dilluns, 26 de juliol del 2010

ANEM PER FEINA.

Coneguda la sentència del Tribunal Internacional de Justícia avalant el procés de la independència de Kosovo, ara podem dir que Espanya, defensora aferrissada de les posicions de Sèrbia contraries a un Kosovo lliure, però òbviament mirant de reüll cap a Euskadi i Catalunya, ha perdut estrepitosament la partida. Ho ha fet juntament amb els quatre països de la Unió Europea que, per motius similars, encara no han reconegut diplomàticament Kosovo: Xipre, Grècia, Eslovàquia i Romania. 22 a 5. Francament, posats a triar alguns preferim estar en el grup format per Alemanya, França, Regne Unit, Itàlia, etc., i ara encara amb més motiu.
Catalunya no és Kosovo ni Espanya és Sèrbia, això està molt clar i no cal que Espanya ens ho recordi, però tant Espanya com Sèrbia s’han afanyat a dir que tot i la sentència no pensen reconèixer Kosovo. Una sentència que no només no perjudica sinó que avala, ni que sigui moralment, les aspiracions d’independència unilateral de Catalunya quan es donin les circumstàncies i les majories democràtiques que ho permetin. És a dir, el tribunal de la ONU ens diu que la voluntat dels seus habitants resulta suficient per legitimar la independència unilateral de Kosovo, sense que es puguin admetre, com pretenien Sèrbia i Espanya, interferències foranes que ho impedissin. Si Sèrbia i Espanya no volen acceptar les tesis de la ONU estan en el seu dret: no hi ha cap llei que impedeixi fer el ridícul.
A partir d’aquesta sentència queda clar que si la majoria dels habitants d’un determinat territori (posem per cas Catalunya) volen independitzar-se però la normativa de l’estat al que pertanyen no ho permet (aquest seria el cas d’Espanya), la declaració unilateral d’independència és, a ulls de la ONU, una via igualment legítima.
En altres paraules, la sobirania d’un estat no pot estar mai per sobre de la voluntat d’un poble. Alguns entenem que extrapolant aquesta sentència, allò de la indisoluble unidad de la nación española ja no serà un argument jurídic vàlid que justifiqui la intransigent posició espanyola, per més que ho diguin els seus tribunals.

dimecres, 14 de juliol del 2010

Covardia.

Que PP i C's votin en contra d'una ILP per convocar una consulta popular sobre la independència entra dins dels paràmetres de la normalitat, però que ERC, CIU i ICV-EUiA votin contràriament a la resolució al costat del PSOE-C entra dins d'una dinàmica tristament normalitzada: la dinàmica de la inèrcia, de la mediocritat, de la covardia, de la legalitat espanyola.
És la segona vegada que el Parlament rebutja a tràmit la ILP per convocar una consulta popular sobre la independència, i amb els vots d'ERC, els unionistes, autonomistes, covards i professionals de la poltrona han tornat a prohibir la materialització de la democràcia.
Quan encara no ens hem refet del bany de masses que va suposar la gran manifestació del 10 de juliol; quan encara el País està en estat de xoc emocional després de la demostració de força popular que van viure els carrers de Barcelona; quan la il·lusió i la trempera bullen més que mai en aquest País... és quan els partits polítics amb representació parlamentària decideixen lluir-s'hi i arrapar-se més que mai a les cadires i poltrones parlamentàries.
Tres dies. Un temps rècord. Tres dies han trigat els nostres representants a trepitjar vilment i passar-se per l'arc de triomf els anhels i les aspiracions de centenars de milers de manifestants de dissabte.
Estava equivocat. Per a guanyar la llibertat plena no podem comptar amb els partits. Viuen en un ecosistema que els aïlla completament de la realitat. Fins i tot anant a la manifestació no van aconseguir captar ni durant una dècima de segon el seu sentit últim. Les entitats i la la societat civil han de tirar pel dret. El Consell de Garanties Estatutàries primer i la Mesa del Parlament de Catalunya després han tombat la Iniciativa Popular per a la convocatòria d'un referèndum sobre la independència de Catalunya.
Que els responsables dels partits polítics presents al Parlament ho hagin fet just tres dies després de la demanda massiva d'independència de més d'un milió de catalans al carrer té una força simbòlica espectacular. Vol dir, senzillament, que l'establishment autonomista i els seus gestors no han entès absolutament res. On és aquell abans i després de què ens parlaven en l'habitual fase espasmòdica declaratòria que sempre queda en el no res?
Quines institucions tenim que garanteixen la limitació dels nostres drets democràtics fonamentals? Com tenen els pebrots de posar per damunt de l'exercici de la lliure decisió del poble els preceptes inservibles d'una Constitució arnada?
No van escoltar que la majoria d'aquest poble passa de la suprema llei dels colonitzadors? Ensorrar fins als fonaments el sistema autonòmic i els seus gestors, extirpar-lo per sempre de les nostres vides, no és només una exigència de coherència nacional, ha esdevingut també un imperatiu bàsic de caràcter no només ètic, sinó simplement democràtic. Els senyors juristes del Consell de Garanties Estatutàries i els senyors diputats del nostre Parlament, com han pogut atrevir-se a vulnerar d'una manera tan descarada la voluntat àmpliament majoritària del poble al qual diuen servir i representar?
Això està podrit i convé, quan abans, enviar-los a tots a l'atur ¡. Sovint la realitat supera la ficció, és segurament la il·lustració perfecta del motiu principal causant de la desafecció política que es produeix gradualment i lenta al nostre País.El solc que separa ciutadans i polítics és cada cop més gran i amb aquest acte de burla parlamentària que han proferit els professionals de la política queda clar que el poble català té enemics mortals a casa mateix.

