauxa.

2011-02-28T18:11:00.000+01:00

La defensa del sentit comú

2011-02-16T16:25:00.004+01:00

Tot va començar un Dissabte a la tarda, quan l'entrenador del Girona es va aixecar de la taula i va dir prou en els periodistes espanyols que no el deixaven contestar en català, i va acabar el Diumenge a la nit amb els NOU! Goyes a 'Pa Negre'.
Dies després de la reacció de Raul Agné davant dels mitjans de comunicació d'Osca, sap greu veure com moltes forces polítiques utilitzen aquest fet per fer política, quan la reacció de l'entrenador del Girona va més enllà de qualsevol bandera política, sent simplement una apologia al sentit comú.
L'homo espanyolus castizus va sortir en defensa d'una visió de la llengua totalment feixista i sobretot, en contra de la lògica i la educació fonamental que t'ensenyen quan tens tres anys i aixeques les faldilles de la nena per fer com en Son Goku, ja que, encara que siguis un nen, no ets tonto i saps que pot haver-hi premi.( Perdó) Tornem al tema.
Aquests mateixos que van increpar Agné són els que ens acusen a nosaltres de fer un apartheid lingüístic quan algú ens parla en castellà i contestem en català perquè pensem que la única via per sobreviure el que som es defensar la llengua, un dels nostres trets diferencials que ens basteix la idenitat com a catalans. Ens diuen maleducats i que no som universals. Doncs mira, per on, el liberalisme ilustrat espanyol, els hereus de Cadalso, Feijo'o, Larra i Machado, l'Espanya que está orgullosa del Premi Nobel d'Ochoa, l'Espanya que presumeix de la Generación del 27, doncs quan es tracta de ser respectuós amb el català, cap problema, ens canviem la careta i surt aquell Millán Astray que porten dins, que et fot un tret i encara t'acaba foten bronca perquè t'havies posat a davant.
Gràcies a Déu, o més ben dit, esperem que aquesta relació tingui els dies comptats per una qüestió de lògica: dos que no s'estimen ,,,,,,,,,,El que em sorprén es que encara ens esverém i posem el crit al cel. El que no em sorprendrà, es que tota aquesta cridòria quedarà en això, una cridòria, i potser, sinó fa molt fred una manifestació.
No se perqué ens esverem de que a Espanya tot el qué sigui català els esvera. Ells han volgut, volen i voldran una Catalunya castellana, que per això varen guanyar una guerra, encara que de allò faci 297 anys.El que si ens hauría d'esverar, es que l'independentisme tingui una representació al Parlament que fa riure, i en canvi l'espanyolisme estigui molt ben representat d'esquerra a dreta.El que si ens hauría d'esverar, es que el paradigma de la Caverna Mediàtica sigui catalana (Intereconomía, La Razón), i en canvi els diaris fets en Català (Avui i Ara) malvisquin gracies a les ajudes institucionals.
El que si que ens hauria d'esverar, bé més aviat indignar, es que després de 25 anys de Goyes fins ara, cap pel-lícula catalana hagi guanyat cap premi pel sol fet de ser catalana.El que si que ens hauria d'esverar, es que una pel-lícula feta a Catalunya i que els seus personatges son catalans , es suprimeixi una escena on Eduardo Noriega diu una frase en català.No ens hauríem d'esverar, hauríem d'actuar.Poca cosa fem sota el mateix sostre.
PD: Ara sortiran tots a elogiar l'Agné, però no patiu, quan Espanya els necessiti per aprovar els pressupostos, treuran la llengua per a veure si cau alguna cosa. Déu n'hi do.

Ei, l'espectacle..... ha de continuar.

2011-01-25T16:20:00.006+01:00

És el que té que el circ de la política sigui per a més grans de 18 anys... Tan bonic que és el circ de tota la vida .L'expressió "el circ de la política", de vegades, té molt de sentit, com ara quan llegim que el PP català avala la crítica de Javier Arenas, a la convenció espanyola del PP, a la política d'immersió lingüística.
Tot, una perla: ” Serem bel-ligerants si a un nen andalús se l'obliga a estudiar en una llengua diferent a la seva”.
Cap discriminació no serà permesa per raó de llengua, trona el nou senyorito Arenas que pot ser President de la Comunitat Autònoma Andalusa, la que té la bandera dels Omeies per senyera. Ho concreta: ni a l’escola ni a la feina, per causa d’haver “estat format exclusivament en castellà, o sigui, en espanyol”. Quanta miopia i quanta estultícia.
A cap nen andalús se l’obligarà a estudiar cap altra llengua a Andalusia. I a Catalunya? Cap persona perdrà la feina per haver estat format exclusivament en castellà a Andalusia. I a Catalunya?
Per un moment, traslladin la pregunta a França o a Alemanya.
Afirmaria Arenas, don Javier, el mateix? S’aixecaria contra l’estat alemany clamant discriminació perquè un nen nascut a Andalusia estudiés en alemany i l’alemany? Encara més. Es queixaria del fet que un andalús no fos contractat pel Frankfurter Allgemeine Zeitung per no saber alemany?
En Javier Arenas ho entendria. Sabria que al nen andalús li anirà millor si sap alemany a Alemanya, que guanyarà oportunitats, que serà més feliç perquè es podrà entendre amb altres persones. Probablement, li recomanarà fins i tot que l’estudiï.
Per què Arenas no entén el mateix a Catalunya? Perquè per ell Catalunya és Espanya i el català una molèstia.
Perquè les llengües són només per comunicar-nos: si ho podem fer en castellà, el català sobra. Pel mateix raonament el castellà pot acabar sobrant. Amb l’anglès i el xinès pot haver-ne prou.
El senyor Arenas sap que un nen andalús pot viure en castellà a Catalunya i que el català pot ser obviat, cosa que a cap País europeu passa amb la seva llengua pròpia. I aquest és el nostre problema. I mirant-ho des d’un altre punt de vista. Cap nen andalús que visqui a Catalunya és andalús a Catalunya. És català. I el nen català té dret a conèixer el català. I el nen català no pot quedar discriminat per raó de llengua. A Catalunya estudiarà el català i en català.om s'hi atreveix, però és greu que sigui des de dins.
Alícia Sánchez-Camacho es mostra molt bel-licosa i segura de si mateixa. La legislatura no serà fàcil, amb un PP molt envalentit, potser perquè és l'única manera de subsistir i això ja ho tastat a les darreres eleccions catalanes.
Podem estar d'acord o no amb l'Alícia Sánchez-Camacho, però s'ha de denunciar la demagògia de les seves paraules. No es pot atacar la immersió lingüística actual perquè no permet a castellà i anglès a estar en les mateixes condicions del català. Per què l'anglès i no el francès? o el rus? o bé el xinès? i el castellà... per què és tan falsa quan es refereix a la indefensió del castellà? per què no és sincera i accepta que el català és la llengua a defensar, perquè està en minoria?
La immersió lingüística del govern català necessita aplicar una discriminació positiva favorable al català, per evitar que la llengua desaparegui, i no per afeblir el castellà. Això ho sap la líder del PP català, però actua per interessos electorals. La seva posició té defensors i per tant votants que la poden treure del nivell marginal a què estava condemnada.
Viurem una legislatura amb crits a favor de la independència i moviments contraris al catalanisme polític i a la defensa dels drets dels catalans. No és estrany que el PP hagi accentuat el seu to i intensitat espanyolista, coincidint amb la revifalla independentista.
La política ha de servir perquè un nen de 14 anys no estigui pel carrer a set graus sota zero amb màniga curta i sense abric.
La política ha de servir perquè ningú caigui en la desesperació perquè du 14 mesos sense treballar, té 54 anys i no troba feina.
La política ha de servir perquè cap jubilat de setanta anys no hagi d’acollir a casa seva un fill de 34 anys amb dos menuts perquè l’han desnonat.
Si la política no serveix per això, la política no serveix l’home sinó que se’n serveix.

No anem bé. No anem bé.

2011-01-11T18:41:00.006+01:00

Una vegada més, m’he llevat amb una noticia surrealista. D’aquelles que quan les llegeixes, penses en fer les maletes i marxar d’aquest país per la vergonya que sents.

No essent suficient la prohibició de fumar a determinats llocs, ara el govern prohibirà per decret que algú ens insulti o bé que nosaltres insultem a algú.
Ara resulta que no només s’ha de perseguir als fumadors fins al punt de que se’ls pot denunciar anònimament, sinó que a l’executiu se li ha ocorregut la brillant idea de prohibir els insults. Zapatero té previst, que al 2013 s’aprovi una llei que vetlli que ningú sigui humiliat, una societat on sentir-se segur i ser emparat per la llei. Volen fer multes que vagin dels 100 euros fins als 500.000 euros per als insults.
L'artífex d'aquesta norma és la ministra Pajín, només d'una mentalitat tan perversament progre pot sorgir una llei anomenada d'Igualtat i No discriminació que limita la llibertat d'expressió de les persones.
L'insult ha existit i existirà tota la vida, la literatura n'és plena d'exemples, les pel-lícules incorporen paraules o expressions insultants als seus diàlegs, un pot dir-li a un amic seu "que fill de puta que ets..." i no passa res de res. Hi ha tot un seguit d'expressions -i el català n'és ple- en que el més suau és cagar-se en déu, en la mare que et va parir i on paraules com ximple,cabro´ o lleig són d'una intensitat tan baixa que gairebé passen desapercebudes.
Vivim en una societat, en que tot s’està regulant. Absolutament tot. L’objectiu de les lleis és o bé tindria que ser, ajudar als membres d’una comunitat a conviure. Ara bé, resulta difícil conviure quan son les mateixes lleis les que constantment estan lligant de mans, limitant les ments dels membres de la societat, i impedint que aquesta avanci.
En plena crisi, al país on l’expressió “fill de puta” és de les més utilitzades, va i la volen prohibir. El nivell d’estupidesa al que estem arribant m’espanta. Que vindrà després? Ens regularan fins i tot les hores a les que podem anar a cagar o bé orinar? La quantitat d’aliments que podem menjar? Sembla que utilitzin el mètode del Brainstorming per veure qui diu la parida més grossa, i la que guanyi, proposem-la com a llei suprema del reino español.
Hem d'entendre que s'aplicarà una censura als mitjans audiovisuals i als llibres? Es crearà una fiscalia especial per a insults i paraulotes? Anirem a les comissaries o els jutjats a denunciar a un conductor que ens ha dit "fill de puta" o ens engega a prendre pel cul? Grotesc. Potser caldria educar millor els nens a casa per a evitar que ja de petits insultin a tothom i de grans parlin de forma correcta utilitzant, fins i tot, els insults quan sigui escaient ja que aquests també formen part de l'idioma.
L'intervencionisme d'aquesta mesura mostra l'anhel totalitari que s'amaga rere els perversos somriures dels socialistes ; l'obsessió de transformar el món en una mena de lloc habitat per éssers guiats per un estat que els hi diu què poden o no poden fer, què han de dir o no, què han de menjar o beure, etcètera. Un món habitat per persones d'encefalograma pla on la llibertat d'expressió i acció quedin reduïdes al que dicta la llei i no la creativitat de cadascun o la pròpia capacitat d'entendre on comença la llibertat i la dignitat de l'altre. Una llei feta per autèntics fills de……….P..
Cal agrair l'esforç dels diputats catalans, que any rere any han tingut el valor de deixar-se les banyes contra la paret madrilenya, però potser ja és el moment d'assumir la realitat, d'oblidar-nos d'allò que és impossible i de concentrar totes les energies a Casa,per aconseguir que sigui més nostra, més autosuficient i……... I és que com va dir l'il.lustre matador Rafael Gómez Ortega "El Gallo" : "Lo que no pué ser, no pué ser y además es imposible". Per cert, el tal Gallo, quan li van explicar, en referència a Ortega i Gasset, que els filòsofs es dediquen a pensar, va respondre: "hay gente pa to".

Molt carbó per aquesta nit.

2011-01-05T16:18:00.007+01:00

Aquesta nit és la nit de Reis. Dies de regals. Dies de joguets. Tots tenim a la memòria aquelles primeres nits de Reis en què ens en anàvem a dormir emocionats i nerviosos. Esperàvem veure què ens deixaven els Reis durant la nit. Teníem un ull obert i l’altre tancat i de bon matí ja ens despertàvem i no calia que ens cridessin. Eren temps de crisi permanent i normalment era la meitat del que havíem demanat en aquella llarga carta, en la que explicàvem el bé que ens havíem portat durant l’any i la il-lusió que ens faria que ens portessin tal o qual cosa…
De petit sempre em deien que me n'havia d'anar a dormir d'hora, que si no els Reis Mags no vindrien i no tindria regals.
Es veu que aquests Reis d'Orient són molt tímids i han d'entrar a les cases de la gent quan ja tothom dorm. Mai no ho he acabat d'entendre massa, però el fet és que a les deu de la nit ja era al llit. Me'n cuidava prou, això sí, que els pares deixessin ben preparat, damunt la taula del menjador, tot un assortit de torrons, neules i copes de cava, per quan vinguessin aquests mags portadors de regals. Ah! I aigua pels camells, que sempre em feien certa pena quan pensava que havien de voltar per tot el País, de nit i amb el fred que fa, carregant damunt del llom tants i tants paquets.
El dia següent a les set del matí ja era dempeus. Caminava sense fer soroll fins a la sala d'estar i m'apropava a la porta del menjador, sempre tancada. No tenia collons d'obrir-la tot sol. ¿I si els Reis s'havien entretingut, amb tota aquella teca que els havíem preparat, i encara eren allà fotent-se l'endrapada? O potser casa meva era l'última de la llista de repartiment d'aquella nit i encara no havien vingut a portar els nostres regals. Les set del matí eren per a mi gairebé com si fos de matinada. ¿Què diria si obria la porta i me'ls trobava allà, jalant, amb els camells, els patges i tota la pesca?
Ni tan sols pensava que això era del tot impossible. El menjador de casa és molt petit; allà no hi podien cabre tots ni de conya. Segur que la màgica comitiva reial havia d'idear un sistema de torns per poder entrar ordenadament a fotre's els torrons, el cava i l'aigua pels camells.... Sigui com sigui, no tenia pebrots d'obrir, i passava de llarg tot atansant-me a l'habitació dels pares. Me'ls mirava de la porta estant, i si no dormien, m'apropava al seu llit i els apressava per a que es llevessin; si dormien, en canvi, per poder-los apressar em veia obligat a despertar-los primer. Quan ja els tenia dempeus, ens aprovàvem tots tres a la temuda porta del menjador. El germà gran, que havia sentit l'enrenou, també s'adheria a l'expedició. Va, obre-la!
A poc a poc, l'anava obrint i mirant, poruc, cap endins. Oooohhhhhh!!!! Quan la porta quedava definitivament oberta i encenia els llums, l'estància s'omplia d'exclamacions de sorpresa i admiració cap aquells personatges que havien curullat la casa de regals. Damunt la taula on anit vam deixar els torrons, les neules i el cava, hi havia ara una majestuosa pila de regals, tots ben embolicats i etiquetats amb el nom dels destinataris. N'hi havia fins i tot per al gat.

I en un raconet hi havia els plats amb el torró i les neules que havien sobrat. No s'ho havien acabat tot. És clar, com que a cada casa els deuen deixar manduca..., ja devien venir mig tips.
Desembolicats tots els regals per a la gent de la casa, tocava apressar de nou els familiars per a que esmorzéssim tan aviat com fos possible i anéssim a fer una visita a cals iaios i els tiets, que els Reis passen per tot arreu! Encara faltaven moltes coses de les que havia inclòs a la carta.
Ha passat molt de temps pero recordo els fets amb una gran nitidesa.Era tot tan fàcil! A aquestes hores i jo sense fer la carta als Reis!.I... ara què coi demano?
Benvolguts i estimats Reis d'Orient :
Vagi per endavant que sóc conscient que allò que més vull i més necessito no m'ho podeu portar. Per això, suposo que ho compensareu obsequiant-me amb les altres coses que us demano, i que ja us he demanat altres cops, però mai heu acabat d'encentar-la del tot :
Per començar m'agradaria tenir una capsa plena de somriures, per poder-los utilitzar aquells dies grisos que es tornen tristos i on el pessimisme regna sense oposició.
També em faria feliç disposar d'un armari ple d'abraçades, i així, cada cop que la sensació de solitud es fa forta, poder obrir la porta i notar el suport d'uns braços que t'envolten i ho tornen tot més fàcil.
Evidentment, a la llista no hi pot faltar una ampolla plena de valentia i coratge, per poder-la tenir guardada al moble bar i fer un parell de glops en els moments d'inseguretat i incertesa.
I per acabar, si no us fa res, us demanaria que ens deixéssiu l'estel que us guia durant el vostre viatge. Només serà de forma temporal, primer perquè em guiï per trobar el meu lloc en el món. Després, fins que la major part de gent, faci de l'estel el seu camí a seguir, i de la mateixa manera que a vosaltres us va portar a bon port, ens ajudi a nosaltres a continuar el bon camí cap a la llibertat, sempre amb l'esperança de saber que l'objectiu final no depèn de la màgia de tres Reis, sinó de la voluntat del nostre poble.

Si ens feu aquest favor, prometo començar a creure en vosaltres i l’any vinent us escriuré fins i tot una carta d’agraïment, monàrquica i no republicana. No ens desil-lusioneu.

I una altra cosa: no cal regalar muntanyes de joguets. Val més pocs i ben triats. Tampoc no cal comprar-los tots durant aquests dies. Durant la resta de l’any hi haurà ocasió per fer altres regals . I potser seria bo també que abans se’n parlés amb els mestres i professors. Ells poden saber tan o més que els pares quines necessitats té cada nen.

I a nosaltres els grans? Què ens portaran el Reis a nosaltres?

Tot serà benvingut si no és el negre carbó, no us sembla?
• Nota per als nens i nenes culers: avui segurament us costarà moltíssim això d'anar a dormir d'hora; el Barça juga a les deu de la nit i el fan per la tele. Segur que molts no ho aconseguireu. Tot i així, us he de dir que no patiu, que sé de bona tinta que els Reis saben esperar i que no us quedareu pas sense regals. Feu-los confiança, que són mags i res no els és impossible!
Que tingueu tots, molt bona nit i molt bon dia de Reis...

Any nou .

2010-12-30T19:31:00.004+01:00

Com que sóc tradicional fins la medul-la, no podria deixar-vos de desitjar un bon any a totes i a tots els que passeu per aquí.
Això s´acaba. L´any 2010 ,demà passa a l´història. És un d´aquells moments per fer balanç. A mi em ve de gust pensar en el que ha sigut aquest any i en el que em pot aportar el proper .
Tot depèn d´un mateix. Per mi el 2010 ha sigut un any de canvis, d´iniciar activitats noves, de deixar enrera altres que no m´aportaven gaire bé res,de nou i d´entendre algunes coses i de seguir sense entendre unes altres.
La vida,és un continu canvi i em de buscar un equilibri per sentir-nos bé amb els altres i amb nosaltres mateixos. I en això estic .
No em vull proposar grans coses però sí un parell que crec que m´ajudaran a que tot comenci a anar millor. En primer lloc, prendre´m les coses amb més tranquil.litat, no agobiar-me sense necessitat. I no esperar res de ningú, perquè és quan arriben les decepcions…i els mals rotllos,. de moment, no se me n'acut res més deixemo com ara..
Com molt bé va dir Lluis Llach ara fa uns anys, “Que tinguem sort” Si em dius adéu, vull que el dia sigui net i clar, que no ho facis per enrabiades del dia anterior, ni per divergències del passat, sinó que ho facis per que saps o creus que es el millor, no vull cap escrit on trobar els meus errors, tan sols demanaria que em diguis, on he fallat per no cometre mes cops el mateix error, no cal que cap ocell trenqui l’harmonia del seu cant, podem parlar-ho si tu vols.
Jo, no se que he fet malament, diguem-ho o jo emprendre el meu camí..Que tinguis sort i que trobis el que t’ha mancat amic, potser no he estat el millor, potser no he sigut el mes bon company de tots els que has tingut, fins hi tot ,no dubto haver fallat en moments que em necessitaves, però jo no se actuar d’altra forma que de la que ho faig, sóc així, tossut, recargolat...
No en se més.
Si em dius et vull, intentaré arreglar els meus grans mals, polir els meus defectes. Però sobretot demanaré que el sol faci el dia molt més llarg i així robar temps al temps d’un rellotge aturat per tornar a viure el temps perdut en discussions. Que tinguem sort que trobem tot el que ens va mancar ahir.
Si vens amb mi, no demanis un camí planer, ja saps com sóc, com actuo i ningú t’obliga a venir, si tu vols ho podem intentar però jo no penso esser l’únic que hagi d’acotxar el cap. Si a això no estàs disposat nomes demano que tinguis un poc de sort i que la vida ens doni a cada un ,un camí diferent, ben llarg.
Se, que si prens aquesta decisió el temps portarà un mur silenciós, un mur inexorable que no tindrà portes ni una pedra dèbil, jo no puc fer-hi més, ara esta en les teves mans.
Air ho parlava amb mi mateix , les relacions, tant d’amor com d’amistat son cosa de dos, si un no vol, dos no es separen, ja sigui per que afluixarà la tivant corda, o per que ja no arribarà a fer del tot mosquejar l’altre.
L’amistat es intangible, tan sols la podem percebre en l’ambient alguns cops, costa de fer-la aflorar, i no costa gaire de pansir-la i deixar-la en l’oblit, en un racó, on tots els que hi transiten ja s’han acostumat a veure la flor marcida.
Que aconseguiu tot allò que desitgeu!!!
FELIÇ ANY NOU!!!!!!!!!!!!.

Bon Nadal

2010-12-24T17:35:00.002+01:00

Aquest senzill i innocent comentari, és simplement per desitjar-vos salut i felicitat, i sobretot recomenar-vos un Nadal ple d'il-lusió i de regals, és a dir, uns regals en forma de retrobament amb els estimats i amb un bon àpat ple de bon menjar i bon beure, res més que això. Visca la tradició, mori la banalització!
Mengeu, beveu, regaleu i sigueu regalats, i prepareu-vos per encarar amb forces un any nou que segur que serà millor que aquest. Molt Bon Nadal a tots i totes.

Ensenyem-los la llengua.- COMUNICAT.

2010-12-23T18:55:00.003+01:00

Ho va dir Joan Sales: “Els catalans sovint som imbècils, però no per això hem de deixar de ser catalans. El que hem de deixar de ser és imbècils”. Serem allò que vulguem ser. O allò que hàgim sabut triar. I si resulta que no podem triar, senyal que tenim un problema. Però la cultura és encara més important que la llibertat.
Els catalans hem d'entendre una cosa: som part de l'estat espanyol i hem d'acatar les seves lleis i sentències. O decidir no acatar-les i deixar de ser part de l'estat espanyol. Nosaltres triem.
Les sentències de l'Estatut i sobre la immersió lingüística són legítimes: agressions democràtiques i legítimes. L'estat espanyol actua per preservar la seva unitat, llengua i cultura a partir de mecanismes democràtics que els espanyols s'han atorgat a través de la seva (nostra) Constitució i de lleis que han aprovat. Potser va existir un pacte entre Catalunya i Espanya, no crec, però avui no hi ha cap pacte i qualsevol intent de reformar Espanya no porta enlloc, ahir, avui i sempre. Camí legítim però esgotat. Els fets ho demostren, dia sí dia també.
El govern català ha de mantenir la immersió lingüística. I lluitar per recaptar els nostres impostos i acabar amb l'espoli fiscal, gestionar els nostres aeroports, aconseguir seleccions pròpies, que el català sigui oficial a Europa... però aquesta via autonomista esgota i ens porta a la fallida financera, cultural i social. Cansa haver de lluitar per intentar avançar nacionalment (la majoria de vegades sense èxit).
Només hi ha una forma de satisfer les demandes dels catalans, incloent la d'aquells més moderats que només volen preservar la llengua o aconseguir un tracte fiscal just: l'estat propi.I cal fer pedagogia: la via autonomista no porta enlloc. I si algú s'hi conforma que després no es queixi de sentències tan negatives com legítimes, com aquesta sentència/agressió sobre la immersió lingüística.
COMUNICAT : Rebuig a la sentència en contra del model educatiu català! Benvolguts i benvolgudes:
Un cop més, i van..., l'estat espanyol ha tornat a colpejar la sobirania catalana. El "tribunal supremo" ha emès sentència contra la immersió lingüística del nostre sistema educatiu. El fet colonial es fa palès amb aquesta mena d'actes d'uns pocs, recolzats per "autoridades competentes" en contra de tot un poble.
Un cop més, doncs, hem de tornar a expressar el nostre més enèrgic rebuig contra aquests atemptats a la sobirania del poble català i a la nostra cultura, llengua i identitat.
El principi que fonamenta la xbs.cat és el de la sobirania del poble català i del dret que tenim per decidir el nostre present i el nostre futur. Aquest principi és el que va animar la creació de la xarxa i ha animat, sempre, qualsevol acció que hàgim fet. És per això que tornem a invocar aquest principi i us esperonem a lluitar contra aquest darrer cop, amb la vista fixada en l'horitzó d'alliberament que només la independència ens portarà.
Diverses organitzacions, tant polítiques com socials, així com moviments ciutadans espontanis, han convocat concentracions per a aquest vespre, a les 20:00 hores, davant dels respectius ajuntaments de les ciutats i pobles arreu de Catalunya. Us encoratgem a manifestar-vos i a demostrar que, malgrat la manca de representativitat d'alguns partits i la miopia social d'altres, encara som un poble i encara som aquí. El 10 de juliol d'enguany ho vam demostrar i, com diuen alguns, encara ho hem de fer més palès, més alt i més fort que mai.
Estem segurs que més endavant hi haurà altres iniciatives i convocatòries organitzades sense les presses d'aquests dies festius i que estaran encaminades a mostrar un rebuig massiu. Des d'ara mateix us animem a sumar-vos-hi i a col·laborar-hi.
Recordeu, avui a les 20:00h davant de l'ajuntament de les ciutats i viles d'arreu de Catalunya.
Visca Catalunya Lliure!
* Senyors del tribunal suprem bones festes i mengin, mengin molt a veure si rebenten ben fort i ens deixen tranquils d'una puta vegada per totes.
Atentament Tafaner..

El Tribunal Suprem felicita les Festes de Nadal !

2010-12-22T17:43:00.002+01:00

Fa unes hores, s'han publicat tres sentencies del Tribunal Suprem, on obliga a la Generalitat a garantir el castellà com a llengua vehicular a Catalunya en l'ensenyament. En definitiva, es carrega la política d'inmersió del any 83.
"El Suprem adverteix que la Generalitat haurà de prendre les mesures que consideri oportunes per adaptar el sistema educatiu català a la nova situació creada arran de la sentència del TC. Això afecta el dret dels nens a rebre les classes en castellà si així ho demanen els seus pares.
D'aquesta manera els pares que havien presentat els recursos poden sol•licitar l'execució de la sentència. És a dir, adreçar-se al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que serà l'encarregat d'ordenar a la Generalitat els canvis que sol-licita el Suprem. Per tant, és el TSJC l'encarregat de fixar com es modifica el model lingüístic als centres educatius de Catalunya.
El Suprem ha acabat donant la raó a uns pares de centres concertats de Catalunya -a Tarragona, Sabadell i Barcelona- que van demanar a Ensenyament que considerés el castellà llengua vehicular per a l'educació. Ensenyament s'hi va negar i el cas ha acabat a l'alt tribunal." Aquesta sentència recorda el que va succeïr a finals del 2009 amb l'euskera al País Basc, que va deixar de ser llengua vehicular a les aules d'Euskadi després que l'executiu de Patxi López (PSE) modifiquès una sèrie de decrets educatius aprovats pel Govern anterior durant la darrera legislatura.

El Suprem torna 30 anys enrera i dicta adaptar el sistema d'ensenyament a la sentència del Constitucional obligant a fer del castellà també llengua vehicular. Es carrega la bona feina feta en política d'integració lingüística que tenia un ampli suport a Catalunya.
I els partits catalans qué?, Que pensen fer?. Continuar barallant-se per qui la té més llarga. O per un cop faran pinya i com un sol home defensaran la nostra dignitat?.
Ara, es quan toca a tots ells fer una passa endavant i dir-lis als espanyols. PROU!.

El tripartit ha perdut.