dilluns, 12 de juliol del 2010

REFLEXIONS DESPRÉS DE LA MANIFESTACIÓ.

Dissabte a la tarda vaig anar a la manifestació per la independència ( alguns encara insisteixen que era en defensa de l’estatut, potser és que parlen d’alguna altre manifestació) que hi va haver a Barcelona.
Quasi un milió i mig de persones manifestant-se perquè Catalunya esdevingui un estat. Aquesta va ser la realitat. Allà ningú va fer cap proclama per ser una regió d’espanya, sinó tot el contrari. “Som una nació i nosaltres decidim”i el dia que vulguem serem un estat, per molt que el Tribunal Constitucional ens recordi “d’indissolubilitat de l’estat espanyol”. Gràcies TC per ajudar-nos en aquesta feina..
Que no tinguin cap dubte que al final, més aviat que tard, acabarem aconseguint el que el dissapte demanàvem. El 10 de juliol de 2010, ho vam expressar clar i català, pels que encara no s'han adonat de cap on hem d'anar, i segueixen volent anar allà, on ja ens han dit que no ens hi volen.
El gran error de la manifestació del 10 de juliol fou permetre que aquesta es dissolgués. Si examinem els fets, comprovarem com fou la ciutadania, única entitat de la sobirania real del país, aparcà tota polèmica política sobre la capçalera tot posant al davant l'únic legitimat a anar darrere qualsevol lema: el poble. Fou, doncs, el poble el veritable protagonista, i l'únic amb capacitat de deixar les coses clares.
Deixar les decisions en mans d'uns polítics que pensen més en les eleccions que en fer "les eleccions necessàries", ja sabem com resultarà. A més, tot i que el milió i mig llarg de ciutadans que van ocupar els carrers de Barcelona van deixar molt clar el seu projecte polític, els polítics faran la seva lectura particular a l'estil de Montilla (és que encara creiem en l'Estatut). No senyor president. Els catalans no creuen en l'estatut.
I esperen fets, no paraules. O, de fet, esperen un, de fet. Un únic fet que pot comportar l'única autovia vers la dignitat.
Tanmateix, la transcendència del dia 10 no fou tant la manifestació com l'escenari que s'obre. Ja dic que fou un error dissoldre la manifestació, perquè, com que tinc vocació de Sant Tomàs, no em crec del tot els partits. Se suposa que l'important hauria de venir ara, amb decisions que les nostres institucions hauran de prendre al marge de la llei (perquè és evident que avui Catalunya és una nació al marge de la llei, un país indocumentat, sense dret a existir en el camp jurídic). Deixar, doncs, el país, en mans d'aquells que al llarg dels darrers cinc anys no han fet altra cosa que acotar el cap mereix nul·la confiança. Dissabte, els manifestants hauriem d'haver anat a la Plaça Sant Jaume, ocupar les institucions, fer un govern provisional i ésser conseqüents amb les consignes. Altrament, és una pèrdua de temps. I si no, temps al temps El resultat final, però, va superar totes les expectatives: Una gran multitud va col·lapsar els carrers de Barcelona, de tal manera que ens va ser impossible moure'ns de lloc, literalment, durant més d'una hora i mitja.
Més que una manifestació, semblava una concentració. Vam descobrir que pel lateral esquerre avançàvem més ràpid, així que ens hi vam posar i d'aquesta manera, mica en mica, vam poder avançar tots els blocs de partits polítics, fins arribar a la capçalera.Els únics crits que vaig sentir, durant tot el recorregut, van ser: "In, Inde, Independència", "No volem ser una regió d'espanya" i "Som una nació. Nosaltres decidim". A més, quan passàvem per davant d'algun balcó amb una bandera espanyola (en vam veure alguna) la gent cridava "Fora, fora, fora, la bandera espanyola".
No vaig sentir cap crit, cap, a favor de l'Estatut. Era evident que després de la retallada del Constitucional i de les declaracions de Zapatero, el somni d'una espanya federal esdevenia impossible. L'únic que ara és realment possible és la independència, perquè només depèn de la nostra voluntat.Si algú es pensava que la gent és imbècil i que encara es creuria que "una altra espanya és possible", s'equivocava.
La manifestació del 10 de juliol de 2010 ha estat la més gran de la història de Catalunya, i ha estat una manifestació per la independència. Cadascú pot opinar el que vulgui.El poble català ha començat a caminar, amb pas ferm i decidit, cap a la independència.Ara bé, avui els politics: El d’Iniciativa parlen de reformar la Constitución, els socialistes d’estat federal i el Mas de concert econòmic. Amb aquesta colla d’incompetents no anirem enlloc.
Disapte, es va demostrar que el poble va al seu davant (literalment). O canviem a tots aquests mediocres o no anirem enlloc.La independència de Catalunya, una utopia als anys 80 i 90. Una necessitat al segle XXI. .L’espoli fiscal al que estem sotmesos els habitants de Catalunya, és un fet més que contrastat. Les mancances econòmiques que pateixen les administracions de la nostra nació tenen fàcil solució: Reclamar allò que és nostre, aquells impostos que tots paguem i que no es reverteixen en el nostre benestar, en la nostra economia. Espanya ens ofega econòmicament, i en una situació com l’actual, en la que la crisi financera ha esdevingut una crisi econòmica real per moltes famílies catalanes, lliurar-se d’aquest llast ha esdevingut una necessitat per tornar a treure a línia de flotació una nació emprenedora i amb la vista posada en un mercat global. Si parlem en termes empresarials, Catalunya és una empresa solvent i rentable, però mentre segueixi essent una sucursal d’una empresa que ha fet fallida, estarà condemnada a la bancarrota.
Catalunya és una nació, i el poble català, com a tal, te el dret sobirà de decidir sobre el seu futur. Podem seguir formant part d’un estat que ens ofega econòmicament, amb un parlament que qüestiona les decisions que els representants del poble català han pres des de la seva llibertat i sobirania. Podem seguir acceptant unes regles del joc que vulneren els drets internacionals, i seguir submisos als capricis imperialistes d’aquells que creuen en la unitat i la indivisibilitat d’espanya, aquells que entenen espanya com una sola nació, amb una sola cultura i una sola llengua. Podem, en definitiva, continuar vivint en aquesta situació anòmala en la que el poder polític i judicial d’una nació s’imposa a la voluntat popular d’una altra nació de ple dret, la nostra.
Els catalans hem de ser lliures per decidir, i decidir per ser lliures. Per poder replantejar-nos la nostra relació amb espanya i amb la resta del món, per poder destinar els nostres impostos en allò que creguem important, sense estar pendents de quina serà la partida que l’estat espanyol destina a Catalunya, sense haver d’aguantar humiliacions polítiques que son vistes com a inversemblants per a la majoria dels països democràtics del nostre entorn.
La independència de Catalunya ja no és tan sols una postura basada en els sentiments, la independència de Catalunya és la única via que te el nostre país per garantir l’estat del benestar a totes les persones que hi viuen. Catalunya no pot seguir essent el sosteniment d’una espanya que no ha fet els deures, que s’ha bolcat a les ajudes europees i a l’augment del PER per satisfer a aquells que no han fet esforços per invertir, innovar i crear riquesa. Catalunya està en crisi, Catalunya s’empobreix, i la solidaritat catalana ha arribat al seu límit. El poble català no pot permetre’s el luxe de seguir pagant el dèficit estructural de l’estat espanyol quan les empreses i famílies catalanes es troben en una greu situació de crisi econòmica, d’un atur en augment, d’un increment de la pobresa i d’un important dèficit en la inversió en infraestructures per part de l’estat que gestiona els nostres impostos.
La lluita per la independència ha arribat a la seva fi. Ara toca treballar per la independència, treballar pel nostre país i proclamar a viva veu la independència de Catalunya. L’independentisme ja no és un moviment social, l’independentisme és una necessitat, és l’eina que ens cal per ser pròspers en un món globalitzat. La hipocresia de la solidaritat catalana ha topat amb la crua realitat. Necessitem gestionar els nostres impostos, necessitem legislar la nostra pròpia societat sense la fiscalització d’un parlament que res te a veure amb el poble català. Necessitem, en definitiva, ser un estat més en els mapes geogràfics, econòmics, polítics i socials. Tenir un estat propi, no vol dir estar barallats amb els estats del nostre entorn, i molt menys amb la gent que hi viu. Tenir un estat propi vol dir triar lliurement el nostre destí, el nostre futur.