2010-11-29T18:24:00.004+01:00

Sense cap pretensió de treure mèrits al guanyador, bàsicament el que ha passat en aquestes eleccions és que les han perdut Montilla i els seus socis.
La victòria de Mas només és la conseqüència lògica d’una derrota molt previsible i del tot merescuda. Resulta trist dir-ho però ahir molta gent d’esquerres tenia perfectament clar que l’objectiu del seu vot era que no es repetís el tripartit.
Si féssim un catàleg dels mèrits d’uns i altres, n’ha fet molts més el tripartit per perdre les eleccions que CiU per guanyar-les. Això no treu legitimitat a la seva incontestable victòria però seria bo que els guanyadors haguessin aprés aquesta lliçó, no fos cas que d’aquí a quatre anys els passés el mateix a ells.
La campanya electoral del 2014 comença ara mateix, i això el nou govern no ho hauria de perdre de vista. El nou govern haurà de començar la seva tasca posant als llocs de responsabilitat persones que actuïn amb el sentit comú que tant s’ha trobat a faltar durant els darrers set anys. I haurà d’esmenar tot el que faci falta i es pugui esmenar, es digui vuitanta per hora o es digui setmana blanca.
Mas ja ha donat les gràcies als seus votants però no s’hauria d’oblidar de donar-les també als cervells del tripartit, que amb la seva repetidament demostrada incompetència tant han contribuït a la victòria de CiU.
Malgrat els temors que teníem fa quatre anys, si agafeu el total d'escons espanyolistes i el de catalanistes està clar que lla diferència entre els escons obtinguts pels partits catalans i els partits espanyols s'amplia considerablement.
2006:
Bloc català: CiU 48 + ERC 21 = 69
Bloc espanyol: PSC 37 + PP 14 + C's 3 = 54
2010
Bloc català: CiU 62 + ERC 10 + SI 4 = 76
Bloc espanyol PSC 28+ PP 18 + C's 3 = 49
(*) No he tingut en compte ICV (12 al 2006 i 10 al 2010) perquè aquesta bona gent te més clar el dret a la independència de Palestina que el nostre. Tan si no els tinc en compte, com si els reparteixo al 50% com si els considero (injustament diria) part del bloc espanyol la situació no canvia: L'espanyolisme perd per golejada. Amb una participació del gairebé el 60% (més que fa quatre anys i un percentatge que es pot considerar gairebé "normal") .
El resultat de les eleccions ens ha mostrat diverses coses:
- La majoria de la població volia passar pàgina al tripartit.
- Prefereix que un govern fort afronti la situació d'aquests moments de crisi.
- El suposat espanyolisme de l’anomena’t cinturó roig de l'àrea metropolitana de Barcelona ha resultat ser un mite sense fonament. Al final ni tan espanyolista ni tan roig.
- El PSC treu els pitjors resultats de la seva història en el moment en que menys ha mostrat la seva "ànima" catalanista. La seva descomposició ha portat vots a CiU però també a C's, PP i PxC. La patacada ha estat tan forta que Montilla renuncia a l'acta de diputat. (Em sap molt greu pel Mas, no l'Artur sinó en Sergi).
- El PP treu els millors resultat de la seva història mostrant la seva part més espanyolista i demagògica. Tot i així queda a deu escons del pitjor resultat socialista.
- Anomenar-se independentista i no actuar com a tal (ERC) porta a la divisió en diferents formacions i a la fugida de vots a formacions més abraonades (SI) o a d'altres en principi més tèbies però de gestió més confïable (CiU?). Joan Puigcercós i Joan Ridao, no van saber o no van voler esmenar l'errada tàctica i estratègica del tripartit. Van tenir l’oportunitat de fer-ho durant el darrer congrés republicà, però va pesar més l'interés personal que l'interés de País. Una errada que ara han pagat amb escreix perdent més de la meitat dels diputats
- Si les noves formacions independentistes haguessin fet candidatura conjunta haurien aconseguit un grup parlamentari propi. Plataforma per Catalunya. El partit racista i feixista de Josep Anglada s'ha quedat just a les portes d'aconseguir un diputat. Ha sigut la vuitena força política més votada del Principat, molt a prop de Ciutadans i de Solidaritat Catalana. Això vol dir que cal anar molt en compte amb els més de 75.000 vots. Més enllà de l'entrada o no al Parlament, aquests resultats els hem d'entendre com un banc de proves, una espècie de laboratori, que els servirà per estudiar les ciutats i poblacions on presentaran candidatura a les eleccions municipals del maig de 2011 i, el que és més perillós, fer campanyes més agressives allà on tinguin possibilitats de treure nous regidors. Alerta, perquè l'amenaça del discurs d'ultradreta està a l'alça. Si no es deixa de considerar tabú la immigració d'aquí a quatre anys l’ultradretà espanyolista i xenòfoba traurà representació al Parlament.
- La participació en les consultes sobiranistes fetes fins ara (recordem que Barcelona encara no l'ha feta) supera en vots al PP i gairebé iguala els del PSC
- L'abstencionisme, per la seva banda, segueix essent elevadíssim tot i haver baixat, cosa que, dic jo, segueix volent dir alguna cosa. I encara molt més vol dir l'augment del vot en blanc, que ja frega el 3%. Al meu entendre, trobe que si la gent pensés que realment pot decidir coses importants amb el seu vot, en votaria molta més.
-Carmen de Mairena (CORI) treu més vots que la UPyD de Rosa Diez que, recordem-ho, és la líder política millor valorada d'Espanya. Un exemple de com està de despistat l'espanyolisme el trobem en el llançament d'un ou al cap de Miquel Iceta per part d'un energumen que aixecava el braç tot cridant visques a Espanya. Al final s'han cregut el mantra han estat dient aquests quatre anys: que el PSC i Montilla eren uns separatistes.
- A la caverna no saben com prendre-s'ho. Estan contents per la patacada d'ERC però veuen amb preocupació com Laporta malgrat tota la campanya bruta en contra, passa per davant de C's. El PP pensa que tindrà amb CiU un aliat per quan guanyi les properes eleccions espanyoles. Mentre ja li posen condicions per a negociar (la línia roja és la defensa d'Espanya) una persona tan assenyada com Jordi Pujol admet que els ponts amb Madrid estan trencats.
-Però Catalunya no és la de fa vint anys i no tenim prou amb anant pactant amb el que mani a Madrid pel "peix al cove". I això a CiU ho saben. Ara només falta que en siguin conseqüents. No hi ha un cèntim a caixa i si vol fer alguna cosa, haurà d'anar a buscar allò que ara ens roben. No ho tindrà pas fàcil.
Si el concert econòmic és impossible, només queda un camí que caldrà prendre tard o d'hora. Per convicció o per supervivència.
Ah! i a tornar a explotar la llagrimeta i el "què poc que ens estimen".
Potser aniria sent hora, si de veritat es creu en la independència, cosa que dubto, en aprofitar , amb una gran coalició i amb 4 anys per davant per fer pedagogia amb molts més mitjans, i molta més pressió , que en definitiva es la clau per donar l’empenta definitiva.

Què faré el 28 de novembre ?

2010-11-24T19:29:00.012+01:00

Sincerament, encara no ho sé prou bé. Malgrat tot, si encara no sé segur a qui votaré no és tan per un problema meu sinó per les contradiccions que em representen els partits que diuent ser independentistes i després es dediquen al partidisme de segona regional o aquells altres que porten tants anys jugant a la puta i a la Ramoneta.
No tinc clar, doncs, perquè hauria de votar a partits com ERC, Solidaritat o Reagrupament. Ara bé, si que tinc clars els motius que em porten a creure que no haig de perdre el temps votant-los.
En el cas d'ERC, què podem dir d'aquest gran partit que s'ha dedicat els darrers anys a cedir el govern de la Generalitat a un partit espanyolista, a la sucursal regionalista dels Bonos, els Ibarras i als hereus directes del senyor X ? Però no només això, ERC ha estat en la darrera legislatura un dels partits del tripartit més partidaris d'impulsar la LEC (Llei Catalana d'Educació) del senyor Ernest Maragall . A més, les darreres jugades que ERC no han ajudat gaire a que em puga plantejar votar aquest partit professionalitzat i apoltronat on les corbates pesen més que les idees.

És més, crec que ERC necessita rebre un bon càstig electoral per així adonar-se'n que la política que ha seguit els darrers anys no té res a veure amb les motivacions que van portar a tants independentistes a votar-los.
Sobre Solidaritat em fan por diverses coses. Per una banda, els personatges en sí que presenten com candidats. Sincerament, i que em perdonen els cristians, però la imatge de Laporta amb l'Uriel i en López Tena de costat em recorda molt a la imatge de Jesús a la creu i els dos lladres. M'explique. Joan Laporta s'ha convertit en una mena de messies, d'elegit, per guiar al poble català cap a la independència.L'egocentrisme del personatge en sí em fa relativa gràcia i por ,alhora. Com a president del Barça, tenint en compte com eren la resta de candidats que es presentaven, doncs mira, encara. Però és clar, aquí estem parlant de triar-lo com a president de la Generalitat i clar, això ja em resulta més pintoresc i freak. Per altra banda estan els dos “lladres”. Lògicament, parle de lladres en sentit metafòric. Uriel Bertran i Alfons López Tena es van convertir en dos lladres d'il·lusions quan a l'endemà de la primera onada de consultes es van dedicar a fer el pena i a insultar-se mútuament a primera hora del matí en el programa del senyor Basté a RAC 1. Aquests dos senyors han estat dos lladres de la imatge de les consultes quan han intentat apoderar-se de la feina feta per milers de voluntaris anònims i després ho han fet servir per a projectar-se ells políticament. “No hase falta dessssir nada más”.
Finalment em queden els senyors de Reagrupament. El suflè d'aquests si que s'ha anat desinflant els darrers mesos i gairebé ja només queda la crema. Carretero, que fa un temps es va voler presentar, també, com una mena de messies independentista, ha creat un projecte inspirat en el mateix concepte de transversalitat. De fet, va ser ell el gran inventor del terme de moda i per no haver-lo patentat a l'SGAE, uns altres senyors -lladres deia abans- li han prés. Una transversalitat que, evidentment, vol dir “som de dretes i neoliberals però ens fa vergonya dir-ho”. De fet, no puc votar a una persona que ha defensat la visita del Papa a Barcelona les darreres setmanes amb l'argument que una Catalunya independent ha de tenir com a aliats estats tan democràtics com el Vaticà o els Estats Units d'Amèrica.
Altres partits no independentistes, que és presenten son,els socialistes, que es presenten en aquestes eleccions sota el lema "Garantia de progrés". Per a concloure si aquesta frase és certa o no, només cal comparar en quina situació es troba avui Catalunya i com fa quatre anys, quan el Montilla va arribar a President. En l'àmbit social, tenim una taxa d'atur quasi rècord a Europa. Cal recordar, a més, que els socialistes catalans van portar al seu Congreso les retallades socials més brutals perpetrades mai. En conclusió, sembla força evident que els socialistes no són pas garantia de progrés. Més que de progrés, són garantia de decadència.
El Partit Popular s'ha tret la son de les orelles i està intentant demostrar que no és necessari votar l'opció de C's, perquè ells són prou clars defensant la unitat de l'estat i de la llengua castellana. El PP vol créixer per donar ales als seus seguidors i animar-los per a les properes eleccions generals. Rajoy està present a Catalunya perquè creu que la seva victòria depèn en gran mesura del creixement de seguidors a Catalunya.
Qui té més a perdre és ICV a qui li interessaria reproduir el tripartit, com a única possibilitat de seguir en el govern de la Generalitat. Tot fa pensar que els resultats electorals li donarà el sostre mantingut de seguidors fidels, incapaços d'engrescar a més gent, però sense perdre els incondicionals.
C's, com deia més a munt, necessita aixecar la veu i distanciar-se del PP. Convèncer els dubtosos que només ells defensen la unitat d'Espanya des d'una posició ambigua entre dreta i esquerra, depenent de les persones i de les agrupacions que tenen escampades arran del territori català.

Aquests no són el meu projecte. Aquests no representen el model de País que vull per al present i per al futur. No sóc un independentista convulsiu, ni obsessionat ni malaltís. Tinc altres prioritats que la independència i la primera de totes és aconseguir cohesió social a Catalunya, i defensar els drets dels que pensen com jo i dels que pensen diferent, dels que són independentistes convençuts i dels que parlen castellà i es consideren espanyols. Si aconseguíssim un model federalista que respectés la diversitat dels pobles espanyols, no hi faria cap lleig, perquè el problema que pateixo és la desconsideració vers el meu poble, la meva llengua i la meva cultura, per part de la resta de l'estat espanyol. Si em respectessin, jo estaria feliç.
És més, em preocupa aquells catalans que només pensen en la independència, però són incapaços de presentar un programar per sortir de la crisi, donar feina els que estan a l'atur, i reflotar les famílies que no tenen suficients ingressos per passar el mes. Són uns independentistes insolidaris, que només pensen en ells mateixos i se'ls en fot si els altres pateixen gana. D'aquests independentistes jo no en vull saber res.
Arribats a aquest punt, haig de dir que finalment fare costat a aquells que fa anys jugen a la puta i la Ramoneta,
En aquestes eleccions ens juguem molt.

Jo votaré pel candidat menys dolent

I confio que, d'una vegada per totes ,el País prendrà la decisió de ser normal. Des de que es va constituir el segon tripartit, ningú podia dubtar que Artur Mas seria el pròxim president de la Generalitat. (Bé, sí, els miops d’ERC, però ningú més). Ara ja ni ells en dubten. De presidenciable només n’hi ha un, ara només falta saber quin marge tindrà per governar. Però si voto CiU, abans em fotré un parell de Voll Dams per col-.locar la maleïda papereta. Sense orgasmes, això sí..
I és que els catalans no necessitem enemics, amb nosaltres sols en tenim prou. Això sí, entre nudismes, gemecs i altres bestieses no n’hi ha cap que digui com s’ho farà o què farà perquè la resta de ciutadans pugui gaudir d’orgasmes igual de genials sense haver-se de preocupar per la situació econòmica i financera del País ?.

Gent Valenta ! (Algú ho havia de dir)

2010-11-16T16:43:00.003+01:00

Pels seus actes els coneixereu, recull l'evangeli segons Sant Mateu. Per la mena de fets que protagonitza, la direcció d'Esquerra.,en aquests quatre anys que ara s'acaben, ningú no ha mentit ni ha estafat tan

descaradament els seus votants com ho ha fet la direcció d'Esquerra. Tenen al seu favor (sempre hi compten) la fragilitat de la memòria, desbordada per la quantitat de coses que arriben a esdevenir-se en quatre anys i també la nostra bona fe, procliu a creure'ns de nou les mentides que prediquen quan s'acosten eleccions i necessiten el nostre vot per retenir el poder.
Suposo que sempre és així i per això la credibilitat dels partits polítics ha arribat al nivell que ha arribat. Però, en aquest prinicipi de campanya m'ha cridat especialment que prometin exactament el contrari del que fan, han fet i faran. De veritat que només un ràpid repàs deixa astorat qualsevol analista mínimament atent. És absolutament necessari enganyar els electors?.
D'acord amb això, és hora de menjar cues de pansa i recordar la brillant política independentista d'Esquerra ('la valenta') al govern de Catalunya. Heus aquí les seves millors glòries:
5/12/2006: Montilla imposa la bandera espanyola a la conselleria de Governació i Puigcercós obeeix.
20/2/2007: Viatge de Carod a l'Índia: l'única bandera que el representa és l'espanyola.
27/3/2007: Esquerra retira l'oferta de referèndum a CiU feta per Xavier Vendrell en una calçotada.
10/10/2007: Esquerra considera una mostra de "normalitat institucional" que Montilla assisteixi a la desfilada militar de la Hispanitat.
5/1/2008: Ridao desitja que Catalunya tingui l'any 2023 un finançament com el del País Basc.
27/2/2008: Ridao: "El referèndum del 2014 és un esquer. Si no existeix, no passarà res."
21/4/2008: La ponència oficial per al congrés d'Esquerra obvia el referèndum.
29/4/2008: Esquerra es manifesta en contra del transvasament a Amposta, s'absté a Madrid i hi dóna suport a Barcelona.
16/5/2008: José Zaragoza (PSOE), sobre les eleccions internes a Esquerra: "Estem tranquils i contents perquè guanyarà Puigcercós."
1/7/2008: Ridao diu que la marxa d'Antoni Bassas és només per motius professionals.
7/7/2008: La Coordinadora d'Associacions per la Llengua denuncia la submissió del govern català davant la tercera hora d'espanyol.
23/7/2008: Catalunya estrena cursos d'integració de metges estrangers. La formació s'imparteix en espanyol.
20/9/2008: El govern català rebutja modificar la llei del tabac "per a no distanciar-nos d'Espanya".
18/11/2008: El tripartit rebutja exigir la llengua catalana als advocats d'ofici.
21/1/2009: Carod reivindica els avantatges de no ser Estat.
25/1/2009: Esquerra demana poder incorporar distintius "autonòmics" a les matrícules.
1/2/2009: La delegada del govern català a la UE diu que "el català ja hi està perfectament reconegut".
5/2/2009: Esquerra demana que Barcelona sigui subseu olímpica de Madrid.
25/2/2009: El govern català subvenciona cursos impartits i publicitats només en espanyol.
8/4/2009: El govern català atorga la Creu de Sant Jordi a Ana María Matute, signant del "Manifiesto por la lengua común".
14/5/2009: Ridao diu que no li van agradar els xiulets a l'himne espanyol a la final Barça-Athletic.
1/6/2009: L'Obra Cultural Balear considera "inacceptable" la substitució del senyal de TV3 pel del canal internacional.
12/6/2009: El jugador d'hoquei Miquel Masoliver denuncia que la reivindicació de les seleccions catalanes s'ha abandonat.
14/6/2009: Neix la plataforma "La nostra televisió" per a denunciar el baix nivell lingüístic de TV3.
16/6/2009: Esquerra rebutja la ILP per convocar un referèndum d'autodeterminació.
3/7/2009: El govern català diu que "Hem de mantenir els peatges per a regular la mobilitat".
4/7/2009: Esquerra pacta amb el PP el Consell de Garanties Estatutàries i impedeix que hi hagi majoria CiU-Esquerra.
19/7/2009: Ridao respon "No" a la pregunta "Convocaria demà, si pogués, un referèndum d'autodeterminació?"
26/7/2009: Ridao admet que l'acord de finançament no compleix 100% l'Estatut.
4/9/2009: Carod, sobre el veto de l'Estat espanyol a la consulta d'Arenys de Munt: "Els marcs legals s'han de respectar."
10/9/2009: Esquerra justifica el menyspreu de Montilla a la consulta d'Arenys de Munt.
21/9/2009: El Servei d'Ocupació de Catalunya no pot atendre en català.

1/10/2009: Normalització Lingüística elimina els cursos de nivell D.
7/10/2009: Un estudi constata que els telenotícies de TV3 prioritzen el marc espanyol en política i economia.
19/10/2009: Ridao matisa la proclama del Puigmal: "El dret de decidir no és ni condició ni ultimàtum per als pactes."
13/12/2009: Puigcercós planteja una consulta en què una opció sigui "intentar reformar la Constitució".
14/12/2009: Puigcercós rebutja impulsar ara un referèndum d'àmbit nacional.
24/2/2010: Neix el grup de periodistes Control Ç per reclamar que TV3 i Catalunya Ràdio recuperin el paper de "mitjans nacionals".
10/3/2010: S'aprova la llei de consultes, que requerirà sempre el permís de l'Estat espanyol.
4/4/2010: Puigcercós: "El tripartit no ha fracassat i no descarto repetir."
21/4/2010: Carod defineix el feixista Samaranch com "el català més important del món de l'esport".
29/4/2010: Xavier Vendrell (Esquerra) diu que "La legislatura vinent no és la de la independència".
6/7/2010: Carod fa costat a Montilla en la polèmica per la capçalera de la manifestació del 10-J.
14/7/2010: Ernest Benach justifica el seu vot contrari a la ILP per la consulta sobre la independència.
2/9/2010: La conselleria d'Innovació, Universitats i Empresa (Esquerra) es fa enrere i nega l'obligatorietat del nivell C a la Universitat.
11/9/2010: El govern prohibeix l'accés del públic al monument de Rafael Casanova i és retirada la tradicional estelada.
30/9/2010: Plega la històrica llibreria Ona. La seva responsable denuncia que la conselleria de Cultura (Esquerra) se n'ha desentès.
20/10/2010: Mobicat denuncia que Esquerra paralitza l'operador de telefonia en català.
28/10/2010: Puigcercós: "Montilla s'equivoca rebutjant un nou tripartit."
29/10/2010: El nou model de finançament avalat per Esquerra aporta menys ingressos que els tres anys anteriors.
D'altra banda, el recull només afecta qüestions nacionals. Però és que en temes socials recordo grans decepcions, des de la Llei de Dependència, a la gestió del Pla Bolonya, i moltes altres polítiques "socials" que viste d'aprop eren un autèntic desgavell, bàsicament perquè sense diners i competències no hi ha qui gestioni res.
Això són fets. I els fets són indiscutibles. Llàstima que tinguem la memòria tan curta com llarga és la llengua d'alguns dels qui viuen de la desmemòria. Aquestes són coses d'una gravetat extrema que certifiquen que la direcció d'Esquerra -hi ha molts militants que, pel bé del partit, desitgen que el 28-N rebi una patacada ben forta per poder-la foragitar- ha comès un frau electoral sense precedents.
Per això ara es veu obligada a donar per bona -com si fos un èxit esclatant- la pèrdua de sis diputats. És a dir, passar de 21 a 15. I és que, davant la molt alta probabilitat de quedar-se amb 10, segons algunes enquestes, l'esmentada direcció està fabricant un discurs triomfant per a la nit de les eleccions.
Aquest discurs: "Atès que les enquestes ens donaven únicament 10 diputats i n'hem tret 15, és evident que n'hem guanyat 5. Podem dir, per tant, que aquestes eleccions han estat un èxit esclatant per a Esquerra.Gent valenta, decisions valentes ,total per votar-los, doncs, no és que s'hagi de ser valent, no. És que s'ha de ser idiota i tenir els collons ben quadrats. Visca Catalunya !.

Improvisació sense cap coherència.

2010-11-02T18:27:00.003+01:00

Quan només falten 26 dies perquè pel canvi al govern de Catalunya, el tripartit inicia campanyes a la desesperada per captar el vot dels joves que no han trobat feina i tampoc estan estudiant, els anomenats “Ni-Ni”.
Amb les eleccions convocades, amb totes les enquestes en contra i amb el ministre que res a sabut fer per aturar l’atur a Espanya a la seva candidatura, el Sr. Montilla destina 20 milions d’euros (que no té) a una mesura que recorda promeses electorals de Zapatero com els 400 € que s’ha vist obligat a suprimir abans d’acabar la legislatura per manca de diners a la caixa.
Ningú pot amagar una intenció clara de comprar el vot de 154.000 joves catalans que es troben en situació de “NI-NI”, després que ni el tripartit, ni el govern del PSOE a Espanya hagin estat capaços, en vuit anys.
Bé, abans de dir res hauríem d'aclarir que és un“NI-NI” . N'hi ha de dos tipus, els circumstancials i els vocacionals. Vegem-los:
Nini circumstancial: joves que no han estudiat ( pel motiu que sigui ) i que han perdut la feina per culpa de la crisi. Volen treballar i acceptaran quasi qualsevol feina perquè, precisament, no els agrada ser un nini, ni tansols circumstancial.
Nini vocacional: aquests són els pitjors, i potser els més abundants. De la ganduleria en fan bandera, i ni treballen ni pensen treballar perquè no en són capaços i les feines els hi duren menys que un caramel a la porta d'una escola. Són irresponsables per definició i despreocupats per convicció. Oferir formació i feina a aquest grup és, diguem-ho clar, una autèntica pèrdua de temps i de recursos, doncs la majoria d'ells no estan interessats ni en una cosa ni l'altra.
Els primer grup de ninis són un producte de la mala sort i dels temps que corren. Els segon, d'un sistema educatiu que no potencia l'esforç, d'unes famílies que no en saben prou, d'una legislació excessivament tova i sobreprotectora i, no ho oblidem, d'una classe política que ara veu, en ells, un cofre ple de vots que encara ningú havia descobert. Necessitem canviar la improvisació a la desesperada per conservar la cadira per un lideratge seriós que reactivi l’economia en lloc de donar subvencions que després no podrem pagar.
Fa uns mesos, ni tan sols sabíem quants eren i avui per al PSOE-C s’han convertit en l’eix de la seva campanya. Malauradament són molts, molts més dels que voldríem. D’acord amb les dades recents d’un estudi que va fer públic UGT, gairebé 1 de cada 4 joves entre 16 i 24 anys és un Ni-Ni. És a dir, ni estudia ni treballa. Això ens porta a que quasi 130.000 joves catalans es troben en aquesta situació.És un problema molt greu. Fins aquí hi coincidim tots .Però és un problema que fa anys que ve produint-se i mai ningú des del govern l’havia abordat i ara, de cop i volta ara se’ns diu que s’aprovarà un pla pilot d’ajuts per a la contractació de ni-nis a empreses durant un període de 6 mesos. Amb un 40% de taxa d’atur juvenil i un 30% de taxa de fracàs escolar, algú es pensa que amb aquest pla pilot podrem solucionar alguna cosa?
A més, si tan preocupat estava el govern tripartit i els socialistes per la situació dels ni-ni, per què es van carregar els programes d’escoles taller, que segons els sindicats funcionaven molt satisfactòriament i quasi el 85% de joves participants en aquest programa (d’1 a 2 anys de formació pràctica en els centres de treball) sortia amb un feina, per substituir-les pels plans d’ocupació local, que segons tothom, no funcionen? Per solucionar el problema dels ni-nis cal anar a les arrels del mateix problema.
En primer lloc, al sistema educatiu, prioritzant totes les accions per reduir el fracàs escolar. Com és joves de 16 a 24 anys s’estiguin formant, menys ni-nis hi hauran.
En segon lloc, retornant la confiança a l’economia catalana i fent que hi hagi creació d’ocupació. Cal tenir present que a l’any 2006, la taxa d’atur juvenil era del 15% i ara és del 40%. Quan l’economia va bé, també es crea ocupacions per als joves.
En tercer lloc, possibilitant que hi hagi modalitats d’accés al mercat de treball que facin compatible el treballar amb continuar formant-se. Es tracta d’evitar que l’oferta de llocs de treball poc qualificats però amb una retribució prou bona per un jove, acabi amb l’abandonament dels estudis per part d’aquest jove. Com també incentivar les empreses per a que agafin i formin ni-nis com a aprenents, sense que això els hi suposi un cost afegit per a elles, perquè cal recordar que les persones que es formen, no són productives a curt termini, al contrari. És important que els joves que es troben en aquesta situació tinguin oportunitats per a formar-se.
I, en quart lloc, també cal incidir sobre el sistema de valors de la nostra societat, un sistema on l’esforç personal, la superació i altres valors d’aquest estil no es valoren. Quin reconeixement tenen el joves que sí que fan aquest esforç? De moment, cap. Hem de seguir així? Com s’ha vist, els canvis a impulsar són importants, de llarg abast i no es poden resoldre amb plans pilot de marcat caràcter electoral, per molt que ara els socialistes ho vulguin fer veure. El llistat de mesures pel NI-NI, no es res més que una inprovisació sense cap coherència.
La gran incògnita fins ara, és veure com quedaran les noves opcions independentistes. Si aconseguiran un resultat acceptable, o un de més testimonial que efectiu. Doncs els darrers estudis donen una petita representació a SI, mentre Rcat, continua sense sortir en les travesses. Esperem que la cosa millori. Això del Tripartit s'acaba, i ni els "Ni Ni", ho podran evitar. Una nova batalla per la independència de Catalunya ha començat. I aquesta, hauríem de mirar de no perdre-la.

Passar-se de frenada.

2010-10-28T18:02:00.004+02:00

Ahir un dirigent del Partit Popular de Catalunya tot exultant, fent referencia a la decisió del TSJC de deixar sense efecte el reglament d’utilització del català a l’Ajuntament de Barcelona i a la Diputació de Lleida (en base a la sentencia del TC que no considera el català la llengua preferent a Catalunya), parlava de què les administracions publiques catalanes s’ havien “passat de frenada”, i ara havien de posar-se a lloc.
Passar-se de frenada, no és també voler enterrar una llengua com la catalana, universal, i més que mil.lenària, en base a unes ideals basats en el drets de conquesta, més propis de l’edat mitja que del segle XXI ? Només els falta redactar el darrer comunicat de guerra: “En el dia de hoy, cautivo y desarmado el Ejercito Rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus ultimos objetivos militares. La guerra ha terminado”.

Un petit detall final pendent de les darreres correccions ortogràfiques i pendent també de canviar la data del comunicat i la rúbrica final. Passar-se de frenada, no és també parlar irresponsablement de la immigració únicament amb objectius electorals, oblidant-se de conrear la convivencia ? Passar-se de frenada no és també donar la raó a un alcalde de “Castilla La Vieja”, que autoafirma el masclisme oral i indecent ? Passar-se de frenada no és també criminalitzar que els catalans volguem seleccions pròpies ? Passar-se de frenada no és també donar ales a escriptors “frikis” i als seus cómplices (més frikis encara), vegis Sanchez-Dragó i Albert Boadella, quan parlen de Catalunya, i expliquen alguns costums que se surten dels límits de la moral col.lectiva ? Passar-se de frenada no és acusar governs de la Generalitat anteriors, i en concret al M.H Jordi Pujol, de fomentar la entrada de gent de creença musulmana, per a impedir immigració de parla castellana ? Passar-se de frenada no és …. i podriem seguir, i seguir.

Ja fa temps que el PPC, i el PP a Espanya, es passen de frenada amb Catalunya i els catalans, per motius clarament electoralistes, fins i tot amb tot plegat, crec sentir-me ara més assatjat que quan era petit, un temps on el català era perseguit, però que jo vaig parlar sempre sense restriccions, ara em sento, en democracia, que algunes veus diàriament em recorden la meva obligació de parlar en castellà, no és això passar-se de frenada ?
De tot cor espero que aquest dirigent del PPC que parla de passar-se frenada en l’àmbit de la llengua, quan circula amb el seu megascooter per Barcelona, sigui per lo menys socialment responsable i no es passi de frenada tot circulant, així entendrà perfectament que per la resta de coses cal que practiqui un esport que té oblidat: la reflexió i la tolerancia.
A sobre, quan més ens ataquen amb el català, alguns patriotes defensors de la llengua ens deixen, fa unes setmanes va ser Joan Triadu, i hem perdut en Joan Solà, esperem que la seva emprempta ens guïi per a recuperar el nostre País i la seva gent.
Hi ha dones i homes que lluiten un dia i són bones persones.
Hi ha dones i homes que lluiten un any i encara són millors persones,
però n'hi han que lluiten tota una vida
..... i en Joan Solà ha lluitat tota la seva vida per la nostra llengua, com ho hem de fer tots plegats ... viure en català, amb normalitat, sense estirabots, i mantenir-nos ferms. Fa ja uns quants anys, al 1981, era La Trinca que ens parlava de Catalunya com una reserva índia, Com el far-west no hi ha res. Si les coses segueixen així, no ens assemblarem a aquesta tribu apatxe, serem com el poble saharaui. Només ens salva d’algunes coses ser a l’Europa occidental. Potser que els partits i les entitats deixin de queixar-se i es posin a treballar per l’única sortida que ens queda, ser un estat català dins la Unió Europea.

CORRELLENGUA.