dimarts, 6 de juliol del 2010

El nàufrag.

El PSC és només una franquícia del PSOE, i això ja fa temps que ho sabem. Però que en els moments que estem vivint, que sense cap dubte, són moments claus de la nostra història nacional, haguem de veure la Chacón i tota la plana major dels "socialistes" "catalans" encara rient-li les gràcies a Zapatero i mesurant les paraules una a una per no ofendre el germà gran, m'ha indignat sobremanera.
Per mi, a partir d'ara el PSC no existeix. Quan parli d'ells parlaré del PSOE, perquè si són incapaços de parlar sense demanar permís i defensar el que els toca defensar sense mirar enrera, per mi no existeixen.
Si algú em sent parlar del PSOE, i em diu: "home, deus voler dir el PSC, no?", li contestaré: "No, parlo del PSOE, el PSC no existeix".
El dilluns 28 de juny de 2010 el Tribunal Constitucional (TC) va emetre la seva sentència condamnatòria a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, i de manera immediata el President de la Generalitat de Catalunya, José Montilla, va aparèixer per presentar batalla a la sentència, i a més va anunciar (a sorpresa meva) una manifestació en contra de la sentència del TC. Fins aquí tot normal, i personalment fins i tot sorpresa extrema per la contundència de les paraules de Montilla, encara que sempre cal preveure sorpreses d’última hora, i molta cautela, pel que fa a les declaracions dels dirigents del PSOE, ja que l’experiència ens diu, que prioritzen més la foto, l’impacte immediat, que les decisions de fons adreçades a donar solució a les demandes de la societat catalana.
A partir d’aquí la nau del PSOE-C se li va trencar el timó i ha navegat a la deriva amb un perill de desatre palpable. Una vegada la manifestació es troba ja convocada i quasi bé preparada, Montilla (recordo, el primer causant d’ella) no vol, no pot, no el deixen, no li interessa electoralment, anar darrera una pancarta que diu: NOSALTRES DECIDIM, SOM UNA NACIÓ. Aleshores Montilla s’aixopluga amb certa mala fe, dins de la nostra senyera, la senyera de tots, no perquè la senyera sigui el que ell ha dit, sinó per evitar la foto darrera d’una frase que li produeix alèrgia, i perquè no dir-ho li accelera una hemorràgia electoral letal.
Tot aquest espectacle de Montilla i del PSOE-C, enrareix l’ambient previ a la manifestació del proper dissabte 10 de juliol a les 6 de la tarda, per lo tant no fem cas a als cants de sirena de Montilla ni dels socialistes, i seguim cap a la nostra Itaca, tot preveient que que el vaixell del PSOE-C encallarà, i veurem com Montilla el diumenge 11 de juliol de 2010, es converteix en un nàufrag de la política catalana, ell s’ho ha buscat.