2010-10-02T08:44:00.003+02:00

Les activitats començaran a la plaça Maria Joaquim Boronat a les 17:00h amb activitats pels infants. A les 19:00h anirem tots plegats en Cercavila fins a la plaça del Castell on es realitzaràn, entre moltes d'altres activitats, el sopar popular i el concert.
A les 5 de la tarda a la plaça Maria Joaquim Boronat,
Arribada de la flama del Canigó,Espectacle infantil amb Mama Lin Show i jocs de Cucanya,
A les 7 de la tarda, de la plaça Maria Joaquim Boronat fins a la plaça del Castell,Cercavila popular amb la batucada dels Bentocats de la torre acompanyant la flama,
A 3/4 de 8 del vespre, a la plaça del Castell:Balls populars: actuació del Ball de Bastons, Ball de Pastorets, Ball de Serrallonga, Ball de Diables i Castells amb els Nois de la Torre.
En acabar,Lectura del Manifest,a càrrec de Maria Rosa Wennberg, Anton Sagal i Carles Marquès,
Seguidament,Amb dret a llengua! passi de documental,
A partir de les 9 del vespre, a la plaça del Castell,Projeccions, música d'ambient i sopar popular,Pa amb tomàquet, botifarra, vi o aigua i postres de músic.Preu del tiquet 6€ el mateix dia o venda anticipada al Bar La Torre i a Ca l'Astut.
Per la compra d'un tiquet es rifaran lots de cerveses Estraperlo.
A 2/4 d'11 de la nit a la plaça del Castell,Concert i projeccions:Hort del Nap (Rumba i versions)Raska (Rumba, Ska i versions)
Servei de barra, paradeta amb material divulgatiu, merxandatge...
Entrada gratuïta!
Coorganitza: Comissió Correllengua Baix Gaià 2010, CAL - Coordinadora d'Associacions per la Llengua.
Col·laboren: Ajuntament de Torredembarra, Òmnium, Seleccions Catalanes, Agrupació de Balls Populars de Torredembarra, Bentocats de la Torre, Ball de Diables de Torredembarra, Ball de Serrallonga Torredembarra, L'Hort del Nap, Torredembarra Decideix, La Gaianada - Col·lectiu Independentista del Baix Gaià, Ona La Torre, Diàri de La Torre, Esgràfig, Assemblea de Joves Independentistes de Torredembarra, Estraperlo - Cervesa Artesanal, Nois de La Torre i El Mònic.

Com diu el Tardà del Polònia: "Perdoneu, però algú ho havia de dir"

2010-09-27T19:38:00.002+02:00

Vaga hipòcrita
UGT i CCOO han convocat una vaga per al 29 de setembre, que té com a única finalitat salvar la cara davant l'opinió pública, però sense cap intenció d'obligar el Govern del PSOE a rectificar la seva política econòmica contra els sectors més febles de la població. És una vaga hipòcrita.
Aquests sindicats han estat servint de corretja de transmissió política i electoral del PSOE des de fa molt temps, i han col·laborat en la dinàmica governamental consistent en socialitzar les pèrdues i privatitzar els beneficis.
Es tracta d'organitzacions que funcionen mitjançant aparells burocràtics sobredimensionats, dirigits per funcionaris que no defensen els sectors més febles, sinó que representen interessos polítics i, en molts casos, simplement pretenen la supervivència dels seus burocràcies.
Passats ja els temps de l'antifranquisme, UGT i CCOO són maquinàries burocràtiques que representen alguns sectors dels treballadors, però que deixen sense defensa als sectors socials més marginats.
Els dirigents d'aquestes organitzacions no van alçar la veu quan el Govern del PSOE, com d'altres a occident, va sortir en ajuda dels banquers, que van veure perillar els seus beneficis per la crisi que ells mateixos havien creat.
Si els diners públics es lliuren als bancs i caixes, o als empresaris del sector de l'automòbil, és evident que l'aposta per afrontar les conseqüències de la crisi és ajudar els més poderosos en perjudici dels més febles.
Aquesta dinàmica no és d'ara. Des que Zapatero va començar a negar que hagués crisi quan l'atur estava augmentant de forma clara, ja es va veure que el PSOE adoptava les posicions liberals i conservadores per afrontar la crisi.
El problema és que els socialistes han anat massa lluny en la seva política de protegir els poderosos i fer caure tot el pes de la crisi sobre els més desfavorits. Així, ha arribat un moment en què els sindicats s'han vist assenyalats com còmplices pels ciutadans perjudicats.
En conseqüència, han decidit fer un gest teatral. I com una pura qüestió d'imatge, de publicitat, de propaganda, han convocat aquesta vaga general. Saben que no servirà de res, però la seva única pretensió és no perdre clientela.
Només pretenen mantenir les seves estructures, els seus negocis i els llocs dels seus funcionaris i buròcrates. Tot això perillaria si quedés clar que, en la pràctica, i malgrat les seves paraules, aquests sindicats treballen per al poder, per als que manen, i per a si mateixos.
Per què no s'aclareixen públicament els comptes dels sindicats? Quant cobren de l'Estat? Quin percentatge es porten de cada expedient de regulació d'ocupació que negocien? Quant es queden de cada conveni col·lectiu que pacten? Com funcionen les seves cooperatives?
I així podríem seguir. Les respostes a aquestes preguntes, i a d'altres similars, probablement ens portaria a preguntar-nos si aquests sindicats són necessaris. Probablement, llavors quedaria molt clar que fa molt de temps que aquests sindicats són maquinàries reaccionàries utilitzades pel poder per controlar els sectors més desprotegits i més marginats.
ANTONIO GALEOTE.

Fer volar coloms .

2010-09-21T21:35:00.004+02:00

En primer lloc cal tenir clar que pel sol fet que Catalunya pogués tenir un concert econòmic amb l’estat espanyol, com tenen els bascos i els navarresos, això no seria necessàriament garantia de res.
Tot dependria del tipus de concert i, el que és més important, del cupo que es pactés. A Navarra i Euskadi estan encantats perquè tenen uns cupos molt assumibles, però això no és cap garantía que a Catalunya passés el mateix.
Cal dir-ho perquè molta gent és pensa que pel sol fet de tenir un concert econòmic aquí lligaríem els gossos amb llonganisses, i ja ni tan sols caldria considerar la possibilitat d’una eventual independència per resoldre els nostres problemes. Doncs no, no és tan senzill com pretenen alguns.
Dit això, si obtenir la independència de Catalunya és una tasca gens fàcil però almenys té l’avantatge que només depèn de la voluntat dels catalans, tant l’alternativa de l’estat federal que propugnen els socialistes com el concert econòmic que propugnen els convergents tenen la pega que no només depenen de la voluntat dels catalans sinó que també depenen de tercers, uns personatges que ni són federalistes ni estan per ampliar els concerts a altres territoris de l’estat.

És com aquells que diuen que la solució als problemes de Catalunya passa per modificar la constitució espanyola. Sobre el paper una modificació constitucional és factible, només cal que els dos grans partits d’àmbit estatal es posin d’acord. Però intueixo que quan això passi només serà per tornar enrere, per reduir l’autogovern i per recuperar competències ara cedides a les autonomies.

En definitiva, tal com estan les coses qualsevol canvi de la constitució només tindria com a fita l’enfortiment d’Espanya a costa de l’afebliment de Catalunya. Això sí, potser aprofitarien l’ocasió per tocar també allò tan caspós de la monarquia.
Per tant, com que ni el concert econòmic, ni el federalisme del tipus que sigui, ni una constitució més favorable per a Catalunya són camins viables, d’alternativa només n’hi ha una, i es diu independència. De fet, n’hi ha una altra que també té els seus partidaris: no fer res i, com diu aquell, qui dia passa any empeny.
Però la resta és fer volar coloms.

Comença el compte enrere.

2010-09-08T18:01:00.002+02:00

Finalent serà el 28 de novembre que els catalans exerciran el seu dret a vot. Entremig, una vaga general, una visita del Papa i el mateix dia un Barça - Madrid, espectacle que preocupa els consabuts analistes que, encara no entenc perquè, no critiquen els bipartidismes fatídics.
Totes les formacions polítiques coincideixen en assenyalar la trascendència de les properes eleccions al Parlament de Catalunya. I si el debat no es torça, les properes setmanes de campanya electoral seran les més identitàries mai viscudes en democràcia.
La confrontació política pacífica, entre Catalunya i España, mai havia estat tan desacomplexada, i el que passi a partir del 29 de novembre segons quin sigui el resultat electoral, marcarà el futur nacional de Catalunya. Sigui per a bé o per a mal.

Tothom ara anirà marcant territori, el sobiranisme català per un costat i els sobiranistes espanyols per l'altre. Els de Can PP ja s'han afanyat a dir que estan disposats a fer el mateix que han fet al País Basc. Una senyal que la cosa promet.
El que hi te més a guanyar o a perdre, és el sobiranisme català. I només del que faci o deixi de fer, en depèn el seu resultat electoral. El dia D per un nou futur nacional de Catalunya ja te data. Ara només cal que tothom faci la feina bé, sense complexes amb coratge i convicció. I el bon resultat estarà garantit. Les properes eleccions del 28-N han de ser l’inici del divorci amistós entre Catalunya i Espanya. Només hi ha d’haver dues consignes; partits catalans i construcció de l’Estat propi. Aquests són els objectius guanyadors La confrontació amb España arrenca motors

TANCAT PER VACANCES

2010-08-12T17:18:00.011+02:00

Si jo només escrivís pel gust d’escriure ho faria en un full de paper qualsevol i, per tant, sense facilitar-ne l’accés a tercers. Però com que bàsicament escric perquè em llegeixin vaig obrir aquest blog d’accés lliure per a tothom.
Suposo que el meu plantejament no és gens original i se’l fa qualsevol persona que mantingui un blog obert. Ara bé, tal com passa cada any per aquestes dates, des de fa uns dies les visites al blog comencen a minvar de manera dràstica. Els lectors marxen de vacances i intueixo que això inclou que els seus ordinadors s’agafin igualment un descans. Així que agafant l’exemple desconnecto del blog durant uns quants dies, sense data concreta de tornada.
Qualsevol idea, queixa o suggeriment de temes a tractar que em feu arribar seran benvinguts i, dintre de les meves possibilitats, tinguts en compte, com sempre. Qui em busqui, ja sap on trobar-me.Encara que, ben mirat, si no queden lectors difícilment ho tenim. En fi, sigui com sigui, fins aviat! Ara bé unes reflexións per aquestes vacances :
1)Gràcies a la victòria que vam regalar als castellans a l'últim mundial de futbol hem pogut destapar una veritat que no s'havia visualitzat fins ara. Els colons castellans a Catalunya no estan organitzats, però són molt tossuts.
La prova ha estat la guerra de banderes que s'està vivint al país. Només cal donar un vol per la Torre o principalment per altres poblacions mes grans per veure com es reparteixen.
Als barris "normals" les senyeres són majoria, i les estelades són més que les "espanyoles" tot i que aquestes, al ser una cosa mai vista criden molt més l'atenció.
A determinats barris o ciutats perifèrics, allà on la gent és més pobre (en general) apareixen en grans quantitats banderes "espanyoles". Quin desproposit!! La raó és clara i no descobriré ara la sopa d'all. En aquests barris es pensen que viuen a espanya. Escolten a tota hora les televisions castellanes que els venen que el problema del seu ,país rau en que la nostra classe dirigent és inepta.
Veuen el Plan~E i es pensen que ha vingut castella a regalar-nos diners per fer places públiques, sense adonar-se que aquests diners i molts d'altres han estat manllevats abans de les seves butxaques. En això no sé si se'n pot fer alguna cosa.
Però hi ha una altra raó que crec que és extremament important. Cada any castella ens manlleva 18.000 milions pel cap baix que no són mai retornats al nostre País.
Això vol dir 4.500 Euros per persona en edat de treballar a l'any.
I sabeu que en pensen d'això? Doncs que a ells no els en treuen tants. Perquè ells són més pobres i contribueixen molt menys. Pensen: "Algun cataluflo estará pagando por mi."
És cert això? No. És radicalment fals. És inversament fals.
La veritat de veres és que el que manlleva castella a cada ciutadà de catalunya no és el que posa de la seva part a la caixa comuna i no és tornat mai a Catalunya. Sinó el que li hauria tocat a ell un cop fet el repartiment pertinent.
És a dir, suposem una persona que guanya 90.000 Euros a l'any i una que en guanya 15.000. El que guanya 90.000 Euros l'any en paga 45.000 en impostos dels que 15.000 se'ls queda l'estat per la puta cara. El que guanya 15.000 en paga 3.000 i l'estat se'n queda 1.000. A qui li costa més diners pertanyer a l'estat castellà?
A primer cop d'ull hom podria pensar que al primer. Però la veritat és que els 9.000 Euros que de promig han estat manllevats a aquestes dues persones, a l'hora de la veritat en que s'invertirien? En autopistes? una part. La resta en escoles públiques, en transport ferroviari, en asistència mèdica, en programes d'educació per als no qualificats, en autobusos, en poliesportius, en millora de les pensions i les ajudes a les classes menys afavorides.
La primera persona seguramet gaudirà de les autopistes, però la seva escola és concertada, té una mutua, té feina, va al dir i no viatja en autobús. És a dir, que d'aquests 9.000 Euros directament n'aprofitarà uns 2.500. Ara, l'altra persona sí que gaudirà directament de totes aquestes millores socials.
Sense tenir en compte el valor a llarg termini que li pugui suposar que el sistema li proporcioni una qualificació, per simplificar i posar números, podriem dir sense equivocar-nos gaire que l'aportació que està fent a l'estat cada any és de 6.500 Euros.
Llavors, si qui guanya 45.000 Euros nets està fins els collons que l'estat li'n manllevi 2.000 cada any. Com ha d'estar el que en guanya 12.000 sabent que l'estat li'n manlleva 6.500?
Si fossin conscients del que els costa cada any, de veritat, pertanyer a Castella, voldrien continuar jugant a aquest joc?
O optarien per la independència de Catalunya per molt espanyols que se sentíssin i es continuessin sentint?
Tot va a percentatges, però em sembla que un percentatge molt significatiu d'aquesta gent començaria a pensar-se les coses d'una altra manera, i qui continués amb la tonteria, com a mínim no ho diria tant orgullós. Ni penjaria la bandera amb tanta xuleria.Total, dit tot això. Per als que tenen pressa per assolir la independència: Cal fer arribar aquest missatge a aquesta gent. No sé com. Primer caldrà posar números veritables al que us acabo de contar. El Cercle d'estudis sobiranistes o algú que estigui acabant una carrera de macroeconomia ho podria fer. Imagino que es podria fer una taula amb ingressos bruts per una banda i cost real de la pertinença a Castella per l'altre.
Després caldran fulletons. Segurament en castellà. Segurament amb la "bandera d'espanya" per algun lloc. I repartir-los, bustia per bustia, má a má, per tots aquests barris que el més català que escolten és Rádio TeleTaxi.
2 )Amb els de Reagrupament per un costat, Solidaritat per un altre, ERC pel costat que no toca i CIU pel de sempre, així no anirem enlloc.
Uns i altres marcant territori i fent-se fotos, per veure qui és més maco. I mentre es retraten mútuament, cap surt a la foto i el que fan realment, és ensenyar el cul.Quan el que tindrien que fer es treure els peus de l'aigua d'una vegada, i començar a caminar amb fermesa tots plegats.
Au, ja us he donat feina!!!
* Sóc conscient que les imatges que acompanyen el comentari, no hi té res a veure. Però creieu-me, gallina vella no fa bon caldo, així que millor enriquim-lo amb avecrem .

ANEM PER FEINA.

2010-07-26T19:31:00.002+02:00

Coneguda la sentència del Tribunal Internacional de Justícia avalant el procés de la independència de Kosovo, ara podem dir que Espanya, defensora aferrissada de les posicions de Sèrbia contraries a un Kosovo lliure, però òbviament mirant de reüll cap a Euskadi i Catalunya, ha perdut estrepitosament la partida. Ho ha fet juntament amb els quatre països de la Unió Europea que, per motius similars, encara no han reconegut diplomàticament Kosovo: Xipre, Grècia, Eslovàquia i Romania. 22 a 5. Francament, posats a triar alguns preferim estar en el grup format per Alemanya, França, Regne Unit, Itàlia, etc., i ara encara amb més motiu.
Catalunya no és Kosovo ni Espanya és Sèrbia, això està molt clar i no cal que Espanya ens ho recordi, però tant Espanya com Sèrbia s’han afanyat a dir que tot i la sentència no pensen reconèixer Kosovo. Una sentència que no només no perjudica sinó que avala, ni que sigui moralment, les aspiracions d’independència unilateral de Catalunya quan es donin les circumstàncies i les majories democràtiques que ho permetin. És a dir, el tribunal de la ONU ens diu que la voluntat dels seus habitants resulta suficient per legitimar la independència unilateral de Kosovo, sense que es puguin admetre, com pretenien Sèrbia i Espanya, interferències foranes que ho impedissin. Si Sèrbia i Espanya no volen acceptar les tesis de la ONU estan en el seu dret: no hi ha cap llei que impedeixi fer el ridícul.
A partir d’aquesta sentència queda clar que si la majoria dels habitants d’un determinat territori (posem per cas Catalunya) volen independitzar-se però la normativa de l’estat al que pertanyen no ho permet (aquest seria el cas d’Espanya), la declaració unilateral d’independència és, a ulls de la ONU, una via igualment legítima.
En altres paraules, la sobirania d’un estat no pot estar mai per sobre de la voluntat d’un poble. Alguns entenem que extrapolant aquesta sentència, allò de la indisoluble unidad de la nación española ja no serà un argument jurídic vàlid que justifiqui la intransigent posició espanyola, per més que ho diguin els seus tribunals.

Covardia.

2010-07-14T19:47:00.005+02:00

Que PP i C's votin en contra d'una ILP per convocar una consulta popular sobre la independència entra dins dels paràmetres de la normalitat, però que ERC, CIU i ICV-EUiA votin contràriament a la resolució al costat del PSOE-C entra dins d'una dinàmica tristament normalitzada: la dinàmica de la inèrcia, de la mediocritat, de la covardia, de la legalitat espanyola.
És la segona vegada que el Parlament rebutja a tràmit la ILP per convocar una consulta popular sobre la independència, i amb els vots d'ERC, els unionistes, autonomistes, covards i professionals de la poltrona han tornat a prohibir la materialització de la democràcia.
Quan encara no ens hem refet del bany de masses que va suposar la gran manifestació del 10 de juliol; quan encara el País està en estat de xoc emocional després de la demostració de força popular que van viure els carrers de Barcelona; quan la il·lusió i la trempera bullen més que mai en aquest País... és quan els partits polítics amb representació parlamentària decideixen lluir-s'hi i arrapar-se més que mai a les cadires i poltrones parlamentàries.
Tres dies. Un temps rècord. Tres dies han trigat els nostres representants a trepitjar vilment i passar-se per l'arc de triomf els anhels i les aspiracions de centenars de milers de manifestants de dissabte.
Estava equivocat. Per a guanyar la llibertat plena no podem comptar amb els partits. Viuen en un ecosistema que els aïlla completament de la realitat. Fins i tot anant a la manifestació no van aconseguir captar ni durant una dècima de segon el seu sentit últim. Les entitats i la la societat civil han de tirar pel dret. El Consell de Garanties Estatutàries primer i la Mesa del Parlament de Catalunya després han tombat la Iniciativa Popular per a la convocatòria d'un referèndum sobre la independència de Catalunya.
Que els responsables dels partits polítics presents al Parlament ho hagin fet just tres dies després de la demanda massiva d'independència de més d'un milió de catalans al carrer té una força simbòlica espectacular. Vol dir, senzillament, que l'establishment autonomista i els seus gestors no han entès absolutament res. On és aquell abans i després de què ens parlaven en l'habitual fase espasmòdica declaratòria que sempre queda en el no res?
Quines institucions tenim que garanteixen la limitació dels nostres drets democràtics fonamentals? Com tenen els pebrots de posar per damunt de l'exercici de la lliure decisió del poble els preceptes inservibles d'una Constitució arnada?
No van escoltar que la majoria d'aquest poble passa de la suprema llei dels colonitzadors? Ensorrar fins als fonaments el sistema autonòmic i els seus gestors, extirpar-lo per sempre de les nostres vides, no és només una exigència de coherència nacional, ha esdevingut també un imperatiu bàsic de caràcter no només ètic, sinó simplement democràtic. Els senyors juristes del Consell de Garanties Estatutàries i els senyors diputats del nostre Parlament, com han pogut atrevir-se a vulnerar d'una manera tan descarada la voluntat àmpliament majoritària del poble al qual diuen servir i representar?
Això està podrit i convé, quan abans, enviar-los a tots a l'atur ¡. Sovint la realitat supera la ficció, és segurament la il·lustració perfecta del motiu principal causant de la desafecció política que es produeix gradualment i lenta al nostre País.El solc que separa ciutadans i polítics és cada cop més gran i amb aquest acte de burla parlamentària que han proferit els professionals de la política queda clar que el poble català té enemics mortals a casa mateix.

REFLEXIONS DESPRÉS DE LA MANIFESTACIÓ.

2010-07-12T16:46:00.007+02:00

Dissabte a la tarda vaig anar a la manifestació per la independència ( alguns encara insisteixen que era en defensa de l’estatut, potser és que parlen d’alguna altre manifestació) que hi va haver a Barcelona.
Quasi un milió i mig de persones manifestant-se perquè Catalunya esdevingui un estat. Aquesta va ser la realitat. Allà ningú va fer cap proclama per ser una regió d’espanya, sinó tot el contrari. “Som una nació i nosaltres decidim”i el dia que vulguem serem un estat, per molt que el Tribunal Constitucional ens recordi “d’indissolubilitat de l’estat espanyol”. Gràcies TC per ajudar-nos en aquesta feina..
Que no tinguin cap dubte que al final, més aviat que tard, acabarem aconseguint el que el dissapte demanàvem. El 10 de juliol de 2010, ho vam expressar clar i català, pels que encara no s'han adonat de cap on hem d'anar, i segueixen volent anar allà, on ja ens han dit que no ens hi volen.
El gran error de la manifestació del 10 de juliol fou permetre que aquesta es dissolgués. Si examinem els fets, comprovarem com fou la ciutadania, única entitat de la sobirania real del país, aparcà tota polèmica política sobre la capçalera tot posant al davant l'únic legitimat a anar darrere qualsevol lema: el poble. Fou, doncs, el poble el veritable protagonista, i l'únic amb capacitat de deixar les coses clares.
Deixar les decisions en mans d'uns polítics que pensen més en les eleccions que en fer "les eleccions necessàries", ja sabem com resultarà. A més, tot i que el milió i mig llarg de ciutadans que van ocupar els carrers de Barcelona van deixar molt clar el seu projecte polític, els polítics faran la seva lectura particular a l'estil de Montilla (és que encara creiem en l'Estatut). No senyor president. Els catalans no creuen en l'estatut.
I esperen fets, no paraules. O, de fet, esperen un, de fet. Un únic fet que pot comportar l'única autovia vers la dignitat.
Tanmateix, la transcendència del dia 10 no fou tant la manifestació com l'escenari que s'obre. Ja dic que fou un error dissoldre la manifestació, perquè, com que tinc vocació de Sant Tomàs, no em crec del tot els partits. Se suposa que l'important hauria de venir ara, amb decisions que les nostres institucions hauran de prendre al marge de la llei (perquè és evident que avui Catalunya és una nació al marge de la llei, un país indocumentat, sense dret a existir en el camp jurídic). Deixar, doncs, el país, en mans d'aquells que al llarg dels darrers cinc anys no han fet altra cosa que acotar el cap mereix nul·la confiança. Dissabte, els manifestants hauriem d'haver anat a la Plaça Sant Jaume, ocupar les institucions, fer un govern provisional i ésser conseqüents amb les consignes. Altrament, és una pèrdua de temps. I si no, temps al temps El resultat final, però, va superar totes les expectatives: Una gran multitud va col·lapsar els carrers de Barcelona, de tal manera que ens va ser impossible moure'ns de lloc, literalment, durant més d'una hora i mitja.
Més que una manifestació, semblava una concentració. Vam descobrir que pel lateral esquerre avançàvem més ràpid, així que ens hi vam posar i d'aquesta manera, mica en mica, vam poder avançar tots els blocs de partits polítics, fins arribar a la capçalera.Els únics crits que vaig sentir, durant tot el recorregut, van ser: "In, Inde, Independència", "No volem ser una regió d'espanya" i "Som una nació. Nosaltres decidim". A més, quan passàvem per davant d'algun balcó amb una bandera espanyola (en vam veure alguna) la gent cridava "Fora, fora, fora, la bandera espanyola".
No vaig sentir cap crit, cap, a favor de l'Estatut. Era evident que després de la retallada del Constitucional i de les declaracions de Zapatero, el somni d'una espanya federal esdevenia impossible. L'únic que ara és realment possible és la independència, perquè només depèn de la nostra voluntat.Si algú es pensava que la gent és imbècil i que encara es creuria que "una altra espanya és possible", s'equivocava.
La manifestació del 10 de juliol de 2010 ha estat la més gran de la història de Catalunya, i ha estat una manifestació per la independència. Cadascú pot opinar el que vulgui.El poble català ha començat a caminar, amb pas ferm i decidit, cap a la independència.Ara bé, avui els politics: El d’Iniciativa parlen de reformar la Constitución, els socialistes d’estat federal i el Mas de concert econòmic. Amb aquesta colla d’incompetents no anirem enlloc.
Disapte, es va demostrar que el poble va al seu davant (literalment). O canviem a tots aquests mediocres o no anirem enlloc.La independència de Catalunya, una utopia als anys 80 i 90. Una necessitat al segle XXI. .L’espoli fiscal al que estem sotmesos els habitants de Catalunya, és un fet més que contrastat. Les mancances econòmiques que pateixen les administracions de la nostra nació tenen fàcil solució: Reclamar allò que és nostre, aquells impostos que tots paguem i que no es reverteixen en el nostre benestar, en la nostra economia. Espanya ens ofega econòmicament, i en una situació com l’actual, en la que la crisi financera ha esdevingut una crisi econòmica real per moltes famílies catalanes, lliurar-se d’aquest llast ha esdevingut una necessitat per tornar a treure a línia de flotació una nació emprenedora i amb la vista posada en un mercat global. Si parlem en termes empresarials, Catalunya és una empresa solvent i rentable, però mentre segueixi essent una sucursal d’una empresa que ha fet fallida, estarà condemnada a la bancarrota.
Catalunya és una nació, i el poble català, com a tal, te el dret sobirà de decidir sobre el seu futur. Podem seguir formant part d’un estat que ens ofega econòmicament, amb un parlament que qüestiona les decisions que els representants del poble català han pres des de la seva llibertat i sobirania. Podem seguir acceptant unes regles del joc que vulneren els drets internacionals, i seguir submisos als capricis imperialistes d’aquells que creuen en la unitat i la indivisibilitat d’espanya, aquells que entenen espanya com una sola nació, amb una sola cultura i una sola llengua. Podem, en definitiva, continuar vivint en aquesta situació anòmala en la que el poder polític i judicial d’una nació s’imposa a la voluntat popular d’una altra nació de ple dret, la nostra.
Els catalans hem de ser lliures per decidir, i decidir per ser lliures. Per poder replantejar-nos la nostra relació amb espanya i amb la resta del món, per poder destinar els nostres impostos en allò que creguem important, sense estar pendents de quina serà la partida que l’estat espanyol destina a Catalunya, sense haver d’aguantar humiliacions polítiques que son vistes com a inversemblants per a la majoria dels països democràtics del nostre entorn.
La independència de Catalunya ja no és tan sols una postura basada en els sentiments, la independència de Catalunya és la única via que te el nostre país per garantir l’estat del benestar a totes les persones que hi viuen. Catalunya no pot seguir essent el sosteniment d’una espanya que no ha fet els deures, que s’ha bolcat a les ajudes europees i a l’augment del PER per satisfer a aquells que no han fet esforços per invertir, innovar i crear riquesa. Catalunya està en crisi, Catalunya s’empobreix, i la solidaritat catalana ha arribat al seu límit. El poble català no pot permetre’s el luxe de seguir pagant el dèficit estructural de l’estat espanyol quan les empreses i famílies catalanes es troben en una greu situació de crisi econòmica, d’un atur en augment, d’un increment de la pobresa i d’un important dèficit en la inversió en infraestructures per part de l’estat que gestiona els nostres impostos.
La lluita per la independència ha arribat a la seva fi. Ara toca treballar per la independència, treballar pel nostre país i proclamar a viva veu la independència de Catalunya. L’independentisme ja no és un moviment social, l’independentisme és una necessitat, és l’eina que ens cal per ser pròspers en un món globalitzat. La hipocresia de la solidaritat catalana ha topat amb la crua realitat. Necessitem gestionar els nostres impostos, necessitem legislar la nostra pròpia societat sense la fiscalització d’un parlament que res te a veure amb el poble català. Necessitem, en definitiva, ser un estat més en els mapes geogràfics, econòmics, polítics i socials. Tenir un estat propi, no vol dir estar barallats amb els estats del nostre entorn, i molt menys amb la gent que hi viu. Tenir un estat propi vol dir triar lliurement el nostre destí, el nostre futur.

El nàufrag.