dijous, 1 de juliol del 2010

ÉS POSSIBLE ?

Em fa molta mandra escriure, encara que pixi fora de test...A les eleccions espanyoles del 2004, el PSC ens demanava el vot per José Luis Rodríguez Zapatero, dient, textualment, "una altra Espanya és possible". Han passat sis anys i crec que ja hem vist prou coses com per fer-ne un petit balanç. Per començar, però, no estaria malament recordar la situació política que es vivia aquell 2004.
El PP de José María Aznar havia dut a Espanya a la guerra de l'Iraq, havia desenvolupat una política fiscal clarament favorable pels rics i contrària pels pobres, havia privatitzat empreses públiques per quatre duros a amics de la infantesa i havia lluitat per fer fracassar qualsevol intent d'avançar cap a un model d'estat federal. I aquestes en són només unes quantes.
En aquest context, dons, el Partido Socialista Obrero Español (PSOE) s'havia postulat fàcilment com a alternativa al Partido Popular (PP) i molta gent es va arribar a creure que potser sí que amb el PSOE de Zapatero -dialogant, respectuós i amb talante-, "una altra Espanya" era "possible". Tan en el terreny social i econòmic, com en el terreny nacional i cultural.Han passat 6 anys des que Zapatero va ser investit president del govern d'Espanya Anem a veure, doncs, què ens prometia ZP llavors i què ens hem trobat ara:
Comencem per l'estatut:
era un estatut de joguina, un estatut òbviament espanyol, com no pot ser d'altra manera, un estatut pensat directament per encabir-lo a la constitució espanyola. Un estatut rebaixat ja a la primera de canvi perquè els espanyols ens l'aprovin a les seves corts. De fet no deixa de ser una llei orgànica, sí orgànica, però orgànica espanyola. Un estatut que feia riure només de mirar-li les tapes, a data d'avui ja socarrimades.
A la merda l'estatut! Que se'l confitin!
No a la guerra: Espanya ha sortit a bombo i plateret de l'Iraq per anar a fer la guerra a llocs menys mediàtics, com ara l'Afganistan.
A hores d'ara, malgrat la crisi i les lliçons morals que van donar aleshores, encara mantenen una guerra que Justícia i Pau qualifica de "caríssima" i "no ajustada al dret internacional". La despesa militar continua sent impressionant (18.000.000.000 d'€ l'any 2010) amb imbecil-litats de l'alçada d'un campanar com la compra de 300 blindats per 1.300.000.000 d'€ aquest mateix 2010.
Maternitat: El xec-nadó de 2.500€ que es donava fins ara a totes les famílies, suprimit al 100%. Passem d'una mesura il-lògica (ja que hi havia famílies que no els necessitaven) a una mesura injusta (ja que més d'un i de dos decidiran no tenir fills fins d'aquí uns anys, per la situació econòmica, o, en el pitjor dels casos, els tindran igualment, però patint mil i un maldecaps per sortir-se'n).
Explicacions: A l'anunci electoral es tira en cara al PP que no donava explicacions sobre certs assumptes. Després de veure la implicació de càrrecs del PSC i el PSOE en trames de corrupció urbanística o de veure com s'encobreixen les grans fortunes que estafen milions d'euros a hisenda amb comptes a Suïssa, però, no sembla que puguin donar massa exemple de govern o política transparent.
Gent gran: La "congelació" de les pensions no és res més que una retallada a la pràctica, ja que la inflació, no acompanyada d'una pujada equivalent de la pensió, provocarà una disminució del nivell adquisitiu (és a dir, de la qualitat de vida de les nostres persones grans
Manipulació: Un govern que no manipulés no diria que l'esquerra independentista basca no es pot presentar a les eleccions "perquè és ETA", quan la primera ja ha fet el pas definitiu per a separar-se'n i apostar exclusivament per la via democràtica per a aconseguir els seus objectius. Tal com feia el PP, amb l'excusa d'ETA tot s'hi val, fins i tot manipular la gent per guanyar uns quants vots.
Europa: Encara em pregunto per què Espanya fa els graus universitaris amb 4 anys i la resta d'Europa els fa només amb 3. Si això és ser més europeus, que s'ho facin mirar. Fins ara, a Europa només la han seguit per aplicar retallades socials i mesures neoliberals.
Discriminació: No és comprensible com és que encara no hi ha una llei que reguli els continguts dels anuncis de televisió en temes de discriminació sexual. De la mateixa manera que es regula el llenguatge o segons quins tipus de programes o pel-lícules, per tal que les criatures no escoltin segons quines paraules, també s'hauria de regular la forma com s'anuncien les joguines, els detergents, els iogurts, etc.
Medi ambient: El PSOE ha renovat les llicències per 10 anys més a centrals nuclears que ja havien esgotat els permisos, ha promogut el transvasament dirigit per La Caixa com el de l'Ebre-Barcelona, ha retallat el pressupost en energies renovables a la meitat del 2008 al 2009, etc. Van utilitzar de forma partidista el desastre del Prestige i aquí es va acabar la cosa.
Treball: La crisi no només no l'estan pagant les persones que s'han enriquit provocant-la, sinó que la paguen i la seguiran pagant previsiblement els treballadors més humils, que a hores d'ara s'estan manifestant per la retallada de drets laborals que patiran. Fins i tot s'han atrevit apujar l'IVA, un dels impostos més injustos que existeixen per la seva condició d'indirecte (és a dir, no proporcional amb el que es cobra, sinó igual pel ric que pel pobre).