2010-07-06T16:59:00.005+02:00

El PSC és només una franquícia del PSOE, i això ja fa temps que ho sabem. Però que en els moments que estem vivint, que sense cap dubte, són moments claus de la nostra història nacional, haguem de veure la Chacón i tota la plana major dels "socialistes" "catalans" encara rient-li les gràcies a Zapatero i mesurant les paraules una a una per no ofendre el germà gran, m'ha indignat sobremanera.
Per mi, a partir d'ara el PSC no existeix. Quan parli d'ells parlaré del PSOE, perquè si són incapaços de parlar sense demanar permís i defensar el que els toca defensar sense mirar enrera, per mi no existeixen.
Si algú em sent parlar del PSOE, i em diu: "home, deus voler dir el PSC, no?", li contestaré: "No, parlo del PSOE, el PSC no existeix".
El dilluns 28 de juny de 2010 el Tribunal Constitucional (TC) va emetre la seva sentència condamnatòria a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, i de manera immediata el President de la Generalitat de Catalunya, José Montilla, va aparèixer per presentar batalla a la sentència, i a més va anunciar (a sorpresa meva) una manifestació en contra de la sentència del TC. Fins aquí tot normal, i personalment fins i tot sorpresa extrema per la contundència de les paraules de Montilla, encara que sempre cal preveure sorpreses d’última hora, i molta cautela, pel que fa a les declaracions dels dirigents del PSOE, ja que l’experiència ens diu, que prioritzen més la foto, l’impacte immediat, que les decisions de fons adreçades a donar solució a les demandes de la societat catalana.
A partir d’aquí la nau del PSOE-C se li va trencar el timó i ha navegat a la deriva amb un perill de desatre palpable. Una vegada la manifestació es troba ja convocada i quasi bé preparada, Montilla (recordo, el primer causant d’ella) no vol, no pot, no el deixen, no li interessa electoralment, anar darrera una pancarta que diu: NOSALTRES DECIDIM, SOM UNA NACIÓ. Aleshores Montilla s’aixopluga amb certa mala fe, dins de la nostra senyera, la senyera de tots, no perquè la senyera sigui el que ell ha dit, sinó per evitar la foto darrera d’una frase que li produeix alèrgia, i perquè no dir-ho li accelera una hemorràgia electoral letal.
Tot aquest espectacle de Montilla i del PSOE-C, enrareix l’ambient previ a la manifestació del proper dissabte 10 de juliol a les 6 de la tarda, per lo tant no fem cas a als cants de sirena de Montilla ni dels socialistes, i seguim cap a la nostra Itaca, tot preveient que que el vaixell del PSOE-C encallarà, i veurem com Montilla el diumenge 11 de juliol de 2010, es converteix en un nàufrag de la política catalana, ell s’ho ha buscat.

ÉS POSSIBLE ?

2010-07-01T20:21:00.003+02:00

Em fa molta mandra escriure, encara que pixi fora de test...A les eleccions espanyoles del 2004, el PSC ens demanava el vot per José Luis Rodríguez Zapatero, dient, textualment, "una altra Espanya és possible". Han passat sis anys i crec que ja hem vist prou coses com per fer-ne un petit balanç. Per començar, però, no estaria malament recordar la situació política que es vivia aquell 2004.
El PP de José María Aznar havia dut a Espanya a la guerra de l'Iraq, havia desenvolupat una política fiscal clarament favorable pels rics i contrària pels pobres, havia privatitzat empreses públiques per quatre duros a amics de la infantesa i havia lluitat per fer fracassar qualsevol intent d'avançar cap a un model d'estat federal. I aquestes en són només unes quantes.
En aquest context, dons, el Partido Socialista Obrero Español (PSOE) s'havia postulat fàcilment com a alternativa al Partido Popular (PP) i molta gent es va arribar a creure que potser sí que amb el PSOE de Zapatero -dialogant, respectuós i amb talante-, "una altra Espanya" era "possible". Tan en el terreny social i econòmic, com en el terreny nacional i cultural.Han passat 6 anys des que Zapatero va ser investit president del govern d'Espanya Anem a veure, doncs, què ens prometia ZP llavors i què ens hem trobat ara:
Comencem per l'estatut: era un estatut de joguina, un estatut òbviament espanyol, com no pot ser d'altra manera, un estatut pensat directament per encabir-lo a la constitució espanyola. Un estatut rebaixat ja a la primera de canvi perquè els espanyols ens l'aprovin a les seves corts. De fet no deixa de ser una llei orgànica, sí orgànica, però orgànica espanyola. Un estatut que feia riure només de mirar-li les tapes, a data d'avui ja socarrimades.
A la merda l'estatut! Que se'l confitin!
No a la guerra: Espanya ha sortit a bombo i plateret de l'Iraq per anar a fer la guerra a llocs menys mediàtics, com ara l'Afganistan.
A hores d'ara, malgrat la crisi i les lliçons morals que van donar aleshores, encara mantenen una guerra que Justícia i Pau qualifica de "caríssima" i "no ajustada al dret internacional". La despesa militar continua sent impressionant (18.000.000.000 d'€ l'any 2010) amb imbecil-litats de l'alçada d'un campanar com la compra de 300 blindats per 1.300.000.000 d'€ aquest mateix 2010.
Maternitat: El xec-nadó de 2.500€ que es donava fins ara a totes les famílies, suprimit al 100%. Passem d'una mesura il-lògica (ja que hi havia famílies que no els necessitaven) a una mesura injusta (ja que més d'un i de dos decidiran no tenir fills fins d'aquí uns anys, per la situació econòmica, o, en el pitjor dels casos, els tindran igualment, però patint mil i un maldecaps per sortir-se'n).
Explicacions: A l'anunci electoral es tira en cara al PP que no donava explicacions sobre certs assumptes. Després de veure la implicació de càrrecs del PSC i el PSOE en trames de corrupció urbanística o de veure com s'encobreixen les grans fortunes que estafen milions d'euros a hisenda amb comptes a Suïssa, però, no sembla que puguin donar massa exemple de govern o política transparent.
Gent gran: La "congelació" de les pensions no és res més que una retallada a la pràctica, ja que la inflació, no acompanyada d'una pujada equivalent de la pensió, provocarà una disminució del nivell adquisitiu (és a dir, de la qualitat de vida de les nostres persones grans
Manipulació: Un govern que no manipulés no diria que l'esquerra independentista basca no es pot presentar a les eleccions "perquè és ETA", quan la primera ja ha fet el pas definitiu per a separar-se'n i apostar exclusivament per la via democràtica per a aconseguir els seus objectius. Tal com feia el PP, amb l'excusa d'ETA tot s'hi val, fins i tot manipular la gent per guanyar uns quants vots.
Europa: Encara em pregunto per què Espanya fa els graus universitaris amb 4 anys i la resta d'Europa els fa només amb 3. Si això és ser més europeus, que s'ho facin mirar. Fins ara, a Europa només la han seguit per aplicar retallades socials i mesures neoliberals.
Discriminació: No és comprensible com és que encara no hi ha una llei que reguli els continguts dels anuncis de televisió en temes de discriminació sexual. De la mateixa manera que es regula el llenguatge o segons quins tipus de programes o pel-lícules, per tal que les criatures no escoltin segons quines paraules, també s'hauria de regular la forma com s'anuncien les joguines, els detergents, els iogurts, etc.
Medi ambient: El PSOE ha renovat les llicències per 10 anys més a centrals nuclears que ja havien esgotat els permisos, ha promogut el transvasament dirigit per La Caixa com el de l'Ebre-Barcelona, ha retallat el pressupost en energies renovables a la meitat del 2008 al 2009, etc. Van utilitzar de forma partidista el desastre del Prestige i aquí es va acabar la cosa.
Treball: La crisi no només no l'estan pagant les persones que s'han enriquit provocant-la, sinó que la paguen i la seguiran pagant previsiblement els treballadors més humils, que a hores d'ara s'estan manifestant per la retallada de drets laborals que patiran. Fins i tot s'han atrevit apujar l'IVA, un dels impostos més injustos que existeixen per la seva condició d'indirecte (és a dir, no proporcional amb el que es cobra, sinó igual pel ric que pel pobre).

Habitatge: "Si tu vols, tindrem habitatge assequible", deia Montilla en aquest anunci. No cal que recordi la proposta que poc després d'entrar al govern van fer, de pisos de 30 metres quadrats, oi? I tampoc cal que expliqui a ningú que a hores d'ara, si vols emancipar-te, només ho pots fer lligant-te gairebé de per vida a un préstec amb qualsevol entitat bancària, oi?
Escoles: Si les coses no han canviat mentre estava escrivint aquest totxo, la ràtio alumnes/mestre continua sent de 25/1 i tenim la proporció més gran de barracons per alumnes de tot l'estat espanyol (1.046 aquest darrer curs 09/10). L'educació, òbviament, no és la seva prioritat, i així ens va.
Estat federal: Sempre que parlàvem de la independència amb els del PSOE ens deien el mateix: "Nosaltres estem per una Espanya federal, que avanci en competències cap a les comunitats nacionals i que reconegui les seves peculiaritats i dret a l'autogovern". Al final, s'ha demostrat que no han intentat ni avançar cap a una Espanya federal ni tan sols han intentat fer pedagogia entre el poble espanyol. Senzillament ens han retallat l'Estatut amb la complicitat dels juristes més carques (nomenats a dit pel PP i el PSOE) i ens han dit que ens hi posem fulles.
En conclusió... Que amb Espanya ho tenim cardat. Vivim dues crisis, els catalans: La crisi econòmica, que algun dia ja en parlarem amb calma, i la crisi nacional, que ens ha de dur cap a la independència perquè l'Espanya ja ha dit més enllà del punt on ens ha deixat el Tribunal Constitucional no podrem passar.

CLARIVIDÈNCIA ¡

2010-06-29T20:46:00.003+02:00

Després de molt barallar-se i donar-hi voltes, el Parlament de Catalunya, el Parlament que representa les nostres voluntats, va aprovar un text d'Estatut.
Un text fet amb por, redactat de la manera més rocambolesca per no molestar Espanya i seguir-hi encaixant. El text, repeteixo, aprovat pel nostre Parlament, i per tant per tots nosaltres, es va enviar a les Corts espanyoles, acompanyat d'emissaris de bona voluntat de diferents partits polítics.
Però tot i això, va ser retallat de forma insultant .
Aquest Estatut retallat, vilipendiat i insultant va ser ofert als catalans per refrendar-lo. En aquell referèndum jo vaig votar que no, perquè el considerava una ofensa a la dignitat del nostre Parlament, les nostres institucions i el nostre Poble. Però els quatre arreplegats que vam anar a votar aquell dia vam decidir per àmplia majoria que volíem aquell Estatut, i per tant, com a demòcrata que sóc, el vaig acceptar i el vaig fer meu.
Gràcies als recursos del Partit Popular i del "defensor" del poble (del PSOE), entre d'altres, i després de quatre anys de marejar la perdiu, un Tribunal Constitucional deslegitimat, caducat, tronat i polititzat retalla encara més la voluntat dels catalans. Mentrestant, un cop més, els partits espanyols utilitzen Catalunya i l'Estatut com a moneda de canvi electoral.
El gran problema és que el que nosaltres enteníem com una Llei Fonamental, com un text legislatiu marc, per a Espanya, els seus partits i les seves institucions era una Llei Orgànica més. Una Llei gens diferent a la resta del Lleis Orgàniques, si no fos perquè aquesta va ser oferida al poble de Catalunya en referèndum. I si el que ha volgut el Poble de Catalunya és inconstitucional, el poble de Catalunya no vol estar sota aquesta Constitució, no vol estar sota el peu opressor d'aquest Estat que només vol Catalunya per exprémer-la.
Després de segles de subjugació, maltracte i humiliació, després d'una transició ridícula cap a una democràcia feta només a la mida d'alguns, aquesta darrera bufetada a la cara constitueix el moment definitiu de dir: SOM TONTOCULS.
Veureu,hi havia una vegada un novici que es deia Tontolcul i va ser cridat per l'abat del seu monestir."Tontolcul -va dir el lama al noi-, confies en mi?". "És clar que sí, mestre!", va respondre el novici Tontolcul.
Però abans que acabés la frase, el lama li va clavar un cop de puny a l'ull que el va deixar estabornit. El pobre noi, desconcertat, va tornar-se'n a la seva cel-la tot reflexionant sobre el significat ocult d'allò que acabava de passar. "Quan sigui més savi ho entendré", pensà.
Al cap d'una setmana, el lama tornà a convocar Tontolcul i va repetir-li la mateixa pregunta: "Confies en mi?". "Sí, mestre", contestà. De cop i volta, el lama agafà un bastó i va colpejar-li el crani pelat fins que se'n va cansar. Atordit, Tontolcul va repetir: "Quan sigui més savi ho entendré". Passats uns dies, l'abat del monestir tornà a cridar Tontolcul, que tenia un ull de vellut i la closca plena de bonys. "Tontolcul -va dir el lama-, ¿confies en mi?". "Hi confio, mestre", digué el novici. Llavors el lama va agafar una canya esquerdada i... Bé, això és millor no explicar-ho.
En tot cas, cal recordar que, segons com, amb una canya esquerdada es poden fer coses que fan molt i molt mal. Dolorit i escaldat, en un sentit tant psíquic com físic, i fins i tot filosòfic, Tontolcul es va consolar dient: "Quan sigui més savi ho entendré".
Van passar els anys, i aquell jove novici va arribar a lama. Però, tot i meditar cada dia, mai no va arribar a entendre què li havia volgut dir el mestre. Diuen que Tontolcul es va reencarnar en un català.

*Un detall: fixeu-vos quan ho han fet: a última hora del dia abans d'un partit de "la roja", que centrarà gran part de l'atenció mediàtica del dia, i a tocar de les vacances, a veure si amb l'agost pel mig, la gent se n'oblida. Ho tenen tot calculat ara bé, ells no em preocupen...el que si em preocupa es el que nosaltres tontolculs farem.

Visca¡¡ La roja ¡¡ És tan difícil?

2010-06-16T16:55:00.002+02:00

Avui s'aprovarà per decret la reforma laboral, segurament pels grans mitjans de comunicació i per molta gent aquesta no serà la noticia del dia ja que avui també juga la selecció espanyola.

Curiós que el govern aprofiti aquesta data per tirar endavant un projecte que té repercussions per a tothom i que no agrada ni a la patronal ni als sindicats ja que tothom es queixa pel seu cantó.
Probablement sigui coincidència, ... o no .... , en Suárez ja ho va fer quan va legalitzar el partit comunista d'espanya aprofitant la festivitat de dissabte sant, no seria la primera vegada que un govern intenta amagar una decisió sota una cortina de fum, en aquest cas un partit de futbol.

Una decisió que ens portarà, probablement, a una vaga general i en que en el millor dels casos nos servirà per dinamitzar un mercat laboral que necessita urgentment crear llocs de treball per mitigar els 5,5 milions d’aturats i poder dinamitzar l’economia.
En què ens estem convertint? Si el futbol és més important que les decisions polítiques i quèiem en la pestilent retòrica de què les seves decisions no ens afecten en res, estem caient en el clar exemple de què ens mereixem el que tenim i que mentres hi hagin Salvames, futbol i Nories continuarem en la nostra estúpida i hipòcrita felicitat ... pa i circ ... el pròleg d'una decadència ..
Lamento ser tan crític amb els dirigents sindicals, però és que s’ho guanyen a pols. Alguns sindicats han anunciat que després de molt rumiar-s’ho finalment convocaran una vaga general... d’aquí a tres mesos i mig, precisament el dimecres 29 de setembre, però que en comptes de fer la vaga ara la deixin per la tardor em sembla una mica estrany, i això sense entrar en l’oportunitat o no de convocar aquesta vaga. Suposo jo que ara no s’atreveixen a convocar vaga per por a un nou fracàs estrepitós, com va passar l’altre dia amb la fallida vaga de funcionaris públics.
Dos fracassos seguits en tan poc temps seria massa per la ja molt minsa credibilitat dels sindicats. D’aquí a la tardor ja en parlarem, poden passar moltes coses en tant temps, però això sí, mentrestant els líders sindicalistes sempre podran dir que ells ja han complert amb les seves amenaces de convocar la famosa vaga general. Tot plegat resulta poc seriós.
Una de les coses que m'han sorprès en política, encara que no ha estat l'única, és la dificultat de treballar conjuntament govern i oposició. Ara ho estem veient en la reforma laboral. És normal que el govern, sigui qui sigui, reclami a l'oposició que no critiqui tant i faci aportacions. L'oposició per a la seva banda exigeix al govern que presenti la seva proposta per després valorar-la i decidir la seva posició.
El paper dels partits de l'oposició està predissenyat i directament afectat per la galeria. Cap d'ells podrà votar en contra, perquè Brussel·les se'ls tiraria en contra. Han de donar aquell aire de partit seriós que es sacrifica per a bé de la societat, del país.
Per la seva banda, els sindicats també juguen el seu paper, i aquest passa per protestar qualsevol cessió de drets aconseguits pels treballadors, una posició que no sempre és compresa i que desagrada als partits d'esquerra de manera especial quan aquests governen.La convocatòria de vaga general per al 29 de setembre no s'acaba d'entendre, o com a mínim jo, no ho acabo d'entendre.

Ara era massa just organitzar-la i l'estiu és sagrat. Només faltaria convocar una vaga en plenes vacances. A més, però, els sindicats tenen la seva part de responsabilitat de no haver arribat a cap acord amb els empresaris.

No és just que es doni alegrament la culpa a l'altre.
Si el govern ha decidit tramitar la reforma laboral al Parlament, encara que sigui després d'haver-la aprovat via decret, hem de pensar que els ens polítics i el socials tindran l'ocasió de fer-hi aportacions i millorar-la. Els sindicats haurien de fer un exercici de pedagogia i serietat. Aconseguir aquesta feina seria posar en pràctica el treball conjunt, la implicació de tots en benefici de tots. És tan difícil?

Els tontos nosaltres.

2010-06-07T17:00:00.000+02:00

Serà que sempre he estat entre els que mai no han sabut si tindran feina asegurada l’any vinent o no; serà perquè sóc dels que creuen que un mòbil t’ha de durar almenys tres o cuatre anys; serà perquè m’agraden els restaurants barats,prendre birres a llocs cutres o, com faig darrerament, fer un tallat, que costa un euro, a un bar atrotinat .
Serà perquè el meu cotxe em va costar 800 euros (vuit-cents, he dit) i va com una seda; perquè tiro quasi sempre cuan puc de transport públic… Serà perquè només tinc un parell de sabates, quatre samarretes (iguals) del Decathlon, pantalons de mercadillo i compro al Dia.
Serà perquè sempre he viscut de lloguer i els meus amics i amigues majoritariament són tan pringats com jo… que a mi la crisi no em ve de nou. Benvinguts i benvingudes al món dels vuit milions d’arreplegats.
Si a casa vostra entren 28.450 euros a l’any ja formeu part dels no pobres. (tot i que això són dos sous mileuristes amb 14 pagues). I el 49,4% de les llars catalanes no arriben a aquest nivell, segons dades oficials . I ara llegeixo que 180.000 famílies perdran la seva casa abans que acabi l’any…En tot cas, el que m’indigna és que, veient amenaçats el seu tren de vida (insostenible, per cert) la clase de gent com :
- El president de la Generalitat, José Montilla,que cobra 169.000 euros/any
- Els consellers Carod, Castells i Saura, 127.000 euros/any.
- Tinent d'Alcalde de Barcelona, Imma Mayol, 105.400 euros anys. Parella Saura+Mayol= 232.400 euros/any.
- El president del Parlament, Ernest Benach, que cobra més de 146.000 euros/any.
- En Jordi Miralles, secretrai tercer del Parlament. 95.660 euro/any o la Dolors Camats amb 87.522 euros/any. Posen el crit al cel, fan el ploramiques i diuen que això no pot ser, que ells no han provocat la crisi… N’esteu segurs?

Les preguntes .

2010-06-01T18:17:00.004+02:00

- Escolta, per què el Duran, té tan poc cabell ?
- És que el Duran és molt intel-ligent i pensa molt.
- I aleshores en Mas, per què, en te mes de cabell?
- Au, nen, calla i menja la sopa ¡¡.
La setmana passada a la capital de l’imperi, aquella “villa y corte” gris i pesada com un avió feien un aplec al Congreso de los Diputados on el president Rodríguez presentava la seva proposta per treure al seu país, Espanya de la crisi en la qual la seva manifesta incapacitat i inutilitat ha submergit als espanyols i de retruc, i com a mostra del llast que representa Espanya, als catalans.
La cosa es preveia tan ajustada que el PSOE havia avisat a tots els seus diputats i diputades que aquell dia no s’hi valia a fer campana i que a més, fessin el puto favor de ser puntuals, estar al cas i mirar que el company del costat també fes bondat.
Els seus col-legues del PP feien el mateix i, a més esmolaven les ungles, preveient treure rèdit de la situació. Els nervis a flor de pell...una inquietud terrible sacsejava a...a...ni idea, però segur que algú patia perquè veia perillar la nòmina i altres, ja tenien vestits nous encarregats.
En aquests moments d’intens dramatisme i colpidora intensitat política, va sorgir ell, el que avui tothom anomena gran estadista. Ell, l’home que tothom diu que sempre ha somniat ser ministre del govern espanyol; de ser un pes pesant allà on sí que compta: a Madrid.
Doncs si, Duran i Lleida, erigint-se en portaveu dels humiliats va voler donar una magistral lliçó de servilisme bavejant, salvant la cadira del president Rodríguez. El amo de Unió en una apologia vergonyosa afirma que ho va fer per salvar no només l’economia catalana i espanyola sinó l’europea. I, no li ha caigut la cara de vergonya. Els serfs s’enorgulleixen de tenir nets els mobles del seu amo i de guardar-li l’herència com en la paràbola bíblica.
Mai la covardia havia estat tan gran, ni mai el cinisme tan patent a l’hora d’anomenar la vesània, responsabilitat. El preu, governar l’autonomia. Quina poca ambició. Finalment, podran tenir el que desitgen: Duran ser cua de lleó, i Mas cap de ratolí. I amics meus s’entesten tots plegats, a fer-me creure que aquets estàn pel sobiranisme....
Jo crec que han perdut una oportunitat d’or per fer valer Catalunya, de ser realment decisius, de fotre el govern espanyol potes enlaire. Una economia espanyola intervinguda potser seria una oportunitat de somni per Catalunya; una economia gestionada per gent amb seny, mai no deixaria de banda el nostre País, no l’eixugaria de recursos fins a garantir-li un futur erm i eixorc com fan aquests espanyols.
Ara, què farem amb els pressupostos? En Duran acomplirà el que va prometre o tornarem a patir l’enèssim atac de reponsabilitat? El món seguirà rodant com sempre. Nosaltres expoliats però feliços de veure la humanitat ben apuntalada. Hem d’exigir que l’interès dels catalans vagi al davant, i aquest no passa per a enfortir els nostres botxins.
Quan tindrem un polític català que, de veritat, vulgui ser cap de lleó;? d’un lleó, naturalment, català.

Atacant a la ajuda humanitària

2010-05-31T17:25:00.002+02:00

Els assassins de cooperants s'anomenen terroristes. La xifra encara no se sap amb exactitud, però es parla d'unes 16 persones assassinades per Israel aquesta matinada. L'Estat hebreu ha atacat la 'Flota de la Llibertat', un conjunt de sis embarcacions amb ajuda humanitària que es dirigien a Gaza.
Aquest territori palestí es troba sotmès a un bloqueig per part d'Israel des de juny de 2007, moment en que l'organització Hamas va aconseguir el control de la zona.
Això ha tingut -i té- com a conseqüència la carència de productes bàsics. La situació allà és més precària del que hom pugui imaginar, si afegim, a més, la massacre duta a terme per l'Estat hebreu fa any i mig aproximadament, on van morir unes 1400 persones.

Per resumir la cosa, direm que a Israel no li agrada que la gent de Gaza done suport a Hamas, perquè això dificulta la seva política expansionista. Per tant, posa en pràctica estratègies de caire terrorista: massacrar la població civil, asfixiar-la privant-la d'aliments, medicines, material educatiu, equips de construcció, etc. Amb això es pretén que els palestins, conduits a la desesperació, acaben apuntant cap als seus dirigents de Hamas i els demanen que cedeixen a les exigències hebrees; que els culpen del malson que viuen diàriament, atès que està a les seves mans obeir fent el que Israel vol.
De moment, aquesta línia genocida no té èxit: el poble, majoritàriament, culpa de la situació als verdaders culpables: l'Estat hebreu; i els Estats Units, sense el recolzament dels quals no serien possibles les barbaritats dutes a terme per Netanyahu i companyia.
No ha de sorprendre que Israel hages atacat -disparant a matar vaixells amb ajuda humanitària. En primer lloc, ja havia advertit que no permetria que la flota arribes a Gaza. A més a més, les 750 persones que hi havia a les embarcacions podien ser testimonis directes de la terrorífica situació que hi ha al territori palestí. Tercer: la massacre realitzada aquesta matinada és un acte dissuasiu; un avís per a impedir possibles iniciatives semblants. Per últim, Israel és com aquest nen malcriat i consentit que fa el que li dóna la gana; té impunitat total i compta amb el recolzament d'Occident: l'Estat espanyol, per exemple, va limitar la jurisdicció universal, seguint ordres del país hebreu, per tal de dificultar la persecució legal dels crims duts a terme per aquest.
Per cert. A les 20 h hi ha convocada una concentració per avui dilluns 31 de maig, a la Plaça del Castell en protesta per l'atac israelià
No convoca cap organització, tot es fà a títol personal.
.

CLATELLADES.

2010-05-25T16:28:00.003+02:00

El president Montilla va anar ahir a passar el dia a Madrid, acompanyat del Saura i del Carod.
El motiu de l'excursió no és cap altre que la demanda de la jubilació de bona part dels membres del Tribunal Constitucional. I jo em pregunto: Què hi guanya Catalunya amb la renovació?
El problema és de fons, i no es diu Tribunal Constitucional, sinó Constitució. L'Estatut, per molt retallat que estigui, a ulls dels lletrats d'aquest òrgan judicial no lliga amb el text marc de l'Estat, per aquesta raó estant decidint en quin grau es pot escurçar, però no deixar-lo tal com està.
El Montilla, anant a Madrid per demanar la renovació dels membres d'aquest organisme, no aconseguirà res de nou, atès que el problema no és aquest. Ni l'edat, ni les idees, ni la mala llet que puguin arribar a tenir alguns és motiu per pensar que, si es canvien, els que vinguin ho faran diferent.
La d'ahir va ser una excursió inútil, una despesa estúpida i un patètic viatge de final de curs dels tres màxims representants d'un govern decadent . Ras i curt.
L'única clau de volta a aquesta situació no és el demanar una renovació que no conduirà a res, atés que tots els que hi entrin estaran d'acord amb la retallada, sinó en el campi qui pugui i constituir un nou Estat independent que sigui capaç d'adoptar un marc legal propi que ajudi a Catalunya a sortir de la crisi on ens ha posat Espanya.
Rebrem més clatellades de les que ens mereixem, per anar amb males companyies.

Això no serveix per res.

2010-05-12T16:18:00.006+02:00

Bé, per res no, això serveix, per -que ens anem preparem per unes quantes mesures mes (i mes dures) que ens aniran imposat, com diu la gallina al gall “poc o poc, poc a poc” però a nosaltres com a habitants del primer mont, ens o fan amb vaselina, per que no ens faci massa mal .

A aquestes alçades del colossal desastre de la política econòmica de Rodríguez Zapatero i del seu Govern, està de més relatar el conjunt de despropòsits, contradiccions, dilacions, canvis d’opinió, negació de la realitat… en definitiva, repetir el relat de la degradació de la situació econòmica i de la vida de tants conciutadans.
Avui forçat per la UE, el Banc d’Espanya, els mercats, i intimidat per Obama, ZP ha decidit rectificar, fer-se enrere de decisions pròpies i emprendre mesures per reduir el dèficit públic, desprès de fer el sort i el cec, que no pas el mut, a una situació in extremis en la que ens ha instal·lat en els darrers dos anys.

Si ara s’ han de reduir despeses, és perquè fins ara no s’administrava bé.?

Com ens diu Público, les mesures que avui ha anunciat el president del govern espanyol són les següents:
1. - Reducció de les retribucions del personal del sector públic en un 5 per cent de mitjana en 2010 i congelar-les en 2011. La rebaixa serà proporcional als ingressos. Reducció en un 15% del sou dels membres del Govern.
2. - Se suspén per al 2011 la revaloració de les pensions, excloent les no contributives i les mínimes.
3. - Eliminació del règim transitori per a la jubilació parcial previst en la llei 40/2007.
4. - Eliminació del "xec-bebé" de 2.500 euros a partir de l'1 de gener del 2011.
5. - Adequació del nombre d'unitats dels envasos de medicaments per ajustar-lo a la duració estandarditzada dels tractaments. Es podran dispensar unidosis per mitjà del fraccionament dels envasos. S'espera estalviar uns 300 milions d'euros anuals.
6. - L'ajuda oficial al desenvolupament es reduirà entre 2010 i 2011 en 600 milions d'euros.
7. - Es preveu una reducció de 6.045 milions d'euros entre 2010 i 2011 en la inversió pública estatal.
8. - Previsió d'un estalvi addicional de 1.200 milions d'euros per part de les comunitats autònomes i entitats locals.
9. - Les sol·licituds per a dependència hauran de resoldre's en sis mesos i s'eliminarà la retroactivitat. Amb això s'espera estalviar 670 milions d'euros anuals.
Diria jo, que amb aquestes mesures el Sr. Rodriguez més que solucionar un problema se n'ha creat uns quants i més que problemes el que li ve al damunt és un malson que no oblidarà facilment.

O sia que, bancs, especuladors i constructores tot i ser els responsables de la crisi, s'en surten "de rositas" i a pagar com ja es veia a venir, els de sempre.,ha tret les tisores i ha retallat per on és més fàcil, per baix, funcionars, pensionistes i futures mamàs. Perfecte, quina gran lliçó d'economia per part del President, i aixó que d'economia en va fer unes lliçons una tarda amb en Jordi Sevilla.
Si ara es fan retallades per reduir el dèficit públic, es fan de manera improvisada, obligada, en cap cas, per convicció del Govern Zapatero. Amb les mesures d’avui reduirem el dèficit. Però amb aquestes mesures el que segur no farem és millorar la productivitat, la competitivitat, el consum i la generació de llocs de treball, ni el benestar de les persones ni el de les famílies.
Qui no ha sabut tapar la fuita d’aigua, pot ara dirigir el salvament del naufragi?
P.d-1.- Tot fa preveure que Zapatero aplicarà un criteri més polític que no pas econòmic, robar als pobres i acatar la voluntat dels més rics, del capitalisme salvatge i plutocràtic.De reintroduir l'impost de patrimoni (1800 milions que pagaven els espanyols més rics), sembla que no ha dit res. De demanar perdó, tampoc.
Per què no tornen les tropes d'Afganistà? Per què no es torna a posar en vigor l'impost sobre el Patrimoni? Per què no torna la publicitat a la televisió pública, encara que sigui temporàriament ? Per què no es graven adequadament les grans fortunes acollides als paradisos i de les SICAV? Per què no es lluita amb determinació contra l'economia submergida i el frau fiscal?
P.d-2- Així que ja ho sabeu, la propera vegada, a votar al PSOE perquè no governi la dreta.

P.d-3-Si existeix l'estat lliure de Baviera, per què no la República Catalana lliure, associada a la República Federal d'Alemanya?. Seriem més rics, cultes, pròspers, democràtics, lliures i, amb el temps, nosaltres més rossos i ells més morenets. De fet, als catalans ens sortiria més a compte ser un land alemany...en tots els sentits.
P.d-4-Jo el que trobo a faltar és que es retallin las pensions vital.lícies a ex-alts carrècs, els sous dels polítics, las "dietas" i els complements dels diputats i senadors, els vehicles oficials, el número "d'assesors" per alt càrrec, els "estudis" innecesaris, las subvencions a sectors històricament deficitaris, els costos de la obra pública, etc....I després de que hagi fet tot això, si encara no surten els comptes, s'el.liminen un 30% dels càrrecs públics i segur que quadrem comptes. Massa paràsit social és el que hi ha!

Maquinàries a punt.

2010-05-11T20:25:00.006+02:00

Comencen a sonar amb força els tabals de les eleccions. Tot i que els tabalers reials avisen que la guerra esclatarà en època de castanyes i panellets, els muntaners xiuxiuegen a qui els vulgui escoltar que la lluita es farà sense mànigues de camisa, en ple estiu.

Però tant si les eleccions se celebren al novembre o al juny, les maquinàries electorals dels partits ja han començat a escalfar motors.
El camp de batalla d’aquestes eleccions no serà pas el combat típic entre partits, ni entre fórmules de govern ni tampoc de programes. Trist, però cert. Votants d’uns i altres es declaren cansats de tanta repetició de la mateixa lletra. El repte d’enguany serà combatre l’abstenció. Per uns: “si el meu guanya i no governa, per què voto?”… Per altres: “si voto i un tribunal m’ho tomba, per què voto?”… I al final tothom es queda a casa. Només cal mirar la tendència dels vots dels principals partits. Vèncer l’abstenció no serà fàcil amb una crisi econòmica galopant, més i més casos de corrupció i l’etern perill de la sentència del Tribunal que declararà inconstitucional la voluntat dels catalans…
(La precampanya: estratègies i maldecaps.)
Convergència i Unió. Mas ha de mobilitzar el seu electorat com sigui. O tot o res. A les passades eleccions (2006) el dilema era CiU o tripartit. Ara ja no cal un nou DVD per advertir del mal govern d’un Tripartit III, això ja ho fan el conseller Maragall i alguns dirigents d’Esquerra i del PSC. Ara no hi ha prou amb guanyar les eleccions -ho tenen fàcil- sinó que cal poder formar govern. O cap a casa. Per això cal mobilitar els dos-cents mil votants de l’època Pujol que van abandonar el vaixell el 2003 i no han tornat a pujar a bord. I si cal, seduir-ne de nous. El problema és… Es deixaran seduir? El lema de precampanya: «Comença el canvi» i «Començar il•lusiona».
Partit Socialista. Al president Montilla se li nota que prefereix gestionar que presidir. Les enquestes baixen, com l’entonació dels seus discursos. Li costa seduir. És clar que el president no podia deixar a Mas defensant l’Estatut en solitari i ara ha alçat la falç (massa tard) en defensa del text estatutari, però molts votants socialistes (PSOE) no entenen aquest paper de defensor del terme “nació” ni per què no es vol Zapatero a Catalunya. Montilla haurà de gestionar aquesta situació. Ningú com ell controla el totpoderós aparell del partit socialista i només ell pot fer quadrar el cercle esquisofrènic entre el sector catalanista (Maragall-Nadal-Tura-Castells) i el sector més “psoeista” del partit (Chacón-Corbacho-Iceta-De Madre). Un equilibri que els adversaris creuen que no se sabrà/podrà mantenir. El seu lema de precampanya ho diu tot: «Segueixo creient». Amééén.
Esquerra Republicana. Joan Puigcercós és la nova (?) cara d’E després d’arraconar l’irreductible Carod. Carod, però, es deu estar fregant les mans pensant: “Marxo jo i s’enfonsa el vaixell. Potser sí que sóc el Messies?”. Mentrestant, Puigcercós s’ha trobat davant de dos enigmes que marcaran el resultat del partit. Per una banda, ara que l’ovella negra del tripartit II ja no és Carod sinó Joan Saura d’ICV, Esquerra baixa a les enquestes i, en canvi, Iniciativa es manté. Per què?! I, per l’altra, tot i que les enquestes indiquen que el nombre de possibles escons no para de baixar, no sembla que els reculli el Reagrupament de Carretero! On van els votants sobiranistes?! El seu repte serà resoldre aquests enigmes.

Però encara n’hi ha un tercer, tant per a Esquerra com per a Reagrupament. Els dos s’han de preguntar per què no reagrupen (una nova formació independentista vinculada a la CUP es presentarà al Parlament). Dividits fem força? Amb els resultats a la mà, Puigcercós podrà decidir si l’estratègia d’Esquerra dels darrers anys ha estat encertada. El lema de precampanya: «Puigcercós 2010, Catalunya decideix ».
Partit Popular. Alicia Sánchez continua amb el seu discurs passi el que passi, guiada per un full de ruta d’una inflexibilitat al-lucinant!

El TC tombarà la voluntat dels catalans expressada a les urnes pel recurs del PP? Això no va amb ella. Que hi ha corrupció al PP per tot l’Estat? Tampoc això no va amb ella… Sembla que ningú no s’atreveix a dir-li que no és l’Obama catalana… El lema de precampanya: «Solucions per als catalans ».
Iniciativa – Verds. Una altra cara nova. Joan Saura deixa pas a Joan Herrera. El nou candidat s’ha trobat sol alçant la bandera del tripartit d’esquerres i ha aconseguit mantenir fidel un electorat sovint propici a l’abstenció malgrat els incendis, carregades de mossos, nevades, informes… El candidat té el repte de deixar enrere la imatge del “noi de la bicicleta” i oferir als seus votants la imatge d’un líder sòlid, i als seus actuals socis de govern, raons -i sobretot escons- per tornar a reeditar l’actual fórmula de govern. A pedalar!
Ciutadans. Les disputes fraticides amb UPyD poden acabar amb tots dos sense cap representació electoral. A més d’un, aquesta situació li desperta un somriure sorneguer…

AI QUE PATIREM !!

2010-05-05T19:11:00.008+02:00

El titular: "Els grecs porten anys mentint sobre els seus comptes públics... com la majoria d'estats europeus.
El tema de Grècia és "pa' mear y no echar gota", com diuen els espanyols ". El Govern grec ha aprovat un nou pla d'austeritat, el tercer en els últims mesos, per reconduir el seu dèficit pressupostari i garantir el suport financer de la Unió Europea. Les noves mesures suposaran un estalvi de 4.800 milions d'euros.
El cap de govern grec, Giorgos Papandreu, ha informat al seu consell de ministres del dur programa d'austeritat amb què vol salvar el país de la fallida, que inclou pujades d'impostos al consum, congelació de les pensions i retallades salarials . Obviàment els sindicats han anunciat movil•litzacions.
I veient la situació de Grecia que no és massa pitjor que la nostra, o possiblement l'actual Govern espanyol del Sr. Zapatero estigui al nivell del de Grecia i no doni cap garantia ni cap seguretat de ser capaç de reconduir la situació, lo que fa que els especuladors dels calerons es freguin les mans del suc que en trauràn del deute públic espanyol. I no está la situació com per agafar-s'ho en broma, perquè el Govern continua somort sense prendre cap decissió lògica i raonable,i va deixant que passi el temps a veure si el desgavell s'arregla tot sol, que és al màxim a que intel•lectualment poden arribar, molt en la línia dels PIGS (Portugal, Itàlia, Grecia i Espanya) les” joies” de la corona d'Europa.
És cert que ja a finals dels anys '90 els grecs van començar a mentir, per poder entrar a la zona euro i no quedar com uns inútils. Com mentien? com no podia ser d'una altra forma, amb l'ajut d'una entitat financera, de nom Goldman Sachs, que va permetre el govern grec maquillar part del seu deute. La trampa consistia a intercanviar part del deute en euros contra dòlars... amb una cotització falsa, que beneficiava els comptes públics grecs. Naturalment, el banc no és una germana de la caritat: la comissió que es va endur rondava els 300 milions .
No sé perquè imagino, tot i que això no ho sé, que bona part d'aquests calerons devien anar a les butxaques dels quatre capitostes de l'invent...Naturalment, una mentida que perdura en el temps no fa més que engreixar-se, i engreixar-se . Fa sis mesos, el govern grec, amb la mentida a punt d'esclatar-li als nassos, va haver de confessar-se en públic: el seu dèficit fiscal era del 12,5% del PIB, i no del 3,7% que venien anunciant. Conseqüència? doncs que tots a córrer, els alemanys els primers. Parlant d'alemanys, ells tampoc no són cap sant . Ells, com els britànics, els portuguesos i els italians), també van utilitzar els serveis d'entitats financeres com la nombrada, per fer el mateix que els grecs.
Això sí, com a mínim els alemanys poden xulejar, perque al final sempre són ells que acaben treient les castanyes del foc. Per culpa dels diferents focs que han hagut d'apagar en els últims anys, el 57% dels ciutadans d'aquest país diuen que d'ajudar Grècia ni parlar-ne; que a Alemanya hi ha necessitats i que si els grecs són uns tramposos i malbaratadors, que es facin fotre.
No m'estranya, francament, que pensin d'aquesta manera. La cancellera Angela Merkel. mira de convèncer-los que cal ajudar als grecs; el que no diu gaire és que cal fer-ho... perque si Grècia s'enfonsa, amb ella s'enfonsa també algún banc alemany, que ha fet els seus grans negocis amb els rebesnéts d'Aristòtil (Hypo Real Estate, un holding bavarès, la segona institució financera alemanya que més préstecs concedeix, ha invertit uns 10.000.000.000 d'euros a Grècia. No sé si aquesta dada és certa o no ("cuando el río suena..."), però el que em fot més por que una pedregada és sentir al mister ZP dient que el rumor és (literalment) "una auténtica locura".

Les declaracions d’ahir a Brussel-les del senyor ZP no han convençut massa, i és que és molt difícil irradiar credibilitat amb un 21% d’atur i sense idees efectives per reduir-lo.Porta anys dient mentides. Primer perquè venien les eleccions. Després per que no li fessin una vaga (que probablement ja s'hauria fet en repetides ocasions a aquestes alçades si governessin els altres sapasstres). I ara per la presidència europea.

I després que? L'economia d'Espanya va a la deriva però... quines corrents socials i econòmiques es mobilitzen per forçar una reacció del Govern? On són els sindicats? Sembla impossible que tanta gent accepti viure en la mentida. I en Zapatero vol passar a la història com l’home a qui mai no li han fet una vaga general. De fet, passarà als llibres de text com el pitjor primer ministre espanyol des del 1982. S’ho haurà guanyat.
Tornant al nostre problema, mai tan pocs havien fet tant de mal a un país, com el Govern del Sr. Zapatero i els seus filemons, i com sempre els qui acabarem de pagar els plats trencats de la seva incompetència de la nostra butxaca serem els de sempre.

El greu, és que a Espanya no hi ha alternatives, malament amb el PSOE i malament amb el PP.En fi, seguirem atents als esdeveniments. Problemes i més problemes de molt difícil solució.

Ens ho podem permetre?

2010-05-03T19:08:00.004+02:00

Això que en diem Espanya cada dia fa de més mal entendre i de més mal pair. Alguns ja ens en hem desdit. Altres encara hi confien i bategen amb diferents noms aquesta confiança. Pocs es creuen encara les promeses i les mentides que ens fan. S’han dit ja tantes coses del moment polític en què vivim que ja poques més se’n poden dir.
Quins passos hem fet? Potser algun més.. però cap al precipici.
Caldria que preparéssim urgentment un altre Memorial de Greuges, que és el nom amb el qual va ser conegut popularment la Memòria en defensa dels interessos morals i materials de Catalunya, enviada al rei Alfons XII d’ Espanya l’any 1885. Potser amb una diferència d’ara amb llavors: qui serà capaç de redactar i presentar conjuntament la llista de greuges si aquí no podem fer ni dos passos junts? A qui elevarem la llista de greuges? Al Rei? A la mare superiora?
Als catalans se’ns han rifat per activa i per passiva ja fa molts anys i sembla que la cosa continuarà infinitament, com aquelles novel•les sud americanes que no acaben mai i quan acaben, acaben malament. Ja cal que ens espavilem perquè ningú ens traurà les castanyes del foc si no ho fem nosaltres mateixos. Ja no ens fan cas perquè saben que cridem molt i no fem res.
I amb els polítics que tenim malament rai!
Ens esperen temps dolents i aquí no surt cap líder amb cara i ulls que digui cap on hem d’anar. A les properes eleccions, a la vista de com està el pati, em sembla que votaré en Leo Bassi, amb l’única condició de que aprengui català.
Tot plegat una llàstima!

2010-04-29T16:55:00.006+02:00

Avui no parlar del partit del Barça és estar outside ja que sembla que no existeixi res més. Malgrat tot no puc deixar de parlar de coses que passen a Madrid, ben lluny del partit, però que ens toca de prop.

Em refereixo al Senat que ha votat i aprovat una iniciativa per ampliar l'ús de les llengües cooficials al Senat, amb el vot en contra del PP que, com ja ens té acostumats, sempre vota en contra de qualsevol mesura a favor dels drets lingüístics de Catalunya i les altres comunitats amb llengua pròpia. Segons diu la notícia de La Vanguardia, el representant del PP, el senyor Van Halen, ha dit que faríem un ridícul esperpèntic amb tots els senadors amb auriculars per entendre el què es diu al Senat.

És la música de sempre, allò de què les minories haurien de renunciar a la seva personalitat en benefici de les majories. Per què hem de perdre temps i diners per salvar una llengua i una cultura minoritàries si tenim una gran cultura i una gran llengua castellana que tots coneixem.

És un argument que el PP utilitza

sovint i que molts militants socialistes subscriurien, però el partit ho dissimula per interès o estratègia.
Tot aquell discurs de la Càmera territorial, on hi siguin representades les autonomies i nacionalitats, queda com un conte d'una nit d'estiu, un miratge, una manera d'enredar-nos perquè no creuen amb la diversitat, en un país plural...Jo, permeteu-me que, vegi molt negra la possibilitat de fer entendre als "amics espanyols" que això nostre és real, que no és un invent per fastiguejar-los, sinó que hi ha un fons cert que caldria que valoressin.

Avui no és santa jordina.

2010-04-23T17:01:00.006+02:00

Ja sé que avui toca parlar de llibres i de roses, que és el nostre gran dia, un dia per estar en família passejant mirant i comprant siguin llibres o roses, però mira quins pebrots que a ningú de tots els inútils que tenim per govern, que té o ha tingut el poder per fer-ho no ha instaurat el dia d’avui com a festa a tot Catalunya, per poder gaudir del dia plenament.
Ja sé que algú pensarà que així hi ha més gent, doncs potser molts aprofitarien per marxar de cap de setmana llarg, però se’m en fot, doncs els que realment volem viure el dia no marxarem i per comprar una rosa no ens haurem d’escapar de la feina d’amagat o portar-ne una de les ultimes i fetes pols de quant tothom tanca.

La veritat, no entenc com celebrem altres diades com el dotze d’Octubre i no som capaços de fer un Sant Jordi de festa.
He llegit en algun lloc que el nom de Jordina deriva de Georgina i es celebra el 15 de febrer. M'he quedat una mica parad doncs jo em pensava que derivava de Jordi i es celebrava el 23 d'abril.Bé com déia, torna a ser Sant Jordi, un dels dies més especials de l'any. Passegeu, respireu, fullegeu, compartiu, compreu, preneu el sol, regaleu llibres i roses, gaudiu d'un dia extraordinari I sobretot, agafeu energies, que tenim molts dracs per matar :

El que està en joc no és tan sols la independència de Catalunya, les polítiques socials i l'estat del benestar.El que està en joc és quelcom encara més important que tot això.

El que està en joc és la consciència.Consciència social, consciència Nacional,consciència de ser, consciència de si mateix, consciència de la realitat
que ens envolta.Ser conscients del miratge que ens estan fabricant constantment els mitjans de desinformació.De què en servirà tot si no tenim consciència?
I si som conscients, com ens podem quedar al marge?

Visc a Catalunya i Visca Catalunya. Felicitats a tots els qui avui celebren el seu sant, encara que sigui treballant.( I Jordina per favor no m'enviis mes roses, que soc un home casat ! ) Bon cap de setmana i a VOTAR el diumenge¡¡

LA PROVA DE " PAIS SERIOS "

2010-04-22T17:02:00.008+02:00

Aquest es el pais de pandereta que tenim.Com voleu que ens prenguin seriosament. Samaranch és la prova. És com si robo 4000 euros i al cap de 40 anys en torno 20, i encara m'han de donar les gràcies.
Transcric d'editorial d'avui publicada a Vilaweb.cat referent a la enèsima humiliació a que es sotmet el poble català:
La mort de Samaranch ha posat el dit a la nafra. Enmig del debat sobre la Falange i Garzón, el falangista que arribà a ser cap de l'esport internacional ha posat les coses al lloc que exactament ocupen. El taüt rebrà tots els honors al Palau de la Generalitat (vergonya!) i la classe política que va fer la transició acotarà el cap davant seu. 'Atado y bien atado...'
És inaudit. El país oficial es va lliurar ahir a la cerimònia de glorificar Samarach, amb deler i al vell estil: tancant files i amagant la veritat. Un recorregut per la majoria dels diaris o per la majoria de les webs dels partits i de les institucions era ben alliçonador. No és que en destacassen, més o menys, el pas per l'olimpisme i la contribució a Barcelona 92. No. Allò que feien era diferent i greu: amagaven tant com podien el seu passat franquista. Com si no hagués existit. Com si s'hagués oblidat aquell crit de 'Samaranch fot al camp!', entonat pels demòcrates de tots els colors al final del seu pas infaust pel Palau de la Generalitat, que ell va ocupar, en el sentit militar del terme, com a president de la Diputació. Com si no haguessen existit els seus negocis estranys. Com si no hagués vestit mai l'uniforme del Movimiento.
Ahir llegir la premsa internacional i comparar-la amb la catalana i l'espanyola ens tornava als vells temps que tant enyorava Samaranch. Amb la diferència que ara ni cal la institució de la censura. On ací tot eren panegírics, allà hi trobàvem informació. Que no amagava la seua importància en el moviment olímpic, però que no estalviava crítiques, dures, pel seu passat feixista, per la corrupció en què va colgar el Comitè Olímpic durant el seu mandat, per la seua permissivitat amb el dopatge o per l'extravagància i l'autoritarisme que manifestava.
Molts dels qui ahir tiraven floretes a Samaranch, despús-ahir s'exclamaven que la Falange pogués portar a judici Garzón. Ho feien amb una capacitat d'oblit selectiu monumental, perquè cal recordar que la Falange era precisament el partit de Samaranch.
Ara, aquest oblit selectiu no és innocent i té conseqüències. D'una banda, deixa sense legitimitat l'oportunista campanya pro-Garzón (o és que direm ara que hi ha falangistes bons i falangistes dolents?) D'una altra, ens recorda que l'èxit i el poder poden fer bo qui siga i que hi ha moments que tot sembla que tinga un preu. Finalment, i aquesta és la pitjor, ens posa de cara a la pura realitat: som un país, encara, impotent a l'hora de superar el franquisme, incapaç. I en la por reprimida i en la incomoditat ridícula d'ahir era visible que això és així també perquè la classe política que tenim prové de la renúncia o de la incapacitat de derrotar-lo i de l'acomodació a unes regles de joc marcades i amb trampa que trenta-cinc anys després encara prevalen.

M’esgarrifo i avergonyeixo només de pensar que els nostres polítics rebran el seu cos al Palau de la Generalitat amb tots els honors. Es un insult. Es una altra baixada de pantalons. Que no hi ha Memòria Històrica? Ara diuen els apoltronats polítics que no s’ha de mirar el passat d’una persona, que s’ha de positivar el bo d’aquesta persona.
Juan Antonio, enamorat de Barcelona segons ell, aconseguí els jocs per a una Barcelona-Española. Va fer veure a galet a quatre babaus en fer-li dir al borbó quatre paraules malt dites en català.
Es el responsable directe que Catalunya no pugui tenir-competir amb seleccions esportives pròpies. Cent membre en actiu del govern feixista de Franco, callà i consenti les sentencies a mort com la de Salvador Puig-Antich….Per aquesta mateixa regla, i sota la protecció de la radiació de Palomares, aviat la “palmarà” en Fraga.
De ven segur tots els polítics, fins i tot els de casa, valoraran positivament la seva trajectòria. Diran que sense ell hages estat impossible la transició a la seva-democràcia. Que la etapa de les sentencies a mort va ser casual. Que “la calle es mia” quelcom sense importància. O dit d’una altra manera, encara ens haurem de felicitar de la gran obra de Franco: el seus pantans. Sort d’ell tenim reserves d’aigua. La resta sembla que no te importància. La mort d’una persona, sempre ha de ser motiu de respecta. Si s’en parla s’ha de dir la veritat. Amb treu de polleguera que el seu cos profani el nostre Palau de la Generalitat. Hi sentit a dir que va demanar ser cobert amb la bandera del “senyor dels anells”. A dins però la roja i el carnet nº 93 del madrid. Penso que en aquest nostre país encara queda massa reducte d’un passat caspòs, botifler i apoltronat que mai li ha interessat canviar. Podria seguir el tema del Juan Antonio amb els borbons, però millor que ara em calmi .
El que és acollonant és que els que es gasten milions en fer homenatges i donar copets a l'esquena als vells lluitadors de la guerra del 36-39, s'agenollin davant la tomba d'un dels darrers col·laboradors del cop d'estat del 36, de tres anys de guerra, de quaranta anys de dictadura i de milers d'assassinats, entre ells Lluís Companys.
La veritat es que ens venen ganes de vomitar per tot plegat, pel nostre President, per aquestes fotos, pel Samaranch que no ha fet res per Catalunya, i per la classe política catalana que s´ha vegut l´enteniment i un cop més ha deixat clar que no representa als catalans, Més valdria que demà a Palau la capella de Samaranch fos ardent de veritat i cremés a foc viu, abans que veure un nou espectacle d'indignitat com el que ens ofereix aquest Govern de espanyols funcionals.

El 25 d'abril és la diada de la Batalla d'Almansa.

2010-04-20T18:02:00.003+02:00

Bona coincidència.

VOTA !!!!

Es pot fer anticipadament a la Fundació Pere Badia,

Jo ja ho he fet.

Feina a fer : Obrir la porta a marxar.

2010-04-13T16:43:00.005+02:00

Ningú em traurà el plaer de viure de prop aquest dia històric..

I què equivocat que és el que diuen!!!

De les barbaritats econòmiques ja en parlaré en un altre comentari. Avuí parlaré un poc de les barbaritats polítiques..., el que preocupa avui en dia a la societat catalana no és la sobirania nacional sinó la crisi. D'aquesta realitat en dedueixen que cal arreglar abans la crisi i després avançar cap a més cotes nacionals.

Quina Barbaritat!!! Amb quines eines ?Amb els nostres diners? Amb les nostres lleis? Amb el nostre poder executiu? Amb el nostre marc audiovisual i de comunicacions?
Res d'això ho controlem nosaltres. No tenim els nostres diners, perquè els tenen ells. No tenim les nostres lleis, perquè les poquetes que teniem el Constitucional les suprimeixen. No tenim poder executiu perquè no tenim diners sobrers. I el marc audiovisual... bé, no cal parlar-ne.Parlem de Concert econòmic, però mentre "parlem", a Madrid legislen, i els senyors del constitucional decidiran d'aquí a poquets dies que no tenim dret ni a tirar-nos un pet si a Castella no els ve de gust. D'aquesta crisi no en surtirem si no tenim totes les nostres eines. I aquestes eines, no les aconseguirem si no engenguem fermament el camí de la independència.
El proper 25 d'abril a Torredembarra es portarà a terme la Consulta sobre la independència. Si tens més de 16 anys i estàs empadronat al poble, t'animo a votar
Sí a la independència de la nostra nació. Perquè votar "Sí" és el vot útil el proper 25 . Ja portem dues tongades de consultes, la del 13-D i la del 28-F, però a Torredembarra es produirà el proper 25 d'abril.
Ara bé, avaluem les consultes: Són un èxit? Serveixen per quelcom? La meva valoració és clara, són un èxit; i per demostrar-ho faré servir uns quants arguments. El primer: el nombre de votants fins al moment ha estat de 255.668. Quina activitat muntada des de la societat civil és capaç de mobilitzar tanta gent? Només ens guanya el Barça.
El segon: la participació ha estat del 26,7% dels cens i els vots a favor del 25,1% del cens. Quins resultats van obtenir els partits polítics sobre els cens a les darreres eleccions al Parlament? CiU el 17,6%, PSC el 15, Esquerra el 7,8, PP el 5,9 i ICV-EUiA el 5,3.
Si els defensors de 'sí' anéssim units en una candidatura, gairebé tindríem la majoria absoluta assegurada. I tercer: els diners invertits en publicitat per fer les consultes són infinitament inferiors als de qualsevol campanya electoral i els resultats de participació han estat només la meitat que els de les eleccions al Parlament.
Serveixen per a quelcom les consultes?

Doncs dic també que sí. S'imagina algú fa 15 anys convocant aquestes consultes?

Pels resultats sabem que hi ha una massa de gent molt significativa que està a favor de la independència. El que no ens ha demostrat encara ningú és si hi ha una massa significativa que hi és en contra, tot i que n'han tingut l'oportunitat. Els independentistes ja no som minoria. A més, la societat civil ha estat capaç d'autoorganitzar-se al marge dels partits polítics per exercir democràcia en estat pur. Aquesta força democràtica sorgida des de la base i no des del poder polític establert, no es feia palesa d'una manera tant evident des de la transició.
Per tant, i sens cap mena de dubte, les consultes són exitoses i tenen tot el sentit del món. Si algun dia Catalunya esdevé un estat independent... Disculpeu, he comès un error. Quan Catalunya esdevingui un estat independent, les consultes, i en especial la d'Arenys de Munt, marcaran una fita dins de la nostra història com a poble
I Votar "Sí" serveix per fixar el dret a decidir a l’agenda política del nostre País. Tal com està la situació política actual i l'estat d'ànim de la gent, en aquests moments l’única idea que fa moure centenars de milers persones un diumenge al matí és la idea de la llibertat nacional i la del procés democràtic cap a la independència. Es va veure el 13D i el 28F, i estic segur que es tornarà a veure el 25A. Cap de les altres opcions sobre l’estatus polític del País és capaç d’una mobilització popular tan enorme com la que estan aconseguint les plataformes locals que organitzen consultes sobre la independència.
I Votar "Sí" ajuda a perdre la por sobre el procés d’independència. Massa sovint els qui no volen que els Països Catalans decideixin el seu futur en llibertat treuen el fantasma de la divisió social, d'allò que ens separa. Aquest argument es desmunta completament quan es veuen al Telenotícies centenars de milers de persones anant a votar tranquil·lament i amb actitud festiva sobre la independència de Catalunya. Gent de totes de les edats, que parlen llengües diferents, que tenen orígens diferents, i que sobre moltes qüestions tenen discrepàncies profundes són capaces d'expressar-se lliurement a favor del "sí" o del "no" en un procés netament democràtic i profundament cívic.
I Votar "Sí" és un vot útil per a internacionalitzar la nostra proposta d’Estat propi per a la nació catalana. Molts mitjans de comunicació internacionals s’han fet ressò de la nostra reivindicació, i avui podem dir que Catalunya comença a ser al costat dels pobles que estan a la “ pole position “ dels processos d’autodeterminació. Novament, en la tercera onada del 25A vindran observadors internacionals d’altres nacions que volen imitar el moviment de consultes que s’ha estès a Catalunya com una taca d’oli.

Per què cal anar a votar el dia 25 ?