Habitatge: "Si tu vols, tindrem habitatge assequible", deia Montilla en aquest anunci. No cal que recordi la proposta que poc després d'entrar al govern van fer, de pisos de 30 metres quadrats, oi? I tampoc cal que expliqui a ningú que a hores d'ara, si vols emancipar-te, només ho pots fer lligant-te gairebé de per vida a un préstec amb qualsevol entitat bancària, oi?
Escoles: Si les coses no han canviat mentre estava escrivint aquest totxo, la ràtio alumnes/mestre continua sent de 25/1 i tenim la proporció més gran de barracons per alumnes de tot l'estat espanyol (1.046 aquest darrer curs 09/10). L'educació, òbviament, no és la seva prioritat, i així ens va.
Estat federal:
Sempre que parlàvem de la independència amb els del PSOE ens deien el mateix: "Nosaltres estem per una Espanya federal, que avanci en competències cap a les comunitats nacionals i que reconegui les seves peculiaritats i dret a l'autogovern". Al final, s'ha demostrat que no han intentat ni avançar cap a una Espanya federal ni tan sols han intentat fer pedagogia entre el poble espanyol. Senzillament ens han retallat l'Estatut amb la complicitat dels juristes més carques (nomenats a dit pel PP i el PSOE) i ens han dit que ens hi posem fulles.
En conclusió... Que amb Espanya ho tenim cardat. Vivim dues crisis, els catalans: La crisi econòmica, que algun dia ja en parlarem amb calma, i la crisi nacional, que ens ha de dur cap a la independència perquè l'Espanya ja ha dit més enllà del punt on ens ha deixat el Tribunal Constitucional no podrem passar.