2010-04-09T18:10:00.005+02:00

Vivim en una societat complexa, plena d'individus cadascun amb els seus afanys, els seus objectius, els seus sentiments, i teixida per una infinitat de relacions entre els seus membres tot formant grups i compartint alguns dels seus ideals i objectius.
En el cas de la Nació Catalana una part dels seus individus compartim l'objectiu de la seva independència. Malauradament fins ara no hem reeixit i a això hi han contribuït sens dubte factors externs que s'hi oposen poderosament, i també factors interns de manca de força o de capacitat i sovint d'anteposició d'altres objectius.
Molts dels qui aposten per la independència ho fan acompanyant-la d'un adjectiu que fa referència o bé a un model de societat com pot ser el socialisme, o bé de manera genèrica a les esquerres, o bé a una societat comunitària o lligada a uns valors elevats.
I molt sovint aquest adjectiu representa un objectiu personal que es prioritza per davant de l'objectiu substantiu de la independència. Crec que la independència no és cap punt singular ni cap fita intermèdia en el camí cap al socialisme o en el camí del foment i millora dels valors. Un cop siguem independents haurem (i aleshores podrem) de decidir si duem e nostre País cap al socialisme o cap al liberalisme, un cop siguem independents continuarem perseverant en la recuperació i millora dels nostres valors com a individus i com a col·lectivitat.
En tot país independent hi ha debat sobre el tipus de societat i de sistema polític a seguir. I sovint hi ha desacord, i hi ha corrents d'opinió i majories canviants en un sentit o un altre. El procés de millora no s'atura, és previ a la independència i posterior a ella. Si anteposem a la independència el fet d'arribar a un acord o a un nivell de valors que ni molts països independents encara no han assolit, em fa l'efecte que li posem un obstacle insalvable o quasi insalvable.
L'assoliment de l'objectiu comú exigeix una gran generositat per part de tots, exigeix la seva priorització per davant d'altres objectius (tant o més legítims, però no necessàriament compartits).
La lluita per la millora de la societat, segons el model personal de cadascú, en la meva opinió cal separar-la de la lluita per la independència, entre altres raons perquè aquella no s'acaba amb l'assoliment de la independència.
No pretenc posar al mateix sac tots els adjectius que s'acostumen a posar a la independència. No sóc de l'opinió que “tot s'hi val”. Tampoc crec, però, que si no fem tot el procés de manera perfecta i pulcra ja no val la pena. Ningú no som perfectes i el camí de la independència segurament estarà farcit d'imperfeccions, ... tant com el camí de restar dependents.
Sí que sóc de l'opinió que això no és excusa per no aspirar al millor, però que en aquest procés toparem amb situacions de conflicte en què haurem de decidir quin objectiu prioritzem i que més sovint del que hem fet fins ara haurem de decidir en favor de la independència si realment la volem assolir.
Ha arribat l'hora d'anar de cara a barraca.

Aspiro, en definitiva, a fer una reflexió que ens ajudi a saber escollir allò que cal prioritzar en el camí de l'assoliment de la independència. Aspiro a canviar voluntats molt esteses entre els nacionalistes catalans quan diuen: “dedicaré tota la meva vida a treballar per la independència de Catalunya”. Jo no vull dedicar-hi tota la vida: “vull aconseguir la independència de Catalunya al més aviat possible”.

2010-04-07T18:01:00.009+02:00

Ells estan segurs de guanyar les properes eleccions generals, encara que sembli que molts dels seus dirigents estan fent tot el possible perquè no sigui veritat.
El PP, que no sap aprofitar (políticament parlant) l’autoprovocat desprestigi del govern ZP, està davant d’un escàndol que ningú sap com pot acabar.
S'han fet públics els 50.000 folis del sumari del cas Gürtel, que esquitxa, i de quina manera, el PP. N'hi havia tants, de folis, que han tardat dos dies per penjar-los a una web. Les malifetes (presumptes, és clar) de tresorers, alts càrrecs, el "Bigotes" i tuttiquanti ja estan exposades a la vergonya pública, suposant que en tinguin. De vergonya, vull dir.
Mentre, l'organització política directíssimament afectada per l'escàndol contesta amb sordina quan no amb silenci. Mirar cap a una altra banda sembla que està de moda. Mireu si no l'actitud del Papa i de la Cúria vaticana davant del tsunami de notícies relacionades amb els casos mundials de pederàstia. No sembla que el silenci papal sigui la millor resposta davant el problema. Però parlàvem de la dreta espanyola. La postura oficial del PP ha estat defensada en roda de premsa per aquella xiqueta (no recordo bé, el seu nom) que és una mena de Leire Pajín passada pel barri de Salamanca i que ha obsequiat els periodistes amb la recepta de sempre: que si no tenen res a amagar, que si volen que es sàpiga tota la veritat, que si hi ha presumpció d'innocència, que si patatim, que si patatam.

Res de nou sota el sol. Més agressiva ha estat Esperanza Aguirre, "la lideresa" que ha pontificat que als països democràtics qui jutja la gent no és la policia "del govern", sinó els tribunals.

És bo saber-ho ¡¡.
Per fer-ho tot més difícil pel PP, s’ha publicat un informe pericial que denuncia que el senyor Carlos Fabra, president de la Diputació de Castelló i líder provincial del PP, va ingressar més de 5 milions d’euros en sis anys, sense cap justificació. Els detalls llegits a la premsa són esfereïdors i també dignes d’una tronada encara que com que no ha estat jutjat, el senyor Fabra no és encara culpable de res i ens hem de guardar de fer judicis avançats.
Per compensar en certa manera els plats de la balança, es parla cada vegada més del patrimoni del senyor Bono, o dels diners com caiguts del cel dins del cercle del senyor Manuel Chaves, de manera que cap dels dos grans partits espanyols tingui massa ganes de riure les desgràcies de l’altre.
Diners, molts diners. Poder, molt poder. És una llàstima arribar a la conclusió que el títol de “home públic” hagi quedat reduït a ser el masculí de “dona pública “.
Respectant la presumpció d'innocència i entenent que tothom es posa a la defensiva quan es tracta de mirar per cada un, no deixa de ser sorprenent que amb la quantitat de porqueria que està sortint a la llum en forma de sumari judicial (és a dir, amb segell oficial), el PP no sigui més beligerant amb els seus. A no ser que tinguin més coses a amagar de les que ja sabem, és clar.
Una acotació: algú s'imagina l'actual situació amb els papers canviats? Si fos el PSOE el partit enllardat en quatre comunitats autònomes, què no estaria dient el PP en aquest moments? Dient no: cridant fins esgargamellar-se. Ja ho diu un dels seus grans escriptors: todo es según el color del cristal con que se mira.
Necessitem fer creure que no tot està podrit i que és una sort que avui dia es pugui descobrir les males arts i castigar els culpables.

S'ha de fer entendre que la gran majoria de polítics són honrats i dediquen bona part del seu temps per treballar per a la societat. No pot ser que una minoria ho embruti tot i faci posar tots els polítics en un mateix sac. Però els mateixos polítics se equivoquen quan llancen crítiques que posen en dubte l'honorabilitat de l'adversari. Lluny de perjudicar l'altre el que provoca és una desconfiança cap a tots els polítics i una desafecció que no és gens positiva. Hem de ser curosos i criticar l'adversari per allò que fa o deixa de fer; per no actuar de la manera que nosaltres creiem que ho hauria de fer, però si pensem que hi ha males arts, que hi ha indicis de corrupció, no hem de criticar-lo, sinó denunciar-lo. I si no n'estem segurs, i per això no es denuncia, el que toca és callar, perquè posar-lo sota sospita no serveix per res més que desautoritzar tothom, a qui s'acusa i a qui ho fa.

25 A - 20 J

2010-04-06T16:39:00.004+02:00

Fins ara, milers de catalans i catalanes residents en el nostre País no podien votar en les diferents conteses electorals.
Les Consultes Populars sobre la Independència han representat una autèntica novetat en l’agenda política catalana.. També han representat una aposta decidida a favor de la igualtat de drets.
Especialment en els últims anys han arribat al nostre País milions de persones vingudes de països de l’anomenat tercer món.
Aquestes persones han marxat del seu país majoritariament degut al context econòmic i polític desfavorable en molts indrets del món. Les grans desigualtats a nivell mundial, provocades en gran part per les potències econòmiques mundials i les seves multinacionals, han abocat a molta gent a venir cap al nostre País a buscar un futur millor. Les persones nouvingudes d’altres països del món no podien participar electoralment però si que formen part de la nostra societat i com a part integrant d’aquesta han de tenir els mateixos drets que tothom.
Amb un comerç mundial just i un millor repartiment de la riquesa ningú hauria de marxar del seu país. Les persones que ara son nous ciutadans i ciutadanes catalanes segurament haurien desitjat no haver de marxar mai del seu país. Malgrat tot, ara son entre nosaltres i tenen el dret a ser tan catalans i catalanes. Per desgràcia, ens trobem en un context de retallada dels drets, especialment pel que fa als drets de les persones nouvingudes.. Son molts els drets que encara han d’assolir plenament però amb les Consultes Populars sobre la Independència s’ha volgut garantitzar el dret a vot de tothom que resideix en els nostre municipis.
Pot semblar que el dret a vot és un dret secundari o poc important per la població nouvinguda ja que estan passant per situacions econòmiques complicades i de fet segurament bastanta gent ho pensarà així. Una de les grans avantatges de les Consultes és el seu caràcter participatiu i obert a tothom del municipi a l’hora d’organitzar-la. Tot aquest moviment popular que es genera allà on s’estan fent Consultes ha de servir per reclamar la igualtat de drets de tothom i de retruc també ens servirà per contactar amb persones i col-lectius de persones nouvingudes. I no ens hem de quedar amb el simple contacte per informar què tenen el dret a vot en aquest referèndum, sinó que hem d’intentar animar a què participin també d’aquest moviment popular i què en definitiva avancin una mica més en la seva participació en la societat catalana.
Crec que les Consultes han de ser bàsicament participatives i han de servir per anar treballant cap a una major autoorganització popular de les classes populars, implicant a més gent en una dinàmica de lluita constant amb l’objectiu de transformar aquesta societat.. I quan parlo de classes populars catalanes evidentment també estic pensant les persones nouvingudes, que també viuen i treballen als Països Catalans, i que per tant també tenen el dret a participar com qualsevol de nosaltres en les dinàmiques socials i polítiques. . Ara, el 25A i 20J continuaran exercint el seu dret a vot però crec que això només serà un primer pas en la lluita de les persones nouvingudes, al costat de totes i tots nosaltres, per la defensa de la igualtat de drets.

2010-03-30T21:35:00.000+02:00

Burka NO!!

2010-03-26T17:10:00.004+01:00

Aquest matí llegia en un diari la proposta del President francès, Nicolas Sarkozy, de prohibir l’ús del burka en tots els espais públics de l’estat gal.
Mentre llegia la notícia, sentia certa enveja cap a la gran capacitat que tenen els francesos de poder parlar de qualsevol tema sense por de represàlies simplistes.
De fet, en un estat avançat i democràtic com el "nostre" hauríem, teòricament, de poder dir clara i obertament que l’ús del burka és única i simplement una forma averrant de repressió de la dona.
Malauradament, les coses no són tal i com ens agradarien. En el cas de Catalunya, penso que hem d’agraïr als partits d’esquerres la tasca que han fet al llarg dels anys de la transició promocionant la igualtat del gènere femení. Gràcies a moltes dones i a molts polítics d’aquests i d’altres partits avui les dones gaudeixen a Catalunya (només faltaria) de la igualtat total que es mereixen. A més a més, no només han aconseguit igualar el paper de la dona sinó que han fet realitat que tots els partits polítics assumissin com a propi el discurs igualitari i, per tant, la societat fes un gran pas endavant.
Davant d’aquesta postura tan defensada per l’esquerra sorprèn enormement que siguin aquests propis partits els primers que si demano la prohibició per llei del burka a Catalunya em saltaran al coll etiquetant-me de xenòfob i de racista.
Per tant, què és més “progre”? Acceptar el burka com un element de llibertat d’expressió? O és millor creure que és un insult a la intel·ligència del gènere femení?
Personalment opino que portar el burka és la máxima expressió de la intolerància i menyspreu del sexe masculí cap a la dona i, per tant, tots els partits hauríem de fer pinya cap a la prohibició total d’aquest.
Realment, tot i ser un tema molt simple, cal tractar-lo sempre des del respecte, la tolerància i la llibertat. Així doncs, també em pregunto si les dones que porten burka o fan lliurement… Malgrat tot, i essent conscient de les possibles crítiques a aquest comentari, sigueu conscients que llibertat són totes aquelles opinions que ens agraden i aquelles que no, però la llibertat té un límit i aquest es troba en el moment en que es neguen drets fonamentals com la igualtat de gènere.
Així doncs, com diuen a la terra de Messieur Sarkozy : Liberté SÍ, però sempre que existeixi Egalité. …i fraternité! Au revoir ¡¡ , bon cap de setmana.

La rauxa, sempre la rauxa.( "panem et circus")

2010-03-22T16:40:00.002+01:00

No fa un any vivíem en un estat d’estrés i indignació permanents perquè Catalunya tenia un finançament absolutament inacceptable, un autèntic espoli per part de l’Estat. Sobre la qüestió en varen fer informes i declaracions la totalitat de la societat civil i era tema de conversa constant arreu.El mateix succeia, no fa un any, amb el terme Nació. Si nacionalitat, si nació, si al preàmbul, si a l’epíleg ... En totes les converses i tertúlies.
No fa tampoc ni un any, ni uns mesos, el cor ens bategava més depressa davant la imminent sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, que ja no podíem continuar esperant ni una setmana més sense esclatar de neguit.
I què dir de l’aeroport? Quina ràbia feia agafar un avió, pensant que allò ho gestionava una entitat centralista i que prioritza Barajas, i semblava que la solució del tema a favor de Catalunya era a l’abast de la mà i que no podia esperar ni un dia més sense que el país s’esfonsés.
Un dia a l’hora de l’esmorzar vaig tenir la sensació de què si per dinar no teníem seleccions catalanes, arrebentaria.Fa uns mesos hi havia una trempera consultiva que Déu n’hi do. La independència era a tocar dels dits.
Qui se’n recorda ara del finançament, de la nació, de la sentència, de l’aeroport, de les seleccions, de la consulta? Què ha succeït perquè desapareguin del centre del debat polític i ciutadà?
Són totes aquestes qüestions rellevants, clau, o són collonades?

Doncs, com és que desapareixen de la primera fila del debat amb tanta facilitat? Passa una cosa similar al País Basc. El problema basc apareix com una cosa embolicadíssima i grossa, grossa. S’il·legalitza un 15% dels votants per tal que hi hagi una majoria espanyolista al Govern basc. El pla surt perfectament bé, i ja tenim el PSOE i el PP governant en coalició. I bé ... El problema basc sembla haver-se fos. Increible, oi? El PNB i la majoria nacionalista s’ha convertit en invisible, i els bascos semblen viure tan bé o tan malament, tan feliços o tan infeliços, com durant els darrers 25 anys de Govern nacionalista. On queden aquells discursos encesos d’Ibarretxe per l’alderdi eguna recordant-nos que els bascos ja eren a Euskalherria fa més de 7.000 anys i referint-se al PSOE i PP com “els de fora”!? On queda aquell Pla Ibarretxe, aquell Estat associat que semblava absolutament imprescindible per evitar que tot esclatés? Qui se’n recorda ara de tot això? “¿Teatro, puro teatro?” I doncs?
L’única cosa que mai no defalleix, que passi el que passi es manté a la primera plana del debat i del neguit, és el futbol. Si. El futbol. I a mi que el futbol se me’n fot tant com la petanca! Trist País aquest, si gira entorn a una piloteta! O no. Savi País aquest que va i que ve, que s’escalfa i que es refreda, que s’aixeca i s’aplana, que tomba i que gira i que en girar s’amaga i dissimula darrera una piloteta!
Ja em feu dubtar.

Amb la butxaca plena i al carrer.

2010-03-20T20:37:00.003+01:00

No discutiré la bondat o la racionalitat de la Justícia, no sé com n'hauria de dir, però puc entendre que la majoria de les persones no entenguem l'aplicació de la llei, o potser hauríem de dir la mateixa llei que condemna el frau.
El senyor Alberto Roldan va ser condemnat a 31 anys per, entre altres, haver estafat milions de pessetes, que es va embutxacar, i surt als 15 anys, els cinc darrers en règim obert, sense haver tornat ni cinc. No sé si la condemna d'estar empresonat quinze anys compensa els milions que li permetran viure de renda, però qui no ho entén és el contribuent que paga religiosament els seus impostos, i si no ho fes se li embargaria el pis, el cotxe, totes les propietats.
Sóc conscient de ratllar el populisme amb aquestes afirmacions, però intento trobar arguments entenedors per a la majoria, que m'expliquin i em convencin que la llei és correcta i la seva aplicació també.
Roldan assegura que no té el diner desaparegut i acusa Francisco Paesa qui, segons Roldan, la Justícia mai ha perseguit. Insinua pactes per no buscar el veritable culpable, deixar prescriure el delicte... No entenem que una persona entri a la presó per haver robat cent euros o menys, i en canvi aquest senyor compleix mitja condemna i surt sense pagar ni cinc.

És clar que hi ha qui encara n'ha sortit més beneficiat, al costat dels quals, el senyor Roldan encara és una víctima. Disculpeu la meva simplicitat argumental, però jo no ho entenc. Ah! tampoc entenc que el govern socialista vulgui incrementar dos punts l'IVA, però ho hauré de patir.

Quin fracàs! Una oportunitat perduda !

2010-03-12T17:07:00.004+01:00

No barregem peres amb pomes, ni llei de consultes amb independencia. Amb l'aprovació de la llei de consultes quinze dies després de la darrera onada de referèndums sobre la independència, uns i altres han volgut confondre el personal i intentar emmarcar la seva actitud en un avenç cap a la independència o bé en un rebuig cap a aventures independentistes. La Llei de Consultes Populars.Que ningú es molesti però, amb tanta llei de tonteria, pitjor no podia ser, seguirem demanant permís fins hi tot, per anar a pixar. I es dirà que la llei també contempla que els municipis en poden fer. I tant que ho contempla. Contempla gairebé el que contemplava el decret de l'any 1996 amb un procediment farragós i que des del 96 fins ara s'ha utilitzat només una vegada.
Per fer consultes sobre temes municipals demanar permís a Madrid, organitzar totes les taules com unes eleccions, dependre de la junta electoral i un llarg etc,etc. fan inviable que es puguin fer aquestes consultes per temes d'interés municipal. Un Pla General Urbanístic, una urbanització d'un carrer important....
¿Troben normal que aquesta llei no reguli les consultes com la que s’està fent ara arreu de Catalunya sobre la independència? És millor que un tema quedi sense resoldre que pas que quedi mal resolt.Políticament, estem sota mínims i per perdre el temps amb lleis que no serveixen per a rès i fer-nos més dependents del govern espanyol; No calia! al capdevall, tot teatre, i parlant de teatre, acabarem sent "los Títeres del Noreste" perquè ningú ens prendrà seriosament, vaja, que ja ens han perdut el respecte els veïns espanyols i el pitjor, que d´Europa també.
El temps dirà i ja veurem que diu el Tripartit quant Madrid tombí la primera consulta.A tots els polítics que no es mostren interessats pel futur del nostre País i es limiten a baixar i pujar del carro quan els convé, que sàpiguen que els ciutadans han de poder exercir el dret a decidir, perquè allò que importa no és el País que rebem dels nostres pares, sinó el que deixarem als nostres fills.
Cal tenir consciència en llibertat per una Catalunya que pugui decidir el seu futur, pel dret a decidir. Que quedi clar que els catalans som independentistes, però primer som demòcrates i el poble té tot el dret a decidir el que vol, malgrat que alguns no desitgin escoltar el poble i menys al català.
Potser a Catalunya, a diferència del que passa a Suïssa i a d'altres països, no ens consideren als ciutadans prou madurs per tenir iniciatives “no tutelades” . O potser es mira massa cap a Madrid i massa poc cap a Europa, on existeixen referèndums abrogatius per derogar lleis que la ciutadania no aprovi . I tampoc es mira cap a Estats Units, on es poden proposar mecanismes de “recall” (referèndum de revocació) per fer fora del càrrec a qui ha perdut la confiança de l'electorat abans de les eleccions, i dels que tampoc parla la llei.
Hi ha molt camí per fer a Catalunya en l'aprofundiment democràtic, i la culpa de no avançar més no sempre la té Madrid.
No hi ha qui els entengui. Fer política, per fer política, provoca el desencís general de la població i que no entenguin de que anem tots plegats. Som com el cuc de seda que acaba en papallona.
La gent defensa. El dret a decidir del pobles. Ni més ni menys.

A que juguem?.A quedar amb els pantalons per sota els genolls.

Responsabilitats

2010-03-10T17:03:00.002+01:00

Un home ric va portar el seu fill fins al cim d’un turó, li va assenyalar el paisatge de tot el voltant i li va dir:
- Mira. Algun dia tot això serà teu.
Un home pobre va portar el seu fill fins el cim del mateix turó, li va ensenyar el paisatge i li va dir senzillament:
- Mira.
La paràbola de Jean-Claude Carrière, guionista de Buñuel, m’ha vingut a la memòria a la vista del comportament dels responsables del caos que Catalunya encara viu. Asseguts a les seves butaques, amb el càrrec repartit entre la panxa i la cartera, han donat una imatge d’incapacitat, d'ineficiéncia i de poca sensibilitat que ha esglaiat fins i tot els seus fins ara fidels partidaris.
Les situacions excepcionals, com a tals, no permeten fer cap feina perfecta però han de servir per demostrar una de les qualitats que suposem en cada dirigent: el sentit de la responsabilitat.
I també el d'anticipació, i el de la informació.
Que un Conseller digui en roda de premsa que ells ho han fet millor que els de CiU a la nevada del 2001, pot ser fins i tot veritat, però és d’una indecència moral que fa vergonya aliena. Aquestes manifestacions propagandístiques, fetes abans de solucionar tots el problemes, quan encara molts catalans no disposen de llum i de mobilitat més o menys normal, desqualifiquen a qui les ha fet i a tots els que callen al escoltar-les.
El pare ric assegurava al seu fill la possessió sense demanar-li cap esforç. El poder és nostre i serà teu. El pare pobre ensenyava al seu fill a mirar, sense assegurar-li res. Indirectament, afavoria l’esforç i l’estimulava a anar més enllà. Just el que trobem a faltar en els que manen i en molts dels que voldrien manar.

FE EN LA INDEPENDÈNCIA .

2010-03-05T17:45:00.004+01:00

Els que no creuen en l’ànima potser no ho entendran. Però és igual. La majoria estic segur que creuen en l’ànima de les persones i també en l’ànima de les coses, encara que la nostra societat s’hagi tornat molt materialista i moltes vegades ens presenten els problemes de forma tan asèptica i tan freda que fa que només vegem la superfície i ens descuidem del que hi ha darrere de les coses (o dins d’elles).
Aniré al gra. Després de la segona onada de consultes sobiranistes que van celebrar-se al Principat el passat diumenge, podríem dir que hi ha dues maneres de veure, entendre i analitzar aquest fenomen.

Per un cantó hi ha la idea de fer un referèndum rigorós i neutral en les opcions que englobi a tota la població, o per dir-ho d'una altra manera, es tractaria d'actuar de i com un Estat.

Per l'altre, es tractaria de fer i aconseguir una campanya potent i seriosa sense precedents en aquest poble, per la independència de Catalunya.

El que tenim sobre la taula és, un fet sense precedents en el separatisme català. No és un referèndum rigorós, però sí una mobilització que aconsegueix somoure la societat, que crea debat i el posa a la palestra comunicativa nacional i internacional, que crea també organització en xarxa en tots els municipis, teixeix complicitats, serveix per exercir gimnàstica democràtica i per empènyer els partits polítics, en definitiva, fa avançar gradualment i amb seriositat el camí cap a la independència. És evident que el proper govern de la Generalitat s'haurà de moure en aquests termes, en el dret de decidir, i aquest és el gran què i la victòria de les consultes.

Parlar d’independència al carrer, sense complexes ni recances. Això ja és una victòria.

8 DE MARÇ

2010-03-02T16:40:00.003+01:00

Què celebrem el dia 8 de març exactament? potser una sospitosa tragèdia de principis del segle XX on varen morir cremades 142 treballadores d’una fabrica tèxtil a New York? (curiosament després de fer una vaga per demanar millores salarials), potser una reivindicació profunda del socialisme més pur o potser una victòria del moviment feminista?
Sigui quina sigui la resposta correcta, les nacions unides van decretar al 1977 la data del 8 de març com el “Dia per als Drets de la Dona i la Pau Internacional”.
La dona sempre havia estat objecte de menyspreu per un món on els homes feien ús d’una supremacia injusta i discriminatòria. La incorporació de la dona al món laboral va revolucionar la societat del moment trasbalsant el concepte de les obligacions de les dones envers els homes. La remuneració econòmica donava a les fèmines una posició de força i revelava l’inici del canvi a un futur que garantiria uns principis d’igualtat de drets de gènere.
Evidentment desterrar “la llei de la bragueta” en plena revolució industrial no seria empresa fàcil i s’hauria de vessar molta sang en un procés revolucionari que pretenia desdibuixar les lleis anacròniques establertes.
Avui les condicions soci laborals en molts casos encara són objecte de desigualtat i de denúncia per part de les dones del Segle XXI. Si bé és veritat que la legislació vigent garanteix el mateix tracte per qüestions de sexe la realitat encara contempla casos vexatoris.
Bo i això no hi ha volta enrere i el pelegrinatge cap a la plena igualtat entre homes i dones arreu del món ja no es podrà aturar. Potser els homes ens hauríem de preguntar com podem col-laborar per aconseguir que l’ombra de la injustícia sigui només un vell record d’un passat per oblidar.

CAP I CUA

2010-02-23T20:41:00.003+01:00

Dues noticies d'aquest cap de setmana m'ha fet creure en la possibilitat de que els polítics ens prenguin per babaus, cosa que potser és més segura del que molts voldrien.
El diumenge el conseller Castells, en una llarga entrevista publicada al AVUI, deixa anar el següent: „Ara ens toca demostrar la nostra vàlua...Ara és l'hora de la política, és a dir, del lideratge i del projecte“. Com s'entén que després d'estar ja un cert temps al poder, resulta que ara és el moment de demostrar coses que es donen per existents en el moment en que la gent posa la papereta a la urna. Projectes se'n han de tenir o no val la pena presentar-se a cap càrrec, i la vàlua i el lideratge si més no s'han de demostrar del primer dia i no esperar que les coses estiguin tant malament que sigui fàcil donar la culpa als altres. Com que vostè és conseller d'Economia i Finances, dos sectors que són essencials a l'hora de recuperar part de lo molt perdut, esperem que presenti idees i solucions factibles.

Sempre val més tard que mai.
El dilluns llegeixo que el president Montilla emplaça a Mas a un pacte català anticrisi. Això em sona. Sembla talment el mateix raonament que fa un parell de dies vaig sentir dir al senyor ZP dirigint-se al senyor Rajoy. Quan van mal dades, fer un pacte amb l'oposició és una proposta que sembla molt patriòtica però que porta verí ensucrat. Si el pacte s'arriba a crear, sempre posant el qui mana les condicions, poden passar dues coses: que la crisi es resolgui o que no.

En el primer cas, el que mana sempre dirà que gràcies a la seva idea de pacte s'ha arribat a resultats positius. Si fracassa, serà culpa de l'oposició per haver tardat molt a acceptar la col·laboració o per no fer-ho amb massa convenciment.

El raonament és cap-i-cua, es a dir que si manés Mas i proposés el mateix a Montilla la trampa enverinada segueix sent vàlida.
S'han de proposar solucions, camins clars i després demanar la col·laboració de l'oposició per tirar-los endavant. Lo que no s'ha de fer es buscar el pacte sense les idees.

Esquerdes ?

2010-02-15T18:21:00.001+01:00

No tinc ni idea si estava premeditat per part de la cúpula del PSC, però el que ha dit el germa del tete no té res de polèmic. Són aquells qui es fan dir periodistes els que veuen disputes al PSC que no existeixen. Maragall no ha fet res més que marcar distàncies davant els socis del tripartit per tal de començar la campanya de la tardor. Ara ens faran veure que dins el PSC n'hi ha uns més catalanistes que d'altres i uns de més d'esquerres que d'altres.
No fotem, home. Maragall és més sociata que ningú i sap què ha de fer per mantenir les quotes de poder del seu partit. De fet, si escolteu bé les seves paraules sentireu que en el fons el que reclama no és res més que el PSC tingui encara més poder.

L'objectiu principal d'ell i el seu partit no és altre que el poder pel poder i arribar a governar amb majoria suficient per no haver de dependre de ningú. Vaja, com CiU durant dues dècades. Collons, i mentrestant la majoria de periodistes es pensen que aquesta gent està barallada. Sembla estrany que ja faci més de tres dècades que va morir el caudillo i que encara no siguem capaços de veure les orelles al llop.
Gràcies per llegir-me.

M'hi poso... ?

2010-02-10T19:52:00.003+01:00

Poso en marxa l’ordinador. ….Vaig al bloc i a la pantalla em surt,el temps que fa que vaig penjar el ultim comentari. - Mmmm! Hauria d’escriure alguna cosa.
Va, després m’hi poso.
- Buf!... ara és massa tard. Demà m’hi poso……I així un dia darrera l’altre i com qui no vol la cosa ja han passat molts dies des de l’últim escrit.
Avui, mirant la pantalla, pensava:
- Per què serveix un bloc?... per escriure les coses que, com diuen, em passen per el caparró?
- Algú, realment li interessa aquests trossos de la meva vida?
- Per tenir el bloc tan deixat, potser que em rumii seriosament el tancar la barraca.
- Si tanco la barraqueta, després no me’n penediré al cap de poc?
- Potser tot és posar-hi i tornar a agafar el ritme com quan vaig començar …….- Mmmm! Quantes qüestions que hauria de resoldre...
Bé, ara ja és tard, m’hi poso... Si ara ens pregunten si volem tenir un dia complicat, problemes a casa amb la família o a la feina està clar que tots direm que no. Els mal de caps no ens agraden a ningú però també és evident que són els mal moments que ens fan créixer.
A vegades els adults som iguals que els nens que creixen quan estan malalts, a vegades a nosaltres ens fa falta que ens passin coses dolentes per tal de canviar, de créixer d’evolucionar. Ens cal tenir un mal dia, una mala experiència per poder aprendre, moltes vegades ens cal perdre una cosa per saber-la valorar. Fixeu-vos fins i tot, que en el món laboral quan les coses van malament és quan a la llarga pots demostrar que tu vals. En bona mar tothom sembla bon mariner però en molts trajectes arriba la mala mar i és on surten els bons mariners.
Cap d’aquests els hi agrada que hi hagi temporal, però quan arriba allà estan i demostren el seu valor la seva tècnica. Nosaltres cal que no hem de desitjar el mal temps però quan aquest arribi hem de saber que no cal enfonsar-se sinó canviar-lo pel repte de demostrar-nos que som bons mariners i per què no, demostrar-ho als demés.
En el món de les parelles passa el mateix, ningú vol tenir problemes ni crisi ni res, cap mal moment, però tots som conscients que arriben, però de la mateixa manera que arriben els problemes cal pensar que al final es solucionen i es surt endavant. El mariner sap que al final se’n sortirà, confia en ell i sap que si confia en ell però es pren les coses seriosament ho aconseguirà. Nosaltres davant de qualsevol problema hem d’actuar igual, amb convicció amb seguretat i sabent que això ens farà ser millors. Amb l’amor passa igual si un confia sap que seguirà endavant i que els llaços cada vegada seran més forts, en el teu interior quan siguem grans mirarem la nostra vida i una de les coses que més celebrarem i ens sentirem orgullosos és d’haver superat les dificultats, allò que en el present ens angoixava al final ens fa sentir feliços.

La vida és pur teatre ?

2010-02-02T20:20:00.005+01:00

1 - Pre-inscripció
Aquesta noia, la Pili Gonzàlez, pel sol fet de ser mare soltera ja té més punts que jo. Avui he sentit per la ràdio que les famílies mono-parentals tenen els mateixos punts que les famílies nombroses.
Primer m'he hagut d'assabentar, exactament, de que és una família mono-parental, un cop confirmat el que pensava, m'han caigut els dallò per terra.
O sigui, que una mare soltera té més punts que una família normal, o sigui com la meva? Així doncs, per poder portar els nens a l'escola ens he de tornar tots tarats? Quines ganes que arribin les el.leccions i tota aquesta colla…… a prendre pel…No hi ha dret ¡

2 -La Chacón
I és necessari que la ministra de defensa voli urgentment cap a l'Afganistan? És imprescindible la seva presencia per posar el mort dins la caixa? Si en comptes de dir-se John Felipe Romero es digués Juan Romero i fos nascut a l'Hospitalet hauria fet el mateix numeret? M'agradaria saber el que ens ha costat aquest viatge llampec. És clar que també m'agradaria saber que se'ns hi ha perdut a l'Afganistan. Si tan malament estan les coses, si la crisi fa que es rebaixin les pensions, que ens vulguin jubilar als 67 anys, que l'atur arribi gairebé al 20 %, etc., etc., perquè no retallen el pressupost de defensa?
És des de l'Afganistan que ens defensarà el "nostre" exèrcit de la invasió "imminent" del Marroc, o de l'Equador o dels Sub-saharians que salten cada dia les tanques de Ceuta i Melilla? De què cony serveix tenir un exèrcit avui dia?

3 -El cinema
Que la mitat de les pel-lícules projectades a Catalunya siguen en català: això marca la llei del cinema promoguda pel govern tripartit. La llei, estableix una quota mínima xifada en un 50% de presència de la llengua catalana en totes les pel.lícules que necessitin ser doblades o subtitulades. No seré pas jo, com comprendreu,qui defensi les sales de cinema , per convenciment o per pressions externes, hauran tancat les seves portes. Però si que seré jo qui, una vegada més critiqui aquest nostre govern per la mala traça en fer les coses i per la hipocresia de la qual fan gala alguns dels seus socis majoritaris O és que de veritat algú s 'havia arribat a creure que els srs. del PSC, amb Montilla al capdavant, defensarien fins a la mort el 50% de quota en llengua catalana? No home no!
El PSC va aprovar aquesta llei al sí del govern per raons d'equilibri interna del tripartit.Fracassada i en via morta la llei de Vegueries de la qual ERC havia fet bandera, la Llei del Cinema era, junt amb la tramposa llei de Consultes Populars, l'única Llei en la qual ERC podia marcar paquet.I el PSC els ha deixat marcar paquet en el sí del govern. Però el PSC farà el possible perquè la Llei del Cinema no superi els tràmits parlamentaris. M'hi jugo un pèsol.
4 - La solidaritat
Recordo que quan jo anava a l’escola es recollien per a fins benèfics els segells de correus usats i el paper de plata d’embolicar la xocolata. A l’escola ens deien que aquells materials s’enviaven a les missions, i concretament ens parlaven dels negritos i els xinitos i de la gana que passaven. Aquells simpàtics episodis escolars eren una manera certament original de maquillar la caritat, tot i que mai vaig intentar escatir de quina manera els segells i el paper de plata es transformaven després en menjar. Esquematitzant-ho i posant-hi totes les distàncies que calguin, les tasques que avui en dia fan al tercer món moltes organitzacions no governamentals vindrien a ser un aggiornamento laic de les missions de tota la vida.
Allò que ara en diem solidaritat vindria a ser el que fa uns anys anomenàvem caritat. Hi ha hagut una modernització del terme però en el fons es tracta de la mateixa filosofia, consistent en que el ric ajuda el pobre o, per ser políticament correctes, que qui té més ajuda a qui no hi arriba. Actualment per recollir diners amb fins solidaris s’acostuma a teatralitzar l’acte buscant un cert valor afegit pel donant; no es concep un acte solidari sense transformar-lo en un espectacle. Aquí hi podríem incloure la recent Marató de TV3 o qualsevol de les altres maratons solidàries que tant proliferen, així com els actes que s’estan fent aquests dies arreu del món en favor dels pobres haitians, com ara els concerts solidaris i altres espectacles amb celebrities de tota mena i condició sortint de franc a l’escenari, a cantar o a fer el què sigui.
Aquell comportament discret que ens ensenyaven de petits, o almenys així m’ho van ensenyar a mi, ara ja no està de moda. Em sembla recordar que llavors es deia que quan es tracta de fer caritat la teva mà dreta no havia de saber què feia la teva mà esquerra. Ara de l’entrega d’una aportació solidària aviat se’n munta el corresponent show, i s’intenta que el donant rebi alguna cosa a canvi, vull dir alguna cosa més que la satisfacció personal d’haver ajudat algú, com si aquesta no fos ja del tot suficient.
La compensació pot consistir des de la rifa d’una pilota signada per un futbolista famós o el sorteig d’un lot de llibres, fins a la possibilitat de prendre un cafè i fer-se una foto amb un personatge famós Aquesta ostentació pública de la solidaritat, és a dir, la teatralització de qualsevol acte solidari que s’ha anat imposant en aquests darrers temps a mi no m’acaba de convèncer, la veig pròpia d’una societat immadura. M’agradava més la discreció d’abans. De totes maneres, haig d’admetre que persones que hi entenen molt més que jo m’asseguren que sense tota aquesta parafernàlia de l’espectacle associat a la solidaritat no es recollirien ni molt menys els diners que es recullen ara. Sembla ser que tots plegats ens hem tornat molt exigents. Abans en teníem prou amb la satisfacció personal d’haver ajudat discretament algú.

Entre tots els van matar i ella sola es va morir...

2010-01-26T18:03:00.003+01:00

Amigues i amics: El Petit Circ Nacional de Catalunya no és pas el Cric, ni el Raluy, grans circs de petit format. És aquell altre que té com a grans atraccions artistas.
En una campanya (o precampanya) electoral se suposa que cada partit ha de posar sobre la taula les seves propostes polítiques i confrontar-les amb les de la resta. Per tal de fer arribar aquestes propostes al màxim nombre de gent cadascú s’empescarà les eines que cregui més oportunes. Aquí és on entren en joc la imaginació dels responsables d’imatge de cada formació i, sobretot, els recursos econòmics que pot destinar cadascú a pagar agències publicitàries, dissenyadors, realitzadors, etc,etc.
Aquest hauria de ser l’ordre lògic:
Primer prepares unes propostes i després t’empesques un embolcall que les faci més fàcilment comprensibles i atractives. Per desgràcia, i com hem pogut començar a veure, sembla ser que els principals partits catalans han optat per invertir l’ordre de les coses: uns paquets molt elaborats per uns productes encara per definir.
Ho hem pogut veure en la guerra de vídeos que ja han iniciat CIU i PSC, els primers amb una estrena pròpia de Hollywood en què ens expliquen que “començar il·lusiona” (començar a fer què?) i, també, amb un segon espot a l’estil de Braveheart amb un toc d’anunci de compreses, en què apel·len a la unitat de tots els catalanistes (unitat per anar a on?).
D’altra banda, el PSC fa uns dies també publicava un vídeo en què volien demostrar que, tot i anar segons a les enquestes, acabarien arribant els primers (i tampoc expliquen per a què).
Tothom s’omple la boca parlant de la necessitat d’acostar la política a la ciutadania per tal de fer minvar la desafecció amb què és vista, però després, en un moment com l’actual, la majoria de partits són incapaços d’explicar clarament quines propostes es tenen per tal de fer front a la difícil situació econòmica, i tampoc s’abandona l’ambigüitat a l’hora de definir si el nostre País ha de seguir sotmès a l’Estat espanyol o no, dos temes que preocupen, interessen i que reclamen a crits propostes concretes.
Un bon cinèfil mai preferirà una pel·lícula de Jean-Claude Van Damme a una de Woody Allen, per més explosions i puntades de peu que tingui la primera, de la mateixa manera que cap ciutadà escollirà un projecte polític per la imatge d’una campanya si al rascar no hi troba resposta a les seves inquietuds.

I prou per avui, amics i amigues.

Els caça- fantasmes que volen ser quan siguen grans ?.

2010-01-21T18:36:00.007+01:00

Amb l'experiència que tenen, i no n'aprenen. El Conseller Huget enxampat per un micròfon fora de servei, dient coses que no pot dir com a Conseller, però que molts entenem que les pensi. Els jocs d'hivern del 2022 proposats per l'Alcalde de Barcelona, no són res més que, el que pensa el conseller Huget ?. Però vivim en un País on això de dir el que no ha de dir, o veure qui la diu més grossa, s'esta convertint en l'esport nacional entre la classe política que ens governa, coneguda com Tripartit.
I aquí els socialistes ocupen el primer lloc en el ranking dels que, la diuen més grossa. Aquí un demana uns jocs olímpics d'hivern al costat del mar, a les espanyes s'omplen la boca i es fan els ofesos quan a Vic els deixen en evidència amb les polítiques d'inmigració.
El President Rodríguez amb cara de xai que va a l'escorxador, patint pels pares i fills immigrants "sense papers", que es podrien quedar sense escola i sanitat per culpa dels esvalotats de Vic. Quan és ell, el màxim responsable de la seva situació Legal.
Tot i que tampoc, els socis verds de la colla, no es queden pas curts donant explicacions de com un llamp pot probocar un incendi, o no. I com apagar-lo sense que es noti.Les Fantasmades estan de moda, que hi farem. La cosa s'ha institucionalitzat i fins que un equip de caça-fantasmes no faci neteja, patirem.
I parlant a proposit, dels caça- fantasmes :Amb poques excepcions, més de vuit anys seguits al poder acostumen a deixar-nos governs acomodaticis i mancats de noves idees. Per això sempre em mostro crític amb als governs de llarga durada, com ara els vint-i-tres anys de Pujol o els catorze de González, així com determinats ajuntaments, diputacions i autonomies que a la pràctica funcionen com si fossin de partit únic in aeternum, i massa sovint amb les mateixes cares al capdavant de la institució.
Per tant, entenc que també té la seva part positiva que CiU, tot i ser el guanyador de les últimes eleccions, s’hagi passat uns anys a l’oposició després dels vint-i-tres anys continuats al govern.
Un aspecte molt positiu de la democràcia és l’alternança política, tot i que aquí encara ens manca una llei que reguli la limitació de mandats, com passa a molts països. Avui manen uns i demà manaran uns altres. El vot pot ser transversal, avui es vota socialista i demà es vota popular. Al cap i a la fi aquests dos partits tenen sovint una pràctica política molt similar, si més no en tot allò que fa referència al creixent desencaix de Catalunya.
A més a més, aquí podem triar altres opcions polítiques més minoritàries però igualment interessants, i s’estan coent noves alternatives (Reagrupament, Plataforma per Catalunya,ETC,ETC.) que poden i tenen que donar alguna sorpresa o, com a mínim, bastir un Parlament més plural que faci més necessària la negociació política entre grups.
Avui em mullaré una mica més que d’habitual, i barrejaré desitjos personals, previsions electorals i realitats polítiques a partir dels resultats de les properes eleccions. Així, de cara als pròxims quatre anys sembla clar que la llista de CiU tornarà a guanyar les eleccions.
Segons totes les enquestes això tornarà a ser així, però el meu desig és que CiU no assoleixi una majoria absoluta. Les majories absolutes sempre comporten un excés de prepotència i una manca de respecte no només per l’oposició sinó també pel ciutadà, i no m’agrada ni una cosa ni l’altra. Així mateix m’agradaria que CiU governés en minoria, amb pactes puntuals amb uns i altres. Aquesta seria per mi la situació ideal de cara als propers quatre anys, per recuperar-nos una mica dels continuats desgavells del tripartit. I tot això ho dic sense cap tipus de acritut.
Evidentment dono per exclòs un nou pacte de perdedors. Dono per suposat que el tripartit ja no sumarà els 68 escons necessaris per a continuar mal governant, com també dono per suposat que un pacte a la basca (la suma dels dos grans partits d’obediència espanyola) tampoc sumarà. Si una d’aquestes dues opcions sumés els 68 escons de la majoria absoluta, tinc clar que immediatament es formaria govern, ja fos el tripartit tres o un nou pacte a la basca PSOE-PP però d’àmbit català. Ara bé, aquesta força política considerés convenient fer un pacte estable amb algú, i insisteixo, espero que aquesta eventualitat no es doni, l'única opció possible que veig, ja sigui mitjançant un pacte de govern o un acord estable de legislatura, seria amb el PP.
Sí, no ens escandalitzem, parlo de l’eventualitat d’un pacte CiU-PP. Més val parlar clar per evitar-nos sorpreses i disgustos més endavant. L'opció de pacte amb el PP seria per exclusió, i és que aplicant el sentit comú i veient el què ha passat en els darrers set anys a Catalunya, qualsevol altre pacte polític hauria de quedar exclòs, ni que només fos per dignitat .
Altrament el ciutadà no entendria res, i el votant de CiU encara menys. La política és l’art d’allò que és possible i veig del tot inviable, almenys a curt termini, un pacte de CiU amb qualsevol dels partits que formen el tripartit. En política els errors es paguen anant a viure una temporada a la freda bancada de l’oposició.
I si els errors es repeteixen (cas d’Esquerra (abans ERC ) amb les seves curioses decisions de 2003 i 2006) encara amb més motiu. Allà hi ha molt temps per meditar i alguns dels que ara governen tenen motius més que sobrats per fer-ho. Last but not least.
El meu desig seria que, guanyés o no les eleccions, CiU ens digués què volen ser de grans. Aquesta ambigüitat calculada avui en dia ja no genera l’entusiasme dels anys vuitanta del segle passat , provoca desafecció entre una part dels seus propis simpatitzants i transmet a l’electorat una certa sensació de por a definir-se que ara mateix la veig fora de lloc,que ens expliquésin què voldran ser de grans.
Jo crec que en el fons ni ells mateixos saben què volen ser de grans. Perquè francament, no em puc imaginar que ho sàpiguen i no ens ho vulguin dir, oi?.

Xifres que fan pensar.

2010-01-20T19:39:00.000+01:00

Xifres que fan pensar

View more from .

Z P

2010-01-15T17:19:00.006+01:00

En una situació de normalitat política, institucional i econòmica, una presidència de torn de la Unió Europea és un regal caigut del cel pels assessors d’imatge i d’estratègia política d’un líder estatal.

És molt difícil sortir-ne escaldat políticament, i acostuma a ser una extraordinària oportunitat de reforçar el missatge, el carisma i el lideratge del president de govern en qüestió; principalment, a nivell intern, però també en l’esfera internacional.

Tot apunta que no serà així en el cas de Zapatero.

De fet, ja ha començat amb mal peu. La premsa internacional s’ha acarnissat amb la seva constatada incapacitat de gestionar. Per això, Espanya ha hagut de veure com en les principals capçaleres europees se la tractava de “maldestre” (Financial Times), “debilitada” (Die Welt) o “endeutada astronòmicament” (The Independent), amb especials atacs al “cap d’hidra” (The Daily Telegraph) que pot ser Zapatero representant la Unió els propers sis mesos.
Quin canvi més significatiu des dels temps del Viva Zapatero!, que entonava amb orgull l’esquerra europea fa uns anys i que fins i tot va donar nom a un punyent film contra Berlusconi el 2005! Sens dubte, Zapatero quedarà per a la història com algú que va exemplificar a la perfecció que la comunicació política és una eina que si utilitzes malament o –encara pitjor- a la babalà, pot acabar amb el teu projecte al mateix vertiginós ritme en què vas fer-te una marca política guanyadora.
I és que ZP ha acabat sent Zapatero Persistente. Un polític persistent a l’hora de llançar missatges d’efecte social molt reduït en el temps i totalment contrari a alçar la vista i veure-hi més enllà, actuant en conseqüència.

D’un president de govern, això últim, és el mínim que se’n pot esperar.

Però Zapatero ha persistit sempre en la política del demà, sense ni pensar en el demà passat. El present i el futur immediat no és feina dels líders, sinó dels milers de funcionaris i tècnics que té l’administració de l’Estat.

Un líder marca el camí i Zapatero fa temps que ha perdut el nord. També en termes d’imatge pública que són ben fàcils de cuidar, com en l’episodi de la seva visita familiar a la Casa Blanca tot ensenyant al món que no és capaç ni de fer entendre a les seves filles que, per un dia, cal estar a l’alçada i, si cal i pel bé del país que representes, vestir-te sense invocar a Satanàs.
Crec que, a aquestes alçades, ningú dubta que la crisi s’emportarà amb ella una gran dosi de credibilitat del cap de files socialista, i segurament apartarà el PSOE del poder en les properes eleccions generals. És un exercici de política ficció, però en temps on la desafecció de la ciutadania amb el poder polític és enorme, que fàcil resulta assegurar que si Zapatero no hagués negat la crisi i hagués estat el primer a fer el gest d’arremangar-se per buscar-hi solucions gaudiria avui d’un crèdit molt superior entre els seus conciutadans. Aquesta política de curtes mires és la que ha acabat amb una marca guanyadora com era la de ZP. Això, i el fet de verbalitzar tota quanta idea li ha semblat mínimament positiva (“Por el pleno empleo”, “Apoyaré…”, etcètera) en rèdits d’imatge, sense tenir en compte que pot ser contrària a la teva credibilitat política si després no compleixes amb escreix.
Veurem si la presidència de torn no furga definitivament en la ferida, fent-la ja incurable i deixant en safata la Moncloa a un cada cop més present Mariano Rajoy.
De moment, el PP deixa passar les hores conscient de la situació, mentre aprofita per reforçar el missatge i la imatge del seu líder, que tampoc és tasca senzilla.
Haurem d’estar atents per veure quan els populars es decideixen a atacar frontalment la marca ZP i tot el que ha comportat i comporta la seva existència. I si, com deia Pepe Blanco, amb les sigles segueix sent suficient per assegurar els vots en algunes zones, o la persistència en l’error de Zapatero limitarà a només dues legislatures el retorn del PSOE a la presidència d’Espanya.
Sigui com sigui, que Déu agafi confessada a Europa…!
Bon cap de setmana … !

Hipocresia ¡¡

2010-01-12T19:42:00.006+01:00

Aquesta bona dona és la senyora Robinson. No és la de la pel•lícula, però casi. És la dona del Primer Ministre d'Irlanda del Nord (el senyor Robinson, és clar), i també és diputada del Parlament de l'Ulster, i resulta que és una ultraconservadora empedernida: que si no a l'avortament, que si els gais són malalts que cal curar, que si citacions de la Bíblia al Parlament, que si el matrimoni és sagrat i per a tota la vida... tot això fins que un marrec, de 19 anys, li va ensenyar la cigala i li va fer perdre el món de vista, i, encara amb els ulls en blanc del darrer clau, va sostreure fons públics per muntar-li un bar al seu adonis.
Total, que per molt ultraconservador i estricte que un sigui, la carn és feble, i la temptació d'una cavalcada sobre el cavall apocalíptic de la luxúria pot fer trontollar les conviccions de qualsevol. El primer Ministre irlandés Peter Robinson va dimitir temporalment del seu càrrec ahir dilluns per enfrontar-se a una investigació sobre si hauria d'haver dit a les autoritats que la seva esposa havia recaptat 50.000 lliures (uns 56.000 €) per ajudar el jove amb el que hi va mantenir relacions amoroses o extra maritals que es sól dir, a obrir un cafè a Belfast.
La Senyora Robinson que es veu està en tractament psiquiàtric o amagada sota una catifa morta de vergonya, sembla va anar a donar el pèsam a una familia i allí va conèixer al noi, i li va sobrevenir una "passió turca", difícil en un home però que passa a vegades en les dones, i si va llençar de plé sense pensar en les possibles consequencies del seu acte de la manera que només ho poden fer les dones que a diferència nostra són capaçes d'estimar o desitjar fins les últimes conseqüències.
No cal dir que les desgràcies mai venen soles, el destí és cruel i les coincidències encara més, i la senyora Robinson, quan passeja per Belfast avergonyida pels càrrecs que ha perdut i el que ha fet perdre al seu marit, només fa que sentir els seus estafats conciutadants cantussejant entre dents una vella tonada.

Ja els està bé a tots aquests moralistes de pa sucat amb oli que pretenen imposar-nos que hem de fer, com hem de pensar ... i potser més els valdria mirar-se al mirall de tant en tant.
Possiblement si hagués estat al reves, o sia que el seu espos i primer Ministre hagués tingut un affaire amb una joveneta de 19 anys i li hagués muntat el piset, no se n'hauria sabut de l'assumpte o almenys no hauria vist la llum , i en cas de ser així hauria estàt contemplat amb molta més benevolència i menys sornegueria i crueltat que en el cas de la seva esposa.
Els homes ja se sap com són... OI ?, al cap i a la fi, la noticia no rau en que un gos mossegui a un home, sinó que sia l'home qui ha mossegat el gos.

Rebaixes

2010-01-08T18:57:00.007+01:00

La vida ja és prou complicada com per complicar-nos-la nosaltres mateixos gratuitament.
La vida és molt més senzilla del que a vegades pot semblar.
La cosa és trobar aquell punt de simplificació que a vegades costa tant de veure.
Com aquelles claus que busques desesperadament, a l’hora de sortir de casa, fent tard, i per més que busques no les trobes, i resulta que les tens davant del nas.
T’atures, respires fons, mires on has de mirar i allà les tens. Això deu ser: Mirar on s’ha de mirar. Allà hi ha el punt, que no pots inventar-te, que ja existeix, però que cadascú ha de decidir quan triga a arribar-hi, com vol arribar-hi, i sobretot si de debò hi vol arribar.
Comencen oficialment les rebaixes. Tots hem anat alguna vegada de rebaixes i, d’entrada, no les criticaré pas. Estaria prou bé que els preus que es troben aquests dies fossin preus corrents, preus normals de qualsevol dia de l’any. Per tant, potser ens hauríem de preguntar unes quantes coses, si no volem que el que ens rebaixin sigui la nostra intel·ligència:
En el any 1979, durant l'època anomenada preautonòmica, l'Estat central va transferir a la Generalitat de Catalunya els dos ferrocarrils que no formaven part de la RENFE. Es tractava dels antics Ferrocarrils Catalans, que unien Barcelona amb Manresa i Igualada, passant per Sant Boi de Llobregat i per Martorell, i els antics Ferrocarrils de Catalunya, que unien Barcelona amb Sabadell i Terrassa, passant per Sant Cugat del Vallès, amb un tram, el de Sarrià a Barcelona, aleshores ja consolidat com línia de metro.
Es tractava d'una transferència integral: vies, estacions, material mòbil i personal. Es va constituir "Ferrocarrils de la Generalitat", la primera empresa pública de què es va dotar la Generalitat. Com que al principi l'obra de la Generalitat no era gaire visible per al gran públic, es va fer aconsellable, ja en l'època autonòmica, una campanya publicitària en què, alhora que es posaven en relleu els projectes de millora, es vinculaven aquestes millores a la institució d'autogovern. "La via blanca", en va fer dir el publicitari Joaquín Lorente, i, efectivament es van pintar de blanc els rails en els trams interiors de les estacions.
Canvi purament cosmètic però que va ésser símbol de l'etapa fecunda de millores que s'iniciava - i que encara dura: doble via a molts trams, estacions noves - com la de la Universitat Autònoma - i un itinerari urbà totalment nou - i soterrat - en el tram que va de la Plaça d'Espanya de Barcelona a l'estació de Sant Josep, a l'Hospitalet de Llobregat.
El 2005 la Generalitat es va fer càrrec d'un altre tram de ferrocarril: la línia que uneix Lleida amb la Pobla de Segur. Abocada a la desaparició per manca de rendibilitat - en realitat per manca d'inversions - aquesta línia fou reivindicada per la Generalitat. Al principi el Govern de l'Estat demanava 1000 milions de pessetes per la transferència, tot i que la línia era deficitària i exigia inversions urgents. Finalment el 2004 fou acordada la transferència gratuïta, en virtut de la qual fou transferida a la Generalitat la totalitat de la infraestructura, tot i que la gestió ha continuat encarregada a la RENFE. La Generalitat va emprendre les obres de remodelació de la línia, per valor de 60 milions d'euros. Aquestes obres van comportar el tancament del tram més amunt de Balaguer entre juny de 2005 i juny de 2006, i el material mòbil existent es va destinar a reforçar el tram Lleida - Balaguer. El nombre de viatgers ha passat dels 90.000 de l'any 2000, en què es va arribar al mínim, a 268.000, valor estimat per a l'any 2009.
Mentrestant s'ha aprovat el nou Estatut d'Autonomia, del qual hom esperava com una de les transferències principals les línies de ferrocarril de rodalia. El traspàs corresponent, produït fa pocs dies, té unes característiques força diferents - molt pitjors - del de la línia de Lleida a la Pobla i ja no diguem del de Ferrocarrils de la Generalitat: no s'han traspassat ni les vies ni les estacions - ens tocarà continuar patint la incompetència d'ADIF -, la gestió queda encomanada a la RENFE, almenys durant un any i els recursos compromesos per l'administració central són molt migrats i, com de costum, ja veurem si arriben.
Com s'explica aquesta regressió que va de la transferència de 1979 a la de 2009? Doncs és ben elemental: cal agrair-ho al nou Estatut. Repassem-ne l'article 140.6: "Correspon a la Generalitat, en matèria de xarxa ferroviària, la competència exclusiva amb relació a les infraestructures de les quals és titular i la participació en la planificació i la gestió de les infraestructures de titularitat estatal situades a Catalunya, d'acord amb el que estableixi la normativa estatal".
Quedem aclaparats per la gran dosi de magnanimitat que representa acceptar que tenim competència exclusiva sobre allò de què som titulars. No us penseu: pregunteu-ho a un magistrat del Tribunal Constitucional i us dirà que no tindria per què ésser així i que es tracta, efectivament, d'una gran mostra de generositat.
Un cop recuperats, però, voldría anar una mica més enllà, i faix la pregunta impertinent: què en deia el projecte d'Estatut sorgit del Parlament de Catalunya? Doncs mireu, el cas és que si compareu els dos textos veureu que la migradesa de la transferència no és pas fruit de l'atzar, sinó que es tracta d'una retallada conscient i de llarg abast, i que serà molt difícil de superar. El projecte deia: "La gestió inclou, en tot cas, la coordinació, l'explotació, la conservació i l'administració de les infraestructures". Aquests conceptes, com veiem, van desaparèixer entre els encenalls del ribot d'en Guerra. Un cop més queda en relleu el mal negoci que va suposar l'acceptació del nou Estatut en referèndum. Els màxims responsables són, és clar, els qui tenien les tisores - amb el ministre Montilla al capdavant. Però darrera vénen, a no gaire distància, els qui enduts per un pragmatisme abocat al fracàs, van dir "no passa res; ja ens espavilarem" o "acceptem-ho, que és el mal menor".
Defensar l'Estatut? No pas, no s'ho val. Si de cas, defensar el dret a decidir, encara que en aquest cas comporti la defensa d'una decisió ben poruga. I dir que estem ben farts de fer de ninots de fira.
Bé , bon cap de setmana.

Es queixem de vici ?

2010-01-07T16:21:00.004+01:00

Cada any la mateixa història i especialment aquests darrers anys, el 2009 l’inflació arribarà ben just a l’1% i en canvi les tarifes dels serveis públics pujaran entre el 2% i el 6%.
D’això se’n diu molta barra política, treballadors amb el salaris congelats, d’altres amb prou feines increments de l’1%, persones aturades que la prestació ja el comença a baixar, més de la meitat de la gent cobra menys de 1000€ al mes, aquesta és la realitat i mentrestant els governants des dels municipals, passant pels de la Generalitat i fins els de l’estat, a l’hora de marcar els impostos, les taxes i les tarifes, sembla que han un oblidat la crisi, vinga a pujar-ho tot per damunt de l’inflació prevista, això si les pensions i el salari mínim no.
Han oblidat la crisi per un doble motiu, primer perquè en crisi no és recomanable pujar en excés la fiscalitat i segon perquè les pujades d’enguany no són ni justes ni progressives, ja que tenen un impacte major sobre els que menys tenen i que en molts casos són els que utilitzen més els serveis públics, com potser el cas dels transports públics.
Però no només estem parlant dels serveis públics, sinó que també parlem de la llum o de la pujada de l’IVA entre d’altres,.. la majoria de serveis han pujat per damunt del que pertoca, és una política que prioritza quadrar el pressupost encara que sigui a costa dels que menys tenen. Caldria plantejar-se les reformes legislatives perquè, especialment en situació de crisis, els serveis públics no puguin incrementar-se més enllà de l’inflació.
Un digital que s’edita a Espanya va publicar fa tres o quatre dies en la seva web una notícia el titular de la qual, traduïda, diu així: “Madrid s’allunya de Catalunya en termes de renda per càpita.”
S’allunya no pas perquè Madrid perdi posicions sinó perquè en guanya. La renda per càpita d’un madrileny és 3.000 € superior a la d’un català, en termes estadístics, amb les dades de l’any 2008.Des de l’any 2000 al 2008, segons la Comptabilitat Regional, el creixement econòmic de Catalunya s’ha situat en el lloc 15 entre les “regions” d’Espanya.
Mentre Espanya ha crescut una mitjana del 3,09 (taxa del creixement mitjà del PIB) Catalunya ho ha fet el 2,89, en termes reals, entre els anys 2000 i 2008. Madrid, el 3,28. Mentrestant, els catalans som els insolidaris. Té nassos!
Si les coses segueixen així, Espanya acabarà aturant el seu motor econòmic i els ciutadans de Catalunya seguiran patint una situació injusta de mena que el nou finançament no ha corregit. Res fa pensar que les coses puguin canviar a curt termini. L'acció política dels partits catalans ha d'anar dirigida a aturar l'emprobriment progressiu del País.
Ja no dic l'acció política del Govern, perquè no en tinc cap esperança.
El veig, al Govern, massa preocupat en mantenir-se, en un context de progressiu distanciament entre els partits que li donen suport. Si és pura tàctica electoral o distànciament real és qüestió a debatre. Una alternativa no exclou l'altra. Una combinació variable d'ambdues, segons les circumstàncies, és probablement la solució més ajustada.
Disculpin que els neguitegi amb males notícies un dia com avui en què de petits jugàvem amb el que els Reis ens havien dut.

Dies de carta als Reis

2010-01-05T16:14:00.008+01:00

Aquests són dies de bons propòsits per un any que comença i d’il·lusions amb la vinguda dels Reis d’Orient. Tots grans i petits tenim l’esperança posada en el dia sis al matí, quan obrirem els paquets que els “Reis” ens hauran deixat i descobrirem si ens han portat allò que els havíem demanat.
Us escric aquest any, no per perdre part del meu temps i entretindre-us amb una llista de coses que m’agradaria que em portessiu, i que com que no m’ho porteu jo m’imagino que debeu estar els tres partint-vos la "caixa" llegint la meva carta i comentant entre vosaltres el que he demanat enfotent-vos-en de mi.
De fet, no se com el mateix nen Jesús no us va enviar a la merda, ja que ell segur que volia un Scalextric i li vau portar “mirra” (que ves a saber que collons és això), inciens (que l’estable fotia una pudor que no es podia aguantar i la mula es va asfixiar del fum que hi havia) i or (que mira, això encara és valuós, que d’això en fan medalles a les olimpiades). Però i on eren els clicks de playmobil, el cub de Rubbick i els Gormitis que va demanar el nen Jesús?
De petit a mi encara em vau portar el que demanava (seria que em portava millor que el nen Jesús, pel que dedueixo que Jesús de petit debia ser un veritable mamón) i jo, per a agrair-vos-ho anava a les voltres cavalcades (no de sexe eh?).
El primer cop que vaig anar a una cavalcada (no de sexe eh? Això ja ho explicaré en una altra ocasió, sinó a veure una mena de “rua” que es diu així, pero jo li diré “cavalgata” per no liar-nos eh?) em vaig quedar sorprés pels vostres “poders”. Alhora que passejaveu per la meva ciutat, sortieu per la tele per totes les altres ciutats. Això si que son mags i la resta son tonteries!
Eren als voltants de l’any xxxx, quan jo complia 5 anyets (..?…) i anava per primer cop a la cavalgata dels reis mags.
Jo em pensava que ereu mags de veritat, d’aquells que fan trucs amb cartes i son molt lletgos, i que quan acaben el truc fan veure que toquen el violí, però aquest és el Tamariz. Jo escribia les meves cartes als meus 3 mags: David Copperfield, el Mag Lari i el típic mag cutre que es lloga per als aniversaris dels crios i que fa trucos del Magia Borrás.
Però mai els veia a les cabalgates de reis, enlloc seu apareixieu vosaltres, tres tios amb barbes de mentida, i un últim tot untat amb betún que semblava que sortia de la mina.
Curiosament, en aquestes rues us feu acompanyar de tot un seguit de personatges que mai no he entés per que van amb vosaltres: que hi fan aquells Pitufos gegants amb els reis? O els bombers? (per a que se’m cremi la casa a mi durant la cavalgata!) o unes carrosses cada any més surrealistes plenes de tot tipus de personatges (superherois, follets, carboners, dimonis, angels, personatges de dibuixos…)
Ves a saber qui hi ha sota totes aquelles disfresses!, com algún any “clixin” aquest modus operandi els de Al-Qaeda els hi seria molt més efectiu per fer atentats… ningú sospitaria mai d’en Piolin o d’en Pocoyó.
I per damunt de tots ells… volsatres tres. Sentats a les vostres majestuoses carrosses acompanyats de tot un exèrcit de nens que us protegeixen a cop de caramel (segur que això ja ho teniu previst per gent com jo que no ha quedat satisfet de la seva darrera carta als Reis).I aquests paios amb tant poca credibilitat m’havieu de portar el que jo us havia demanat en les cartes els darrers anys? (que curiosament els meus pares sempre me la llegien els molt cabrons envaint la meva intimitat carteril). Però si, si, tot i la vostra pinta de transformistes que podrien ser els nostres pares simplements disfressats de reis, resulta que ereu reis i mags de veritat, i després em portaveu els regals que demanava.
Però, i ara torno al tema de la carta que us adreço, no sé que he degut fer que amb els anys heu deixat de portar-me el que us demanava i cada cop em porteu coses que em foten menys il-lusió (basicament mitjons i colonies). Que he fet malament? Perdre la virginitat? No ser multimilionari?...
Bé, escrivint aquesta carta “pública” aquest cop espero que em feu més cas, i tampoc crec que demano res molt difícil d’acomplir!
El que us demano aquest any és FELICITAT per a tots els meus (i per als vostres i els seus també, que carai!) que ja fa temps que va car això de ser feliç i, si us en sobra una mica, poseu-nos un kilo d’AMOR, que tampoc ens anirà malament. La PAU, vist lo vist, ja la demanaré l’any vinent.
Amb resignació de creure que aquest any tampoc em fareu cas i em portareu més mitjons i colonia, em despedeixo molt cordialment.
Posdata: Sapigueu que aquest any, no aconseguireu no complir els meus desitjos, per que vaig malament de mitjons aquest cop, i si me’ls porteu, també m’estareu portant “felicitat” per a mi, “amor” envers els meus peus i “pau” interior”
I ja està, ja està escrita la carta d'aquest any, i si els Reis fan como cada any i porten els que els hi rota… son coses que passen! De fet, podria ser pitjor! En tot això els tafaners, no sóm una excepció.

... Feliç Any 2010

2009-12-30T20:01:00.002+01:00

Quan arribem a fi d’ any és el moment de mirar enrere i per gent gran com la qui us escriu, és el moment de recordar a persones que van formar part de la nostra vida i ens han deixat, el moment de veure com ens ha anat econòmicament, si hem aconseguit pagar rebuts, crèdits i hipoteques, si treballem o hem perdut la feina, reflexionar i veure a nivell privat cap a on anem, de fer el seguiment a la família... Temps de reflexió personal.
Però també ens cal fer la reflexió col·lectiva. Cap a on anem?
Quantes empreses hem vist tancar? Quanta gent que coneixem ha entrat en el món de l’ atur...? Augmenten els casos de pobresa, de persones a qui se’ls hi desfà el seu sistema de vida...
Aquest any 2009, en aquest aspecte ha estat tan terrible com el 2008, però esperem que en aquest proper 2010 començarem a veure col·lectivament la sortida a aquesta greu crisi –econòmica i de confiança-, que talment un tsunami ha provocat danys importants a tot el planeta i també a casa nostra
Ens trobem immersos en una de les crisis econòmiques més importants de les darreres dècades. Una crisi que a casa nostra té un element diferenciat -l'atur- però que colpeja durament tots i cadascun dels motors de la nostra economia: el comerç, la indústria, el turisme i sobretot, la construcció.
Aquesta crisi té com a principals damnificats aquelles persones que han passat a engrossir les llistes de l'atur, però també la gran quantitat d'empresaris i autònoms que han hagut de plegar per falta de comandes o els botiguers i restauradors que veuen com les seves vendes baixen i els ingressos es redueixen. Tots patim d'una manera o altra la crisi econòmica, però uns dels grans damnificats per aquesta situació són, sense cap mena de dubte, els ajuntaments.
Les arques de qualsevol municipi, han patit una reducció d'ingressos significativa. Els pressupostos de la majoria de ciutats de casa nostra s'han reduït considerablement. Per la manca d'ingressos dels permisos d'obres, però també per la reducció dels ingressos provinents de la resta d'impostos i, per tant, per la frenada de l'activitat econòmica.
En aquest context és difícil quadrar un pressupost municipal, ja que aquest ha de reunir quatre característiques: mantenir -i si pot ser augmentar- la despesa social per tal d'ajudar els conciutadans afectats per la crisi, reduïr totes aquelles partides que siguin prescindibles, mantenir els serveis que es consideren necessaris i importants i destinar una partida d'inversions a aquell sector econòmic que creguin que els pot ajudar a sortir de la crisi. En definitiva, els ajuntaments han de reduïr despesa, mantenir alguns serveis, incrementar partida social i sobretot, centrar les poques inversions en un únic sector que sigui el que els pot ajudar a sortir de la crisi.
Aquesta aposta per un sector és una de les decisions més importants que haurà de prendre un consistori, ja que serà la seva principal i única aportació a la recuperació econòmica. Si l'encerta, la ciutat en sortirà reforçada, si no, la contribució que aquest hauria pogut tenir per ajudar a superar la crisi no s'haurà produït.
Quan els diners en inversió són escassos i la situació econòmica és la que és, és imprescindible que concentrem les inversions en un únic motor econòmic. No tenim prou partida per invertir en diversos sectors i, si ho fem, si dividim la inversió en diverses àrees, els resultats seran per força insuficients en no tenir la inversió necessària per generar activitat econòmica.
Òbviament, si centrem tot l'esforç inversor en un sector, és molt important que no ens equivoquem. No podem errar en la nostra aportació a la reactivació econòmica, la ciutat no s'ho pot permetre. És per això que els ajuntaments que vulguin superar amb èxit la situació actual es veuran obligats a fer marketing de crisi. A diferència del que molta gent es pensa, apostar pel marketing no significa destinar-hi una gran partida econòmica.
No representa una gran inversió en promoció i imatge. Es pot realitzar marketing en temps de crisi, és més, és precisament en aquest moment que és més necessari que mai.
En temps de bonança no calia preocupar-se gaire sobre el per què venen els visitants o les inversions, ni pels principals actius de ciutat, ni pel nostre posicionament, ni per quins són els nostres públics, ni quins els nostres valors com a ciutat.
Tot funcionava més o menys bé. Però ara, quan gairebé res no funciona, conèixer totes aquestes qüestions ha esdevingut imprescindible.
Potser la crisi econòmica haurà tingut una conseqüència positiva i algunes ciutats que no s'havien preocupat gaire per aprofitar les seves potencialitats i havien viscut dels ingressos de la construcció, començaran a fer marketing de crisi, començaran a entendre quin és el seu principal mercat, quin posicionament tenen, com incrementar la seva quota de mercat i sobretot, de què volen viure els propers anys.
Les situacions de crisi també poden servir per fer la feina que s'havia d'haver fet en temps de bonança. Bàsicament, s'haurà de respondre a quatre qüestions:
Quin és el valor de la nostra ciutat?
Què és el que ens fa diferents i especials?
Què és el que fa que la gent vingui i les empreses s'hi instal·lin?
A aquestes preguntes no val una llista de respostes, hem de concentrar-nos en allò que fa veritablement diferent i especial la nostra ciutat. Només un valor serà el significat de la nostra marca.
Quins són els nostres públics? A qui ens dirigim? Sabem com dirigir-nos a cada públic de manera diferenciada? Sabem si han marxat satisfets? Sabem qui -turistes, inversions, residents, creadors, volem atraure?
La ciutat té els seveis adequats per donar resposta a les necessitats del nostre públic potencial? La ciutat està a l'alçada del que es necessita en matèria de serveis? Quins serveis s'han de millorar? Establim sinèrgies amb els sectors econòmics involucrats ?L'experiència del valor que proposem es compleix? La ciutat està a l'alçada del que volem atraure?
Sabem comunicar la nostra marca de ciutat? Sabem posicionar-la en la xarxa de ciutats? Sabem arribar als públics objectius? Sabem fer entendre el que ens diferencia? I finalment,
Sabem com volem que sigui la ciutat del futur? d'aquí a 10 o 20 anys? Sabem de què viuran els nostres ciutadans? Sabem què ha de substituïr la construcció com a motor econòmic a la nostra ciutat?
Si la situació actual serveix perquè ens posem a respondre aquestes qüestions, d'alguna cosa haurà servit. Algunes ciutats s'hi estan posant i estic segur que sortiran reforçades de la crisi, i tindran unes bases econòmiques més sòlides en el futur. En canvi, altres ciutats continuaran amb l'esquema anterior, amb l' “anar tirant” sense fer-se les preguntes necessàries. Sense fer marketing de crisi. No aprofitaran l'ocasió per sortir-ne més reforçats com a ciutat.És en aquests moments quan es comencen a construïr les ciutats del futur. En dies com els que vivim és quan es comencen a definir les respostes claus: què som i cap a on anem.Esperem que les nostres ciutats sàpiguen aprofitar la situació. Ara és el moment.
I tanmateix aquests dies tenim de mirar cap al futur, cap a aquest 2010 que tenim al davant i que tots els projectes endegats donin fruits.
Bon Any Nou....Feliç Any 2010.

ARA VE NADAL…. MATÀREM EL GALL…..

2009-12-24T16:28:00.009+01:00

On toca aquest any?, i que amb els anys de convivéncia va passar de la teva i la meva família, a la família, la crisi ho ha resolt de cop.

Vet-ho aquí com la crisi ha resolt, finalment, un dels primers i dels més importants problemes que té qualsevol parella un cop es constitueixen com a tal.

Aquest any ningú insisteix amb alló de : Vindreu a casa oi?, o amb alló de Compto amb vosaltres!, abans de que podem badar boca.
No, aquest any tothom fent-se el ronsa tot contestant a la teva pregunta : Aquest any qué?. Tranquils, encara queda temps. I els dies passen, i passen... i ningú sap on es matarà el gall, i encara menys si a la tia Pepa li donarem un tall, perqué per culpa de la crisi el gall el matàrem en petit comitè, i per culpa de la crisi no vindrà la pesada i garrepa de la tia Pepa, ni aquells cunyat/ades que no et bé de gust aguantar-lis les seves gracietes, ni el malparit de..., bé deixem-ho aquí, no fos cas que prengués mal.
En un món globalitzat les tradicions s’internacionalitzen o es perden segons siguin rendibles econòmicament o no. Cal acceptar-ho com una dinàmica imparable o és possible capgirar-ho?

Estic d’acord que l’immobilisme acaba debilitant una societat.

Crec que s’han d’incorporar noves tradicions i fets culturals, però amb certes limitacions. M’explico. De que serveix incorporar una tradició esquimal si no hi ha cap membre d’aquesta ètnia al nostre territori?

Per altra banda també caldria preguntar-se fins a quin punt s’ha d’incorporar una tradició forana pel simple fet que hi hagi individus d’una determinada cultura a casa nostra. I quin pes ha de tenir aquesta presència per considerar que s’ha de fer aquesta incorporació.
Les tradicions són fruit del temps, no de la improvisació. Algun dia s’incorpora una tradició en una determinada cultura, però és de manera natural, d’introducció lenta. Per utilitzar un símil, podríem comparar-ho amb la pluja fina, la que cau durant unes hores i es filtra a la terra. Les tradicions noves es barregen amb les antigues i, unes vegades les substitueixen, altres hi conviuen o potser, fins i tot, les transformen fins crear-ne una de nova. Així ha estat sempre al llarg de la història.
Actualment, els fets es precipiten. La pluja fina es converteix en pluja torrencial o en un aiguat que arrasa part o tot. En qüestió de pocs anys o mesos, s’introdueix una tradició nova i, si n’hi ha una de pròpia, potser la substitueix.Estic pensant amb la castanyada, que des d’uns anys ençà, ha cedit el protagonisme al Haloween (d’origen celta però comercialment americà). Què és el Haloween? Fent un resum del que diu la Wikipèdia, els inicis són la festivitat del cap d’any celta, que coincideix amb el dia 31 d’octubre del nostre calendari.

Aquell dia les ànimes dels morts visitaven les seves antigues cases per intentar trobar un cos on habitar. Moltes de les tradicions de Halloween es varen convertir en jocs infantils que els immigrants irlandesos portaren als Estats Units en el segle XIX.

A partir d’aquí, la tradició es va començar a estendre per la resta del món.
Vet aquí una transformació d’una tradició. Aixó es va fer d’una manera natural, amb el temps.El que no ha estat tant natural és la implantació a casa nostra. No ho han portat els irlandesos ni els nord-americans que viuen a casa nostra. Ho ha portat el negoci.
Un any, el parc temàtic Port Aventura va fer la festa del Haloween i va tenir tant èxit que cada any s’ha repetit. A Port Aventura no es celebra la castanyada, sinó el Haloween. I no només el dia 31 d’octubre, sinó durant un mes sencer. Si el negoci dóna per un més, perquè limitar-se a un sol dia?
Des dels primers anys, la celebració es va estendre per tot el territori i ara només cal preguntar a quin col·legi no es fa el Haloween. Ara, a Port Aventura, també celebren el Nadal. Però no només el 25 de desembre. Això seria un negoci d’un dia. Ho celebren des d’un mes abans! Això sí que és negoci! Algú pot celebrar el Nadal el 30 de novembre? Doncs sembla ser que sí, perquè si no no ho farien.

A mi se’m faria molt estrany celebrar el Nadal i quatre dies després fer el pont de la Puríssima (o de la Constitució espanyola), que voleu que us digui!

Però no només Port Aventura modifica el calendari. Fixeu-vos en la Fira de Santa Llúcia. Aqeusta fira deu el seu nom perquè s’inaugurava, fins no fa gaires anys, el dia 13 de desembre (dia de Santa Llúcia), i acabava la vigília de Nadal. Onze dies de fira. Ara s’inaugura a finals de novembre. Quin sentit té ara el nom?Les coses són quan són, ni abans ni després. Duren el que duren, ni més ni menys. I tenen l’arrelament que els dóna el temps. Perquè, si no, perden el seu sentit i, amb ell, es perd la il·lusió.

Això sí, són negoci. Estem disposats a perdre tradicions i il·lusió pel negoci d’uns pocs?
Però què cony! ja tenim aquí el Nadal. aquesta bonica època en què ens regalem coses inútils els uns als altres i mengem (i bevem) desmesuradament fins reventar. També són dies entranyables, d'estar-se a casa amb la família i de trobar-se amb amics i seguir menjant (i bevent) desmesuradament fins reventar.Vaja, que tot i que ja començo a estar fart de decoracions nadalenques, nadales a volums infernals als centres comercials i de la recerca desesperada de regals, us desitjo que passeu un MOLT BON NADAL

P.S. Vaaaaaal, vaaaaaaal, d'acooooord, n'hi ha d'haver per tothoooooooom
I a les penes, que també n'hi ha... a les penes punyalades!

13 de desembre !

2009-12-11T08:15:00.001+01:00

El diumenge dia 13 de desembre, Catalunya serà protagonista d'una data en què 161 municipis catalans celebraran un referèndum sobre la independència de Catalunya.
Aquests referèndums són convocats per la societat civil de cada una d'aquestes poblacions amb la voluntat de mostrar que el Poble de Catalunya té dret a decidir el seu futur i el seu estatus respecte l'Estat Espanyol i la comunitat internacional.
Un dret a decidir que s'entén en tant que principi democràtic, perquè és la ciutadania qui lliurement expressa la seva voluntat com a membres d'un col.lectiu nacional com és la dels catalans.
Hi ha qui diu que el dret a decidir no és legal. Possiblement és cert, possiblement la Constitució Espanyola no admet el dret a decidir dels pobles que conformen l'estat actualment. Un dret, per altra banda, que el recull la Declaració dels Drets Humans de les Nacions Unides. És possible, també, que aquesta llei espanyola tampoc no admeti la constitucionalitat de la realitat nacional catalana i, malgrat això, els catalans ens sentim nació i ens sabem nació.
Les lleis han d'estar al servei de la ciutadania, no fer que la ciutadania estigui dominada per un cos legislatiu enquistat en plantejaments que neguen la identitat dels pobles o l'exercici democràtic del dret a decidir. Si una llei nega el dret a existir o al dret a ser preguntat a un què vol, és una llei legítima i democràtica?
Aquesta consulta serà una demostració de voluntat democràtica i de voler decidir, hem de fer tots pinya per la democràcia i el dret a decidir, per demostrar-nos a nosaltres mateixos i a la resta del món que els catalans i les catalanes som i volem ser.
I volem ser el què nosaltres decidim, lliurement.
Per la democràcia i el dret a la llibertat individual (expressar la voluntat personal en una urna) i la llibertat col.lectiva (decidir què volem com a nació). És important també que sapiguem interpretar bé les coses, que les sapiguem interpretar i gestionar bé. Avui, a dos dies de viure una jornada històrica, hem de fer tot el possible perquè el 13-D sigui una jornada inoblidable, històrica, apassionant…

Aminatou Haidar

2009-12-09T16:21:00.005+01:00

Els conflictes apareixen i desapareixen del nostre abast, però perduren.
Estem acostumats a que els mitjans de comunicació ens acostin la realitat d'altres països, però la seva informació és efímera malgrat el conflicte no es resolgui.
Ens agrada la novetat, i això fa que no l'aguantem massa temps i en necessitem alguna altra.
Aquests dies és notícia la vaga de fam d'Aminatu Haidar per reivindicar el seu dret a tornar al seu país, amb la seva família. Haidar és sahrauí convençuda i per tant un problema pel Marroc que no ha volgut accedir mai a la reivindicació del poble sahrauí d'independència.
El cas d'Aminatou Haidar és frapant, desposseïda del seu passaport i transportada a les Illes Canàries per ordre de les autoritats marroquines en contra de la seva voluntat. Un nou episodi de la dramàtica vida de lluita d'aquesta activista per la independència del Sàhara Occidental, un episodi que pot tenir un desenllaç fatal si persisteix en la vaga de fam.
És una dona forta, endurida per experiències com els quatre anys d'empresonament i tortures que va passar a una presó secreta del Marroc, i un empresonament posterior de 7 mesos a la coneguda com a "Presó Negra" d'Al-Aaiun, sempre pel fet de reivindicar de forma pacífica la llibertat de la seva pàtria.
La repressió rebuda i la seva resistència l'han convertida en un símbol del poble sahrauí i de la lluita pels drets humans arreu del món. Tenim que estar especialment atents al seu destí, a recolzar-la en aquestes hores d'intensa dificultat i a exigir del govern espanyol una actitud ferma enfront del govern del Marroc, responsable de l'expulsió il·legal de Haidar, a qui priva de viure al seu país, a casa seva amb els seus fills.
Espanya hi està implicada des del moment que va permetre que el Marroc ocupés el Sàhara amb la famosa "marxa verda", i sempre ha jugat un paper gris, primer permetent la marxa i després deixant els sahrauís que s'espavilessin sols.
No som els únics que hem fet un mal paper, perquè la mateixa ONU tampoc ha estat a l'alçada de les circumstàncies, i els fotuts sempre han estat els mateixos. Per què?
Els interessos polítics i econòmics dels estats sempre han passat per davant dels interessos del poble. Ho hem vist sempre i ho continuarem veient. I jo em pregunto, però, per què tant interès del govern espanyol a negar la independència de Kosovo? no serà per por al que pugui passar a casa?

Minivacances

2009-12-04T08:35:00.006+01:00

L'escafandre estatal -
Un escafandre és un aparell que serveix per submergir-se dins de l'aigua o per sortir a l'espai exterior. L'objectiu de l'escafandre és reproduir artificialment unes determinades condicions ambientals per explorar un entorn hostil. D'escafandres n'hi ha des de fa una pila d'anys. Va ser un un enginyós inventor alemany qui va crear el primer escafandre en ple segle XIX. El seu invent consistia en un vestit impermeable i un casc de coure enorme. El casc estava connectat a una mànega a través de la qual es feia arribar oxigen a l'intrèpid explorador.
L'invent donava al submarinista un aspecte d'espantós monstre marí, amb un cap desproporcionat i un únic ull gegant. Des del segle XIX fins a l'actualitat els escafandres s'han perfeccionat molt.
És gràcies a aquest invent que l'home pogué trepitjar la lluna o realitzar passejos espacials. Tot i això les característiques bàsiques dels escafandres segueixen sent les mateixes. Allò que en essència defineix un escafandre és l'hermetisme. L'aparell actua com una barrera que impedeix l'accés de l'aigua a les vies respiratòries, de tal manera que el submarinista pot submergir-se dins del mar sense córrer cap perill. L'escafandre és una llar confortable, una mena d'hivernacle que protegeix la vida humana en un entorn inhòspit. Amb el casc posat i bussejant entre peixos exòtics i bancs de corall, el submarinista s'ha de sentir, en certa manera, com a casa seva. No ha de témer res, ja que la tècnica li permet recrear dins del mar les condicions que es donen a l'atmosfera.
D'escafandres n'hi ha de moltes classes i de moltes mides. L'escafandre clàssic és el del submarinista o el de l'astronauta; un giny compost d'un casc i d'un vestit impermeables. També podríem parlar, però, dels escafandres socials. Un escafandre social és un conjunt de falsedats que permeten a grup d'individus enfrontar-se a un entorn hostil. L'escafandre actua com una sòlid mur que impedeix l'accés de missatges que podrien desestabilitzar la vida social. De la mateixa manera que el submarinista utilitza una bombona d'oxigen per no ofegar-se, el grup utilitza una bombona de falsedats per no perdre la seva consistència.
L'escafandre social més sofisticat de tots és l'escafandre estatal. Es tracta d'un complex entramat d'institucions i mitjans de comunicació que es dediquen a divulgar falsedats per garantir la supervivència de l'estat. Aquests òrgans funcionen com una espècie d'aparell circulatori; les falsedats es distribueixen a gran velocitat per tot al cos social i si l'escafandre funciona correctament l'estat no ha de témer per la seva integritat.
Aquesta darrera setmana hem pogut observar de ben a prop el funcionament d'un escafandre d'aquestes característiques. El divendres passat trenta-quatre joves bascos van ser detinguts pels cossos policials de l'Estat Espanyol. La batuda pretenia desmantellar l'estructura de Segi, una organització juvenil independentista.
L'operació, dirigida per l'Inquisidor Grande-Marlaska, tingué tal envergadura que ja se la compara a les operacions dels anys vuitanta, quan ETA vivia la seva època daurada. Més de 600 policies participaren en una espectacular acció conjunta en la qual es registraren desenes d'habitatges i de locals de l'organització juvenil.
Mentre la policia carregava els furgons blindats de detinguts, l'escafandre es posava en funcionament. Com un rellotge de precisió, El País, El Mundo i el Ministeri d'Interior es coordinaven des de Madrid per elaborar una versió falsejada d'allò que succeïa al País Basc. Sorprèn i meravella l'eficàcia de l'escafandre espanyol, que aconsegueix silenciar totes les veus que podrien posar en perill l'estabilitat de l'estat. L'hermetisme és perfecte. A banda d'Euskadi, a la resta del territori es produeix una mena d'envàs al buit. La versió dels fets presentada mai no es posa en dubte i la naturalesa repressiva de l'Estat queda emmascarada.
Durant els dies posteriors a l'actuació policial, l'escafandre segueix plenament operatiu. Tant hi fa que durant la batuda no s'hagin descobert armes o llistes d'objectius militars, tant hi fa que la majoria de detinguts amb prou feines passin dels vint anys, tant hi fa que al seu historial delictiu només s'hi puguin trobar unes quantes pintades en una paret i l'incendi d'algun contenidor, l'escafandre, que es nodreix d'una paranoia infinita, converteix en monstres una colla de joves que únicament exercien els seus drets més bàsics. Paral·lelament, l'escafandre s'encarrega d'ocultar les acusacions de tortura i la falta escandalosa de proves que puguin vincular l'organització juvenil amb ETA.
Les falsedats i les tergiversacions s'expandeixen per tot arreu i actuen com un poderós analgèsic que adorm la sensibilitat democràtica del país.
Tot s'equipara, tot s'assimila, tot s'amalgama.
De cop i volta, nacionalistes, independentistes i terroristes van a parar dins d'un mateix sac, i l'Estat ja no ha de témer perilloses distincions que podrien usurpar-li el monopoli de la legitimitat. Sigui com sigui, un qüestió que no podem perdre de vista és que els escafandres són instruments delicats que cal manipular amb molt de compte. Amb el pas del temps les juntures s'omplen de rovell i les gomes que garanteixen la impermeabilitat es fan malbé. Si no hi ha un manteniment adequat, un submarinista pot tenir la desagradable experiència que el seu equip deixi de funcionar mentre busseja a gran profunditat. Un forat minúscul en un dels tubs de plàstic provoca una constel·lació de bombolles diminutes d'oxigen que fugen cap a la superfície. Horroritzat i amb el pit encès, el submarinista persegueix la vida que se li escapa. L'hermetisme que el protegia s'ha trencat i el submarinista, per primera i última vegada, experimenta un contacte real amb un entorn que no és el seu. Poca estona després de l'última alenada, es produeix una parada cardiorespiratòria. La sang deixa de circular i l'oxigen no arriba el cervell. En una situació així la mort de l'individu o, segons com es miri, l'esfondrament de l'estat, és imminent.
Bé, bon llarg cap de setmana, per la meva part,el blog restara tancat fins dimarts.